Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La primera cosa!
Una dada que crida molt l'atenció és que són separacions que es produeixen en molt poc temps després de caçar-s'hi la gent!
Allò que la gent gran diria és que no aguanten res!
Sí!
I segurament en alguns casos i en alguns aspectes no els falta raó!
En alguns casos hi ha alguns aspectes!
Ja ens permetran que siguem una miqueta conservadors d'aquest sentit!
I tant!
Però costa molt d'entendre dir avui si demà no!
Som una miqueta producte de la societat en què estem i com vivim!
El cas és que afortunadament les persones que decideixen que no volen continuar juntes
poden desvincular-se legalment d'allò que en el seu dia van signar que no deixa de ser un contracte com és el matrimoni!
Afortunadament insistim si ho desitja no ho poden fer!
El que passa és que no sempre es fa com un voldria i no sempre és un procés senzill!
Ara, això sí, sempre depèn de les parts!
Per suposat!
Aquí no podem donar la culpa a ningú més!
Hi ha un grau de voluntat, precisament la jurisdicció i la legislació matrimonial
té un grau de voluntat i d'intervenció i de decisió de les parts enorme!
Potser no la trobaríem en altres aspectes del món del dret!
i vincularà moltíssim aquesta decisió, vincularà moltíssim l'acord, l'acord que es produeix entre les parts, entre l'home i la dona, entre el matrimoni
serà molt determinat per després veure com ha sigut la resolució final d'aquell procediment de separació, d'aquell divorci!
Evidentment ho acaben de descobrir! Avui parlem dels processos de separació i divorci però intentarem donar-li un aire pràctic!
És d'aquells temes que es presten a fer molts comentaris, a parlar de moltes experiències i moltes anècdotes
però mirarem de centrar la nostra atenció justament en un sentit més pràctic!
Partim de la base d'una parella que decideix de mutu acord, parlem en el millor dels casos,
després parlarem en els pitjors que n'hi ha molts, hi ha un bon catàleg, en el millor dels casos decideixen que no volen continuar junts,
no hi ha una causa diguem-ne que pugui ser delicte, no hi ha maltractaments, no hi ha casos d'allò que hi ha, la cosa es complica!
Escolta, no ens entenem, potser que ho deixem córrer, som molt civilitzats i per tant ho farem de mutu acord!
Quin és el procés que se segueix?
A veure, el primer procés és que acudeixin amb un advocat...
Pot ser el mateix per tots dos?
Sí, podria ser perfectament el mateix.
I perquè si estan de bon rotllo, escolta, sempre serà un estalvi, no?
Podria ser el mateix perfectament, aquest advocat mateix se'ls ha de rebre a tots dos alhora
i sobretot els ha de rebre un advocat per proposar-los de fer un conveni regulador.
Què és un conveni regulador?
Doncs una sèrie de pactes, una sèrie de normatives, una sèrie de reglaments, d'articles, el que sigui,
que a partir d'ara, arrel que trenquen la seva vida en comú, la seva relació,
els efectes que tenen en comú, a veure com queden i a veure a partir d'ara com s'administren i es fan.
Aquest conveni regulador ha de tindre uns aspectes mínims que ha de recollir,
que la llei t'obliga que recollis, com són, en primer lloc, si aquesta parella de fills,
com quedaria la guàrdia i custòdia d'aquests nens,
és a dir, la persona, el conjuge que tindria durant el major nombre de temps
el que seria el cuidado normal i corrent d'ells,
el règim de visites per aquell conjuge que potser per raó de diverses situacions
i per raó del pacte no pot fer-se càrrec durant la majoria del temps dels crios,
a veure com es podria articular,
i després el que és l'aspecte econòmic,
és a dir, totes aquelles qüestions econòmiques que sostenien el matrimoni,
a veure com queden en tot moment, a partir d'ara articulades,
qui és el conjuge que ha de passar una pensió per aliments,
la pensió per aliments se suposa sempre pels fills,
les pensions compensatòries, que també entren en lloc,
que és quan, per exemple, el matrimoni realment tenia una de les dues parts
que era la que sostenia més aquella economia familiar,
doncs clar, la que es queda ara sense aquell sosteniment se l'ha de compensar.
