Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No és cap broma, perquè tenint en compte, ara entrarem a parlar en temes, diguem-ne, més d'estricta actualitat, però la Teresa explicava una anècdota que és prou indicativa, ara que dèiem això dels mòbils. Ahir a la nit, com vostès saben, vam tenir al Teatre Metropol l'obra Por Amor a l'Arte, interpretada per Maribel Verdú i Juan Juartero. Tornen a representar-la...
Sí, avui.
Que per cert, comentaves que molt bé.
A mi em va agradar.
Teatre madrilenya, en el bon sentit, aquest tradicional.
Sí, vull dir un altre estil, doncs hauré de fer teatre, però a mi em va agradar.
I va sonar el mòbil, però no una vegada.
Tres vegades.
Tres vegades.
O sigui, el teatre estava ple fins dalt. Tres vegades. El primer mòbil suposo que tothom se'ns pot escapar de no pagar-lo, però no, i després del tercer ja et fa...
Bueno, doncs la senyora Maribel Verdú va parar a l'espectacle, que tanquessin el mòbil i va dir, doncs com ho sé, i va difiendom, patapam, patapam, i va continuar.
Doncs molt bé la senyora Maribel Verdú d'aturar la funció.
Però la gent... Desastre. Trobo que és una falta de respecte pels actors, i no només pels actors, sinó pels altres espectadors, que et desconcentres, estàs allà mirant un cos i pip, pip, pip, comença a sonar.
No ho sé. Potser també hi havia una gent que estava poc habituada en el teatre. No tothom, eh? Vull dir...
No, però...
És veritat, no és un cas aïllat aquest, no és un cas aïllat, eh?
No, no ho sé, no ho sé, eh? Vull dir, però el costat és que abans són altres mòbils, no? A mi em va, com a tarragonina, em va agafar molta vergonya pensar que...
I com a espectadora, en general, no? A més, abans de començar, no et diuen apagant el mòbil, però sí que hi ha una... Bé, una sentonia que et diu que no es poden fer enregistraments, ni fotos, no sé què...
No, hi ha una veu en off que també t'ho diu, així ho diuen.
El mòbil, no recordo, pensava en la metropòlia, el mòbil no diuen res. Però, bueno, és de calais, no? Vull dir, jo entro a un teatre i apago.
És que ara sembla que no puguem anar enlloc sense el mòbil connectat.
Clar, són obligacions que ens creem, que són absolutament artificials.
Sí, que abans d'anàvem i no passava res, però dura una hora i 35 minuts la funció.
De tota manera, jo penso, jo soc una persona essencialment despistada, i a mi em pot passar això, eh?
Jo trobo que hi ha de tot arreu, Laura, o hi ha situacions que és complicat que et passen perdonables, eh?
A mi, al principi que tenia el mòbil fa anys, em va passar, i em va agafar una vergonya tremenda.
El vaig apagar, i mai més m'ha passat, t'ho juro, mai més.
Ara, i et dic que el primer mòbil que va sonar, doncs, bueno, no ho van dir, per tant, pot ser.
Però ja el segon no havia de sonar, ja la paga, ho dic ostres el mòbil que tinc engegat.
Però jo crec que el primer t'excusa.
A mi personalment, ara que ho deia, ahir vaig fer una xerrada col·loquia amb un col·lectiu de persones, en fi, de gent adulta,
i també, primer que dius, primer va sonar el mòbil, pots entendre que aquella persona, potser, tenia que rebre un missatge,
però és que després va continuar dos o tres vegades, també em veig dins, igual.
Passa que el tema era més col·loquial, no era tan formal com dir una obra de teatre,
però també vaig pensar que eren persones adultes que estaven fent allà una xerrada,
i que si algú podia estar, hi podia estar, i si no que sortigués fora i fes la trucada que tingués que fer, no?
Però mira, el que ens criem...
Sí, sí, fa tres, no sé si recordo, tres anys o una mica més, el magatzem, mira que és petitet, no?
Doncs també hi havia una funció i va sonar un mòbil, recordo.
I el del mòbil agafa i diu, oye, que es que no te puedo contestar, que estoy en el teatro.
Aquest ja és un virtuós, eh, del mòbil.
Aquest ja realment està en una altra dimensió directament.
Déu-n'hi-do, hem començat parlant dels mòbils, i és que la veritat, en els darrers temps,
i ho comprovem a totes les tertúlies, difícilment centrem la nostra atenció en l'actualitat local, no?
Perquè hi ha tantes coses que ens envolten, hi han passat tantes coses en les darreres setmanes,
que no hi parem compte que la ciutat continua funcionant, que tot continua tirant endavant,
que tothom té projectes.
