.
Comencem la tertúlia en aquest matí de dijous.
Avui amb 3 dels 4 contartulis que fa mitja hora us havíem anunciat.
Hem tingut una baixa d'última hora per motius professionals.
L'economista Rafael Muñoz no ha pogut venir.
Ens ha trucat justament per disculpar la seva presència,
així que l'emplaçarem per la setmana vinent, si és possible.
En fi, no tenim Rafael Muñoz, però sí que tenim els altres 3 contartulis
que us havíem anunciat.
Joan Besora, vicepresident de la Societat d'Estudis Econòmics.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Pitu Rovira, llibreter, bon dia.
Molt bon dia.
President del Gremi de Llibreters de Tarragona,
preparant, imagino, ja Sant Jordi, en fi, com tots els llibreters.
I també ens acompanya el president de la Casa d'Andalusia a Tarragona
i exregidor de l'Ajuntament, Manel López Pasca.
Manel, també bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Doncs amb els 3 contartulis, avui analitzarem l'actualitat,
que, en fi, 4 dies després, no cal dir, encara té aquest regust de ressaca,
si em permeten l'expressió, de ressaca electoral.
En fi, amb alguns anuncis, amb algunes decisions,
per part ja del futur president del govern espanyol,
José Luis Rodríguez Zapatero,
per exemple, en relació amb possibles ministres que tingui el govern
o amb possibles decisions,
com que hi hagi un ministeri dedicat exclusivament a la vivenda, a l'habitatge,
o també, per exemple, amb algunes de les reaccions
que s'han sentit entre les forces polítiques,
o la manifestació ahir, també em sembla que bastant espontània,
d'uns milers de seguidors del Partit Popular
davant de la seu del carrer Génova a Madrid,
d'alguna manera contestant aquelles manifestacions
que va haver-hi dissabte el dia de reflexió
a les seus del PP,
dels contraris a l'actitud del govern
i a la posició del govern després de la massacre.
Avui fa just una setmana, per cert,
de l'atemptat terrorista de Madrid.
En fi, són moltes coses, molts elements.
A nivell personal, en fi, aquests dies com l'han viscut,
quina sensació tenen a dia d'avui del que ha passat en la política espanyola?
Joan, per exemple, quina sensació et queda?
A veure, hi ha dues coses, jo voldria separar-les.
Una, és el tema molt greu de l'atemptat
que ens va significar, crec, un trasbals important.
i l'altra part, doncs, és la qüestió que jo,
com a politòleg, i dic politòleg
en el sentit d'aficionat a la política,
doncs, ens ho estem passant bé,
perquè, clar, doncs, de certa manera,
estem parlant del que ens agrada,
veiem, doncs, bueno, una alternància, doncs,
amb el govern,
estem expectant-nos a veure com se desenvolupa
tots aquests temes de formació,
ja sigui de govern o de possibles pactes postelectorals,
i, evidentment, per mi, doncs, m'ho estic passant molt bé.
La veritat és que sí.
Pitu.
Amb això que això està passant molt bé,
jo coincideixo, eh,
perquè, del mateix moment que hi ha aficionats al futbol
i hi ha aficionats a la política,
i jo em puc considerar un d'aquests,
m'agrada moltíssim seguir tota aquesta història, no?
I ara portem una temporada que l'unitó.
I ara portem una temporada,
des del...
Les eleccions que hi havia al novembre,
jo ja deia que també m'ho estava passant bé,
perquè eren unes eleccions excepcionals,
que...
després es va demostrar que, d'alguna manera,
tancaven una època,
i aquestes...
I aquestes, a mi em sembla que també,
esperat o no esperat,
també han tancat una època, no?
I que s'obren unes noves expectatives,
sempre amb molta prudència.
M'hi hagués preguntat,
ostres, tu què em penses de tot això,
escoltem-te, prudència?
A veure, a veure.
Perquè una cosa és el que promets a la campanya electoral,
quan has guanyat les eleccions,
el que dius que faràs
i el que realment no que podràs fer.
I això cal distingir-ho, cal distingir-ho.
En quant a tots aquests dies
i tot això que ha estat passant,
jo si tingués que fer un símil
i ho tingués que posar allò
amb un llibre d'història,
no en faria un de llibres,
sinó que en faria quatre.
Perquè cada un dels quatre dies,
els dijous, divendres, dissabte i diumenge,
tenen un volum per separat,
amb unes connotacions especials,
i que moltes vegades,
tot i que sembla que hi tenen a veure una amb l'altra,
realment,
les influències del que va passar el dissabte,
jo no entenc que tingui res a veure
amb el que va passar el divendres,
però sí que tenen a veure molt
amb el que va passar dijous
i el que portàvem anteriorment.