Per poder adquisitiu.
Exactament.
Teoria al principi és que l'equilibri que hi havia econòmic
s'intenti trencar el menys possible, és molt difícil,
mai arribem a tindre l'igual, però és el possible.
sobretot són aquests aspectes bàsics i quasi fonamentals.
i això contempla el que s'anomena el conveni regulador.
Fem ciència-ficció i admetem que estan d'acord en aquest conveni regulador.
Clar, és que estem parlant.
Custòdia de fills, tema econòmic, pensions compensatòries,
casos n'hi haurà, que arriben a un acord.
Però imaginem que sí, que arriben a un acord.
Molt bé, hi ha un acord, es redacta aquest conveni,
se'ls manifesta i se'ls exposa als conjuges,
els signen, s'estan totalment d'acord.
a partir d'allà el que hem de fer és fer-ho legal,
per dir-ho d'alguna manera.
La manera que aquell acord tingui efectes legals
davant de tothom, erga onmes, que deien els llatins,
és anar a portar-ho a un jutge.
El jutge, normalment, la competència territorial
que existirà serà del lloc del domicili on estaves vivint.
És a dir...
On vivia la parella.
Exactament.
Si estàs vivint a Tarragona, serà el jutjat de primera instància a Tarragona.
Aquí hi ha, doncs, sis o set jutjats d'instància,
doncs el que aquell dia, doncs, pertoqui,
quan presentes aquella separació.
És obligatori, perquè la llei, així ho diu,
tindre un procurador, un procurador de tribunals,
és una mena de gestió que et tramita dintre
de tot el que és l'administració de justícia aquesta separació.
Llavors, doncs, aquest conveni arribarà a l'oficina judicial.
L'oficina judicial li donarà una còpia al jutge
i una altra còpia, si n'hi ha fills, si no hi ha fills, no,
si n'hi ha fills, al Ministeri Fiscal.
Llavors, faran un repàs d'aquell acord.
Si aquell acord conté els mínims, els mínims establerts,
li donarà el seu vistiplau i el fiscal també.
donarà el vistiplau.
A vegades, el fiscal, doncs, puntualitza alguna cosa.
Molt poques vegades.
Si està, més o menys, tot al mínim ja establert.
I, a partir d'allà, doncs, el jutge, en un termini...
A veure, posem termini, és una mica així,
però no m'agrada gens perquè...
L'experiència...
Potser en un mes, mes i mig, doncs,
dictarà la sentència de separació.
Aquella sentència de separació és la resolució màxima
que diu que aquelles persones s'han separat.
Molt bé.
Més, més i mig, hem d'afegir el temps des del dia
que entra aquesta parella al despatx de l'advocat
fins que el jutge dictamina aquesta sentència de separació.
Què pot passar?
Potser dos mesos ja estaríem.
I que ens hauríem gastat, més o menys.
A veure, una separació de mutuacord...
És versió molt econòmica, aquesta, eh?
Sí, sí.
Perquè hem justat d'advocat i procurador, eh?
La més ràpida i també la més econòmica.
A veure, els nostres honoraris del Col·legi d'Advocats de tota Catalunya,
els 14 col·legis, ens permeten tassar una separació d'aquesta mena de mutuacord
a unes... parlem en pessetes, perdó, unes 150.000 pessetes.
Amb procurador inclòs i...
El procurador normalment et cobrarà potser, doncs, com uns...
potser 100 euros més o 120 euros més.
Al voltant de tot plegat de les 200.000 pessetes d'abans?
Potser no hi arriba.
100 i 100 per cada.
Exactament.
Ja els hem dit que faríem un espai pràctic avui, eh?
Sí, sí.
Aniríem directament al gra.
Hem parlat d'una sentència de separació
que no pas una sentència de divorci, que és una altra cosa.
Hi ha una diferència.
