La sintonia que ens porta a saludar Andrés i Andrés, bona tarda Andrés.
Bona tarda.
Si ahir comentàvem que vam estar de pont aquests dies de festa,
avui hem de comentar que ja se'ns ha acabat la setmana.
Bueno, ja en vindran més, no pateixis.
Ja ho sé, no, això no m'amoïna, això no m'amoïna.
A tu t'amoïna els dilluns.
A mi m'amoïna els dilluns.
I ahir va ser una mica dilluns, eh, t'ho he de confessar.
Bueno, també.
Perquè hi havia moments, certs moments, perquè la gent et recordava que era dijous.
Allò que et truquen algun amic, què faràs aquest dissabte?
Però el seu conscient et deia que era dilluns.
Sí, només a més cansada, com si fos un dilluns, però ja saps allò?
Que dius, a veure, que és dijous, que se'ns acaba la setmana.
M'has convençut.
Sí?
M'has convençut.
Tu creus que sí?
Sí, escolta, estic convençudíssima.
Tu creus que els dilluns també s'aguantaran?
També, jo crec que també, sí.
Jo crec també.
Perquè et fan molt de cas, perquè t'ho mereixes.
Gràcies, que bona persona.
No, no, no, escolta, després un cafè, eh?
D'acord, queda fet, eh?
Bé, que et sembla si seguim amb el documental aquest que estem fent.
Estem enmatxinitzats.
Exacte, exacte.
El documental que porta per títol
Machin, tota una vida.
I tant, i tant.
Anem veient diversos personatges que van estar amb la vida d'en Machin i altres que no hi van ser,
però que opinen també sobre els records que en Machin els hi va deixar.
Bé, vam veure una de les netes d'en Machin, Marta Jovert,
veient unes fotografies antigues que li ensenya el director d'un museu,
d'allà on són ells, allà a Cuba.
i ara veurem a la pantalla que estem situats a dalt del terrat d'una casa antiga, de pisos, d'un barri,
i a dalt d'aquest terrat veiem molts més terrats, amb les clàssiques antenes de televisió,
i allà arrepenjada a la barana hi ha una altra jove que ens parla també d'en Machin.
Aquesta jove és una altra neta d'en Machin, suposo que és la germana de la Marta Jovert,
perquè ella és Esther Jovert.
Escoltem què ens explica.
Són recuerdos bonitos, no?
De la familia y de tus raíces.
Él se murió un mes antes de que yo naciera,
pero él quería que yo naciera.
Y... no sé.
Mi abuelo era un señor, o sea, con todas las letras.
Y bueno, era un hombre clásico y supongo que querría que su hija se casara bien
y formara una familia normal y que no le haría ninguna gracia
que su hija fuera por ahí con pantalones de campana
leyendo cosas raras en aquella época.
Y bueno, porque de hecho su mujer, mi abuela,
era una mujer, pues, una señora andaluza,
de lo más clásico y elegante y discreta.
Cosas que mi madre, pues, no era así.
Mi madre era una mujer maravillosa.
Adoraba a su padre, le adoraba.
En casa siempre había cosas de mi abuelo, en la pared,
todos sus recuerdos.
Y bueno, su música, pues, tampoco la oíamos mucho, ¿sabes?
Porque...
porque nos dolía mucho.
Y de hecho nos sigue doliendo.
Una canción de mi abuelo, cualquiera, hacía llorar.
Mi abuelo luchó mucho por mi madre.
Y mi madre, cuando mi abuelo murió,
pues, se le acabó una parte de ella, se murió también.
Acabem amb aquest plor contingut
i tornem a viatjar amb cotxe, com veiem a la pantalla,
i estan viatjant Botafogo, el pianista que va a tindre Machín,
i el xófer, que també portava Machín als llocs,
que és Luis Jiménez.
El 58, pues, ese año vino, era a La Habana.
A Machín le invitaron, había no sé quién le invitaron,
para que podía hacer el viaje,
el viaje...
Le pagaban el viaje.
