El matí de Tarragona Ràdio, Prisma, un espai sobre immigració
amb la col·laboració del Pla Comarcal d'Integració
i la Facultat de Ciències Jurídiques de la URB.
Fa molts anys ens deien que els nens se'n venien de París.
No fa tant, aquí, a casa nostra, ens hem adonat que els nens se'n venen de tot arreu.
I hi ha un col·lectiu de nens en particular que ve de països del nord d'Àfrica i venen sols.
Alguns d'ells venen de països com ara el Marroc.
Són els que s'anomenen petits harraga, menors immigrants irregulars.
I sobre aquest col·lectiu, la Violeta Quiroga,
n'ha fet un treball, una tesi doctoral,
que recentment va presentar a la Universitat Rovira i Virgili.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic la Violeta Quiroga.
Molt bon dia, Violeta.
Molt bon dia.
Benvinguda aquí al Temps de Prisma, al matí de Tarragona Ràdio.
És un col·lectiu molt àmpli a Catalunya,
aquest que protagonitza aquest treball que has realitzat?
Home, a veure, Déu-n'hi-do, és el col·lectiu marroquí
d'aquest tipus de menor que tu comentaves,
que arriben a casa nostra sols,
és a dir, que no arriben amb un adult o amb un referent familiar,
comencen a arribar a partir del 96-97.
Però és cert que és a partir del 99-2000
que l'augment d'aquest nombre de menors
és més significatiu.
Per exemple, el 2001,
l'arribada de menors que van arribar a Catalunya,
principalment marroquí,
penseu que en aquell any el 92% eren d'origen marroquí,
arribava gairebé entre 500 i 600 menors.
Jo t'ho comentava, el tema de numèricament,
quants eren, perquè sembla que sobre aquest tema
mai s'han posat d'acord les autoritats,
i el tema de les xifres moltes vegades és enganyós,
tot i que no sembla que té més importància
de la que algú li vol donar, no?
Molt enganyós.
A veure, per exemple, fins i tot en el tema de menors,
tampoc les dades no acaben d'estar allò ben quadradetes,
perquè, per exemple,
aquestes dades que t'acabo de donar
són les dades registrades per la Direcció General d'Atenció a la Infància
i a l'Adolescència, és a dir, la DGAIA,
de la Generalitat de Catalunya.
I després, però, si mires les dades del Ministeri d'Interior,
les dades de menors que arriben a la Comunitat Autònoma de Catalunya
està sobre 1.300, gairebé 1.400 menors.
Com veus, duplica, o gairebé duplica,
la xifra que t'havia dit anteriorment.
Clar.
Llavors, la qüestió, jo em quedaria,
no amb la del Ministeri d'Interior,
perquè són dades que,
encara que són facilitades per les comunitats autònoms,
moltes vegades es dupliquen els menors.
Després, si entrem més en detall, us explicaré per què.
Perquè aquests menors passen d'una comunitat a una altra
i la totalitat de totes les comunitats
pot donar la sensació que hi ha molts menors.
Però moltes vegades aquests menors, això,
és el que et dic, fent camí,
passant per l'Andalusia, per la València,
pel País Basc, fins que arribin a Catalunya,
són comptabilitzats.
I no una vegada, sinó múltiples vegades.
Llavors, aquestes dades moltes vegades són enganyoses.
Clar.
Tenim la creença generalitzada.
Jo imagino que cometem molts errors a l'opinió pública
quan parlem de determinats col·lectius com aquests menors.
De seguida creem un estereotip d'una menor ranent del carrer.
Aviam, jo imagino que en funció de l'origen
i com ha estat el seu periple, la seva experiència vital,
no parlem d'un col·lectiu uniforme.
No, gens ni mica.
A veure, els primers anys que va aparèixer el fenòmen,
ja et deia sobre, per exemple, a Catalunya,
encara que ja començava el 95-96,
no sé si és el 98 que surt a la premsa
que més de 200 menors marroquins
estaven dormint sota el pont de la Marina i de Glòria.
No sé si ho recordaràs,
al mig de la premsa de Barcelona.