Hi havia un sentit, realment penso,
de crispació amb la ciutadania,
però que ho teníem atanallat.
I només va faltar allò,
l'espurna aquella,
per fer rebentar el sac de la pòlvora.
El Pitu ja es nota que és llibreter,
ja està pensant en llibres que segur que sortiran,
perquè segurament hem viscut quatre dies excepcionals.
Sí, però els llibres sobre això,
si han de sortir,
penso que no han de sortir d'un any,
sinó d'uns vint anys,
que és quan llavors comença a sortir...
La perspectiva històrica.
No, i la veritat.
Manel, quina sensació et deixa tots aquests dies?
La sensació que em deixa és que el poble té memòria.
O sigui, jo recordo que van sortir del prestí,
de la guerra, de les manifestacions,
que dèiem que el 90% del poble
s'ha manifestat en contra de la guerra,
venen unes eleccions als municipis,
i el Partit Popular perd,
però perd per molt poc.
O sigui, realment,
no es pot considerar perdedor en aquelles eleccions.
Venen les eleccions al Parlament de Catalunya,
i realment el poble no el castiga.
Li guarden a l'Aznar, eh?
Accentuat per una situació en què s'ha produït,
però el poble, jo crec que li ha guardat a l'Aznar,
pagar tot allà on no s'ha portat
i el seu sistema de govern
i la seva prepotència.
Jo crec que el poble és intel·ligent
i és el que ha dictaminat realment,
i li ha guardat fins que li ha pogut dir
senyor Aznar, vostè marxa per prepotent
i marxa per allà on no s'ha portat
sense tindre cap necessitat.
Llavors, aquesta és la sensació que em queda a mi,
accentuat, evidentment,
per tot el que va passar al cap de setmana,
que no va ser més que una deficient gestió
del govern central de tota la informació
que anava arribant.
Però a mi la sensació que em queda
és que el poble és intel·ligent
i que té memòria.
Que té memòria.
Parlar de memòria, avui fa just una setmana,
aquestes hores, era quan començàvem a tenir,
en fi, hi ha la sensació
que una cosa molt greu havia passat a Madrid,
i recordo que estàvem amb els contartulis,
i hi ha les xifres sobre víctimes
que s'anaven succeint.
Ha passat només una setmana
i, en canvi, potser sembla que hagi passat
més temps, no?
Hem viscut tan intensament aquesta setmana,
aquests dies?
He sigut molt intens.
Jo, a part d'un comentari polític,
com deia el Manolo,
jo voldria potser analitzar una miqueta
aquells dies, no?, el que tu deies.
I que encara continua,
o sigui, se va acabar el dimenje,
però encara està contenent el tema, no?
Jo, com he dit abans com a aficionat,
he viscut, em sembla,
totes les eleccions de l'any 77
que s'han celebrat.
I com aquesta, evidentment,
els últims dies no havia viscut mai.
No sé, t'ho garantís jo que n'hagi viscut també.
T'intervento a més a més.
Tampoc havíem tingut un atemptat tan greu mai
a la història d'aquest país.
Però, per exemple, recordo el dia de reflexió.
El dia de reflexió era un dia modèlic.
Fins i tot els mítings
que se celebraven el divendres anterior
ja no sortien ni en premsa
perquè no pogués significar, diguéssim,
algun missatge polític o electoral, no?
Però, clar, aquest dia va ser terrible.
El dia de...
Com he dit abans, no em segura el nom,
de meditació o de...
De reflexió.
De reflexió, perdó.
Sí, de meditació no va ser gaire.
Sí, de meditació, doncs,
va ser molt estrany, molt estrany.
Amb manifestacions, doncs,
a la nit electoral,
que, doncs, bueno, recordem,
el senyor Mariano Rajoy
va dir que era una manifestació...
Ilegal.
Ilegal e il·lícita.
Jo vaig córrer al diccionari,
perquè, doncs, clar,
són termes que has d'intentar...
Ilegal e il·lícita.
Però, caram,
ahir se'n fa una altra manifestació,
així, espontània.
No?
També era il·legal e il·lícita, no?
O sigui, estem...
No, la d'ahir no era il·legal e il·lícita.
Ah, no, home.
No, la d'ahir no.
Aquí l'havia demanat.
No, no, exacte.
Que s'havien convocat sol, eh, home.
Home, això ens portaria a parlar
de la convocatòria del poder de,
per exemple, els telefons mòbils, no?
Sí, exacte.
Sembla que ara sigui una nova manera,
haguem entrat al segle XXI
amb un altre tipus de manifestacions.
Ja no cal que les convoqui una institució
o un partit polític.
