Fins demà!
Fins demà!
I, a més, un àlbum que jo crec que li agrada bastant.
Sí?
Suposo que no mos podrà escoltar, però sí.
Una secció en què parlarem de dues o més notícies,
perquè veig que ve plena la carpeta.
Avui portem un grapat de notícies, com sempre.
Totes molt depriments, com sempre.
Veig que això us heu posat d'acord, eh?
Sí, evidentment.
Portem un grapat de notícies,
l'Efemèrides i la companyia dels Beatles.
Dels Beatles, però d'un àlbum en concret, no?
Sí, del que és la culminació de la seva inspiració,
el Sergeant Peppers.
Picture yourself in a boat on a river
With tangerine trees and marmalade skies
Somebody calls you, you answer quite slowly
A girl with kaleidos go by
Cellefane flowers of yellow and green
Towering over your head
Look for the girl with the sun in her eyes
And she's gone
Lucy in the sky with time
Lucy in the sky with time
I que ningú s'espanti que no parlarem en general dels Beatles,
perquè, en fi, ens hi podríem estar hores i dies, fins i tot.
Parlarem més en concret sobre aquest treball discogràfic
al Sergeant Peppers, que, mira, i sense anar més lluny,
aquesta cançó ja té la seva història, no?
Sí, aquesta cançó té molta història
per la seva suposada referència a una droga
que estava molt de moda, que era l'LSD.
Les inicials de Lucy in the sky with time
són LSD, tot i que John Lennon, que és l'autor,
va dir que no, que era el títol d'un dibuix
que havia fet son fill.
Li va portar un dia a son fill, que tenia 6 o 7 anys,
un dibuixet, on ficava Lucy in the sky with time
hi havia una dona volant, segons ell.
I, curiosament, les inicials eren LSD.
Coincidien.
Sí.
Doncs, com aquesta cançó, em sembla que tot el disc
està ple de curiositats, no?, que després us explicarem.
Sí, després n'en parlarem, si hi ha algunes coses molt curioses.
Doncs comencem amb les notícies.
Comencem amb les notícies, que, per desgràcia, són una mica tràgiques.
Però començar, si et sembla, estem a les portes
de tres crisis humanitàries de conseqüències greus.
I d'algunes sí que se n'ha parlat una mica als mitjans de comunicació,
de les altres pràcticament no s'ha dit ni una paraula.
Per començar, m'agradaria parlar de la crisi que hi ha a Corea del Nord.
Com saps, Corea del Nord és un reducter de l'estalinisme,
del comunisme més tancat que queda.
I és un país que, pràcticament, destina tots els recursos que té a l'armament.
Ha desenvolupat el seu exèrcit, que inclús ara hi ha una polèmica
amb els Estats Units perquè ha desenvolupat armes nuclears, no?
Clar, entre altres coses, doncs, perquè sempre ha tingut la competidora, no?,
Corea del Sud, i és allò, clar, el tema armamentístic de protecció.
Tenia que estar protegint, no té un exèrcit que és dels més nombrosos del món,
tot que és un país de 23 milions d'habitants.
Doncs bé, el problema és que només es produeix el 80% dels aliments que necessita.
Llavors, l'ONU, el Programa Mundial d'Aliments de l'ONU,
va denunciar que s'ha interromput el subministrament de racions
a 6,5 milions de nord-coreans que estava fent Estara.
Estes persones s'han quedat pràcticament sense aliments.
Només podran disposar durant els propers dos mesos
de 300 grams d'aliments per persona i per dia.
300 grams per persona i per dia?
Sí.
Pensem que les nostres dietes, una dieta equilibrada d'una menjada,
d'un dinar, d'un sopar, és de 1.500.
Sí, doncs, imagina't.
O sigui que pràcticament no en tenen ni per esmorzar.
Ah, no, perdona, estem parlant de 300 grams.
Ah, perdona, jo els similaven calories.
No són calories, però 300 grams és molt poca cosa.
Per exemple, el que són 300 grams de pernil dolç tallat, no res.
Exacte.
I què passa?
Doncs que els fondos als quals utilitza l'ONU per facilitar aliments,
el que havia demanat prestant, que eren 485.000 tonelades,
els països donants només n'han donat 140.000.
Llavors, es troben en una falta de recursos
per poder portar aliments aquí a Corea del Nord.
