.
Andrés, Andrés, bona tarda, bon dilluns.
Bona tarda. Que coneixes amb moltes pilars?
Dona, en conec alguna i des d'aquí, no solament amb aquestes que conec,
sinó totes les que no conec i que m'estan escoltant,
doncs moltes felicitats perquè demà, com que no hi haurà programa,
no els podré felicitar.
Així aprofitem ara i ho podem fer, no?
Exacte, o sigui que moltes felicitats a totes les pilars,
pilarin, pilariques, pilis i tot el que s'assembli al pilar.
Molt bé.
Déu-n'hi de la festessa que deu me'n preparar ja per demà, allà a Saragossa, eh?
Òbviament, sí.
Nosaltres hi volíem anar, però jo he dit, no, no, no,
jo crec tranquil, sense follons ni problemes.
Tu saps el follon que hi ha? A mi m'agrada molt anar a Saragossa,
però amb diades d'aquestes fujo.
És que és increïble, és increïble, sí, sí.
I fins i tot els propis de Saragossa marxen aquests dies.
Molt, sí, molt.
Precisament per això, per la quantitat de gent que arriba a anar.
Però bé, anem a lo nostre, que és per anar al cinema.
Mira, demà, com que és dimarts, no hi ha cine.
Per què?
Perquè no, perquè és festa.
Però no treballes avui, doncs demà també, Andrés.
No, però demà hi ha molta gent que no pot estar,
perquè no hi ha la parcel·la, els nets i els fills no deixen anar a la parcel·la.
Tu i jo estem sota el pont avui, eh?
Exacte.
Sota el pont.
Ara el dimecres, sí, el dimecres ja hi ha cine a l'Antiquari.
Bé, estàvem parlant la passada setmana
d'aquest magnífic artista que va ser el Buster Keaton
i de l'altre amic d'ell, o ell amic d'aquest altre personatge,
que va ser el Roscoe, que era el Fati, el Gordo, que va treballar amb ell.
I que va tenir, si no ho recordo malament, que ho vam comentar divendres,
que va tenir molt mala sort ja al final de la seva carrera.
Va tindre un problema amb una noia que es deia, bueno, un artista que es deia Virginia Rape,
que havia treballat en diverses pel·lícules,
sempre amb papers de dones lleugeres i dones, en fi, deixades...
D'aquelles que diuen...
Que escrivanes, que li diuen.
No, que diuen que parlen de tu i fumen.
Bé, sí, exacte.
Això ho deien abans, eh?
Exacte.
Per exemple, posem una que va tindre molta repercussió,
que es deia Les Aventureres, l'any 1920.
Llavors, en Hollywood, aquesta noia era molt famosa pels seus escàndols
i per la mania que tenia de treure's la roba en públic.
O sigui, que no era solament amb el cine, sinó que ho era amb la vida.
Home, llavors aquesta noia d'alguna manera buscava-se amb les petites coses, eh?
Llavors aquesta noia va morir en presència de l'Arbúkel
i com que encara que ell va ser innocent de la seva mort,
sembla inadmissible que se l'insultés
i, en fi, se li fessin 60.000 coses per defensar amb ell.
O sigui, amb ella se li va dir 60.000 perreries d'aquesta noia.
I ell sempre ho defensava.
Ell sempre la defensava.
Exacte, ella sempre la defensava.
Va ser una injustícia que, en fi,
una injustícia no justifica una altra injustícia.
I tant, i tant.
Exacte.
Ni la seva afició d'aquesta noia, l'estriptís,
ni la seva ninfomania van ser motius perquè, en fi,
es denigués la seva memòria tant en llibres com en revistes del cine.
Però, d'unido, també aquesta xicada ho tenia tot, eh?
Aquesta xicada ho tenia tot, eh?
No, però això t'ho diria, que aquesta xicada ho tenia tot.
I, a més a més, estem parlant d'un temps en el qual la religió passava molt.
Sí, llavors la moral era molt forta.
Bé, tornem una altra vegada amb el Buster Keaton,
que va començar amb el Roscoe Arbuckel,
una fructífera col·laboració que va durar tres anys.
Una col·laboració que va ser interrompuda l'any 1918,
ja que Buster Keaton va haver de participar en la Primera Guerra Mundial,
servint a França.