Y entonces, él no vino.
Él vino por su cuenta.
No quiso venir por un...
Por una agencia, que sé que no...
Seguim.
Tornem a veure a la pantalla
una nova entrevista que li van fer amb Antonio Machín.
Una entrevista encara en blanc i negre,
però, és clar, estem parlant de molts anys enrere,
i això ha quedat enregistrat
i tenim oportunitat de sentir-ho encara que de no veure-ho a través de les zones.
Antonio, ¿cuándo actuaste en Cuba por última vez?
¿Lo recuerdas?
Bueno, por última vez, última, última vez hasta el presente,
fue el año 58 que hice un viajecito
de España a Cuba.
A ver a mi madre, porque ella estaba muy viejecita,
yo dije, se me va a morir y no la voy a ver.
Y quiero verla viva.
Y darle todo lo justo que ella quiera.
Y así pasó.
Y así lo hice.
Estuve 26 días en La Habana,
pero, 26 días que actué en televisión
por invitación, pero eran 26 días que yo estaba al lado de la vieja,
sin moverme de su lado.
Tornem una altra vegada a veure Botafogo,
que visita la que ja comença a ser habitual amb nosaltres,
Chiquitita Machín,
que és aquesta velleta tan agradable i tan simpàtica,
germana d'Antonio Machín.
Li regala una partitura,
que està escrita i composada,
i dedicada precisament a Antonio Machín.
Con su voz tan fuerte siempre, tan baronil.
És una cosa molt sencilla.
Léemelo, léemelo tú.
A Chiquitita,
la muleta més entrañable de Zagua,
de Cuba i del Universo.
Con el cariño més sincero.
Gràcies, un beso.
Ja tu sabes, te quiero.
Muy agradecida, muy agradecida.
Mucho.
Tornem a veure la pantalla,
que estem ara en un banquet,
homenatge,
i allà estan tots junts,
familiars d'Espanya,
que han anat a Cuba a veure les seves ties,
cosines i de més parents.
Marta Jovert li regala a la seva tia àvia
una reproducció real
de la placa que es va posar a Sevilla,
al carrer que li van posar a Antonio Machín,
on precisament es llegeix
Calle d'Antonio Machín.
Chiquitita Machín
no podrà aguantar-se l'emoció
i acabarà plorant.
Calle d'Antonio Machín
no podrà aguantar-se l'emoció,
no podrà aguantar-se l'emoció.
A la seva tia a l'emoció,
no podrà aguantar-se l'emoció.
No podrà aguantar-se l'emoció.
Gràcies.
Me acordaba estar en su casa, me acuerdo hasta de que me cocinó,
pero no me acordaba de la cara.
Pues yo sí me acordaba de la carita, chiquita, pero ahora después de grande.
¡Ay, Dios mío, Dios mío! ¡Ay, Dios!
¡Aguántame!
¿Qué es?
¡Ay, yo no puedo con esto, pero ay, Dios, el alma!
¡Ay, Dios mío!
¡Ay, Dios mío, Dios mío!
Quiero que usted esté, por Dios, mira esto, que nunca me lo voy a pensar, mira esto y si puedo ayudar a toda esta gente si es que es posible cuando no se puede.
¡Ay, Dios mío!
¡Ay, Dios mío, Dios mío!
La rèplica igual que la que está posada en un dels carrers de Sevilla que posa Calle d'Antonio Machín.
Demà posarem una cançó d'Antonio Machín perquè no ens dóna més temps.
No, demà no, ja hi arribarem fins.
¡Ay, veritat que som divendres ja!
No, si, què dius tu? Pensava que era dilluns o pensava que era...
Ja t'ho deia, ja t'ho deia, ja t'ho deia, ja ho passa igual.
Ja ho passa igual.
Tornant dilluns, no?
Doncs mira pel dilluns, per la Santa Llucia.
Vinga, que us guarda la vista.
Vinga.
Gràcies.
Adéu.
Bon cap de setmana.
I gràcies igualment.
Adéu-siau.