Des del primer moment,
es va assimilar aquest col·lectiu
amb un col·lectiu de nens de carrers,
pensant que aquests nanos
eren nens de carrers del país d'origen.
Els investigadors i els professionals
que estàvem treballant en aquell moment
amb aquests menors
vèiem que els nois que ens arribaven
no tenien aquestes característiques.
Jo, per exemple,
havia tingut experiències
amb nens al carrer a Amèrica Llatina, a Nicaragua,
i tu veies que els monors que t'arribaven
no tenien aquestes característiques,
sinó que almenys et parlaven d'una família,
d'uns referents clars,
i el nano se'l veia estructurat.
Llavors, en aquell moment,
molts de els investigadors
que vam començar a treballar sobre aquest tema,
el que vam intentar veure
era intentar comprovar aquestes hipòtesis
que tothom els anomenava nens de carrer
per veure si eren nens de carrers d'origen.
Ràpidament, aquesta hipòtesi va caure.
Jo, per exemple, a la meditat doctoral
me'n vaig haver d'anar al Marroc
perquè vaig considerar
que no podia fer una tesis doctoral
sobre aquests patros sense anar a origen,
perquè, si no,
la meitat de la seva vida no la contemplava,
i, vaja, jo soc de l'opinió
que les investigacions sobre immigració,
sobre altres temes,
s'han de convertir en investigacions transnacionals,
és a dir, en el país d'origen i en el país d'acollida.
Llavors, com et deia,
vaig anar al país d'origen
i ràpidament, clar,
vaig visitar les famílies,
vaig anar pels barris,
t'adonaves que aquests nanos
no eren nens del carrer,
sinó que tot el contrari,
que aquests nens es convertien,
alguns d'ells,
no la gran majoria,
que això s'ha de tenir molt clar,
en nens del carrer,
però a casa nostra,
que és una cosa ben diferent.
Quines circumstàncies,
evidentment les de pobresa, misèria,
però si són nens que estan integrats en famílies,
que poden tenir extremes condicions econòmiques,
però que són famílies estructurades,
com es provoca aquest èxodo,
aquesta migració d'aquests menors sols, a més a més?
A veure,
encara que la migració de menors no és nova,
qui no recordarà les noies andaluses
que venien a servir a les famílies catalanes,
esborgeses,
o els nois que venien a les famílies catalanes,
i estic posant exemples de Catalunya,
però, bueno,
si poséssim exemples de tot el món,
en tindríem molts.
No és un fenomen nou,
però sí que és un fenomen
amb les característiques que s'està donant actualment.
A veure,
en el cas del Marroc,
pensa que la migració d'adults
s'està donant a partir dels anys 60,
i va haver-hi una primera fase als anys 60,
després als 70,
als 90,
i jo diria que hi ha una quarta fase actualment,
que és la dels menors.
Per què es dona?
A veure,
s'ha d'entendre,
dins del context socioeconòmic,
polític,
del Marroc,
dels anys 90.
A veure,
les grans ciutats del Marroc
tenen una exodea molt important
del camp cap a la ciutat.
Aquestes ciutats,
al voltant d'aquestes ciutats,
es comencen a construir barris perifèrics
amb unes condicions
molt precàries.
Moltes vegades aquests barris
són construïts de forma clandestines,
en terrenys
no legalitzats,
on,
clar,
si no s'havia preparat
la construcció,
d'urbanització
i et pots imaginar
com està el clave de dam,
els carrers,
clar,
tot això
s'ha anat construint
a mesura que les famílies
començaven a sentar-se
en aquells barris perifèrics.
Per tant,
aquests menors
neixen
a la ciutat,
la gran majoria
en aquests barris perifèrics,
en aquests barris
amb unes condicions
de precarietat
important.
Això,
primer pas,
per tant,
aquests nanos
són de famílies
nuclears,
quan parlo de nuclears
són famílies
de pares
i fills,
la família estensa,
que és la família
tradicional del Marroc,
moltes vegades
ja no ha fet
aquesta immigració rural,
aquesta immigració
del camp a la ciutat,
sinó que s'ha quedat
al camp.