Jo no sé si avui, com que els divendres ja ho tenim també, això de que anem més relaxats,
si us decanteu més per l'actualitat local, internacional, tenim roba per tallar tot arreu, eh, per tant, no sé, no sé.
Jo penso que, de tota manera, centrar l'interès en altres temes internacionals, podem dir, és important.
Tots tenim el cap en els mateixos puestos, en penso, no?
Sí, suposo.
I de totes maneres, això mostra que, en el fons, hi ha certes notícies que nosaltres diem d'actualitat,
que no són d'actualitat, possiblement, per la importància de les mateixes,
sinó perquè a vegades tampoc no hi ha, i això imagino que els periodistes millor que ningú podeu dir,
i a vegades un es troba amb dir, bueno, què és avui actualitat?
Sembla que cada dia haguem de tenir actualitat, una estricta actualitat, per debatre, per discutir,
i hi ha vegades que n'hi ha, i a vegades que, pel que sigui, no n'hi ha, o són menors, no?
El que hi ha és una certa expectació davant de tots els canvis que s'han anunciat
i que s'han d'anar produint, no només en quant a macroestructures polítiques
de formació de govern, sinó ja a actuacions que, segons avui podem llegir en la premsa,
doncs es poden anar materialitzant,
tenint en compte que aquesta és una tertulia de dones, amb tot el que això implica.
Hem sabut, per exemple, que des del govern de Madrid es plantegen ja, doncs,
i implantar, canviar, modificar la llei de l'avortament, per exemple,
per una llei de terminis, és una notícia destacada del dia, sens dubte,
i que afecta amplis col·lectius de la societat, no?
I imagino que aquí també, doncs, hi haurà un cerre en debat.
És un tema que feia molts anys que no es debatia sobre l'avortament, us en recordeu?
Sí, sí, molts anys.
Divorci, avortament eren temes clàssics de...
Legislatures, no?
Legislatures, sí, sí.
No sé si voleu partir d'aquí i altres canvis que es puguin produir.
Jo crec que ara la gent, jo el que percebo de la gent és una certa il·lusió.
També percebo que avui en dia ser de determinat partit polític és molt dur,
més que fa mitjany, per exemple.
És a dir, ser del PP ara, la gent ho diu amb la boca petita.
És cert, i a més conec gent que ho és, i ho passen realment malament, no?
Llavors, una mica, s'han demonitzat segons quines coses,
però el que sí que és cert és que la gent amb aquest canvi que hi ha hagut al govern està bastant il·lusionada,
no només per, una mica, per l'autoritarisme que estàvem visquent
i per la sensació a Catalunya que estàvem passant una època en la que nosaltres érem culpables de moltes coses,
sinó perquè necessitàvem un canvi i ara tot el que succeirà ens il·lusiona bastant, no?
El que a vegades és que no sé com es resoldrà tot això,
però estem tots a l'expectativa per això, potser ens preocupem, és el tema que ens preocupa, no?
L'expectativa, probablement aquesta és la paraula, no?
Sí, sí.
Jo també crec que sí, és l'expectació aquesta que genera tota situació nova,
que permeti donar respostes noves.
Amb aquestes noves necessitats, com dèiem abans, potser havien quedat una miqueta de jornades
perquè havia fet un debat en una altra legislatura
i ara havia quedat durant bastant temps sense tractar aquests temes
que calgui posar-los al dia, crec jo també.
Sense parlar, les portes de les escoles ja sabeu vosaltres,
a certs moments d'espera de vida quotidiana,
fan molt que paris l'orella i experimentis el que està en el pensament de la població en general, no?
I moltes preguntes que es fa a tothom és, bé, i ara tot això com canviarà?
I justament avui que tenim la Laura, que heu fet aquestes jornades esplèndides sobre dret penal,
homenatge a Josep Miquel Prats,
justament es parlava del que suposa la reforma del 2003 del Codi Penal.
Partint d'això, vull dir, reformes, lleis, coses que estan endavant la tala.
Ara penso la llei d'ensenyament, sense anar més lluny.
Totes aquestes aplicacions, tots aquests canvis,
ara com els hem d'anar païnt i com els han d'anar administrant els gestors de la societat?
És una pregunta que es fa a molta gent, no?
Jo crec que és veritat que hi ha moltes expectatives, que hi ha molta il·lusió,
però crec que també és important que a partir d'ara hi hagi, no sé si molta, però paciència.
Perquè les reformes que es volen emprendre són tants,
i hi ha tants àmbits diferents que la gestió política no és d'avui per demà.
