Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a parlar del temps, sobretot tenint en compte
que hi ha uns panorames per parlar-ne
realment. I avui fa sol. Sí, sí.
I fa solet. De matí es plèndid.
I ahir va començar
la campanya electoral
per la qual haurem de passar poc o molt
a la tertúlia. Passarem en funció del que vosaltres
en desitgeu. No sé qui vol
començar a trencar el gel.
El gel. I mai millor
dit, no? Tot i que l'ambient està molt
calent. Massa i tot, diuen
alguns observadors, no?
Que potser que no es piquin tant les crestes
i que comencin a parlar de coses concretes
perquè els ciutadans
ens assabentem del que es vol fer, no?
Jo només diria això, que si us plau
que quan comenci, bueno, ja ha començat la campanya
electoral, que guardin les formes, que es contengui
una mica perquè això de la crispació
de la mala bava i del toal
jo penso que els ciutadans
han de tenir un respecte
pels ciutadans i això és el mínim.
Vull que ens expliquin la campanya
que la passin tots com puguin i que ens deixin
estar una mica perquè ja està bé.
Jo només demano això. Vull dir que
si han d'insultar, que no ho facin
i s'ho han de fer, que després demanin disculpes
i que assumeixin responsabilitats polítiques
que no comencin a dir
ah, és que va ser un laxus
perquè és que ens estan tractant d'imbècils
com a mínim.
I l'exemple del llenguatge agressiu
que s'està utilitzant, no?
Mentre se'ns diuen campanyes institucionals
que ens parlen de civisme,
d'un comportament, doncs,
de dialogant i tot plegat,
de vegades dir-ho, ui, què està passant?
Hi.
Mensajes cruzaos.
A veure, mensajes cruzaos
que no van más que a confundir
al ciudadano.
I això és molt important.
A veure, no tots els ciutadans
tenen por què tenir una cultura política,
ni tenim por què tenirla, evidentment.
Entonces, estos mensajes cruzaos
que dan unos partidos contra otros,
incluso los mismos dentro del mismo partido,
hay mensajes cruzaos,
con lo cual tú los oyes y piensas,
vamos a ver,
¿qué es lo que quiere decir?
O sea, vamos a ver,
¿cuál es o qué es lo que pretende este partido
cuando resulta que hay varias excisiones
dentro del mismo partido
diciendo mensajes cruzaos entre ellos
que no quieren decir lo mismo?
Tots presta les interpretacions particulars, no?
Evidente.
Y esto, claro,
no crea una seguridad en el ciudadano.
Yo creo que, como tú dices,
o sea, a ver si ha de ser más serio.
Ha empezado la campaña,
que hagan campaña,
ya nos la tragaremos los ciudadanos,
que yo personalmente
creo que ya llevamos muchas campañas
y estic molt cansada.
Estamos agotados.
De veritat,
estic molt cansada de campañas electorales
y lo que vull es que posen a la taula
realmente las necesidades
que los ciudadanos tienen.
Es que lo que anava a dir,
si tú preguntessis als ciutadans,
els ciutadans estan cansats.
Cansats, sí.
La gent, si tú li preguntes a la gent del poble,
la gent del poble està cansada
i ells això ho haurien de veure.
Ells no deixen de ser uns representants nostres.
Ells no és una cosa particular
d'una empresa particular
que fas el que en rota.
No.
Ells són unes persones
que estan allà per nosaltres.
Doncs respecte.
Això de vegades s'oblida, no?
I que els paguem nosaltres.
S'oblida totalment.
I que els paguem nosaltres.
I que els paguem nosaltres.
Aleshores, deixa...
O sigui, actua com la gent vol.
Ets el meu representant.
Doncs si ets el meu representant,
has de fer el que jo vull.
O jo t'hi votat,
tu has sortit, etcètera, etcètera.
Però vés una mica a la meva
i això s'ha oblidat totalment.
I això és el que a mi no m'agrada.
A mi sembla que quan determinada gent
es posa a un partit polític,
llavors es posa com unes orelleres,
per dir-ho d'alguna manera,
i no sent el que la gent del carrer diu.
Llavors, ells van a su rotllo.
Van dient el que ells pensen.
Però jo penso que han de pulsar una mica
què és el que vol el ciutadà,
què és el que es diu al carrer.
I quan jo lo sento parlar,
penso, a veure,
aquest és que no has sentit
el que la gent d'alrere diu.
Perquè tu et mous a nivell laboral
o a nivell social,
et mous en molts grups de gent, no?
