I vinc a rebenar papers.
Andrés, Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Avui que toca cinema.
Avui toca cinema a l'Antiquari, sí.
Perquè estàs remenant per aquí, agafant per allà,
porta el malatí obert aquí a sobre de la taula i estàs remenant-ho tot.
Oh, perquè estic buscant sempre notícies i preparant coses ja...
Sí, sí, és que no penses, eh?
Ja avançant-me pels pròxims dies.
Esclar, s'ha d'estar...
Mira, la feina, si s'ha de fer ben feta, s'ha de fer així, no?
A més val no fer-la.
I tant, i tant.
Les coses malament ja surten malament de per si.
Sí, sempre.
Si a més a més no tens cuidado, imagina't, més val que plagi.
Jo crec que li preguntin a l'Aide Murphy que si alguna cosa pot sortir malament, tranquil, sortirà pitjor.
Exacte.
Així que encara pot anar...
Espero jo que aquest vespre surti la mar de bé, la pel·lícula que passarem a l'Antiquari,
a les 10 del vespre, entrada gratuïta,
i passem una divertidíssima pel·lícula de l'any 1966, una comèdia musical que es diu Golfos de Roma.
És una pel·lícula que va dirigir Richard Lester i va ser protagonitzada, entre altres,
per Thero Mostel, Phil Silvers, Jack Gilbert i per un magnífic Buster Keaton,
ja molt entrat a manys, però que produeix la seva part còmica i és interessant veure-la actuar.
Esclar, amb aquesta pel·lícula ell parla, però tenim un doblador,
que esclar, el sentirem parlar en castellà, no és la seva veu.
Un dia et parlaré jo d'una pel·lícula del Buster Keaton, que ens vam aquí ja vam mencionar-ho,
que parla ell directament.
I una d'aquesta pel·lícula la volem passar pel Departament de Cultura de la Generalitat,
quan tornem a començar a fer les projeccions,
perquè ara ja sabem que estan fent obres de millores.
Jo recordo que el Buster Keaton, i és l'últim a punt que fem,
tenia o té una veu, o tenia millor dit, una veu fortíssima, increïble.
Una veu, una veu forta, sí.
Anem a la nostra?
Mira, anem una altra vegada amb Machin tota una vida.
Els diversos personatges que van conèixer amb Machin
i algunes escenes que ens ofereixen amb aquest documental,
tretes de televisió i d'altres llocs,
seguim avui amb un altre personatge popular
que davant de la càmera ens dirà diverses coses.
És Pepe Antequera, un magnífic presentador.
Hi havia un senyor que se passeava mentre estabas bailando
que vigilava a les parelles, a veure d'on de posies la mano.
No, no, esto és autèntico,
no os penséis que os estic contant una història macabea.
Un senyor encargado exclusivamente
de que se iba passeando por la pista
mentre tú ibas bailando y te días a mano,
pero más arriba o más abajo,
y ché, un poco más separados,
porque no podías arrambar.
Aquí en Catalunya se dice arrambar.
Bé, seria arramblar.
No, arrambar, arrambar.
Sí, arramblar és passejar per la Rambla.
Però a Rambla, t'ho vas apropant, no?
No, però això és veritat, eh?
Incluso si anaves pel carrer
i posaves la mà per sobre l'ombro de la novia
o de la noia que portaves,
perquè, esclar, si no ets un uvi,
no et deixaven ni posar la mà a les noies.
Però si estaves casat també t'ho feien, no?
No, no, la gent ja et mirava malament.
Però si estaves casat també, eh?
Sí, sí, la gent ja et mirava malament.
Mira, jo et dic una cosa.
Sí, és molt fort.
Jo estava allà a Barcelona,
quan vivia a Barcelona,
estava en el mercat...
Arramblar, veus?
En el mercat de Gràcia
i va entrar un matrimoni,
que per parlar eren argentins,
i la senyora, una senyora, no sé,
d'uns 34-35 anys aproximadament,
boniqueta,
anava a posar un vestit d'estiu
i duia tota l'esquena en l'aire
i només tenia un tirant
que li anava de l'ombro esquerre
a la cintura a l'altra banda
i de l'ombro dret a la cintura,
o sigui, de l'ombro a la cintura
a l'altra banda.
I el resto de la cintura...
Feia com una X a l'espatlla.
Exacte, exacte.
I l'espatlla a l'aire lliure.
No volgui sapiguer.
Ui, era de tot.
I hi ha la gent que els comentaris...
Era de tot.
Oh, però aquesta dona, com va?
Aquesta dona em sembla molt...
Lleugera, lleugera.
No li van dir res personalment,
però jo recordo que jo em quedava parat
perquè la gent era algú tremendo.
O sigui, que la cosa era greu amb aquells temps.
Encara passa ara, depèn de com, eh?
Ara sí.
Ara diuen, oi, aquesta dona no m'han tant de roba.
Sí.
Sí.
Bé, seguim...
Hi ha molts acudits d'aquest aspecte.