No, però és que jo,
en quan sents aquesta paraula d'il·legal e il·lícita...
Això ja és de vergonya.
No, no, no, però és que...
Hem de suposar que realment
aquestes manifestacions
que es van produir el dissabte
són espontànies,
que corren com allò del boca a boca, no?
I tant.
Esclar, allò de dir
ho portarem a Fiscalia
i en qui culpes, no?
Ara avui he sentit que sí,
que es pot saber,
llençant la tècnica,
qui és el primer que va...
Escolta, tu...
Quan la gent es llança al carrer...
Perdona, el primer
el va entrevistar la SER,
el primer noi que va fer el primer missatge.
Ah, sí?
Sí, sí.
Avui, ara sentia l'anyà que hi ha a Vilondo
que deien que el primer noi
que va fer el primer missatge
el van entrevistar la SER.
Això és que no és...
No, però és que,
independentment d'això...
Jo et dubto molt que sigui legal, això, eh?
Jo em sembla que això també és una reacció
davant d'una impotència.
És veritat.
Davant d'una impotència
fas una reacció desaforada
i dius, home,
això encara conserves la vara de mando
i...
però veus que ja te l'hem tret de les mans
i és una reacció d'impotència.
jo, el discurs de Mariano Rajoy
el dissabte de la nit
és una reacció d'un home
que és impotent davant dels fets,
que veu que la causa està perduda,
que l'endemà passarà el que passarà,
que no ho pot aturar,
i més cal veure el moment d'anar a votar
la cara de l'encara president del govern
i la seva senyora,
que veuen que allò està perdut.
Tot i així, jo voldria trencar
un llanç a favor de Mariano Rajoy,
perquè l'he vist en entrevistes posteriors
i l'home ha mantingut la seva dignitat.
O sigui, dintre de l'enfonsament
que els que tenia per haver suportat
el que va suportar i tot això,
doncs encara la vaig veure jo bastant senyora.
El que ha desaparegut de senyora
és l'encara president.
El que ha desaparegut de senyora.
Porta desaparegut de senyora bastants dies.
Aquest és el que havia d'haver sortit el dissabte
i explicar-li als espanyols la veritat,
per mi.
O sigui, el president, clar,
és el president del govern encara,
encara que sigui en funcions.
O sigui, el que ha donat la cara
entre el poble espanyol
i no el pobre ministre de l'Interior,
que cada vegada que sortia
jo crec que cada vegada estava pitjor.
Estava a veure un moment,
si s'ho va donar a compte a la televisió,
que quan sortia
va sentir un comentari a la tele
que deia
està hecho polvo,
no tenía que haber salido.
No, no.
Però va aguantar.
Això era...
L'altra cosa és el que va informar
o va desinformar, no?
Però la seva enteresa
també com a persona
també no és tan bé.
Crec que allò va ser decisiu,
tota aquesta política informativa.
D'això hem estat ben parlant aquests dies,
en les tertúlies.
Aquest és el gran debat una mica,
en què si el PSOE ha guanyat les eleccions
per aquest punt de rauxa
de molts ciutadans espanyols
que van voler
donar un vot de càstig al PP,
o realment
hi ha un rarafons
que ja ve de fa temps...
A mi em sembla
que com un bon guisat
hi ha molts ingredients aquí, no?
Una és des de molt de temps.
Això que...
La gent ho tenia molt guardat.
Hi havia un sector de la població,
jo no diria tots,
però hi ha un sector
de la població
que ho tenia guardat.
Jo diria fins i tot
que un sector d'un vot jove
que fins i tot
no havia anat a votar mai.
Sí, sí,
i aquesta vegada hem dit
doncs
ara hi anirem, tu.
I ara hi anirem
a utilitzar aquest vot útil, segur.
També el vot
de formacions
que han pujat
d'una manera espectacular.
Que ha dit
anem a votar amb aquest,
doncs perquè, doncs mira,
perquè ens fa gràcia votar amb aquest
o vés a saber que el parque
en les circumstàncies.
Hi ha un ingredient també
de veure
aquesta desinformació.
També hi ha un ingredient
que avui en dia
tenim canals d'informació
molt diversos
i que ens venen de l'exterior
i això és molt important.
Aquí he jugat
un paper important.
És a dir,
amb la premsa estrangera.
I tant.
La nit del dissabte
aquí d'informacions
en els canals
diguem-ne
nacionals estatals
ben pocs.
TV3
van dir alguna cosa
però molts,
molts,
jo m'hi conto,
seguien amb aquesta informació
per al canals estrangers.
I CNN+.
La CNN,
la BBC
i una cadena alemanya
que no sé quina era.
que t'estaven retransmint
en directe
com si fos un partit de futbol
el que estava passant
als carrers de Madrid.