Llavors, penses,
a veure, aquí en aquest grup
que té una tendència,
que també fa d'esquerra
o del PP o del no sé què,
diuen això.
En aquest grup que té una tendència diferent,
diuen això.
I ara resulta que
ningú dels polítics que jo sento
diu ni això, ni això, ni això.
Llavors, què passa?
que es reunissin entre ells,
solsament se sent entre ells
i solsament diuen
el que els pensen.
És com si convisquessin el món
dues realitats paral·leles.
Rosa.
Ahir vam fer una entrevista
al Panniker
i em va agradar
i li preguntaven,
al final de l'entrevista
li van preguntar
si creia que un món millor
era possible.
i ell va dir que sí,
que ho creia
perquè actualment
pitjor
ja n'hi podia estar.
Per tant,
ell creia
en un món
millor possible.
Jo sempre ho dic
que no anem...
Perquè havíem arribat
a l'impossible.
Sí, senyora.
De totes maneres,
Rosa,
has esmentat
el Salvador Panniker
i...
El Raimon era.
El Raimon Panniker,
perdó.
I el que és llestimós
és que els mitjans
de comunicació
a les primeres planes
hi hagi determinats personatges
que, aviam,
ja els coneixem
i grans personalitats
com aquesta
sempre siguin
un breu
en les pàgines
de societat
o per tancar
un teleno notícies
o un informatiu...
Quan és la gent
que parla
amb més sentit comú?
És que no els interessa,
sí.
En aquest cas,
no sé si els polítics
o els mitjans
de comunicació
no els interessa.
Aleshores,
com tu dius,
treuen un breu
perquè no poden dir que no.
I clar,
si escoltessin més
aquestes persones
que tenen molt de cell
i molta experiència,
Déu-n'hi-do, eh?
I modals.
I modals.
Sí,
perquè és que arriba un moment
en què dius
que ens estan insultant o què?
Vull dir,
és que es sentiu vergonya ajena
allò de dir,
per favor,
però fins a quin punt
estic arribant,
no?
I això en precampanya.
Jo dic,
m'esgarrifava
perquè ahir sentia un debat
i, bueno,
d'aquests de l'Agora
i tal,
que parlaven professors
a la universitat,
dic,
com a mínim avui
tinc una tendència
o una altra,
no s'estan tirant
els tres dos al cap
perquè és que últimament
jo m'esgarrifava.
Vull dir,
i així la premsa,
sentir tertúlies,
allò,
posar la tele,
dius,
és que ja no la poso,
m'esgarrifava
perquè dius,
s'està arribant
a un nivell
de perdre les formes,
no?
Però som conscients
que els ciutadans
s'estan criticant molt
aquest tema últimament,
sempre que hi ha oportunitat,
els ciutadans diuen això
que esteu dient vosaltres,
no creieu que pot haver-hi
un canvi d'actitud
o per què?
Jo vaig veure una mica
amb el Rajoy,
el PP,
a veure,
aquesta setmana
ha sigut escandalosa,
no?
Per declaracions,
insulcit tot això,
i vaig sentir el Rajoy
a la tertúlia de,
bueno,
a la tertúlia,
perdó,
al programa de la Julio Otero,
vaig veure una mica
més moderat,
no sé si el Rajoy
és diferent de l'Aznar,
perquè sembla que l'Aznar
visquia en un altre món,
que sigui Marcia,
també estava a Catalunya,
i potser és perquè
estava a Catalunya,
però em va sorprendre moltíssim,
vol dir,
estava com a preparada
ja a sentir barbaritats,
em va sorprendre.
Allò perquè l'Aïa
en l'estómac
se t'agraugés una mica,
estaves preparada.
Sí,
jo dic,
mira,
jo que em sento preparada,
no?,
per a sentir barbaritats,
i em va sorprendre una mica,
i pensa,
mira,
aquests ja estan canviant
una mica el xip
perquè comença la campanya
i estan,
suposo que l'excitació aquesta
els estan arribant,
perquè a vegades penses,
és que no,
no hi senten,
vull dir que la gent
està començant a reaccionar
davant de totes aquestes barbaritats,
i dius,
ells,
a la seva,
i suposo que ara estan canviant,
ara no ho sé,
acabem de començar,
ho dir.
Jo penso que els ciutadans
i les ciutadanes de peu
hi donem massa importància.
Jo crec que ho fan ja expressament,
perquè així es parla.
