.
He caminat tota la nit,
dos uns mits tancats.
He caminat tota la nit,
esperant l'endemà.
Si em quedo aquí,
i si em morís,
podria anar-me'n ben tranquil.
Podria marxar en pau,
me n'aniria molt bé.
He caminat tota la nit,
pitxant la ciutat.
El Gerard Quintana ja torna a ser a la carretera.
I en aquest camí de promoció,
aterrat a Tarragona,
i ha passat pels ja tardes.
Torna a ser a la carretera,
serà una mica més difícil de transportar tots els trastos.
Gerard, bona tarda.
Bona tarda.
la guitarra i en fi tots els músics.
Però és que ara incorpores uns teclats, un piano.
No sé si més gent, però no ho sé.
L'experiència és diferent ja.
No portem amunt i avall,
perquè almenys el piano que sentim aquí era una mica gros.
Intentem que sigui el lloc on anem,
i si no doncs ens muntem un invent.
La veritat és que hi ha un canvi.
Hi ha un canvi.
I no em sento més pesat.
O sigui, no sento que estigui arrastrant més pes,
ni que em costi més,
ni que la furgoneta hi ha de ser més grossa.
al contrari, no?
La sensació és de lleugeresa.
És com de poca impostura.
No diré que en algun moment m'hagi sentit gens impostor, no?
Però sí que penso que he muntat també el meu propi Frankenstein, no?
O sigui, m'he materialitzat amb aquest disc,
però d'alguna manera això és el que sento.
Em sentia una mica, com diria jo, difuminat o dispers,
en el sentit del Gerard Quintana Roquero,
que coneixia tothom de tants anys de sopa,
Gerard Quintana més mediàtic,
el Gerard Quintana que fa versions de Dylan,
amb els mires de Dylan,
el Gerard Quintana que participa a festivals de poesia
perquè li agrada i li interessa,
i al final és com reunir amb una sola cosa tot això,
intentar abraçar-ho tot,
o al màxim de coses possibles que a mi m'interessen.
i així és com em sento,
em sento més sencer, més jo.
I com a més tranquil,
perquè tot aquest disc,
recordem el Gerard està aquí
per presentar-nos el seu darrer treball discogràfic,
Les claus de sal,
el segon que fa en solitari,
i d'ell diu que el primer que fa, no?
És el primer que fa sol, sol,
l'altre vaig fer amb alquimi.
Les claus de sal que transpira per tot arreu,
des de la portada fins a cada una de les cançons, tranquil·litat.
Sí, sí, sí, és cert,
i m'ho estan comentant, eh?
Pel cotxe es veu que,
si estàs en un moment molt crític,
poses el disc i...
Descompressió, no?
Suposo que d'alguna manera he fet un disc
tal com m'agrada a mi escoltar els discos.
O sigui, jo també sóc...
M'agrada la música, escoltar-la, escolto,
sóc uïdor, uïent de discos,
i els discos que escolto tenen més a veure amb aquest disc
que no pas a altres coses, no?
Al final, el món fa molt soroll constantment, no?
I jo el que busco sovint és quan escolto música
que la música em deixi espais, no?
Espais per per jo participar-hi una mica, també, no?
Et poso un exemple d'això que sembla una cosa abstracta
que estic explicant.
En alguna cançó, mentre estàvem treballant,
jo he anat en aquest disc intencionadament a despullar,
a buscar una mica l'essència musical, no?
Més que construir alguna cosa molt barroc, ni molt menys,
sinó, com deia abans,
posar la veu al centre de tot el teixit d'aquest musical
i, l'altre, fer les notes necessàries, però no més.
És allò que comentàvem abans, no?
Que el procés de creació d'aquest disc
és totalment diferent dels altres que havies fet fins ara,
clar, no parteixes de la base típica de bateria i guitarras.
Exactament.
I més si intentes, doncs, no sé,
d'alguna forma explicar coses complexes,
millor fer-ho d'una manera senzilla, no?
Que s'entengui tot.
Tot és molt transparent, no?
En aquest sentit.
Aleshores, doncs, bueno,
tot el procés aquest ha portat a aquest resultat, no?
I hi havia algun moment...
Estàvem sentint una cançó i deiem,
ostres, jo aquí sento com uns vents, no?
Que podrien entrar en tal, o una flauta.
Ostres, jo també, jo també.
