Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
B
Fins demà!
Fins demà!
mirem-s'ho bé, no? Però potser el que cal
destacar més que el dèficit és aquesta
diferència que hi ha de finançament
de la Rovira i Virgili respecte
a altres universitats catalanes, segons les
informacions que... Sí, sí, sí. Va dels
4 euros que es gasta per alumne,
l'any 2001 es va gastar per a cada alumne
4.000 euros, davant dels 100.000 euros
que es van invertir a l'Universitat Catalana
millor finançada. A veure, la Universitat
Catalana millor finançada també parlem-ne,
eh? Perquè, a veure, jo
em poso nerviosíssima.
O sigui, que la Pompeu Fabra,
sigui una universitat que en realitat
és una universitat privada
amb finançament públic,
això és de delicte, eh? Però és que això
és de jutjat de guàrdia. I després
aquestes grandíssimes diferències
entre uns i altres, perquè això... I aquí
s'ha cuidat de fer les coses
amb molta cura i de fer-ho tot
doncs molt bé, perquè
sobretot que no ens treguin i que no és d'allò...
Però jo aquestes diferències
les trobo brutals, però brutals.
Brutals, i això ha de canviar.
Home, costa d'entendre, no? En tot cas...
Costa d'entendre, però
el temps que porta amb aquesta facultat,
això acostuma a passar, no?
És a dir, a Barcelona hi ha...
La Pompeu Fabra no, però parlo de la Central
i de més, porten molts anys
i potser hem d'agafar
una mica d'empenta, no?
Des d'aquí, una mica...
potser ens el nostre lloc reclama més,
jo ho penso.
Sí, jo crec que sí.
Som el germà petit, és evident això.
No, no, no, no és el germà petit.
Ah, però l'ORB ja té la majoria d'edat,
ho ha demostrat en molts aspectes.
Sí que té la majoria d'edat,
però no deixem de ser perifèrics.
Clar, és que estem a Tarragona.
Però no des de la nostra perspectiva.
No, no, no, nosaltres no.
La veritat és que, esclar que no.
Però vull dir, de totes maneres,
de totes maneres,
des de la perspectiva de Barcelona,
hi ha aquest Barcelona-o-centrisme espantós, horrorós,
que, evidentment, tot el que no és
de Barcelona a Barcelona a Barcelona
és perifèria, prou, s'ha acabat.
I també hi ha una mica la legenda urbana,
ara ja no té sentit,
de dir, no, no, és que els danos
per tenir una bona formació
han d'anar a Barcelona.
Ni Vic, ni Tarragona, ni Lleida, ni res.
I això fa molts anys...
Però ara jo crec que no.
Per això et dic, fa molts anys
que això ja no és així.
És que hi ha pares que potser
m'entenen aquest...
Però això és absurd.
Sí, absolutament absurd.
A mi també m'ho han dit.
A mi m'han vingut gent, per exemple,
enviada des de Barcelona
i de dir, em sembla que està a Tarragona
però potser ja no deu ser-hi
perquè com que és molt bona
doncs ja deu haver...
Què per què és això?
Vosaltres tenen una perspectiva
des de l'àmbit universitari,
des de l'àmbit més ciutadà,
aviam, i no és patriotisme local,
però jo recordo que fa molts anys
això que deia la Laura,
es deia i la gent ens ho creia.
Ara jo crec que a través de la tasca
de difusió que es fa de tota l'activitat
és que, clar, la universitat
no és un lloc ple d'aules
que es dona classe.
La universitat és molt més
i de tota la tasca de difusió
que es fa més enllà
jo crec que la universitat
ja té un cert prestigi.
Sí, a més, a més,
pensa una cosa
que jo no és només el prestigi
sinó que jo he fet l'experiència,
has fet experiments.
O sigui, per exemple,
a veure'n aquí,
tenim una especialitat...
Jo soc d'història, no?
Doncs molt bé,
tenim una especialitat
que només és història
i és història així en general, no?
Llavors, doncs,
la gent que es volia especialitzar,
per exemple, en medieval,
jo m'he trobat amb casos d'alumnes
de dir que ara aniré a Barcelona
per fer l'especialitat,
perquè aquí no hi ha especialitat.
Jo mai els he dit que no, eh?
Apa, vés, vés, vés, vés a Barcelona,
però després tornen
i diuen que no ho aguanten,
perquè estan acostumats
a una altra cosa.
A un tracte més personalitzat, no?
