Fins demà!
Són dos quarts de deu del matí, mig minut.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio,
iniciant el temps de la tertulia.
Saludem les nostres tertulianes d'aquest divendres.
Nani Rodríguez, molt bon dia.
Molt bon dia.
Carme Pedrol, bon dia.
Bon dia.
Teresa León, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingudes.
Per cert que havia de venir avui la Rosa Gairal,
però teníem la carretera una mica emboirada
i ens he dit, escolta, quasi que ho deixem per un altre dia,
perquè la seguretat viària és el primer.
I davant d'una cosa així no la podíem pressionar la Rosa.
Està enganxada la veia a les muntanyes,
perquè aquí fa un dia prou...
Sí, però fa poquet que aquest matí lleu n'hi do com estava el cel.
Es nota que tu matines més que jo.
No jo només, aquí matinem uns quants al matí de Tarragona Ràdio.
Bé, jo crec que el primer que hem de fer
abans d'abordar temes més generals és...
Aviam si podem arreglar aquest problema personal que teniu avui,
la Nani Rodríguez, la Carme Pedrol.
jo crec que l'hem de solucionar ni que sigui públicament.
La Nani se'n va a Eivar i la Carme no.
Ah, jo dic ara quin problema tinc que no m'hi ha enterat.
Però jo l'hi he agafat de seguida.
Carme, dentetes, me'n vaig a Eivar.
Però és que no ets tu, és que és un munt de gent que em fa dentetes.
Per què?
Clar, perquè se'n va a Eivar...
Doncs es tenia molt mala idea, Carme.
Jo estic preguntant en quina hora marxes, en quina hora marxes, però res.
Jo d'aquí mitja hora.
Ui, tu, jo encara tinc més greu amb tu.
Jo hi vaig poques vegades, però quan hi vaig és allò que...
jo per encima de l'ombro.
Ja se li nota, eh, l'Anna?
Perquè ha arribat allò esplèndida.
Sembla que cansa.
Tu has estat nàsticera sempre o tu t'apuntes quan nàstic?
Ah, tu vas a viatjar.
A veure, a mi no m'agrada el futbol, però el meu cor el tinc blanc i vermell, si ho sento, però és així.
Sí, m'agrada molt viatjar.
Llavors aprofito, menjo bé i a l'hora del nàstic,
si està ni medillo me'l miro i si no, miro una revista i s'han t'espaçat.
No, no ho facis això.
Ho sento, Carme.
És com un mod.
Passa això al camp.
Home, i no agafo la bufanda perquè em fa vergonya.
Si no faria bufanda.
No, però hi ha ratos, xat, a mi, què vols que et digui?
Però si si fiquen amb algú, algú que ho fa malament i llavors comencen a dir...
A tu t'agrada l'ambient, no el futbol?
A mi sí, a mi sí.
No, no, però tu t'hi has de posar dintre del camp.
I llavors hi ha unes contes...
Carme, si encara no sabem bé el que és un faro de joc, què vols que m'hi posi?
Després de 30 anys...
Però tu saps que la pilota és rodona?
I rodona.
Doncs ja està, i que hi ha senyors que es brallen per aquella pilota.
Ja en tens prou.
Ja en tens prou. És igual, els portes és igual.
Va, Carme, que et faig un...
Ai, em fas una enveja.
Em fas una enveja.
La Carme, com que és botiguera...
Com que sóc botiguera...
Aquests dies, doncs, se suposa que ha de fer l'agosta, el desembre, no?
No, no, no, ara ho parlàvem amb la Teresa.
Ai, Teresa.
I no, no, no, vull dir, però jo tinc una clientela molt fidel i vull dir, de fet, doncs...
De tot l'any.
Véren tot l'any.
De totes maneres i ho sentim... Sí, digues, digues.
No, vull dir, ara també treballen, depèn de quines botigues, per exemple, ara també
hi ha molta gent que espera les rebaixes i llavors, clar, a veure, potser la botiga
de Juvent i aquestes coses, doncs, els fa més il·lusió, però en aquestes, les botigues
així com jo, doncs, a veure, potser alguna peça d'aquestes, doncs, pel dia de Nadal,
pel dinar o per reixís, però la peça grossa de Bric, diguéssim, esperen més
de totes maneres... De totes maneres, hi ha un paper a la botiga, que digui, com és allà,
qui per Nadal... No, qui no estrena, res no val.
Res no es trena, res no val. Sí, sí.
I si les fa sentir culpables, ja entrarà.
És curiós perquè abans deia que les rebaixes es feien al febrer i a la bosc, no ho sabia.
quan jo treballava. Antigament, sí. Sí, sí, al febrer.
Sí, clar, de fet, quan s'acaba, quan toca, no? Sí, sí. I clar, i ara cada vegada...
Jo estic molt emprenyada amb lo dels comerços que obren. Molt bé, jo també.
