Donem ja la benvinguda al Ferran Audí, el tenim a l'altre costat del fil telefònic,
per parlar sobre l'obra que podrem veure divendres a dos quarts d'onze al teatre
al magatzem Perdida en los apelatges.
Atenció perquè, si us interessa el que ens explica el Ferran,
després obrirem línies telefòniques ràpidament,
perquè tenim entrades per regalar-vos.
Ferran, bona tarda.
Bona tarda.
Estem trucant a Barcelona, eh?
Sí, exactament.
Que sou d'aquí a Barcelona, els Alta Realitat.
Som de Barcelona.
Molt bé.
Tu ets un component d'aquesta companyia que es diu Alta Realitat.
Exacte.
Explica'ns qui sou així.
Fes-nos quatre o cinc cèntims de què composar.
Bé, Alta Realitat és una companyia de serveis culturals
que surt, sorgeix, després d'una experiència amb una companyia molt similar
de la qual jo formava part a Anglaterra,
que també es deia Alta Realitat però amb anglès.
I aleshores ens vam instal·lar a Barcelona fa una cosa d'un parell d'anys
i hem estat tot aquest temps gestant projectes, etcètera, etcètera,
i finalment ara ens anem a conèixer.
Serveis culturals, dius?
Sí.
Fa la impressió que va més enllà del teatre.
Explica'ns quins serveis, més o menys.
Doncs va més enllà del teatre perquè també tenim apartats dedicats a la docència,
per exemple, i també ens dediquem a l'audiovisual i a l'avança contemporània.
I quin d'aquests aspectes ens toca?
El teatre amagatzem per divendres?
El teatre.
El teatre 100%, eh?
Sí, el teatre 100%.
Una obra que es diu Perdida en los apelatges?
Exacte.
Ens pots explicar una miqueta l'argument o les sensacions que...
Doncs aquesta obra, Perdida en los apelatges,
és una obra escrita pel José Sánchez Sinisterra,
que és l'autor, entre altres, d'Ai Carmela i Lector Porores,
i del que va és d'un ateneu d'un petit poble de províncies a l'agull lloc d'Espanya,
es convida a una científica especialista en física quàntica,
que és la branca de la física que intenta demostrar els lligams que hi ha entre l'espai i el temps
a partir de les teories d'Einstein.
Doncs convida...
Tot allò que estudien els que volen viatjar en el temps.
Exacte, una mica és això.
La gent que viatja en el temps, dins d'un mateix espai, és una mica complicat,
tots són una mica ciència-ficció, però, de fet, de tot el que es parla en l'obra és absolutament autèntic.
És una comèdia, però, i vull dir que ningú ha d'haver llegit allò física quàntica
ni energia atòmica, per entendre-la.
Aquesta senyora arriba allà, en aquest poble, en aquest centre cultural,
i a mesura que va intentant fer la seva conferència,
es va trobant que tot el que ella diu sobre aquests moviments de l'espai i del temps
comença a passar sobre l'escena.
I aleshores, finalment, acaba, com indica el títol de l'obra, perduda en els apel·latges.
Això és una part de l'obra.
L'altra part de l'obra és una sàtira política sobre l'expositat
i sobre els desencerts, diguem-ne, d'una democràcia mercantilitzada,
com sembla que l'hem estat vivint fins ara.
Déu-n'hi-do, promet això, eh? Quanta gent a dalt de l'escenari?
A dalt de l'escenari són tres.
Però també vull dir que el públic que vindrà, des de l'entrada,
se'ls ofereix una mena de paper en l'obra.
És a dir, ells seran, així que travessen l'entrada del teatre,
perdona, els socis i sòcies d'aquest club.
Ah, molt bé, com si fossin personatges del mateix poble, no?
Exacte. Estaran tots allí.
Com si fossin els personatges del mateix poble,
de fet, alguns d'ells fins i tot tindran nom,
i, doncs, que venen a aquesta conferència.
Molt bé. Bé, pinta molt bé.
Així una comèdia per sortir amb un bon somriure
i suposo que també reflexionar una miqueta pel contingut que m'estàs explicant.
Ferran, i una cosa que preguntem a tothom
que passa per Tarragona en un espectacle.
Digue'ns un punt, un moment concret de l'obra
en què ens hàgim de fixar.
Per la gent que ens escolti, que després vagi al teatre divendres
i digui, mira, això és allò que ens va dir el Ferran per la ràdio.
Home, és difícil dir-te això,
perquè l'obra funciona com un puzle
en què el públic se'l convida, ja ho he dit abans,
a ser una mena de personatge dintre de l'obra,
però també una mena de ser el Holmes.
Perquè l'obra va endavant i endarrere,
com que hi ha tots aquests canvis d'espai i de temps,
el públic ha d'anar lligant caps.
Jo diria que sobretot es fixin en el final,
perquè hi haurà molts moments de desencert
i de desconcert en què la gent segurament
no entendrà exactament què és el que està passant,
que sàpiguen que estan fets totalment expressament.
La nostra voluntat també és perdre'ls
i no és fins al final que podran lligar caps de tota la història.
A mi em fa l'efecte que ve ser com aquelles pel·lícules
que les has de veure dues vegades, eh?
Potser...
No, dues vegades no caldrà, ho asseguro.
Però sí que cal estar una mica atent i espaviladet
per anar veient les pistes
i poder composar la imatge final,
perquè tot quadra.
Doncs vinga, ens quedem amb aquesta idea del Ferran Audí,
un dels components que vindran divendres,
recordem, a dos quarts d'11 del teatre,
el magatzem a presentar
Perdida en los apelatges,
una obra que té molt, molt bona pinta.
Ferran, moltes gràcies.
Ens veiem divendres.
Bona tarda.
Bona tarda.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.