El que passa és que ells dirigeixen
després l'economia,
la nostra vida,
no totes les transicions
les prenen ells,
no nosaltres.
Ja, ja, ja.
Nosaltres anem en funció
del que ells decideixen.
Quan hi ha una mica
d'aquestes coses fora de to,
jo crec que si es passés
una miqueta més de rosca
i després veure
que no s'ha sentit res,
que no hi ha,
com ho dius allò,
mai us desprecció
que almenys l'ha prescció.
Els mitjans, Rosa,
els mitjans,
els mitjans,
els mitjans,
els mitjans,
els mitjans,
els mitjans,
potser tenen assessors americans
de màrqueting
i d'aquestes coses,
d'assessors americans
i en comptes d'agafar
el Cardus o gent així nostra
que tenen molt més seny
i com a mínim
guarden els models
estan agafant models
dels americans,
de campanyes aquestes,
com que ens acostem
cada vegada més
a l'Atlàntic,
quan històricament
no ha sigut mai així
i ens estem enllunyant d'Europa
i potser és això.
Que s'acostessin més
a nosaltres ells.
No, que nosaltres
al poble féssim els mítings
i que ells escoltessin
el que nosaltres volem.
No estaria malament,
com una gran
gegant bústia de suggeriments.
Escolta, deixa'm parlar,
Per exemple, es reclamaven
debats oberts a la televisió
perquè el que es comentava
és que els mítings
van els simpatitzants,
els seguidors,
que tenen molt clar
el vot a qui li donaran.
En tot cas,
aquí ha d'arribar el missatge
són aquelles persones
que realment no militen
dins dels partits,
que no estan implicades
directament en el món
de la política
perquè no hi van.
Per tant,
aquests missatges
clars de programa
haurien d'arribar
d'alguna manera a la gent.
Però voleu dir
que la gent amb aquestes alçades
ja no té clar el que ha de votar?
És que a mi em fa l'efecte aquest.
No sé si estic equivocada.
Justament per això,
per aquest en Renau que hi ha ara.
Jo he sentit molts comentaris
de gent que dubta molt.
Mai ha estat tan difícil
pensar a qui has de votar.
Sí?
T'ho dic.
Mai ha estat tan difícil
perquè ara no està definit
i de veritat,
a més a més,
el que no s'adonen
és com està de paralitzar tot.
O sigui, tu,
el teu treball...
Tu tens aquesta sensació
que està tot paralitzat.
Home,
no és que tinc la sensació,
és que està paralitzat
perquè no saps on tirar.
A veure,
hi ha canvis,
evidentment,
hi ha canvis,
però encara no estan consolidats
aquests canvis.
Llavors,
abans,
sabies que,
de vegades,
no tenies recursos,
però,
si no tenies recursos,
sabies a qui t'havies d'apropar
o a qui havies de trucar
o què és el que tenies o no tenies.
llavors,
llavors,
llavors,
llavors,
ara,
no tenim,
tenim el mateix,
evidentment,
perquè no s'ha posat res en marxa,
però,
ja no saps a qui ha de trucar.
No saps per què aquest lloc encara s'ha cobert
o encara el que acaba d'arribar ha arribat però no ha aterrissat.
Llavors,
no saps què és el que voldrà fer o no voldrà fer
perquè,
evidentment,
voldrà canviar alguna cosa.
Llavors,
però clar,
tu tens el problema a la taula
i l'has de resoldre.
I com lo resols?
Llavors...
L'activitat no es pot parar,
l'administració no es pot parar,
el dia a dia s'ha de portar.
Tens una sensació com de 8,
no?
Jo...
No,
jo volia dir que la consolidació de llocs nous
necessiten un temps
i que cal ser honrats
i pensar que aquest temps no se'ls ha donat.
Evidentment.
Per tant,
crec que hem d'estar una miqueta com a serents,
no?
Jo ara tinc 65 anys i em diuen...
Ara tens una edat consolidada.
Sí,
però...
Perquè tens 65 anys.
Les necessitats socials són les mateixes, eh?
Bueno,
d'acord,
són les mateixes les necessitats socials,
però la gent que entra...
Tu imagines que entres a un lloc nou,
bé,
necessitaràs un temps?
Jo crec que aquest temps...
Però la necessitat social surt avui
i tu l'has de resoldre avui.
No pots esperar.
Exacte.
A veure,
com ser...
O sigui,
a veure,
donar-li el temps de gràcia.