La separació, el que diu és que aquella parella
que vivia en una casa, en un comú matrimoni,
amb una total, doncs, administració, gestió i cuidado
de les seves coses i dels fills,
doncs cadascú viurà per la seva compte,
amb els seus efectes propis
i amb els seus conceptes econòmiques
que els afecti a cada un d'ells.
Això s'ha trencat i hi haurà així.
Però el consentiment, el vinca matrimonial,
el matrimoni, per dir-ho d'alguna manera, segueix existent.
Segueix existent i allà en el registre civil,
que suposo que si tothom se'n recorda
quan es va casar que ha d'anar a inscriure-ho al matrimoni,
seguirà existint allà.
Quina és la primera afectació d'aquesta qüestió?
Que, clar, no pots tornar-te a casar.
Si no, faries el delicte de bigàmia.
Exactament.
Què és el que hem de fer per poder tornar-nos a casar?
Doncs demanar el divorci.
El divorci, que és un procediment molt semblant,
el que farà la sentència és dir
que aquell vincle matrimonal se dissol.
Llavors ja seràs totalment lliure
per poder-te casar una altra vegada, si vols.
Per l'únic que és necessari al divorci
és per tornar-te a casar legalment.
No afecta per res més en absolut
la teva condició individual com a persona
davant d'uns temes econòmics,
financers, legals, res.
Res.
Amb la separació pots realment acabar...
Fer la teva vida independentment.
Acabar per determinar i concloure
totes aquestes qüestions legals que tenies en comú
i que ara les vols tenir organitzades individualment
i sense afectar d'un conjuguet cap a l'altre.
Casos com aquest hipotètic d'aquesta parella perfecta
que hem trobat,
i tan perfecta no perquè s'han separat,
en trobeu poquets.
Pocs.
Pocs.
La majoria són conflictius.
Realment la parella en si és conflictiva
mentre s'està desenvolupant la gran crisi
i després quan t'has de posar d'acord amb ella
doncs la gent ho interpreta com una continuació de la crisi
i a més a més mitjançant jutjats, mitjançant advocats
que es pensen que els donaran com més força o més raó
i és difícil.
Deixem de banda el tema dels fills
perquè és un tema al qual li hem dedicat
algun que altre capítol a aquest programa.
Deixem de banda aquesta qüestió que és la fonamental
sota el nostre punt de vista quan hi ha una separació.
és material sensible,
els béns i les propietats són això,
béns i propietats.
Però parlem justament de béns i propietats.
És aquí, a banda dels fills, insisteixo,
on raó bona part de la dificultat
que aquest conveni regulador satisfagui les dues parts.
Doncs sí.
La veritat és que la problemàtica dels fills
és un aspecte que, i així ho dic, diguéssim amb un èmfasi crític, no?
És utilitzat.
És utilitzat i a més a més sense cap mena d'escrúpol.
És bastant desgraciat, no?
Perquè precisament no són persones alienes, són els seus pares.
I llavors, doncs, nosaltres com a professionals,
quan ens arribem,
hem de fer una mena de lloc
quasi ben bé també, doncs, de conciliador
o bé descarregador d'aquesta mena d'utilització,
perquè és bastant difícil, no?
És inevitable trobar els pares que quan s'estan,
no allà dintre dels tràmits de separació,
sinó molt abans, doncs,
que es treballin els fills, per dir-ho d'alguna manera, no?
Sí, sí.
I que quina mena d'implicació té aquesta?
O quina mena de conseqüència té?
Doncs, potser, que, clar, quedar-se,
que el jutge consideri que els fills
tenen que anar amb un o amb un altre cònjuge,
li pot, també, comportar, doncs,
quedar-se, potser, potser, amb el domicili,
que fins llavors havia sigut conjugal, eh?
Llavors, clar, inevitablement,
aquella persona que se'n vagi del domicili conjugal
tindrà molta més despesa,
tindrà una situació d'entrada
molt més difícil econòmicament,
i, bueno, la guerra va per aquí.
Clar, ja penso en dificultats que poden anar sorgint
i que poden fer el procés encara més complicat.
El tema del domicili,
generalment, poc o molt, la majoria de mortals
paguen una hipoteca.