Llavors,
tota aquesta ajuda
a la família estensa
es trenca.
Això,
per una banda.
L'altra,
és el problema
de l'atur
al Marroc.
Penseu que
l'atur al Marroc
és el país
amb més atur
de tot el Magreb.
I aquest estiu
està sobretot
entre les edats
de 15 a 35 anys.
Llavors,
ens trobem
que hi ha
un col·lectiu
de menors
que fins l'any passat
la llei
permetia
que els menors
comencessin
a treballar
als 12 anys,
que a partir
dels 12 anys
comencen
a treballar
en feines
molt precàries,
però en sou
molt baixos.
Per tant,
quan el nano
pot arribar
als 15-16 anys
tenint una experiència
laboral
àmplia
i sense cap
expectativa
de futur
perquè veu
que els pares
molts
estan aturats
o cobren
sous
realment
baixos.
Això seria
una altra
causa
i l'altre
que jo crec
que també
és molt important
és que
les mares
que
en la societat
tradicional marroquina
no treballaven,
estaven a la llar
i cuidaven
del fill
mentre que el marit
sortia a treballar
com aquí
fa molt pocs anys,
ha hagut de sortir
a treballar
en aquestes
grans
empreses
moltes vegades
de països europeus,
per exemple
les fàbriques
textils,
la fàbrica
de gambes
i ha hagut de deixar
la llar familiar.
Això suposa
que els nanos
per estructura familiar
no estan controlats
perquè el pare
ja no feia
aquesta funció
i no l'estava fent
llavors
el nano
té molta més llibertat
i s'ha de responsabilitzar
molt ràpidament
de la família
dels germans
més petits.
Si veiem
tot aquest conglomerat
de causes
fa
que
a partir dels anys 90
aquests nanos
vegin
que
no tenen
sortida
al seu país
d'origen
i tot això
amb el discurs
justificat
de la immigració
el que et deia abans
que
aquests nanos
tots tenen
un parent
un familiar
un conegut
un veí
que està a Europa
per tant
per què jo no
i aquest és el plantejament
el nano diu
per què jo no
i llavors
s'inventa
una manera
de passar cap a Europa
que normalment
és
a veure
és una
és una
enginya
dels propis menors
pensa que
aquests menors
no tenen diners
el que et deia
vull dir
estan visquent
en una economia
molt precària
per tant
no poden pagar
màfies
com els adults
i
es van inventar
posar-se
sota els camions
o sota els autobusos
així passen
ningú se n'adona
i tampoc
no cal pagar
cap quantitat
per fer aquest pas
pensa que són
llocs molt petits
per tant
estem parlant
de menors
la majoria
són entre
7 i 17 anys
però arriben també
menors
de 12 o 13 anys
o sigui que
com pots imaginar-te
nens
són nens
són nens
i en uns espais
molt petits
que llavors
els va molt bé
un adult
no es pot
ficar sota un camió
perquè no té
l'espai suficient
cadascú ha buscat
la seva manera
d'intentar
fer el pas
de creuar
de creuar l'estret
són majoritàriament
nens
nenes
ben poques
per la tradició cultural
del mateix país
a veure
a més del 90%
són nens
però no només
a Espanya
perquè aquest fenomen
no és un fenomen estatal
com es pensava
al principi
sinó que és un fenomen
que s'estava produint
a nivell europeu
i també a nivell mundial
i la gran majoria
són
homes
el que s'ha fet
és veritat
que les dones
són poc detectades
és a dir
moltes
ara
comencem a detectar
que algunes noies
del Marro
comencen a arribar
però es perden
ràpidament
la pista
d'aquestes menes
es perden ràpidament
perquè
lògicament
aquí hi ha tot
el tema
de prostitució
que fa
que aquestes menes
no es visualitzen
per exemple
a la direcció
general d'atenció
de la infància
les nenes
no arriben
i encara que
per exemple
a Barcelona
fa un parell d'anys
es va detectar
que arribaven
menors
nigerianes
i que les podies veure
perfectament
per la Rambla
perquè buscaven
els seus clients
i deies que eren menors
al poc temps
de saltar
la premsa
va desaparèixer
el fenomen
en vez
d'estar
prostituint-se
