Andrés, Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Em concedeixes aquest ball?
I tant. En quina sala vols anar ballar?
Ai, no ho sé. No sé si m'agradaria anar en una d'aquelles dels anys 60.
No, jo aquesta tarda...
Amb les germanes sisters, eh?
No, no, no. Mira, jo aquesta tarda, a partir de les 6, i amb entrada gratuïta,
et portaré a la Casa de la Generalitat, que està al carrer Major número 14 de Tarragona,
i allà, amb el Cineclub dels Dimarts, et presentaré La Sala de Ball.
Hi haurà xicos guapos?
Allà hi ha de tot.
De carn.
De guapos i de lletjos.
Això és una pel·lícula que es diu La Sala de Baile, o Le Ball,
i aquesta pel·lícula està dirigida per Hector Escola.
És una pel·lícula sense paraules perquè és tot a dins d'una història d'una sala de ball
des dels anys aproximadament 30 fins als 80,
i allà desfilen totes les millors cançons que van existir amb tema de ballaruca
i l'important són els personatges, que sempre són els mateixos,
però els van caracteritzant per anar diferenciant les èpoques.
És una pel·lícula molt recomanable perquè, ja dic, la música és preciosa
i les interpretacions que fan aquesta gent,
simplement de veure les varietats que poden arribar a fer,
val la pena estar a veure aquesta tarda La Sala de Ball.
Molt bé.
Anem pel buster, Quíton?
Anem-hi, perquè ens havíem quedat ahir, estàvem molt interessant,
perquè m'havies comentat, vas comentar,
que la Metro Goldinmeier va ser un dels puntals importants
per l'enfonsament, podríem dir, de la carrera del buster Quíton.
Què va passar?
Bueno, realment, l'empresa en si,
doncs esclar, no té cap culpa l'empresa,
sinó que són els empresaris.
En aquest cas va ser el seu president,
Luis B. Meyer,
qui d'una forma irresponsable
se'n va emportar la carrera del genial artista
amb un carreró sense sortida.
Esclar que, en part, també Buster Quíton
va tindre la seva culpa
perquè l'home,
per ofegar les seves penes amb alcohol,
en lloc d'intentar desfer el contracte
que el lligava amb la Metro Goldinmeier,
que és el millor que podia haver fet.
Dice, no senyor,
es trenco el contracte i s'ha acabat.
Bueno, ell es va començar a veure, a veure, a veure,
i això és la desgràcia de tothom.
És enfonsat, literalment.
Sí que sigui, sí.
Llavors, la seva dona, Natalí,
que en aquells moments tan difícils
l'estava apretant per obligar-lo a,
en fi, a que es doblegués a les directrius de la productora,
doncs, Quíton, mentrestant,
ni feia casa un ni un altre,
anava bevent com una esponja
i això, esclar,
l'anava degradant com a artista i com a persona.
Bé, llavors, la Metro Goldinmeier
va comprar diverses comèdies d'èxit a Broadway
i va començar per Pobre Tenorio,
una pel·lícula d'any 1931,
perquè el còmic de la casa,
Buster Quíton,
les protagonitzés.
Bé, això va ser, en fi,
una troballa perquè, de fet,
aquesta obra,
encara que li va donar,
doncs, un gran èxit al nostre admirat Buster
i va donar molta satisfacció del triomf financer
perquè va aportar molts dòlars
d'aquesta pel·lícula,
doncs, li va donar el gran...
d'això, el senyor Meyer,
va estar tan content
que li va pagar unes vacances
durant tres mesos per Europa.
Déu-n'hi-do,
a veure si d'alguna manera
se restablia de tota aquesta paguda.
Sí, llavors, esclar,
no és que fos això.
El que passa és que aquell home
volia enfocar la cosa,
per una altra banda,
i si el Buster Keaton reconeixia
que això no era l'apropiat per ell,
doncs, el que tenia d'haver defensat
era el seu estat de personalitat.
