El dia 4 de novembre i amb nosaltres Andrés.
Andrés, bona tarda de nou.
Molt bona tarda.
Com estàs?
Molt bé, esperant.
Hi ha molta gent que diu, com que de nou?
Clar, quan entra per la porta dient bona tarda Andrés
i ara que estem en antena una altra vegada, no?
No, però és que, esclar, hem de saludar aquest salut
més que menys dedicat a tots els uïdors.
Exacte, exacte.
A tots els que tenen la paciència d'escoltar-me.
Que són uns quants, eh?
Sí?
Jo crec que sí.
I estan esperant cantaretes a veure si fas alguna cosa,
algun especial d'aquells tan bons que tu feies, eh, Andrés?
Bueno, allò d'alguna retransmissió que ara tenim diàriament,
fer alguna transmissió d'alguna pel·lícula dramàtica o musical
o alguna d'aquelles coses tan interessants, no?
O fins i tot algun d'aquells especials musicals que tu feies.
Sí, també, o còmiques, que també en queda molt bé.
Per exemple, per exemple, avui anirem...
Tot això s'està gestant, eh?
Que l'Andrés tot això ho va maquinant, ho va fent,
i avui comencem amb cinema, com sempre,
i després anirem a parlar d'aquell senyor Fortunio Bonanova.
Exacte.
Mira, doncs avui a la tarda, d'aquí a un ratet,
a les 6 de la tarda, a la Casa de la Generalitat,
al carrer Major número 14 del casc antic,
allà, aquell carrer que va parar davant mateix a la catedral,
doncs passarem la primera pel·lícula d'aquest nou cicle,
que es titula Els animals en el cinema.
Llavors, aquest cicle d'aquest mes, que seran quatre pel·lícules,
això ho patrocina la Societat Protectora d'Animals i Plantes.
Per tant, si ho patrocina la Societat Protectora d'Animals,
les pel·lícules aniran de bestioles.
Molt bé.
I començarem aquesta tarda, ja dic a les 6,
amb aquella pel·lícula que va fer tant de riure
i que va agradar molt, que es deia Mimula Francis.
Ah, la Mimula Francis.
Sí, aquella pel·lícula de la Segona Guerra Mundial
que els hi diu amb els americans,
on estan els japonesos i els aconsegueix molts informes.
I l'artista principal és aquell magnífic còmic
i sobretot ballarín i cantant, que aquí no canta ni balla,
que va ser Donald O'Connor.
I segueix Patricia Medina,
surt Ray Collins i surt també un artista que és Zassu Pits.
Aquesta és una de les artistes que venia del cinema mut
i era una parella de noies que era Telma Todd i Zassu Pits.
I aquestes noies eren la clàssica parella del cinema còmic amb dones.
Ah, molt bé.
I llavors la Zassu Pits, l'altra es veu que es va casar,
es va retirar i la Zassu Pits va quedar i va fer algunes pel·lícules.
Una curiositat, Andrés, va venir primer la pel·lícula
i després la sèrie de capítols que se podia veure per televisió?
No, no, primer es va fer la Mula Francis.
Llavors aquesta Mula Francis va tindre molt d'èxit,
després es va fer Francis en les carreres, que també la tinc,
després se'n va fer un altre llarg matratge, que no el tinc,
no recordo en aquest moment el nom,
i van sortir també llavors una sèrie de televisió.
Bé, llavors va sortir una altra sèrie, però no era la Mula,
era un cavall...
Exacte, que també podia parlar i també feia el mateix.
Exacte, sí.
Doncs això és el que farem aquesta tarda
i jo els hi garanteixo que s'ho passarà en la mar de bé.
I a més a més, curiositat, està parlada, doblada al català.
Ah, molt bé.
Que no sempre es pot fer, no?
Es pot fer, no?
Aquestes pel·lícules antigues en català.
Bé, i passem...
A Fortunio Bonanova, que recordem que ahir ens vam quedar
a l'estrena als Estats Units, era, Andrés?
Va ser la presentació de Don Juan Tenorio.
Va ser la pel·lícula d'on Juan Tenorio.
Però vam mencionar un cartell que ell canta,
perquè era una divertida opereta en tres actes,
i es deia La duquesa del tabarín.
I això es va estrenar el 17 de gener de 1926.
Perquè realment, segons les cròniques,
no s'ha pogut desfifrar exactament
si ell va anar allà per actuar com barítono,
amb coses que feien de sarsuela, òpera i concerts,
amb la companyia Amadeu Vives,
o si va ser per presentar la pel·lícula Don Juan Tenorio.
