.
Un minut i seran dos quarts a deu del matí.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Inicien el temps de la tertúlia,
que avui compartim amb Nani Rodríguez,
periodista, professora de la URB.
Nani, bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Teresa León, bon dia.
Bon dia.
Empresària llicenciada en Història aquests dies
treballant força per un projecte que ja comentaré en el seu dia
sobre la història local més propera.
Pilar Sadan, directora del Museu Nacional Arqueològic.
Bon dia, Pilar.
Bon dia.
Enhorabona, que encara no havíem tingut l'oportunitat
de donar-te l'enhorabona pel teu nomenament.
I saludem Carme Ferrer,
que és professora també de l'Universitat Rovira i Virgili.
Bon dia, Carme.
Bon dia.
Benvinguda.
L'actualitat local en els últims dies
està quedant en un segon terme,
sobretot pel que fa al comentari de la mateixa
i a les tertúlies.
Nosaltres, puntualment, cada dia informem
del que passa a la ciutat,
però no hi ha manera.
Les tertúlies sempre acaben
amb la mirada més enllà de la nostra ciutat,
cosa, d'altra banda, raonable i lògica.
Però és que jo diria que no té raó, evidentment,
però sí, Espanya està a les portades
de tota la premsa internacional.
Perquè fas un retom pels diaris d'Estats Units
o de França, d'allà on vulguis, per internet,
vaja, perquè és la millor manera de fer-ho,
i trobes Espany per tot arreu.
Fa com a il·lusió i tot.
Home, jo...
Home, no, més val que no fos per aquesta raó,
però és igual.
La qüestió és que es fa, no?
Vull dir, els morts no els podrem ressuscitar,
però si d'aquí en traiem, doncs,
que n'aprenguin un congressista americà
que va dir que Espanya era un país muy valiente,
como lo demuestran las corridas de toros,
si aquell senyor aconseguin que amb això n'aprengui,
doncs, que aquí no estamos con la peineta puesta tot el dia,
doncs, mira, alguna cosa...
Aquest exercici que has comentat és curiós
perquè, a més, la perspectiva que es dona des de fora
i segons quin tipus de premsa i tot plegat,
dius, no sé exactament de què estan parlant
ni de quin país estan parlant.
Estan parlant d'un país de pandereta, Iolanda.
Estan parlant d'una república benedera, vull dir.
És una mica positiu, en aquest sentit,
que és difícil, no?,
en unes circumstàncies com la de l'atemptat del dijous passat.
Jo també diria que hi ha les dues vessants, no?,
el tema de l'atemptat, que és, jo crec, gravíssim
i horrorós que sigui emportada per aquest tema,
però que, a la vegada, després del diumenge de les eleccions,
jo penso que també hi ha una mirada
en com un país, en una situació tan extraordinària com aquestes,
és capaç, també, no?,
de tenir la maduresa suficient de reaccionar
de la manera que sigui, és a dir,
de la manera democràtica, eh?,
això és fonamental i tranquil·la,
i, a més a més, jo penso que donar una lliçó
a la gent des del poder que no l'ha exercit, no?,
aquesta tranquil·litat i aquesta normalitat,
i, en canvi, ser capaços d'afrontar una cosa
que ens ha costat molt guanyar,
que és la democràcia,
i, a més a més, donar una lliçó de com es fan les coses.
Jo penso que això també surt reflectit gairebé tot a la premsa, eh?,
i a la premsa hi ha el concepte que tenen els països i la gent,
perquè parlant amb amics, no?, de fora i tal,
trucaven o enviaven e-mails per dir...
I en xapó, no?
Sí, una mica quina sorpresa, no?,
perquè nosaltres ens hem apuntat a la democràcia molt més tard, no?,
i, per tant, anem una mica endarrerits amb aquests processos,
i, en canvi, no sé si als altres països...
És d'esperar que també hagués segut aquesta normalitat, no?
A més, jo diria que el bo no és tant
que els dirigents d'altres països en parlin,
perquè, doncs, ells ja tenen una visió de dirigents,
que és diferent, ni millor ni pitjor,
sinó la gent, no?
L'altre dia estava dinant en un restaurant
que hi ha al carrer Caballès, que és d'un marroquí,
i estàvem dinant i estava a la tele posada
i sortien, doncs, evidentment,
com no podia ser d'altra manera, no?
I el marroquí va comentar...
A més, m'ha fet molta gràcia perquè deia...
Este país me gusta.
No me gustan dirigentes.
Fuera.
Otros.
Nosotros no podemos hacerlo.
El rei allí, el rei allí.
I m'ha fet molta il·lusió perquè dius,
la gent normal i corrent veuen el valor de la democràcia, no?
