Jordi Bertran, bon dia.
Bon dia, bona hora.
Benvingut. Avui parlem d'uns elements, d'unes bèsties,
diferents a les que ens van ocupar la setmana passada.
Eren bèsties reals, parlàvem dels bous.
Aquesta setmana parlem d'altres bèsties.
Sí, parlem d'altres bèsties, coincidint precisament
amb què en aquests dies hi ha diferents activitats
de cercaviles de focs, on la gent normalment
ens hem acostumat a veure novament
durant aquests 25 anys de democràcia
dracs i animals del maligne, no?
Que llancen i vomiten foc, no?
I com la majoria de poblacions, doncs,
les bèsties, doncs, són com a molt uniformes,
és a dir, s'han retrobat o han tornat a sortir molts dracs,
algunes víbries, podria dir que són poquetes.
Més dracs que víbries.
Sí, i algunes cocaferes, aquestes ja sense foc,
però ens ha semblat oportú, doncs,
de recuperar una miqueta de l'imaginari antic
dels països catalans,
algunes bèsties que també representaven el maligne.
I que ara només trobaríem els llibres, no?
Els llibres, o també en algunes parts iconogràfiques, no?,
de la nostra arquitectura o de la nostra història de l'art, no?
És a dir, segurament alguna de les peces que jo diré ara,
doncs, segurament es podria trobar en alguna església,
en alguna catedral, en algun capitell,
en alguna gàrgola, en algun desaigua,
en diferents elements de les construccions arquitectòniques
que van ser utilitzats, doncs,
per col·locar aquestes bèsties de l'imaginari fantàstic, no?
Ara que hi ha aquesta afició a la cosa gòtica,
el terror gòtic, l'estàquica gòtica,
doncs podríem trobar alguns d'aquests elements.
Home, de fet, hi ha un...
Malgrat que estem parlant ara d'elements, doncs,
arquitectònics, doncs, hi ha una sèrie d'obres,
hi ha una que és molt coneguda,
que no sé si mai hem comentat aquí,
que és la llegenda àurea del Iacobos de la Boràgine,
Jaume de la Boràgine, Santiago de la Boràgine,
que és un text del 1253-1270,
que va ser escrit com una aproximació
de les vides de sants, no?, a la ciutadania,
però estava fet amb un estil una mica, doncs,
podríem dir, gòtic,
en el sentit de barrejar elements truculents, no?
I les bèsties, aquest bestiari fantàstic,
aquest món suomòrfic, no?,
doncs té molts elements que s'introdueixen en la literatura,
en la novel·la, pràcticament, podríem dir,
de la Boràgine, no?
Quines, clar, bèsties de foc,
que trobaríem moltes bèsties que ara són desconegudes,
però avui et centres allò en bèsties de foc, no?,
fonamentalment.
Sí, en podíem trobar moltes altres,
perquè a l'imaginari de l'edat mitjana catalana
apareixen des de camells,
tigres, lleons,
és a dir, que són elements molt propers,
encara que pugui semblar mentida,
a la ciutadania, no?,
elefants, és a dir...
Ja veus aquí, aquí.
Sí, sí, és una de les coses més sorprenents, no?,
que hi ha en aquest món cultural de l'edat mitjana,
que és que ens sembla que només l'era d'internet
o l'era de la televisió ens van portar,
ens han portat a un món audiovisual potent, no?,
i en canvi veiem que a l'edat mitjana hi havia moltes d'aquestes bèsties, no?,
que eren conegudes, la qual cosa ens fa pensar, no?,
doncs, que les comunicacions funcionaven d'una altra manera.
Lentes, lentes.
Lentes, però funcionaven.
Però funcionaven.
És a dir, podia una persona portar notícies de països exòtics
i trigar tres anys en el seu viatge o quatre.
Sí, i els dibuixos funcionaven i la gent coneixia això
perquè, si no, no seria explicable que apareguin aquests animals,
per exemple, amb els contes, no?,
i en canvi apareixen en els contes d'aquí,
no en els contes dels seus països d'origen,
en els contes d'aquí, no?
Per tant, no és estrany.
Ara bé, totes aquestes bèsties que es mataven ara
no tiren foc, en principi, quan surten als carrers.
No, però són ferotges, són salvatges.
Sí, són aquesta imatge de la ferotgia aplicada a les bèsties, no?
Hi ha unes que són molt, molt més identificades amb el maligne,
que són aquestes que traquem nosaltres avui, no?