És un país que sempre ha sigut molt pobre,
però des de l'any 1999 sembla que hi havia hagut una millora.
Però a l'octubre de l'any 2002 va estallar la crisi de les armes nuclears
i immediatament als Estats Units, Corea del Sur i Japó
van estallar tots els subministraments que enviaven al país.
La crisi de les armes nuclears vols dir que s'estava comentant?
S'estava comentant que estaven desenvolupant armes nuclears.
Evidentment, als Estats Units va posar el grit al cielo
i va tallar tots els subministraments que canviava el país,
d'aliments, etc.
I ha estat 6,6 milions i mig de persones
en una situació francament desesperada.
És gairebé el 30% de la població.
Aquesta pot ser la crisi més greu i també molt imminent.
Després també hi ha una altra crisi,
aquesta pràcticament no se n'ha dit ni paraula,
que és conseqüència d'una d'aquestes guerres oblidades que hi ha a l'Àfrica,
en aquest cas el Sudán.
El Sudán ja, sobretot des de fa un any,
bé, fa molts més anys que hi ha conflictes,
però des de fa un any s'han enfortit els combats
entre tropes gubernamentals i rebels.
i això ha fet que s'hagin desplaçat aproximadament
unes 135.000 persones al país VI, al Xat,
i s'han quedat en una situació a la frontera
que ben bé estan sense recursos.
Com una mena de camps de refugiats o alguna cosa així?
Se'ls està construint camps de refugiats,
però s'intenta que siguin a l'interior del Xat,
perquè a la frontera,
aquests grups rebels que actuen al Sudán creuen la frontera
i ataquen també a aquests refugiats dins del territori del Xat.
Llavors s'està intentant que abans que arriben
a l'època de les pluja, al mes de maig,
se'ls faig anar cap a l'interior del Xat,
a llocs més segurs,
on s'instal·laran camps de refugiats
amb més seguretat.
Aquesta gent fuig d'aquests combats
en els quals han hagut assalts a alders,
assassinats, violacions, robatoris, etc.
i, com sempre, dels conflictes d'Àfrica,
pràcticament no se'n parla.
I, per acabar, també...
Quines notícies que portem?
No, no, no, però ja està bé perquè és això,
no se'n parla normalment.
A més, en aquest cas del Xat,
també l'ONU,
ja fa...
Des del mes de setembre passat,
ja va demanar 10,3 milions de dòlars
per fer front a aquesta onada de refugiats.
El que passa és que 10,3 milions fa mig any
era per a 65.000 refugiats que hi havia llavors,
no els van donar ni un duro.
Actualment s'ha doblat la xifra de refugiats
i tampoc han rebut encara diners
per fer front a aquesta avalanxa humana.
Això planteja diverses qüestions.
Per exemple, diuen les veus més crítiques
i ni que pugui semblar una mica, doncs, cru,
però, a veure, és possible.
Que potser en els països del suposat primer món
o els països, en aquest cas, capitalistes,
potser, doncs això, als Estats Units,
ja els hi va bé que hi hagi una certa part de la població
que s'estigui morint de fam a Corea
perquè, a veure, quan hi ha fam,
hi ha revolta popular, no?
I te'n revoltes contra el govern que administra malament
i, doncs, això pot propiciar una caiguda del govern que hi ha ara.
Sí, d'aquestes maneres, en el cas de Corea del Nord,
és una dictadura molt ferma la que hi ha
i no veus clar que es puguin revoltar.
No veus clar que es puguin revoltar.
No crec que tinguin forces, però desgràcia.
O més coses, no?
Quin és el paper de l'ONU en tot això?
Perquè anar incrementant la xifra que es destinen,
per tant, anar posant més diners,
a vegades en sac perdut, no?
Sí, és clar.
El que passa és que l'ONU va demanant,
va dient, aquí passa això, aquí passa allò,
doneu-meus diners, doneu-meus blat,
subministraments, tot tipus.
Però potser el problema s'hauria de tallar de base.
Però els països donants no en fan cas.
No en fan cas.
I aquestes notícies passen d'una manera així molt
que pràcticament no surten a cap lloc,
la gent no se n'entera i la gent s'ha mort de gana.
Sense oblidar que jo no sé si encara està passant,
però hi va haver una època en què es deia,
i suposo que està constatat,
que la Unió Europea, per exemple, crema.