I al final jo deia, doncs, no hi posem res,
perquè si tots sentim alguna cosa,
el que escolti a casa també sentirà aquest hàleg.
Cadascú que hi afegeixi el que hi ha de ser.
I acabarà posant el seu, saps?
Si acabes suprallant i dirigint massa les coses i determinant-les,
doncs, no sé, és com que els hi treus aire i frescura,
i aquest disc volia que tingués molt d'aire.
Això t'ha portat a treballar, doncs, relativament en poquets músics.
Sí.
Veiem aquí tres músics que t'han acompanyat com a base,
i després, doncs, una noia que et fa les veus,
més unes percussions per aquí, no?
Exacte.
I, a més, músics que hi han intervingut, em sembla bastant, en el disc,
perquè a vegades signeu les lletres a mitges.
Sí, a les músiques més aviat.
la part de la melodia sempre corre a càrrec meu,
però en algunes l'harmonització l'he fet amb algun dels músics.
La veritat és que sí, sense la complicitat d'ells,
hauria sigut difícil fer un disc d'aquesta manera.
I va ser fàcil de, no sé, de dir-los,
i mira, jo ara vull canviar, vull fer una altra cosa molt diferent.
Com s'ho van agafar?
Ho vaig fer a poc a poc.
Sí, crec que d'aquestes coses...
Un dia els hi vas dir, m'he apuntat a classes de ioga.
L'altre dia, humm, que tranquil que estic avui.
Va, anem a fer un disc relaxat.
No, no, no.
El ioga i el tai-chi ja fa molts anys que m'hi vaig apropar d'alguna forma.
I amb intermitències, però vaig dir, vinc, el xicung,
aquestes coses, en el fons, són eines que tens per funcionar millor
a la selva aquesta del dia a dia, no?
No, jo crec que les coses es fan a poc a poc, no?
I pas a pas.
I de vegades, quan les vols pensar totes de cop, t'espantes o t'agòbies, no?
Aleshores, a l'hora de treballar amb els músics, el que anava fent és això, treballar a poc a poc.
La composició, el primer, i quedava amb el Francesc Bertran, un dels guitarristes.
Després, una segona fase en què ja vaig quedar amb el Francesc Bertran i el pianista,
en què vam acabar la composició i vam començar el tema dels arranjaments.
Després, una tercera fase en què es va afegir el tercer guitarrista,
era allò com a contagotes, a poc a poc, un a un, fent un treball en el qual després gravava ser molt còmode
perquè ja hi havia els codis, la complicitat, el... no sé, el llenguatge comú que havíem trobat, no?
I després, quan ja havia de venir el baixista i el bateria, doncs, passaven dies i no venien.
I em deien, bueno, quin dia, dilluns, hi ha bateria?
Sí, sí, és que estic dubtant, però què?
Dic, sí, no, no, entre diversos i potser percussionista més que bateria, ja ho veurem.
I va arribar el dia del... abans del disc i encara no hi havia ningú, i vaig dir, és que no vindrà ningú.
No vull bateria. No vindrà ningú. I ja no va ser tan cru, perquè ja havíem fet un treball que ens havia portat a tenir alguna cosa força sòlid, no?
Després, estàs segur, em deien? I dic, sí, sí, potser posarem algunes coses de percussió, però després.
I, la veritat és que, bé, van jugar a favor i van tenir molta fe.
Els hi he d'agrair perquè, sense saber del tot, em van seguir.
I tu, a nivell conceptual, o sigui, quan vas començar a tenir al cap que volies fer això?
Això va ser a poc a poc. Va ser també una mica part del procés del directe de l'anterior disc dels Senyals de Fum,
en el qual d'alguna hora em vaig trobar que seguia allò en l'etiqueta del pop rock,
però que sortia a tocar i tenia ganes de fer moltes més coses que no pas.
Vaig haver de reforçar el directe per donar-li, o sigui, un dels primers concerts que vaig tenir,
el vaig tenir entre dos o tres grups d'esca o de, diguéssim, els brams, els obrimpas...
Contundents, així, sí, sí.
Clar, i jo venia amb el meu punt, no? I dic, bueno, sortirem les piles.
I després, a partir de... Això va ser a l'estiu i a l'hivern ja vaig plantejar una gira per teatres i auditoris.
Se vaig venir aquí a Tarragona i a Reus, també es deia sota la pell.