Amb un tracte humà,
que és aquesta universitat d'aquí.
Contacta amb el professor.
És humana.
En canvi,
en canvi,
la UB i l'autònoma,
no.
I la gent que estan aquí,
que et troben,
que venen al despatx,
que venen a fer la tertulieta, eh?
Perquè diuen,
mira, he vingut a veure't, no?
Això,
en una universitat massificada,
és impossible.
És impossible.
Primer que no els troben,
perquè no hi van.
I després que l'atenció
de cara a l'alumne
no existeix.
No existeix.
No sé si ha canviat molt,
però a Barcelona,
que és on vaig estudiar la carrera,
érem número.
I això sí que no era llegenda urbana,
era la veritat.
i em sentia un número.
És que en una aula,
quan tu estudiaves,
quants podíeu ser?
No ho sé.
El dia de més afluència,
per exemple.
300, 300.
És que una aula amb 300 alumnes.
I estàvem a fora,
i barracons,
i demà.
No, no, no,
només la qüestió del número,
és que després,
quantes vegades vas anar tu
a parlar amb un professor
al seu despatx
en plan de...
d'estar a gust i bé.
Mai, mai de la vida.
Mai.
I de fer un seguiment
i d'una preocupació.
Jo, amb el professor,
a veure,
potser també era culpa
i hi havia molta gent,
però també es posaven
pedestal, eh?
Jo suposo que també era,
perquè si no,
però vaja,
no era un tracte personal.
Això és claríssim.
No, no,
és que jo tinc, per exemple,
exalumnes,
exalumnes,
no hi ha els alumnes
que els fas el seguiment
i t'utoritzes i tot això.
No, no, no,
exalumnes que diuen,
mira, saps què?
Passava per aquí davant.
Et venia a veure.
I t'he vingut a veure,
però és que per venir-me a veure amb mi
tenen que pujar fins al cinquè pis, eh?
Vull dir,
jo estic allà,
donde Cristo perdió l'Alpergata,
m'explico,
vull dir, no és allò de dir
que és allà a peu de carrer.
No, no, no, no.
És que estigui jo amb un xerim dito al carrer.
No, no,
a l'equip,
pugen i baixen les escales
i venen bufant
i passava per aquí
i he pensat,
ara l'aniré a veure.
Doncs això, francament,
això és impensable
en una universitat massificada.
És impensable.
Dèiem això
que a la universitat,
tots sabem que no és un conjunt d'aules
on els professors
imparteixen unes matèries,
sinó que és moltes coses més.
I en aquest sentit,
també és una mica intencionat
que justament aquest divendres
convidéssim a la Coral
perquè se'n recorden,
van fer ressò
el mateix dia
el grec,
el grup de recerca
de raça,
gènere,
què més?
És gènere,
raça,
ètnia i classe.
Però difícil.
El cas és que
celebren en guany 15 anys
i la celebració que van fer,
doncs com no podia ser
d'una altra manera,
va ser amb un acte
que es va fer a la universitat
i què tal va anar, Coral?
Molt bé, molt bé, molt bé.
La veritat és que...
i Montserrat Comas, Marta Selvas,
no?
Entre altres persones.
Sí, sí, sí.
A veure,
el rector...
El rector natural.
Tampoc el podem deixar de banda.
Jo, a més,
estava allà al llibre.
Jo parlo dels equips visitants,
de l'equip de casa no he parlat
perquè també hi havia altres persones,
evidentment les persones
que formen part del grec.
Jo em referia, diguem-ne,
com a estrelles invitades,
si em permeteu utilitzar l'expressió.
L'estrelles invitades, sí,
però a veure,
el rector estava allà
i al mig de totes les dones
i li vaig dir,
posa-te el...
però és evidentment presidia,
presidia l'acte.
Però dic,
escolta,
que se't vegi bé
perquè eres l'único xico que tenim.
Però no van anar xics a l'acte
tret del rector?
Sí, sí, sí.
Per això dones.
Però a la taula.
A la taula.
A la taula.
A la taula.
Bé,
doncs bé,
va venir la Marta Selvas
i és veritat.
I a més a més,
jo vull,
ara que estem aquí,
una primícia.
Vinga.
Una primícia.
Exclusiva.
Sí, una exclusiva.
Una exclusiva
perquè no la sap aquesta la Iolat.
és que no la sap que s'hi ve ningú.
Resulta que de...
d'això,
perquè va venir la Marta
i l'Esa va assegurir i tot.
