Fins demà!
Fins demà!
Així com moltes vegades hi ha controvèrsia i hi ha diferència d'opinions, en un cas com el que ens ocuparà avui de forma monogràfica no sé per què sospitem que l'opinió serà unànima.
Ens acompanya Carme Padrol, botiguera, presidenta de l'Associació de Veïns Sant del Serrallo. Carme, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Anna Pardo, pedagoga, bon dia, Anna.
Hola, bon dia.
Laura Roman, professora de la Universitat Rovira i Virgili, bon dia. Laura.
Bon dia.
Elisenda Pujol, empresària, bon dia.
Hola, bon dia.
Helena Regidor, bon dia, presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns de Tarragona, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda per dir alguna cosa, perquè és una fórmula de cortesia, no perquè ningú pensi que un dia com el d'avui és un bon dia.
Semblava que ahir tots, quan vam començar a saber els fets, ens anava quedant el cos d'una forma molt estranya.
Avui, no sé si estareu d'acord, crec que la situació encara és més difícil perquè comencem a posar-li cara i noms a les víctimes.
I això encara humanitza i acosta més la dimensió de la tragèdia, probablement, no?
És que és difícil trencar aquest silenci i no sortir del que tothom diem, que bueno, no sé com t'ho diria, que bueno, és que no em surt.
Jo porto dos dies que estic molt commocionada per totes aquestes coses i és problemàtic.
No ho sé.
La primera impressió de la majoria de persones, i valdria la pena, és d'aquí tots, absolutament tots, hem d'estar junts, no?
Sí, això, la veritat és el primer pensament, és que sigui qui hagi estat, és a dir, que arriba un moment que dius
que hagi causat els morts, doncs, no és realment ara el més important, el més important són els morts, les famílies destrossades,
la gent que ara està ferida i que quedarà tetraplègica, que quedarà, doncs, amputada, doncs, els fills que hayan perdut les seves mares...
una part del que deies tu al principi, que ahir era un cop bestial que et paralitza, que et deixa sense reaccionar,
avui quan comences a llegir la premsa veus que la gent va agafar manta, es va baixar, i que encara no saben com ho han fet.
Aquest és un primer pas, em penso que et paralitzes davant de la tragèdia, reacciones la gent que, per desgràcia, es va trobar allà de la millor manera possible,
i el segon pas és avui, quan dius Pepito Pérez, colombià, resulta que encara està desaparegut i la seva dona estava en un hospital
i la seva filla de sis mesos amb un altre i ningú la reclamava.
Clar, quan comences, quan baixes el detall, la magnitud de la tragèdia encara és més terrible, no?
Ara, a partir d'aquí, doncs, bé, doncs, jo crec que cal, després de tot el drama terrible,
i jo, per exemple, doncs, m'ho vaig passar molt malament perquè tota la meva família està a Madrid
i jo durant tres hores no vaig poder parlar amb ells perquè els mòbils no funcionaven, fins a les dotze.
Jo ja penses que estan bé, que normalment no agafen aquest tren,
però també saps que molts amics seus per anar a treballar, i sí.
Però jo crec que després, doncs, s'ha de fer més una profunda reflexió quan hàgim passat uns quants dies
i, a veure, al punt en què hem arribat, que n'hi ha grups tan salvatges,
torno a dir, siguin els que siguin, que poden fer o el de l'11 de setembre o de l'11 de març aquí,
doncs, potser que com a societat també ens plantegem, doncs, que alguna cosa no estem fent bé, no?
Quan se pot generar tanta violència, tant d'òdio i una gent tan salvatge pot arribar a fer aquestes massacres.
Després de la primera impressió, un altre estadi al que s'arriba és el de perplexitat,
de pensar en com es pot trobar una persona després de cometre una acció d'aquestes característiques.
És impossible.
És inimaginable.
És inimaginable, és a dir, com una persona pot assumir amb tranquil·litat una acció així, no?
No ho acabes d'entendre, realment.
Jo crec que es fa molt difícil imaginar que una persona tingui tant d'oli i tanta brutalitat
i sigui capaç de, ja no, si vols dematerialitzar-ho, fins i tot de pensar-ho.