Però, a mi, no estava per la feina,
d'alguna manera.
Però, home, es va posar el qual,
i això el que va matar.
Bé, el va matar,
el va acabar d'ensorrar.
Llavors, en aquell any 1931,
el mes d'octubre,
Buster Keaton i la seva dona,
Natalie Talmach,
que va ser una de les pioneres,
també, del cinema,
junt amb el seu germà
i les altres germanes,
van arribar a Espanya,
precisament,
disfrutant del nostre ambient,
del nostre clima.
I d'aquestes vacances.
Bueno, esclar,
això va ser el començament, sí.
En aquella època,
l'any 31,
el nostre país
estava en un momentet
d'aquells de turbulència política
tremendos.
la monarquia
estava a punt de caure
i, per això,
el nostre actor
va veure que les coses
estaven una miqueta rares
i es va espantar
quan, en una festa,
es va brindar
per la muerte del rei
Alfonso XIII.
Per tant,
el primer que va fer
va ser abandonar
ràpidament Espanya.
Clar, perquè seria un escàndol
dependent de...
No, no, no,
no és per això,
no, és perquè ell es pensava
que allà si hi havia
algun follon
que no caigués l'entremit.
Que no li agafés pel mig, no?
Perquè ell,
escolta'm,
ell amb problemes
no li vinguéssiu,
saps, ja és perquè creava ell prou.
Bé, llavors,
al tornar a Hollywood
es van començar
a augmentar els problemes
amb la productora
de la Metro.
Degut a que
Lawrence Weirgarten,
cunyat, precisament,
d'Hirving Talberg,
hi van posar
obres de boulevard.
Això ja s'escapava molt.
Això es deien així,
obres de boulevard,
perquè la seva acció
passa pràcticament
amb un únic
o escassos decorats.
O sigui, que no hi havia
pràcticament res.
molt, molt, molt...
I pràcticament
sense cap acció.
O sigui, molt poca cosa.
Que trist.
Sí, sí, sí.
I per ell,
que estimava el Buster Keaton,
que estimava els espais oberts,
que li agradava sortir
amb totes les càmeres fora,
i això,
doncs, esclar,
això suposava
una autèntica,
en fi,
carrega de plom.
Bé,
Weirgarten,
que era el productor
executiu
de les pel·lícules de Keaton,
amb la Metro Govermeyer,
això ja no li va agradar tant,
perquè li fallava
el lector.
Si al principi
tenia poca autoritat,
doncs,
a partir del 1931,
quan va decidir
posar-se
en els assuntos professionals
del còmic,
intentant
imposar
les seves directrius,
les seves ganes
de demanar,
i experimentar
noves rums
en aquest aspecte,
perquè, és clar,
es tenia que canviar.
Ell venia a un cinema
i es tenia que canviar,
i es tenia que buscar alguna cosa.
M'agraven altres coses en aquell moment.
I ell no es preocupava,
el vostre Keaton
no es preocupava
de trobar uns altres d'això.
Ell, amb allò,
no li agradava
i deia que no li agradava.
Els altres
havien d'espavilar-se
a buscar el que a ell
li podia agradar,
però no li trobaven
la senyal,
m'entens?
Llavors,
en fi,
adaptar obres de teatre
tampoc s'encaixava
amb les seves característiques.
I aquí van començar
més problemes.
En aquella època,
llavors,
ja eren freqüents
que rodessin versions
amb idiomes estrangers,
i això es passarà
amb el capítol
de Demà Dijous.
Tornem a escoltar
amb aquesta orquestra
que ens està acompanyant
durant tots aquests dies,
la Passadena Ruf Orquestra,
amb un altre tema musical
d'aquelles èpoques
que es deia
Allanto Patio Trasero.
Fins demà, Andrés.
Fins demà.
Allanto Patio Trasero.
Allanto Patio Trasero.
Allanto Patio Trasero.
Allanto Patio Trasero.
Allanto Patio Trasero.
Allanto Patio Trasero.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!