La prova està concreta que es va fer les dues coses.
Si va anar per una o si va anar per l'altra, és igual.
Allà es va presentar Don Juan Tenorio
amb el Mecca Temple de New York,
i allà també ell va actuar amb el teatre,
estrenant l'obra aquesta per la gent de Parla Hispana.
Bé, llavors ens trobem
que el que sí que està en data, en exactitud,
és la representació de la zarzuela Maruxa
amb el Dailish Teatre de Nueva York,
i sembla que en 1924,
Fortunio Bonanova,
se sembla que això és el que més aviat es corrobora,
va marxar amb la companyia Amadeu Vives
cap a Sud-Amèrica,
i el 13, Sud-Amèrica ja,
ja no als Estats Units,
i el 13 de desembre 1925
estrenava en gran èxit
la zarzuela aquesta de Maruxa.
Amb el paper de Fortunio,
Bonanova,
ell feia el paper de Pablo
i anava acompanyat de la cantant Pilar Arcos,
amb la que més tard crearia companyia pròpia.
Aquesta Pilar Arcos
era una de les grans professionals
i grans cantants i actrius
d'aquelles èpoques.
Aquesta nova companyia
que llavors van formar
Arcos i Bonanova,
o sigui, Pilar Arcos i Fortunio Bonanova,
inaugurava la temporada de 1926
amb el Líric Teatre de Nueva York,
amb la representació,
clar, sempre per part hispana,
de la zarzuela Los Gavilanes.
Per tant,
el 17 de gener d'aquest any,
la companyia actuava a la vegada
Clara Fernández Corredor
i les crítiques que per les dues companyies
van ser molt favorables,
o sigui que llavors l'estandard espanyol
en quant a aquest tipus de temes,
de zarzueles,
va quedar molt en l'aire.
També es representava a l'opereta
la duquesa de Val Tavarín
o la duquesa de Tavarín,
però normalment el títol original
és la duquesa del Val Tavarín.
Del Val Tavarín.
Sí, però normalment sempre
l'anunciava la duquesa del Tavarín.
Era més fàcil per explicar a tothom i llestos.
La direcció artística, lògicament,
corria a càrrec de Fortunio Bonanova
i amb aquestes representacions,
a més,
Fortunio acostumava a cantar tangos,
que era una de les seves predileccions tremendes,
i la premsa,
els feia uns elogis en frases com aquesta.
El senyor Bonanova,
cantó con toda l'alma sentimental i romàntica
d'un verdadero gaucho.
Esclar, tots aquests èxits...
Deu-n'hi-do, eh?
Però deu-n'hi-do, quina cosa?
Llavors, esclar, tots aquests èxits,
amb aquest home,
la van tirar en l'aire,
però va ser de bé,
i aquest home se sentia,
no diré un déu,
però jo crec que sí.
Però gaire bé, no?
Jo crec que sí.
Jo també, també.
A més, un home baronil, guapató,
que encara existia...
Es feia de bon veure,
el Latin Lover,
existia allò, el Latin Lover,
però ell era encara més Latin Lover,
perquè el Rodolfo Valentino
era més aviat primet, baixet i així,
i aquest era un senyor tiarrón,
no un atlètic,
però un senyor...
No, no, hem vist unes fotografies per aquí,
sí, era...
Un senyor, un senyor...
I aquest diu, no,
un armari imputrat, però gairebé.
Però bé, bé,
un home ben plantador.
I tant, i tant.
Sí.
Després,
mesos ja més tard,
el 19 de juny d'aquell mateix any,
la companyia presentava
amb el Teatre Nacion de Nova York
una opereta espanyola,
sempre, ja dic,
per la gent de Parla Hispana,
La Tirana,
amb lletra de Gregorio Martínez Sierra
i música del maestre Lleó.
Amb la representació
van tindre també un gran èxit
i la crítica deia
distinguindose muy especialmente
la Arcos y Buena Nova
a quienes el público
no cesó de aplaudir.
Imagina't.
Això són cròniques
tretes de les revistes
i dels diaris d'aquelles èpoques.
O sigui que això
no és que...
no ens ho hem inventat,
sinó que està extret d'aquí.
Bé,
i aquí acabem ja
un altre dels capítols
de Fortunio Bona Nova
i per despedir-nos,
mentrestant,
i il·lustrar una miqueta musicalment
tot això,
posarem aquesta classe de música
que després s'ha fet molt famosa
que es tocava en aquests anys 20.
Andrés,
fins demà.
Si Déu vol.
és...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!