De vegades, a aquest domicili,
doncs, els titulars són la mateixa parella,
de vegades, un dels titulars de la parella, només.
Clar, són qüestions puntuals i concretes
que es compliquen.
diferents quan parlem de grans fortunes,
la gent que té molts diners, diguem-ne,
que patrimonialment ja tenen tot això molt.
Però, clar, les famílies mitjanes,
relativament modestes,
no tenen patrimoni com per tenir-ho tot
tan organitzat.
No.
No, i realment és un dels punts de màxima discussió.
Perquè, precisament, és aquest el perfil habitual, no?
La hipoteca pagada per tots dos,
la cotitularitat de la mateixa,
i, bé, quina és la sorpresa del cònyuge,
que potser s'ha de marxar,
que el jutge li diu, molt bé,
doncs, si vostès no es posen d'acord, per exemple,
en vendre aquell pis i amortitzar la hipoteca,
doncs, si no es posen d'acord,
aquell pis el tindran que seguir pagant
normalment tots dos.
Amb la qual cosa continuaran tenint un lligant.
Exactament.
Econòmic per un lligant.
Llavors se t'enfada molt el client
perquè diu, escolta'm, jo ja no visc allà.
Però és el domicili que el jutge considera
i que la llei considera que són
s'han de criar encara els teus fills, no?
I a més a més dia a dia.
Per tant, tens aquesta obligació.
Llavors, què succeix?
Que és tremendo.
Perquè diu, i si pagués menys?
I si pagués més ella?
I si no sé què?
És una qüestió de negoci
que podria ser com una mena de contracte per un futbolista,
que no una separació, no?
Però hi ha aquesta problemàtica.
Dos no se separen si un no vol?
No, avui en dia no.
Perquè abans la cosa anava per aquí, no?
En el nostre país, si un vol,
a veure, un jutge inevitablement...
Però hi havia aquesta creença, eh?
Sí, sí.
Segur que més d'una vegada, no, no,
jo és que em vull separar,
però el meu amo o la meva dona, no.
I jo, escolti,
però és que vostè té dret a separar-se,
ni que no volgui l'altra part, no?
Inclús popularment,
encara et venen clients dient,
és que m'ha demanat la separació
i jo li he dit que no.
Dic, doncs us entro molt, senyora.
Vostè pot dir missa.
Ho sento molt,
però si ell presenta una sol·licitud
en el jutjat,
doncs inevitablement
vostè es veurà advocada
i ningun jutge,
si una persona no viu amb l'altra,
no li dirà, doncs aguanti.
No, no ho pot fer, no?
És de sentit comú, però passa encara.
Passa, passa.
Aquesta creença
que totes dues parts han d'acceptar
que ja et demanaré el divorci,
no, la separació,
no, massa pel·lícules hem vist, eh?
Jo crec que sí, hi ha una influència
del cinema.
Doncs diré que m'has estat infidel,
doncs és igual,
afortunadament aquestes coses
ja no són delicte.
Això de la infidelitat,
antigament, i encara el xip probablement...
Tindrà poca conseqüència,
l'únic, la infidelitat avui en dia...
A veure, la causa de separació existeix,
la llei, el Codi Civil,
doncs ens obliga una mica
a explicar-la,
sobretot al jutge,
però no és la causa
que realment produirà la separació, no?
Però avui en dia no s'ha d'argumentar
cap causa per separar-se un matrimoni.
No, ho fem d'una manera, jo penso,
residual i formalística, no?
però la tenim que expressar una mica, no?
Sí, s'ha d'expressar una causa.
Allò cruel de mental que es deia abans.
Sobretot el tractament que diuen els hiatins,
i que així ho posem moltes vegades
nosaltres en les nostres sol·licituds,
el trencament de l'afectio maritalis, no?
Això, doncs encara tens que consignar-ho una miqueta,
però si per qualsevol cosa
l'únic que expresses és que es volen separar,
doncs es volen separar i puc.
No hi haurà problema.
En el cas d'una separació conflictiva,
contenciosa, aquí estem parlant d'una perllongació
en el temps molt més llarga.
