Ahir vam tenir l'Andrés, Andrés a l'Antiquari,
però avui el tornem a tenir aquí amb nosaltres.
Andrés, de nou, bona tarda.
Molt bona tarda.
I d'aquí un ratet, a les 6 de la tarda,
comencem el Cine Club de la Casa de la Generalitat,
del carrer Major número 14.
Comencem el cicle que es diu Aragó en el cinema
i que patrocina el Centre Cultural d'Aragó a Tarragona.
I, com més, farem pel·lícules d'aquesta noble terra.
I comencem amb aquesta noble terra,
amb la pel·lícula Nobleza Baturra.
Déu-n'hi-do, quina pel·lícula, eh?
Una pel·lícula d'Imperió Argentina, Miguel Ligero i de Juan de Orduña.
Què hem de dir?
Va ser dirigida per Florian Ray.
Fantàstica.
Una gran pel·lícula de l'any 35,
que encara es pot disfrutar avui.
Seguirem amb el Buster Keaton.
Bé, llavors, com que sempre anàvem actuant,
amb el temps, la família es va ampliar
amb l'arribada de dos nous personatges més,
que eren Jingles i Luis.
Mentrestant, Buster, que, esclar,
anava de ciutat en ciutat amb els seus pares,
va aprendre a llegir, a escriure
i va estudiar matemàtiques
sense apenes professors.
Aprofitava aquells moments
en què no podien actuar per l'enfermetat de la mare
i anava esporàdicament al col·legi.
I, a més a més, sempre hi havia algú
que l'anava ensenyant i els seus pares també.
Ell va tindre artísticament diversos mestres
al mateix món de l'espectacle.
Hi va haver un que es deia George Pimrús,
que era un popular minstrel.
Llavors, minstrel era cantants blancs
que actuaven amb la cara pintada de negre.
Llavors, aquest home el va ensenyar amb el ball
i després hi va haver Bill,
que li dèiem Boganglés,
amb aquest artista,
que era Bill Robinson,
que era actor i bailarín negre,
que després va sortir en diverses pel·lícules
d'aquella nena,
que era Shirley Temple.
Llavors, l'any 1906,
protagonitzava l'obra teatral
El Pequeño Lord von Leroy,
que més tard,
Mary Pickford portaria al cine.
Aquest, El Pequeño Lord von Leroy,
que es va fer l'any 1912,
d'Alfred Green,
va ser el director de Copacabana,
una pel·lícula d'any 1947,
amb Groucho Marx i Carmen Miranda.
Llavors, és l'any 1913,
quan Roundon's Hears,
un magnat,
un home molt important de l'època,
que precisament Orson Welles
va retratar amb el seu film legendari
Ciudadanos,
un retrat d'aquell home,
va preparar el trio
perquè fes una sèrie de curtmetratges
amb el pare i amb el fill.
Llavors, Joey Keaton, el pare,
va dir que no,
perquè ell odiava el cinema,
odiava les pel·lícules,
i va dir,
doncs, no.
Però, ah, ah,
vostè Keaton no era de la mateixa opinió,
i va dir,
ep, a mi m'agrada això,
i va fer alguna coseta.
Llavors, la família va viatjar també a Inglaterra,
on van fer cèlebres paròdies
d'obres sèries,
com The Yellow Jacket,
que era un melodrama popular en Broadway,
fins que va caure en mans dels Keatons.
era un melodrama a Broadway,
però ells van fer-ho tot al revés.
El seu triomf amb l'antic continent,
o sigui, Inglaterra,
va ser imprevisible,
ja que el seu humor era llavors
típicament americà.
Van tornar als Estats Units,
i els èxits que ells feien amb el bodybuild
anaven continuant,
o sigui, no paraven.
L'any 1917,
la família va tindre problemes
per l'afició del pare a l'alcohol.
Més tard,
el Buster Keaton també.
I per això,
Buster va decidir
dissoldre ja el número
que tanta fam els havia donat
i va buscar treball en solitari.
Estava a punt
de firmar
per l'Eishubert
amb la revista
de Broadway,
que es deia,
el títol de la revista es deia
The Passing Show,
es va trobar
amb Lou Anger,
que era un còmic alemán,
antic amic de la família Keaton,
ja bastant més gran que ell llavors,
i que llavors treballava
com a director d'estudi
amb la companyia cinematogràfica
de Josep Scheng,
un dels primers productors
ja del cinema de l'època.
I li diu
que està treballant
en una pel·lícula
amb un tal
Roscoe Bucle,
que coneixem com Fati.
Llavors,
aquest home també començava
a fer ja les primeres pel·lícules
i que si volia
els presentaria.
Doncs ell va dir que sí.
i el dia següent
se'n va al plató
situat en els estudis
Colony
del carrer 48
per poder conèixer
tan apassionant
món del cinema.
I aquí s'acaba
el capítol d'avui.
I què passarà?
Doncs demà ho sabrem.
I mentrestant
tornem a escoltar
aquesta música
que molts comencen a dir
que els agrada,
música d'aquelles èpoques,
però amb una orquestra
d'ara moderna.
I així ens encomedem
fins demà.
Fins demà!

I stay home
each night
when you say
your phone
You don't
and I'm left alone
Singing the blues
and sighing
You treat me coldly
So cold
Each day of the year
Each day
You always scold me
You do
Whenever somebody's near
Near
It must be
Great fun
To be mean to me
You shouldn't fall
Can't you see
What you mean
To me
You treat me coldly
So cold
Each day of the year
Each day
Each day
You always scold me
You do
Whenever somebody's near
Near
It must be
Great fun
To be mean to me
You shouldn't fall
Can't you see
What you mean
To me
You treat me coldly
So cold
So cold
Each day of the year
Each day
You always scold me
You do
Whenever somebody's near
Dear
It must be
Great fun
To be mean to me
You shouldn't fall
Can't you see
What you mean
To me
To be mean to me
To be mean to me
To be
Here
If you see
What you mean
How is this
Lady
To be
Is
faithful
To be
God
Does
Everyone
Have
To be
That
They
Butt
роль