Jo ja li dono,
o sigui,
personalment,
per mi,
li dono el temps de gràcia
que faig si falta.
Jo el que no li puc donar
és el temps de gràcia
per resoldre
les necessitats socials.
Però si no se'ls estan deixant,
pobres.
És que no poden ni governar,
és que és impossible.
i no podem fer res, eh?
Hi ha una pressió tan...
Hi ha una pressió tan forta
i tan exagerada
i tan amplificada.
Vull dir,
que és que no ho entenc.
Vull dir,
si és que estan...
No s'ha vist mai
en la història un govern
que hagi fet governant,
sense dictadures,
que estigui fent declaracions
que dos per tres
perquè sembla que ens estem disculpant
i allò que...
Transparència total
perquè, escolta,
és que no els estan deixant fer res.
No, no, no, res, res.
Vull dir,
una pressió...
Jo ho capto així, eh?
Vull dir,
jo penso que...
Jo també, tothom, tothom.
Si vols estar que ho demostrin,
si s'equivoquen,
que s'equivoquin
i si ho fan bé,
que ho facin bé,
però deixem-los...
Que facin el que vulguin.
Però que facin...
I sobretot que hi hagi
una educació
i un respecte institucional
que és el meu govern
i és el de tots
i això no només parlo
per la gent de fora
i pel PP,
sinó també parlo
per la gent de Convergència
i per la gent
que està a l'oposició,
sigui del partit polític que sigui
i de la ideologia que sigui.
Això no s'ha de perdre mai
i això a mi és el que m'està esgarrifant
perquè ja començo a sentir veus
i sobretot de gent gran
de dir,
així es va començar la guerra,
així es va...
La gent gran està comentant això,
aviam,
són coses que no cal
donar-li tanta difusió.
No, però cuida-ho.
Però les persones grans,
aquesta setmana,
justament,
les àvies,
no direm totes,
però jo he sentit comentaris
de persones grans,
ai xiqueta,
que així vam començar el 36
i dius,
aviam...
Clar, però és lògic,
són persones que la seva memòria històrica
els remet a situacions
de crispació, no?
Perquè és un altre moment social,
però realment és així,
vull dir,
avui en dia,
si no passa res,
crec perquè
no hi haurà cap mancança,
és a dir,
de diners,
vull dir,
la gent més o menys
econòmicament està bé
i podem anar tirant,
perquè si no fos així,
que és el que passava el 36,
estaríem segon guerra ja, eh?
Vull dir,
llavors ja hi hauria...
Però s'ha arribat a alguns nivells
de maquiavilisme,
d'allò en plan Kissinger,
d'allò en el seu polític...
Sí, però el que diu la gent desveïtat,
mentre no ens toquin la butxaca
ni el plat de cada dia,
podem continuar d'aquesta manera
dècades.
En el moment que ens falti
el plat a taula,
m'imagino que la situació canviïa.
Però escolta,
però aquesta és una percepció...
Només cal mirar
els països del tercer món,
no,
dic a la gran majoria, Rosa.
Però és que aquí estem
amb una ambiguïtat
que tampoc és real,
perquè sí que és veritat
que hi ha una...
Bueno,
una immensa majoria
se la compararàs amb el tercer món
i amb altres llocs
que estan,
evidentment,
molt pitjor,
però els informes
estan dient
que hi ha un munt de gent pobra
que no arriba a final de mes,
per sobre les nostres possibilitats,
perquè estem tots endeutats
fins aquí.
Aquesta situació crítica
es dona quan tothom
està en aquestes condicions.
Ara hi ha un sector molt ampli
que ho està,
però no és la gran majoria.
I després,
hi ha molt diner de sota mà.
Hi ha molt diner de sota mà.
Hi ha molta gent
que potser es té
a casa de tira
que està al paro,
que realment això és ben veritat.
Però no és la immensa majoria.
Hi ha molta gent
que està cobrant sota mà
i que gràcies a això
van substituir
i per això no diuen res.
No, clar,
saps què passa?
que de vegades
és promotíssima.
El fet de cobrar,
vamos a ver,
50.000 peles,
tots els treballadors
sense papers,
llavors ja no tens dret
a cap ajuda.
Llavors,
amb 50.000 peles,
tu no pots pagar
el lloguer d'un pis,
però clar,
no tens opció
que et donin el pirmi,
no tens opció
que et donin allò,
perquè ja cobres un mínim,
però aquest mínim
no t'arriba per res.