Aquesta informació
la gent la té.
La té,
encara creiem,
encara creiem molt més
en la premsa estrangera
que la d'aquí.
aquest xip,
encara el tenim.
Una informació
que ens ve d'una...
Ens recorda més.
De totes formes,
jo en diré una cosa,
o sigui,
el que sí que és una realitat
és que
el Partit Socialista
el dimecres,
o sigui,
abans de les eleccions,
l'última encosta
que manejaven
que ja no,
o sigui,
que no es podia publicar,
el Partit Socialista
obre espanyol
manejava una encosta
d'empat,
inclús un punt
portem-ho nosaltres,
o sigui,
el que és el Partit Socialista,
o sigui,
que ha ajudat
la situació
de la mala gestió
del govern
de tota la informació
desagradablement
de l'atemptat,
no?
Però les coses
no anaven
per una victòria
clara del PP,
o sigui,
que les coses clares,
això s'haurien de la prensa
aquí d'empat
tècnic.
I a Andalusia no et dic res,
o sigui,
a Andalusia les enquestes
eren ja totalment diferents,
o sigui...
De totes maneres
el fenomen de la comunicació
que estaves dient abans,
Pitú,
jo crec que a partir d'ara
hi haurà un abans
i un després del tema,
no?
Els gurus de la comunicació
mundial jo crec que
em donaran molt exemple
de tot això,
clar,
és que s'inicia ja
des del moment
de l'atemptat,
no?
En el qual un ministre
ha de sortir
i donar la cara.
Suposo que
assessorat
una comunicació
cap a un costat
o cap a un altre.
I a partir d'aquí
se desenvolupa
tota una sèrie
de diferents coses,
des de les comunicacions
entre persones,
a través dels mòbils,
convocant manifestacions,
a través de buscar,
com tu deies,
també informació exterior.
Clar,
és que
la informació
avui en dia
no es pot monopolitzar.
És impossible,
avui en dia
hi ha tants canals
via internet
o via premsa estrangera
i tot això
que no ens podem equivocar.
I fins i tot,
si analitzaves
veies que
la premsa francesa
deia una cosa
i la premsa britànica
en deia una altra.
També ho heu seguit
fins i tot
no sabies on quedar-te,
no?
La premsa francesa
estava seguint
una miqueta
la rutina
del govern espanyol
en quant a l'autoria d'ETA
i en canvi
la premsa britànica
era totalment...
Al començament...
No, després també va canviar,
estic d'acord, això.
Perquè després
els comunicats
que van fer
des de la Moncloa
els corresponsals
de premsa
a l'estat espanyol
que, per cert,
van treure ahir o abans d'ahir
un notificat
queixant-se
a la Direcció General...
Sí, perquè la Moncloa
va trucar
a tots els corresponsals
assegurant
que era una autoria d'ETA.
També va trucar
al president del govern espanyol
a tots els directors
dels principals diaris espanyols.
Ahir ho deia el Franco,
el director
del periòdic.
Antonio Franco.
Antonio Franco.
Ja que parlàvem
ara de premsa estrangera
i de premsa en general,
la veritat és que
un cop s'ha sabut
el resultat electoral
hi ha un corrent d'opinió,
també alguns diaris estrangers,
també diaris espanyols
i, evidentment,
sectors pròxims al PP,
en fi, que diuen
que això ha estat
com una victòria
del terrorisme.
És a dir,
que Al Qaeda,
el terrorisme islàmic,
ha aconseguit
guanyar unes eleccions
en el sentit
de fer un canvi polític
en un país
a l'estat espanyol.
No podem caure amb això.
No podem caure amb això.
Perquè, a més,
ara sí que caiem amb això
també hem de creure
que el juny,
no, el maig
crec que hi ha eleccions
als Estats Units,
doncs també...
El novembre, el novembre.
No, perdó, el novembre.
El juny són les europees.
Sí, exacte.
Depós també les Britàniques,
també estan dintre d'aquest any,
també,
el Toni Blair
i després el...
El novembre,
el George Bush.
O sigui, clar,
és que sembla que
si acceptem això,
preparem-nos,
hi haurà un macroatemptat
al Reino Unit
i un altre Estats Units.
Joan, a part d'això,
si ho haurà dit,
i si ho haurà sigut
ETA la de l'atemptat,
o sigui,
les eleccions també les ho haurà...
O sigui,
si les guanya el PP,
també ho haurà sigut
ETA la que ho haurà...
Això és absurd.
O sigui,
això és,
jo crec que és
les persones que estan
en aquest moment caient
en aquest parany
són malpervedors.
O sigui,
el que va dir la ministra
en funcions de la Pilar de Castelló,
això no es pot dir.