Jo recordo l'últim dia que vaig venir,
que era el dia abans de les eleccions,
que vaig dir que votés tothom,
vull dir, els joves, sobretot,
perquè sempre comentaria allò de l'abstenció, no?
Que era la por a l'abstenció de sempre.
Jo crec que d'alguna manera o altra
estem assistint a una coherència social,
vull dir que la gent se n'està adonant
que torna a haver-hi una transició,
que la gent torna a estar il·lusionada,
vull dir que fa quatre dies ho havíem perdut
i que votar serveix per alguna cosa.
Vull dir, perquè jo, vaja,
amb un anàlisi així molt simplista,
jo penso que el vot d'esquerra o el vot de dreta
ja estava més o menys decidit, no?
Vull dir, aquí s'han incorporat els nous votants
i llavors és la il·lusió jove
i s'han incorporat la gent que estava desencantada.
I persones grans que ja no votaven,
perquè realment deien total pel que serveix.
El meu sogre feia 20 anys que no votava
i van a votar.
Una companya, una mare de l'escola,
igual mig la van convèncer,
però no, no, és que ja va trucar a sa mare
que tampoc votava, vull dir,
és significatiu, no?
És una cosa, és una reacció general.
Jo penso que, teniu raó amb tot el que dieu,
el que passa és que jo penso que ara,
a partir d'ara, valdria la pena
que féssim alguna altra cosa.
O sigui, jo penso que ara en aquest moment
ja hem demostrat que nosaltres
sabem defensar la democràcia
i per defensar la democràcia
realment hem utilitzat els joves,
els grans, els de mitjana edat, etcètera, etcètera,
estigui situat on estigui situat,
però jo penso que ara s'ha d'anar per fenya,
perquè ara el que hem de veure
la premsa dels altres països és el que es fa a Espanya,
el que es fa a Catalunya, etcètera, etcètera.
I evidentment perquè, si no,
sempre queda allò que realment hem guanyat,
però per què hem guanyat, no?
I penso que això del per què hem guanyat,
això ens ho hem de treure del damunt,
perquè realment, doncs,
això també és una cosa que es pot dir obertament o no,
però està a la ment de tots els dirigents d'altres països
i està a la ment de tota la gent, no?
Llavors, val la pena que comencem a fer fenya,
val la pena que aquesta gent que hem recuperat,
que són joves, segueixin votant,
perquè és veritat,
els col·legis electorals es veien cares
que no s'havien vist absolutament mai.
I a més a més jo et puc dir,
cotxes sencers,
sencers vull dir que anaven plens de 4 o 5 nois,
que jo no els havia vist mai,
i així bastants.
Vol dir que hem sigut capaços de treure
de gent que anava a votar
que mai, mai, mai, mai havia anat a votar.
I a més a més recuperar gent
que per el que sigui havia perdut la il·lusió de votar
durant tot aquest temps,
o perquè ja li estava bé el que passava.
I penso que això és important.
No, no, jo només volia dir
que no hem tret a la gent a votar.
La gent ha anat a votar lliurement.
Això és un permís importantíssim.
I la segona cosa...
Això, per suposat.
I la segona cosa és que jo crec que...
A veure, m'imagino que els analistes
a posteriori faran els anàlisis que vulguin
i els que coneixen més
el funcionament de la política.
Però jo diria que,
en aquest sentit de la gent jove,
jo penso que ja portem un cert temps
de gent que s'està incorporant...
Jo crec que sí, eh?
De gent que s'està incorporant
a interessar-se per com funciona el seu país,
a interessar-se per com funciona la seva ciutat,
a participar fonamentalment,
i això s'ho haurien de plantejar els partits polítics,
a les organitzacions no gubernamentals,
és a dir, a participar en la realitat del món,
amb el que està passant.
I cada vegada hi ha més gent jove.
I hi ha més vies a banda de la política.
I això són models, també.
Això són models.
És a dir, hi ha un grup de gent
que ara en aquests moments pot tenir sobre la trentena,
que són fruit dels models que havíem tingut
durant una sèrie d'anys,
que eren els Mario Escondes,
el Todo Vale,
el Pelotazo,
i està al munt de tot.
I això a la gent li ha arribat.
És a dir, la gent reacciona per moltíssimes coses,
per la raó, pel sentiment,
per veure la realitat,
per llegir la realitat.
I actualment jo penso,
i soc molt optimista,
potser també perquè estic rodejada
de gent d'aquesta edat,
a través dels meus fills,
però jo penso que cada vegada més
els models en els que estan emmirellant
la gent que té ara en aquests moments
entre uns 18 i 20 i pocs anys,
doncs no són aquests,
són altres models,
perquè aquests models no ens han funcionat
i no ens han fet servir.