Llavors,
és el que passa de vegades
amb les dones
que ens separen,
que cobren un mínim
d'una mitja hòria.
O les viudes,
o les viudes,
o les viudes.
A vegades hi ha programes
que surt la gent gran
que ara fa poc n'han fet,
que dius,
però com pot ser,
però quina poca dignitat
el govern
d'aquesta gent
que...
Dones, sobretot,
que han perdut
de les viudes.
passar amb 60-70.000
pessetes
i 40-40.
Tinguin les mateixes despeses,
perquè evidentment...
El mateix lloguer,
la mateixa factura
de l'electricitat.
Però com té valor
el govern...
I el prou a les tomàques
per la...
No,
és que és veritat.
És un sector social
per a nosaltres
encara molt important,
en la qual,
evidentment,
cuida'l,
no el deixis que...
i sobretot que...
Ha de ser molt trist
arribar als 70 anys
i veure't d'aquesta manera.
Molt trist, eh?
Jo només penso...
No, no,
i saps què passa?
Que la gent d'aquesta edat...
No se en parla gaire,
eh?
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
No se en parla gens.
Però hi ha moltes persones.
No se en parla gens.
No se en parla perquè ells no tenen...
En discrets.
Exacte.
Perquè no tenen força ja.
A moltes persones d'aquesta edat...
En temps d'eleccions.
Llavors és quan comencen a anar...
Però només, eh?
Quan hi ha eleccions,
ja canta perquè dius, per favor.
Jo és que no me les crec,
no tinc credibilitat.
El que passa és que amb la gent gran,
jo no sé a vosaltres què us sembla,
però de vegades es produeix...
M'has mirat a mi ara, eh?
No és veritat, no és veritat.
Ui, he notat que m'has fet una mirada així.
Sí?
És la més jove d'espírit.
Ai, Rosa, no em diguis això,
no em diguis això,
que em poso molt trista.
M'has tirat així, la mirada.
Ara et miro clarament.
A la gent gran...
Jo tinc la sensació que de vegades
la imatge que es projecta,
que també és una imatge certa,
és la d'aquelles persones
que han arribat a la seva jubilació
amb una bona pensió que n'hi ha,
perquè han cotitzat uns determinats diners,
que a més es poden beneficiar
de determinades coses com aquests viatges,
molt bé de preu, tot plegat clar.
De vegades només mirem aquest sector.
Hem començat a viatjar, encara.
Mirem aquest sector.
Però després hi ha un altre
que no té aquesta realitat tan idíl·lica,
tant de denunci, no?
I potser per això no hi pensem gaire.
Ja no pensem quan estan malalts,
que jo, malauradament, avui en dia
no trobo molta gent del meu voltant
que es troba amb els pares,
amb els avis, amb gent gran...
Tots estan igual.
Tots tenim gent gran a casa
i els pares i els avis
estem en una situació
que s'està explotant massa
la família i les dones,
perquè totes les possibilitats
recolzen les àvies.
Uns pares poden aguantar
8 i 10 fills
i 8 i 10 fills no poden aguantar uns pares.
Això ho deien els nostres àvis.
I té tota la raó del món,
però ara parlarem molt egoístament.
Exacte.
Però jo no els podria cuidar,
jo no soc mai a casa meva,
jo que he de fer amb els meus pares.
Ah, hi sortia.
Però per això
es reclamen els centres de dia.
Així com et deixes el nadó
en una escola de sol.
Però és que tot i així no es pot pagar,
Iolanda.
És que no n'hi ha.
Però el públic no n'hi ha.
No n'hi ha.
És com les guardaries.
És com les guardaries, no n'hi ha.
No.
És que no es pot pagar.
Però l'altre dia una amiga meva
em deia que havia portat la seva àvia.
Comença per aquí.
És a dir,
els dos extrems,
és a dir, els petits i els grans,
és el que es tenen més oblidats
i és el més important.
Un perquè és el planter
i l'altre perquè no el pots...
El has de deixar morir dignament,
diem-ho així.
Sí, sí, sí.
Aleshores,
un costat no voten
i els altres...
Tampoc.
I els altres no estan.
Els altres ja no estan.
Pensa el conflicte moral que et crea
perquè no és que te vulguis desfer dels pares.
No, no, no.
No és que els vulguis demorcar.
És que vols,
però és que no pots.
Llavors s'han de trobar solucions
perquè és que això va cada vegada més
i nosaltres no ens oblidem
que també ens farem grans
i no falta tan poc.