I sembla que tots estem esperant ja, o retirades de les tropes, o llei de l'avortament,
o llei que permeti el matrimoni entre homosexuals,
i políticament això no és fàcil de gestionar,
i això no és d'un dia per l'altre, ni d'un mes per l'altre,
i llavors possiblement per moltes d'aquestes reformes haurem d'esperar
molt més temps que no un mes, dos mesos, tres mesos, o quatre mesos, cinc mesos.
Per tant, també jo crec que és molt important que la gent sigui conscient d'això,
que es vagi fent les coses també pas a pas, petit a petit,
perquè cada reforma d'aquestes ha de ser ben pensada,
ha d'estar ben treballada, i ha d'estar ben explicada a la societat.
I per tant jo crec que després d'aquest entusiasme general,
que a més jo crec que és merescut,
també ara és hora una mica de reflexionar,
i sobretot de tenir paciència amb aquells que són els que han de conduir els afers públics,
perquè tampoc no tenen, penso jo, gens, gens fàcils.
A més hi ha coses engegades en les que s'han invertit moltíssims diners,
moltíssima gent treballant,
i això s'ha de recol·locar d'alguna manera, no es pot tallar en sec.
Clar, aquesta és la pregunta,
i una cosa que deia la Laura que és importantíssima
respecte al que fa a temes d'una certa sensibilitat,
perquè a la societat, independentment dels vots,
hi ha moltes sensibilitats respecte a molts temes,
i tot això s'ha d'anar explicant, no?
Hi ha temes que poden ser més sensibles de debat que no pas altres,
que estiguin en una línia ideològica,
però moltes vegades no és una qüestió d'ideologia.
No sé què en pensa la Carme.
Jo també pensava en el que deia que l'important és administrar-ho,
i administrar-ho vol dir fer-ho i prendre les decisions
en el seu moment concret,
i realment molt debatut, molt contrastat, etc.
Per tant, s'ha de treballar molt.
Això vol dir treballar molt tots plegats,
tots els responsables en primera línia,
però també la societat com a tal,
responsabilitzar-se que la polis és cosa de tots.
Parlem molt de la política i dels polítics
i oblidem que polis vol dir això, no?,
el govern, però també en què hi participem tots.
I hem de ser més responsables.
Jo penso que hi ha molta il·lusió,
però hem de tenir molta paciència,
com dèieu,
i sobretot, no sé,
una cosa que has dit tu,
que fins ara teníem la sensació
que els catalans tinguem culpa de moltes coses,
no?,
i, bueno,
trobo que no,
que ens ha canviat una mica el xip aquest.
A mi em va passar una cosa molt grossa
el dia de la barbària brutal a Madrid,
em va passar una cosa molt grossa
que inclús jo em vaig quedar,
però què estàs pensant?
Vaig pensar,
quan estàvem,
encara havia dubte si era un ETA o era el Caeda,
el primer que vaig pensar,
vaig pensar,
tant de bo sigui el Caeda,
però,
i on ràpidament vaig dir,
però què estàs pensant?
És igual,
els dos són els acíls,
però, clar,
per què?
Simplement m'havien fet crear la sensació
de que si era ETA...
No culpa de nosaltres,
ja estàvem...
I això és molt gros.
Però, clar,
si entres en una espiral,
que és una altra història,
no?
Sí, no, no,
però, clar,
la sensació...
Sí,
la primera reacció...
Sí,
però els catalans també amb això
hem de tenir una meitat de memòria
i memòria propera.
En els altres,
perquè de govern del Partit Socialista a Madrid
també mantindràs les lopes famoses,
per tant,
també hem de tindre memòria
i l'hem de refrescar,
i hem de ser...
Igual que el fiscal en cap que tenim,
bueno,
a Espanya,
que és el cardenal,
és que més horrorós no pot ser,
però és que no ens en recordem,
que a l'època del PSOE
hi havia un fiscal en cap,
que jo no sé,
no me recordo com era,
però és que era allà també...
Exacte,
això volia dir,
no,
perquè també ho han passat malament,
vull dir,
jo,
si no m'he sentit incòmode
com a catalana
està durant el govern del PSOE,
i parlo per la universitat,
vull dir,
jo amb els meus col·legues
com ho he passat més malament,
és quan realment hi havia el PSOE
al govern de Madrid.
Sí,
una experiència.
La memòria històrica és molt selectiva,
no?
