.
Les dotze del migdia, nou minuts.
Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Benvingut, no només servidores, sinó molts oients.
Ja t'enyoraven, et trobaven a faltar.
Tu també t'enyorarem quan no hi ets.
Jo hi soc sempre, o gairebé sempre.
No, tu també marxes, tu també marxes.
També marxo de vacances com tothom, només faltaria.
El cas és que, bé, els que ens acompanyen habitualment
de tota la vida aquí al matí de Tarragona Ràdio
ja saben que després de Santa Tecla
és el moment que el Jordi Bertran, de forma atípica,
perquè a l'octubre, novembre, poca gent fa vacances,
que és una bona època.
Home, si fa bon temps, sí.
Fa bon temps, no hi ha tanta gent, és tot més barat,
i tu no ens enganyem per anar a viatjar i tot.
Sí, és veritat, no?
És una època fantàstica.
Però ara ja estàs aquí de tornada
i la setmana vinent ja ens organitzarem, si et sembla, no?
Perquè avui, clar, el calendari ens obliga a parlar
del dia d'avui, el dia de difunts.
Reci'e.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
De fet, el que recitava no deixa de ser el responso, es deia abans de...
Això saps més tu que jo, ja!
Abans ho intentàvem recitar i tot, no fa tants anys, eh?, que no diré de la missa en llatí que això sí que ha plogut una mica, però escolta, eh?
No, el que passa que sí que és cert...
Molts dels nostres oients, que no cal que siguin molt grans, segur que ho tenen present.
El que sí que és cert és que hem triat aquesta tonada perquè, en el fons, enganxa un requiem amb un quiri, eh?, podríem dir, si escoltéssim...
El que seria l'eixón.
I, en el fons, és una mica un toc original, no?, d'aquesta celebració, no?
El tema de cultura popular, de tradicions. Avui ens situen al calendari, aquest dia de d'infρώ i, en Jordi, si ens ho permets, robarem uns minuts de l'espai per parlar d'una altra mena de cultura popular, que és el futbol.
El nom negaràs que el futbol no és cultura popular, també.
Això ja ho hem dit més d'una vegada.
I tenim una cita al nou estadio
amb Ja Maria Bertran i Jordi Blanca a la unitat mòbil.
Jordi, molt bon dia.
Hola, molt bon dia, Jolanda.
Aviam, digues el nom.
I qui serà el rival?
Atlètic de Madrid.
Aquest serà el rival del...
Ja com rió el Jordi.
Aquest serà el rival del gimnàstic de Tarragona,
en setzents de final,
davant del gimnàstic de Tarragona.
L'Atlètic de Madrid és el rival del gimnàstic de Tarragona.
I si us sembla que podem fer ràpidament una valoració
perquè acabem de agafar l'entrenador d'Alnàstic a Luis César,
que acaba l'entrenament.
Míster, supongo que sabías ja el nom, o no?
Sí, me lo han dicho ahora.
Bueno, finalmente no ha podido ser el Depor.
No puede ser el Depor,
pero viene otro grande del fútbol español,
y estamos muy contentos.
Un equipo de primera en el nou estadio,
el Atlético de Madrid,
quizás uno de los que tenía más gancho
de los posibles rivales, ¿no?
Sí, bueno, no estar el Barça,
pues Real Madrid, Atlético,
yo creo que son los que soñábamos, ¿no?
Entonces es motivo de satisfacción
que nos haya tocado este rival.
Estamos muy contentos.
Y una motivación especial también para los jugadores, ¿no?
Sí, bueno, nosotros pendientes de la Liga,
y después de cuando el domingo del sábado
dejó el contenedor y fe,
pues vamos a afrontar el partido
con la ilusión
de ofrecer un buen espectáculo a nuestra gente
y de intentar derrotar al Atlético, ¿no?
Muy bien, muchas gracias.
Gracias.
Doncs les paraules ja heu sentit
de l'entrenador del gimnàstic de Tarragona.
