Fins demà!
Passen sis, gairebé cent minuts del punt de dos quarts de sis de la tarda.
Com és habitual, en aquesta segona hora de divendres donem la benvinguda al Manel Magí i al Jordi Ximeno amb la seva secció cara a cara.
Xics, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Molt bona tarda.
Bona tarda, no? Per dir alguna cosa.
Sí, per dir alguna cosa.
És això.
Una secció en què al final de tot us expliquem les efemèrides de la setmana.
Anem repassant un treball discogràfic que avui li toca el torn a una formació mítica, es diuen The Home.
I, de fet, repassem també un parell d'altres de notícies no gaire positives, tot i que avui és difícil de superar.
És difícil, malauradament, que les notícies que portem...
Sempre portem notícies dolentes, però esta setmana...
Sí.
Sabo tu el record.
És el que hi ha.
Com se sol dir.
Comencem amb la música. Quin fa cinc cèntims de The Home?
Avui ja estarem d'acord, eh?
En la música. Avui no hi ha una polèmica.
Ai, no ho sap greu, eh?
Doncs portarem a un altre grup un altre dia.
No, la setmana que aviat provo.
Molt bé, parlem de The Home, una formació britànica, en concret de Londres, formats l'any 1964,
i repassarem un treball discogràfic que publicaven l'any 66.
i és en concret el seu segon treball discogràfic, anomenat Quick One.
I bé, si t'agrada Bodily, Chuck Berry, Els Stones, Small Faces, Battles, The Clash, Jarbears, etcètera, etcètera,
tota una sèrie de clàssics de la segona meitat dels anys del segle passat,
doncs segurament també t'agradaran les Whois, segurament més d'una vegada els hauràs sentit,
inclús la seva música i s'ha fet servir per anuncis de televisió, temes més famosos,
i millor que escoltem la música i després ens quedem ja amb quatre dades.
He's crawling up my wall
Black and hairy, very small
Now he's up above my head
Hanging by a little friend
Powerless the spider
Powerless the spider
Now he's dropped up to the floor
Heading for the bedroom door
Maybe he's as scared as me
Where's he come now I can't see
Powerless the spider
Powerless the spider
So en aquesta secció cara a cara, cada setmana repassem un parell o tres de notícies
i avui, evidentment, tot i que normalment girem la vista cap a altres racons del món,
doncs la notícia aquesta setmana, en part, està a Madrid.
No cal tornar a reiterar i fer incidència amb el que va passar ahir a Madrid,
atemptats terroristes encara sense atribució material d'autoria, podríem dir.
No ho sé, per trencar el gel,
veurem una miqueta de debat així, curtet, amb el Jordi i el Manel.
Com us vau entrar de la notícia?
Quan va ser?
Com la vau rebre?
Jo quan me vaig despertar, normalment fico la tele per a veure les notícies
i ja vaig sentir que estaven parlant de diversos atemptats,
de diverses explosions que havien hagut
i parlaven de 5 morts en aquell moment.
Però ràpidament la xifra ja va anar creixent a 15, després 30, 40.
Sí, et vas aixecar aviat, Manel, pel que veiem?
Sí, m'aixecar cada dia bastant front.
La classe treballadora.
No com a altres.
Ja, ja.
Jordi.
D'una forma similar, m'ho va comentar amb un germà, em va despertar ràpid i em va dir
Jordi, escolta, que hi ha 60 i pico morts a la primera vegada del matí,
crec que també, després del 5 es parlava de 60 i poc, no sé què.
Sí, 60 i tal, sí.
I bé, i això, és molt greu.
Vau tenir l'instint que va tenir molta gent, de pensar a qui tinc jo a Madrid, a qui puc trucar.
Sí, sí.
Bé, jo no tinc ningú a Madrid.
Mons pares sí que tenen amistats al Cala de Nares, justament.
Crec que un rastrés de rodalies havia sortit allí.
Sí, sí, sí.
Tots, em sembla, eh?
Sí, tots.
Tots.
No ho sé.
I bé, van trucar i, per sort, no ha passat res.
Amb amistats directes.
No ho sé, quines valoracions en faríeu?
