.
Ens apropem perillosament al cap de setmana,
però de nou amb nosaltres, Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Andrés, preparat pel cap de setmana, que hem de canviar l'hora, eh?
Demà t'ho recordaré també, que ho fàpiguis.
No tinc problema.
A veure, parla'm, parla'm.
No tinc problema.
Ai, encara queda una miqueta de referèdits encara, eh?
És que no faig gaire bondat, no.
No parlo, vaig a Montllavall, haig d'anar fent cine, haig d'anar Montllavall.
Ja ho sé, ja.
O sigui que vindre cap aquí, marxar, tornar, anar a Montllavall.
A més a més no et deixem, eh?
Però jo ho faig molt a gust, jo ho faig molt a gust.
Si no, no ho faria, si no diria, escolta, jo primer, no, no, no.
Jo, si no estic a 40 de febre, jo no abandono.
I hem de dir que el cap de setmana passat, o sigui, fa aproximadament 4-5 dies,
que l'Andrés estava amb 40 de febre, i una miqueta més, eh?
Bueno, 40 no.
Diu, estava al llit amb 40.
Diu, ai, que hi viau tots.
Sí, home, més o menys que em podia, però estàvem tots, no?
Això és la manera d'interpretar les coses, eh?
Vinga, posem una mica sec.
Diu, escolti, doctor, no sé què em passa, diu, que em caic del llit cada nit, eh?
Diu, això és falta de ferro.
Diu, és ferro?
Diu, sí, agafa un sombis més gran.
Clar, home.
Que d'agafa força.
Deixem que això no és de xistes doents, això és de cinema, vinga.
I per l'altra cinema, no?
Deixem estar la meva faceta dolenta, que no m'agrada gens.
Bé, mira, t'explicaré que per acabar el cicle d'Aragó amb el cinema,
que patrocina el Centre Cultural d'Aragó a Tarragona,
tanquem amb una tanca ja especial, algo fantàstic,
amb una pel·lícula que es diu Agustina d'Aragón.
Una pel·lícula històrica,
una de les grans pel·lícules que ha fet el cinema espanyol.
Això és en focs artifici, André.
Això és una cosa fantàstica.
Amb una Aurora Bautista, Fernando Rey, Virgilio Teixeira,
Manuel Luna, José Bódalo, Maruja Esquerino,
i altres, i altres, i altres.
Grans figures de la cinematografia espanyola.
Amb aquesta pel·lícula, Agustina d'Aragón,
es disfruta coneixent la història d'aquesta gent,
que va ser a Aragó, junta amb els altres, esclar,
però aquest va ser un puntal,
i també les interpretacions d'aquests mervellosos artistes.
I la direcció, que la direcció de Juan de Hortunya,
va ser impressionant.
Bé, aquesta tarda, a les 6,
a la Casa de la Generalitat,
Carrer Major, 14,
entrada completament lliure, gratuïta.
Si no els agrada la pel·lícula,
no els podem tornar els diners.
No, malament, perquè és gratuït.
Exacte.
Bé, jo crec que tu deus recordar
que jo estava parlant d'un tal senyor que es deia,
ara no me'n recordo, com es deia?
Sí, aquell que era de Mallorca.
Ah, això.
Aquella de l'encemada.
Fortunio Bonanova.
Aquest, aquest mateix.
Ves com te'n recordes, veus?
Ves com te'n recordes.
Sí, ho dic jo.
Sí, aquest poble home va morir sense el coneixíssim.
Els germans Baños el van descobrir
per poder fer el Juan Tenorio.
Encara aquell ja feia teatre i feia coses.
Sí, bueno, ja feia coses, sí.
I després també era tenor,
també cantava.
Sí.
Bé, tornem amb allò que dèiem.
Quan va filmar la pel·lícula aquesta,
un crític de l'època
va dir que la interpretació de Fortunio
era impecable
i amb els seus comentaris explica
que semblava feta a mida
perquè el roi de seductor de dones
i va afegir
que una vez estrenado el film
se convirtió en uno de los galanes predilectos
de las jóvenes de Barcelona
que lo perseguían por todo.
Dona, ya que era por, eh?
Va ser un èxit tremendo.
Sí, sí, sí.
I a més ell, és veritat,
ell li va el paper fantàstic,
O sigui, camió era guapet, veus?
O sigui, molt bé, molt bé, molt bé.
Cap al final de la seva carrera,
amb la dècada dels anys 60,
va ser entrevistat
junta Guillermo Marín i Anna Mariscal
qui també van interpretar el personatge
sobre els escenaris.
Fortunio va reconèixer
que ell i Jaume Planes
van ser els únics
que realment recitaven
els versos de Sorrilla
a la màxima perfecció.