Sí, però a veure, anem a pams. Aquest pont han obert els comerços de les grans superfícies.
I s'han fet tot. Aquest cap de setmana...
Hi havia unes cues de calcrisi.
Aquest cap de setmana a mi m'han comentat que hi havia unes cues que no es podia suportar.
I deies, calla, vaig a passejar per Tarragona. I Tarragona semblava la ciutat fantasma,
al centre de Tarragona, dimarts a la tarda, dimarts de pont, a Tarragona.
Hi havia molt poqueta gent pel centre de la ciutat de Tarragona.
És molt trist que tot el comerç, els cinemes, tota la vida, es desplaci a l'extraradi.
I a més que confonem comprar amb disfrutar.
Comprar és una necessitat, no fotem.
Vull dir, és que ja estem girant tant la truita que al final resulta que si no comprem no ens ho passem bé.
Però vull dir, això ja és com...
No, no, es relaciona l'oci amb la compra.
Vull dir, si surts, has de gastar diners. No pots sortir per sortir.
Has de sortir i gastar.
I això comporta moltes coses, perquè les criatures que veuen que quan t'ho passes bé gastes diners,
llavors ells demanen.
Clar, si tu els dius que no vol dir, doncs els meus pares no volen que ja m'ho passi bé,
perquè no em compren res.
Saps què vull dir? Que ja els estem pujant.
I em deixeu que reivindiqui jo, tot i que no és el meu paper, que és el vostre,
reivindico, tot i que és missió impossible,
un cinema al centre de Tarragona, per l'amor de Déu.
Que és això d'anar-nos al cinema d'aquesta manera com anem, no?
Aquests llocs immensos i que has d'anar en cotxe i que no pots anar caminant
i que després no pots fer la passejada.
Reivindiquem un cinema.
No ens farà cas ningú, ja ho sabem, però com a mínim...
Potser sí que ens farà cas molta gent,
perquè jo me'n recordo quan van tancar els Òscars
i hi ha molta gent que van escriure cardàs als diaris...
I quin cas ens van fer, Teresa?
No, no ens van fer cap cas, però bé, potser és la manera de...
Imagino que un local al centre de Tarragona
posava molts diners i no era rentable a l'hora d'anar passant pel·liculetes.
Però potser s'hauria de fer un pensament i una reflexió general
i tots pressionant una mica i parlar-ne més, insistir més,
per això, perquè ens estan abocant cada vegada més
a la cultura aquesta que relacionem l'oci amb el consumisme.
I que al centre de la ciutat...
Jo això ho vaig veure i el que és escandalós és que...
Si us fixeu, parlant l'altre dia amb una amiga anglesa
em deia que el seu país està superben cuidat
allò de la publicitat per a nens.
Jo cada dia m'accento amb els nens,
el ratet que els poso davant de la tele,
perquè sentim, per explicar-los-hi, perquè és una aberració.
Vull dir, els anuncis...
Jo ja ho sé que això fa molts anys que dura,
però jo considero que és increïble.
Vull dir, que és només...
Anuncis enganyosos, compra, compra, compra...
Els nens estan totalment desorientats,
que ho volen tot, no valoren res,
i després te trobes això, que si vas a comprar amb ells,
només veiem gent consumint i comprant...
Però mira, Teresa, és curiós, tu dius als nens i als adults,
perquè jo he vist alguns anuncis a la televisió
aquests dies de mitja festa.
Aviam, una ostentació obscena.
Una ostentació de luxe en determinats establiments coneguts de tots, obscena.
No hem fet vot de pobresa, ni de bon tros,
però entre el poc i massa, que s'ha de ser un terme a mig.
Jo diria que ara ja és una mica massa.
Era exigerat.
Entre el telenotícies aquest,
que ens deien això del 45% de nens del món que es moren de gana,
aquesta ostentació que dius,
no, no, Nadal, una taula ben parada,
de vinga, va, torrons, regals, molt bé,
forma part de la nostra vida i del nostre sistema de vida.
Ara, jo trobo que enguany hi ha una ostentació exigerada
en la publicitat, en quant al luxe.
No sé si vosaltres teniu aquesta percepció.
Sí, sí, el que passa és que els grans podem pensar
i això, més o menys, podem dir...
No tots, no tots.
Escolta, aleshores, aquí venen tot això.
Sí, però són els grans, eh?
Són la gent gran.
Són els grans els que compren, fins i tot els nens.
No compren els nens.
És que abans, a més a més, un detall era un detall.
Ara has d'anar a comprar un ordinador,
una càmera digital, uns regals que valen un sou.
Vull dir, és que hi ha regals que valen un sou d'un mes.
Dius, això, no ho entenc.
Si és que l'agència hipoteca, m'imagino que sí, que fan...
No ho visus?