Jo a vegades penso i no només en el que va i posa la motxilla en aquell vagó sabent que...
i veient que aquell vagó està ple, sinó el que ha pogut imaginar perpetrar un fet com aquest, no?
I és brutal i jo crec que no hi cap dins el cap de ningú de pensar que poden haver-hi persones així,
però el fet és que...
Que qui ho pensa no és qui ho posa moltes vegades, per no dir la majoria de vegades.
I qui ho pensa possiblement és molt pitjor des d'aquesta perspectiva que qui ho posa,
perquè és capaç de seguir pensant altres fets com aquests, no?
Jo avui em sento en una situació...
És veritat que ahir, a mesura que van passant els fets,
ahir jo crec que va ser un dia d'anar escoltant ràdio, d'anar mirant tele,
de veure què passava, d'informació, de múltiples informacions,
d'algunes contradictòries, altres que s'assumen, no?
I era un dia com de rebre molta informació i avui quan t'aixeques és justament el contrari,
és dir, sembla que la informació la tens tota,
sembla que ja no es pot dir res més del que s'ha dit,
s'ha dit tantes coses, i és com un dia de reflexió i com de silenci, no?
Jo crec que quasi el millor a vegades, per tots, polítics, ciutadans,
és fer el silenci, que és la millor manera també d'estar amb els que estan patint això.
Home, el bo és que te'n dones compte que potser va haver-hi molta solidaritat ahir, no?
I crec que la gent es va volcar al 100% amb aquesta gran magnitud,
ho dic perquè a vegades està potser mal dit dir-ho,
però estem acostumats a que et atenti, no?
I llavors actuen sempre les mateixes persones i la gent s'ho mirà des de la barrera
i no fa absolutament res més.
Ahir, ho dic perquè quan va passar no sabíem aquesta magnitud,
vull dir, anava passant i a mesura que passaven les hores,
te'n donaves compte de que allò agafava uns caires molt impressionants,
però la gent crec que no s'ho va pensar dues vegades al moment d'actuar
i de...
Ahir la nit veia la televisió i veies que agafaven els bancs del carrer
per fer de camilles.
I dels pisos baixaven...
Els pisos baixaven exacte, ahir també va sortir el cap de la Guàrdia Urbana Municipal de Madrid
i deia que també la plantilla se'ls va tirar sobre el 100%,
és a dir, tots els que no estaven de torn en aquell moment,
que van anar de seguida a intentar ajudar.
Vull dir que crec que això és una cosa que nosaltres mateixos hem de fer una reflexió,
vull dir, què està passant, que és el que tu deies abans, Anna,
què està passant, perquè la gent, els que estem al carrer,
veiem les coses d'una altra manera.
Vull dir, és que ens estan manipulant el país unes persones
que nosaltres estem fora totalment de joc,
que no són partidàries de tot això, no?
I això crec que ells haurien de fer un punt i a part i un parèntesi molt gran.
La societat ha demostrat moltes vegades que està per damunt de determinades qüestions,
en aquest cas un atemptat, però en tragèdies que s'han viscut catàstrofes,
ara recordo l'accident dels alfacs, mira que fa anys...
Molt bé.
Com va reaccionar la població? És a dir, que moltes vegades estem per sobre de segons quines coses
i el que ens interessa són les persones, no?, en definitiva.
Carme?
Sí, no, jo és el que anava a dir, que la solidaritat està sempre, eh?
Vull dir, s'ho he anat en aquest cas a Madrid,
però que qualsevol cosa o un esdeveniment fora de la normal,
la gent, si vol que...
que, a veure, vull dir, jo, com molts d'aquí potser són donants de sang,
i una de les coses que es diuen són aquestes, que quan més,
quan hi ha alguna cosa d'aquestes així, que la gent s'hi aboca tantíssim,
vull dir, en qualsevol lloc, en aquest cas d'Espanya, no?,
que s'aboca moltíssima gent amb solidaritat amb aquesta gent que ho necessiten.