Justament l'hem agafat ara mateix
quan anava a camí de la dutxa.
Li acabava de comunicar el director esportiu
al rival del gimnàstic de Tarragona.
I, bueno, doncs entre els pocs aficionats
que a hores d'ara encara hi ha per aquí,
doncs hi ha eufòria
perquè aquest és un d'aquells equips
que sens dubte preferia l'afició del gimnàstic de Tarragona.
El que tenia més cartell, podem dir,
és el Real Madrid.
Aquest ha estat un dels primers
que ha sortit en el sorteig
i l'han emparellat amb el Tenerife.
Curiosament, el rival aquest proper dissabte
aquí al nou estadi del gimnàstic de Tarragona,
però dels que encara anaven quedant
perquè també havia sortit abans ja
la Real Societat i l'ètic de Vilou,
doncs sens dubte,
juntament amb el Deportiu de la Corunya,
l'ètic de Madrid era el que més ganxo tenia
i, per tant, doncs es pot considerar afortunat
el gimnàstic de Tarragona
i, sobretot, el que deia el president
el passat diumenge,
almenys farem calaix,
que és una cosa important
perquè l'ètic de Madrid,
sens dubte, porta afició.
Doncs, Jordi, de moment imaginem
que és molt prematur buscar altres reaccions,
en tot cas, en remetríem als oients
a l'informatiu Tarragona Actualitat,
però s'acaba de saber la notícia, no?
Sí, doncs és que s'acaba de saber,
pràcticament aquí,
hem agafat justament a l'entrenador
quan abandonava l'entrenament,
abans ja ho havíem fet els jugadors
i, bueno, de moment no hi ha ningú més,
si ho sembla,
o tornem d'aquí una estona
quan els jugadors hagin dutxat
o ja ho deixem a l'informatiu de la migdia.
Molt bé, doncs si fos possible,
ho faríem,
i si no, el que deies,
de darrera hora.
Gràcies, Jordi, fins després.
Fins després, bon dia.
Recordem, Atlético de Madrid,
partit únic que es jugarà el dimecres 10 de novembre.
Un dia dedicarem un programa al futbol.
Què et sembla, Jordi?
No, no, però no parlarem del nàstic exclusivament, eh?
No, del futbol com a fenomen de cultura popular,
què et sembla?
Perfecte.
Et veus amb cor?
Sí, i tant.
Doncs, bueno, un altre programet
que anem preparant per aquesta temporada.
Però avui, com dèiem,
el calendari marca,
tanquem aquest parèntesi
que hem obert dins de l'espai de cultura popular
i continuem parlant d'aquests cants,
d'aquesta manera, doncs,
de mirar cap als difunts.
Bé, una mica cal situar-se, no?
Cronològicament estem en un moment
d'un cert traspàs, no?
De l'acabament de tot allò
que pot suposar ja el bon temps
per passar en una situació realment de tardor clara, no?
A més, en aquest cas,
en guany, climatològicament,
sembla que encaixarà perfectament, no?
En tot cas, és un moment de l'any
en què desapareix, podríem dir,
la frontera entre el que serien els vius i els morts,
entre el més enllà i la terra, no?
I es genera tota una sèrie de connexions, no?
Tradicionalment, no?
Les llegendes més antigues, no?
Que podríem trobar-les en diferents cultures,
en veurem algunes,
parlen que en aquest moment
de desaparició de fronteres,
els difunts reapareixien
i venien a la recerca d'aliments, no?
Una mica, per això,
es generava tota una sèrie de conjurs,
de supersticions, no?
De creences, no?
Que intentaven, doncs,
fer més natural aquesta trobada, no?
Això ho podem trobar
des de celebracions en el món celta,
el dia de Samaín, no?
Seria un dia
anomenat així en la cultura celta
per explicar aquests dies d'ànimes i de difunts.