I allò va ser una mica l'embrió de tot això, d'aquest treball que he fet ara, no?
Vull dir que no és una cosa que neixi espontàniament, sinó que forma part d'aquest procés que et dic.
També aquest any ha sigut un any molt especial i convuls, i ara mateix...
Nivell personal.
i a nivell social i a nivell mundial, em sembla a mi, no?
És com la constatació que la realitat és molt bèstia i que els responsables...
Que per molta guitarra que hi posis i molta música contundent no pots superar.
Sí, no pots fer més sorolls que ells, malgrat que posis els amplis a tope, no?
Veure que la gent que en principi té la responsabilitat i hauria de tenir els coneixements per...
Perquè el món funcionés d'una manera una mica més millor, doncs precisament és el que es dedica a crispar les coses,
espatllar, polaritzar, crear aquesta tensió de la que s'alimenten els extrems, no?
No ho sé, fins i tot aquí a casa nostra ha canviat el govern, també el govern de l'estat espanyol,
els atemptats de l'11 de març, encara hi ha una comissió que coeja, no?
Tot aquest bativull, no?
Jo aquell 11 de març em vaig fer una reflexió força profunda, com suposo que tots.
A més, era un moment de tensió.
Veníem de l'episodi de la trobada del carot amb beta.
Molts sectors polítics s'estaven alimentant de tota aquesta història,
deformant-la absolutament, encara més.
Aquest joc hem d'atacar Catalunya o els catalans, i des d'aquí també,
a vegades de retruc tornar a la pilota, dona molts de redits polítics, no?
Hi ha gent que es dedica a fer molts dobles discursos, a dir unes coses segons on té és,
o segons no és, no?
I bé, tot allò realment,
després davant la cruesa d'una brutalitat com la de l'11 de març allà a Madrid,
penso que ens va portar a tots a un cert sotrac, no?
I ja va ser quan vaig veure, me'n vaig adonar, no?, una miqueta,
i vaig decidir d'alguna forma el concepte d'aquest disc.
normalment ens protegim amb una membrana, amb un cert tel que ens fa impermeables a certes coses que passen constantment
i que ens porten a, doncs, això, que ens diguin en una notícia o en una primera pàgina d'un diari
o en un telenotícies que cada dia moren 5.000 nens al món per falta d'ego potable
o que moren 5 milions de nens al món a l'any per falta d'aliments, de fam i tal,
i és com si no anés amb nosaltres, no?, aquesta membrana, aquesta tela, aquest tel que ens protegeix,
fa que ens rellisqui tot això, no?
Però de sobte passa alguna cosa aquí molt a prop, amb gent que agafa els mateixos trens que nosaltres,
que tenen el mateix aspecte que tal, que viuen una realitat molt propera,
i uau, tot se'ns capgira i comencem a actuar, no?, per dir-ho d'alguna forma.
I ara ens trobem en una altra situació, però fàcilment es torna a regenerar aquesta membrana, aquest tel,
i ens oblidem d'allò que hem viscut tan intensament, no?
I aquest disc fa una miqueta d'això, les claus de sal no són més que les llàgrimes,
és una metàfora de les llàgrimes, les llàgrimes en el sentit més ampli, no?,
com a símptoma que estàs sentint plenament amb totes les conseqüències el que comporta.
I aquestes claus el que intenten és obrir, o dissoldre, o desfer aquesta membrana, o traspassar aquesta membrana, no?,
i entrar dins d'aquesta reflexió que jo feia ara fa moment.
Ja veieu que al Gerard li deixem un micro i no té problema.
Perdoneu-me, que m'enrotllo, m'enrotllo.
No, perquè m'has contestat tres o quatre preguntes que tenia totes d'un tirón.
Perfecte.
Per arribar, doncs, a això que expressem, no?, a través de les claus de sal, tot aquest sentiment,
et vals d'aquestes composicions musicals, de les teves pròpies paraules,
però sovint en moltes cançons utilitzes les paraules de diferents escriptors, poetes, bàsicament.
Quins poetes trobem aquí? I per què?
Sí, això no ho havia fet mai tampoc en un disc, aparentment.
Sí, alguna versió, però era molt gelós d'escriure tot el que cantava, no?
I aquí segurament, doncs, com que he triat més a favor d'una idea, d'un concepte,
i això ha donat com una uniformitat al disc també, és més homogeni, no?, de so,
el que he fet és, bé, fer servir coses que m'ajudaven a reforçar aquest concepte.