Aquí a Tarragona hi va anar moltíssima gent a donar sang, eh?, al matí,
fins al punt que el delegat de Sanitat va dir que de moment està,
de totes més, al llarg del matí parlarem amb el director del Banc de Sant de Tarragona,
perquè s'ha dit també des dels Serveis Mèdics de Madrid, des de la Conselleria,
que farà falta properament, per tant.
Que sí, que s'agraduï, perquè si no saps que educarà, és el que he sentit jo.
Ahir, per exemple, s'havia de donar el serrallo,
o sigui, són dues vegades a l'any i s'havia de donar el serrallo,
i llavors me van avisar dient que no vindrien perquè tenien l'Hospital Joan XXIII col·lapsat
i que des de Reus els hi havien demanat, doncs, a veure si hi podia anar algú,
perquè, esclar, a Reus no poden fer extracions de sang perquè no estan preparats.
Llavors la unitat mòbil que havia de baixar al serrallo es va desplaçar cap a Reus
per recollir, diguéssim, la comarca que pugui tindre Reus.
Vull dir que, esclar, que la gent està molt conscienciada.
i en quant a la magnitud, jo, a mi m'és igual que siguin 200 que que siguin 30.
És massa gros tot això, no?
A mi m'és igual, vull dir, m'és igual que ho posin en un tren,
que ho posin... Evidentment que les famílies seran més, no?
Però el massacre és el mateix.
És igual que ho posin dintre d'un autobús que hi vagin 50 persones,
siguin escolars, siguin jubilats, siguin gent que van a treballar,
que ho posin en un tren.
Evidentment que com més gent mor, es multiplica i la commoció és diferent.
Però que una persona mori a mans d'un criminal, això ja és el màxim.
Sí, i és una tragèdia, és curiós, sí, perquè depèn quan es produeixen aquests fets
que estan implicant tanta gent, sembla que anem comptant per...
És una cosa com...
Arribem als 200, ja és l'atemptat més gran d'Europa...
En funció del nombre de víctimes, té una valoració moral o té una altra?
I això, en el fons, és una mica cruel per la víctima,
perquè si només és una, aquella persona necessita la mateixa atenció,
la mateixa solidaritat que si són 200.
El que passa és que el xoc col·lectiu és immens.
És terrible, qualsevol atemptat és terrible.
Ja no cal, és a dir, no cal matar un...
És terrible matar una persona, però només que quedi amb una amputació,
doncs un cos cremat que tingui un any o dos de recuperació,
tot això és espantós.
No hauria de passar mai a la vida.
Ara, quan el número de vistes és tan gran,
quan tu saps que, a més a més, d'aquestes mil persones que hi haurà,
perquè ahir ja ho has estat dient,
doncs per no repetir-me les seqüeles que pot tenir tot això,
és la consciència col·lectiva que té un cos fortíssim.
La sensació de vulnerabilitat de la societat?
I d'impotència, i d'impotència.
I de por, i de por.
Jo agafo el tren per anar a Barcelona,
qui diu que la setmana que ve no la posen a Barcelona,
en aquesta colla de bojos,
doncs tothom, tota la gent que jo conec que viu aquí a Barcelona,
ho fa, agafem les rodalies, cada vegada...
Si entrem en aquesta dinàmica, estem donant la raó, no?
Sí, que no pots anar a comprar, eh?
Clar, perquè l'objectiu justament és crear aquest terror.
És que el terror voli, això.
És que, a veure, el terror se retroalimenta.
Què aconsegueix, ETA o Al-Qaeda?
Perquè jo fins ara no sé si és ETA o Al-Qaeda.
És a dir, com a mínim per fort que m'informen.
No, però jo vull saber-ho,
perquè els morts són els mateixos,
però la meva lectura o la meva anàlisi personal
després és una altra.
El drama és el mateix, la massacre és la mateixa,
tot el que tu vulguis.
Però és una violència o és una altra?
Jo estic amb tu, eh?
I és una lectura o és una altra?
Hem de saber, no podem estar,
com ens fan sempre a l'opinió pública,
una informació d'una cosa,
una altra d'una altra,
un alt protagonista,
un alt polític del govern espanyol
té d'una informació,
l'altre té d'una altra, no.
S'ha de saber,
jo tinc dret a saber qui ha estat.
