.
Andrés i Andrés, bona tarda. Molt bona tarda.
Per mi culpa, per mi culpa, per mi culpa.
Sí, què t'ha passat?
Jo m'he confieso.
Ah, bueno.
La pel·lícula d'ahir, de l'Antiquari.
Ah, bueno, escolta, però tu no vas tindre cap culpa.
No, no, no, no.
Va agradar la pel·lícula.
Va ser una altra cosa, va ser una altra cosa.
Jo no vaig trencar res, eh? No vaig trencar res.
Bé, mira, avui parlarem del Cine Club
d'aquesta tarda a les 6, d'aquí un ratet,
al carrer Major número 14,
que és on està la Casa de la Generalitat,
i on fem el Cine Club dels dijous.
Els dimarts en fem un, el Cine Club dels dijous,
que és quan en fem un altre.
Aquest mes estem fent Aragó amb el cinema,
que ho patrocina el Centre Cultural d'Aragó, a Tarragona.
I fem una pel·lícula l'any 1957
que es diu Un indiano en moratilla.
Moratilla és un dels pobles d'aquest magnífic territori,
que és l'Aragó.
Aquesta pel·lícula està dirigida per Leon Klimowski
i va ser interpretat per un dels personatges,
és el Pastor Serrador,
un actor que, en fi,
va fer unes quantes pel·lículetes importants.
Jo, no és clar, recomani aquesta pel·lícula,
perquè no és una gran pel·lícula,
però sí per passar un bon ratet,
un rato distret, agradable,
perquè és una comedieta,
és un liu de personatges,
i està bé, està bé.
És recomanable per passar una bona estona.
Molt, és recomanable.
Exacte.
I ara passem,
seguint amb la història del Buster Keaton,
i ara comencem ja per anar acabant la setmana,
i definitivament amb aquest tema,
hi ha els finals del Buster Keaton.
Buster Keaton,
que estava completament enfonsat,
encara es va acabar d'enfonsar més
per la seva contínua,
imparable afició a la beguda.
Es va començar a convertir en un ser ja estrany,
en fi,
s'enfadava per qualsevol cosa.
Això li va passar també amb el Fatih Arburkel,
que és aquell artista que el va ajudar...
Company de viatge durant un temps.
I va ajudar molt quan ell començava.
Llavors, això va arribar a tindre,
igual que amb ell,
deliria uns tremens.
O sigui, veia ja coses rares per tot arreu,
i va començar també a fer la vida impossible
a tots aquells que vivien amb ell.
Amb el rodatge de la pel·lícula
Queremos Cerveza,
van fer malbé un dia de treball
precisament per una borratxera de Keaton,
que va arribar a perdre el coneixement.
Esclar, això és una falta
que n'hi ha suficient per si mateixa,
va arruïnar tota una carrera
que estava plena d'encerts com ell tenia.
Bé, el nostre artista
va ser sempre un dolent negociant,
i això el va perjudicar molt.
Ell mai es va adonar que el cine
és abans que res un negoci.
Encara que el 100% dels crítics
i els historiadors també
no volen reconèixer,
la indústria no és res més
que un comerç de compra-venta.
I, esclar, és lògic,
si es fan diners és perquè es venen bé,
i això s'ha de tindre molt en compte.
Per exemple, Charlotte,
o sigui, Charles Chaplin,
o Harold Lloyd,
si ells van sobreviure,
no va ser perquè eren millors
que el Buster Keaton,
sinó perquè ells
eren millors negociants
que el còmic del Cara de Palo.
Keaton ho hagués tingut la necessitat
que algú al seu costat
ho hagués posar,
no sé,
s'apigui a portar el seu aspecte mercantil
amb una brillantor.
Un bon mànager, diguem, no?
Sí.
A vegades acostuma a ser la dona,
però si no hi ha una bona dona,
l'home s'enfonsa,
i això és ben veritat.
Natalie Talmach
tampoc era massa brillant
amb aquestes feines.
Llavors, esclar,
el sonor va suposar
El triomf dels germans Marx,
de la verborréa,
o el que es diu,
no sé,
verborréa en català,
com es diu dir,
de la xerrameca,
la xerrameca potser, no?
Exacte,
és el que més correcte.
Sí,
de Groucho
va anar molt bé,
i encara que les seves primeres pel·lícules,
d'aquests actors,
o d'aquests artistes,
feien notar
que el seu origen
era teatral,
la seva manera rara d'actuar,
la seva manera de...
la seva personalitat
van crear un estil diferent
amb el cine sonor.
I s'ha de dir
que precisament
el d'això és el Buster Keaton
va ajudar molt.
L'únic que passa
és que a Groucho Marx
no li tenia gens de simpatia.
I en canvi,
Harpo sempre el demanava
perquè els ajudessin
a crear nous gags
i noves coses.
És curiós
que una persona s'accepta
i l'altra persona no l'accepta,
sapia quins problemes hi havia.
Però eren dos titans,
d'alguna manera.
eren dos titans.
És clar, l'un aportava
una sèrie de coses
que l'altre,
al passar-li a son germà,
l'altre ho va acceptar més bé
i com que era intel·ligent
sabia el que li interessava.
També van triomfar
amb el cinema sonor
Stan Laurel
i Oliver Hardy,
que és clar,
ja he dit abans
que havien començat,
dins d'enredar vaig dir,
que havien començat
per separat
amb el cinema mut
i quan van començar-se
a juntar amb el cinema mut
van entrar ja
al cinema sonor
i això va ser
que tiressin endavant
encara que el cinema sonor
els va fer perdre
agressivitat
com feien amb el cinema mut
però també els va aconseguir
certa gràcia
amb aquest accent
que tenien
que era real
l'accent que ells posaven
en les pel·lícules
i per no perdre
aquesta gràcia
tots els dobladors
del món
van llimitar.
Sí, és veritat.
No em recorda aquells...
Sí, sí, sí.
Què passa, Halaurel?
No te tenien d'aixina.
Tots els dobladors
van imitar
i és que de fet
tenia que ser així.
Mira, la meva filla
que ha estat ara a França
precisament
diu que ha estat veient
els Simpsons
i diu que les veus
són les mateixes
que sentim aquí a Espanya.
Clar, perquè ja ho busquen.
Clar, perquè ja ho busquen.
Però és clar, aquí a Espanya
doncs sí, les mateixes
que són a Amèrica.
Amèrica, exacte.
Però és clar, ho busquen així, saps?
I tant, i tant.
Bé, llavors
la vida marital
de la parella
del Buster Keaton
amb la Nathalie
també es van tornar
a un infern
però tremendo.
I llavors
la crisis comença ja
a petar
l'any 1933
quan Nathalie
deixa la casa
i s'emporta
els dos fills.
Llavors
Buster Keaton
se'n va a darrere d'ella
li demana que torni
li fa regals
i ella torna.
Però la cosa va anar
molt malament.
Demà seguirem
i acabarem amb això.
Tornem a sentir
un altre
d'aquells temes musicals
d'aquesta magnífica orquestra
que ens interpreta
temes antics
d'aquelles èpoques
amb música moderna.
Disco roto.
Andrés
fins demà.
Fins demà
és que estava escoltant
la música ja.
Jo també.
Volia escoltar-la.
Adéu.
Adéu.

Fins demà.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

.
.

.
.
.
.
.
.
.