No direm marques perquè ja fan prou publicitat ells,
però abrics d'avisor.
Regala aquestes festes, un abric d'avisor.
Diamants.
Dius, són per tota la vida.
Això és de les pel·lis de Hollywood, tu.
Això no està a les nostres vides, probablement, no?
No, i tret del fet que ens agradin més o ens agradin menys,
que vull particularment, això és una cosa personal,
trobo que no...
Qui es pot permetre comprar un abric d'avisor
que val un milió i mig de pessetes?
Segur que les botigues estan plenes.
Jo és el que comentava,
que jo dimarts vaig aprofitar el poni i vaig anar a comprar,
però jo perquè tenia necessitat,
i el que vaig veure,
jo vaig agafar amb un síndrome de consumista,
no per voler comprar molt,
vaig acabar marejada.
No per les cues,
és que no s'hi podien ni aparcar,
i després, doncs, jo,
famílies senceres amb els avis i amb les criatures
anant a comprar.
A divertir-se,
en comptes d'anar a la Rambla a passejar.
Això mateix.
O a jugar a la platja.
Però era un dia elaborable,
però per el que em diuen
i per el que he llegit i per el que m'expliquen,
els dies de festa encara era pitjor.
Però volia, és que jo dius,
però com és possible?
On anirem a parar, no?
I això ho deia també per la llei aquesta famosa
que va sortir ahir de la publicitat,
o sigui, dels horaris de la tele.
Això és una tonteria.
Però que a banda dels programes brossa
s'hauria de fer,
jo penso que s'hauria de fer alguna cosa
amb la regulació de la publicitat dels nens.
Encara que s'ho creguem, és igual.
Per això del codi contra la teleporqueria
en horari infantil.
Algú es creu que determinades cadenes privades
entre les vuit del matí i les vuit del vespre
aviam, això hauria d'anar acompanyat
d'una nova programació,
perquè què faran amb els grans hermanos,
amb les baratlles, amb les coses...
On les col·locaran?
A les tres de la matinada?
Que us ho creieu?
Jo plantejo un tema,
i és què és la teleescombreria.
A veure, no és el mateix.
Jo considero,
i és una opinió molt particular,
i demano disculpes a aquelles persones
que no estiguin d'acord amb mi,
però demano també que se'm respecti.
Jo considero que una cursa de braus,
per mi,
és un espectacle nociu pels meus fills.
Penso que és cruel veure un animal
que crida,
que vomita sang,
que l'estan foradant
i que a sobre plaudeixen
i amb flors i violes.
No mereixeria, eh?
En sèrio,
jo considero que això és teleescombreria.
Que descriptiva, que descriptiva.
Es diran que fem ràdio porqueries
i parlem així.
Vale, doncs és així.
Doncs jo considero que això ho és
i ningú s'ho planteja, això.
Ho he dit,
posen a les curses de braus
quan toca la temporada
en ple estiu,
que els crios veuen la tele.
Jo considero que això
és una cosa
que a mi m'ofende.
A mi particularment
és un aspecte més,
però no és el que ocupa
una part de la televisió.
És una part ínfima
si comparem amb totes les hores de la tele.
Jo plantejo que qui és
que decideix
que una cosa es teleescombraria
o una altra.
Perquè aquí és on me plantejo jo
el problema.
Quin criteri es fa servir?
Sí, però a veure, Nani,
el que s'està fent ara
per la televisió
és denigrant.
Però ni per nens
ni per grans.
És igual,
és igual amb concursos
que amb programació
que amb anuncis.
Vull dir,
és que quan obres la televisió,
moltes de les cadenes,
per no dir la majoria,
amb els anuncis mateix,
vull dir,
escolta'm,
és que hi ha cada aberració.
Si tornem a estar, Carme,
vull dir,
la culpa no és de la televisió,
la culpa és de qui mira aquesta televisió.
Vull dir,
la televisió és un negoci.
No, no, no.
Perdona, Nani,
això que dius
de la televisió és un negoci,
jo moltes vegades he sentit a dir.
La diferència entre públiques i privades.
Això, clar.
Quan qualsevol persona d'aquest país
pugui posar una televisió,
aleshores farem aquesta diferència.
Mentre el privilegi
de tenir una televisió privada
només ho puguin tenir
determinades persones,
aleshores aquesta distinció
probablement no l'hem de fer.
Quan tots tinguem dret
a muntar la nostra televisió,
potser sí que podem dir
públiques o privades,
però avui en dia,
com que aquestes llicències
s'atorguen a determinats grups,
tenen unes obligacions, també.
Però és igual,
a veure, Iolanda,
les llicències
per muntar una televisió privada
és com una llicència
per muntar
una empresa de risc
o una,
jo què sé,
una refineria.
Vull dir,
tothom no pot tenir refineries,
no fotem.
Ha d'estar regulat aquest sector
i les televisions també.