I també menysvalorar...
El poble?
El votant, no?
Clar,
o sigui que...
No dubto que hi hagi gent
que haguéssim anat a votar.
A més,
un 79%
de l'electorat
que ha anat a votar,
o sigui,
encara és més fair per mi,
amb més participació,
la votació encara té més...
O sigui,
més important...
És més legítima.
És més legítima, no?
O sigui,
que no...
Si es vota un 60%
o un 55%.
Llavors,
és que no ho entenc.
Com a aquell diputat de l'UGO
que diu que no sabia
si el president de l'UGO
no va ser el Bin Laden
o José Luis López Zapatero.
O sigui,
o l'alcalde de Madrid
que no sé quina bastarassada
ha dit avui també.
No,
ets vota Roma, això, Manolo,
perquè així com anys enrere...
Ara sap què he dit...
Perdona aquest detall,
un moment.
Saps què dic?
Que diguin el que vulguin.
Ja, ja, ja.
El govern s'hi constituirà
el dia 16 d'abril
i a partir d'aquí
qui ho fa bé
endavant,
qui ho fa malament
li criticarem igualment.
Joan, digues.
Però així com anys darrere
una prova de desacord
de la societat
era no votar
o la insubmissió
o votar en blanc,
doncs ara,
precisament,
tornant als temps
del fòrum de la comunicació
és totalment el contrari,
de dir,
anem a votar
i anem a votar tot això.
Molts ciutadans
segurament s'hauran adonat
que anant a votar
es pot canviar
en un moment determinat, no?
Si no és el que...
Podríem entrar al debat
l'altra vegada
si el vot útil
no el vot útil, no?
Perquè jo que estava...
Però si això també
el vot útil,
escolta tu,
tots els vots són útils.
Sí, i tant,
tots sumen.
Útil per a què?
Jo em sembla
que una de les coses...
És una cosa
que s'haurien d'apuntar
tots els partits polítics
és d'esperonar
la gent de veritat
i recordar-los-hi sempre
al poble
que és important anar a votar.
Si un 74% és important,
quin més important
seria un 85%.
Evidentment.
I això és la primera allò,
punt número 1
d'un programa electoral, no?
Incita a la participació, no?
Això d'entrada.
Que et pot anar bé, home,
sempre hi ha partits
d'aquells que diran
escolta,
el que parlem nosaltres
és que un 50% vagi bé
perquè tenim molt acotat
el nostre electorat
i em sembla
que aquells ens fallaran.
Home, doncs això
és un trist favor
a la societat en conjunt.
Però jo...
Gràcies, ja la veiem.
Però jo em sembla
que la història
passa
i això del cap de setmana
ha passat
i em sembla
que l'hem d'obrir
els ulls
cap a un futur
i cap a una esperança, no?
I hem de començar-li
a demanar coses
amb aquest nou president
i amb el seu govern.
I que ja has fet la carta
dels Reis.
Jo sí,
jo sí, eh.
Jo el primer
que li demano
és que aquest estat
de crispació
que hi ha hagut
els últims anys,
els últims quatre anys,
però principalment
els dos últims anys
que es talli d'arrel,
que els ponts destruïts
del diàleg
de Madrid
cap a això
que en diuen
la perifèria
es tornin a construir
més forts que mai,
que mai més
es tornin a trencar.
S'ha de resoldre
d'una vegada
per totes
el problema
del País Basc
i aquí
qui té
la clau de volta
de tota aquesta història,
per mi sempre ho he vist
molt clar,
és el Partit Socialista,
el partit,
el PNB
és el partit,
allò,
el pal de paller
d'aquell país
mentre es demostri
el contrari,
per molts condicions,
per mi, eh,
però qui en té la clau de volta
i s'ha demostrat
en la història
és el Partit Socialista,
no?
I aquí
s'ha d'arreglar
el problema d'allà dalt.
I aquest final
de període de crispació
vostès noten
que ja s'ha acabat?
És a dir,
ara, insisteixo,
avui fa una setmana
d'aquell atentat...
Jo em sembla
que en aquest moment
està l'anavira.
Sí.
Home,
deixa que comenci
a governar aquest govern.
Però pregunto
com veuen l'ambient
aquests dies.
El que passa
és que és el que diu,
o sigui,
ara està a la nevera,
està congelat
va ser ahir
o abans d'ahir
que el José Luis Roza Paterolo
va dir que una de les primeres coses
que faria
és reunir-se amb l'Andakari.
Mira,
mira,
si dintre d'un any...
Ja hem parlat,
ja hem parlat.