Molta part de la superproducció que té,
doncs si sobre en llet, si sobre en fruita,
i es paga als productors, i això es crema,
o sigui, l'excedent.
Per qüestions d'economia, no?
Exacte.
D'oferta i demanda.
És curiós, no?
A 3.000 quilòmetres d'aquí la gent s'ha mort de gana
i aquí destruïm els aliments perquè s'obren.
Són els paradoxes del món contemporani que vivim.
I també, ja per acabar,
en les crisis humanitàries, també a Haití,
aquí s'ha anomenat més,
ha sortit més potser a la televisió i als diaris,
que hi ha una revolta contra el règim del president Aristide,
i que també Haití és un país molt pobre,
és el país més pobre d'Amèrica
i un dels més pobres del món.
I aquest conflicte entre opositors,
el règim i la policia, i tal,
ha portat a haver-hi centenars de morts
i que l'ONU no pugui portar a terme
la distribució d'aliments que estava fent.
I això vol dir que també una part important de la població
se queda sense recursos.
Si et sembla, passem a una altra notícia
que també és desalentadora.
Bé, bé, anem de mal en pitjor.
Acabarem amb una, però una mica més farandolera,
que ja l'aïves que la tens per aquí.
Sí, els Òscars.
Sí, aquesta pel final, que així ens alegram una mica.
Sí, sí, és una notícia molt bona.
En fi, aquesta és de caràcter ecològic.
I, evidentment, quan parlem d'ecologia,
no està a l'orn o pavollos, tampoc.
Està la cosa bastant malament.
Ha fet públic Greenpeace un informe
on denuncia que el canvi climàtic que estem patint,
que tothom pot veure, només cal sortir al carrer, no?
Ha provocat a la zona de la Patagònia,
al sur del continent amèricà,
que les geleres que hi havia a Xili i a Argentina,
en aquella zona,
s'han derritit d'una forma rapidíssima
i que en els darrers set anys
els glaciers d'esta zona han perdut cada any,
atenció, 42 quilòmetres cúbics de gel.
Imagina't un quilòmetre cúbic,
un cub enorme d'un quilòmetre per un quilòmetre per un quilòmetre.
42.
Han donat una dada perquè la gent se'n faig una idea
potser més aproximada.
17 milions de piscines olímpiques d'aigua...
d'aigua...
Cada any.
Cada any.
I aquestes geleres...
17 milions cada any.
Que se fos, exacte.
De piscines olímpiques.
Una piscina olímpica és d'unidor.
Sí, sí, no te l'acabes.
Doncs sí.
I tot això, clar, es desfà...
Això es desfà i va per al mar.
Al mar.
Sí.
Va pujant el nivell del mar.
Al Serrallo potser podrem anar amb barca
per als carreres tipus Venècia d'aquí uns anys,
si la cosa no s'atura, no?
I no sé si s'aturarà.
I això, a més, ho han servit, esta notícia,
en dues fotografies.
dues fotografies que són molt significatives.
És d'una glacera, a la Patagònia, que es diu Uppsala.
Hi ha una fotografia de l'any 1928
on se pot veure tota una superfície enorme de gel
i al fons sobressurten les puntes d'unes muntanyes.
En una altra fotografia, que és actual,
de la mateixa zona, a més presa des del mateix angle,
ja no queda ni rastre de gel.
O sigui, hi havia un mar immens de gel
que s'ha fos des del 1928,
ara i especialment en els darrers 5, 10, 15 anys
s'ha accelerat moltíssim la desaparició de glaciares
i no només a Patagònia, als Pirineus,
a la zona d'Òsca,
on tant el Pirineu, a la vessant francesa
com l'aragonesa,
quedaven alguns glaciars
i que en els últims 15-20 anys
també han perdut el 70% de la seva massa.
En 15 o 20 anys més desapareixeran del tot.
És fort perquè, clar, això del canvi climàtic
ja fa anys que ens sentim a parlar,
però com que és una cosa de poc a poc,
clar, no és com si diu,
d'aquí 3 setmanes s'estavellarà un meteorit contra la Terra,
guau, a córrer-me tots, no?
Sí, no, clar, és diferent.
Com que és gota a gota,
doncs sembla que no s'hagi de basar mai el got,
però és que sí.