Ell era americà, va haver d'anar a servir a França.
És curiós, això, no?
Doncs sí, no s'entén, no s'entén.
Sí, sí, sí.
Amb anterioritat, el comitè, millor dit, el comitè,
la direcció del còmic film Productions
havia tingut un primer trasllat al mateix New York
fins a arribar als estudis biógraf amb el Bronx,
el barri tan famós, el barri tan dolent americà,
i més tard va anar a parar a la solejada Califòrnia,
on van arribar el 4 d'octubre de 1917
i es van instal·lar en uns estudis que estaven prop
dels estudis que tenia Max Sennett.
Llavors, la primera pel·lícula de Buster Keaton a Hollywood
va ser El xerif, que això va ser l'any 1918,
on es va retrobar amb el seu pare, Joe Keaton,
que aquest pare no volia saber res del cine.
Llavors ja sabem que s'havia separat mesos abans,
que del trio que formaven el pare, la mare i el fill,
que el fill era Buster Keaton,
feia tres mesos que s'havien separat
i aquí va ser on ell va començar ja a fer cinema
i davant de seu pare.
I llavors Fati, precisament, l'havia contractat
encarregant-li un paper petitet en una pel·lícula.
I amb el guió va col·laborar precisament un artista
que es deia Natalie Talmach,
un artista que després va tindre una saga de famílies
que van ser també molt importants a dins del cinema,
que precisament aquesta dona tindria una gran importància
amb el futur de Buster Keaton.
Natàlia, ja ho he dit, era germana de Constance Talmach
i Norma Talmach,
que ja eren dos importants actrius de l'època
i que al mateix temps era cunyada del productor Josep Schenig.
Això és important.
Això que era el marit d'aquesta última.
Això ajuda.
I tant, home, quan tens un productor darrere,
que és un productor que més o menys pugui ser important
dins del món del cinema,
tens l'esquena una mica, podríem dir, guardada.
És lògic, això ha passat sempre.
Escolta, l'una ajuda amb l'altra
i si tens l'alua, endavant.
I així com s'han descobert molts bons actors.
Exacte, i si tens un bon padrí...
Bons actors i bons músics i bons cantants
i el que tu vulguis dir, directors, escritors, el que sigui.
L'última pel·lícula de la companyia,
que es va fer a Nova York,
es va titular Fati en la fèria,
que jo també la tinc,
junt amb el Buster Keaton,
que, segons algunes fonts, no se sap, segur...
Si fi de digne, si més no.
Va dirigir Walter Lang,
el gran director cinematogràfic d'Anys i després, més tard.
I amb unes altres informacions,
diuen que va ser el mateix Arbúkel,
o sigui, el Fati, qui va dirigir la pel·lícula.
Això, de moment, no s'ha pogut saber exactament.
No s'ha pogut demostrar del tot, no?
Sí, es creu més aviat que va ser el mateix Arbúkel
qui va dirigir aquesta versió,
perquè el mateix mencionat director,
no va aparèixer en el cinema fins als anys 30,
ja oficialment fins als anys 30.
Ara que potser ell fes alguna entradeta, alguna prova,
doncs, bueno, podria ser.
I es pensa també que no estigués actiu en aquella època.
Però el que anàvem,
en un curt de temps,
Buster Keaton es va posar amb el públic a la butxaca
a carcajada límpia,
i això ja va ser el començament de la seva gran carrera.
I aquí punts suspensius,
i ho deixem ja, no per demà, sinó per demà passat.
Per demà passat, que serà dimecres.
Molt bé.
I seguim amb aquesta ratxa musical
que tan il·lustra...
Ja ve de la setmana passada, eh?
Sí, que ja tan il·lustra aquesta època cinematogràfica.
I tant.
Andrés, fins passat demà.
Fins dimecres.
Adéu. Felicitats, Pilar.
Sous-titrage Société Radio-Canada
I'll remember you're never fully dressed
without a smile.

From Main Street or Savile Road
It's what you wear from ear to ear
And not from head to toe
That matters
So senator, so janitor
So long for a while
Remember you're never fully dressed
Though you may wear the belt
You're never fully dressed
You're never fully dressed
You're never fully dressed
Your clothes may be cold, grumbling
They stand, love, and mild
Bona nit
Bona nit