És a dir,
els grups polítics
i els grans grups de pressió i de poder
que s'emmirellaven
amb aquest tipus de model,
doncs hem vist que ha fracassat,
o que ha fracassat,
vull dir que són models que no ens funcionen,
i la gent ha reaccionat,
i a mi em sembla molt bé
que s'hagin apuntat
en aquesta nova visió.
Els partits polítics
han de tenir-ho en compte
i han de reaccionar,
però això també és una responsabilitat bestial,
sobretot pel Partit Socialista,
perquè la confiança i la il·lusió,
a veure,
jo t'ho dic perquè a la facultat
la gent no estudia periodisme
per ser Mario Conda
ni per forrar-se,
vull dir,
és una carrera més aviat vocacional,
perquè la Yolanda
podeu testificar
que aquí no comem un rosco,
vull dir que...
No, és normal,
mira, anem fent,
com qualsevol persona.
És una carrera d'aquelles
que dius,
doncs faig empresarials
o faig dret
perquè sé segur
que em guanyaré la vida
molt ben guanyada,
és més vocacional,
i a més,
jo diria que està molt vinculada
al món dels mitjans de comunicació,
de l'anàlisi política
i tot això.
Veure la il·lusió d'aquells xavals,
xavals de primer,
que no cal que tu diguis,
mira,
anem a comentar avui el que ha passat,
no,
tots tenen el diari a la mà,
perquè a més allà se'l troben
i estan agafant l'hàbit
de llegir el diari
i de comentar política.
Veure l'entusiasme,
la il·lusió que tenen aquella gent,
jo penso que si jo estigués
al davant del Partit Socialista
m'ha faria pànic,
perquè no els pots defraudar.
Vull dir,
hi ha coses que no pot ser
i això no pot ser,
no pots deixar-los
i no fer feina,
sinó quedar-te només
amb el missatge de míting,
d'eleccions, no?
Ho has de fer,
ho has de fer de debò
i ho has de demostrar.
Penso que és una oportunitat,
una oportunitat
i una oportunitat
que es dona en un moment
que penso que s'ha d'aprofitar
i no s'ha de malbaratar.
Això és evident
que la gent
estem madurs
democràticament parlant.
Vull dir,
que la gent no és tonta
i és que jo parlant així en general,
la gent no no és
que torna a guanyar el PP,
és que hi ha un pessimisme
i una cosa
i jo dic,
escolta,
jo puc ser
sí que soc una mica optimista
però no soc ingenua.
Jo penso que això,
deixant davant de les enquestes,
això es palpava.
Vull dir,
no ha sigut una gestió de dos dies
i de com han portat
tot el tema del terrorisme,
de l'atemptat.
Vull dir,
ha sigut una gestió nefasta,
una crispació,
tot això que ja en parlaven
des de fa temps
i que no podia ser
d'una altra manera.
A veure,
havia,
si no,
no guanyar,
si no,
no perdre les eleccions.
Però a mi no hi ha
perdut la majoria absoluta.
No, no.
Hi ha molts matisos.
Hi ha molts matisos.
El que vull dir
és que com a mínim
la majoria absoluta
s'havia de perdre
perquè la gent,
vull dir,
la gent estava madura,
la gent estava
des de feia molt de temps
pensant
i això sent molt crítica
i vull dir,
i reaccionant.
Jo també.
jo penso que...
No sé qui donant-li pas
perquè totes veurem
per la Carme.
Jo penso que sí,
que és veritat
que és una evolució,
no és d'un dia per l'altre,
és veritat
que hi havia molta crispació
i no és d'un dia per l'altre,
però és veritat
que el debat,
la tendència hi era,
però és veritat
que el debat
se va obrir
a partir dels atemptats.
O sigui,
això ja va ser
quan va treure
i va ressuscitar
fantasmes
amb persones
que d'alguna manera
vivien
a pesar d'aquestos fantasmes.
No és atemptats,
sinó de l'or nefasta.
I t'ho dic perquè
inclús a la universitat
t'espeia la gent.
La transversació
de tot el que és la informació.
Jo penso que el debat
a la facultat,
etcètera,
es va començar
a crispar
d'una manera impressionant
quan,
a partir dels atemptats
i a partir de la informació
que es fa amb els atemptats...
Dilluns ja es parlava,
eh?
Dilluns ja es parlava
d'enquestes
que donaven un frec a frec,
eh?
A veure...
El que passa
és que ningú ens ho creia.
Ningú ens ho creia.
Això és la meva opinió.
Que es parlava
de que hi havia un frec a frec,
que això era veritat.