En el món romà hi ha les festes de Pomona,
que és una deessa
que concretament té com a vocació
als arbres fruiters,
precisament també en aquesta vinculació, no?
Del menjar, no?
És a dir, el menjar i els que venen.
En el món nord-americà,
doncs, tots veiem aquests dies, no?
Veiem moltes coses en el món nord-americà aquests dies, eh, Jordi?
No, veiem moltes coses,
també veiem l'aparició del Halloween, no?
Que, curiosament, aprofito, no?,
per parlar de l'etimologia de la paraula aquesta,
la gent parla del Halloween,
no sap ni què vol dir, no?
Això, realment, en anglès,
ve de tres paraules que són
all, hello, even, no?
Que vol dir la vespre de tots sants.
All, tots, hello, even,
vol dir la vespre de tots sants, no?
L'altre dia tranquil·litzàvem,
penso que era alguna tertuliana,
alguna col·laboradora,
en el sentit que se sentia fatal
perquè el mercat imposava,
a través de les tradicions de les escoles,
d'utilitzar la carbassa per tots sants,
i van dir, no, no, tranquil·litza't,
que una vegada el Jordi Bertran ens va dir
que alguna cosa té a veure la carbassa, també,
amb la celebració de tots sants, aquí,
la castanyada.
Jo no he volgut fer un programa monogràfic
sobre això de la carbassa,
tot i que conec alguns estudis
que expliquen les vinculacions de les carbasses
en aquesta festa,
i en general a la cultura catalana, no?
Però bé, aquí el que és cert és una mica com allò del ruc català
i allò del bou, no?
És a dir, que...
Que també mereixeria un altre programa, eh?
Sí, sí, podríem fer tota una estereotipació d'aquest tema,
però vull dir, el que és cert és que
diem que prové de la cultura anglo-germànica,
o concretament de la nord-americana,
però és que el que és bo és que la gent sàpiga
que tot això de la carbassa,
per molt ianqui que sigui,
ve d'una llesenda irlandesa
que explica que la carbassa era la fruita
que un individu molt, molt, molt, molt dolent,
que es deia Jack,
va usar per il·luminar la seva ànima,
perquè resulta que...
Per això es posa una espalmeta a dins.
Exacte. Per què?
Doncs perquè es veu que aquest individu era tan, tan, tan dolent
que ni el mateix dimoni el va voler a l'inferm, no?
O sigui, ni el cel el va voler ni a l'inferm,
per la qual cosa, doncs,
és una ànima errant que va pel món, no?
Per això no és estrany, doncs,
que això es barregi amb aquest antic costum celta, també, no?
O amb aquest antic costum romà, no?
En què les ànimes van deambulant aquests dies pel món, no?
Clar, però fixa't una cosa,
amb això que ja en parlarem al llarg de la temporada,
com sempre, de forma, diguem-ne, laica,
participem de celebracions religioses, com tots sants,
la castanyada, tot el que implica.
Sí, sí.
Avui, per exemple...
El Halloween és una festa, entesa com a tal,
tan religiosa com pot ser la nostra,
europea de tots sants.
És a dir, altra cosa és que al Port d'Aventura
no se n'enterin de res de tot això.
És un altre debat molt llarg, no?
Jo el que em referia, posats a no enterar-nos
que molta gent, per exemple, ignora les persones
que són, diguem-ne, de pràctica religiosa i catòlica,
segur que ho tenen clar,
però moltes persones que participen de la festa tradicional
de tots sants ignoren o no sabien que avui era el dia de difunts.
I el dia de tots sants, que va ser ahir,
i l'endemà de tota la vida del senyor,
que diria que ell és el dia de difunts avui.
Sí, bé, en general es parla sovint dels dies d'ànimes i de difunts,
com un període que, en diferents cultures,
abasta des de la vigília fins al dia dos, no?
És a dir, que això és una qüestió també que podríem trobar diferents qüestions concretes,
igual que podríem trobar diferents rituals, no?