Doncs vinga, comencem ja a tractar.
Segur que n'hi ha més, eh?
Farem com una galeria, eh?, de personatges així.
Sí, n'he triat algunes, no?
La primera que portàvem és una que es diu Àspit,
o sigui, l'Àspit, que també té un altre nom que és Urpí, no?
Però és la mateixa bèstia, Àspit o Urpí.
I això és una mena de serp, no?
Verinosa.
Així com a gegant, no?
Sí, sí, tot.
Totes grans dimensions.
Tots aquests animals tenen la seva,
podríem dir que tenen la seva traslació a un món natural, eh?
Els dracs, se suposa que també en un moment determinat
la gent ha volgut veure'ls que existien,
tot i que són amants fantàstics.
Però hi ha alguns que tenen una clara identificació
amb animals naturals, no?
I en tot cas, aquí aquest animal, doncs, té una sèrie de definicions
quan se'ns apareixen a la iconografia.
Són les que nosaltres anirem explicant,
que després es tradueixen també en una sèrie d'elements fantasiosos
que fan els escultors més populars, no?
Una serp d'un color grisós, no?
Que té una sèrie de taques a l'esquena, no?
És a dir, d'entrada, per exemple, els dracs, ara se m'ho acudeix, no?
Doncs, normalment, el drac no té moltes...
Tén uns colors verds o vermells o negres,
però color gris amb taques a l'esquena no n'hem vist, no?
Recentment, si veiem que no...
Algú pot dir, oh, hi ha un drac a Sant Quintí de Mediona,
que, de fet, quan llegia això, dic,
ostres, potser jo podia estar inspirant d'un drac que té unes taques, no?
És a dir, a l'esquena, curiosament,
i és un dels dracs més antics que existeixen a Catalunya,
la qual cosa podria, potser, ser una derivació d'aquesta bèstia,
però difícilment ho podríem assegurar, no?
En tot cas, la llegenda història explica
que aquest àspit va ser la serp
que va executar la reina egípcia Cleopatra.
És a dir, que és un personatge que té aquest poder,
està representat en la història, en la llegenda, en la literatura,
perquè va ser, precisament...
Home, qui va tant a Eva, si no la serp?
Sí, sí, en aquest cas...
Bueno, després veureu que surt...
Això diuen, eh?
No, surt una serp genèrica.
El que passa és que la serp aquesta d'Eva
té algunes lectures més àmplies, però vaja.
En tot cas, els encanteris que tenien en aquesta època
sembla que van conduir a Cleopatra en aquesta situació.
Bé, en tot cas, l'àspit és un element, una bèstia,
que quan se representa iconogràficament,
normalment està com a posada així, tocant a terra,
és a dir, amb una orella al terra,
i la seva qualitat per l'altra orella.
Això es pot veure, per exemple, en un llibre molt conegut,
que és el bestiari d'Oxford,
que hi ha moltes representacions d'aquestes elements.
Sembla que, d'alguna manera o altra,
l'àspit escolta les profunditats de les veus de l'infern,
les veus de la terra,
i, en canvi, no vol escoltar el que ve del món aèri,
del món dels humans, d'una manera o altra.
Es diu, no sé si això potser ja podríem veure
unes altres connotacions,
diu que aquest àspit sempre vigilava un arbre màgic i misteriós,
que és l'arbre del bàlsam,
i que era el guàrdia permanent d'aquest arbre.
Avui el bàlsam és un producte, podíem dir,
per la tranquil·litat, d'una manera o altra,
ha tingut aquesta identificació.
Digue'm que tinc una fixació,
però la serpa aquella de l'eva també se la representa en un arbre, no?
Sí, sí, sí.
Bueno, ara estem fent quasi una tesi indirecta aquí.
Jo diria que sí.
I després té dues característiques més, aquest àspit.
Una comuna amb els dracs, i no comuna amb les serps,
que és un monstre alat, porta ales.
En aquest sentit, té també aquesta vinculació que tenen els dracs,
d'aire important, de foc,
l'àspit també porta foc a la boca,
per tant té alguns punts comuns amb el drac.
Ara bé, ni els colors,
grisosos amb taques,
ni aquesta cua que tapa l'orella,
ni aquesta situació de bèstia no erigida...
Més a dir, deixada, no?
Sí, són molt particulars.
En tot cas, diria que és un dels personatges curiosos.
