Continuem buscant la nostra Dorothy particular
amb aquest mago d'Oz
que ens porta sempre a saludar Andrés.
I Andrés, bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
A veure, a veure, a veure, que avui veig una miqueta de peix.
Avui tenim cinema, aquest vespre no tenim cinema.
Aquest vespre tenim...
Però això de tenir el dilluns de festa
encara vaig una mica descol·locada, eh?
Bé, ahir ja vam fer cinema
al Cine Club de la Casa de la Generalitat.
Però avui dimecres, com tots els dimecres,
a les 10 del vespre tenim el Cine Club
de la Filmoteca que passem a la sala d'art a l'Antiquari
que està al carrer Santana, número 3,
del casc antic de Tarragona.
Per aquest vespre passem una pel·lícula
que va dirigir René Clement
que és Juegos Prohibidos,
una estupenda pel·lícula de l'any 1952
que, en fi, és d'aquelles ja clàssiques,
sobretot d'aquest director que ha dit René Clement
que val la pena veure.
Jo la recomano pels bons cinèfils.
No és una pel·lícula de passar el reteig,
sinó és una pel·lícula d'estudiar
i paladejar bé el que és el bon cinema.
Aquest vespre a les 10, gratuït, a l'Antiquari.
Molt bé, el carrer Santana, de la nostra ciutat.
Exacte.
I ara continuem parlant d'aquest senyor,
aquest gran actor.
Seguirem parlant d'aquest Fortunio Bonanova,
que precisament la llegenda d'aquest artista
comença quan ell va fer l'elecció
del seu nom artístic.
El seu nom real era José Luis Moll,
o Josep Lluís Moll.
I que era de Mallorca, recordem.
Nascut a Mallorca, sí.
Va voler ja des d'abans de començar la seva carrera
amb el món de l'espectacle,
ja desitjava un nom que reflexés
la seva manera d'entendre la vida.
Ja vam dir que era un home molt tirat endavant,
molt cregut de si mateix
i que ningú li vingués amb punyetetes
perquè ell era el millor.
Però també que ara, si és amb això,
va tenir bastants problemes, Andrés.
Jo crec que tots no n'hem tingut de problemes.
Ell va dir, segons explica un escriptor contemporani,
el senyor Fàbregas,
que una vegada l'artista va comentar
i va dir,
em direu Fortunio Bonanova.
Sí, Fortunio per la forma
o per la forma que jo desitjo
de la fortuna a que jo desitjo
i aspiro i crec que aconseguiré.
I Bonanova ho posarem pel santuari
que dona nom al caseriu que hi ha aquí a la meva terra.
I així va ser com ell es va posar
Fortunio Bonanova,
un nom que des del nostre punt de vista
no és gens comercial,
artísticament,
però que realment ha donat la volta
per tot el món i per totes les pantalles
i ningú el coneix.
Però bé, ell va anar triomfant per tot arreu.
Aquell mateix any que es va publicar
allò que dèiem que ell també era escriptor
al Manifest d'Ultra,
llavors Fortunio es va assamenar a Barcelona
i en principi sembla que el viatge a Barcelona
era més que res per ampliar el seu àmbit artístic.
O sigui que una cosa era la part literària,
la part d'escriure i tot,
però més que res també era perquè ell tenia moltes ganes
de ser un bon artista.
Passem en aquest moment
quan va aparèixer la possibilitat
d'interpretar el rol de Don Juan Tenorio
amb la pel·lícula dels germans Banyos.
Bé, ja sabem que al final va fer la pel·lícula,
va ser un èxit,
a part d'alguna crítica tonta que hi va haver,
es va presentar a França,
es va presentar a Amèrica i tal.
Llavors ell passarem
quan ell va marxar cap a Amèrica.
Segons les cròniques
diuen que el seu primer viatge cap a Amèrica
també, com tot el que feia Fortunio,
hi ha diverses versions.
I és que, esclar,
aquest home explicava moltes coses
i entre el que ell explicava
que ho agafava uns redactors
i el que realment passava
que ho agafaven uns altres redactors,
hi ha una miqueta de follon
en tota la història d'ell.
Això no és perquè no ha canviat, eh, Andrés?
Però continua passant ara.
Sí, ja, bueno...
Que si tu m'has dit que jo t'he dit
però al final no s'ha dit res.