Jo, la meva opinió,
totes en parlava.
Que, evidentment,
el Partit Popular
que hagués baixat,
que hagués baixat considerablement,
però jo no sé
si haguéssim guanyat
els socialistes,
per suposat,
no tant,
no tant,
no tant.
La gent no vota
de la mateixa manera
municipals,
que autonòmiques,
que europees i que estatals.
No, això mai, mai.
Hi ha votat
de la mateixa manera.
I llavors la gent
és una dura.
Endavant a la paraula.
El que m'agradaria dir
és que tothom està parlant
molt
que el que ha fet perdre
les eleccions del PP
ha sigut la gestió de la crisi.
Jo penso que
un cert nombre
d'electorat
sí que ha anat
en contra del PP
per la gestió de la crisi,
però aquests electors
ja ho tenien clar.
Jo penso,
i potser és molt bèstia,
però m'ho penso
i ho haig de dir,
és que la gent,
tota la gent
que es manifestava
en contra de la guerra
amb les manifestacions
d'ara fa un any,
de cop i volta
se n'han adonat
d'una realitat
que era molt clara,
que a les guerres
hi ha bombes que van
i bombes que venen.
I mentre les bombes
eren allà,
bueno, doncs vale,
sí, d'acord,
vull dir,
és una solidaritat
d'aquella còmode,
de que surto,
poso la bandereta,
poso la colometa
i ja està.
És el donatiu pel comú.
Exacte,
però quan les bombes
m'han caigut a mi,
quan m'han caigut a mi
i m'han adonat
que la violència
només genera violència
i la guerra genera guerra
per tots els bàndols,
que és una cosa,
una veritat d'aquelles
molt clara,
penso que hi ha una certa
part de l'electorat
que ha votat
perquè les bombes
m'han caigut a sobre,
vull dir,
no tant...
O molt a prop.
Perdoneu,
ara que la nana
ha dit això,
permeteu-me una pregunta,
sou capaços de fer
un pronòstic
de què passarà demà
a les manifestacions
que s'han convocat
un any després
de la guerra a l'Iraq
en quant a participació?
Jo diria que serà
molt petita.
La gent que ja està conscienciada.
Més baixa i aquestes últimes.
Sí, perquè la gent creu
que ja ha fet
el que havia de fer,
ja ha completat.
Sí, però allà
continuen els atacs,
la guerra,
aquesta setmana
mort molta gent a l'Iraq
també fruit dels atemptats.
Avui treu en alguns diaris
un informe
del que ha estat
un any de guerra,
no només des del punt
de vista militar
i l'evolució
dels esdeveniments
polítics i militars,
insisteixo,
sinó el que ha suposat
per la població civil
que jo, perdona,
però crec que també
hauríem de tenir
aquest gest,
no tant per la daltà política,
sinó el que ha estat
per la població civil
aquest any de guerra
d'un país
que ja venia
d'una situació
econòmica i social
realment precària.
I esgarrifa,
esgarrifa el que ha suposat
i en la situació
que es troba ara
la societat civil iraquiana.
És que és una mica hipòcrita
pensar que els nostres morts
són més morts que els altres
i són igual de morts
els d'allà que els d'aquí,
i necessiten espalmetes
aquells i espalmetes
aquests.
Jo crec que la cosa
que hauríem de fer tots
és no girar més l'esquena
a el que està passant al món.
Vull dir,
si vivim realment
en un món globalitzat
en quant a informació,
si estem parlant,
això els governants
i això la gent
ho haurien d'exigir
perquè el que no podem fer
és girar l'esquena
quan surten les morts aquestes.
Vull dir,
això,
el comunicat que vam fer
a l'Al-Qaeda
ho deia clarament,
no?
Jo no ens fan pena
tot el que ha passat
perquè en altres
era el moment calent,
estaven horroritzats
pel que havia passat,
però ells ho estaven dient.
En altres
això ens està passant cada dia.
Cada dia, sí, sí.
Això és horrorós
i jo penso que
s'hauria de començar
a prioritzar, no?
Aquesta banda
em toca ara.
No,
el que sí que és veritat
és que jo penso que, a veure,
els governants
que s'han de plantejar ara
és que han d'afrontar
els problemes
no amb una visió
partidista, sobretot,
i particularista
d'una zona,
sinó que han de posar
en contacte
més interessos
i més visions
i ser més plurals
a l'hora d'organitzar les coses.
La globalització de debò.
Sí, la globalització de debò,
la bona,
però en aquest aspecte, no?