en el carrer
suposadament
es prostituïa
més un local
de cara a evitar
tot aquest escàndol
de forma clandestina
si parlem
de Catalunya
majoritàriament
aquest col·lectiu
de menors immigrants
es concentren
a la zona
metropolitana
de Barcelona
altres demarcacions
com Tarragona
Girona
Lleida
també trobaríem
col·lectius
de menors
immigrants
de menors
sols
a veure
els trobaríem
el que passa
que hem de distingir
que hi ha
zones
o ciutats
o províncies
que són de pas
i altres
que són d'establiment
és a dir
per exemple
a Catalunya
Lleida
i Tarragona
són
són zones de pas
Lleida
moltes vegades
perquè
ven del País Basc
o de Madrid
hi passes
i alguns menors
es queden
al camp
treballant
però no és
el subjectiu
per tant
segueixen camí
fins a Barcelona
i Tarragona
perquè és la ruta
del Mediterrani
és a dir
els menors
quan venen
de creu
arriben a Andalusia
hi ha dues rutes
possibles
per fer
una que és
direcció a Madrid
i l'altra
que és la ruta
del Mediterrani
que diem
que és Andalusia
Múrcia
València
València
i Catalunya
i Tarragona
entra en aquesta ruta
i fins i tot
pensa que aquests menors
com he dit
van sota els autobusos
molts
per tant
segueixen les rutes
que segueixen aquests autobusos
i molts d'aquests autobusos
arriben a la zona
passant
fent aquesta ruta
al Mediterrani
per tant Tarragona
és una ruta de pas
i malgrat
que ha anat augmentant
la detecció
de menors
per exemple
jo fa anys
treballava al centre
d'acollida
a la Mercè
de Tarragona
i començava
a apreciar
que arribaven
menors
no acompanyats
marroquins
no molts
però
ja era bastant habitual
de trobar un
dos casos
que anys anteriors
això era impensable
i actualment
s'està donant més
el que passa
que certament
no s'està donant
com aquí a Barcelona
Com se'ns surten
aquests menors
Violeta
en el dia a dia?
A veure
és difícil
però
busquen estratègies
a veure
el que ha sigut
aquests menors
hem de dir
que d'origen
porten un projecte migratori
malgrat
el que es deia al principi
també
que aquests nanos
no pensaven
on anaven
és totalment
el contrari
aquests nanos
fan un projecte migratori
i una preparació
de la sortida
molt intensa
estan
més
alguns
fins i tot
un o dos anys
intentant fer la sortida
pensar que
per posar-se sota un camió
o un autobús
malgrat que sembli
molt fàcil
aparentment
dius
ràpidament
t'ho penses
i t'hi poses
no
per fer tot això
és un procés
d'elaboració
no tothom
es posa sota
tot un camió
perquè és perillós
hi ha gent que mor
i nanos que moren
sota el camió
tot això
és un treball
de veure
on estan
aparcats
quan es pot
afincar
la vigilància
de la policia
dels vaixells
tot això comporta
una elaboració
però el que sí
és veritat
que malgrat que el projecte
dels adults
prepara la sortida
però també l'arribada
és a dir
amb quina xarxa
acabarà
anar a quina ciutat
i això
la dels menors
és una arribada
poc planificada
tenen
algunes vegades
algun contacte
algun conegut
però fins i tot
moltes vegades
no porten ni el número
de telèfon
sinó que aquest desconeixement
de dir
bueno
jo arribaré
a Barcelona
jo vull anar a Barcelona
per exemple
i em trobaré
em preguntaré
per aquest veí
que és a Barcelona
i el trobaré
però això també
té a veure
amb aquesta ingenuïtat
també dels menors
que dius
bueno
un adulte
clar que no és tan fàcil
que les coses
són molt més complicades
per això et dic
que quan arriben aquí
clar
el menor
s'havia fet
unes expectatives
molt grans
perquè el que venien
a cobrir una mica
era aquest somni europeu
de tot emigrant
actualment
no només del menor
sinó de tots els adults
que arriben a casa nostra
d'intentar
bueno
aconseguir
béns materials
de cara
a ajudar la família
de cara
a millorar
a nivell personal