Però ara avui dia cobren
per sortir a la tele
i dir el que tu m'has dit jo
i m'ha dit Joel.
Ui, i tant.
Cosa que llavors aquí era més que res
la personalitat innata
que tenia aquest Fortunio Bonanova.
Una de les cròniques
ens parla de que...
En fi, la promoció que es va fer
de la pel·lícula d'en Juan Tenorio
amb el seu estreno a Nueva York.
O sigui, que es veu que va anar allà
per presentar la pel·lícula
degut al gran éxit
que havia tingut aquí a Europa.
Una altra de les cròniques
explica que Fortunio Bonanova
al tornar a Espanya
a la dècada dels 60
es va publicar a la revista
Ondes
i ell explicava això.
Diu,
ingressé en la companya
de Madeo Vives
i nos fuimos a América
con doña Francisquita
recorrí toda la América Hispana
haciendo zarzuela,
ópera y conciertos.
Bé, això és el que ell també diu
que ell va anar cap allà
no per presentar en si la pel·lícula
sinó per fer ja actuacions
d'aquests gèneres
de zarzuela,
ópera y concerts
que ell era un gran barítono.
Bé, llavors,
en el primer cas
sembla que entre 1925 i 1926
la pel·lícula va ser presentada
al públic nord-americà
primer a Nova York
i més tard
a la costa oest,
encara que no s'ha pogut constatar
la feixa exacta
que va ser a l'estreno.
Tenim, per exemple,
aquí tinc jo un retall
d'un diari d'aquella època,
un programa
que posa
normatze camus
presenten
en el Mecca Temple
133 White
55 Street
New York
entre la sexta
i la sèptima avinguda
el domingo 13 de marzo
a les 8.30 de la noche
Don Juan Tenorio.
Llavors hi ha una fotografia d'ell
de perfil
caracteritzat
de Don Juan Tenorio
i això te posa
al peu de foto
Fortunio Bonanova
en Don Juan Tenorio.
I segueix
amb lletres
ja més negrillas,
més importants,
adaptació cinematogràfica
de la leyenda dramàtica
de l'immortal poeta espanyol
José Zorrilla.
Como prólogo
Grandes y Aplaudidos Actos
de Bodeville
Orquesta
de 12 profesores.
Aquell va ser
el cartell
de l'estreno
de Don Juan Tenorio
amb la Mecca Temple
de Nueva York.
No posa exactament l'any
però bueno,
ja sabem que això va ser
sobre els anys 25
aproximadament.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
Després ja
jo porto aquí
programes de cine
i coses d'aquestes
i ara aquí,
per exemple,
tinc un altre
que aquí ja parla
de la duquesa
del tabarín.
Arcos Bonanova
era Fortunio Bonanova
i Arcos era
la primera actriu.
Director artístico
i d'escena
Fortunio Bonanova.
Maestra directora
i concertadora
Hilda Francés.
I aquí si aquí posa
domingo
17 d'enero
del 1926
tarde
mira, mira
tu pren nota
de la tarda
que no era començaven.
Tarde
a les 2.30
inauguració
de la temporada.
Al migdia.
Noche
a les 8.30
o sigui que no començava
ni a les 3.30
ni a les 4
sinó
a les 2.30
per l'acostum
de dinar
a les 12.
Clar.
És que abans
és una de les coses
que t'anava a comentar.
Clar, abans
es dinava molt aviat.
Sí, sí, sí.
I a més...
Però és curiós ara
veure això
de tarda
a les 2.30
dius
mare adeu
a les 2.30
Home, clar,
si aquesta hora
encara estem acabant
de fer el vermut.
Exacte.
Doncs això
aquí és el programa
de l'estreno
de la duquesa
de Tabarín
inspirada i divertida
opereta
en tres actos.
I, bueno,
aquí acabem
i ja demà
seguirem explicant
coses curioses
d'aquest
Bona Nova.
Però no acabem així
sinó acabem
amb una miqueta
de música.
Llavors posarem
la clàssica música
que estem posant
aquests dies
de gent
que en aquests anys
d'on Juan Tenorio
o dels anys 26
començaven a ser
bons músics
i que després
van ser grans
intèrprets del jazz.
I aquesta és la música
que es tocava
en aquell temps.
Fins demà, Andrés.
Si Déu vol.
해, mamma.
Vene, mamma.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.