De com es fan aquests cerimonials, no?
En tot cas, el continent europeu,
el continent europeu,
podríem dir que és una festa que està documentada
en el segle IV després de Cris,
que és una festa que aleshores s'anomenava de tots els màrtirs,
és a dir, que no es dedicava de forma genèrica
a sants i difunts, sinó que inicialment només es va dedicar a aquests màrtirs,
és a dir, a aquells que tenien un estatus especial dins de la cultura cristiana.
S'ha d'entendre que en el segle IV encara estava en una fase de formació,
realment, encara, de tota la tradició cristiana,
i per tant, doncs, això funcionava així.
Sembla que, a més a més, això va començar a la zona oriental d'Europa,
més que no a la zona occidental, sembla,
i que realment va ser una ordre monàstica a través de l'abat de Cluni,
que al voltant de l'any 1000 encara van haver de passar 600 anys
quan van poder parlar d'una manera o altra d'un costum estès arreu d'Europa,
però que realment va costar molt,
com totes aquestes celebracions, tampoc és inusual.
Jo diria que al voltant de l'any 1000 el que passa
és que hi ha una progressiva construcció d'uns espais
o d'uns recintes concrets,
que són uns espais vinculats a les esglésies,
normalment al voltant de les esglésies,
per situar les sepultures.
És el que moltes vegades anem a alguns pobles
i encara es parla dels fusars vells.
Són una sèrie d'espais, uns cementiris, uns fusars,
que se situen al voltant de l'església.
I ha quedat com el nom genèric,
d'una plaça, d'un espai, d'una ciutat.
Exacte, hi ha llocs que encara es manté la toponímia.
Ah, i el fusar vell.
En el cas de Tarragona,
un dels cementiris més històrics
és el carrer de les Coques,
és a dir, on hi havia
un dels cementiris més a prop també d'una església important
o d'un nucli d'església importants,
que era tot el que estava a la ciutat antiga de Tarragona.
Per tant, les coses van canviant.
També els costums i les maneres de celebrar-ho
també han canviat.
Per exemple, tal dia com avui,
hi ha un costum documentat,
com a mínim fins a finals del XVIII podem dir,
que fins i tot es recull en les maneres d'anomenar el dia de difunts.
s'anomena el dia de partir el pa.
I el dia de partir el pa encara ens vincula una mica a aquest costum inicial,
amb aquesta idea inicial del menjar com a manera d'apropar-se.
Què vol dir?
Que al voltant de les sepultures
s'organitzaven tot una sèrie de trobades familiars,
de trobades mig camí entre la religió i la superstició,
i fins i tot hi ha algunes que tenen,
no el segle XIX,
però fins als segles XIV i XV,
tenen una dimensió molt ostentosa.
Quan trobem en els documents la paraula pietances
o la paraula taula franca,
vol dir, franca vol dir lliure, oberta,
vol dir que hi havia grans àpats.
Però allà el cementiri mateix, a la sepultura.
Això es veu fins i tot documentat
en una cosa que és bàsica,
en els documents testamentaris.
Hi ha gent que testamenta
com serà la seva taula franca
o la seva pietança,
en el sentit que es dona tota una sèrie d'instruccions
sobre des de qui és convidat
i de quins són els àpats,
és a dir, què s'ha de gastar la família
en aquell àpat.
Al voltant d'això
pot semblar una mica macabre
o peliculero,
però és curiós que s'especifica, per exemple,
el nombre de siris i atges
que han de cremar en aquests actes,
en aquests àpats.
Per tant, alerta,
perquè quan anem a una església o una catedral
i veiem que encara hi ha tombes,
que encara hi ha personatges importants
enterrats,
de tot això tenia una litúrgia
que s'envoltava,
si més no, fins al segle XVI.
Estem parlant
de fa molts anys,
però aquesta és una realitat.
Ara diré una bajanada molt gran,
però és una assignatura que queda pendent.