No, però a més s'ha accelerat molt.
En els darrers 20 anys s'ha accelerat moltíssim
i cada any més.
Ja pots comprovar que els darrers hiverns
és una evidencia.
És que això a nivell popular ho estem notant,
aquestes calorasses que va fer aquest estiu passat,
recordem-ho, que anàvem suant pel carrer
i dèiem, això no és normal.
Ojo, que potser a partir d'ara sí que serà normal.
Ja veurem què passarà.
Ai, ai, que catastrofistes.
Va, tema de premsa rosa.
Sí, bueno, això ja se sap, no?
Que hi ha hagut molta moguda.
Els americans són increïbles, no?
La senyora Janet Jackson saps què?
va mostrar una part íntima,
crec que era...
Un pit, un pit.
Un pit, a la cerimònia,
crec que era de la final de la Super Bowl,
d'allò del futbol amènicà.
Un pit, atenció, que jo no m'havia fixat
i vaig veure la foto l'altre dia,
fins i tot amb el mugró tapadet.
No era un pit, no 100%, eh?
I tenia el detallat aquell d'estètica.
I això, jo crec que d'aquí 500 anys,
els historiadors, quan analitzen el nostre segle,
no s'ho plouran.
Si queda alguna cosa.
Si queda alguna cosa.
Si queda alguna cosa, no s'ho creuran
que per un pit se pugui armar
aquest escàndol, no?
I això ha originat
una cosa que és molt preocupant, no?
Que és que a partir d'ara
totes aquestes cerimònies diuen
que s'emetiran en 5 minuts de retard
i que hi haurà un censor.
I que, en cas que hi hagi alguna cosa...
Les tisores com abans als cines, no?
Que hi havia el capellà censurant, no?
Quan hi havia un petó que tallaven, no?
Doncs exactament igual.
I el president de l'Acadèmia Hollywood,
Frank Peterson, s'ha mostrat realment
molt preocupat per aquesta forma de censura
i diu que això pot provocar
que la gala comenci amb una esbroncada general
i que això seria encara pitjor, no?
De fet, és que l'any passat els hi van muntar
perquè van donar el Goya...
Ai, el Goya, perdona, l'Òscar
com a millor documental al Michael Moore
per el Goldenford Columbine
i, clar, va dir-me, vés al micro...
Clar, però l'any passat no hi havia eleccions.
En guanyen eleccions
i jo crec que...
A veure, el PIT no interessa tant.
El que interessa és que ningú pugui dir res
en contra d'avui.
I en el pretext del PIT,
aquí els censors podran fer el que vulguen, no?
I això és una retallada
de llibertat de premsa increïble, no?
I l'Acadèmia dius que ja està en contra.
Ja està en contra perquè l'Acadèmia és de...
d'un tall, o sigui, d'un tarannà més progressista, no?
I, evidentment, això comencen per censurar un PIT
i es pot acabar censurar un contingut polític
o qualsevol cosa, no?
I és un precedent molt dolent.
Doncs existen una cerimònia que,
si no m'equivoco, sí, aquí ho posa el 29...
El 29 de febrer.
El 29 de febrer, a veure què passa.
Bé, no passarà res, evidentment,
perquè si passa alguna cosa
tampoc no m'ho enterarem,
que ho censuraran.
No, però alguna filtració hi haurà per sort, eh?
Jo crec que alguna cosa ens arribarà.
Potser sí, no ho sé.
Perquè, a més, saber anostrar tothom allà pendent.
A veure què passa.
Ja veurem què passa.
Doncs, fins aquí les notícies, no, Manel?
Sí.
Sí?
Et sembla bé continuar amb la companyia dels Beatles?
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
per a pitjar aquest tema que ja ha passat a ser un...
No potser de les més populars dels Beatles,
però, Déu-n'edó, She's Living Home.
Sí, a més, és una cançó que té una lletra molt...
És una història molt dramàtica d'una noia que marxa de casa
i es queda en els pares desesperats, no?
I és una mostra també de com havien evolucionat els Beatles, no?
Les primeres cançons estan molt bé, però parlen de
She Love You, Ella Te Quiere, Quiero Coger Tu Mano,
aquestes coses més infantils, potser, no?
I a partir d'aquí d'este disc,
que va aparèixer el de juny de l'any 67, 1967,
la seva música canvia.