Després l'endemà
em van telefonar
i em van dir...
I em van dir,
escolta,
hem pensat una cosa.
A veure què us sembla.
Diu,
hem pensat que...
A veure què li sembla al grec.
Saludem a la Carme Borboners,
deixem que s'instal·li,
que segui tranquil·lament.
Hola, Carme.
Hola, benvinguda.
Mentre s'instal·la i agafa aire,
doncs la Coral ens està explicant
aquest tema de la Marta Selva.
Això,
doncs resulta que
em truquen l'endemà
i em diuen,
escolta,
mira,
què et sembla si...
Hem pensat,
hem pensat,
quan tornavem cap a Barcelona,
no?
Doncs hem pensat
que estaria bé
que féssim una trobada,
unes jornades,
de tots els grups universitaris
de Catalunya
d'estudis de gènere.
Jo dic,
ah,
em sembla molt bé.
perquè en plural n'hi ha molts o...?
N'hi ha a totes les universitats
de Catalunya,
totes,
i n'hi ha,
que en tenen més d'un,
està clar,
vull dir,
les universitats grans
en tenen més d'un.
I dic,
ah,
bé,
i què?
I per què?
A veure què opineu?
Jo dic,
em sembla estupendo,
però a veure,
què fareu?
Diu,
no,
és que ho estem dient,
nena tu expressament,
perquè volem fer-ho a Tarragona.
I això,
em sembla,
la meravella del segle.
Això sí que és celebrar l'aniversari
com cal,
jo crec que sí,
jo crec que sí.
No,
i a més a més,
allò que dèiem,
vull dir,
per què resulta que tot s'ha de fer a Barcelona?
Per què?
Per què resulta que les universitats
tenen aquestes diferències
unes entre altres?
Per què?
Vull dir,
tot això,
doncs,
a veure si la sensibilitat
comença a canviar,
i espero que comenci a canviar,
perquè és que si no,
la veritat és que paga i vam-nos,
vull dir,
que ja està bé.
Bueno,
doncs torno,
això és la primícia,
vull dir,
això és una cosa que no,
que ho tenim que...
que ens mantindràs informats
de dates i totes aquestes coses,
no?
Sí, sí, sí,
perquè estarem aquí
totes les...
totes les mujeres valientes,
doncs estarem aquí,
de raó,
divertint-nos entre nosaltres,
no?
Bueno,
i després,
doncs,
no,
va anar molt bé,
va ser un acte realment
molt interessant,
molt bé,
molt bé,
vull dir,
va haver-hi,
està clar,
ja ho heu dit,
presidir el rector,
després hi havia una representació
del deganat,
la...
jo mateixa,
amb nom del grec,
perquè teníem que dir
què fèiem,
no?
A veure per què fèiem allò,
la Marta Selva,
com a Institut Català de la Dona,
que va dir que ens recolzaríem
tot i per tot
i no sé què més,
i vinga,
que és el que hem de dir,
no?
Però...
No diran,
no us farem ni cas.
No, no,
és el que hem de dir,
però de totes maneres
també s'agraeix
que es diguin públic,
no?
I després,
doncs,
la Montserrat Comas,
que evidentment
va fer una conferència
molt interessant
i després,
vull dir,
es va generar un debat
llarg,
vull dir,
que hi va haver-hi
molta participació
sobre a veure
les actuacions
i finalitats
de l'Observatori
per la violència
domèstica i de gènere.
Està clar
que tot això està bé,
però jo les conto,
saps?
Els crims masclistes,
ara ja li dic,
ja no,
ja no,
ja no em queda un xiquita,
saps?
Crims masclistes,
26 en portem,
amb el que va d'any.
Questa setmana,
dos.
Mm?
Dos.
Justament d'això,
avui surt publicat
al País
una informació
que a mi m'ha cridat
molt l'atenció,
perquè és un tema
molt controvertit,
però molt,
que és el tema
de la rehabilitació
dels maltractadors.
Alacant
és una zona,
podríem dir-ho així,
pionera
en aquest sentit
i ha obert
una sèrie
de sessions
de teràpia
que són
substitutives
de la presó
totes aquelles
condemnes
que són menors
a dos anys,
no per tothom.
És a dir,
o presó
o teràpia
i es veu
que nou maltractadors
han optat
per la teràpia
i han començat
com una experiència
pionera.