A part de les cançons pròpies, hi ha versions de Lluís Llach, per exemple, de Jaume Sisa, de Lenine, un cantautor brasilè,
i també de Sushi Larraman, una dona anglesa, descendència hindú, criada a Austràlia, bé, un barri ja barreig.
Per exemple, la cançó de Sushi Larraman, per posar, per triar una de les quatre, podria fer qualsevol de les quatre,
es diu Puja de Sal, el títol sol ja té a veure amb el disc, no?
Aquesta cançó la vaig sentir, aquell moment en què hi havia diverses campanyes d'amnistia internacional engegades per recollir signatures
contra la sentència que condemnava a morir lapidades a algunes dones a Nigèria, no?, per haver comès adulteri.
Aleshores, aquesta cançó sonava en el primer disc de la Sushi Larraman, un disc que també es deia South Rain,
Puja de Sal, i parlar precisament parla del paper de la dona a bona part del món,
un paper que hi toca jugar com una possessió més de l'home, no?, com una cosa que pot tenir amagat a la botiga
per disposició seva només i anul·lar absolutament tota la seva llibertat i la seva vida.
i la cançó va dient per què calles, tu sempre calles, i li vaig tenir moltes ganes,
i vaig tenir l'ocasió de posar-me en contacte amb ella, em va donar permís per fer el tema,
bé, molt bona gent, bon rotllo, i que es diu habitualment, i al final l'inclosa
perquè reforçava aquesta idea, aquest concepte de les claus de sal que deia abans,
que té molt a veure amb la força femenina també, més enllà del gènere.
Una vegada em deia una persona que la força femenina, la força de la dona, precisament,
és la tristesa, és saber plorar les coses, no?, i viure-les, i acceptar-les, i passar pàgina, no?
Els homes de vegades ens han capat més aquesta capacitat i tendim a no acceptar les evidències
i a culpar els altres de coses de les que som directament responsables.
Això passa fins i tot en certs partits polítics, vull dir que a gran escala, no?
I curiosament, quan les dones, dic que va més enllà del gènere,
perquè quan les dones accedeixen al poder, molt sovint es comporten com el pitjor dels homes, no?,
Margaret Thatcher o Condoleezza Rice, per exemple.
Vull dir que, no ho sé, anem a aquesta fusió, aquest punt de contacte entre, d'ambigüitat fins i tot,
que està de moda del metrosexual, també, no?, aquí estem.
Els poemes, igualment, Enric Casasse, Joan Margarit i Jordi Guardans, no?,
tres poetes propers d'avui, ja hi ha molta gent que ha recreat els clàssics d'aquí, no?,
Eusias Marc, Espriu, Papa Seid, Vergés, Vinyoli, etcètera, etcètera, etcètera.
I hi ha coses que estan passant ara que tenen, penso, un gran nivell, també.
I em permetien, em permetien, en les cançons del Casasse, parlar d'aquest nivell, també, no?,
aquest nivell que traspassa la membrana de protecció que deia abans, no?,
que ens insensibilitza, cançons com Cançó, que parla de l'amor com a concepte,
o el Jo, un home també malalt d'amor, com diuen els metges ara,
que han descobert que l'enamorament és una mena de malaltia,
que no podem estar enamorats permanentment perquè el nostre organisme no ho resistiria,
la tormenta química, aquesta que no ens deixa menjar...
Seria com un constant anunci de compreses.
Sí, no ho sé, no ho sé, home, si és vista així.
La veritat és que hi ha una sensació que no et deixa menjar,
que no et pots dormir, que no et pots concentrar, i és això es veu, no?
Després, aquesta cançó del Casasse es parla d'un home que està permanentment malalt d'amor,
o el poema de Jordi Guardans, He perdut el mar, que parla del poeta,
que ha perdut el plor, vol dir, no?, que no pot plorar.
Té un desamor, una pèrdua, un trencament, un sotrac gran, i no el pot plorar.
Per tant, no pot passar pàgina.
Acaba dient, haig de plorar retrobar l'allar, que el mar de llàgrimes és el mar.