Com a ciutadana.
I amb aquesta crispació que hi ha avui en dia
amb el món polític encara més,
perquè evidentment la gent no és objectiva, no?
Aquesta gent són nascuts d'una mare,
no tenen sentiments,
no ho entenc,
i que encara se senti que després
ells es posen davant d'un televisor
a veure com s'ha desenvolupat tot això
i estiguin orgullosos del mal que han fet.
Això ho estaven comentant uns parlamentaris ahir.
Això és molt gros.
És molt gros.
I quan tu deies l'odi,
però quan s'ensenyen els que detenen a terres,
són crios.
No han tingut temps de tenir odi.
odi a què?
Odi a què?
I es parlava que es buscaven joves d'entre 20 i 24 anys,
com a presumptes autors materials.
Clar, precisament suposo perquè són més vulnerables,
i més fàcilment manipulables.
Els pares o la família
els està inculcant aquest fanatisme tan impressionant
i ells no han viscut res més.
I és allò.
Que almenys a la societat s'haurien d'explicar
per què,
encara que no tingui explicació,
però s'han d'explicar per què fan aquestes coses.
En la carta que m'he enviat al Caeda,
si és que és veritat que és al Caeda,
que jo dic que per ara estan les dues opcions damunt de la taula,
les dues hem d'estudiar.
explicaven textualment,
ho he elegit ara,
més o menys, perdona,
no textualment,
si altres com a occidentals
podeu massacrar la nostra gent,
Afganistan, Irak,
podeu matar a les nostres dones i als nostres fills indefensos,
podeu bombardejar els nostres pobles
i destruir la nostra convivència,
jo estic totalment en contra,
però t'he dit que aquesta era la reflexió que feien ells.
Després dient,
per què he de tenir jo llàstima dels teus morts?
L'odi només engendra odi,
i la violència només engendra violència.
I això és així.
I crec que els països més avançats,
i sobretot els governs,
han de tenir la majoria d'edat suficient
per saber com s'ha de parar amb allò.
I ja està.
Són molt fortes aquestes declaracions, eh?
Això no surt sol.
No surt sol, eh?
Perquè jo també els havies sentit.
I són molt fortes,
et deixa realment...
A mi m'ha de deixar destrossada.
A més, parla de noms i cognoms determinats polítics.
Sí, sí, sí.
És una cosa molt directa.
El que passa és que...
Però jo, sense posar-lo directa,
és veritat que es va...
Al-Qaeda,
però jo em ve,
doncs es va anar en una guerra,
doncs jo mai justificaré cap de les maneres
el que van fer.
ara t'identifiquen amb un grup determinat
i llavors la població patim aquestes...
La població havia estat en contra.
De la guerra.
I el que ho ha pagat ha sigut la població.
El que passa és que a mi em sembla...
Una paradoxa, això.
Però a mi em sembla que,
del que hem dit al començament,
que no hem de mirar qui ha estat,
perquè no se sap.
Llavors vull dir que no saps...
Però jo sí vull saber qui ha estat.
No, no, jo no...
Escolta'm, jo no t'ho dic...
Jo sí.
No, jo no t'ho dic que no ho sàpigues.
En aquests moments no se sap.
Llavors és fer judicis temeraris.
A veure, com deia la Laura,
ahir es va rebre moltíssima informació
i avui s'ha rebre d'una altra manera.
O sigui, ahir s'ha rebre d'una manera
i avui s'ha rebre d'una altra manera.
Jo me'n vaig dormir sempre molt tard
i ahir amb un mitjà de comunicació
estaven dient que el diari que s'havia enviat aquesta carta
que era un diari que havia publicat altres declaracions
que havien sigut falses.
Això, una cosa, pot ser o no pot ser.
A veure, jo vull dir que no fem judicis temeraris
perquè llavors és quan s'ha culpat una persona
que pot ser o no ho pot ser.
Al final ho és.
Però doncs, bueno, més val anar una miqueta en compte
perquè és crear la gent un desconcert.
Aquí tornem a anar al de sempre,
al paper dels mitjans de comunicació,
perquè com deia l'Anna, per exemple,
el tema aquest del missatge del rei,
que a televisions estrangeres
el van donar un quart d'hora abans
que a les televisions d'aquí.