No ho sé, digue'm, digue'm.
Jo penso que una cosa tan brutal i bestial com aquesta ens hauria de fer reflexionar una mica
sobre la violència en general, no només aquí a Espanya, sinó a tot el món, no?
Nosaltres, en aquesta secció, sempre Jordi i jo portem aquí notícies que parlem moltes vegades
de guerres, de conflictes oblidats, inclús que el nostre govern està exportant armes
a altres països d'una manera gairebé il·legal.
I els efectes d'aquestes guerres, d'aquestes conflictes, d'aquestes armes que s'exporten,
són el mateix que això que ha passat a Madrid.
Els morts són iguals, els de Madrid, que els que puguen haver-hi a Burundi o a Irak o on sigui, no?
El que passa és que en una situació de guerra, guerra declarada, el sentiment potser és un altre.
En fi, hi ha aquesta mena de justificació de dir que està en estat de guerra,
quan això passa en un estat de pau.
Però això és una mica ridícul, no?
Perquè els morts no són morts iguals, o no?
Sí, bueno, en definitiva, sí.
Les víctimes civils sempre són víctimes civils que no tenen cap culpa.
Exacte, com sempre...
És el mateix un civil de l'Iraq, un civil xinès o un civil de...
Ai, un civil...
Un civil de madrileny o de Barcelona.
No en siga, no en siga.
Tindríem que considerar a tothom que vivim en aquest planeta tots exactament iguals.
No tindrien que haver-hi morts de primera, morts de segona, morts de tercera, com m'hi ha.
Home, de fet, s'està experimentant, crec jo, a baix de tall personal, però suposo que més d'una persona estarà d'acord.
Una cosa ben curiosa, i és que ahir, veient les imatges, no?, amb què vam volverdejar totes les televisions, lògicament,
primer veies les imatges del que passava a Madrid i després t'ensenyaven imatges d'altres atemptats en parts del món,
molt allunyades, que ja les havies vist i potser no et deien res.
Quan veies aquelles imatges, doncs, no ho sé, de Rússia, de llocs molt, molt dispersos,
en què potser en un primer moment, en el moment en què es van produir els fets, no en feies cas,
al veure-les ahir, se'n va molt proper, eh?
Per això et dius molt més a prop.
Es crea una empatia...
Per això et dic que si t'hauria de reflexionar i dir, bueno, això que ha passat aquí passa a molts altres llocs
i no en fotem cas o no ens importa, no?, i ens tindríem que importar més, potser.
La proximitat.
Sense entrar en històries polítiques, evidentment, no som nosaltres qui n'ha de parlar
i no és el temps tampoc, què es pot fer.
Per exemple, el Manel apuntava amb aquestes armes que es venen,
que clar, a veure, el problema potser no és tant les armes, és en què les fa servir,
el que passa és que no es pot pacar tant per la llocència.
El problema, suposo que ja està en nosaltres mateixos, en l'ésser humà, que ja és violent de per si.
Creieu, això, vosaltres que sou historiadors, això és una teoria sobre la que s'ha de moltes coses.
L'ésser humà és violent de per si.
Som l'espècie més depredadora, destructiva, que hi ha hagut mai sobre este planeta.
Això és cert.
Allò de l'hombre és bueno por naturaleza i la sociedad lo corrompen, no, eh?
No.
L'homo sapiens, això ho deia un del segle XVIII d'aquells francesos.
Un d'aquells.
Un d'aquells.
Algú.
Algún, home.
Algú important, eh?
Sí, sí, però molt important.
Home, relacionat amb això de les armes i tot això, també tenim una segona notícia,
que també podria ser important, justament d'avui, que ens parlava de la protecció dels drets humans,
que és una assignatura pendent del Comitè Central del Terrorisme de l'ONU,
i ens diu la notícia que les noves legislacions antiterroristes permeten les violacions de drets humans,
l'augment de la tortura i provoquen un control restrictiu sobre els fluxos migratoris.