I aquí m'hi he agafat també per tot el tema gràfic, no?,
en el qual hi ha una sèrie d'elements marins i amb un fons de sal grossa, no?,
aquest emmirallar-se, no?, aquest...
veure per un moment que tot aquell mar que tenim al davant
està fet de les gotes que hem vessat tots,
en un moment de sentiment intens, no?, i ple.
M'agradava aquesta imatge.
De parlant se'ns ha acabat aquesta cançó a la qual feies referència.
Sí, és que parlo molt, eh?
Era la pluja de sal.
No, no, però està molt bé, perquè, a més, ho relaciones tot, eh?
Ho lligues tot.
I, Gerard, me n'alegro d'una cosa.
Jo pensava escoltant el disc, que sí, és un disc molt profund i tal,
però és molt tranquil, molt relaxat.
Dic, a veure si el Gerard s'haurà tancat.
Bueno, s'haurà tancat, se n'haurà anat a viure a Eivissa,
haurà desconnectat de tot, passeu, o sigui, passant de la realitat i tot,
i ja està, i veig que no, que continues actiu, podríem dir,
amb les coses que passen al món, eh?
No puc evitar tenir aquesta preocupació constant.
Tens canes, Gerard.
Sí, m'estan sortint canes, no te'n preocupar-me.
No, però tinc el TIC a vegades, a Barcelona no, perquè no tinc televisor,
però quan vaig a Eivissa hi ha un televisor,
i quan m'aixeco, plic, busco el famós 324 o alguna cosa d'aquestes.
és com si estigués esperant a veure què...
Tot just a aixecar-te.
Què cal fer, no?
Ens podem aixecar tranquils, hem de sortir corrent, no?
No vull ser tràgic ni apocalíptic,
però sí que hi ha moments que et sents en mans,
o que el món està en mans d'una gent que no m'inspiren gens de confiança,
i suposo que per això ho faig.
Però això en vez de produir-te impotència,
la impotència de dir bé, com que no hi puc fer res,
doncs i tancar-te en tu mateix, doncs no,
sempre trobes una sortida.
Evidentment, home, la impotència, al final, si et tanques amb tu, rebentes, saps què vull dir?
Has de sortir, t'has d'expandir, has d'intentar compartir.
Jo crec molt en el boca a boca, en la relació personal, en el tracte d'un a un.
Totes les persones som genials en un tracte personalitzat, no?
El difícil és quan ens comencem a reunir en grups i associant,
torna a idees que superen les persones i la pròpia personalitat,
i que ven posant masses coses per davant, no?, de la vida de cadascú.
I bé, per això no m'entusiasmen certs conceptes, com la pàtria, per exemple,
per la qual penso que deu haver mort tanta gent a la història
i altres s'han enriquit al mateix temps, no?
L'amor ho cura tot i no et fas vell, és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell i la tristor de les mans.
Seguim endavant parlant amb el Gerard Quintana d'aquest darrer treball discogràfic
tan personal, les claus de salt. Gerard, com seran els teus directes?
De moment encara estàs en girada promoció i els directes dius que començaràs el febrer, no?
Sí, he d'esperar-me una miqueta. El disc ha sortit el novembre,
però fins al febrer no engegarà pròpiament dit això.
Potser faig un concert una mica fora de programa per escalfar motors,
però més cap a Mallorca.
I com te'ls imagines? Amb sales petites, potser?
Hauràs de canviar, clar, ara estàs acostumat a sortir a l'escenari
amb una contundència, una força i trobar-te un munt de gent davant saltant i ballant.
Sí.
Ara canviarà.
Sí, però al mateix temps també he combinat això durant molt temps,
ho he compaginat amb altres recitals que he fet guitarra i veu sola,
o fins i tot guitarra i piano i veu, o veu sol,
també ho he fet fa poc en una església. Va ser una cosa molt...
En una església? Va ser com un gos pel.
Sí, vaig participar. No, no, no. Em pensava que era una església desconsagrada i no.
estàvem... Després de la missa vaig haver de sortir jo.
Que va!
Sí, sí, a Sant Andreu, amb un cicle de poesia.
I bé, vaig disfrutar com un berro allà cantant.
Semblava...
Molt bé, molt bé.
Cap allà em va deixar el seu micro, uau, una connexió increïble.
Ostres, i amb l'acústica que tenen normalment les esglésies.
Clar, clar, clar, clar.
I qualsevol cosa que dius o com la dius agafa una connotació diferent, no?
Amb aquell espai, aquella ressonància.