D'aquí això dels àpats
que posi,
a la porta del cementerí de Tarragona,
no hi ha una inscripció que diu
d'Atles Refrigeri
o no és alguna cosa així?
M'agafa sencera.
Calla que no sé,
per això a mi també,
però calla que ens ho apuntem també,
mira si tenim deures pels propers programes.
De totes formes,
ara parlarem d'això,
és a dir,
hem de tenir en compte
que a partir del XVI,
sobretot el concili de Trento,
que és el 1560 o així,
hi ha una progressiva desaparició
per prohibicions expresses del clargat
de totes aquestes pràctiques.
Evidentment,
mai desapareix tot,
però el que sí que és cert
és que van canviar molt.
i també després 200 anys més endavant,
és a dir,
no a finals del XVI,
sinó a finals del XVIII,
sobretot a partir d'un real decret
del rei Carles III,
el rei espanyol Carles III,
del 1787,
que produeix el que avui en dia
és molt comú per tots,
és a dir,
que la majoria de cementiris que coneixem
estan fora,
si més no,
del que eren els antics límits de les ciutats.
A vegades tornen a quedar engolits.
Ahir estava, per exemple,
la Vilafranca i veia que el cementiri
tornava a estar engolit,
o en el cas de Tarragona també,
o en altres cementiris,
en grans cementiris urbans,
com per exemple pot passar a Barcelona
o a París.
Però el que és cert
és que a finals del XVIII
es reproduís tot un debat
sobre aquests fosars,
igual que es va treure
en un moment determinat
i es va treure
el que podríem dir
un cert desordre
i es va envoltar
al voltant de les esglésies
o dels recintes sagrats,
a finals del XVIII,
és a dir,
encara més endavant,
va haver un nou debat
sobre la higiene
d'aquests fosars vells
i van ser trets extra ràdi.
Per què?
Doncs bàsicament
perquè havien quedat
tan enclaustrats
dins dels límits urbans
que pràcticament
s'havia perdut una cosa
que havia estat vital
històricament
en la cultura clàssica,
que era el fet
del tracte individual
del difunt.
A finals del XVIII,
quan es parla d'higiene
o de mesures sanitàries,
es parla sobretot
de l'abolició dels sussaris,
que en el fons
quan es fa una excavació
el que s'havia vist
és que
s'anava aprofitant
en l'espai
i s'anaven
enterrant uns
damunt dels altres,
en el que després
s'han anomenat sovint
les fosses comunes.
Però això és una pràctica
que a finals del XVIII
es comença a volir
de manera que a principis del XIX
trobem l'inici
de la gran època
dels cementiris
municipals,
municipals o civils,
que no va estar
exempte
també de la seva crítica.
Curiosament,
aquest procés
té dues dimensions.
Jo diria que,
per una banda,
evidentment,
el que es pretén
és una mesona sanitària
que ens fa
recuperar
una tradició
perquè ens tornem
a aquesta individualització
de la tomba,
de manera que
ens tornem
a l'enterrament romà,
a la necròpoli romana,
perquè la necròpoli romana,
que a Tarragona
és un exemple claríssim,
l'enterrament és,
d'entrada,
fora del nucli habitat,
prop dels camins,
això és cert,
els camins principals,
però fora del nucli habitat
i, a més a més,
amb un enterrament individual,
en funció de la categoria
de l'enterrat,
d'una dimensió o d'una altra,
però no amb fosses,
podríem dir, comunes,
sinó que hi ha
un tractament individualitzat
del difunt.
Això, per una banda.
Per altra banda,
això el que va suposar
és un gran delta baix
entre l'enfrontament civil,
entre el poder civil
i el poder religiós,
perquè quan s'ocupava
un fusar
dels que podríem dir vells,
estaven dins d'un terreny
de propietat religiosa,
amb la qual cosa
això implicava,
entre cometes,
una sèrie de serveis
històricament,
la qual cosa volia dir
que, a banda de fets
com l'unció final
o l'absolució,
al propi enterrament
hi havia tota una sèrie
d'exèquies posteriors,
aniversaris,
misses volutives,
unes coses...