I que no es pot afrontar
un tema,
per exemple,
des d'Europa,
com és el terrorisme,
de la manera
que s'ha estat fent
aquí els quatre últims anys
i els vuit anys darrers,
però sobretot els quatre últims anys,
amb una absoluta negació
de quin és el paper del país
en un entorn
que es diu Europa.
Vull dir,
jo penso que això
s'ho haurien de replantejar
i haurien de veure.
I no haurien de buscar
la confrontació,
sinó buscar
els elements comuns
per tenir un objectiu
i una manera
d'afrontar
aquesta problemàtica
conjunta.
I és que,
si no,
penso que no pot sortir
de cap manera
una bona visió
d'aquest tema.
Jo penso que estem
a dintre d'una globalització
que evidentment
pot passar aquí,
ha passat aquí,
però que pot passar
a qualsevol altre lloc
i que ho hauran d'afrontar.
I això és un dels reptes
que tenen,
que realment
no és una situació fàcil.
Quan deies que
el Partit Socialista,
si tu estessis en el govern,
estaries realment esgarrifat,
és que jo penso
que se li planteja
molts fronts,
té molts fronts oberts
als quals s'haurà d'acudir.
Aquest més general,
però també l'inter,
la que és passió
a la que s'ha arribat
entre les diferents
sensibilitats del país
i jo penso
que és molt greu,
però llavors
és una responsabilitat
del partit
que ha estat en el govern
durant aquests anys.
És a dir,
ara no es poden vendre
rodes de molí
dient què tal.
No, no,
això és responsabilitat
del govern
que ha estat fins ara,
que ha creat aquesta
prescassió
i la gent
que ha col·laborat
també en aquest govern
des d'altres llocs.
Vull dir que
això s'hauria de tenir
a tenir compte.
Jo penso una cosa,
jo penso que
el govern socialista
en aquest moment
ho té difícil.
Evidentment que sí,
ho té difícil primer,
perquè a lo millor
s'espera d'ell
una sèrie de coses,
una sèrie d'expectatives
que són difícils
de complir,
perquè està molt bé
dir a nivell de discurs
jo a la primera
ens hem d'interessar
per tothom,
però després
a l'hora de la veritat.
La nana ni tenia raó.
La nana ni tenia raó.
Vull dir,
si hi ha un atemptat
aquí a costat de casa,
que a Madrid
és a costat de casa,
ens dol.
Si està allà,
plorarem,
direm i diem,
quan ho veiem
per la televisió,
paga la tele
perquè realment
em fa mal als ulls,
però és molt difícil.
Aquest serà
un aspecte,
les expectatives.
La segona dificultat
que té el Partit Socialista
des del meu punt de vista
és que,
evidentment,
es troba
amb una gent
que està molt desenganyada
o un gruix de gent
que estava molt desenganyada
del Partit Popular,
que el Partit Popular
durant els dos últims anys,
diguem-ho clar,
ha crispat els ànims
de la gent
i els ha crispat
d'una manera
que va més enllà
del que és raonable,
perquè jo entenc
que quan una persona governa,
doncs,
evidentment,
ha de prendre decisions
i les decisions
molesten amb els uns
o amb els altres,
però, bueno,
no cal que les prenguis
amb la prepotència
que s'han pres.
I penso que això
és un aspecte important.
Per tant,
això s'ha de tindre en compte.
Però també
el Partit Socialista
té un altre problema
des del meu punt de vista
i té el problema
de la lluita
que té
dins del seu propi partit.
Perquè, evidentment,
tu ho deies clarament,
ara en aquest moment...
Això s'acaba, Carme.
No, no,
però ara en aquest moment...
No ens surten de problemes.
No ens surten de veus alternatives.
En aquest moment,
ell ho deia clarament,
vull dir,
estem davant d'un terrorisme,
més a més,
un terrorisme internacional,
etcètera,
i això vol dir
que hem d'estar
tots aglutinats.
Però, escolta,
no,
anticipem problemes,
a veure critiquem
els que ja s'estan creat
i tots els dubtes
que hi ha
i totes les coses
sobre la taula.
No ens oblidem d'això
en primer lloc.
Després ens ho trobarem,
escolta.
Ja ho veurem.
Però primer hi ha això.
Jo penso que s'han de demanar
responsabilitats polítiques.
Avui, com a moderadora,
l'asseguro
i afirmo
la meva impotència.
Aviam,
si li toca,
aquí la mala tanda.
Por favor, por favor, por favor.
És que ja ho sé
que xerro molt, eh?
Però bueno.
Totes som xerraires.
Jo vull dir
tres coses
en contra del Partit Popular,
perquè hem parlat de molt,
però encara no li han donat
cap bufetada al Partit Popular
i se'n mereix moltes.
