I ens trobem avui dijous de nou amb Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Ahir vam començar l'audícia de l'espai amb el senyor Kubrick
i avui sentirem una mica de música.
Ahir me va comentar Andrés que només vam fer l'entrada.
Això és el començament de la pel·lícula.
Per això que avui ja sentirem una miqueta més.
Que precisament el tema d'ahir és on Kubrick va escollir
la introducció del poema sinfònic de Richard Strauss
que era per il·lustrar una de les escenes més mítiques
de la història del cinema, que és quan comença aquesta pel·lícula,
que és la primera escena amb el rètol del seu títol
i veiem la terra, la lluna i el sol en línia.
Que maco.
Això és el començament de la pel·lícula.
Llavors, esclar, és el tema del misteri del món
que està transcrit cinematogràficament.
Bé, llavors, els espectadors normals, els crítics o els tècnics
podrien estar més o menys d'acord amb la visió fantasmal
o ultramoderna d'un món d'astres i estrelles
representada per la música de l'Igeti,
ja que el fill i el cap és una música molt adequada
per fer aquella insinuació, aquesta sensació de buit,
aquest amor a lo desconegut, aquesta soledat de l'home
que és l'espai.
Per això, va resultar més xocant que Kubrick
optés per un vals vienès,
una cosa que dius, això com pot lligar,
va optar per un vals vienès,
per embolicar la suprema coreografia dels astres
ballant mentre les naus floten,
dansen, podríem dir, al seu envoltant.
Bé, llavors, les pel·lícules posteriors
sobre els espais interestel·lars
van optar totes pel tradicionalisme musical,
com bandes sonores sinfòniques,
menys algunes excepcions,
que van fer un altre tipus de música,
però quasi totes anaven fent el mateix.
Les gravacions reflexen alguns temes més representatius
que tenen com tema comú a l'home
amb els seus viatges i aventures per aquests espais,
ja que podríem dir diaris, imaginàriament,
però que van passar, això sí,
després de l'any 2001 cinematogràficament.
Bé, llavors, el segon tema d'avui...
Perdona'm, Andrés,
que encara no hem arribat tampoc.
Exacte.
A fer-ho diaris, diaris...
L'estic dient cinematogràficament,
perquè ja és imaginativament.
I tant.
Llavors, tenim un altre dels temes,
que és el de neu i azul.
I jo crec que mai
ho hauria pogut imaginar-se Johann Strauss
quan va escriure el seu célebre vals
que amb el temps
les seves notes acompanyarien les imatges
d'una pel·lícula,
que llavors no se sabia ni el que era una pel·lícula,
i formarien una simbiosi intel·lectual perfecta
discutida amb el seu moment,
perquè hi va haver gent que va dir
que no quadraria,
i s'ha demostrat que sí quadra,
però que ha sigut plenament acceptada
a través d'aquests anys.
El vals s'escolta
quan, un cop finalitzada,
la seqüència que els monos
amb l'os d'un fèmur flotant amb l'aire,
saps que hi ha uns monos
que estan donant cops amb un os
contra uns altres ossos que hi ha a terra,
i un d'ells rebota i comença a alçar-se,
la càmera ho fa a pas lent,
i llavors,
amb una de les elipses més atrevides
de la història, del cine,
aquest os es transforma
en l'aeronau Orion
que porta el doctor Eibut Floyd
cap a l'estació espacial V.
I com que és bastant llarg,
ens expedirem aquí
per aprofitar,
sentir amb tota la seva grandesa
i espectacularitat,
el Danubio Azul
que interpreta l'Orquestra Sinfònica de Berlín,
dirigida per Erdogan Karajan.
Però hem de dir una cosa,
que ahir, avui i demà
farem aquest especial
dedicat a l'Odissia,
que part de la setmana vinent
o partida de la setmana vinent
comencem amb d'altres coses
que l'Andrés no m'ha explicat.
Ja ho sabràs.
Doncs vinga.
Vagi bé, fins demà, si de vol.
Fins demà, adeu-siau, adeu-siau.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.
Fins demà, si de vol.

Fins demà, si de vol.
Fins demà.


Fins demà.

Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.

Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
.
.
Fins demà.
.
.
.
.
.
.