i quan arriben aquí
s'adonen
d'una situació
totalment contrària
són menors
i la llei
no els permet treballar
a més són menors
i regulars
que han passat
de forma clandestina
per tant
no tenen papers
no tenen permís
de residència
i encara menys
permís de treball
llavors
hi ha diferents sortides
hi ha
l'arribar a casa nostra
són menors
per tant
la llei
els ha de protegir
només arribar
si la policia
o qualsevol cos
de seguretat
els agafa
els ha de portar
a la direcció
d'atenció
a la infància
i a l'adolescència
i allà
se'ls ha de protegir
la llei
diu
fins als 18 anys
mentre que segueixin
al nostre país
a banda de la nacionalitat
que tingui
aquesta és una opció
l'altra
és que molts menors
no han vingut aquí
per estar a centres
i llavors
ràpidament
encara que són internats
a centres
de la direcció
d'atenció
a la infància
s'adonen
que se'ls tracta
com a nens
iògicament
diguin-se
el nostre marc cultural
perquè a més
parlem
de dos marc culturals
totalment diferents
ells hi han sortit
com a petits homes
com a gairebé joves adults
encara que tinc
14 o 15 anys
aquí els nanos
de 15 anys
són nens encara
sí
van a l'institut
i encara
ara
estem parlant
que els nanos
comencen a ser de casa
als 25-30 anys
estem parlant
de dues realitats
totalment diferents
llavors
ells arriben
en un centre
i diuen
escolta
jo no he vingut aquí
per aprendre castellà
bueno
a primera època
encara
perquè em prenen castellà
els hi va bé
i per refer-se
a nivell físic
però de cop
diuen
bueno
escolta
veuen que els papers
tarden
que no aconsegueixen
papers fàcilment
i es cansen
i molts acaben
escapulitzant
d'aquest centre
intentant
buscar feines
irregulars
com els adults
molts per exemple
treballen a
Sant Centre
que l'home
és un nucli
que el 50%
dels marroquins
que hi havia
són de tànger
per tant
molts d'aquests
fenors
perquè
el 60%
dels adults
que ens arriben
a Catalunya
són de tànger
van a buscar
els seus referents
d'adurs
i els seus referents
d'adurs
vol dir
treballar amb ell
de forma irregular
per exemple
a Santa Colom
en feines de confecció
a Granollers
també
o com a paletes
a Ida
per exemple
al camp
vull dir
veus que hi ha
diferents
estratègies
i també
la restauració
perquè
d'un camp
malgrat que sigui
irregular
es contracta
no els petits
però els de 117 anys
es contracta
aquesta és una altra
sortida
un seria
quedar-se al centre
l'altre seria
buscar-se la vida
treballant
encara que sigui
de forma irregular
i l'altre
és entrar en una dinàmica
que
sempre dic
que és una minoria
d'aquest
no no
malgrat que és
el que surt a la premsa
que són els nens
que s'ensenyen
que es porten
nens de carrer
i que es dediquen
a la delinqüència
i que estan
immersos
en un món
d'emarginació
és un grup
molt minoritari
són aquells nens
que han passat
pels centres
de protecció
de l'Aderai
múltiples vegades
que s'hi han cansat
que els centres
no els han complert
les seves expectatives
que han passat
han trobat
tot el treball irregular
i clar
s'han adonat
que estaven igual
o pitjor que el menor
i que estan
com a
desorientats
i realment
desil·lusionats
que aquest projecte
migratori
que s'havien plantejat
per millorar la seva vida
personal i familiar
no s'està donant a terme
llavors molts d'aquests nanos
ja et dic
que és un grup
molt petit
acaben
malvivint
al carrer
i acaben
visquent
dels petits robatoris
perquè hem de parlar
sempre que són
petits robatoris
i principalment
els estrangers
que estan
tot plegats
tot plegat
fa pensar
que
aviam
aquesta doble condició
de menor
però també
d'immigrant
fa pensar
que s'haguessin
d'aplicar
programes específics
i que fossin
coherents
amb la seva realitat cultural
sí
certament
fa pensar
però també