Aquest és un tema
molt controvertit,
vosaltres ho sabeu,
perquè en el tema
de la violència
de gènere
hi ha una cosa
ben clara,
que s'ha d'actuar
des de diferents fronts,
etcètera,
però quan es parla
d'esmerçar recursos
econòmics,
que són tan minvats
generalment
i més per temes
socials,
generar recursos
per la rehabilitació
dels maltractadors,
aquí és quan surt
una miqueta
tota la polèmica social.
A mi em sembla
una bona iniciativa.
Tu que ets advocada
i tens molta experiència
justament en aquest camp.
A mi em sembla
una bona iniciativa.
Et sembla correcta?
Perdona, Carme,
que et canviem el micròfon
perquè em penso
que aquest micròfon
algú ara,
amb aquest altre
et sentirem perfectament.
També hem de parlar
de l'entorn del maltractador
perquè el maltractador
no actua sol,
vull dir,
si actua així
és perquè també
té un cert recolzament
d'altres sectors
i altres segments.
Sovint,
vull dir,
no és la persona sola
que maltracta,
sinó també hi ha entorns
i hi ha una manera
de fer de la societat
que sap que li dona
també un cert suport.
Per tant,
hauríem de parlar aquí
també de temes
d'educació
de la societat
en torn a aquest tema.
De totes maneres,
perdoneu,
que afegeixo,
només una cosa,
ho dic per completar
la informació
perquè és important
que ho sabem tot.
Aviam,
aquesta és una iniciativa
de l'Audiència
de la CANT
i ha tingut resposta
de l'anomenat
Foro de Alicante
contra la Violència
hacia las Mujeres.
Llegim textualment,
ha expressat
la massa absoluta
perplejidad
y rechazo
y este colectivo
exige
que los jueces
no suspenden
la condena
por este tipo
de delitos
por muy leves
que sean
las agresiones.
O sigui,
que no sigui
una substitució.
És que a veure,
si et condemnen
a menys de dos anys
de presó
i no tens
antecedents penals,
no vas a presó.
Per tant,
et quedes al carrer.
Penso que
si es pot
fer alguna cosa
per aquesta gent,
perquè això
és un comportament
que es repeteix,
perquè és un rol
i es repeteix
i he sentit
maltractadors
dir,
després de
veritables pallisses,
he sentit dir
al jutjat
a la declaració
dir,
és que no,
vaig perdre el control
perquè m'ha posat molt nerviós
i no hi puc fer més.
És el que argumenten
la majoria.
Penso que si es pot
fer alguna cosa.
Una altra cosa
és que si hi ha pocs
recursos econòmiques
evidentment
s'ha de fer una prelació
i evidentment
el primer és
ajudar les dones
que es queden al carrer,
que tenen fills,
que no saben on anar,
les cases d'acollida
són molt precàries,
etcètera.
Però si hi haguessin
prou recursos
em sembla una bona idea.
Aquí parlen d'impunitat
els agressors
i de fer una diferència
respecte a altres delinqüents,
aquest foro,
davant d'aquesta iniciativa
de l'audiència.
No hem de perdre de vista
aquesta setmana,
ja que repassem
l'actualitat més local
que es denunciava
des de la Fiscalia
de Tarragona
la manca de recursos
i de personal que hi ha
perquè s'han incrementat
en un percentatge
importantíssim
en els últims mesos
els casos
de violència familiar
que es tramiten
a través dels judicis ràpids
justament
per aconseguir
les ordres d'allunyament.
Està col·lapsat.
Està absolutament col·lapsat.
Són temes
que no es poden tractar
o els advocats
intenten que no es tractin
a través dels jutjats
de família
perquè, clar,
el procés és molt més lent
per demanar
aquestes mesures
d'allunyament.
Clar,
tot això genera
no només el fet
de l'agressió en si
sinó tot un daltabaix
del propi sistema judicial
importantíssim.
Sí, però de totes formes,
a veure,
que no hi ha recursos,
no hi ha recursos,
al tanto...
Fins ara no hi ha
conegut recursos.
A veure,
el govern del Zapatero
el primer que va dir
és que la primera llei integral
que faria
seria en contra
de la violència de gènere.
O sigui que llavors
els recursos
es tindran que trobar
perquè, evidentment,
si s'està parlant
de que resulta
que es posaran
una assignatura primària
i secundària
d'això...
I jo deia
és que amb una assignatura
no farem res
perquè farem una Maria
i ja tindrem l'ètica
altra vegada.