Ja havia iniciat un canvi un parell d'anys abans.
Van tindre una trobada amb Bob Dylan a l'any 64,
i Bob Dylan, fent referència a una cançó dels Beatles,
de Guanahol i Orhan,
li va dir a John Lennon,
m'agrada molt quan dius allò de I can fly, no?
Que vol dir jo no puc volar,
volar, evidentment, de la marihuana, no?
I John Lennon diu, no, diu I can fly,
diu I can fly, no me puedo esconder de tu amor, no?
I l'altre va dir, hòstia...
I a partir d'això, John Lennon va dir...
Que pastel, devia dir Bob Dylan, però que pastel!
I John Lennon va dir, això no pot ser,
haurien de canviar.
Aquí s'ha de madurar
i va començar a escriure cançons en lletres
una mica més treballades,
ja a partir de Help,
i sobretot a partir del Rubber Sul,
que és un àlbum que apareix ja en novembre del 65,
un àlbum ja molt influenciat per la marihuana,
i l'any següent van descobrir els àcids, l'LCD,
i va aparèixer el Revolver,
que és l'àlbum anterior al Sgt. Peppers.
És un àlbum on ja s'intuït molts de canvis
que maduren definitivament en aquesta obra, no?
Però molts considerada com el millor disc de la música pop.
Fins i tot, em sembla que més d'un component dels Beatles
van tenir contactes amb algun tipus de religió així bodhista i tal.
Sí, van començar, ja feia un parell d'anys,
George Harrison va començar a interessar-se per l'Índia,
pel misticisme de l'Índia.
Es van portar instruments autòctons, no?
Sí, inclús utilitzen el citar,
i inclús hi ha un tema que és totalment de música índia,
que el va composar George Harrison.
és un disc que realment va trencar molt llestes a l'època.
Avui en dia potser ja no sorprèn tant, no?
No sabem si va tenir tanta popularitat com els altres,
perquè suposo que els fans...
Sí, va estar 22 setmanes al número 1.
Mira.
Sí, va ser un èxit, sabeu que aquell any,
que va ser el verano de l'amor, que van dir, no?
Només es sentia pràcticament este disco,
com el de la buleria del Bisbal, no?
Que tothom va cantant, no?
En fi, com de gènere la música.
Va ser el primer àlbum conceptual.
Abans d'això,
els LPs eren una recopilació sense cap nexe de temes sols, no?
De singles.
A partir d'aquí ells van concebre esta obra com un tot, no?
Com una obra que començava per la primera cançó
i acabava per l'última,
i tenia un cos que era una cosa unitària, no?
A part d'això, altres novetats,
per exemple, tenim en la portada una portada molt original,
és un gran col·laix,
on surten els Beatles al mig,
rodejats per 80 i escaig personatges,
que representen tot el seu món,
el món en què van créixer.
Hi ha, des d'escritors, hi ha artistes,
jo què sé, apareix el Carlos Marx,
Edgar Allan Poe, Marlon Brando, Oscar Wilde,
Lewis Carroll, Bob Dylan, etcètera, etcètera.
Fins i tot, una nina on fica Welcome the Rolling Stones.
És com una guinyadeta als seus col·leves, no?
És veritat, és veritat.
Sí.
va ser una obra dissenyada a la portada esta
per Peter Black, un artista.
I què més podem dir d'aquesta obra?
Va ser el primer àlbum que va incloure les lletres,
una cosa que avui en dia és normalíssima, no?
Doncs l'àlbum s'obria,
i dins hi havia fotografies del grup,
les lletres,
i a més a més un desplegable,
hi havia una sèrie d'objectes retallables,
que ho podia retallar de cartolina,
un bigot,
els galons del sergent...
O sigui, van incorporar allò que ara tenim tan assumit
de tot el màrqueting,
de tot el disseny que va acompanyar del treball.
Va ser la primera vegada que es va...
I és un àlbum influenciat, evidentment,
per les drogues,
per l'LCD,
no sols a Lucy and Sky,
la cançó que hem sentit abans,
sinó a moltes altres cançons.
Se nota, evidentment,
les coses que descriuen i tot,
que són viatges dels tripies, no?
I a més a més,
anem una mica justos de temps,
però bé.
Sí, ràpid, ràpid.
