.
Ràpidament a la sintonia de Tarragona Ràdio
ens tornem a interessar per la mostra de Teatre Jove.
De fet, els protagonistes d'avui mateix,
a partir de les 10 de la nit, al Teatre Metropol,
són una companyia de teatre que es diu Bis de Benadí
i que, de fet, són alumnes de l'Institut d'Educació Secundària Martí Franquès.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
i, de fet, ho hem hagut de fer per telèfon
perquè estan físicament al Metropol, el seu director.
Es tracta d'un exalumne, es diu Alexis Roca,
i s'ha atrevit a dirigir una obra que ja d'entrada
ens diuen que és molt difícil d'interpretar.
Alexis, bona tarda.
Bona tarda, què tal?
Que ens escoltes bé.
Sí, perfecte.
Això del telèfon és una mica atreïdor a vegades.
Sí.
Alexis, exalumne del col·legi,
suposo que també devies formar part del grup de teatre
a l'època que estudiaves, no?
Sí, exacte.
Quant de temps fa que ja no hi ets?
Com fa que no hi soc? Ja, doncs 5 o 6 anys.
Déu-n'hi-do, ja vas fent la teva vida,
però, vaja, això del teatre és vocacional o és una professió?
No, és més vocacional.
Molt bé.
Una obra a la que porteu aquesta nit al Metropol,
que es diu Refugiats,
que l'assigna Sergi Pempermeyer,
i que comenteu que és molt difícil d'interpretar.
Com és que us heu complicat tant la vida?
Cosa de la Mercè,
perquè al principi d'any hi ha unes propostes d'obres
i ell havia llegit aquesta, a tots ens va agradar molt,
perquè és una obra que agrada,
però que té uns dificultats i Déu-n'hi-do.
Doncs anem a fer una mica d'argument dins del que es pugui explicar,
que tampoc hem de desvetllar res, no?
Però de què va aquesta obra, Refugiats?
Mira, és un programa de televisió.
Aquest programa de televisió es dedica a altres països en guerra
i regalen una jaqueta, una jaqueta molt peculiar,
bastant hortera,
i aquesta jaqueta passa de mans en mans,
que són els concursants,
i finalment el públic decideix qui guanya.
I el guanyador s'emporta un magnífic premi,
que és un permís de residència al país.
Ostres, durillo, no? És dur el tema.
És molt dur, és molt dur.
I surten diversos monòlegs i bastant durs.
Sí, sí, Déu-n'hi-do.
Suposo que d'aquí ve el punt aquest difícil d'interpretar, no?
Per la part dels monòlegs.
Sí, sí.
No, i tot en general,
perquè fa molt de respecte al text.
Surten escenes dures,
hi ha violència,
hi ha una mica de tot,
i clar, voler-se no fa respecte.
Quants actors veurem dalt de l'escenari aquesta nit?
Nou.
Nou personatges.
Nou personatges, sí.
Molt bé.
Més, suposem, d'altres alumnes
que hauran col·laborat en les tasques de fora de l'escenari,
perquè comentàveu que ja he hagut d'anar aquest matí al Metropol a enfocar.
Sí, exacte.
O sigui, digues més.
No, digui, que és el tema d'il·luminació,
també deus important.
Sí, en aquesta obra, bastant,
perquè té tres espais
i llavors està una mica meticulós.
I el tema de decorats?
Molt simple,
ha sigut aquest any.
Com són tres espais,
és més...
Bé, qui vingui ja ho veuràs.
Molt simple, la scenografia.
Molt bé.
De fet, dius qui vingui aquest any,
això vol dir que l'any passat,
em sembla que també vau participar, no?,
en la mostra de teatre jove.
Sí, sí, tots els anys, vaja.
A què portaven l'any passat, ho recordes?
L'any passat portaven les cunyades,
de Michael Tremblay.
Bé, que tampoc era comèdia, em sembla, no?
Sí que era comèdia.
Sí?
I aquesta sí que era comèdia.
I ara aquest any heu apostat per una obra, doncs,
amb més pes, més seriosa.
Molt bé.
Suposo que haurà estat tothom d'acord
en què és un tema totalment d'actualitat.
Totalment d'actualitat, sí, sí.
No?
I voleu despertar una miqueta
el punt que la gent reflexioni al sortir del teatre?
Sí, sí, això espero.
Perquè jo dono molt per reflexionar a l'obra.
Molt bé.
Algun personatge a destacar?
Algun personatge que porti més el pes?
No, no, perquè n'hi ha dos
que els pobres entren, surten i es maten, això sí.
Però la resta, Déu-n'hi-do.
Entren, surten i es maten?
Entren, surten i es maten, sí.
Ràpidament.
A nivell de vestuari, molta complicació té?
No, perquè és molt simple, és l'actualitat
i l'únic que vam tenir a la sort
de conseguir un vestit d'oficial,
de militar oficial,
i amb això ja vam solucionar
moltes de les coses del vestuari
que més es preocupava.
Molt bé.
Quant de temps porteu assajant aquesta obra, Refugiats?
Doncs vam començar a finals de principis d'octubre
amb les primeres reunions
i a finals d'octubre ja hi ha el text a la mà
i ja vam començar a treballar.
Una manera també didàctica, podríem dir,
això d'utilitzar el teatre no com a eina educativa.
Sí, sí, sí, totalment.
Per tant, suposem que el Martí Franquès
l'any que ve tornarà a estar dins de la mostra de teatre jove,
tot pinta bé?
Sí, sí, seguríssim.
Molt bé.
No hi ha cap desobre, això.
Molt bé.
Doncs mira, et preguntarem a Alexis,
que a tothom li preguntem un moment de l'obra concret,
una frase, una imatge,
perquè la gent que ens estigui escoltant
i que vingui aquesta nit al Metropol,
digui, mira, això és el que van dir per la ràdio.
Vostè no es masturba?
És una de les frases de l'obra
i és un moment molt crític, vull dir.
O sigui, no fa gràcia.
A nosaltres hem regut, però no fa gràcia, eh,
dins de l'obra.
Sí, sí, sí.
Potser sí que és un pèl còmic en aquell moment a l'obra,
però dels petits moments còmics que hi ha.
Petits moments de distensió, no?
Que hem d'aprofitar per després tornar a posar-nos seriosos.
Exacte.
Final feliç o no?
O no es pot dir?
Com anar feliç?
Final, final.
Ah, final feliç.
Ah, final no es pot dir.
No, per res del món.
De totes maneres, el que dius tu,
hi ha aquest punt d'interacció del públic.
El públic és qui ha de triar?
No, no, el públic no tria res.
És el públic de l'hipotètic programa.
Ah, vale, vale.
No, no fem interacció.
Jo tenim pròs problemes tècnics
i només faltaria fer això.
Déu-n'hi-do, sí, sí.
I no cal posar la gent en un compromís, tampoc, eh?
Exacte.
Doncs, Alexis Roca, en fi, per molts anys
que continuem amb el grup de teatre
Vís de Benadi des del Martí Franquès
i convidem a tothom, no?,
que vingui aquesta nit a les 10 al Metropol
a veure refugiats.
Exacte.
Molt bé, doncs moltes gràcies.
Que vagi molt bé, Alexis.
Gràcies.
Vinga, a tu.
Adéu, adéu.
Adéu.