Però no, no,
el que va dir la Montserrat
com es ho vaig trobar
molt més interessant.
No és només això.
No és només això.
És que, a més a més,
es revisarà tot
el material
que s'estudia, eh?
O sigui,
i penseu que us cadi, eh?
Ja ho han fet, això.
Retiren sistemàticament
material
docent i educatiu
que es dona a les escoles
que sigui sexista.
I em sembla perfecte.
Em sembla perfecte.
Comencem bé.
No, no,
fem-ho d'una forma radical
perquè, a veure,
jo crec
que amb l'educació, eh?
I crec...
Però l'educació també
arriba a través del cinema,
de la televisió...
Sí, sí, sí, evidentment...
Perdona, Caral,
això també ho haurien de fer
amb els mitjans de comunicació,
amb el Coral,
i la publicitat,
i tot això...
No, no, no...
Jo quan parlo d'educació,
perdona,
em Coral,
no parlo d'educació
no formal,
eh?
La família...
No, no, no,
però a veure,
jo penso que a tots els àmbits,
a tots els àmbits...
Però, perdona,
torna'm a carregar,
jo parlo ara des del món
de l'educació a l'escola,
coses que no resol la societat.
Per tant,
el primer que hem de fer,
com el que ho deia abans,
és que tota persona
que plantegi
un posicionament masclista,
perquè n'hi ha moltes mostres
cada dia,
en qualsevol tertúlia,
no parlo de ràdio,
parlo de l'entorn social,
doncs que la gent també
hi faci un rebuig
quan algú tingui
una expressió
d'aquest tipus masclista.
I això...
No, però jo...
Nostre entorn,
perdona,
inclús els nostres col·lectius.
Jo crec que hi ha rebuig, eh?
Coral, a la universitat,
també veig que fem tertúlies
entre broma i broma,
però també haurien de reivindicar
més un altre tipus de...
Parlo de nosaltres,
és com amb un altre col·lectiu,
és a dir,
que no fem la societat...
No, m'estic completament d'acord
que això té que ser general.
No, deixeu una assignatura més,
perdona,
per decret i per assignatura,
i perdona,
no per dir,
mira, ara posarem...
No, no, no,
a veure, a mi em sembla bé
que s'exigui a nivell general.
Ara bé,
jo hi crec amb l'escola.
A veure,
jo hi crec,
només faltaria,
perquè a més a més som docents,
només faltaria.
Jo poso un exemple
molt claret
i que en realitat
hi s'ha incidit,
hi s'ha incidit des de l'escola
i han canviat actituds.
Per exemple,
jo quan anava a l'escola
evidentment no se'ns parlava de res,
ni de drogues,
ni de tabac,
ni de...
En canvi,
la formació que han tingut
els nostres fills
precisament en aquest sentit
ha sigut molt diferent
de la nostra.
I ha sigut efectiu.
I ha sigut.
Jo crec que és efectiu.
Jo crec que sí.
Jo també ho crec.
I estic convençuda.
Una mica més,
sí,
ha col·laborat,
sí,
però ho dic,
per favor.
Ha creat també
una consciència social
en molts casos de rebuig,
que no vol dir
que després no fumin
si volen.
Jo aixecco la mà
un momentet només.
En els casos
de violència domèstica
no els protagonitzen
homes de generacions
que no van anar
a aquesta escola.
Els protagonitzen
homes de generacions
que han viscut
a aquesta escola.
Homes de 23,
24,
25 i fins i tot
30 anys.
Per això vull dir
que molt bé,
però no ens ho creiem tot.
Però no,
Potser no fumen.
Jo estic d'acord
amb la Iolanda.
No veuen.
No han tingut
precisament aquesta educació
en...
Per a l'educació
amb valors igualitaris
sí que s'ha fet,
Coral.
No específicament
a la violència de gènere,
però amb valors...
Amb violència,
amb solidaritat
i tot el que...
Perquè,
perdona,
no solament violència.
Fa molts anys...
Jo, per exemple,
l'altre dia
amb aquell efer
que va passar aquí
a les Terres de l'Ebre,
jo hi vaig pensar molt
perquè eren...
I a més ho deien
les notícies,
m'he llegit pel diari.
Això,
gent que van anar
al centre escolar junts,
plegats,
han conviscut plegats,
molt joves.
Vull dir,
han nascut
ja amb la democràcia
molt avançada
al nostre país
i això m'estora a mi.