Què passa?
No només en les pensions.
No parlen només d'economia.
Després hi ha un greu problema
d'infraestructures.
I el problema està aquí.
I això no se'n parla només
per a la flexibilitat també.
I a la televisió,
a TV1, em sembla,
en les notícies,
estaven donant les dades
del número de dones
que hi havia en depressió.
I parlava el psiquiatre aquest
que hi ha a New York,
que és espanyol,
el Rojas Marcos,
parlava dient
que és la franja d'edat
en què la dona
està criant els fills...
És la síndrome que diuen
de niu buit,
quan marxen de casa.
No, no, no.
En castellà.
No, no, no.
Ell la posava a una altra edat.
Més tard?
No, més abans.
Més abans.
O sigui, quan la dona
està en el treball de casa...
O sigui, a veure,
el que en diem
la emancipació de la dona,
la emancipació de la dona
que ha significat...
La doble jornada.
La doble jornada.
Treballar fora de casa,
treballar dintre de casa
i amb tots els problemes
que té al voltant,
perquè moltes d'elles
també tenen la mare
o la persona gran.
Llavors,
hi ha un marge molt ampli
de dones amb depressió.
Depressió i ansietat.
I ansietat, clar.
És molt encoberta,
però a més a més
ens fan culpables,
perquè has d'estar guapa,
has d'estar maquillada,
has de tenir bona cara,
has de ser simpàtica,
i és el que dic jo,
de superhomes,
una franja de dada...
No has de guanyar cada dia.
Moltes coses no és culpa nostra
que hem volgut ser superhomes
nosaltres mateixos
i superar-nos-hi
i això no pot ser.
Com és que el meu...
I no és el meu cas en concret,
però l'home arriba a casa
i no té cap sentit de culpabilitat,
estiguin les coses com estiguin,
i tu sempre tindràs
aquest sentit de culpabilitat.
De dir,
ostres,
avui no he pogut fer el llit
i corrents a fer el llit.
Però jo no crec que sigui culpa nostra.
És una pressió educacional,
per favor.
Ahir li preguntaven al Pàniker,
que ens havien imposat uns models
i que era difícil
i ell deia que, clar,
que això era un error,
que cada persona
ha de respectar el seu model.
I ha de tenir l'oportunitat de triar.
I que ha de tindre el seu model
sense mirar els models dels altres
i que si cada qual fes el seu de model,
aquests problemes no els tindria.
En un moment que tot ha de ser tan políticament correcte,
i que tots hem de ser iguals
i tots hem de ser molt moderns.
Avui dia,
una dona que lliurement,
atenció,
lliurement,
pacta amb la seva parella,
que vol quedar-se a casa
i tenir cura de la família,
socialment està mal vista.
I tant.
Parlo de lliurement,
com si ho fa l'home.
Com si ho fa ell.
Home diu,
escolta,
els ingressos que tu reps,
doncs tu vés a treballar al carrer
i jo em cuido de la família.
Això no està ben vist.
No,
el que està ben vist
és que anem a treballar tots
per pagar una hipoteca.
Això és el que està ben vist.
Però és que, a més a més,
hi ha un altre problema.
O sigui,
tu pactes amb la teva parella
a fer això que tu dius
i mentre les coses funcionen
és estupendo.
Però llavors,
el dia que deixen de funcionar
i llavors hi ha una separació...
Per això també passa
si treballen tots dos dolors.
No, no,
perquè tu tens treball,
estàs integrada
dintre de la societat laboral,
estàs integrada
dintre de la societat
que tens amigues,
tens suports,
però una dona que es queda a casa
perd molts suports.
No sé si m'entens.
Llavors,
mentre la parella funciona
i tot va bé,
molt bé,
però quan aquesta parella
deixa de funcionar,
llavors l'home
segueix fent
la mateixa tasca...
Però això és una realitat.
Jo parlava de percepció social,
d'aquesta mal vista.
Ah, no, no,
a més a més.
És veritat.
Clar,
però és que hi ha dues coses
que s'hi ha de mirar.
Treballes a casa.
Ah, que no treballes fora?
Però és que el bo del cas,
Jolanda,
és que nosaltres mateixes...
Com si no fes res.
És que nosaltres mateixes
ens culpem,
és a dir,
aquesta dona està a casa,
s'avorreix.
Sí, sí,
avorrir-se.
Déu-n'hi-do
amb la feinada
que hi ha en una casa.