Això volia dir...
i això va motivar
tot un enfrontament
molt important
a finals del XVIII
entre les mesures
dels governs il·lustrats,
podríem dir,
que van intentar
normalitzar
aquestes pràtiques
i tornar-les més europees,
i els governs religiosos,
eclesiàstics,
que aquí tenien
tot aquest poder.
Avui en dia,
clar,
hi ha els cementiris
i allòs que tornen
a ser
interets turístics,
aquests dies veiem
múltiples reportatges
de les escultures
modernistes
creades en els cementiris
catalans,
o per exemple,
si aneu a Mallorca,
el cementiri de Deiano,
que és on està enterrat
el Robert Graves,
hi ha tota una sèrie
de devoció
per anar-hi.
Clar,
és que amb aquella cosa
que la mort
és l'únic
que ens iguala a tots
fa que determinats espais
tinguin
entre els seus morts,
podríem dir,
també personatges il·lustres.
Sí, sí, però això
que ens iguala a tots,
d'acord,
però fins i tot
arquitectònicament...
No, no, no,
no m'has deixat acabar
en esperit,
en esperit, Jordi,
que després fins i tot
aquí cadascú porta
un modelet
d'una firma diferent,
no?
Sí, sí,
el modernisme
que era una època...
Potser de la disseny
o de pret-à-porter,
que era una època moderna
també es va modernitzar
molt poc amb això.
El que passa
que ja seran,
ja ho és,
però en un futur
es faran estudis pertinents
amb tot el tema
de la incineració
i dels serveis funeraris
que també han canviat
i que també, doncs,
s'han optimitzat
els recursos
que es diu
d'aquesta manera ara,
doncs també fa que canviï
la fesomia dels cementiris
amb la construcció
dels columbaris,
etcètera, etcètera.
L'altre dia
per televisió
vaig veure una...
No sé si vas tenir
l'oportunitat
d'un reportatge
d'un invent,
no?,
d'unes carcasses
pirotècniques
en què es col·loquen...
Què dius ara?
Sí, sí, sí,
es col·loquen
les cendres del difunt
i es fan lairar
les cendres
pel cel, no?
Vull dir que
hi ha tot un mundillo
pel tant d'això.
Però això què és?
Per llançar-les al mar
com també s'ha fet
de fer-te tradicional
on vulguis, sí, sí.
Però des d'una carcassa
i com si hi posa
un aparell pirotènic.
En lloc de posar
un coloret de color vermell
o un tró
així senzill,
doncs,
dins d'una mena
de bossa especial
es col·loquen la cendra
i llavors,
quan estan a dalt,
s'expandeixen
per la humanitat.
No, no és broma,
no, no, no.
No és broma, eh?
Ho vaig veure,
hi ha molts veients
que ho devien de veure,
això em va sortir
a l'informatiu.
Aleshores de tan primil·lats
com són per algunes coses,
no?
I per d'altres?
Sí, no sé.
No, no, no.
El que ja no explicaven
és si va sortir
una demostració,
si això es feia
des de dins del mar
dalt d'un vaixell
o es feia...
Clar, perquè si no,
escolta, pots dir...
No, no entrem,
perquè podríem entrar
en una mica d'humor negre
que tampoc no li pertoca
aquest espai.
És cert, és cert.
No provoquis, Jordi.
No, no.
No provoquis.
Bé, en tot cas,
a banda d'aquesta evolució
de les pràctiques,
i perquè no perdem el costum,
dos breus esmenys
a dos santets especials
d'aquest dia.
Jo no he preparat refrenyets,
ja t'ho dic ara.
No, perquè com que tornaves,
dic, calla,
que tot el protagonisme
el tingui ell,
que no vull agafar-ne jo.