Si dintre d'un any
encara tenim reaccions
del senyor Rodríguez Ibarra
de les quals
ens té acostumats,
és que el Partit Socialista
no s'ha pogut portar
bé aquesta història.
Evidentment.
I això ha de ser
com a màxim dintre d'un any.
Jo crec que té dos problemes
amb el Partit Socialista,
diguem-ho així, no?
Perdona que sigui
que ara no vull fer llenya
ni res.
No, no, no,
amb absolutament.
No, no, amb absolutament.
Tampoc ho pratec, no?
El primer problema
que té una majoria simple
no suficient.
Però còmoda.
Per tant...
Però molt còmoda, eh?
Els 164 diputats
van governar l'OCDE en 159.
Espanya té problemes
molt importants
interiors i exteriors
com per no tindre
una majoria d'aquestes dèbils
i tindre que estar pactant
cada instant,
com diuen,
una cosa determinada.
Tu, perdona, Joan,
series doncs partidari
que fes un govern ja de coalició
estable,
amb majoria absoluta.
Jo crec que sí.
Jo soc favorable a això.
I no vull dir noms,
o sigui, no, no,
perfectament,
que pugui triar qui vulgui.
I la segona
és que no pot ser,
com aquest matí,
em sembla,
la que he vist al país,
o no sé quin diari,
de futurs candidats.
Perdona,
com no feu allò,
escombreu d'una vegada,
mantenint sempre,
evidentment,
em sembla molt bé
que el senyor Marín,
doncs,
pel seu prestigi,
pugui presidir
un parlament i tot això.
Però parlàvem des d'almúnias,
al Rodríguez,
aquell que va estar
a Comissions Obreres,
no sé,
una sèrie de persones,
a la Carmen Alborc,
vull dir,
si això,
vull dir,
serà un retrocés.
I crec que això és un problema.
I això,
crec que el presencialista,
diguéssim,
tenint la imatge nova,
immaculada,
com té del Zapatero,
ha de seguir amb aquesta línia,
també.
El fill del que deia el Joan Besora,
Pitu i Manel,
governa en minoria
o governa en coalició?
Estable,
jo perquè tingui la majoria assegurada,
sempre?
No,
jo diria govern monocolor,
que la decisió ha sigut molt encertada,
precisament.
I després anar pactant cada cosa?
Anar pactant cada cosa
amb el que sigui,
no?
Llavors,
que hi ha temes
que han de pactar amb tots,
d'acord?
O sigui,
pensem una cosa,
quan surti l'Estatut
del Parlament de Catalunya,
el PP ha de votar,
part dels diputats del PP
han de votar que sí,
perquè si no,
no...
Perdona que faci un incís,
però abans de passar això a Madrid,
el nou Estatut,
el govern de la Generalitat
estarà d'acord
en com s'ha d'enviar?
Com s'ha d'enviar?
O serà una segona edició
del Tunnel de Mercons?
No, no,
jo dono per fet,
jo dono per fet
que a Catalunya hi ha un consens
i que del Parlament de Catalunya
surt un consens d'un Estatut.
Dono per fet això.
I ha d'arribar a Madrid.
No, no,
jo em m'alegraria moltíssim,
la veritat.
Doncs dono per fet això.
Sí?
D'aquí dos anys
surt un Estatut
del Parlament de Catalunya
i ha d'arribar a Madrid.
O sigui,
has de pactar amb el PP
perquè surti aquest Estatut, eh?
Si no, no en surt, eh?
Home, això ho hem de tindre molt clar.
Sí, sí.
O sigui, part dels diputats,
25 diputats del PP
han de votar sí, eh?
Pitu, tu govern...
Si no, no sortirà, eh?
Govern monocolor
amb pactes puntuals o...?
Jo d'entrada sí.
D'entrada sí.
Això no vol dir que a mi
depèn de què vagi en les històries
s'hagi de fer un altre moviment.
però d'entrada penso que sí
i inclús és bo.
Inclús és bo
que no entri en bons altes condicionants.
Això també obliga una cosa,
vull dir,
amb aquella utopia
que sempre hi ha un sector
que hem somiat, no?
És a dir,
aquesta situació es dona
per aquesta utopia, no?
Que moltes coses
hagis tindint la suficient cintura
com per haver de pactar
els grans temes
i els petits temes
amb quasi bé tothom.
I això
vol dir un esforç
pel qui té aquest 164
i un esforç
per aquell que sap
que tenint-ne
8
o tenint-ne 10
de dir-li
que sigui o que no
deixar-se convèncer
o introduir-hi
aquelles coses
que ell vol introduir allí, no?
Jo aquesta relació,
aquest joc polític
que de fet és...
Perquè, a veure,
és molt còmode
manar
i fer decrets
amb majoria.