A veure,
jo considero que han d'estar regulats.
Ara,
el que també crec
és que si hi ha d'haver
un servei públic,
un servei
on tu puguis trobar
una televisió
que no sigui només entreteniment,
és la televisió pública.
I què passa aquí?
Que la televisió pública,
a veure,
mira la BBC,
és una televisió de qualitat.
Sempre tens l'opció
de posar la BBC.
Dos mil i pico treballadors
que fan fora aquesta setmana.
D'acord,
exacte,
d'acord,
però i aquí?
Aquí no fan fora ningú,
però el dèficit de la televisió
font-li.
I fan
intermedis
d'anuncis
de 20 minuts
a la U
a la televisió pública
que paguem entre tots.
Això és indecent,
això és immoral
per les televisions privades,
perquè aquesta televisió
la paguem entre tots.
Ara,
què passa?
Que hi ha
algú es tira un pet al Japó
i se'n van 35
de la televisió pública.
Home,
no fotem,
paguem entre tots,
no?
Doncs mirem una mica.
Però aquest codi
no l'ha de contemplar només
la televisió pública,
Nani.
No,
però especialment
la televisió pública.
naturalment,
però no únicament.
Que no ho fa, eh?
Que no ho fa.
Perquè les telenovel·les
que posen després de dinar
són de jutjat de guàrdia,
són d'una mentalitat masclista.
La dona,
si no és mona,
i va pintar...
La pública fa...
La pública fa unes telenovel·les.
Sí.
Que és aquella de...
Mira,
no en tinc ni idea,
jo sé,
perquè ma filla de tant
en quant ho ha posat
quan és vacances
o quan està malalta
i se't posen els pèls de punta
perquè són rietatudit.
Ama Rosa,
Ama Rosa tenia
un nivell formatiu
universitari
al costat d'això.
De pena,
de pena.
I això ho estem pagant
entre tots,
això és el que m'indigna.
A mi que Telecinco
posi el Javier Cerdà,
si m'agrada m'ho miro,
si no m'agrada no m'ho miro.
I reconec
que quan arribo desperta
en aquelles hores,
rara avis,
si ho enganxo,
ho miro.
I sé qui és el l'altre
i tothom ho sap
qui és el l'altre.
No és que jo digui
un disbarat.
Hi ha vegades
que evidentment
comencen a cridar,
m'atabalen
i canvio la cadena.
Però a mi no em fa res
que Telecinco
posi el Cerdà
a les 12 de la nit,
si vull m'ho miro.
Si no, no m'ho miro.
Sí, però després fan programes
d'aquests de Zapping
a les 4 de la tarda
que són les imatges
més escandaloses.
Això ja no m'agrada tant,
però no sé qui és pitjor,
si la telenovel·la de la publicitat...
Si no li agrada tanqui,
escolti,
doncs que si no li agrada tanqui
és molt fàcil,
això.
Jo crec que és una solució
senzilla, probablement.
No, és que tenen opcions,
evidentment.
Mira, no sé,
ara, la culpa no és
només de les pirades, eh?
De les públiques.
Nani,
és del nivell cultural
d'aquest país
que es mira aquestes coses
i que a sobre els agraden.
Aquests programes
els fan a tot el món.
Has vingut molt inspirada, Nani.
No els fan aquí només, eh?
Sí, sí.
És que estàs animada.
Quan dius el nivell cultural
d'aquest país,
tampoc no ens pensem
que la resta d'Europa
i la resta del món
tenen una unitat cultural elevadíssima.
No, no, França té els mateixos...
I Gran Bretanya
i els Estats Units
tenen programes similars a aquests.
No, però per exemple,
sempre hi ha algun nen negre,
els nens i les nenes juguen
tots per igual
i aquestes coses es cuida molt més.
I aquí no.
Llavors, clar,
no volem maltractadors de grans
i no volem violència?
Doncs comencem per aquí, per exemple.
Continua mantenint-se aquest dia.
És que jo no he vist
molta publicitat de juguetes.
Sí, jo us estic dient
que jo aquests dies
m'asento amb els nens
perquè si els deixo mirar
un ratet la tele
a les hores que toca,
doncs clar,
cada certa hora,
X hores,
doncs posen 10 minuts d'anuncis.
I els anuncis,
si ho feu,
voliaia una reflexió,
són sexistes.
Vull dir,
les nenes juguen en nines,
en cuinetes,
planxen
i els nens juguen en cotxes.
I vull dir,
i és el de sempre,
jo de petit a me'n recordo
d'aquests anuncis.
Això és el mateix
que quan nosaltres érem petits.
Exactament.
I vull dir,
i tenim trent i pico o curanta
i el mateix.
Per això som tan primoroses ara.