Davant d'aquesta situació, l'Escola de Cultura de Pau, crec que és de la Universitat de Barcelona,
l'Amnestia Internacional i altres organismes han demanat a les Nacions Unides i l'ambaixador espanyol Innocencio Arias,
que és l'actual president del Comitè contra el Terrorisme de l'ONU,
que la reforma d'aquest òrgan inclogui finalment temes com la protecció dels drets humans,
el control d'armes, i han recomanat la creació d'un relator especial
que supervisi l'impacte d'aquestes legislacions antiterroristes sobre aquests drets.
Clar, és que aquí estem parlant d'una balança,
d'una balança entre amfisi i terrorisme i s'ha de penalitzar d'alguna manera,
però no es tracta que l'Estat de dret es posi al mateix nivell.
Sí, sí, al mateix nivell. Aguantant amb el, per exemple, no...
Clar, perquè llavors podem parlar de dos terrorismes,
el terrorisme il·legal i el terrorisme legal, no?
A veure, ara per ara, com tu comentaves, no hi ha una autoria,
encara dels fets succeits a Madrid ahir, no?
Però la gent té ganes, la sensació general és que la gent té ganes de tirar una pedra a algú,
a qui sigui, però que li donin algú per llançar una pedra.
Perquè això també forma part de l'esperit humà, suposo.
Sí, sí, també és molt greu, a veure, molt bé que s'hagi suspert la campanya electoral,
però que des de certs mitjans de comunicació,
doncs ja s'estigui culpant algú i una lectura partidista dels fets.
I en aquest cas, doncs, ens referim principalment a la televisió espanyola.
Sí, perquè davant, com estem de les eleccions,
depèn de cap a on caig,
l'autoria pot decantar molts vots cap a un costat o cap a l'altre.
Això es comenta.
Jo crec que la gent hauria de votar, a veure,
amb seny, encara que això soni una mica pujolista, no?
Que sempre deia, hem de pensar en seny.
Si votés en seny, jo crec que no votaria ningú.
Sí, és possible.
I, a veure, és important, la lluita antiterrorista,
però tampoc és l'únic factor que et determina el teu vot.
S'ha d'anar a veure en la lluita antiterrorista
on està l'origen del problema.
Sí, també pensar...
D'on surten?
O sigui, de quina societat tan marginal o tan matxacada
poden sortir gent disposada a fer això?
Matxacada?
Hi ha qui diu que, clar, societat marginal i matxacada,
amb la qual cosa implica cert victimisme, no?
Però hi ha qui diu tot el contrari,
no víctima sin a butxí.
Hi ha qui parla de gent, doncs, desalmada
i en un ambient, diríem, neuròtic, no?
De paranoia.
Clar.
És que és molt fàcil dir...
Això depèn de la lectura que es fa, sí, clar.
És un tema bastant complicat.
No ho sé.
No ho sé.
Jo crec que tot ser-ho veus el que t'he dit abans
a l'espècie humana,
que no es pot evitar.
Però, d'altra banda, també s'hauria de fer una crítica
o una autocrítica sobre les polítiques
que s'han dut a terme.
No sabem l'autoria dels fets,
ja sigui a nivell internacional,
la política exterior espanyola, per una banda,
i després la política interior també del govern espanyol.
Depèn de qui sigui l'autoria d'aquest massacre.
Per aquesta tarda hi ha convocat a nivell estatal
una manifestació a les 7 de la tarda,
que concretament a Tarragona, us ho tornem a recordar,
sortirà des del balcó del Mediterrani
baixarà en silenci, s'ha proposat la Rambla
i arribarà fins a la plaça Imperial Tarracó.
Títol personal, sense incitar, en favor o en contra?
Creieu que serveixen d'alguna cosa les manifestacions?
Home, no, però s'hi ha d'anar, jo crec.
S'hi ha d'anar, i jo demano a tothom
que ens estigui escoltant que vagi.
Nosaltres ja anirem.
Però, evidentment, la gent que ha ficat les bombes,
suposo que inclús deu disfrutar
de veure tota la gent que surt a protestar.
O leies indiferent.
És curiós que tots s'hagim contestat no tan ràpid.
No ho sé.
Ai, que esteu d'acord avui, eh?
Sí, és que són problemes molt complexos
i no sé solucionant en una manifestació o en un...
I la gent que hagi ficat les bombes,
i també per una altra banda, també a mi m'ha sobtat.