Ara sí.
allò que diuen
escolta tu
perdent
perdent disfruto
guanyant
i deu ser l'hòstia.
Ara estem amb l'antítesis.
Abans hi havia
una majoria absoluta
i per això vam anar a la guerra.
Perquè van decidir
anar a la guerra
i altres coses.
un pacte allò fet
des del primer moment
amb un partit
minoritari
però que et doni
la majoria estable.
D'alguna manera
també és això.
És manar
en majoria, no?
I llavors
jo no...
A veure,
si m'hi trobés el cas
potser no m'agradaria
manar d'aquesta manera.
Perquè m'obliga...
m'he sentia tan còmode
que mire,
a trucar al secretari
escolta,
em prepara el de aquest
que el firmo, no?
No cau ja ni...
Això penso que no és bo.
Ni pel que m'ara
ni pels altres
perquè els altres
també ho han dit
perquè hi hem d'anar-hi.
De totes maneres
ara també es produirà
una escena política
que no estàvem acostumats
i és la majoria
al Parlament,
al Congrés de Diputats
però en canvi
el Senat no hi és.
Què és una segona?
Però al Senat
tal qual està Joan
és capaç que igual...
Per fi el Senat...
Per fi el Senat...
Sí, però poden
rebutar moltes coses, eh?
No ho sé, eh?
Sí, no ho sé, sí, però...
Però saps com es diu
en els partits de temps, no?
És el que estava parlant
és una inestabilitat manifesta.
A veure, si no ho parlin tots alhora
que si no...
Joan, digues, digues.
No, no, que és curiós,
és curiós la situació.
Serà una inestabilitat manifesta.
No, no és una curiositat...
O sigui, és una...
O sigui, curiositat més
d'aquesta legislatura.
Ara, que a l'hora del legislar
i ho dic en castellà
però en català no en surt
és igual,
que tingui majoria al Senat.
No, no, no, no despreciem la...
No, no, un moment, no, no, no.
És que el Senat,
el Senat, tal qual està,
és una càmera de segona lectura...
Aquesta és una signatura pendent?
Aquesta és una altra signatura pendent.
Aquesta és una altra signatura...
Que ningú la vol afrontar, eh?
Que ningú la vol afrontar.
D'acord, totalment, totalment.
Però potser ara els propis interessants...
Ara, jo crec que s'hauria d'afrontar i molt.
O sigui, la situació del Senat
ha de ser una càmera territorial,
totalment.
I això ha de quedar molt clar.
Mira, vols que et digui jo la sensació
que tinc el Senat?
Com que són els altres alemanys
que tenen...
No, no, però escolta,
vols que et digui quina sensació...
I jo no estic vinculat a cap partit polític, eh?
I ho sento molt,
però ho haig de dir-ho com jo ho penso.
No, no, perfecto.
El Senat, a mi, em dóna la sensació
que els partits polítics,
salvant uns roses absorpcions,
el tenen de la mateixa manera
que també tenen el Parlament Europeu.
Allò que vulguem més diu,
o col·loquialment,
com un sabentira d'elefants.
Sí, home, sí.
Escolta'm, per favor,
digue'm, digue'm...
Tothom ens diria,
ara no perquè hem plegat molts,
però ens diria,
doncs, la presidenta del Senat, no?
Avui és la presidenta de la Comunitat de Madrid, eh?
Molt bé.
Escolta'm, el president del Senat...
És la tercera persona.
Fem-me la pregunta i veurem quanta gent.
Sí, però...
Quants senadors...
Però ara precisament d'una d'aquesta circumstància.
És totalment desconegut.
Fins ara és un...
I és una signatura pendent,
una signatura pendent,
i hi ha una càmera allí,
uns senyors que hi van,
es reuneixen,
tot es debaten al Congrés.
És a dir, la ciutadania,
el Senat el desconeixent.
Sí, sí, totalment.
No sé per què serveix,
perquè tampoc se li ha donat valor polític.
Els mateixos partits polítics,
amb majories absolutes del PSOE,
amb majories absolutes de l'OCDE,
amb majories absolutes del Partit Popular,
amb majories no absolutes,
però amb tallòs,
amb suports,
amb pactes de convencions del PDB.
El Senat ha quedat allà...
Fins ara ha sigut així,
però a partir d'ara
es donà una circumstància
totalment diferent.
I no oblidem
que a més
té que tindre
la certa importància del Senat.
És una qüestió de voluntat política.
Té una cinquantena
de senadors,
no electes,
però designats
per les comunitats autònomes.
O sigui,
té una representació directa
de totes les comunitats autònomes.
Això ha de ser útil.
Clar, clar.
I és una voluntat política.