Aquest tipus de coses fa que algú dubti
sobre la informació i sobre tot això.
És que el moment que dius,
davant de la tragèdia terrible,
davant d'un grup d'assassins,
sense consciència,
que haurien d'estar empresonats
per la resta de la seva vida,
siguin qui siguin,
siguin qui siguin,
com a mínim,
que ens donin el dret a la informació,
que sàpiguem de què mal hem de morir.
Anna, que això no ho discuteix ningú, eh?
El que estem dient és...
que ens podem potser esperar una miqueta,
no?, de la mateixa manera
que sempre hi ha el presumpte,
que l'han trobat com aquell que hi diuen
les manes en la massa,
el presumpte culpable,
que potser esperem-se una miqueta
que es doni la informació...
Tens tota la raó?
T'asseguro que tens tota la raó?
A veure, que no et penses que tens...
El que m'ofent és sentir,
com a ciutadana,
sentir que ha arribat aquesta carta,
que d'uns mitjans de comunicació,
que és del que jo en què això,
et diuen,
no, però és que aquest senyor resulta
que ja havia entrevistat-los amb Abin Laden
i sempre ha tingut bones línies de comunicació,
per tant, té moltes possibilitats
de ser veritat.
Punt primer.
Punt segon.
La representant espanyola
de relacions internacionals,
la ministra d'Assumptes Exteriors,
dient que, donat per suposat,
que havia estat exclusivament ETA.
Escolta'm,
si la Cebes està dient
que n'hi ha dues línies d'investigació,
com a mínim que te doni
que hi ha de dir
que n'hi ha les dues línies d'investigació,
perquè davant d'aquest massacre
jo em vull situar.
És a dir,
a mi m'afecta com a ciutadana,
ha pogut acceptar la meva família,
em puc acceptar a mi de mà.
Em nego a tenir terror,
a caminar en terror,
però sí que vull tenir la informació.
I les persones més afectades,
no els heia pavaigarà,
el dolor ni de bon tros,
però com a mínim
necessiten saber per què.
Per què?
Tot i que el per què no tingui resposta,
però han de saber per què.
I a més jo crec que parlem de coses
no diferents,
però una cosa jo entenc a la Carme,
una cosa és dir,
és igual el fet que sigui un o un altre
no canvia la tragèdia.
No canvia la tragèdia.
I possiblement és veritat
que igual ara,
el dia després,
tampoc no és el moment
com per ja començar a apretar.
Ara també és veritat
que penso com l'Anna
que s'ha de saber la veritat.
Perdona-l'ho, un moment.
És que en cap moment
he dit que no s'ha.
És que clar,
es va donant voltes al mateix.
Per això he dit que no parlem del mateix.
He dit que no s'ha de saber la veritat.
En cap moment.
Perquè clar,
jo suposant
que fos aquest islàmic,
jo em moro.
Perquè quan un mata per la religió,
ja apaga i vamonos, eh?
Vull dir, clar,
jo em moro.
Evidentment que vull sapigueu,
perquè vull sapiguer
en castellano a què atenir-me.
Però jo,
només el que dic és que,
pel meu cas,
que no vull fer judici de barall,
és que em vull esperar.
Em vull esperar.
A mi el que em fa por
és que en aquell moment...
Perquè com sigui així,
vull dir,
veure...
Perquè clar,
nosaltres som els tontos
de la pel·lícula.
N'hi ha que són més que en nosaltres.
Llavors resulta
que potser
no podrem anar en cap puesto
perquè diràs,
ara tinc por d'anar aquí
o tinc por d'anar allà
o ara que ets boig.
Això sí que depèn de nosaltres, eh?
Sí, evident.
Clar,
clar que depèn de nosaltres
però cadascú
està fet d'una pasta diferent, no?
Clar que depèn de nosaltres.
A mi això és el que em fa molta por.
Mira,
la filla de l'Anna
diu que li he dit
agafa l'autobús.
No, no, perdó.
Una companya d'aquí.
Sí.
i no sabem.
A veure,
a mi em sembla
una mica greu, no?
