.
Amb aquesta sinonia, i si avui és dijous,
tenim, Andrés. Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda. Com estem?
Avui portem un dia una mica graciós,
eh? Tu i jo?
Una mica raro, eh?
Portem una sèrie de dies de tan vostè
que al final ja riem de qualsevol
conseqüència, no? Jo crec que ve d'això.
Mira, jo et parlaré
d'una altra cosa durant un moment
i és d'un drama que
passa aquesta tarda a les 6
d'aquí un ratet allà
al Cine Club de la Casa de la Generalitat
del carrer Major número 14,
que és una pel·lícula dins del cicle
del centre cultural
que patrocina el centre cultural d'Aragó
i és Aragó en el cinema.
I aquesta tarda fem
La Dolores,
que és una pel·lícula espanyola
de l'any 1940,
un drama que va dirigir Florian Rey
i que els intèrprets van ser
Conchita Piquet,
Manuel Luna
i Rafael Merino.
I que va ser un drama que va afectar
una població
com és la Catallut.
És així, no?
Exacte.
Doncs això és el que tenim
per aquesta tarda
per veure de cinema.
Hem de dir una cosa
recomanable.
Si alguna vegada
aneu a caure la Tallut,
no ho comenteu,
allò de la Doloresa.
No, no, no.
I sobretot no canteu la cançó
perquè no els hi agrada gens.
Gens, ni una miqueta.
Però res, eh?
Res.
Dit aquí això...
Perquè hi ha tanta gent
que ho fa tan malament
que no vol que ningú més ho canti.
Deu ser això, eh?
Deu ser això.
Tornem a Buster Keaton.
Mira, Buster Keaton
estàvem dient
que amb la seva carrera artística
es va entrar a treballar
a les ordres de Fati,
que era un actor
en aquella època
molt conegut,
encara que era molt dolent
amb la seva classe d'humor.
Feia un humor vast, ordinari.
Però el Buster Keaton
es va repenjar amb ell,
l'altre li va donar molta ajut
i això va servir
perquè el Buster Keaton
fos qui el tenim avui ja
com una llegenda.
Bé, llavors,
seguint endavant
amb la seva vida,
l'any 1921,
exactament,
el 31 de maig,
Buster Keaton
va fer el seu primer gran error,
que aquest 31 de maig,
l'any 21,
es va casar
amb Natàlia Talmaig
amb la casa
de la seva germana Norma,
que vivien allà,
la Norma Talmaig,
que això estava
en Long Island
de Nova York.
Natàlia
era una actriu
ja frustrada,
o sigui,
no tenia
el talent
de les seves germanes,
el que això
li va fer
un caràcter
bastant rancorós.
Una mica gran.
Exacte.
De fet,
va treballar
amb algunes pel·lícules
del seu marit,
del Buster Keaton,
Tewell Wally,
i després una que també tinc jo,
que és la llei
de l'hospitalitat.
I era la típica dona
que, en fi,
pretenia triomfar
a costa
del seu marit.
Lògic.
A repetir-se
amb el seu marit,
ella volia triomfar.
Ella no tenia
la seva llum
i buscava
la llum
de l'altra.
Exacte.
Mentre les coses
els van anar bé,
el matrimoni
va durar.
Però,
en fi,
ja explicarà més endavant
coses,
i tornem al moment
en què Fati
abandona
la companyia
còmic
i de Josep Esquenec.
Llavors,
Josep Esquenec
decideix convertir
els estudis
pel rodatge
de curs
en la nova estrella
de la casa.
Qui era?
Buster Keaton.
Llavors,
Buster Keaton
va accedir,
per fin,
al protagonisme
i aquí va ser
on va començar
l'inici
d'una carrera personal
que ja s'explica
com una
de les millors
carreres
professionals
a dins
del món
del cinema.
Déu-n'hi-do.
Buster Keaton
llavors estava
molt impacient
i desitjava
fer llargs matratges,
esclar,
com tot bon actor,
que es considera
que ja és bon actor,
però el productor
Xenet
va ser qui
li va treure
del cap d'això
i el va fer debutar
amb un curt.
El va frenar
d'alguna manera,
no?
Amb un altre curt,
sí.
Abans,
de totes maneres,
Buster ja és protagonista
d'un llarg
que està ja
oblidat,
jo no l'hi he vist mai,
que es diu
Passió
i Boda
de Pamplines.
Això és el que el van
titular aquí a Espanya.
En anglès era
Teixapet,
que es va fer l'any 1920.