A veure,
per això dic,
jo potser m'escandalitzo massa,
però és una cosa
que si ja que ha sortit el tema
doncs que s'hauria de reivindicar
perquè és que és,
de veritat,
és aberrant.
I després amb això
dels joguets mateix,
aquests joguets que s'esbelluguen sols
i que llavors a l'hora de la veritat
que ho vas a comprar,
bueno,
és diferent,
diferent de com t'ho han posat
a la televisió, no?
I les veus tots monos
que s'esbelluguen com si anessin.
I els preus.
És que saps què passa?
I els preus.
Ja he passat aquesta.
Teresa,
tu que encara els tens
de joguina, joguina.
Déu-n'hi-do, no?
Els preus.
Els preus,
a més penseu que els nens
cada vegada,
vull dir,
els meus cada vegada
que viuen a la tele
em diuen
vull això, vull això,
vull estar com a boixos.
A banda,
doncs que són ninos
supersofisticats,
vull que amb comandaments
a distància
o són bicicletes
sofisticadíssimes
amb frents,
amb junts,
assistents.
Aire condicionat.
Sí,
però és que
parlen de nens de 3 i 5 anys,
però és que
jo per el que sé
pels meus nebots
i per altres nens,
vull dir,
és que demanen consoles,
demanen DVDs
per portar el cotxe,
demanen Compactis
o MP3
o no sé què més,
que jo ja no entenc
i demanen ordinadors
portàtils,
dic,
però per l'amor de Déu,
quan val un ordinador portàtil?
Clar,
però...
Que de fer un marrec
amb buitants amb un ordinador portàtil.
Però Teresa,
i ara anem a parlar
del mateix d'abans.
Ara estaves parlant
de tots aquests aparells,
agafa una conversa adulta
d'homes i dones
i et parlen
de l'últim
Supermira Fiori,
per no dir marques actuals.
Aquell cotxe que té,
no sé,
pots perfectament
posar en paral·lel
la conversa
que pot tenir
el teu fill
i la teva filla
amb un company
o companya del col·le
dient,
un cotxe que té això,
que té allò.
Ja és el mateix.
Sí, sí.
No deixen d'imitar
allò que veuen.
És la cultura d'ossar i tirar
i llavors jo ja tinc una nevera
però és que ha sortit
aquest últim model
que és la reòstia
i que té no sé quantes fijades més
i me la compro.
I jo,
però clar,
és el missatge,
me la compro,
però això dic,
a veure,
jo puc pensar
i dic,
no me la compro
perquè vull una altra nevera
i si se m'espai
truco al tècnic
i per això és tant.
Això ho tinc claríssim,
és que només gastar-me els quartos
per anar de viatge
o per fer-me un bon sopar.
Menys mal que encara hi ha gent
que disfruta bé
en un partit elàstic.
I menjant unes anguletes.
Bueno,
i tant.
Ui, angules i tot, eh?
Angules i tot.
Però això és allà,
que ja són més barates.
Són més barates.
Mira, Carme,
són més barates
però són caríssimes igualment.
Però una tapeta,
no,
però em posen l'anguleta.
Tres angules.
Em posa mitja dotzeneta,
diu de què, d'angules.
Bueno,
igual ja prendré
pàcal d'alpil-pil,
no,
no patiu.
No patiu,
seré menys consumista.
A mi m'encanta,
però mira,
si,
quantomenys,
pensa en mi.
Estàveu parlant
sempre al Tarraco,
ja amb les sirenes aquestes
per espantar els estornells.
No,
no,
és que tampoc no,
no,
no,
no.
No sabem si van marxar o no van marxar,
no.
No ho sé,
aquest matí ho hem deixat els cotxes
per aquí,
us ho direm al migdia.
A veure com estan.
Quan sortim a veure com estan,
si tenen passades.
És molt sofisticat,
que a vegades fan coses
d'aquestes més sofisticades.
Però em sembla que no tenen
massa reglo,
eh?
No?
Perquè els treuen d'allà
i els posen allà.
Això és el que diuen amb els colons.
A Pamplona ho havien provat
o a Huesca ho havien provat.
Dient que hi ha ansietat que sí,
perquè es veu que tenen
una capacitat per adaptar-se
a aquestes aus molt...
Per viure a la plaça
sempre a la Terra
quan ha de tenir una capacitat.
Ja s'ha de tenir un nivell també.
Un nivell,
hombre.
No és el mateix.
No,
però és que n'hi ha per tot arreu,
eh?
Aquí a Tarragona.
Vull dir,
a vegades allò que passes
per allà a la teva calera
i ja està allò...
Està ple, eh?
I allò i el Gertràs...
És imponent.
I els hi posessin multes
o fer pagar per aquí
mentre alguna cosa...
Posar un cacastornino
i llavors a la dupa aquelles
podrien anar aprofitant, no?
Que tots ensertessin
de la mateixa tross.
Ja ha sortit
l'aprofitadora.