I això perquè estava col·laborat pels altres
i ells, bueno, si ells ja s'ho creien,
no més els faltava
que els critiques els diguessin que sí.
Doncs, a pesar de tot,
Fortunio considerava
que la versió de Baños
era molt respectuosa
amb l'original.
I és veritat.
Una pel·lícula
que encara que al final
els pressupostos van quedar curts,
és una pel·lícula
que cada vegada que li ha passat
la gent se li han escapat
els aplaudiments.
Com si fos una obra teatral
feta allà en directe.
O sigui, la gent ha aplaudit
perquè val la pena.
Durant la seva carrera
va tornar a interpretar
en diverses ocasions
el personatge,
primer amb el teatre
i després amb l'òpera,
quan va interpretar
Don Giovanni de Mozart.
Deu-n'hi-do també.
Era també un gran actor
d'òpera,
un gran cantant d'òpera.
Aquesta pel·lícula,
la que tornem una altra vegada,
el Don Juan Tenorio,
es va estrenar a Barcelona
el 22 d'octubre
de l'any 1922
amb el Cine Cursal de Barcelona.
No hi era, no ho sento.
No, jo tampoc hi era,
però m'ho han dit.
Ah.
Dos anys més tard,
el 27 d'octubre del 1924,
veient l'èxit
que tenia per tot arreu,
perquè era una pel·lícula de Barcelona
i vam pensar que seria una de tantes,
veient l'èxit que tenia,
llavors es van arrepentir
i la van estrenar a Madrid
i l'èxit va ser rotund,
va ser fantàstic.
Bé, d'aquí,
l'home se'n va anar
al seu primer viatge cap a Amèrica,
també, com tot el que feia Fortunio,
té diverses versions,
perquè no s'acaben de posar
molt d'acord
els crítics i els historiadors.
Una ens parla
de la promoció
de la pel·lícula
d'on Juan Tenorio
amb el seu estreno
a Nova York.
L'altra explica
que Fortunio Bononova,
al tornar a Espanya
en la dècada del 60,
a la revista Ondas,
deia
Luego ingresé
en la compañía
de Amadeo Vives
y nos fuimos a América
con Doña Francisquita.
Recorrí toda
l'América hispana
haciendo zarzuela,
ópera y conciertos.
Déu n'hi do.
Sí, que l'home
era molt inquietat.
No, no, s'ho treballava, eh?
S'ho treballava.
Inclús va estar fent
de boxejador.
Inclús va posar,
però això ho va tallar
de seguida,
una pel·lícula,
una d'això,
uns estudis
de pel·lícules pornogràfiques.
Però això ja ho va deixar
de seguida.
Però és que ell ho tocava
tot.
Ell per provar?
Ell per provar
i si deixava diners
o si repercutia
amb el seu nom
ja no.
Llavors ja també ho deixava.
I va veure que això
no era ètic
a la seva categoria.
I a més a més
en aquests temps, clar.
No era ètic.
Llavors, el primer cas
sembla que entre 1925
i 1926
la pel·lícula
va ser presentada
al públic nord-americà,
primer a Nova York
i més tard
a la costa oest.
Encara no s'ha pogut
constatar
la data exacta
de l'estreno.
La que sí
es troba
amb
fulletos que hi ha,
la que està
afetxada
amb exactitud
és la representació
de la Sarsuela Maruxa
en el
Dailish Teatre
de Nova York
i sembla,
que l'any 1924
Fortunio Bonanova
va partir
amb la companyia
de Madeo Vives
cap a Sudamèrica
i el 13 de desembre
de 1925
estrenava
amb un èxit
tremendo
Lamentada Sarsuela.
El paper
de Fortunio
era el de Pablo
i anava
acompanyat
de la cantant
Pilar Arcos
amb la que
més tard
crearia
una companyia pròpia.
es van ajuntar
amb aquest aspecte.
Aquesta nova companyia
Arcos
Bonanova
sembla que sigui
les parades
del metro
Arcos Bonanova
pròxima
però bueno
són casualitats
i fonomaties
que hi ha
d'aquest tipus.
S'inaugurava
la temporada
en 1926
en el Líric
Teatre
de Nova York
o sigui que
tampoc anava
amb teatres
baratets
sinó
grans teatres.
Bé,
començarem demà
a seguir una miqueta més
amb aquesta trajectòria
del
Fortunio
Bonanova
i seguim
escoltant
música
d'aquells músics
que van començar
amb l'època
del cinema
i després van ser
grans figures
del jazz.
Andrés,
fins demà
que serà divendres.
Fins demà
si no vol.
Divendres.
Adéu-siau.
Fins demà
si no vol.
Fins demà
si no vol.
Fins demà
si no vol.
de
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!