quan hi estàs
posat
molt endins
t'adones
que és perillós
és a dir
per exemple
la direcció general
d'atenció a la infància
malgrat que al principi
integrava els menors
dins d'un circuit
normalitzat
és a dir
en els seus centres
d'acollida
o en els seus centres
residencials
on hi havia
població autòctona
en aquests moments
ha creat un circuit
paral·lel
i especialitzat
a aquest tipus
de menors
i això
per això et deia
que
és perillós
perquè
acabes separant
aquest tipus
de menors
amb tot contacte
amb la xarxa
autòctona
i això
fa que
estiguis creant
gairebé
com un gueto
de menors
els tens allà
apartadets
vas regularitzant-los
a mesura
que pots
però no els mantens
en contacte
llavors
clar
molts
de les persones
que treballem
en aquest tema
ens plantegem
que no seria millor
fer una xarxa
normalitzada
integrar-los
en una xarxa
normalitzada
malgrat
que es facin
programes específics
i esgintament
amb ells
però dins
de tot el col·lectiu
perquè
malgrat tot
a part de ser
immigrants
són menors
i són menors
i adolescents
igual que els que tenim aquí
i els que estan integrats
al nostre centre
si compares
els objectius
o les expectatives
d'un menor
d'aquí
a un menor
que ve del Marroc
el seu procés
d'adolescència
és molt similar
el seu període
vital
és el mateix
per tant
malgrat que els objectius
siguin diferents
en moments donats
per exemple
en el treball
un adolescent
d'aquí
de centre
diuen
ostres
ja treballem
més endavant
els d'aquí
els d'allà
ràpidament
volen treballar
però sí que aquestes
característiques
més vitals
són les mateixes
no hi ha dubte
no hi ha dubte
que
aviam
la responsabilitat
d'aquests menors
és compartida
entre els païs d'origen
i els països
en receptors
en aquest sentit
per molts convenis
i molts tractes
que es facin
al més al nivell
de vegades
els ciutadans
tenim la sensació
que a peu de carrer
la realitat
no els canvia gaire
aquests nois
gens ni mica
gens ni mica
perquè entre uns
i altres
ens anem traient
la responsabilitat
entre el govern
del Marroc
que diu que ja
fins fa molt poc temps
deia que ja no eren
els seus nens
que ja se n'havien anat
perquè tampoc
no els pot oferir res
pensa que a Tànchez
només hi ha un centre
de menors
o sigui que si de cop
li arriben tots els menors
que han immigrat
cap aquí
i els ha d'atendre
no els podrà atendre
i l'altre
la Generalitat de Catalunya
que realment
s'ha sentit
i és cert
desbordada
que ja
el servei de protecció
de nanos
i de noies
catalanes
ja
no funcionava
gaire bé
el fet
d'integrar
a més
aquest tipus
de menors
d'altres països
ha fet
que se'ls hagi
desbordat
absolutament
tot el problema
llavors
clar
entre uns
i altres
intentem
dient
aquí els de Catalunya
dient que això
són nens
que els hi han vingut
però que no són seus
que era una mica
el que venia a dir
el govern
almenys
el govern anterior
i
el govern marroquí
dient que
ja se li han anat
i que
ja és responsabilitat
del govern
on els menors
hi estiguin
que passa
que és cert
que
ara
amb els acords
bilaterals
aquests que s'ha fet
entre el Marroc
i Espanya
hi ha hagut
una moneda
de canvi
entre les relacions
dels dos països
que han estat
els menors
no sé si
sabreu
que
es va pactar
els retorns
dels menors
llavors
ha sigut
com una moneda
de canvi
jo torno els menors
a canvi
que tu
econòmicament
m'ajudis
perquè és cert
si parlem
en quantitats
que és el que parlàvem abans
si comptes
els menors
que han arribat
a casa nostra
és molt minoritari
al costat
de la immigració
d'adults
per tant
el govern marroquí
suposo
que ha preferit
dir
bueno
me retornes
els meus menors
i me'n fa recàrrec
no sé com
perquè no té
ni els mitjans
econòmics
ni jo crec
ni la voluntat
polític