Però fins ara
teníem un terrorisme
que ja era prou.
Si és que és veritat
que ja ha estat el Caeda.
Ja en teníem més que suficient.
Ja ha estat una lacra
terrible per la societat.
Ja hem patit a Catalunya,
a tota Espanya,
però a Catalunya
especialment hem patit Vic
i hem patit Té per cor.
Només ens faltava
en tenir
un altre perill a sobre
que ningú,
nosaltres com a poble,
no ens ho hem buscat.
De totes maneres.
La Laura,
la Laura que està a la universitat,
des de les ciències socials
ja fa temps que s'adverteix
que hem creat
un món tan sumament caòtic
que genera, evidentment,
actituds, postures
i aquest tipus d'accions.
No surten com els bolets.
Això és conseqüència
de tota una sèrie de coses
a les quals ens hauríem
de remuntar dècades, probablement.
Home, a Europa
queden dos conflictes armats.
Dos.
Xeixènia
i el País Basc.
Potser que ens ho fem mirar,
a veure si una vegada
per totes li busquem una solució
entre política i policial
que també és necessària,
però busquem-la.
És el que dic?
Eli?
No, jo, més que res
pel que comentàvem abans,
que en aquell moment
quan es va,
quan deien de si anar
a la guerra o no,
hi havia una pressió social
molt forta,
però molt a una,
i no ens van fer cas,
no ens van fer cas,
i s'està pagant
unes conseqüències.
per això,
més que res,
per la manca d'informació
que l'Anna diu que hi ha,
és que a ells
no els interessa,
no els interessa dir
ostres,
mai equivocat,
a la qual...
Refereixes
a la importància
que té l'autoria
de l'atemptat
des d'aquest punt de vista.
Evidentment,
evidentment,
és que
en aquell moment
per què no ens vam fer cas
si tots anàvem en contra,
com diu ella,
això a nosaltres
no ens va ni ens ve.
hi ha prou
que tenim a casa nostra,
que estem patint
moltíssim,
i ho estem pagant
al poble.
Aquí està.
Home,
a veure,
se suposava que estàvem
en l'estat més segur
de tota la nostra vida,
com a mínim això
és el que ens han estat venent,
i resulta que
tres dies de les eleccions
tenim la pitjor massacre
que ha patit
Europa,
molt occidental,
sí,
i amb diferència
Espanya
com a estat,
a l'estat espanyol.
A veure,
digues,
digues,
Laura,
jo ahir és que
vaig tenir una sensació estranya,
sobretot al matí,
quan un rec de notícia
i a poc a poc
s'adona
que la cosa va augmentant,
que la cosa és molt més gran
del que sembla al principi,
i un,
com a exercici
de confiança personal,
diu,
jo vull creure
els meus polítics,
jo vull que surti
un membre de,
un polític,
un membre del govern,
vull que m'expliqui
i jo me'l vull creure,
o sigui,
jo ja estava començada
a creure'm
el que em diguessin,
perquè necessitava creure.
va haver-hi unes manifestacions,
jo me'l vaig creure.
I a mesura que anava passant el dia,
comences a desconfiar
del que et diuen
i que tu,
amb bona fe,
has volgut creure
perquè volies saber
què passava.
I jo ahir vaig tenir
aquesta sensació
de,
al final del dia,
ja a les 12 de la nit
o a la una,
que és quan me'n vaig anar a dormir
i la col·lapsada
d'imatges,
d'informacions,
de que no sé
qui m'estava dient,
no diré la veritat,
perquè imagino
que tots diuen la veritat,
però potser
no tota la veritat
o no tota la informació.
Comentàveu
el tema
de la solidaritat
en material
de tothom,
com s'hi va abocar
professionals a Madrid,
veïns tothom.
Immediatament després,
la societat en general
de tot Espanya
tenia la necessitat
de demostrar
aquesta indignació,
immediatament
es van convocar
accions,
aturades,
minuts de silenci
que continuaran avui
a les 12 del migdia,
la URB torna
a convocar
5 minuts,
a les 12 del migdia
patronal i sindicats
convoquen
una aturada
de 15 minuts
per esmentar algunes
i a les 7 de la tarda
hi ha convocada
una manifestació
que des de tots els angles
s'espera
que sigui multitudinària
des del punt de vista
que es posen
autobusos gratuïts,
des de les 5 de la tarda
s'habilitaran
zones d'aparcament,
etcètera,
perquè es prepara
tota una infraestructura
per convidar tothom
que surti al carrer.