La primera,
el dia de les eleccions
feia paneta,
perquè tots els del Partit Popular,
evidentment,
i després,
quan van sortir els resultats,
destacaven
l'orden
que havien ido a votar
a les persones,
la alta participación,
que dava gusto
ver los colegios electorales
con las colas,
dius,
però bueno,
a veure,
què es pensen?
Que som salvatges?
Saps allò de dir,
però bueno,
la solidaridad
en el momento
de l'atentado,
evidentment,
vull dir,
que no som,
que som persones educades,
que vivim,
que ens fan mal
les ferides dels altres,
vull dir,
que som,
que anem a votar
i fem cua
i no ens barallem
ni ens donem d'hòsties.
Aquesta és la primera,
la primera crítica
al Partit Popular.
Jo suposo que com no tenien
res més a dir,
destacaven aquestes coses
que no cal destacar-les,
el que cal destacar
és el revés,
quan hi ha problemes,
però si no hi ha problemes,
què demonis has de destacar?
Som gent civilitzada.
La segona crítica
és que,
no és crítica,
és por,
no s'hi estaran calladets,
vull dir,
jo no sé si trigaran una setmana,
trigaran 15 dies
o trigaran un mes,
però aquesta gent
començaran a contraatacar
i a contraatacar
si quan estaven al poder
tenien aquesta soberbia,
aquesta prepotència,
aquesta,
estendre la crispació
perquè hi ha riu revuelta
ganància de pescadores,
ara sortiran
per alguna banda.
Home,
jo han sortit
quatre milions
de dones de l'Asa del PP
dient que...
Aquestes són quatre pel·lats d'ona.
Oixen les declaracions
dels alcaldes i dels...
Amb el tripartit aquí
que hi ha hagut
un ataque...
I ells estaven a Madrid.
Imagina't ara
que s'han quedat
a dos veles
la que ens pot caure a sobre,
vull dir,
que estem preparats per això.
Jo diria,
a més a més,
que això que apuntaves tu
de la situació
que es troba
el Partit Socialista ara,
amb aquesta problemàtica,
a més a més,
jo afegiria dues coses més.
Una,
i és que la gent,
en general,
els votants,
fins i tot els votants
que hagin recolzat
el Partit Socialista,
són més crítics
que els votants de dreta.
És a dir,
al partit de la dreta
li acceptes qualsevol...
No li acceptes qualsevol cosa.
Estàs convençut
que allò que fa
tu has d'empassar
com un dolor
que no et tens més remei.
I, en canvi,
els partits progressistes
estàs tot el dia
al damunt
exigint
que compleixin,
que facin la seva tasca,
que reflexionin,
que tal.
Perquè els subjectius
són més opinables,
per dir-ho d'alguna manera.
Els subjectius més generals,
més socials.
I, en canvi,
els subjectius
dels partits conservadors,
jo no dic
que no tinguin
alguns subjectius
més socials,
però el seu fonament,
vull dir,
els seus subjectius
són molt clars
i aglutinen molt
a la seva gent.
Però voleu dir
que no s'ha de ser sempre crítica
amb el poder,
sempre.
Però, bueno,
ja ho has vist.
Ens ho prenem,
ens ho prenem,
ens ho prenem.
Els partits progressistes
avancen a base
de decreto ley.
I els partits progressistes
o d'esquerres
avancen
en funció de crítiques.
I, fins i tot,
el que ella deia
de la crítica
dintre del mateix partit,
és veritat,
els partits conservadors
són més...
Mónolítics.
Més monolítics,
més piedra única.
Els partits monocolors,
els partits progressistes,
normalment,
tenen bastant més colors
i amb bastant més crítica,
cosa que jo trobo
fantàstica.
El que passa és que
en aquesta situació
jo crec que s'hauria de demanar
als partits que governin
des del progrés
i des de l'esquerra
que busquin
els camins
de unió
i de convergència,
i no de convergència i unió,
de convergència
d'idees,
i no que busquin
sempre
el punt problemàtic.
Bueno,
convergència jo penso
que ja deia tenir
la seva etapa
llarga de govern
i també és bo,
com tots els partits
que entrin en etapes
d'oposició
i de reflexió,
que també els convé a tothom.
Jo el que em refereixo
és a això,
que busquin també
els punts de connexió.
A veure,
jo volia dir que
jo...
A veure,
a mi les generalitzacions,
a veure,
les generalitzacions
tretes,
esquerres,
etcètera,
etcètera,
a mi sempre m'han fet,
m'acrispen,
per una raó,
perquè dir que els partits
d'esquerres...
No, no,
o de conservadors
i progressistes.
Bueno,
jo continuo pensant
que hi ha ideologies.