La veritat no m'ha sobtat tant els comentaris que he vist
d'una de les víctimes, que per sort ha sobreviscut els fets,
que criticava tots els polítics en general,
que és hora que es faci alguna cosa en contra del terrorisme.
Sí, perquè és molt trist...
Que es porti una política adequada
cap a unió de criteris
o arribar a algun punt
que no podem viure així tota la vida.
Tots junts.
Què passa és que no és fàcil
i hi ha altres interessos pel mig.
Evidentment.
Però trobo que per un...
O sigui, on hi ha morts,
aquests interessos els tindríem que deixar a banda, no?
Sí, sí.
Però se veu que no.
Perquè encara que siguem una espècie
destructiva i autodestructiva,
jo crec que també els desgraciats,
no se'ls pot dir de cap forma més que fiquen les bombes,
també hem de tenir un mínim de sentiments
per respecte a la vida humana.
No.
No ho sé.
Jo crec que no en tenim cap.
Un mínim, eh?
Bé, a veure, veient el que arriben a fer, no?
Però...
Potser sentiments, no?
Potser convicció.
I sentiments que pel que ells creuen que fan.
Sí, jo crec que...
A veure, perquè està claríssim que rucs no ho són.
No.
No se'ls pot tractar d'animals que actuen per instint.
Simplement segueixen uns paràmetres
que per ells deuen creure que és correcte
i que...
valen la pena després tot el que segueixin.
Ai...
Sempre la violència té una justificació.
La bomba atòmica que van tirar sobre Hiroshima
està superjustificada pels americans.
Sí, inclús hi ha un museu, no?
Als Estats Units.
Exacte.
Doncs em fa l'efecte...
Podem deixar aquí, si voler,
perquè em fa l'efecte que, per desgràcia,
ens donarà tema de conversa per altres programes,
perquè tot fa indicar que això no s'acaba aquí.
El que esperem,
que no entrem en una espiral de violència.
O sigui, en el cas que es tracti el que era,
del terrorisme islàmic.
Sí, perquè és molt més senzill.
perquè podríem arribar a caure també amb la trampa
del joc aquest entre jueus i palestins.
Tu me la fots, jo te la torno.
Tu me la fots, jo te la torno.
I a veure, busquem solucions correctes,
amb seny,
i intentem tirar endavant amb un món molt millor per tots,
que segur que és possible.
Ens sentirem a parlar, per desgràcia,
i ja ho comentarem en propers programes.
Va, que m'heu dit que em portava una notícia positiva.
Sí, sí, sí, és que jo, a més a més...
Avui s'ha esmarçat el Jordi,
dimarts, dimarts, dimarts,
obro l'avantguàrdia i dic,
ostres, mira, tindré contenta la Núria,
perquè aquesta...
Pensa que soc difícil jo de contentar.
No la tens als folis, no la tens als folis.
És una notícia molt interessant.
A veure, a veure,
jo em se celebrava el Dia Internacional de la Dona Treballadora, no?
Sí, que encara espero que em truqueu per felicitar-me.
Ja, però...
I per solidaritzar-vos amb mi.
Jo espero que també em truquis al Dia Internacional de l'Home Treballador.
És que no existeix.
És que no existeix, potser perquè els homes no treballen.
No ho sé, discriminació positiva.
Bé, la notícia que tu tens, fotocopiada per allí,
ens parla que una de cada tres dones al món
és víctima de la violència de gènere.
Aquesta no és la bona notícia.
D'acord?
La situació és molt greu.
Pel que portem d'any,
crec que ja hem...
La societat de l'estat espanyol ja ha superat
les víctimes femenines, no?
En maltractament i tot això,
tota una desgràcia per a tothom.
I que la discriminació també es produeix
en el món laboral,
a l'educació, a la sanitat,
a la feina, a la política, etcètera, etcètera, etcètera.
Tot el món.
Que no, en aquest cas,
la notícia aquesta,
el prou aquest,
que no és un problema exclusiu
de les societats democràtiques occidentals,
sinó és un problema de tot el món,
per desgràcia.