En tot cas,
jo crec que cal aprendre
dels errors
o d'allò que no t'ha agradat,
en el sentit,
ja n'estic ensenyant
la política de futur,
amb el nou govern,
amb el nou president,
amb els nous partits
que donen suport,
i penso que no hem de caure,
o no hem de caure,
vaja,
en els errors comesos,
i s'ha d'intentar
aportar tot
amb el màxim consens polític possible,
és a dir,
tirar endavant
els projectes del nou govern,
i alguns són molt ambiciosos,
i alguns són clarament contradictoris
amb les posicions del Partit Popular,
però en la mesura que es pugui
intentar trobar el consens,
intentar trobar els punts
de trobada
entre les diferents forces polítiques,
i sé que és,
a vegades,
pràcticament impossible,
però s'ha de forçar al màxim,
perquè justament
no podem caure
en el que venim criticant
del govern anterior,
la prepotència,
la crispació,
que hi havia,
i general de la gent
que sempre estaves com enfrontada
a més equilibrats.
A vegades un ha de cedir,
no?,
les seves reivindicacions,
però anar-hi a trobar
o d'estar tots millor.
Evitats,
sobretot no abatar
a cap interlocutor
si és democràtic,
està clar,
però a cap,
ni perquè sigui del PNB
ni a ningú.
Els governs
es caracteritzen
per diferents etapes,
no?,
a mesura que s'estàs instal·lat
en el poder
hi ha una evolució
gairebé natural
que probablement,
bueno,
d'això ja entenen
els analistes més experts,
però contemplant-ho
des de fora dius,
home,
és que quan s'ocupa
durant molt de temps
un determinat càrrec
sembla que hi ha una tendència
a adoptar
determinades actituds,
no?
Sí,
són una sèrie de factors.
En el cas del govern popular,
les últimes dues legislatures,
això és evidentíssim.
Del primer dia a l'últim
hi ha un camí.
La primera,
clar,
totalment diferent,
no?
Jo també,
com deies molt bé
la paraula consens,
per mi crec que és la més vàlida,
més de cara a Europa,
hem de construir Europa,
perquè Europa l'havíem oblidat
i jo crec que per mi
això és una...
exactament,
inclús intentàvem destruir-la,
perquè jo no estàs a aquest punt
i hi ha un moment
que ens vam sentir
que nosaltres,
l'estat espanyol,
destruïa el model europeu,
no?
Crec que hem de recuperar això
i per recuperar aquest concepte d'Europa
i per tirar endavant
aquesta ciutat pel segle XXI,
que la paraula consens
i compartir
i aprofundir en allò
que tots,
per alguna mesura,
doncs,
tenim clar que podem compartir,
això és interessantíssim,
hi ha algunes discrepàncies,
com dius,
però crec que avui dia
en els estats moderns
i democràtics
hi ha més per compartir
que no pas per dissentir.
Si teniu la sensació
que fa un temps
fins i tot hi havia gent
que no s'atrevia a parlar gaire
perquè sabia
que sempre darrere
venia una discussió
independentment
del posicionament de cadascú,
vosaltres noteu
que hi ha aquesta predisposició
a dialogar,
és a dir,
a debatre,
a la discrepància,
no estar d'acord
amb l'altre interlocutor
sense que passi absolutament res,
és que això hem perdut
el costum una mica,
allò de,
com era allò,
o estàs amb mi
o estàs en contra meva,
alguna cosa d'aquestes.
Per totes bandes,
probablement, no?
Us recordeu
quan la gent manierga
va dir allò de diàlogo,
diálogen,
doncs,
des de llavors,
aquest,
quan va passar allò
del Carot Rovira,
es va demonitzar el diàleg
perquè qualsevol persona
agraïa diàleg
i a tothom s'espervarava
i ara una mica
tornem a poder parlar
d'aquesta paraula, no?
I després jo crec
que tampoc
no hem d'oblidar
que, a veure,
un dels valors
o un dels principis
de l'estat democràtic
és el principi de la majoria.
Un estat democràtic
no vol dir
que tots pensem el mateix
i que tots votem el mateix
i que tots ens agradi el mateix,
sinó que justament
la democràcia
és el pluralisme
i les minories
i l'oposició
i que hem de funcionar
a través del criteri
de majoritat.
La majoria no és tothom.
Exactament.
I fer nostre
ens agradi o no ens agradi
perquè és que així
és l'única manera
de funcionar
el criteri de la majoria
i algunes vegades
el criteri de la majoria
ens agradarà
i a vegades no.
Però això és part del joc
i hem de saber assumir això.
Si no s'encaixa a això,
estarem confrontats totalment
perquè sempre hi haurà algú
que no li agradi
la decisió presa.
Us veig esperançades,
us veig optimistes.
Està molt animades.
Cosa que s'agraeix molt
aquest optimisme
en uns temps que corren
que Déu-n'hi-do.