Però ho dient nosaltres mateixos.
no et dóna aquesta sensació
quan tu tens algun conegut
que està a casa...
Jo crec que les dones
que treballen només a casa
treballen molt.
Molt.
Moltíssim.
Però precisament aquí estan les...
Però no,
és que totes les responsabilitats
ens agradi o no
de la gent gran,
dels fills,
de l'educació,
dels pediatres,
tot ho portem nosaltres.
I portem tot a l'esquena
i això és una realitat
i no m'ho invento jo.
Parla de les rutides,
parla dels col·legis,
parla...
I anem totes estressades
i totes ho posem per damunt de tot.
No només perquè nosaltres ho assumim,
sinó perquè hi ha un bagatge aquí
que ens agradi o no,
ens està pressionant,
ens ha pressionat
i ens ha moldejat d'aquesta manera
i ara,
en comptes d'emancipar-nos
i en comptes d'haver seguit una línia
que molt bé van començar
les nostres mares
i les nostres germanes grans,
ens estem retrocedint.
És que és veritat.
Vull dir,
estem atrapades ara.
I ara cal...
Però per què?
Perquè t'han venut
la conciliació laboral i familiar.
Això ha sigut una venda.
I no pots triar,
t'ha de fer amb tot el lot.
Però la veritat és que
a l'hora de la veritat
és que tu has de triar
una cosa o una altra.
És aquest problema.
I la comunicació i la publicitat
és horrorós.
Perdona, Rosa.
No, no.
Jo fa mesos que vaig trobar
una companya
que sempre ha estat a casa.
Va tenir quatre criatures
i sempre ha estat a casa.
I em va fer així.
Però diu,
t'has jubilat?
No, dic sí.
Diu,
oh, i ara?
Diu, què faràs?
Diu, si no sabràs què fer?
Dic, doncs treballaré amb el que
tu has treballat tota la vida, xata.
Que no has fet feina tota la vida?
Ah, clar.
Doncs hi ha quatre criatures
i una família.
O sigui, que nosaltres mateixes
no li donem el valor.
I no li donem la importància.
Exacte.
Vaja, no li donem el valor.
I ella tenia la consciència,
com que havia estat a casa
i no havia anat a treballar
i havia fet les quatre criatures grans,
que, doncs, bueno,
que allò era, doncs,
no sé què...
A mi concretament em va passar
fa 15 dies
una cosa particular meva,
però tenia el dentista
per la meva filla
i em vaig oblidar.
Tu ben juro
que aquell remordiment
vaig dir,
no em tornarà a passar.
No t'oblidaràs mai d'això, eh?
No m'oblidaré mai.
I el món no s'enfonsa,
però no t'oblidaràs mai.
No va passar res,
perquè a la nena
no li va passar res,
vull dir, és el dentista,
no estem parlant d'un cort,
d'acord?
En la qual, doncs, bueno,
però si no hi vas aquell dia
hi vas un altre.
Totalment.
Doncs em va trucar la dentista,
eh, li que no has vingut?
Dius, ostres,
i aquell, ostres,
dius, no et preocupis
que no em tornarà a passar mai més.
Hi ha uns nivells d'exigència, no?
Exacte.
Però som nosaltres mateixes
que ens ho estem exigint
cada moment.
Cada moment.
Perquè el meu home
em va trucar i em va dir,
oh, la nena ha anat al dentista.
I això va quedar tan panxo,
no passa res.
I jo tinc un remordiment
que t'ho ben juro
que no em tornarà a passar
i això ja t'ho dic
que és una exigència.
Segura que moltes oïences
s'han d'identificades
amb això que estàs dient.
A mi em passa.
No, és que és veritat.
O sigui, totes les dones, penso.
A mi em passa que ho comento,
jo dic, tens feina
i t'has de posar
i ho vas supeditant tot
perquè és que el principal,
i això ho tinc claríssim,
la principal és la família,
els fills.
Són els meus fills,
i en moments que et crispes per això.
I en moments que et crispes per això, no?
Això mateix.
I una mala llet.
I dic, escolta, em tranquil·la,
ja t'hi posaràs.
I després quan m'hi poso
i m'adono i dic,
encara que només siguin dues hores,
com ho valoro?
I després veus que altres,
no és el meu cas,
però altres companys,
i dic, és que ells ho supediten tot.
Tenen que fer això
i s'hi posen.
Vol dir, ja peti qui peti, no?
Vol dir, és una cosa...
Però és difícil arribar això, eh?