Com passa amb molts elements de la cultura popular,
aquestes bèsties, aquesta mateixa primera que has descrit,
la trobem, jo diria,
que en qualsevol imaginari cultural del món.
Fixa't que ràpidament...
Són personatges universals, eh?
En aquest cas és molt clar,
perquè hem parlat ràpidament,
i sense aprofundir massa,
de Cleopatra, Egipte,
hem parlat de la bestiaia d'Oxford,
i tu fes una sèrie de referències bíbliques,
de comparacions bíbliques, per tant,
que el que és evident és que és una bèstia estesa universalment.
Això, qui ho va aconseguir fer,
van ser els escultors,
no únicament de bestiari popular,
sinó també els escultors que hi havia
a les catedrals i a les esglésies.
Per tant, seria un dels elements a tenir en compte, no?
Primera bèstia.
La segona, una potser encara més coneguda
i de la qual es tenen més notícies,
hi ha fins i tot actuant
en determinades cerimònies espectaculars, no?
És el basilisc, no?
Concretament, la importància d'aquesta bèstia
es concreta perquè
ja al final del segle XIV,
el 1399,
participa en el banquet de noces
del rei Martí Lomar a Saragossa.
És una dada important
perquè vol dir que
quan una bèstia,
que normalment la custodiava,
doncs, o bé el municipi,
o bé els gremis,
era convidada per l'acord
a anar a homenatjar els reis,
vol dir que l'estatus havia pujat ja molt, no?
d'on hi ha tantes de bèsties
que participen en aquestes cerimònies.
Concretament, el basilisc sí que ho és
i té aquesta constància, no?
La majoria de bèsties
que van participar en aquesta expedició a Saragossa
eren bèsties possedents de Catalunya
i diuen que la majoria
eren propietat del Consell Municipal de Barcelona,
el que seria l'actual Ajuntament de Barcelona, no?
Per què va arribar aquí aquesta bèstia, no?
Doncs, sembla que prové de la tradició
general mediterrània, no?
Sembla que té uns antecedents en l'època llatina
i que té una capacitat especial
que la diferencià molt clarament dels dracs, no?
O de l'aspecte verinós de la serp,
de l'hàspid que dèiem abans, no?
L'hàspid mata per verí,
el drac pot matar pel foc o per les urpes,
el basilisc mata amb la mirada,
és una bèstia que mata amb la mirada, no?
Hi ha diferents bestiaris catalans de l'Àra Mitjana
que expliquen aquest poder, no?
I ens diuen, per exemple,
com a literàriament i com a detallets
que ens poden servir,
que el basilisc tenia la capacitat
d'amb la seva mirada
assecar els arbres, les plantes, les flors,
tan sols passant i mirant-los, no?
I curiosament, perdona,
amb allò que dèiem de la universitat,
que són universals, vaja,
aquestes bèsties,
J.K. Rowling recupera el basilisc
en una de les entregues de Harry Potter.
Bé, és...
Ja veus, una literatura anglo-saxona
recupera un element que originàriament
doncs ve de la tradició llatina.
Sí, sí, vaja, com a mínim en aquest cas,
fixa't que abans parlem de l'estari 2,
però en aquest cas les notícies
majoritàriament provenen de la zona mediterrània, no?
La qual cosa no vol dir que s'extengui
després pertot arreu, no?
En tot cas, el que és cert és que és un rèptil, no?
Que canvia anualment la seva pell,
això ho expliquen també diferents bestiaris,
que també, a més d'aquest...
d'aquesta mirada, té altres poders,
com per exemple el seu alè,
el seu alè és mortífer, no?
Després també genera uns sons, uns xiulets, no?
Gairebé unes sirenes, diríem,
molt potents,
que també maten, no?
I diuen que, o se l'ha anomenat,
el basilisc, el rei de les serps, no?
La qual cosa vol dir que a vegades el basilisc,
a diferència de la resta de serps o de dracs,
porta una corona al cap, no?
Cosa que és bastant singular
amb aquesta espècie de bèsties.
Hi ha corones en els llions,
hi ha corones en les àligues,
però no normalment amb aquestes bèsties del maligne, no?
En aquest cas, aquí, seria el rei del maligne, no?
Sí.
És la bèstia que més mana, quasi, eh?
Pel que vens a dir, entre totes les aquestes.
Sí, i té, de fet, un poder esotèric.
L'alquímia, que seria una mica, doncs,
el precedent, no de...
Doncs de...
No sé si t'anava a dir de la química,
bé, de la química i no de...