Com esteu d'aparcament
per allà,
pel carrer Sevilla,
Carme,
aquests dies
de compres i tot això?
Com sempre.
Però bé,
ja parlem dels parquímetres.
No, jo volia parlar
dels parquímetres.
Perquè, a veure,
s'ha m'entarat
que...
A veure,
jo soc botiguera
i per tant estic...
Ja has de dir,
hi ha mucha honra.
No, hi ha mucha honra.
I per tant estic a favor
de la zona blava
perquè doncs hi pot haver
una rotació
amb els cotxes
i bueno...
Però clar,
entre cometes,
perquè hi ha llocs
que hi ha la zona blava
que se suposa
que la zona blava
és pel comerciant
i hi ha llocs
que tela
aquí a Tarragona
que no hi ha ni comerç
ni res
i en canvi
hi ha una zona blava.
Llavors,
la zona blava
és dels dilluns
als dissabtes
però el dissabte
per falta de personal
el que sigui
no funciona.
Això que ho sabia jo.
Sí, sí,
no, no,
i més a més
ho dic públicament,
perquè no hi ha personal.
Hi ha gent
que ja no posa
el tíquet directament,
vols dir, no?
El dissabte a la tarda
no ha funcionat mai.
No, no,
ni el dematí
ni la tarda funciona.
El cartellet
diu que sí
però a la pràctica no.
Tu vés donant idees.
No, no, no,
a veure,
això és un respiro
pel veïnat,
vull dir, clar,
jo a part que soc botiguera
també soc d'una associació
de veïns.
Doncs deixar divendres
fins dilluns.
Molt bé.
Llavors el veïnat
diguéssim
té dos dies de respir
perquè avui en dia
i d'arregona
la majoria de zones
són zones blaves.
Llavors és un,
almenys,
almenys,
dos dies,
mira,
me puc descansar
que tingui el cotxe
amb zona blava.
Ara resulta
que diuen
que els botiguers,
que no és el meu cas,
ni el meu
ni el de molts,
no?
Diu que han demanat
que els dissabtes
també es vigili
la zona blava
i que es pensa
en un futur
aquestes vuit festes,
festivitats
que es tingui obert
que també
es vigili
la zona blava.
Els diumenges,
com si diguéssim
diumenges festius
que es puguin obrir
les botigues.
Home,
a mi em sembla
que això es passava
una miqueta.
Del tot.
Del tot.
perquè jo sempre penso
que, bueno,
que hi ha
el consumidor
però que també
hi ha la persona
que treballa
i que també mereix
almenys
que tingui uns dies
de descans.
Que poden ser
en aquest cas
els treballadors
dels parquímetres
perquè hi ha
que treballen
a totes hores.
Sempre veus
una persona
al parquímetre
i dius
no veig cap guàrdia urbana
i en canvi,
pom,
si me'n descuido
tinc el tiquet
allà posat.
I com a mínim
deixar dos dies
que el veí
respiri una miqueta
i a veure
que no cal.
jo trobo
que més aviat
des de la Unió de Botigues
el que es podria fer
és, no sé,
donar uns tiquets
o donar alguna cosa
perquè la gent
pugui aparcar
en un pàrquing.
Pagant,
doncs de dir,
bueno,
mitja hora
la pago jo
o una rebaixa.
Però no s'engrem més
el pobre veí
que ha de deixar
el cotxe
per no haver de pagar
a no sé on
i que dius
bueno,
dissabte i diumenge
que puc aparcar
el davant de casa meva
que seria molt difícil
però com a mínim...
I fins i tot
no creus que això
pot dissuadir el comprador?
Dèiem que se'n van
a les zones comercials.
Clar,
afegim aquesta dificultat.
Clar,
perquè mira una cosa,
ara el comprador ha de pagar.
Resulta que
pel que sigui
no te'n dones compte
i el cotxe et passa mitja hora
i que arribis
i que et trobis una multa.
Això vol dir
que la camisa aquella
o la faldilla
o el que t'has comprat
et val allò
més la multa
que has de pagar.
Vull dir,
siguem una miqueta...
No,
el problema
d'anar als centres comercials
jo diria que és aquest,
les dificultats que hi ha
per aparcar
per aparcar.
Per aparcar.
Que per altra banda
penso que és impossible
col·locar aparcaments
per tothom al centre de la ciutat.
Sí, sí, sí.
Els centres comercials
també es col·lapsen, eh?
Jo el dimarts
vaig tenir...
Van anar al...
Bueno,
no vull dir marques
però allà a les Gavarres
vull deixar el cotxe
a l'altra punta
d'on volia anar.
Però és que estava col·lapsat.
A veure,
jo m'estimo més,
jo personalment,
anar al mercat
i anar a peu,
que per això
ho he vist aquí al centre.