A mi,
en determinades generacions,
puc entendre
el que parlàvem abans,
però ara,
cada vegada
són més joves.
Insisteixo,
gent que han anat
al pupitre junts,
nois i noies,
que ho han compartit tot.
Que han anat
a l'escola mixta.
I tant.
I tant.
I fa molts anys.
Ja s'ha de matisar una mica,
s'ha de matisar una mica,
perquè després també
es cau amb allò
de dir...
com les declaracions
que va fer l'Stahelan.
L'Stahelan,
que és aquest senyor
que em perdoni,
em perdoni,
perquè jo ho trobo
la cosa més ofensiva
que he sentit
en aquests últims dies,
i a més a més convidat.
Un professor universitari
de Màlaga
i un vicepresident
de l'Institut de Criminologia.
Té la marinera,
que ven aquí
per les jornades
de violència
i dones
organitzat
pel Col·legi de Psicòlegs
i té la santa jeta
de dir
que hi ha una alarma
social exagerada
amb això de la violència
de gènere,
perquè resulta
que es moren més dones
amb accident de tràfic
que no pas matades
pel seu...
Això,
vinga,
aquesta és la primera,
i després,
que en realitat,
bueno,
què passa?
Està clar que les maten,
les maten,
però bueno...
Només les maten,
però a veure un moment,
les maten,
però resulta que com
que elles es volen separar,
per això les maten.
Que no se separin
i així no les maten.
Que no se separin,
exacte.
I llavors resulta...
Exacte,
que aguantin,
amb aquella moral
burgesa fastigosa
conservadora
de la me,
perdó,
ho sento molt en ànima
perquè m'exalto,
de dir aguanta,
aguanta,
perquè et vaig apallissant
durant tota la vida
i així tu no et separes
i et vaig apallissant
i no et mato.
Bueno,
és la monda.
I després resulta
que a sobre diu
que això justifica
que els països
més adelantats d'Europa,
perquè nosaltres som
el vuitè país d'Europa
amb crims masclistes,
però no,
n'hi ha set
per davant nostre.
Aquí hi ha Suècia,
hi ha Noruega,
hi ha Dinamarca,
hi ha Alemanya,
hi ha França,
hi ha Anglaterra.
Doncs aquests,
com que és normal,
perquè com que elles
se separen més...
Ara repartim paraules,
repartim paraules.
El tema de l'escola,
només una puntualització,
ho dic perquè així
anem avançant,
el tema de l'escola.
És evident
que s'ha de continuar
educant amb valors
de l'escola,
incrementar assignatures
al que convingui,
però no és suficient
perquè la prova
la tenim en això que dèiem.
Gent jove que passa
també per aquesta manera
de concebre
les relacions socials,
les relacions personals
i de parella.
Una manera molt equivocada,
és evident.
Per tant,
continuem treballant
des de l'escola,
però no ho deixem
tot a l'escola,
que si no ens equivocarem
com ens equivoquem sempre.
I ara repartim a les...
Li deixem a la Carme a l'Aura
i després entres tu.
Jo volia lligar
amb el que de...
Ara la Coral,
i efectivament,
ella parla d'aquest professor
que va vindre aquí,
però és el que jo també
em volia referir,
és que no n'hi ha brava
en l'escola.
I hi ha molts més àmbits
que hem de procurar
que realment
hi hagi aquesta sensibilitat
pràctica.
Perquè,
torno a insistir,
si no hi ha una sensibilitat
pràctica
en els nostres entorns,
i a mi me'n va perfecte
el teu exemple,
imagina't tu
en un món universitari
i en un sector
que si tan propi
amb aquesta circumstància
que encara hi hagi algú
que tingui a la barra
de fer aquestes declaracions,
em sembla gravíssim.
Clar,
i llavors torno a insistir,
jo que potser estic
més prop del món escolar
perquè els nostres alumnes
són mestres,
futurs mestres,
o mestres amb exercici,
sincerament,
imagina't,
vull dir,
si van a escoltar
una cosa d'aquestes...
I ho pot pensar,
però el que no pot
és dir-ho,
probablement.
Perquè el pensament
és lliure,
entén-me,
ho pot pensar,
però dir-ho...
Exacte,
exacte,
però fins que no erradiquem
aquest pensament,
que és el que jo volia dir
les meves paraules inicials,
és que ho tenim encara,
haguéssim un gran camí
per recórrer,
jo era en aquest sentit
que em referia.
