Andrés, Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
No n'hem canviat de sintonia,
el que passa que estàvem així nadalencs, no?
Poses la música escaient, eh?
T'anoto molt bé, això vol dir que no has menjat massa torrons, eh?
Ni tampoc massa cava.
Tot ha anat d'una manera mesurada,
perquè no es pot menjar tot de cop,
si no, no tinc pels altres dies.
No, i a més a més això, que totes les masses sempre fan mal.
Aquí està, aquí està.
I així aquesta manera ho disfrutes més.
I tant, i tant.
Però, clar, encara ens queda un altre dia,
diversos dies encara assenyalats.
Quasi cada dia, per mi ara és quasi cada dia.
No, home, però ara toca que estem tots reservant-nos dia
que si l'anell d'or, que si les cases vermelles,
que si tot allò que...
Arriba cap d'any, Andrés.
És clar, ja ho tinc preparat, jo.
T'has fixat que ja tenim el 2005 aquí sobre?
Aquí sobre mateix, aquí sobre.
Que jo deia, em fa res.
Ai, feliç 2004, tota la família,
que bé, que bé.
No me'n recordis, no me'n recordis.
I mira, i mira, i han passat.
I els anys passen, i els anys passen.
I els altres empenyen, i els altres empenyen.
Van passant.
Ai, per què fas això ara?
Perquè em sento tan ballet a través dels anys.
No, Andrés.
Ah, no, no, no.
Que això és el conte, això és el conte que hem de passar ara.
Que són uns músics, ja t'ho explico jo.
Són uns músics que són grans.
I clar, els foten fora.
Escolta, escolta, para, para, para.
Escolta, que mira, posem el conte en real i no cal que t'esforcis.
Anem a escoltar els músics de Bremen, per tots els petitons.
Bet aquí que una vegada hi havia un ase molt vell.
De jove havia carregat pesos molt feixucs pel seu amo,
treballant de sol a sol.
Però quan es va fer vell, i es va quedar sense força,
i ja no podia treballar tant.
Quina bèstia m'és inútil!
Camina, us sabràs el que és bo!
A partir d'aquell dia, l'asa ja no va sortir més de l'estable,
encara que de jove havia fet un bon servei al seu amo.
L'asa somiava en els dies de la seva joventut,
sobretot en la vegada que l'amo se l'havia emportat a Bremen,
una ciutat on se celebrava cada any un gran festival.
Vinga, a divertir-nos!
Balla, au, ballem!
Aquell havia estat un dels dies més feliços de la seva vida.
Esclamen, aniré a Bremen i m'apuntaré al circ dels animals.
L'asa se'n va anar cap a Bremen.
Pel camí es va trobar un gos.
Ai, ai, ai...
Et veig amb molt mala cara, què et passa?
Doncs jo és que era un gos de caça.
Quan era jove no se m'escapava res,
però ara sóc vell i em canso de seguida.
ets un gos gantul i curta que em vols, et mataré!
Para, que no et vull veure!
Doncs ja ho veus,
quan comences a fer-te vell,
les persones pensen que ets inútil,
ai, ai, no sé què fer.
Jo ho veig i et passa això,
per què no véns amb mi?
Què?
Me'n vaig a Bremen, al circ dels animals!
Al circ dels animals!
Així que l'asa i el gos van fer camí plegats cap a Bremen.
Pel camí van trobar un gat
que s'havia fet massa vell per atrapar ratolins
i tenia un posat molt llestimós.
També s'havia quedat sense casa,
així que l'asa el va convidar perquè s'hi afegís
i van sortir tots tres cap a Bremen.
Pel camí encara es van trobar un altre ànim amb ells,
un gall.
Ja eren quatre els que feien camí cap a Bremen.
Per fi van arribar en un bosc
quan el sol tot just començava a pondre's.
Així que entre tots quatre
van començar a buscar un lloc per passar-hi la nit.
Però...
què és això?
Ep, nois!
No veieu aquella llum d'allà?
Què dius?
Una llum?
Així que hi deu haver-hi una casa.
Ah, perquè no anem a veure-ho!
Quan s'hi van acostar més,
vam veure una casa que hi havia ben enmig del bosc.
Oh, oh, oh, brindo per l'èxit que han tingut avui!
Què veig?
He, he, he, he!
Per l'èxit que han tingut avui!
Oh, oh, oh, oh, oh!
Havíem vist que la casa, de fet,
era l'amagatall d'uns lladres.
Què?
Són lladres?
Van molta por només de mirar aquelles ganes horribles.
Lladres?
Tinc por, tinc por!
Em sembla que valdrà més que fugin.
Però mireu quant de menjar que tenen!
Déu ser boníssim!
Sí, tens raó, tinc tanta gana!
Me, també!
L'asa va pensar que hi havia d'haver alguna manera
de poder-ne aconseguir una part.
Ja està, ja sé com ho he de fer!
Quina devia ser la gran pensada de l'asa?
No, ja!
Ho heu sentit, això?
No, deu ser la teva imaginació, capità!
Els lladres es van espantar tantgrounds
Els lladres es van espantar tant quan van veure les ombres i van sentir les veus
que van fugir corrents de la casa.
Les quatre bèsties es van quedar a menjar i veure tot aquell bé de Déu que tenien al davant.
Els lladres havien fugit molt espantats, però el capità no li feia gaire gràcia.
És una vergonya que uns lladres ens robin el cau.
Mira, han apagat el llum.
Ara ens venjarem, sigui que sigui, vosaltres dos aneu a fer un reconeixement.
Així parlava el capità als seus esbirros.
Un d'ells se'n va anar a poc a poc cap a la casa.
Els animals, cansats però satisfets, ja dormien com unes soques.
Què? Què és això?
Què és això?
Què passa aquí?
Ai!
Trots de beneit! Els hauries d'haver fet fora de la casa.
Capità, em sembla que tenim molt negre.
Com, negre? Què vols dir?
Hi ha una bruixa a dintre, una bruixa terrible.
Una bruixa?
No!
No!
No!
No!
Allà dins hi ha una bruixa.
Sí, sí, és així, sí, que és veritat que ho tenim negre.
Voldrà més que un bruixa.
No!
No!
Allà dins hi ha una bruixa.
Sí, sí, és així, sí, que és veritat que ho tenim negre.
Voldrà més que fugim!
A partir d'aquell dia, ja no van tornar mai més els lladres.
Els animals els va agradar molt la casa, i com que pensaven quedar-s'hi per sempre més, van decidir formar una banda de música.
i així anaven passant els dies, tocant música i vivint tranquil·lament.
Bé, doncs fins aquí el nostre conte del dia d'avui.
El veus també es llovilen els animalets.
Sí, és bo que sí, però jo em pensava que, no sé, es llovilaven d'una altra manera.
Jo que no m'he trobat que era encara aquesta banda.
Per això és un conte.
Ah!
Per això és un conte.
De car, de car.
Demà hi tornem?
Sí, demà, sí.
Vols que torni demà?
Sí.
Doncs em portaré un altre conte.
Demà crec que no fem programa, eh?
Demà.
Demà no?
Demà crec que no fem programa d'Andrés.
Segur?
Seguríssim.
No m'enganyis, eh?
No, jo a enganyar-te.
Per què?
Escolta, no m'enganyis.
No.
Jo crec que demà no hi ha...
No, no ho sé.
Ara comentaré.
A veure si demà vinc i em trobo la porta tancada.
Mira, mira que la tinc que no...
Ai, ai, ai.
A mi aquest dia, aquest dia em mosqueix, el dia 28.
Sí.
Fins demà, si d'ho vols, si som.
Adéu, adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.