I bé, la notícia bona,
que jo hi he trobat,
que deia, home,
bé, doncs bé,
una mica d'esperança, no?
Quan rebem mails, notícies,
sobre el tema de l'ablació a Àfrica,
o a certs territoris d'Àfrica,
en concret a Somàlia,
tots estem molt tristos,
ens afegim a les campanyes
d'amnistia internacional, etcètera, etcètera.
I la notícia que havíem trobat
era aquesta,
que organitzacions de dones de Somàlia,
que això crec que és un punt important,
que les crítiques contra l'ablació
les produeixen,
bé, que està bé que es produeixen
des d'Europa, als Estats Units,
a Canadà o d'on sigui,
però que també es moguin
dins del seu propi país.
Sí, perquè realment
s'han de fer fortes, no?
Sí, i és on s'han de fer fortes.
Doncs organitzacions de dones de Somàlia
van iniciar,
a principis d'aquesta setmana,
dilluns,
una campanya per primer cop a la història
per finalitzar amb l'ablació,
una pràctica que pateix
el 98% de dones somalís.
A més a més,
la campanya té el recolzament
del president del govern nacional
de transició de Somàlia,
Abdi Qasim Salat Hassan,
que va assistir al primer acte de la campanya
i va qualificar l'ablació d'injustificable.
Això, el president de la transició?
El president de Somàlia, sí.
Home, això ja és una gran cosa, no?
Perquè que hi hagi una associació de dones
que lluitin per això,
bé, però que a més el govern que entra
estigui recolzant.
Bé, no sé,
deixem-nos una mica pesadista,
però potser hi havia algun perdió
estamèricà i volia quedar bé.
Sí, és possible, no ho sé.
Ai...
Però bé,
jo portava...
Que sou molt pessimista.
La setmana,
per mi, començava tota contenta.
Amb aquesta, no?
Ai, tota contenta.
Sí, la setmana contenta.
I bé,
després s'ha espatllat
i després també altres coses que passen.
En fi, menys mal que...
Música.
Música.
M'os queda la música, sí.
Anem a Marschul i aquest tema titulat
So Sad About Us.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.


Tot un àlbum fora de sèrie
de Who Sings My Generation,
un tema que a tothom li sonarà,
My Generation.
L'any 66 arribava aquest àlbum,
Quick One,
i després arribàvem altres treballs
tan interessants com
Who Sal Out,
les òperes en rock,
Tommy,
Who's Nex,
etcètera, etcètera.
i com ja hem dit,
doncs si t'agrada
Baudí,
la Chocberry,
Small Faces,
de Jam,
Jarbirds,
doncs segurament també t'agradaran.
Els Who,
Roger Daltrey,
John Enns Whistle,
que era el baixista
i que ja està mort
des de fa un parell d'anys,
Kate Moon,
també mort l'any 1978,
que era,
o ha estat,
un dels grans bateries
de la història de la música,
no només del pop rock,
i Pete Southen,
el guitarrista
i principal,
en aquest cas,
doncs líder de la formació,
que curiosament també
aquesta setmana
se sabia que aquest 2004
publicaran un nou àlbum
i que estan preparant
una gira.
Els components morts
no hi seran,
està clar,
però també és curiós,
no em miris així, Núria,
però és curiós
perquè el baixista
havia deixat
una sèrie de línies
de baix registrades
i es faran servir
per l'àlbum
que es publicarà
aquest mateix 2004,
que portarà per títol
Denennau 1964-2004.
S'havien quedat sense diners.
És possible que sí.
Sí, clar.
Ui, ui, ui, ui, ui, ui.
Tres minutets i mig,
molt poc temps
per les efemèrides.
Tanquem-ho això ja
perquè el Manel
està derrotista.
No, però és que
una estrella del rock
viu molt bé, eh?
Sí.
Va, va.
Traent recopilacions.
Sí, sí.
I última gira.
I última gira.
Gira despedida.
Tenen una etapa productiva
de 5 o 6 anys
i després viuen de renta
fins que es moren.
Sí, sí.
Mira.
Bueno, el efemèrides.
Comencem pel dia 8.
L'agència EFE, va.
8 de març.
8 de març.