Sembla que costa molt.
Si tu posem il·lució
i esperança, escolta...
Només avui és divendres,
Iolanda, tu deies...
També és veritat,
el que passa
que no volem fer
una tertulia frívola,
que ningú digui
que mira,
només parlen de...
Deia la Laura Picó
en aquest cas,
perquè avui tenim dues laures,
a més han sigut juntes,
la diferència una mica.
Deia la Laura,
ui, aquí a més a més
hi ha un munt de coses
que s'hi han esmerçat,
molts diners,
molts esforços,
moltes persones treballant.
És un gran interrogant aquest,
no?
Com s'ha de deslligar
tot el que s'ha lligat,
molt lligat,
a més a més,
a l'exemple...
Molt inaugurat tot.
Molt inaugurat tot.
Molta primera pedra posada.
Moltes pedres per tot arreu.
Però això a tot arreu, eh?
Però totes les pedres serveixen.
Mira-ho aquí a Tarraguen
que hem tingut fa des mil anys
de pedres
i les hem aprofitat
per moltes coses.
I ara,
com anàs posant dins d'una capsa,
més jo...
Sí, mira,
sempre es pot treure profit.
Mira,
per exemple,
el tema de la façana marítima
de tirar endavant
el projecte
de l'arquitecte Ricardo Bofilla
aquí a Tarragona,
el regidor responsable
de l'àrea de territori
de l'Ajuntament de Tarragona,
Àngel Fernández,
va passar ahir
pel matí de Tarragona Ràdio
i explicava
que en els propers dies
es podria signar
el conveni
entre el Ministeri de Foment
i l'Ajuntament
per soterrar la via del tren
i que es podria fer possible
amb el govern en funcions.
És el que moltes vegades
també s'ha dit
en aquesta tertúlia.
Hi ha hagut moltes eleccions,
molts canvis de govern
a nivell autonòmic,
a nivell de l'Estat,
hi ha hagut els disordats fets,
però tot ha de continuar funcionant,
tota la maquinària
no es pot aturar.
Sí,
a més tot ha continuat funcionant,
és el que tu deies.
El que passa és que tens
l'atenció centrada
en altres punts,
però la vida continua
i continua per nosaltres,
continua per aquells
que han estat víctimes
del terrorisme
i continua per tothom
i llavors potser el més
onès per tots
és seguir al davant
i intentar que les coses
vagin sortint.
Encara ens en queden
les altres eleccions.
Les eleccions.
No ens en recordem mai.
Sí, aquestes ja són.
Deia la Carme
el tema d'Europa
i les europees aquestes
no se'n recorda ningú
d'aquestes eleccions.
Jo crec que són les més importants
de totes
perquè el projecte europeu
crec que per nosaltres
i per la nostra història
dels últims 50 anys
Europa ha sigut
allò que nosaltres tots
ambicionàvem a Pertanya.
consideràvem que en el si d'Europa
trobaríem la democràcia
i crec que tal com està també
canviant el món
i l'actualitat que ara parlàvem
Europa s'ha de
si diguéssim
s'ha de cohesionar
i ha de donar una resposta.
Si no ho fem en el marc europeu
difícilment podran donar
respostes als reptes
d'avui dia
en aquests casos
com parlàvem ara
de les Fertes Gràcies
de fa dues setmanes.
Però em vols dir Carme
i sincerament
que la gent
pensem en Europa
més enllà
com a destí de vacances?
Aquest és el tema.
Aquest és el tema
que jo lamento
que hem perdut de vista
i insisteixo
i ho vaig lamentar moltíssim
quan totes les decisions
que va prendre el govern
del Partit Popular
perquè ens havíem pensat
a creure bastant
tots plegats.
Els catalans
poden ser els primers.
No hem d'oblidar
que Catalunya
sempre ha estat europeïsta
però ja parlo
de l'època de la Batoliba
vull dir
que parlem de la nostra història.
Catalunya
això ha de quedar molt clar.
Llavors ja havíem anat
contaminant
d'aquesta il·lusió europeïsta
la resta de pobles
de l'estat espanyol
però ara això
semblava que
s'havia desfet.
Crec que això
també ho hem de tornar
a recuperar
i ens ho hem de creure
d'Europa
o hem de creure
i ho hem de practicar
perquè crec que
si no el nostre futur
sense estar cohesionat
a Europa
ho tindríem més difícil
com a necessitat.
Els mateixos partits polítics
no porten
primeres pases a Europa.
Els que hem d'escollir
no són gent
que propera
als electors,
en fi,
no els coneixem.