Però tu quan te jubilis,
ja tindràs temps
de fer aquestes altres coses.
Això ho diuen sempre, eh?
Això ho diuen sempre, Rosa.
No t'esgotes,
quan te jubilis,
ja tindràs temps.
Ja tindràs temps.
I llavors resulta que si vols tocar pianos,
dits no et belluguen
perquè tens les trossis,
si has de veure les notes,
no les veus
perquè has d'anar amb ulleres,
l'esquena et fa mal...
Si vols viatjar,
ja les...
Això que has dit m'agrada molt, Rosa,
perquè aquesta cosa,
quan siguin grans i et jubilis,
molt bé, afortunadament,
cada cop hi ha persones
que arriben en unes condicions físiques
i de salut envejables
a determinades edats,
però no és la majoria, insistim.
I dir,
ai, que volia tocar el piano,
doncs mira, no el puc tocar.
I no és tan important tocar el piano tu,
que saps?
Perquè aquella persona
probablement era el somni de la seva vida.
Però no perquè siguis mare
has de perdre la teva pròpia identitat
com a persona.
Jo conec una amiga
que em deia,
és que sóc mama,
no sóc la Mònica,
només sóc la mama de...
I jo vull ser jo, no?
Ho reclamava,
però a crits.
I és ben veritat,
com tu deies,
a tu t'agrada una activitat,
lúdica,
que no tens per què deixar-la
pel sol fet que siguis mare.
És que tot pot ser molt compatible,
però falta que els altres ens deixin.
Ens està quedant una tertúlia
molt terapèutica, eh?
Ja us ho dic ara.
Jo no volia tancar la tertúlia
sense preguntar una cosa.
És que l'altre dia vaig llegir
que a l'Ajuntament de Tarragona
ha tingut un superàvit
de no sé quants milions.
De milions.
Sí,
ho vaig llegir així,
però la veritat és que
ho vaig agafar així de sota
i no me lo vaig llegir així sense.
Llavors,
jo voldria saber,
si tu saps,
no sé si has sentit,
en què s'invertiran...
S'invertirà en llars d'infants,
guarderies,
gratuïtes,
públiques,
guarderies municipals
i promoció turística
i del patrimoni.
Ah, molt bé.
I a serveis socials
o al tema de la dona
no s'ha posat res.
En principi,
aquestes eren
les grans generalitzacions
d'en què es vol invertir
aquest superàvit.
I les guarderies
al revés de l'ordre
que tu segurament les faries.
Ja.
Segur.
Segur.
Segur.
Deixem un mort interrelat.
Perquè hi ha una que funciona,
la deixes fins al 7.
800 i escaig milions,
podria ser,
de les antigues pessetes,
de les antigues pessetes.
És que és una de les antigues pessetes
i et torno a mirar tu, Rosa.
oi, escolta.
És una que em provoca
que tota l'estona
et mira fixament.
Això vol dir
que han sigut uns bons gestors
o no?
És una pregunta que faig.
És a dir,
però la fas quan falta
un minut per la tertúlia.
Com a empresa privada.
Com a empresa privada.
Perfecte,
però com a ajuntament
no ho sé.
I ho deixes sobre la taula.
Ho deixes sobre la taula
i que la gent
pots fer un...
Que s'ho pensi.
Que s'ho pensi.
Aquestes preguntes
no es fan
quan falta un minut
per la tertúlia.
S'ha dit ara el tema.
Jo ara no puc dir-te res.
Això ho hauria d'haver dit abans
perquè ho portava
des del principi
de la tertúlia
perquè vaig pensar
ostres,
és que això és una millonada
i clar,
de vegades
penses
a veure,
això
tindria que posar-lo
a l'Ajuntament de Tarragona
i això
ho tindria que posar
a l'Ajuntament de Tarragona
i això
i com que...
Però escolta,
que pregunte a la gent
pregunte a la gent dels barris
i a la gent
que està segons quins puestos
què es faria amb aquests diners
la percepció de la gent
què se'ls fa falta
per favor
perquè pateixis que no ho faran
però és lo que parlaven abans
però és lo que parlaven abans
però és lo que parlaven abans
però és lo que parlaven abans
jo ja us veig fent mítins
per aia,
aquesta campanya
però és lo que parlaven abans
No tenim més temps
ho lamento
ens queden només 25 segons
per les notícies
Elisenda, Rosa, Teresa, Endolors
gràcies, bon cap de setmana
Gràcies igualment
Gràcies.
Gràcies.