L'alquímia és els experimentadors, podríem dir, no?
A mig camí entre el món de la ciència
i de l'esoterisme, no?
De l'edat mitjana.
Doncs el basilisc
és molt clar que té un poder molt alt,
però també, justament, simbolitza
aquell poder tan alt
que es produeix just en el moment
que els metalls esdevenen.
Pròpiament metalls, és a dir,
en el moment de les reaccions químiques
es produeix una sèrie de forces especials, no?
Que els alquimistes invoquen, precisament,
quan s'estan produint aquestes reaccions,
al basilisc, no?
És un moment, és un personatge molt, molt...
molt curiós.
I hi ha també una important relació
en quant al seu origen, no?
Que és la llegenda de Pierre de Bebós,
que és un personatge, doncs, que ens explica
llegendes i històries de les bèsties
en l'edat mitjana
i ens diu com va sorgir el basilisc, no?
S'explica que un gat vell
quan va complir els set anys
va engendrar un ou, no?
Un ou en el seu ventre, no?
Cosa que el va trastocar, no?
Aquest gat es va angoixar moltíssim, no?
I va depositar l'ou, com si fos una gallina,
en un forat fet en un femer, un femer amagat, no?
Que en principi no l'havien de trobar, no?
Però hi ha una altra bèstia que és molt important
en els fabularis medievals, que és l'escripaus, no?
Que, curiosament, el descobreix i l'incuba, no?
Clar, llavors, resulta que surt una espècie molt, molt, molt rara
que és, precisament, aquest personatge
que s'acabarà anomenant el basilisc
Aleshores, descobrim que neix una bèstia
amb cresta, amb cap, coll i pit de gall
amb cos de serp, amb sis potes
i és, precisament, aquesta bèstia, no?
que estem explicant, no?
Que és el basilisc, no?
Aquesta bèstia, doncs, aquest escriptor, aquest favorista, no?
Ens explica, doncs, que normalment la trobarem amagada
en les cisternes, en els avencs
perquè hi ha una altra llegenda misteriosa d'aquestes
que diu que si un ésser humà el veu, no?
El basilisc, no?
Morirà, no?
En canvi, si la bèstia descobreix primer a l'home
o la dona, aleshores és l'home o la dona
els que moren abans, no?
O sigui, hi ha un poder d'atracció curiós, no?
I és considerable, vull dir.
Sí, bueno, és una bèstia...
Entrada, no es lletja, eh?
Malgrat que he fet aquí una explicació
una mica morfa...
Sí, una major quan deies que si no se queda gallina i no se...
Però fixem-se que és una bèstia, realment,
que els bastions la descriuen com a molt maca,
com a vella, de fet, va a rebre els reis, no?
Té un color predominantment blanc,
té algunes claves, també,
però és una bèstia que té una certa bona presència, no?
Diuen, a més a més, que hi ha un sortilegi, no?
Que explica com escapar a la mirada, no?
D'aquesta bèstia poderosa i terrible, no?
Que és amagar els teus propis ulls darrere un vidre
i usar un mirall que reflecteixi la mirada
de la mateixa Basilis sobre ell mateix, no?
De forma que tu, a través del truc, no?
De l'enginy del mirall,
aconsegueixes que la bèstia es desintegui.
Has d'anar preparat per l'operació, eh?
Aquesta no es pot improvisar si necessites aquest joc de miralls.
Té una tradició molt curiosa
i, a més a més, aquesta vinculació amb el poder real
li dona un rotllo, doncs, molt especial, no?
I recuperada no existeix en lloc de Catalunya,
que tinguem conèixement.
Bé, jo que sàpiga, no sé si algú...
Però, vaja, en tot cas,
la que es pot documentar a Catalunya és la Barcelonina, no?
En aquest cas.
I després, serà una altra bèstia, també,
d'aquestes importants, que és el griu, no?
Griu.
El griu, griu.
En castellà es diu grifo.
Ah, el grifo, clar.
Però no és el grifo de l'aixeta, eh?
No, aquest és un animal mitològic.
Un altre animal mitològic, no?
És una altra bèstia documentada, també, en un banquet
que commemora la coronació del rei catalano-aragonès
Ferran d'Antequera a principis del segle XV,
també a la ciutat de Saragossa.
Fixeu-vos que avui surt Saragossa molt
perquè estem parlant d'una època
en què parlem de la corona catalano-aragonesa, no?
Per tant, ningú es pensa avui que estem aquí desbarrant,
si no és que realment aquí hi ha uns orígens comuns...