Davant d'això
jo imagino
que la majoria
de persones
volen anar
i volen anar
a mostalar solidaritat
amb les víctimes,
però no volen res més
probablement.
Exactament,
exactament,
és a dir,
jo m'agradaria
que no hagués
estat
un...
que darrere
la pancarta
o escrit
la pancarta
que no hi ha possin,
que possin
prou,
no a qualsevol
tipus de terrorisme
i jo m'agradaria
agafar-me
amb aquella pancarta.
No cal res més.
Jo,
entre cometes,
em sento
i m'adol molt
i a veure,
jo m'ho vaig passar
molt malament
i de veritat,
no us ho podeu imaginar.
Nosaltres som la típica
família d'emigrants
i som molt clans
i som molt pocs
i jo tinc els meus tiets
a les meves cosines
i els seus fills a Madrid
i tinc moltíssima relació
i totes les famílies
s'estimen,
però les famílies
d'emigrants
que hem hagut de passar
de Galícia a Madrid
i de Madrid aquí,
doncs el nucli petit
que queda reduït
normalment té unes arrels molt fortes.
Jo m'ho vaig passar fatal.
Jo quan la meva cosina
plorava per telèfon
de la por que tenia
que ho hagués pogut passar
quan el seu marit viatjava
de la seva germana
que encara no havia pogut parlar,
va ser terrible
i jo vull encapçalar
aquella manifestació,
no ho faré
perquè no soc política,
però vull encapçalar-la,
però amb un lema
que sigui nostre,
que sigui dels ciutadans,
que digui
prou de terrorisme,
ja no vull ni que posi
bastar allà
perquè m'és igual,
no vull res
que tingui res
a veure amb res.
No sé per què hem de barrejar
a la Constitució,
ho sento molt.
El meu criteri és
prou de terrorisme,
prou de violència
que les víctimes són altres,
prou
i ja està.
O sense pancarta,
què vols que et digui
que no la necessitem.
Tothom en silenci
i calladet,
que el dolor
s'expressa en silenci.
Això és el que a mi
d'alguna manera m'indigna.
I deixeu-me dir
una cosa molt curteta
a favor dels mitjans
de comunicació catalans
perquè crec que s'ha de dir.
Ahir quan feia el zàpint
no hi havia més veies
imatges esgarrifoses.
24 o 12 hores
d'imatges esgarrifoses
era terrible.
Era un alivio,
dintre de tot,
posar TV3
i veure un debat
en què les persones
de diferent signe
hi parlaven
i s'explicaven.
A mi va ser
l'única cosa,
si ahir podia haver-hi
una cosa positiva
que no es podia dir cap,
va ser la diferència
fins i tot
que tenim nosaltres
a vegades
de tractar una tragèdia.
no cal veure més morts
sanggants,
ja ho hem vist
tot el dia.
Una anàlisi
una mica sossegada
darrere
per tranquil·litzar
les consciències
o els ànims
també convenien.
I vols dir
que no anàvem
a demostrar molt
que nosaltres
som solidaris?
És a dir,
ens van
tatxar tant
en el moment
que el Carot
es va saber
que havia anat
a parlar
amb ETA
que Catalunya
érem totalment
un país enemic
que ahir
jo crec que
precisament
pels programes
que tu estàs dient
jo vaig pensar això
de dir
almenys
crec que estem demostrant
que nosaltres
no som violents
cap cadena nacional
ni res en cap moment
no vaig sentir cap retret
ni cap referència
al Polo de Catalunya
però era un fet
fins i tot
a nivell
no perquè ningú
ens fes mal
que ja devia estar content
però
una situació
de tan valgut
no, no, no
jo crec que era
pel fet
Jolanda
que nosaltres
també som persones
som persones
que ens sentim unides
en una tragènia
tan grossa
com aquesta
i que anem
tots a una
i nosaltres
com diu l'Anna
vam fer un programa
jo crec
molt maco
jo me'l vaig estar mirant
tot el dia
i crec que
no vam deixar
de banda
cap ideal polític
com veieu el tema
de la manifestació
d'aquesta tarda?