Podria durar?
Molt més llarga,
amb un munt de tràmits,
una situació...
Cara?
Cara, molt cara, molt cara.
A més a més es pot doblar,
així de clar, es pot doblar
perquè tot tràmit s'encareix el procediment
i el temps també,
el temps també és així.
i a més a més farcida d'altres incidents auxiliars,
perquè clar,
si dues persones no es posen d'acord,
és igual,
tenen que tindre d'alguna manera
algun mínim acord o pacte o normativa,
ja se la imposi el jutge,
ja es posin mínimament d'acord,
doncs entre ells,
fins que al final arribem al pleic principal
i allà acabem amb una sentència.
Però no es pot allargar en el temps la situació
i que els teus fills,
que la teva casa,
que els teus béns estiguin sense cap mena de regulació.
seria realment contra l'ordre públic.
De totes maneres,
hi haurà relacions que es trencaran
fora del que és tot aquest procés legal,
persones que se separen entre elles verbalment
i que en cap moment
regularitzen tot aquest procés.
Sí, es pot donar, sí.
Posteriorment,
això pot implicar problemes de caràcter material
per a aquestes persones, no?
Doncs sí,
perquè realment és un acord entre ells
i no té aquests visos de legalitat
que abans apuntàvem.
I llavors,
per fer-ho valdre,
sobretot en qüestions de drets propis i econòmics,
també,
doncs ho passarien una mica malament.
Ho passarien una mica malament.
Per això nosaltres,
perquè tingui un efecte legal,
sempre recomanem que estigui,
sobretot sentenciat,
sentenciat per un jutjat competent.
recomanacions,
calma.
Calma,
molta calma.
Intentar lleugerar el procés.
Sí,
i sobretot pensar que és una crisi molt difícil
on es barregen no només aquests aspectes
que potser nosaltres hem desenvolupat aquí
d'una manera molt puntual
o molt esquemàtica,
sinó també hi ha sentiments,
hi ha orgulls,
hi ha egoismes,
hi ha sessions...
Revenges.
Exactament,
revenges,
i que és molt difícil, no?
per exemple,
quasi ben bé superlatiu
en quant a la superversió humana.
Però bé,
també he de dir que
no només patiran ells,
patiran al voltant de les famílies.
Iolanda,
no sé si alguna vegada t'havia comentat
que, per exemple,
els avis,
els avis avui en dia,
en Espanya,
des del mes de gener,
tenen també
la possibilitat de demanar
un règim de visites
per veure els seus nets.
És una llei molt recent.
Molt recent.
de desembre-gener,
si no recordo malament,
i és fruit d'un reclam de que,
bueno,
precisament això que comentàvem,
moltes parelles no es poden veure,
moltes parelles,
doncs,
no hi ha manera d'establir un mínim de visites
o de règim segur
o, de certa manera,
doncs viable,
i clar,
els avis sortien perjudicats.
I també tenen els seus drets,
els avis, no?
Exactament.
que ara es reconeix a través d'aquesta llei,
la possibilitat que els avis
puguin visitar els seus nets,
independentment de la negativa
d'un dels conjuguers, no?
Exactament.
normalment es tindria
que donar una situació problemàtica entre els pares,
que llavors,
doncs,
això impedís veure els avis.
Llavors,
quan entraria a lloc,
la sol·licitud s'ha de demanar,
s'ha de demanar,
i el jutjat de família ho tindria que acordar.
és com si uns avis veiessin que tenen problemes
per visitar,
per veure els seus nets,
perquè els hi prohibeixen,
ja sigui una part o l'altra,
poden anar al jutjat i reclamar el seu dret
a visitar els seus nets.
Amb aquesta llei que tenim avui en dia, sí.
Doncs és important, també,
comentar aquest aspecte,
tenint en compte,
això que tu dius,
que és una novetat.
Javi Terres,
moltíssimes gràcies per venir,
ha estat un plaer.
Molt bé, a vosaltres com sempre.
I ens retrobem en un proper capítol.
Adéu-siau.
Gràcies.