Hi havia una unitat política en aquell moment.
Exacte, que han de tenir les seves derivacions també festives, lògicament, no?
En tot cas, el griu és una bèstia,
un personatge que té un sentit molt ambivalent, no?
Molt dualista, no?
Color daurat,
en aquest sentit molt com l'àliga o com els lleons, no?
Aquesta, la literatura i la mitologia l'ha utilitzat molt, aquesta bèstia.
Molt, molt, molt.
És un personatge...
Molt representant.
Molt representant, sí.
amb corona al cap, també, és una altra bèstia de les coronades,
i a vegades es diuen que les bèsties només el lleó i l'àliga.
Bueno, clar, són els que ens han arribat, no?
Clar, però hi ha d'altres que també.
Meitat àliga, cap i ales,
meitat lleó, cosa amb quatre potes, amb grans urpes,
i, per tant, simbologia absoluta de reialesa de poder
que uneix el cel i la terra, l'àliga, el cel, el lleó, la terra, no?
O sigui, la reina de les aus i el rei de la terra, no?
Ho té tot, vaja, és complerta.
Sí, sí, sí, sí.
En el fons, aquí s'hauria volgut donar també una simbologia religiosa,
en el sentit que algú va dir que el griu,
per això tu comentaves que havia estat molt utilitzat, no?
El griu realment explicava la doble naturalesa
del personatge de Jesucrist, no?
En el fet que...
Jesucrist...
A cavall entre el cel i la terra.
Exacte, entre l'home, no?
La cosa divina i humana.
Exacte.
O també els dos poders reals de l'Església,
que és el poder espiritual
i, malauradament, abans, el poder terrenal i secular, no?
Bé, en tot cas, en el seu vessant positiu,
doncs, els humans hi havien vist,
hi havien vist allà que era una bèstia
que transportava, doncs, els homes, no?,
cap al cel, no?
Especialment els reis, els cavallers, no?
Quan morien o eren, doncs, assassinats o en batalla,
doncs, eren traslladats cap a l'eternitat
a cavall d'aquesta bèstia, a l'ada, no?
Per això també aquesta vinculació amb la corona i tal, no?
Per la seva banda negativa,
la tradició clàssica llatina,
doncs, es parla que els grius són molt, molt cruels, no?
És una bèstia amb foc, que, normalment, s'identifica que tira foc pel bec
i combaten i maten els homes, doncs, armats, no?
I, fins i tot, hi ha moltes descripcions de cavallers armats, no?,
que són derrotats pel griu
i que apareixen sovint batallant amb el griu, no?
És una mica la vinculació aquí del drac contra Sant Jordi
i també podria estar inspirada per aquí, no?
Per què hi ha aquestes batalles?
Doncs, perquè s'ha dit que el griu custodiava un altre arbre sagrat
que era l'arbre de les cultures orientals, no?
Per una banda, uns arbres sagrats que tenien allà
i en la cultura occidental tenia una visió potser una mica menys filosòfica
i més econòmica, no?, perquè es diu, doncs, que el griu custodiava
els grans tresors de les monarquies de l'època
i que, realment, quan algú les intentava robar, no?,
doncs, tenia aquest protector, no?, que generava que s'enfrontessin, no?
És a dir, bé, té un aspecte cruel que és evident,
però a vegades també, fins i tot, doncs, la crueltat li ve donada,
doncs, per ser el guardià, no?, d'un espai, podríem dir, sagrat o econòmic, no?
En fi, vindria, això també hi ha hagut, la religió que li ha interpretat,
doncs, que ha dit que el griu és l'enviat de Déu per castigar la coobdícia, no?,
per castigar fins i tot la temeritat dels homes, no?,
que van a lluitar contra el monstre per aconseguir un guany econòmic, no?
Potser per això, també, aquestes dualitats han fet que en algunes descripcions
el griu lluiti contra els cristians,
és a dir, el personatge es va transmutant, no?,
i a vegades hi ha batalles en què el griu s'hi identifica amb el poder musulmà,
és a dir, és la bèstia dels musulmans,
i lluita contra els cavallers cristians, no?,
és a dir, que hi ha hagut una transmutació constant,
perquè tothom l'ha volgut utilitzar, no?,
és a dir, se suposa que en una...
sobretot a la península ibèrica, en una època on conviuen moros i cristians,
doncs aquesta bèstia va fer molts toms, no?,
a vegades anava a tenir una interpretació religiosa cristiana,
però a vegades, per la seva crueltat,
se la identificava amb el maligne musulmà, per entendre's, eh?,
en aquest cas, en l'època...