I jo també penso que,
sí que és molt important l'escola
i a mi em sembla molt bé
aquesta iniciativa
que dius de la senyora Comas,
però trobo molt més important
la família
i llavors enllaçant
amb allò que deia Jolanda
que la gent,
els homes maltractadors
són 30-40 anys,
no són més grans,
és a dir,
són de generacions
que han anat a l'escola,
els han ensenyat uns valors,
etcètera,
etcètera.
També és cert
que quan arribaven a casa seva
el rol que veien,
un tant per cent molt elevat
d'aquesta gent que maltracta,
el rol que veien
del pare i la mare
era la mare submisa
a casa
i el pare
que quan aixecava una mica la veu
la mare acotxava les orelles
i aguantava el que fos.
Llavors,
clar,
no estic justificant
absolutament res,
però els valors
que es reparteixen
són per tots iguals,
però quan arriben a casa
estaven panorames
completament diferents.
Jo no crec
que a l'escola
siguin per tots iguals.
No,
els valors
que es donen a l'escola...
Hi ha valors
a vegades
que són molt subtils,
a veure,
hi ha rols també
dins de l'escola
i jo no crec
que sigui tot igual.
Potser no m'he interpretat,
no m'has entès.
No m'has entès.
Aviam,
a l'escola es diu,
per exemple,
no heu de fumar
i se li diu
a tots els nens
per igual
que no han de fumar.
És un exemple,
no estem posant
el mateix nivell
fer una cigarreta
ni de bon tros,
per favor,
que no ens malinterpretin.
No heu de fumar.
A tots els nens
se'ls diu el mateix.
Com ho interpreten
en funció de la seva vivència
personal i familiar
és molt diferent.
Hi haurà alguns
que dirà
és veritat
perquè a casa meva
no fumen,
no sé què,
fixa't,
estem molt saludables
i molt bé.
Un altre nen dirà
això de fumar
si el meu pare
i la meva mare
diuen que no passa res
i que podem fumar.
És a dir,
que quan es reparteixen
els valors als nens
se'ls llança
el mateix missatge
a tots,
però com ho interpreten
i com ho experimenten
a la seva vida
sempre està en funció
de la família
i el seu entorn.
Sí,
és així,
jo penso que és així.
Jo inclús et diria més,
perdona,
el tema de l'escola,
per exemple,
primera,
que hi ha moltes dones
que són mestres
i fa moltes generacions
que són mestres
i si algú ha estat avançat
amb aquest concepte
d'inmancipació de la dona
estan les dones mestres,
vull dir,
voldria trencar una llança
en favor de les dones mestres
que fa moltes generacions
que estan fent
de professionals
de l'educació
i de l'ensenyament
i elles també han militat
d'una manera o d'una altra
en aquest moviment
per dirigir
de la presència de la dona
amb igualtat de condicions
i a la vida activa.
Les mestres,
sobretot les de primària,
fa molts anys que són...
Jo tinc una de cinquena generació
a la meva família
i hi ha dones mestres,
per tant,
la dona mestra ja fa...
Són anisaga,
a casa vostra.
No,
t'ho dic per aquest comentari,
no hi he sempre viscut
aquesta situació d'igualtat
perquè la dona mestra
i l'home mestra
han estat igual de condicions,
vull dir,
han sigut uns titulats
que fa molts anys
que estan a la societat.
El que passa,
torno a insistir,
que és,
com dius molt bé,
la família,
encara reproduixen
molts rols
aquests en la família.
És on apareix,
pot ser per a mi,
més clara
aquesta situació
d'aprenentatge
o si més no
de comprendre
o d'entendre
el tema
de la masclisme
i el tema de la...
Una cosa tan tonta
com per exemple
a casa,
ja us ho he explicat alguna vegada,
sempre condueixo jo
per la senzilla raó
que m'agrada més conduir
i els nostres fills
ho veuen normal.
Doncs nens,
jo he sentit comentaris
de nens a la meva filla
i diuen
ah,
condueix la teva mare,
no condueix el teu pare.
En aquest moment
sempre hem pensat...
Una cosa tan senzilla
com això.
I estem parlant
d'una generació molt jove.
Molt jove.
Deixem-ho dir-te'l,
sí.
Exacte.
I estem parlant
d'una generació molt jove.
I s'estranyen,
perquè com que a casa seva
sempre, sempre,
sempre condueix el pare,
sempre fa els forats
a les parets del pare,
sempre arregla
les taules dels pares,
els estranya una cosa diferent.