Ah,
doncs mira,
ara que deia la cara,
no m'he de la idea.
Sabeu on podeu deixar el cotxe
24 hores,
no passa res,
no passa res,
i els hi ha una blava
al voltant del mercat.
Sembla absurd
però és així.
Al voltant del mercat?
Es pot aparcar?
A les aceres del mercat.
A les aceres?
A les aceres del mercat.
Pots deixar el cotxe
allà al damunt?
Sí, sí, perfectament.
Hi ha zona blava
i no hi ha absolutament res.
I una zona
que vas amb criatures
amunt i avall tot el dia
i et jugues la vida
al centre de la ciutat
perquè a més la gent
entra i surt amb el cotxe
amb una alegria
des del Passat Jacobos
fins al costat del mercat
que allò no es pot aguantar
perquè sembla
que hem de portar el cotxe
fins a la porta dels llocs.
El Passat Jacobos
que tu hi vas
ja està prohibit
aparcar a tot arreu.
Tres bandes.
Tres bandes, sí.
Sí, sí, sí.
Vull dir que és una mica absurd.
Què més critiquem?
No, no, jo des d'aquí
volia fer una crida amb això
que els botiguers
que en aquest cas
vull dir jo també ho soc
però bueno
que s'hi repensin una miqueta
que això és una cosa que...
Jo estic d'acord amb tu, Carme.
Jo no aniré
ni deixaré d'anar
a comprar amb una botiga
al centre de Tarragona
perquè hi hagi zona blava
o perquè no n'hi hagi.
francament, trobo que no és...
Per mi no és un argument.
A veure, que hi ha molts pàrquings
aquí a Tarragona
doncs deixa el cotxe al pàrquing
el tindràs resguardadet
i ja està.
Ja dic, i no sangris més els veïns
perquè jo allò del carrer Sevilla
allà, allà, doncs
a la majoria de postos
hi ha pocs pàrquings
i han de deixar el cotxe
o l'han de deixar...
vull dir, el que viu allí,
no el veí.
Si l'ha de deixar allí
tota la setmana
li costa allí uns diners
que quasi...
No, i el que diu la Teresa
que caminem la gent
que caminem una mica.
És que si Tarragona
tot són 10 minuts.
És que estàs molt...
No, que no.
A mi m'encanten els de ràdio
però si és que són rectes.
Clar.
Perquè si fem la vida
una mica més agradable
i llavors no anar amb el cotxe
i a parcar.
És més surts a caminar
i se t'acaba.
Clar.
Sí, sí, sí.
I paixes i veus gent.
I veus els destornets.
I després jo...
Els destornets.
I els senyors del parquímetre
i els altres.
És bonic.
A veure, jo no he dit res
d'allò dels horaris comercials
perquè com que més ho heu dit
i ho heu dit tan ben dit
i me n'alegro moltíssim
perquè hi ha molta gent
que potser està una miqueta en contra
i no dic res.
Però que...
Ostres,
que el dia de festa
és per anar a passejar, eh?
No amb un centre comercial.
És per anar a passejar
a tot el cel.
Completament d'acord.
Home, a veure,
resulta que és el dia de festa
i opa, nens, nens, anem, anem.
No, no, no, no, no, no, no.
Home, per favor.
A més, és el que diem.
Vés a jugar a pilota a la platja
que no ho festarà un duro.
I no...
Però si estem dient
que no tenim temps
d'estar amb els nens
perquè estem tot el dia treballant
i el dia que tenim festa
ens n'anem a comprar.
O sigui, què volem?
Quin exemple estem donant
als nostres fills?
Estem per ells?
Jo volia dir només una cosa
abans d'acabar
que aquest any,
aquest any que ve,
el 2100,
és l'any del cinema
a la Universitat Rovira Virgil
i l'aula del cinema
a l'Unitat d'Investigació.
I llavors tendrem
a en José Carlos Suárez
aquí a la ràdio.
I llavors comencem,
farem cicles de cinema
i tot això
per reivindicar
el cinema
Jo també volia dir una cosa
però com que ja va sortir ahir
en un diari
doncs potser molta gent
ho ha llegit
i això,
el dels timus.
Ai, la nens,
te'n recordes abans?
Tres abans que hi havia
aquell programa
per la ràdio
aquest del Mariano Rubio.
Sí, sí, home.
Els timus,
que t'anava explicant els timus,
no?
Fa faltar una cosa així,
trobo, la veritat.
Timus o algú que els expliqui.
Algú que els expliqui,
Jolanda.
Algú que els expliqui.
Però voleu dir
que hi ha tants casos
com abans?
Perquè ara no tenim imaginació
ni per timar, eh?
Home, però aquest timus d'ara.
Que és aquest que et taquen
i ve algú
i et intenta netejar.
Perquè ha passat
amb una amiga meva.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Aquesta, la que...
Aquí a Tarragona.