Se va iniciar el mite de la mort de Paul McCartney,
que van dir que Paul McCartney s'havia mort,
perquè hi ha una cançó que parla d'un accident,
que hi havia un home molt famós,
s'havia mort i tal,
i la gent ve com s'especulava,
i a més a la contraportada sortia una foto
de les quatre Beatles i Paul McCartney s'ho girat,
surt d'esquenes.
Senzillament és que quan van fer les fotos no hi era
i van agafar un ajudant-hi...
Sí, no?
Però la gent va començar a rumorejar
que s'havia mort Paul McCartney,
que havien ficat un doble,
i els Beatles s'ho van agafar,
la cosa en catxo en Déu,
van començar a ficar mensatges secrets
que va durar fins que es van dissoldre,
i la gent anava buscant missatges secrets
on els Beatles informaven que Paul McCartney s'havia mort.
Que bo.
Cossos molt curioses.
Un treball escogràfic, atenció a diem,
íntegra el títol, que abans pim-pam,
però no, no, es diu
Sergeant Peppers Lonely Hearts Club Band.
Sí, que significa
la banda del Sargent Pebre
al Club dels Corts Solitaris.
Déu-n'hi-do, eh?
No pensava no tenir esperit comercial, sembla,
amb aquest...
No, n'estàvem jo...
Tenien com un xeque en blanc, no?
Tenien la fama,
havien decidit ja no fer més concerts
i vam dir
anem a experimentar,
a veure què surt,
i va sortir aquesta meravella.
Doncs vinga,
reconem els Beatles,
ja els tornem a retrobar que tenen història
i us diem quatre coses d'efemèrides.
Doncs sí, rapidet, rapidet.
Mira, si vols,
comencem ja per les efemèrides
del 9 de febrer.
El 9 de febrer de l'any...
Això seria dilluns passat.
De 1946,
l'ONU va condenar el règim de Franco
i li va prohibir l'ingrés
com a membre dins de la mateixa ONU.
Prohibició que s'acabaria
dos o tres...
No, set o vuit anys després,
quan Franco es va veure
que era un anticomunista visceral
i la situació política havia canviat
dins de la Guerra Freda
i llavors ja va ingressar a l'ONU.
El 10 de febrer,
una altra notícia que podem dir.
Que l'exèrcit franquista,
ja que hem anat seguint
l'evolució de l'exèrcit franquista
durant tot el mes,
va arribar a la frontera francesa,
es va acabar la batalla de Catalunya
i més de mig milió de refugiats
ja van passar a França
en una altra catàstrofe humanitària
com les que parlàvem abans,
que va tindre lloc aquí.
i va haver-hi gent que es va morir també de gana.
Els francesos no van donar
un tracte massa bo.
Van quedar
en camps de concentració
en unes condicions molt pèssimes
al sud de França.
Va ser una catàstrofe realment impressionant.
Què més?
De l'11 de febrer,
què podem dir?
Que es va alliberar,
van alliberar el Som Mandela.
Vinga, una efemèrida positiva.
El 1990, fa quatre dies, eh?
Sí, 14 anys.
El president del Congrés Nacional Africà
havia estat 27 anys tancat
per la seva lluita contra l'Upperheit.
Fassem el 12 de febrer,
si et sembla.
12 de febrer de l'any 1956.
S'inicia la fabricació en sèrie
dels vehicles de la marca Biscuter.
Ai, què és un Biscuter?
No saps què és un Biscuter?
Ara m'has matat.
Era com un cotxet molt minúscul,
com aquests cotxes que no se necessita carnet per conduir.
Era una cosa així.
Sí, o sigui, m'espera de consistència, eh?
Una llauna.
Era com una llauneta en rodes, exacte,
que el podies aparcar inclús en les mans.
I es van començar a fabricar
el 12 de febrer de l'any 1956.
I per acabar, 13 de febrer de l'any 1945,
els avions britànics i canadens
van bombardejar Dresde
i van matar a més de 100.000 persones.
Dresde, que va quedar destroçadíssima.
Destroçadíssima.
Els van cremar vius,
van bombardejar en bombers de Napalm,
una ciutat que no tenia cap interès militar ni estratègic,
però, en fi, com que van guanyar la guerra,
ningú els va dir res.
Manel, moltíssimes gràcies.
Fins divendres.
Vinga, adeu.