de fer-ho
però han acceptat
aquest canvi
per tant
actualment
estem
en un impàs
veure què passarà
perquè
la resta
de l'Estat
ja s'estan
començant
a fer retorns
de menors
però Violeta
en consciència
i no voldria entrar
en un terreny
excessivament sensible
i entén-me
se'n parla molt
del destí
d'aquests nens
que tornen al Marroc
del que els passa
quan arriben allà
el destí d'aquests nens
si tornen al seu país
és força incert
per no dir altres coses
per no dir coses
més contundents
pensa que aquests
han sortit
van fer un projecte migratori
van prendre una decisió
malgrat que siguin nens
o adolescents
la van prendre
i érem molt conscients
que volien sortir
i el que tenen molt clar
és que no volen tornar
per tant
primer de tot
s'està incomplint
un dret fonamental
que és
bueno
de la convenció
dels infants
que és
que l'infant
ha d'estar d'acord
amb aquesta decisió
i tots aquests
joves
no volen tornar
a casa seva
però quan són obligats
a tornar
el que passa
és que aquest menor
l'intenten reinsertar
ràpidament
bueno
primer
el porten al Marroc
sense cap garantia
eh
vull dir
pensa que per exemple
nosaltres vam documentar
tots els menors
que vam tornar
en vés de ser acompanyat
per un educador
va ser acompanyat
per la policia
enmanillat
va arribar
a la comissaria
de Casablanca
va passar
quatre dies
a la comissaria
de Casablanca
sense gairebé menjar
la família
el va venir a buscar
i encara va multar
la família
per això dic
que també és una qüestió
de consciència
per part del país
recepta d'aquests menors
totalment
no no
estic d'acord
que el país
ha de prendre consciència
però per exemple
jo crec que s'estan
fent passos
UNICEF
a Marroc
està portant actualment
en col·laboració
també amb nosaltres
amb la Fundació
Jaume Obofi
una investigació
sobre aquest tipus
de menors
per intentar
denunciar
aquesta protecció
i aquesta
bueno
aquesta desprotecció
que tenen aquests menors
per intentar fer
bueno
que el govern marroc
hi prengui consciència
d'aquest problema
i que no és un problema
dels altres
sinó que
primerament
és un problema
del Marroc
perquè
si mires els joves
que estan sortint
són joves
són dels joves
amb més potencial
del Marroc
pensa que
no tots els menors
s'atreveixen
a posar-se sota
un camió
i un autobús
sinó que són els menors
més valents
amb més capacitats
emprenedors
això mateix
s'està quedant
que els seus menors
amb més capacitats
estan sortint
i li tornen
perquè quan li tornen
li tornen
amb unes condicions
que no eren
les de sortida
sinó tot el contrari
amb unes condicions
molt nefastes
amb una vida
de dos o tres anys
que el nano
moltes vegades
s'ha hagut
de buscar la vida
ja ha acostumat
a no viure en família
perquè aquest nano
ja ha fet
el seu projecte
i aquest dia
no era la família
amb unes característiques
moltes vegades
de començament
de viure al carrer
que és el que et deia abans
altres ja
amb problemes
de delinqüència
d'estar en centres
de justícia
clar
aquest menor
quan arriba el menor
allà al Marroc
imagina't com arriba
amb un sentiment
de frustració
encara més gran
del que se'n va anar
i automàticament
el que fa
és intentar tornar
que treballem
en aquest tema
i em comentava
una vegada
Violeta
em sembla
que ja
hem perdut
una generació
d'aquests menors
que ens han arribat
i jo li deia
mira
jo crec que n'hem perdut
ja més d'una
i que ja anem
per la segona
o la tercera
però bueno
sí que crec
soc optimista
i crec que hem d'intentar
canviar
que la quarta
o la cinquena
que aprenguem
del que ja hem fet
i aprenguem
per fer un futur
millor aquesta quarta
o cinquena
o sisena
quan ens arribi
Violeta Quiroga
moltíssimes gràcies
per atendre
la nostra trucada
bon dia
gràcies