Seguim amb Matxín tota una vida
i passem a una altra escena
on veiem a Matxín que està cantant
en una sala de festes.
va de taula en taula
mentre va cantant les seves cançons
i un client i la seva parella
que han de marxar del local
passen per davant del guardarropia,
del guardarobes,
per recollir la prenda
i l'home pregunta a la senyoreta encarregada,
es veu que ja és un client habitual del local,
i aquest anònim senyor
va ser el que va encarrilar,
va dur en Matxín
a ser cantant de categoria.
Escoltem el que explica aquest senyor.
Mañana
qué triste palabra
Mañana
me harás padecer
¿Qué hay, carioco y compañía?
¿Una copita?
No, gracias.
Tenemos que marcharnos.
Bueno.
El cantante que ha captado esta noche,
¿de dónde lo habéis sacado?
De Cuba, es cubano.
Matxín, se llama Antonio Matxín
y llego de París hace un par de meses.
Canta bien bonito, ¿no?
Y por cuatro bordas.
Ah, sí.
Mi permiso.
Una voz así,
les iría de perlas a los miembros de sobre.
Carioco, vámonos ya.
Sí, enseguida.
Entrégale esto, por favor.
Y dile que pase a verme por el teatro.
Muy bien.
¿Vota a fuego?
Dele esto al señor Matxín.
Muy bien, gracias.
Cuando oí cantar Antonio Matxín
me di cuenta que
que estaba en presencia
de un artista de mucha categoría
y me propuse ayudarle
en todo lo que fuera posible.
Le pregunté
que si había oído hablar del Casablanca,
que era un lugar de mucho nivel
en aquel momento
y que si estaba de acuerdo
yo podía gestionarle
su debut allí mismo.
Y me dijo,
sí, sí, claro, claro.
¿Es usted el director artístico de allí?
Yo puedo darle una comisión.
Y yo le dije,
no, no, no, señor Matxín.
Ni soy el director artístico
ni voy a cobrarle ninguna comisión.
Yo simplemente soy
un buen cliente del Casablanca.
Eso sí,
un gran amigo de la orquesta,
los míos de sobre,
que casualmente están buscando
un vocalista de categoría,
así como usted.
Ara tenim una altra imatge a la pantalla.
Un senyor entra
amb el camerí del pianista Botafogo
i aquest senyor,
que li donarà una gran sorpresa
i alegria,
és Gerardo Sanchís,
un magnífic compositor i pianista.
La abraçada és forta
i de gran cariño entre els dos.
buscó a un senyor
que se llama Botafogo.
¡Hombre!
¡Gerardo!
¡Gerardo!
Esto sí que es una sorpresa, ¿eh?
¡Jolín!
¿No pensaba verte en Barcelona?
Sí, sí.
¿No pensaba verte aquí?
Sí, seguramente iré,
pero la sorpresa era esta.
Bueno, yo conocí a Antonio
en el año 44.
Yo tenía entonces 10 años.
Y la cosa fue muy graciosa
porque empezó la amistad
no por la música.
Eso vino después.
Fue por los dibujos.
Porque yo, que era ya,
ya desde chiquitín,
le oía en la radio siempre
y era un fan de mechica.
Ahora se hizo fan,
entonces no existía.
Pues cogí,
yo hacía dibujos ya
y fui a donde estaba actuando
y posó para mí.
Y hice un retrato de Machín
con carboncillo
que era un pequeñito
de 10 años.
Y después,
6 años después,
yo estaba entonces
estudiando ya música
y dibujo, claro,
pues hice mi primera composición
a los 16 años.
Y la hice para él,
especial para él.
Y tanto le gustó
que la estrenó,
la grabó en discos Odeón
y me hizo salir al escenario
a acompañarle con la orquesta
y se llamaba
En tu traje de raso
que en su momento
la canción
pues fue muy conocida.
Y bueno,
ahí empezó la cosa
y yo siempre machinista.
Como aquí mi amigo
que es machinista también.
Somos machinistas.
Somos machinistas.
Jo també, eh?
Jo també, sí.
I moltíssima gent
de la que ens deu estar escoltant
pues també suposo
que seran machinistas.
I amb aquesta machinisme
pues ens acomiadem...
Ha m'agradat, eh?
Sí.
Ens acomiadem fins demà
amb una cançó
d'Antonio Machín.
Quina?
La que a tu t'agradi.
Vinga.
Aquest le grito
de l'Àfrica tropical.
La que tu vulguis.
Fins demà,
si no vol.
Adéu-siau.
Adéu-siau, adéu-siau.
Yo soy aquel negrito
de l'Àfrica tropical
que cultivando cantaba
la canción del Colacao.
Y como verán ustedes
les voy a relatar
las múltiples cualidades
de este producto sin par.
Es el Colacao,
desayuno y merienda.
Es el Colacao,
desayuno y merienda ideal.
Es el Colacao,
desayuno y merienda ideal.
Es el Colacao,
desayuno y merienda ideal.
Lo toma el futbolista para entrar goles.
También lo toman los buenos nadadores.
Si lo toma el ciclista,
se hace el amo de la pista.
Y si es el boxeador,
golpea que es un primor.
Es el Colacao,
desayuno y merienda.
Es el Colacao,
desayuno y merienda ideal.
Colacao,
Colacao.