De tota manera
jo crec que
hi ha una explicació
de tot això
és que
la Unió Europea
és una Unió Europea
que funciona
a partir dels governs.
Són els governs,
són els executius,
són els presidents
dels governs
que
en fi,
diríem,
manen entre cometes.
El Parlament
està desposeït
de tot poder
i ara sembla
que a la nova Constitució
li volen no tornar
a ser els poders
però el poder legislatiu
al Parlament Europeu
ni feia ells.
Són directrius,
tots són directrius.
Però ja hauríem d'avançar
cap a Catalunya,
no?
I a veure,
el dèficit democràtic
que s'imputa
sempre a la Unió Europea
deriva d'aquest fet
que el Parlament
no deixa de ser
una institució
que no té
poder reals efectius.
Això encara està
més enllà.
s'ha acusat
de ser una mica
decoratiu.
Llavors,
també això fa perdre
una mica de...
Jo penso que
el projecte europeu
és importantíssim
per Espanya
i sobretot
per Catalunya.
Ara,
el tema
de les institucions
europees
que no arriben
al ciutadà
però és que...
S'haurien de reforçar més,
no?
Perquè encara hi ha
l'Europa dels estats
i enfront de l'Europa dels pobles.
Efectivament.
I dels ciutadans,
tant de ciutadania europeu.
I hauríem de fer
molta pedagogia
d'aquest tema,
vull dir,
ens arriba
després de tres eleccions
pràcticament
tot a seguides,
no?
I un munt de coses.
El ciutadà del carrer
i unes altres eleccions,
no?
Per exemple,
el que dius de pedagogia
de l'Europa dels pobles,
immediatament,
el més que podem arribar
és pensar
si hi ha els pobles
de Catalunya,
el poble gallec,
però l'Europa dels pobles
va més enllà
del que són
les fronteres
de l'estat espanyol,
no?
Europa és molt gran.
Déu-n'hi-do.
Sí, per això s'ha d'explicar bé
i s'ha de...
Per això,
fer molta pedagogia
que em feia gràcia
el to, no?
Sí, clar.
Això s'ha de tornar
a recuperar.
Exacte.
I qui ha d'agafar,
diguem-ne,
la batuta
en dirigir tot això?
Ara ja no estem
tan esbrançades,
oi?
Ara, tal com està
el panorama,
és que no pot agafar
ningú més que els governs
dels diferents estats membres.
És que tal com està,
no hi ha altra possibilitat.
Sí que els ciutadans
poden estar engrescats,
poden implicar-se més,
però ara per ara,
l'única via
és la dels governs
dels diferents estats membres.
I ja,
imagineu-vos-hi ara
que som 15
i ja en tenim certes dificultats,
d'aquí a dos dies,
seran 25.
S'estan incorporant
tots els distins pobles,
pobles
del que eren
els anomenats
països de l'est.
Aquí també,
Déu-n'hi-do,
el grau de dificultat
que s'incorpora,
cada cop creix
aquesta Europa,
creix aquesta Europa
i cada cop es complica més,
està basat sobretot
en mesures econòmiques,
per les notícies que ens arriben.
Sembla que s'intenta construir
una Europa
basada en l'economia exclusivament.
Això ho hem de superar,
per això jo he insistit tant
en l'Europa dels pobles.
L'Europa ha de ser
de tots els ciutadans
i ciutadanes
que la conformem.
I aquí jo també
deixo una crida
que faria
als governs dels estats
que oblidin
que és una trobada
de cap d'estat
i que Europa
és quelcom més.
Europa té una història
que ve de Carlemany.
Això ho trobaríem molt bé
a l'himne dels andorrans,
vull dir,
qui feia cap a això
ho tenim molt a prop.
Els andorrans diuen
nostre pare Carlemany,
el pare Carlemany
va ser el pare d'Europa.
Per tant,
crec que això
s'hauria de recuperar
i amb això
sí que torno a insistir.
Han segrestat
aquest concepte d'Europa
dels pobles
als estats.
Els estats encara
són models jacobinistes
que més parlen
de l'estat
i del cap d'estat.
Escolti,
això ho hem de superar.
I han creat
una...
En fi,
dintre del mateix estat,
si el mateix govern
no facilita
i fa pedagogia
per tal
que els pobles
d'aquest estat
es portin
entre ells
i no hi hagi
aquesta crispació
que s'ha produït
a aquesta última legislatura,
si dintre mateix
no ens entenem
com hem d'explicar
a fora
com som
i què som.
Una mostra
la vam tenir ara fa un any
quan es va iniciar
la guerra a l'Iraq.
la diferència
que hi havia
entre els diferents
mandataris europeus,
la diferent
presa de posició
que van fer
a diferents països.