Bé, hi ha diferents visions, hi ha diferents documents...
Les podem trobar juntes, aquestes tres bèsties?
No dic que tinguin una aliança, eh?,
però dins del mateix període, de la mateixa cultura...
L'hàspid, jo no l'he trobat junta amb les altres,
però el basilisc i el griu,
diria que són dos personatges bastant...
que participen en ceremonies espectacularitzades conjuntes.
Hi ha un altre, que tenim molt poca informació d'aquí,
però també és cert que existeix,
no tant aquí a Catalunya, però sí a Euskadi,
que apareix tota una denominació més genèrica,
que és la serp, no?,
la que tu ens introduïs abans, no?
La de l'Eva.
No sé si és que ja criminalitzaven els bascos en aquella època o què, no?,
però el cert és que hi ha diferents relacions festives del 16 i del 17
que hi ha una bèstia que surt als carrers a les festes
que es diu serp
i que ens expliquen que són de grans dimensions,
que vomita foc per la boca, pel nas,
i que d'una manera o altra
els estudiosos medievals han identificat aquesta serp, aquest rèptil,
d'una manera molt genèrica, amb un drac, no?
Ara bé, el que és cert és que quan això ho traslladem al carrer,
en un mateix document pot aparèixer el drac i la serp.
la qual cosa, possiblement, a mi em fa pensar que realment són dos peces diferents.
Que algú li digui la serp a l'hàspid, això podria ser perfectament,
perquè té aquest aspecte, no?
I per tant, doncs podríem acabar amb aquesta identificació.
Bé, són quatre bèsties que a mi m'ha...
L'hàspid, el basilisc, el griu i la serp.
El que passa que potser quan les entitats es van replantejar,
recuperar part del bestiari popular a casa nostra,
el que els va fer més el pes va ser la cosa dels dracs, eh?
Bé...
Perquè és el que ha tingut més èxit en la recuperació de bestiars.
Sí, sí, evidentment, el drac és...
D'entrada penseu que el drac és el personatge a Catalunya...
Dels més populars, no?
Dels més populars, no?
Vull dir, Sant Jordi està identificat amb el drac, no?
Igual que Sant Miquel ho està amb el diable, no?
Si són els dos antagònics, doncs, ancestrals.
Hi ha també documentació, no oblidem-ho,
que Sant Jordi lluita contra una víbria, eh?
És a dir, que aquí la paraula víper, eh?
També sempre identifiquem el femení,
però realment, originalment, no era femenina, aquesta paraula, no?
Que també anem en contra amb la criminalització de la dona amb això.
Però en tot cas sí que hi ha hagut...
Ara bé, també, no sé, jo tinc aquí alguns noms de peces
que no havien existit i que s'han inventat, no?
Una mica seguint aquest corpus de valors d'inspiració, doncs, neomedieval, no?
És a dir, la gent, quan a Sant Saturn i de Noia,
doncs, s'han inventat les filoxeres,
que alguna vegada han tingut el correfoc de Tarragona
i són el maligne d'allà entre cometes, no?
I tant, tu diràs, eh?
Els hi ha anava la vida i la roïna.
Hi ha corps, hi ha llangostos, hi ha diferents elements, no?
Que s'han identificat amb el maligne en funció de la llegenda local.
En tot cas, nosaltres avui el que volíem era explicar bèsties medievals,
que en cap cas jo les he tret d'anar aquí de...
El programa avui no era tarragoní,
sinó que són bèsties inspirades en la cultura mediterrània en general,
com tu bé deies, en ponts, en altres punts,
com la cultura anglosaxona,
però que en el fons són unes bèsties
que eren molt comunes en una època
i que segur que amb una bona guia
o un bon guia per la nostra catedral,
segur que algú es trobaria amb alguna gàrgola
o en el que diràm dels canons, es poden entendre'ns.
Avui ja farem una visita, eh, Jordi?
I l'anirem comentant, aviam si trobem algun d'aquests elements.
Doncs avui hem parlat d'aquestes bèsties,
de cartró podríem dir,
o que estan impreses en imatges
i que no provoquen controvèrsia,
com les que ens van ocupar la setmana passada de carn i ossos.
De moment.
De moment, temps al temps.
Gràcies, Jordi. Fins la propera setmana.