Bé, divertit.
O sigui que, per mi, no se'm fa estrany, no?
En absolut.
Més aviat és el que he buscat, no?
I tota la darrera part de l'anterior disc l'he presentat amb teatres i auditoris i claustres i espais d'aquest tipus.
Aquest directe, bé, com deia abans, començarà.
Jo tenia pensat per espais recollits i tot això,
però precisament el presentaré en un espai una mica gran.
M'han entabanat i ha caigut de quatre potes.
No, però bé, content, eh?
Penso que és un lloc on es pot fer alguna cosa molt especial.
És el Palau d'Esports de Barcelona, d'allà del carrer Lleida, Montjuïc,
davant del Mercat de les Flors, el que ara és el Barcelona Teatre Musical.
Aleshores, dins del cicle de Bernassans, que aquest any fa deu anys i que serà un cicle de cançó d'autor una mica més llarg,
em sembla que hi ha diversos concerts al final del cicle allà.
Entre ells el meu, crec que el dia següent, el 26, hi ha Lluís Llach.
Jo estic al 25.
allà, com que l'espai és prou gran i ampli i tal, sense trencar el que he trobat amb aquest disc,
potser miraré d'anar una miqueta més enllà.
conservant aquest concepte de triu amb el que he enregistrat el disc.
Participaran també els poetes, tant el Enric Casasses com el Joan Margarit,
tot així m'ho han confirmat, i el Jordi Guardants.
i després incloure algunes altres sorpreses o coses que, per comptes de disfressar aquest engranatge musical
amb el que estan fet les claus de salt, el poden potenciar o fer anar una miqueta més enllà.
Jo el directe me'l plantejo no com una cosa plana, sinó com algú viu,
i de fet aquest plantejament és a com ha portat aquest disc i aquesta actitud musical d'ara.
I veurem, aquest és un disc a molts silencis, molt ple d'espais,
com per poder interactivar amb altres coses.
Ja s'ho farem saber.
No només això, sinó que estarem pendents de veure quan passes per Tarragona,
que has de venir per aquí a preguntar i a presentar el disc.
Sí, sí, sí.
Parlant de preguntes, ja per anar tancant l'entrevista,
bateria de preguntes així ràpides em clau una miqueta més personal.
Gerard, mar o muntanya?
Pregunta del segle.
La tonteria, si tu vols, pots dir les dues coses, eh?
No, perquè poder triar és difícil.
Hi ha molt de mar en aquest disc, no?
Sí, hi ha molt de mar, ara mateix és mar, no ho he de poder amagar.
La muntanya més gran a Eivisa fa 300 metres.
T'apartaràs, Gerard, del món mediàtic? Estàs encara ficat? Com ho tenim, això?
Doncs no ho sé, a mi, de fet, em sento còmode
poder expressar el meu punt de vista i la meva opinió.
Tot depèn.
Va haver-hi un any, fa dos o tres anys, que feia tres programes de ràdio a la vegada
i em sortia fent per les orelles i m'ho passava molt bé
i ara no faig ràdio, per exemple.
Tot és molt voluble.
La signatura pendent que tinc és el llibre, el meu llibre.
Un llibre?
Sí, sí.
S'obre?
És que...
No serà una autobiografia, eh?
No, no, no serà una autobiografia.
Sí que hi haurà molt de coses viscudes indirectament, però no, no.
És un llibre...
De reflexions?
És un llibre de... com ho diria jo?
De viatge.
Però no...
No un llibre de viatge, allò, a ruta o al no sé quan, no?
En absolut.
Sinó un llibre novel·lat, més aviat,
que transcorre és...
És una mena de road movie, però bueno...
Tal com ho explica, sembla que el tens molt preparadet ja.
En tots els sentits, sí.
He de donar moltes voltes.
i fa un prelló tres d'anys que m'estaven...
Estaven tractes.
I suposo que li tinc molt de respecte.
Els llibres a mi m'han fet...
Puf!
Anar a llocs que no hauria sospitat mai on podria anar.
Per tant, com que no és una cosa de la que depenc,
la vull fer bé, no?
I ja està.
No tenim data, més o menys encara.
Deixarem reposar una mica.
No, no, no.
M'estaven comentant per Sant Jordi,
però per Sant Jordi l'havia d'entregar aquest desembre
i estava en plena promoció del disc.
Volia repassar coses.