Vale,
molt bé,
però jo penso que dir
realment,
els uns es comporten
d'aquesta manera
i els altres es comporten
d'aquesta altra,
això em sembla
realment
un debat
molt estèril,
per una raó,
perquè jo penso
que el progressisme
no ve tant
per votar un partit
o un altre,
sinó que el progressisme
ve per les idees.
I llavors,
què passa?
Jo he vist,
jo he vist,
i vivència meva particular,
que resulta que tu vas
a un lloc,
vas a un lloc
i resulta que
perquè estàs
a un costat
resulta que
tot són problemes.
Vas a un lloc
i resulta que
estàs a un altre
i els sindicats,
els no sé què,
els no sé quantos,
tot va bé.
I tu dius,
escolti,
on estem?
Vol dir que
aquesta situació
que dius tu,
som més crítics
la gent del d'allò,
sí que és veritat
una cosa
i amb això
estic d'acord,
amb això estic d'acord,
que la gent
de partits conservadors,
per exemple,
el PP té una quantitat
de gent
que ningú sap
que és del PP,
però a l'hora
de la veritat
ells van a votar.
Això,
amb això,
que em diguis això,
sí.
Ara que em diguis
que els altres,
que em diguis
que els altres
són més crítics
amb el seu propi partit,
agafa les estadístiques
per ciutats
i per barris.
Si t'has agafat
alguna estadística
d'aquesta última elecció,
agafa Madrid,
per exemple.
I si tu agafes Madrid,
agafa tots els barris
que signifiquen
el bloc fonamental
del vot
al Partit Popular.
Han anat a votar
exactament
els mateixos percentatges
i altíssims,
gairebé del 80%,
exactament igual
que les municipals,
que les autonòmiques,
exactament igual.
On ha canviat el vot
o on s'ha mobilitzat la gent?
A veure,
aquests partits
i són molt més monolítics,
perquè a més a més
és que és lògic,
però no aquí,
també és a Europa.
Vull dir,
és que és molt...
Hi ha una cohesió
d'objectius
a l'esquerra.
Amb el teu discurs
has ajuntat dues coses.
Primer,
són més monolítics
a l'hora d'anar a votar,
està molt bé.
I a l'hora de defensar les idees...
A l'hora de ser més crítics
amb els que estan al partit,
jo amb això...
No hi ha tant de debat intern.
No hi ha debat.
No es permet el debat.
A veure,
em vols dir, per exemple,
que Convergència i Unió
no hi ha hagut
durant tots aquests anys,
23 anys,
que a més a més
hem vist passar
un munt de dirigents
i que han pujat
i han baixat dirigents
allò a punta pala.
Vols dir-me
que no hi ha hagut conflicte
entre Convergència i Unió,
que són dos partits
que malgrat
que han convergit
en una sèrie de coses,
tenen idees
i fonaments diferents?
Home, segur
que hi ha hagut problemàtica,
però no l'han tret.
I no l'han tret
perquè la finalitat,
a part del poder,
m'imagino que tenien
altres subjectius,
són molt més clares.
No hi ha tanta divergència,
no hi ha tanta discussió.
En els partits
de, diguem,
progressistes
hi ha més discussió
perquè hi ha moltes sensibilitats
i moltes maneres
de veure com afrontar
els problemes
i hi ha més debat.
I perquè hi ha un mosaic
molt més clar
en tot l'estat.
A veure,
l'Espanya que ens han venut
al Partit Popular
durant tots aquests temps
i sobretot
l'última legislatura
era una Espanya
de blanc i negre
i tota aquesta crispació
i totes aquestes ganes
de carregar-se
tot aquest mosaic
que hi ha a l'estat espanyol
és una cosa
que ja els hi ve
dels seus pares,
dels seus avis
i era l'Espanya
franquista,
falangista,
més pura i dura.
Les coses com són.
Llavors,
ara què passa?
Ara són molt més exigents
perquè la gent que governa
són els que representen
l'altra Espanya.
Aquesta divisió hi és.
Llavors,
ara s'ha de tornar
a recuperar
tot aquell mosaic
i tota aquella divergència
que significa un estat
com és l'espanyol plural.
està passant aquí,
està passant en altres països.
A França,
que hi ha hagut sensibilitats
molt diferents de dreta,
quan s'ajunta la dreta
s'ajunta la dreta.
A Alemanya,
quan s'ajunten partits
més progressistes,
els verds i els socialdemòcrates,
hi ha divergències,
hi ha crítica
i estan fent un tipus de política
i pel darrere
els partits
que defensen aquesta política
s'estan,
no dic barallant,
però sí que estan demostrant
i fins i tot públicament
que no estan d'acord
amb com se prenen
les determinades decisions.