Jo personalment,
i ara parlo personalment,
per mi la designació
del Senat
hauria de ser
de les comunitats autònomes,
de los parlaments
de les comunitats autònomes,
i que sigui una càmera territorial realment,
i que si ella se discuteixin
els problemes
que tenen
els territoris
de tot l'Estat.
Però clar,
ara tornem...
sigui un estat plurinacional,
de veritat.
Però ara qui serà el president?
Qui serà el president del Senat?
Igual és algun del PP, no?
Igual és algun del PP,
i evidentment...
El president del Senat
en aquests moments
que era el president de Castellabana.
No, no, qui serà?
Qui serà?
Qui serà?
Ah, qui serà?
Aventi majoria del PP, diu.
No, però no té majoria, eh?
Si suposen tots els partits
en contra,
no té majoria absoluta, eh?
Bueno, no té majoria absoluta.
No ho sé.
Majoria absoluta no en té, eh?
Ens queden pocs minuts.
Aquest dissabte...
Aquest dissabte hi haurà manifestacions
a totes les ciutats del món
contra la guerra.
Farà un any,
ara fa un any,
de la imatge de l'assessores,
ara fa un any
de l'inici de l'agressió a l'Iraq.
Tot això en aquest panorama post-electoral
que tenim a l'estat espanyol,
amb l'anunci de Zapatero,
per cert,
de retirar,
de fer tornar les tropes espanyoles
abans del 30 de juny,
si, en fi,
si la ONU no comanda
totes les tropes estrangeres
que hi ha en aquell país.
Com veuen tot aquest tema de la guerra?
Un any després,
les manis seran,
creuen multitudinàries,
la resposta dels ciutadans
es mantindrà,
Pitu?
És una incògnita?
Jo em sembla que la gent
tornarà a sortir al carrer.
En quant a la retirada de les tropes,
jo en soc una mica incrèdula.
Sí?
No et creus a Zapatero?
No és que no me'l cregui,
és que no sé si podrà fer-ho.
Joan?
I jo en quant a les manifestacions,
segur que sí,
segur que la gent tornarà a sortir al carrer,
i en quant a Zapatero,
evidentment,
té una espada de demòcles al damunt,
que, doncs bé,
clar,
les promeses s'han de complir,
però jo crec que primer que tot
ha de saber en quina situació
està el poder retirar
o no les tropes de l'Iraq.
És a dir,
què és el que ja ha signat,
què és el que ja ha compromès,
i si l'ONU en aquest moment
actuarà o no actuarà.
Benel?
En quant a les manifestacions,
jo crec que la gent sortirà al carrer,
no tan massivament
com va sortir l'altra vegada,
evidentment,
però que tornarà a sortir al carrer.
En quant a retornar les tropes,
jo estic convençut
que l'Oriol de Zapatero
complirà la seva paraula.
Dintre,
dintre,
o sigui,
que si les Nacions Unides
no fan...
De fet,
ja estan buscant una nova resolució,
però a part,
davant de dir això,
el que sí que té
és un matalàs molt gran
aquí a Europa,
el que és el Zapatero,
amb Alemanya i França.
Però el podrien acusar
d'insolidari, no?
Seria segurament
la primera acusació que arremia.
També haurien de ser
insolidari França i Alemanya,
no?
I no crec que sigui així.
O sigui,
llavors,
el que passa,
el problema està aquí
és que si marxen
les tropes espanyoles
ja estan dient molts
que marxaran també.
Algo passa.
o sigui,
aquí hi ha una solució
que s'ha de buscar.
I jo crec que
complirà la seva paraula,
perquè si no,
jo crec que molta gent,
inclús de militants socialistes,
se li tiraria de molt bé.
La veritat és que
més un any després
la situació a l'Iraq,
en fi,
com hem pogut comprovar
les últimes zones,
és dramàtica.
Les relacions internacionals
són una altra història
i França i Alemanya
tampoc ho veuen
amb gaires bons ulls
que les tropes espanyoles
marxin d'allà,
perquè també els hi serveixen
de coixia.
No, no,
però això ho han dit que sí,
i Pitu,
ja han dit que sí,
han dit que sí.
En fi, senyor,
s'acaba el temps
de la tertúlia.
Avui també enclau
post-electoral
és el que predomina
aquests dies.
Hem convertit
la tertúlia
amb Joan Besora,
amb Manel López Pasca,
amb Pitu Rovira.
Hem tingut la baixa
a última hora
de Rafael Muñoz,
que li disculpem,
evidentment.
El convidarem
la setmana que ve.
Gràcies a tots tres
per compartir aquesta estona
amb els oients
de Terraona Ràdio
i fins la propera.
Adéu-sia, bon dia.
Moltes gràcies.