Vull dir que pot ser que l'any que ve,
però més aviat cap a...
Després de l'estiu que no abans.
Ja ens en enterarem, també.
Doncs mira, ja que parles de llibres
i que dius que et fa tant de respecte,
ells hi tens, doncs això, no?
Com una veneració especial.
Recomana'ns un llibre.
Un llibre?
Sí.
Home, em podria recomanar dos, mira.
Vinga, va, que així triarem.
Un és un llibre preciós, intemporal, d'un escriptor de Barcelona
que es diu José Luis San Pedro, em sembla que viu a Galícia, però,
que es diu La vieja sirena.
Un llibre històric, en certa manera,
la decadència de Roma situat a Alexandria, una ciutat mítica.
Un llibre màgic, també, perquè veu molt de les fonts de la mitologia.
Un llibre filosòfic, perquè hi ha diversos personatges que proposen tota l'estona un cert debat filosòfic.
I una història d'amor increïble, d'aquelles que et posa els pèls de punta, no?
Un gran llibre, La vieja sirena, el recomano de veritat, eh?
És curiós, perquè hi ha grans actrius que han dit que estarien disposades a participar en la pel·lícula,
si és que s'adaptés al cinema.
Ha gosat, de moment.
Crec que...
Això només es podria fer amb una superproducció, el sol fet que passi Alexandria a aquella època.
És complex.
Però...
Molt bones actrius, eh?
Que ho han dit.
Espero que algun dia a gust decideixi i ho faci bé.
Però que ho faci bé, això.
Sí, exacte.
I un altre llibre és un que em van regalar ara, fa pocs dies,
que és consultori sexual per a totes les espècies.
Un llibre d'una biòloga evolutiva i que es planteja un joc, no?
En el qual ella assumeix un paper de doctora, de doctora consultori sexològic,
evidentment, com comentàvem fa un moment,
i els animals diferents de totes les espècies li adrecen cartes, no?
Explicant els seus problemes sexuals.
I això serveix per entendre millor la nostra sexualitat i el procés aquest evolutiu, no?
que ens ha portat a ser el que som.
I és superdivertit.
Allà vaig descobrir que la família dels insectos palos, no sé com se diu en català...
No, jo tampoc.
Aquells que fan tanta ràbia perquè...
Sí, que semblen una branqueta, no?
Una branqueta, no?
Exacte, no?
Doncs el llibre comença amb la família de l'insecto palo,
que li envia una carta a la doctora
dient-li que fa deu setmanes que té el seu mascle acoplat amb ella, no?
Enganxat.
I que no hi ha manera que es desenganxi, no?
I a partir d'aquí t'explica ella, doncs, això, el procés aquest de...
La gelosia, en certa manera, o el fet que durant tot el zel d'ella,
ell la cobreix perquè cap altra mascle s'hi pugui apropar, d'alguna manera, no?
I ella va d'anar arrossegant amb un i avall a l'esquena i és curiós.
Com sou de pesats els homes.
Com, exacte.
Sí, sí, som uns pesats, sí, sí.
Però, bueno, ja ens sabeu posar ratlla, també.
Gerard, ens has recomanat dos llibres.
Recomana'ns ara alguna cosa de música, a part, evidentment, del teu disc.
Deies, aquest disc, les claus de salt, sona tal com a mi m'agrada escoltar música.
Què estàs escoltant ara mateix?
Alguna cosa que hagis descobert, o...?
Bueno, un disc que tenia ganes de sentir i que, de vegades,
mentre estàs treballant, sobretot gravant un disc, no escoltes...
Escoltes música, però segons quines.
Com que no vols que una cosa et sorprengui i t'envii tot a morris, no?
Clar, imagina't que estàs a mitja gravació i dius, ai, no.
Escoltes el disc de la teva vida i dius, però què estic fent, no?
Sí.
No, no, no, s'ha de seguir el teu fil.
Un disc que vaig aconseguir l'altre dia, bé, és el Forenjafers, em sembla que es diu,
del Caetano Veloso, un disc en què agafa grans clàssics de la música
i els reinterpreta i els reversiona.
Aquest tio és que és com un mag, saps?
Ell sol, amb una guitarra i una veu, pot fer realment màgia.
No sé si vas veure aquella pel·lícula de l'Almodóvar,
una pel·lícula, em sembla que era Hablé con ella.