De l'any 1144,
fa molt de temps,
va morir un papa
que s'anomenava Celestiu II
i van començar
les famoses profecies
de Sant Malaquies.
No havia sentit mai
les profecies de Sant Malaquies.
Jo tampoc.
Carrena, Rosolet.
Ai, molta gràcia.
No ho havia sentit mai, això.
Fes-nos 4 cèntims.
4 cèntims?
Sí, ja no 5,
que no ens dóna temps.
4.
Però ràpid, eh?
No, sabeu que són unes profecies
que...
Molt bé.
Que no s'han complert.
Que són falses.
No, no, encara no.
Encara no.
Segons, des del segle XII
diu que tenien que haver-hi,
a partir d'un determinat moment,
a partir d'este Papa Celestiu II,
un número determinat,
cent i pico de papes,
i després arribaria ja l'anticrist
i una càctima...
Ui, però encara tenim marge,
vols dir, no?
No, dos papes queden.
Bueno, este que no sé
quan se morirà.
Ui, quina cara fa la Núria...
Però estan les coses
per parlar de profecies
catastròfiques, eh?
No, ja, ja.
Molt bé.
I llavors ja s'acabarà...
Bueno, no ho sé exactament.
S'acabarà per la vinguda
de l'anticrist.
Ah, sí, sí.
Això potser el company
que fa el programa de Boira
mos ho diria millor, no?
Després ve preguntem, sí.
Molt bé.
8 de març de 1894
es van posar a la venda
les primeres ampollos de Coca-Cola.
En aquell moment
molta gent deia...
Què és això?
Què és això?
És dolçet, ui, no sé què.
I també,
que crec que és interessant dir-ho,
també un 8 de març de 1897
neixia un dels grans
de la literatura catalana,
en aquest cas, Josep Pla.
Mira.
Passem al 9 de març de 1966.
Es creava el Sindicat Democràtic
d'Estudiants
de la Universitat de Barcelona,
que va tenir la seva importància
en la lluita antifrèxida.
antifranquista.
I no va passar res més este dia.
No, no hem trobat res més.
Molt avorrit.
Ja teníem pròs feina.
Molt bé.
10 de març de 1945.
Estem en la...
Doncs situem-nos
en plena Segona Guerra Mundial.
300 avions nord-americans
van bombardejar
la ciutat de Tòquio
durant sis hores seguides.
Sí, que va cremar quasi tota.
Sí, sí.
En fi,
desastres de la guerra.
Sis hores.
I un altre 10 de març,
en aquest cas de l'any 1994,
va morir Charles Bukowski,
escritor estadounidense
i un dels representants
de la generació Bid.
Sí, sí, sí.
De la generació Batec.
D'això no fa gaire, no?
Quin any has dit?
94.
94, sí, sí.
Recordo que no fa gaire.
La generació Batec, no?
Bé.
O Béat.
Béat.
Béat.
Béat.
Béat.
11 de març de 1917,
els britànics van entrar a Bagdad,
les tropes britàniques,
comandades pel general Stalin Mood,
van ocupar Bagdad
després de recórrer
un munt de quilòmetres
i sembla ser que
posteriorment havien de donar
la independència d'Irak,
però es van adonar
de la importància del petroli
i no van marxar.
Exacte.
I un altre 11 de març,
de l'any 85,
Mikhail Gorbachev
va ser nombrat secretari general del PQS
tras la mort de Constantin Jarnenko.
Molt bé.
I van començar les reformes.
I per acabar,
corre, corre, corre.
12 de març,
de l'any 39,
va començar la guerra
entre Rússia i Finlàndia,
que després se van llançar
a la Segona Guerra Mundial.
I 1986, 12 de març,
els espanyols deien sí
a l'OTAN després d'un referèndum.
Déu-n'hi-do, eh?
Afemèrides no n'hem pogut aprofundir gaire,
però la veritat és que n'hi havia de moltes
i de molt interessants.
I molt poc temps.
Sí.
Com sempre.
Com sempre.
Marxem amb els Rússia.
T'estimem, Núria.
T'estimem a tothom.
I pau i solidaritat al món.
Fins la setmana que ve, Jordi Manal.
Adéu.