No, parlaré de dos sants especials
en aquesta diada.
Un, que, bueno,
sembla que ja està molt aviat
relacionat amb aquestes diades
d'ànimes i difunts,
que era Sant Amador.
Sant Amador era un sant
que havia, curiosament,
nascut d'un pacte
entre un humà
i el diable, no?
És a dir,
era fill d'un pacte
antinatura, no?
I Sant Amador
es perfila des de ben aviat
com un intermediari,
doncs, per aconseguir
de reduir el temps
de purgar els pecats
en el purgatòrum.
Però com pot ser sant
si té sang diabòlica
amb les seves venes?
Com, lògicament,
n'hi ha tots els sants,
tots els sants,
per arsevenir sants,
han de patir
martiris i moviments.
Martiri, persecució
i de tot on hi ha.
Sí.
En tot cas,
aquest temps reduïble
en el purgatori
es veu que ho era
tant,
no només per la intercessió
de Sant Amador,
sinó també
del nombre
del moines,
misses,
de junis o lluminàries
amb què contribuïssis tu
com a familiar.
i una altra
que és una llegenda
del XIV,
del segle XIV,
que és la llegenda
d'un sant
que hem tocat
el seu dia aquí,
que és Sant Patrici,
no?
Ah, sí,
el sant irlandès,
no?
Sant irlandès.
Llavors parlaves
de la Carbassa,
Irlanda,
Sant Patrici,
tot lliga al final.
Diu que,
bé,
amb una obra
que es diu
Viatges al purgatori
de Sant Patrici,
que va ser traduïda
a finals del segle XIV
al català
per una persona
de Lleida,
si m'ho dic,
de les comarques
lleidatanes,
explica concretament
que qui entra
net de pecat
en el purgatori
i romant
tot un dia
i una nit
senceres
sense caure
en temps tensions
i suportant
els atacs
que es pateixen,
pot contemplar
inferno i paradís
alhora
i tornar
cap a la humanitat.
Això és una llegenda
explicada
en aquest Viatges al purgatori
de Sant Patrici.
Que a més se situa
a Irlanda,
la cova aquesta
que dóna accés
al purgatori,
segons la tradició.
El que realment
ja no entrem en detall
és sense haver
el nivell
de turments
i patiments
que hi havia aquí.
Però fixa't
que al final
anem a parar
perquè quants contes
infantils
no hi ha d'aquells
que passa
i qui va ser capaç
de passar una nit sencera
en el castell
de no sé què.
Que va ser capaç
de passar una llegenda.
Suposo que com la del Jack.
Com la de la carbassa
i l'ànima negra
aquesta que tenia
que no la il·luminava
ni el diable.
Imagina't.
Déu-n'hi-do,
sigui com sigui
és una tradició
que es manté viva
des de la devoció religiosa
i la ritualitat
que això suposa
que les persones creients
han pogut exercir
al llarg d'aquests dies
i des de la tradició
més laica
o pagana
també
que trobem
en uns antecedents
històrics
d'arretre homenatge
als difunts.
És el dia dels difunts?
Jo sempre dic
que en aquest cas
es veu molt la diferència
o sigui
normalment tracem
una frontera
entre
l'espai sagrat
o entre l'espai religiós
i l'espai profà.
Jo dic que potser
no és tan real
i sinó que moltes vegades
com en aquest cas
és un espai sagrat
entenent
com a sagrat
no el que està
beneït
per l'Església
sinó el que està beneït
per una manera
d'entendre
la civilització
molt personal
en alguns casos
com pot ser
en aquest cas
aquesta visió
de les dies
d'ànimes i de difunts
que segur
que són uns rituals
en tot moment
sagrats
el que passa que
en cada cas
té llits més
d'una manera
o altra
de veure'ls
o d'interpretar-los
o de viure'ls
Jordi, gràcies
estem encantats
que hagis tornat
i t'enyorava molt
de debò