l'Anna ho expressava ara
no sé
algun altre punt de vista
home
jo crec que
la manifestació
en si serà
multitudinària
però
jo diria
sense pancarta
amb un gran silenci
i que cadascú
plori al seu interior
pel que
pel que
tingui que plorar
jo no crec
que es tinguin
que posar
eslògans
perquè
sobren
els eslògans
aquí
sí
jo crec que més
jo vull que sigui
multitudinària
i
i penso
que cadascú
viu la manifestació
de forma molt personal
vull
a mi
evidentment
no em fa falta
cap pancarta
jo aniré
m'és igual
la pancarta
que sigui al principi
que sigui al final
que estiguen a meitat
em posaré
i faré
la meva ruta
al silenci
i amb això
tinc més que suficient
i espero que tothom
faci el mateix
i crec que
no val la pena
entrar en discussions
de si
hi ha el pancarta
o tal
jo crec que és
una mena
de demostrar
el dolor interior
que cadascú té
i això és molt personal
i per tant
el important
és que la gent
hi vagi
i que sigui exitós
i després
ja farem anàlisis
perquè hi haurà dies
per fer anàlisis
amb calma i fred
Carme
sí
subscribo
al que diu la Laura
sí
ara que
se'n donaran compte
aquests assassins
de quan sortim
tots els ciutadans
al carrer
que és que
estem en contra
ja ho saben
és que és una mostra
de solidaritat
amb les víctimes
perquè no crec
que els afecti
el terror i la violència
s'alimenta
del mateix terror
és a dir
quan jo
jo crec que s'ha d'anar
que ha de ser multitudinària
que has d'intentar
que tots amics
parents i coneguts
encara que sigui
una cosa molt greu
la que estiguin fent
jo vull anar
amb la meva filla
i amb els meus
nebots
de la mà
i en voltada
dels meus amics
que és com
me trobo bé
però
crec que
el terror
se retroalimenta
i crec que
el que busquen
és precisament
quan més olor
se faci
millor
ara la manifestació
s'ha d'anar
i jo crec
que s'ha d'anar
de la manera
que jo puc sentir
el dolor
que se'n silenci
fets com
el deien
eclipsat
absolutament
la resta
fins i tot
unes eleccions
que s'han de celebrar
el proper diumenge
aquest matí
curiosament
comentaven
què passa el diumenge
i algú ha dit
què passa el diumenge
a les eleccions
ai, és veritat
fins al punt
que clar
hem perdut de vista
el món
absolutament
i les nostres imatges
estan a Madrid
i en aquella zona
amb els trens
realment desbodellats
al mig del carrer
i hem perdut de vista
la resta del món
hem de recordar
que hi ha eleccions
diumenge
i que és una altra manera
de donar resposta
sí, jo crec que sí
jo crec que l'abstenció
que potser podia haver-hi
no hi serà
em dóna aquesta sensació
de que
tant de bo
sí, no ho sé
que vagi
potser m'equivoco
que hagi de votar
però que voti
però que voti
que vagi
que vagi
sí
jo sempre dic
la gent ha d'anar a votar
però si la gent estava molt cremada
jo crec que ara
aquesta
jo sentia molta gent
de l'abstenció
de dir
no vull anar a votar
i ara crec que això
indecisió sobretot
cada diumenge
però
són les 10 del matí
Carme, Anna, Laura, Elisenda, Elena
gràcies per venir
tots els divendres
aquesta tertulia
en certs moments
té un aire distès
divertit
doncs també riem una mica
avui no estem per riure
ni de bon tros
sinó per sentir-nos solidaris
amb totes les persones
que estan patint
directament
aquesta violència
gràcies
a tu
adéu-s'ho
adéu-s'ho
adéu-s'ho
adéu-s'ho
adéu-s'ho
adéu-s'ho
adéu-s'ho
Fins demà!