És interessantíssim
aquest tema,
com deia la Carme,
si hem de fer pedagogia
realment parlar d'Europa
però en tot plegat
i ara
miro una altra pregunta.
On posem tot
el fenomen
de la immigració
en el que és
aquesta Europa
dels pobles
que hem de construir
tan idíl·lica?
Aquest és el gran repte
de la nostra
de l'Europa.
El repte
que inicialment
no l'havíem prevista.
La construcció europea
no l'havia prevista
aquesta situació
i llavors
és per això
que crec
que aquí
hem de trobar
la resposta
o les respostes
per afrontar
amb éxit
aquesta nova situació.
Jo penso,
bueno,
no sé si
ho de pronto,
penso que
nosaltres,
com a estat espanyol,
em refereixo,
podríem aprendre
també d'altres
estats europeus
que efectivament
que ja fa
anys,
dècades,
dècades,
que estan acostumats
Alemanya,
ja tenen
terceres i quartes
generacions.
Reino Unit,
Holanda,
vull dir,
és que la majoria
d'estats europeus,
els que ens envolten
i possiblement
els que trobem
més propers,
excepció possiblement
d'Itàlia i Portugal,
ja fa dècades
que estan
acollint
immigrants
i no només
acollint,
els estan
integrant
i són nacionals
d'aquests estats.
Vull dir,
jo crec que en aquest sentit
Espanya hauria de mirar
una mica aquests estats
i aprendre
sobretot
d'un positiu,
evidentment,
perquè a més
estem possiblement
en un bon moment
per destriar
el que hem fet bé.
El que passa és que
el nombre
de població
immigrata
que acollem
aquests països
fa tres o quatre
dècades,
per exemple,
és molt superior
al que s'està
acollint ara.
I després hi ha un altre factor.
Aquests països
tendeixen a assumir
la població immigrant
de les seves excolònies,
que això és un factor
importantíssim
en quant a cultura
i mentalitat
política
i cultural
i lingüística
d'aquesta gent.
Nosaltres,
possiblement,
estem rebent ara
una mica de...
I França,
de totes maneres
encara té molts problemes,
perquè té uns problemes
d'educació
damunt de la taula
que d'unidor.
Efectivament.
Vull dir que em sembla
que massa resolt
França no l'hi té,
malgrat que efectivament
sortien...
Jo ho tenia resolt
fins fa un temps,
quan era menor
a l'índex de població.
Quan era menor,
el que diu,
eren primera generació
o més propera
a l'època de colònies.
Ara que posèiem
per una altra generació
i s'hi han sumat
i miren els provenients
d'altres llocs
que no eren ben bé
a les colònies,
la cosa també
se'ls ha desestabilitzat
perquè el famós debat
que tenen
en el món de l'educació
amb el tema
dels vells,
no cal que això
ja m'ho ha d'anar
per dos o tres
temps.
No només un problema
econòmic i laboral
sinó moltes vegades
religiós,
i això és molt important.
Sí,
jo crec que la integració
que més costa
justament,
jo és que penso
que és el cultural,
és integrar la gent
culturalment,
culturalment
en un sentit
molt ampli.
Jo sempre penso
que per nosaltres
catalans o espanyols
és molt més fàcil
integrar,
acollir i entendre
i viceversa
a immigrants
provenenents
dels estats sud-americans
que no pas
dels altres,
però per què?
Perquè culturalment
i culturalment
inclou llengua,
religió,
història,
possiblement comuna,
són molt més propers.
Els experts diuen
que tenim més,
és a dir,
que ens sentim
més propers
per establir
una relació personal,
d'amistat del tipus
que sigui
amb un ciutadà
del Magreb
que no pas
amb un islandès,
per exemple.
Ah,
per exemple.
I una raça
per arrels comunes.
Són mediterrani.
un segon pas.
Compartim inclús
els menjars,
compartim cuina,
compartim moltíssimes coses
i això també és molt important,
compartir tota la cuina
del tomà
que té l'albergínia.
però després una altra cosa
també,
per exemple,
penso que no,
en fi,
en teoria
som un estat confessional
i,
per exemple,
als funerals
de Madrid
hi havia gent
que s'havia mort
d'islamistes,
etcètera,
i funerals catòlics.
A mi em va,
em feien mal
la vista,
a part que
va ser bonic,
però...
Ho has estat més encertat,
un representant
de l'església ortodoxa,
un representant
de l'església,
de la religió musulmana...
A més,
en un dels sermons
que avui sentia,
que avui sentia,
van dir explícitament
que això era un atemptat
contra els catòlics,
quan...