Aquí a Tarragona,
al carrer Colom.
I amb una hora normal del dia.
Clar, llavors...
I que li van robar el bols?
No, no, no.
Mentre l'estaven aixugant
doncs li van prendre els diners
sense que s'adonés.
Sense que s'adongués compte.
O sigui, per tant,
la sentien amb un sobre
i li van obrir.
Com tenen imaginació.
i això s'ha de practicar.
Això s'ha de practicar.
Això és una habilitat d'actiu.
Llavors, a veure...
I he canviat com una miqueta això.
Perquè abans
era tu que ajudaves, no?
Una persona li passava alguna cosa,
tu ajudaves
i ells te la feien pel darrere.
Ara és al revés.
Ells t'ajuden
i te la fan.
Tot pel mateix preu.
Sí.
Màrqueting.
Això és màrqueting.
Clar, ara ho han canviat
un fet d'una altra manera
de dir no, no, no, no.
Ara sí que l'ajudïo.
A veure, ara penses
menys mal
aquella noia que m'ha ajudat.
Molt bé.
I llavors ens dius
jo aquesta persona
la podes rodar d'un pedestal.
I hosti, te l'ha fotut
per un altre costat, eh?
Abans d'acabar.
Després de les 10
sabeu amb qui parlarem?
Aquí al matí parlarem.
Sí, o sí.
Amb la regidora
de promoció de ciutat
i del patronat
de turisme de Reus.
Ara som amics.
Clar, perquè dissabte,
demà dissabte,
en el decurs
de la nit del turisme,
donen un premi
a l'Ajuntament de Tarragona
per la iniciativa turística.
I el que és curiós
és que finalment
ha dit que l'alcalde
Joan Miquel Nadal
l'anirà a recollir.
Sí, sí.
Va jo i sentit
per Tarragona, ràdio.
Sí, sí.
Molt bé.
Som amics, som amics
ara amb els de Reus.
Sí, no?
Sí, sí, sí.
Però Capital Tarragona.
No, i ara per ser això.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
Amigos, però revueltos no, eh?
No, no, Capital Tarragona.
La moral és la moral.
Reus.
Reus.
Reus.
Els que es morien.
I jo ens...
No.
A veure, que no ho dic
amb doble intenció,
que ningú s'ho prengui.
Que són gent molt maca.
Per favor, per favor,
que donen un premi.
No, no, que es donen un premi.
Sí, sí, sí.
I va l'alcalde
i que ara el digeraran la cara.
Sí, sí.
No, no.
El tacaran de xocolata.
No, no.
El tacaran de xocolata.
Queden dos minuts
i probablement no ens veurem
fins l'any vinent.
No m'has preguntat si aquest any
jo faria pavo i totes aquestes coses.
Però ja dono per fer que ho faràs.
Ho faré.
I que cal dir-ho.
Pavo?
Ella tot.
Ella es tematitza completament,
la nani.
Ja tens el pessebre posat?
No.
Però vaig prendre molt bona nota
del francesiador.
Sempre que me l'escolto.
Lo del foie, d'ahir.
Sí, però llavors me l'escolto
el dissabte, el dematí.
Doncs demà parlar del foie.
I la propera setmana ja farà
l'hapat tradicional
aquell que li agrada a la nani.
D'alcalde.
D'alcalde.
D'alcalde o d'alcalde o d'alcalde.
Ja s'has comprat?
Això s'ha reivindicat.
Ja s'has comprat?
No.
No, perquè és que...
N'hi ha mig comprat.
Diu que li preguntem
i no té res fet.
Però ho faré.
Però ho faré.
La voluntat de tinc,
l'esperit també.
És que jo he vist en una botiga
que estan d'oferta
els què?
Els galets.
Ah, els galets.
Ah, val.
Us queixeu dels anuncis sexistes
i gràcies a aquest tipus d'anunci
som dones primoroses.
Mireu com la Teresa
ja té preparat tot això del Nadal.
La nani també.
Però això no existeix.
Això és organitzar-se, no existeix.
Som dones apanyars.
Sí.
Això primorosa.
Salemos pató.
Bueno, nani, mi corazón contigo.
Gràcies, Carme.
Potser moriré de tu i de tu
quan metges les angles.
Molt bé.
Doncs no, res.
Jo volia que...
Que se sent allà on deia la Rosa.
No.
La Rosa des del predell no.
Des del predell.
Però després et passo el telèfon
i us truqueu
i us feliciteu les festes
i el que convingui.
I el tens.
Carme, Pedro, Alteresa,
Leon, Renan i Rodríguez,
moltíssimes gràcies.
Si no ens veiem,
cosa que és difícil
perquè jo imagino que
en algun moment ens podem retrobar.
Bones festes
i fins l'any vinent.
Igualment.
Igualment.
una bona entrada.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.
Bones.