Això és una altra
de les coses
que tampoc m'ha acabat
de convèncer a mi
que aquí a Espanya
se li digués
Pamplines.
Qui se li va conèixer?
Com a Pamplines?
Tampoceries, potser,
o borrades, no?
Sí, sí.
També hi havia qui deia
Carapalo,
hi havia el públic en general
que deia Carapalo,
potser aquestes més apropiades,
més grossera,
més vasta,
però s'apropa
perquè ell mai reia,
totes les seves pel·lícules,
mai reia.
No, no, al contrari.
La fotografia d'ell rient,
però incurs
on totes les fotografies
que tot té.
Ell reia,
però no el captaven
sempre amb les fotografies.
Però amb el cine
no reia mai,
sempre tenia
la mateixa cara.
La mateixa expressió.
Sí, però cuidado,
tenia un moviment
d'ulls,
un moviment
de selles
i una expressió
dins de la seva
cara de palo,
anem a repetir això,
que s'entenia molt bé
el que estava passant
al seu envoltant.
Sí, sí, sí.
Bé, llavors,
aquesta pel·lícula
de Passió a nivell de Pamplines
estava basada
en una obra teatral
de Broadway
i que, de fet,
no va ser una pel·lícula còmica,
precisament.
Després, més tard,
faria una sèrie
de cursmetratges
ja antològics,
19 en total.
Molts d'aquests
els metratges
els tinc jo,
també,
a la meva filmoteca,
i una quantitat
que se li afegirien
amb els 12 llars
metratges muts,
que és el que composa
l'edat d'or
de la filmografia
de Buster Keaton.
Aquestes són
les principals pel·lícules
que ell va fer.
Aquesta edat d'or
es deu
a la completa
llibertat artística
que ell tenia
en aquella època.
Llibertat
que després
no va tindre,
perquè ja va ser
l'any 1928
que Josep Txenec
va vendre
el seu contracte
a la Metro
al Govind Mayer,
que ja s'havia muntat,
i van
començar allà
el tercer,
va començar allà
el tercer
i més greu
error
de la carrera
del gran còmic.
Quan ell
va firmar
sense
sapiguero
la seva sentència
de mort,
els seus companys
Harold Lloyd
i Charles Chaplin
li van
avisar.
Li van dir
aquest contracte
perquè Ken Mayer
era dels que
no s'aguantaven.
Una mica mafiós
pel que sembla.
Exacte,
perquè
Keton
va entrar a formar
part de la gran
companyia
que va estar
dominant
el seu treball
i aquest Mayer
va ser el que
després
el va acabar
d'ensorrar
però va ser
de bé.
Això és el que tenim.
Andrés,
que no ens queda
més temps.
Deixem aquí
i demà
obrirem
aquesta porta
i parlarem
precisament
i continuarem
comentant
sobre aquest contracte
de la manera
que el van avisar
tot el que va arribar
a passar després.
Exacte,
molt bé.
Fins demà,
escoltem aquesta música
que tant
segueix agradant
com sempre
cada dia.
A mi m'ha agradat
però estic veient
que hi ha un grapat
de gent que li agrada
fins als companys
aquí.
Escolta,
està molt bé
aquesta musiqueta.
Doncs bueno,
seguim la musiqueta.
Música
que és d'aquells temps
però interpretat
per una orquestra
actualitzada.
Molt bé.
Andrés.
És l'orquestra
Passadena Rof.
Doncs mira,
t'ho anava a preguntar
i ja no fa falta.
Fins demà,
si no vol.
Adeus,
iau.
Música
Música
Hooray for Hollywood, that's screwy, bally, hooey, Hollywood.
Where any office boy or young mechanic can be a panic with just a good-looking pan.
And any barmaid can be a starmaid if she dances with or without her fan.
Hooray for Hollywood, when you're terrific, if you're even good.
Where anyone at all, from Shirley Temple to Amy Semple, is equally understood.
Go out and try your luck, you might be Donald Duck.
Hooray for Hollywood, hooray for Hollywood.
Hooray for Hollywood, that phony, super-cony Hollywood.
They come from Chilicos and Paducas with their bazookas to get their name up in lights.
All armed with photos from local rotos, with their hair in ribbons and their legs in tights.
Hooray for Hollywood, you may be homely in your neighborhood.
But if you think that you can be an actor, see Mr. Factor, he'd make a monkey look good.
Within half an hour, you'll look like Tyron Powell.
Hooray for Hollywood, I'm gonna go there.
Hooray!
Hooray!
Hooray!
Hooray!
Hooray for Hollywood!