És evident que...
Més vestida que això
no es pot dir,
i això es va dir
en un dels sermons
pronunciat
per un dels bisbes
o...
No sé què diran.
Jo no l'he sentit, eh?
Que era un atemptat
contra el...
No, contra,
contra, van dir,
contra Europa,
i això és cert,
i contra els catòlics.
És que...
Jo crec que això...
No és una guerra santa,
aquesta,
em penso bé.
Bueno,
per part nostra no,
però potser per d'altres sí,
vull dir,
això també perquè...
No hauríem de recollir això,
hauríem de contestar
amb quantitat.
No, això que et dic...
Exacte,
vull dir que això
s'ha de mesurar molt
com parlàvem al principi,
però tampoc no hem d'oblidar
com es parlava al principi
quan deia de l'Europa
de Carlemany
o per Ramon Llull,
que per Ramon Llull
la cristianitat
no era concepte religiós,
sinó el concepte d'Europa d'ara.
Per tant,
tots plegats
hem d'aprofundir més
en els coneixements
perquè a vegades
també tenim una formació
per dir-ho així
molt superficial
i ja no sabem
de què parlem
perquè realment
quan es parla de Ramon Llull
i parla de la cristianitat
no parla del concepte religiós,
tot el contrari,
parla del concepte
de l'Europa
per dir-ho així
que tenim avui dia,
de l'Europa
dels espais
dels comptats alemanys,
dels comptats franceses,
etcètera.
I en canvi en diuen
l'Europa de la cristianitat
i no volia dir religiós,
volia dir
que eren
aquells espais
que pertanyien
a aquell tros
de continent
per dir-ho d'alguna manera.
Com a tradició comuna.
Sí,
que compartia
una sèrie de coses
però no volia dir
confessionalitat.
Però el Fermó
sí que es referia
a la confessionalitat
com aquest senyor
va dir que...
I a l'hora
que es va estar
un determinat
rite ceremonial,
no?
El fet en sí
que es fes
un ritual catòlic,
no?
Probablement
quan bona part
de les víctimes,
una part de les víctimes
i les famílies
no eren persones
de religió catòlica
sinó d'altres.
curiosament
això sí que
es va comentar.
El que passa
és que la demanda
de la dimensió
d'aquestes tragèdies
ens costava molt
a tots
dir qualsevol cosa
que sigui crítica
però realment
aquest tipus de coses
són importants,
són gestos importants
que en el moment
no se li dona
la dimensió
que tenen
però que després
a posteriori
poden crear
certes susceptibilitats.
Déu-n'hi-do,
hem esbandit
en un moment,
hem passat,
escolta.
Ens queda
un minut i mig.
Jo no sé
si voleu afegir
alguna cosa més.
estem a les portes
d'un cap de setmana.
Déu-n'hi-do
la quantitat
de coses
que hi ha
aquest cap de setmana
a Tarragona,
la Teresa Valls
que controla
el món cultural
de les ciutats.
No, no, jo...
Déu-n'hi-do, eh?
No ens ho acabarem
tot el que hi ha.
Jo, per amanir la cosa,
agafem tots els alumnes
entre 14 i 16 anys
i ens anem un cap de setmana
a fer música.
Veus que bé?
Això és moral, Teresa.
Això és moral, Teresa.
Anem a les plugues, sí.
Amb una bona colla
d'adolescents
a fer música
a Poray.
Molt bé.
Hi ha una calçotada
el diumenge, no?
A Ferran.
A Ferran.
Caminant.
D'aquí a allà?
Caminant o amb bicicleta
es pot anar.
i diumenge als Tres Toms.
Aquest diumenge.
Aquest diumenge, també.
I bé, i un munt de coses més.
I programació al magatzem,
programació al metropol,
programació...
Déu-n'hi-do, eh?
Bé, almenys en la primavera, no?
Però bé, una de la confesionalitat
dels Tres Toms
són a l'hora de Sant Antoni.
Això no podem oblidar.
Per tant, vull dir,
som el que som
i tenim la història que tenim.
I et venen els especialistes
en cultura popular
i et diuen
que la religió catòlica
es va apropiar de tot
el ritual dels déus romans.
Déu-n'hi-do, ostres.
Com que comencem a mirar enrere...
El fet religiós
i generen l'éixer humà
i llavors tenim les arrels que tenim
i ja està.
Tampoc no passa res.
Senyores, ha estat un plaer.
Teresa Valls, Laura Román,
Carme Borbonés, Laura Picou,
us esperem un altre dia.
Gràcies per venir
i bon cap de setmana.
Gràcies.
Són les 10.
Gràcies.