I un altre dalt,
perdona...
És el tema dels rols,
ja no parlem de violència
sinó de rols.
I un altre dalt,
però de les entitats bancàries
si tens el conte
entre, per dir-ho així,
marit i muller,
a vegades de telèfon
no m'he trobat
i no en diré cap per aquí
però no hi ha cap problema,
que m'he enfadat molt
i m'he anat a exclamar
perquè aquí em diuen
el nom del meu marit
i llavors li dic
no això a la seva senyora,
no, no,
hem de parlar amb el seu marit,
escolti,
per parlar de la conta
parla a mi.
Ah, no, no, amb el seu marit.
Doncs me n'he anat
en tres ocasions,
en tres entitats diferents,
a exclamar-me
i dir-li,
vostè que s'han cregut aquí,
si qui diu indistint,
això en marit i muller,
expliqui-me-ho a mi.
No, no, això no ho sé.
Costa d'entendre
que això passi encara.
A veure, hi ha una altra cosa
que jo torno a allò
que he dit abans
dels països més adelantats
perquè això sembla
una paradoxa, no?
A veure, per exemple,
ja fa molts anys
que, per exemple,
si anaves a Dinamarca
o si anaves a Suècia
o una cosa així,
doncs et deien que
en realitat
el Parlament Europeu
només mirava
a països més retreçats
perquè, per exemple,
els plans d'igualtat
eren absurd.
per ells, no?
Perquè ja havien arribat.
O sigui, hi havia
ja més parlamentàries dones
com es, per exemple, no?
En els parlaments nòrdics, eh?
Vull dir...
Però és que una cosa
són les polítiques d'igualtat.
I jo, clar que estic a favor
de les polítiques d'igualtat.
Només faltaria.
Però és que les polítiques d'igualtat
no erradiquen el patriarcat.
O sigui, es cobra el mateix salari
o tu arribes al mateix càrrec
o tu arribes al mateix lloc públic
però tu no has erradicat el patriarcat.
No l'has erradicat.
Els models masculins
no han erradicat el patriarcat.
O sigui, una cosa...
És que no es pot confondre
la política d'igualtat amb...
Mira, l'altre dia jo,
l'altre dia fa un mes i pico,
però parlava amb el cap
de l'EMUME d'aquí,
de Tarragona,
de la Guàrdia Civil,
de l'equipo mujer menor.
I em deia que hi ha un augment
molt gran de denúncies
de maltractaments
de dones immigrants.
que això augmenta cada vegada més.
És el que augmenta més.
Se n'adonen
i això augmenta més.
Diu, però esclar,
després, esclar,
tenim que parlar també
amb el maltractador.
Diu, ens trobem casos tremendos.
Per exemple,
ens va venir un marroquí
amb un contracte de compra-venda
i ens va dir
que ell podia maltractar
la seva dona
perquè l'havia comprat
creient que era verge,
no ho era.
I per tant,
com que tenia el producte tarat...
Això és molt bèstia,
és molt bèstia,
però el suec o el danès
que mata la seva dona,
la filosofia última és aquesta.
És una propietat meva,
és una possessió que jo tinc.
Per tant,
aquesta propietat
ho faig del que vull.
I l'última cançó
dels nens
que està de moda últimament
és una cançó que diu
Don Federico
mató su mujer,
la cortó a cachitos
i la tiro no sé dónde.
Perdona una cosa, Laura.
Al·lucinant.
Jo ja l'he sentit,
però aquesta cançó
no és d'ara.
Aquesta cançó es cantava
perquè era una cançó
de jugar a corda.
Jo la cantava de petita
i es cantava
quan jo era petita.
La segueixen cantant.
Aquí està el tema.
Veieu?
Continuem encara això,
això, xialment parlant.
No ens queda més temps.
Mira,
jo volia treure això
de la prohibició
dels Estats Units
que els homosexuals
puguin fer donació
d'òrgans i de sang
per por a contagiar la sida.
És una llei
que aplicarà a partir d'ara.
Jo crec que als Estats Units,
ja.
Ja està, ja està.
És val que no parlem el temps.
No parlem el temps.
En parlem un altre dia, d'acord?
Gràcies,
moltes gràcies per venir.
Coral Quadrada, Carme Borboners
i Laura Picó.
Bon cap de setmana
i fins la propera.
Adéu-nos.
Gràcies.
Gràcies.