Sí.
En la qual surt en un moment cantant el Cucurrucucú Paloma,
que és una cançó que havia cantat fins de tot Julio Iglesias.
Sí, sí, sí.
Però, uau, el tio fa...
Em sembla que...
O sigui, gairebé sense guitarra, a capella, i et posa els pèls de punta.
Que ja és difícil amb aquesta cançó.
Sí, sí, sí.
He vist, també, produït per aquest senyor, per el Caetano Veloso, brasilè.
Dos discos.
Però el primer, sobretot, que es diu Nos.
I és d'una dona que es diu Virgínia Rodríguez.
Virgínia Rodríguez.
Sembla com un...
Té una veu sobrenatural.
L'escoltes i no saps què és, exactament.
Ella, la seva aparència és molt grossa, enorme.
És una dona de raça negra.
Però és com si sentissis la veu dels àngels, saps?
Que no se sap quin sexe tenen.
És increïble.
Virgínia Rodríguez.
És un disc que recomano sense reserves, per exemple.
I si et fem dir una cançó de tota la història de la música,
això que estarà d'endemà dels programes de la tele, no?
La cançó de tu vida.
Que difícil, eh?
Perquè és deixar-ne tantes d'esquena.
Home, mira, n'hi podria haver moltes.
Potser, perquè va ser el primer disc que a mi em va...
cap i girar, em va canviar la vida.
Vaig pensar que està passant, això.
No pot ser real, no existeix.
És el Louis Jouard Heer dels Pink Floyd, per exemple.
Una cançó que diu coses superguapes.
I que d'alguna manera també, durant la meva vida,
s'ha anat trenant en relacions, situacions.
i que, bueno, veus, seria una cançó que en segons quin moment
em podria fer saltar les llàgrimes, per exemple.
Mira, doncs ara t'ho anava a dir.
Bueno, després t'ho diré.
Espera, dius una cançó que diu coses molt interessants.
Destaques, Gerarda, totes les coses interessants que arribes a dir a les claus de sal,
una frase, un vers.
Un vers.
Un vers, una frase.
Bueno, n'hi ha una del Caic, el primer single, el primer senzill,
que diu
canto sense xarxa, salto i sempre caic.
És molt senzilla, tant, que sembla que no vulgui dir res,
però per mi diu moltes coses.
I ara sí, la pregunta, ja per acabar l'entrevista.
Què et fa saltar les llàgrimes a tu, últimament?
Doncs això, una bona cançó, per exemple.
pot aconseguir-ho.
I no per un sentiment de recrear-te en cap mena de tristesa ni molt menys,
però la música té aquesta capacitat si t'obres ella,
i la música, segons quin tipus de música, evidentment,
la música s'ha devaluat molt en els últims anys,
però amb un gir harmònic, amb un canvi de tonalitat,
de major, menor o viceversa,
amb un canvi de ton, amb moltes coses,
de fer-te capgirar alguna cosa per dintre,
la panxa de papallones, i que se t'humitegin els ulls, per exemple.
Segurament això és el que us passarà si escolteu cançó per cançó i val la pena
Les claus de sal, el darrer disc del Gerard Quintana.
Gerard, estaríem mil hores parlant amb tu, no sé què va mai, això, eh?
Sí, sí, sí, i ara jo, fins que tu em vinguis.
Jo per mi que hauràs de tornar,
quan vinguis a presentar el disc en directe aquí a Tarragona,
et tornem a fitxar.
Vos dir que hem fet alguna altra cosa a la nostra vida,
que està aquí asseguts parlant.
Ai, però és bonic, és gratificant.
Sí, sí, però em sembla que portem moltes hores aquí.
parlant d'aquest disc, que a mi m'encanta, eh?
Crec que no hi ha, ara mateix, res que doni més sentit a res, no?
Que segui xerrant i xerrant.
Sí, d'això que poso-los una altra cosa als oients i nosaltres ens quedem aquí xerrant.
Fem-ho així, doncs.
Gerard, et desitgem, des del Ja Tardes,
que sempre tinguis un foradet en aquesta mena de protecció que deies tu, no?
Que ens insensibilitza, que sempre tinguem un foradet, eh?
Sí, sí, sí.
que es colin el sentiment.
Exacte, que hi hagi un petit set, no?, allò, una estripadeta.
Gerard Quintana, gràcies.
Merci a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.