I jo crec que entre els partits
més progressistes
aquesta contínua crítica
i aquesta contínua revisió
és una de les metodologies
de treball,
cosa que en els partits conservadors
aquesta metodologia de treball
no hi ha gent que sigui crítica.
Però això també sempre s'ha dit
que moltes vegades
ha restat en vots
i els ha deixat anar
l'oportunitat de demanar
justament per aquesta divergència
que hi ha.
Però un partit conservador
que tria un líder,
aquell líder no es qüestiona
perquè és la seva manera
de funcionar.
El líder és líder.
Faci el que faci,
tot l'hi perdonen.
A veure, suposo que per això
es diuen conservadors
perquè valen conservar.
Vull dir, són allò de dir
com Déu mana.
Les coses com Déu mana.
Res de novetats.
Ara, si surt el senyor Zapatero
i diu que autoritzarà
els matrimonis entre homosexuals,
per exemple,
evidentment que això
ha de portar crítica.
És lògic
perquè implica un canvi.
Mentre no modifiquis res
i et tanquis amb tu mateix
fent lleis conservadores
que no modifiquen res,
sinó simplement
penalitzen tot el que sigui
varietat
o tot el que sigui divergència,
clar que no tindràs
massa problemes
perquè no es plantegen
ni que el líder
es pugui equivocar.
Vull dir,
el líder és el líder
i santes pascues.
I l'altre dia vaig sentir
una crítica per ràdio
que vaig trobar
que estava molt encertada
que deia
que la primera etapa
del PP
eren de dretes
que havien intentat
reconvertir l'extrema dreta
i la segona banda
la segona etapa
del PP
havia guanyat
dins del propi partit
les tendències
d'extrema dreta
i havien absorbit
a la dreta
perquè si veiem
la manifestació
de l'altre dia
al davant de la seu
del PP
la que van convocar ells
per a dar soporte
a sus líderes
era la plaça d'Oriente
i els lemes
les actituds
i tot
que si vols
és una anècdota
però significatiu
exacte
i els insults
i el grau
a veure
la gent quan es manifestava
demanava claretat
amb tot el que havia passat
perquè
clar la gent estava indignada
però no deien assassins
i demanaven
de seguida responsabilitats
polítiques al PP
a la gent que estava al govern
la gent d'ahir
ens estaven insultant
ens estaven dient assassins
estaven aixecant
un to de veu
que a mi
personalment em feia por
l'alcalde de Madrid
va dir que
tots aquells
que havien tingut
aquesta actitud
i que havien anat
a votar
i li havien donat
érem molt còmplices
bé
això és molt greu
bé
jo
el que volia dir
en relació
a tot això
que
evidentment
jo penso que
la situació
més complexa
que tot això
jo penso
que a mi
em fa molta por
la manifestació
que hi va haver
dintre davant
del PP
etcètera
igual que
evidentment
també hi ha altres
manifestacions
que d'alguna manera
poden fer
en un moment
determinat
jo penso que
en aquest moment
hi ha dues coses
que estan clares
hi ha un partit socialista
que està al poder
penso que
evidentment
aquest partit socialista
valdria la pena
que es posés a treballar
el més aviat possible
i que
d'alguna manera
doncs
evidentment
treballés
i jo penso que
l'evolució
del partit socialista
passarà una mica
com l'evolució
dels altres partits
o sigui
si el partit socialista
en aquest moment
aquests quatre anys
necessàriament serà
com els quatre anys
del partit popular
perquè no té majoria absoluta
el problema
el problema
el problema
el problema
naixerà
quan ja porti uns anys
realment manant
i tingui majoria absoluta
i llavors
tot aquest discurs
tot aquest discurs
farem més tertúlies
tot aquest discurs
tot aquest discurs
de si això
de si la crítica interna
etc.
ho podrem matisar
o sigui
totes aquestes històries
jo crec que no podrem
anar a comprendre
pronòstics
perquè ja hem tingut
evidentment
la nostra història democràtica
és molt curta
però ja ho hem tingut
tot això
o sigui
hem tingut diferents
però això passa
jo que amb les democràcies
no són bones
però són bones
i a mi em sembla
primer
a mi em sembla molt bé
que hi hagi l'alternància
i a més a més
jo penso que en aquest moment
evidentment
jo particularment
que no hagi guanyat
el Partit Popular
doncs evidentment
m'agrada
això estem tots igual
evidentment
si pogués elegir
m'agradaria més
que hagués guanyat
el Partit Popular
sense els atemptats de Madrid
i això també t'ho dic
perquè això és una cosa
que realment
sempre sempre sempre
planejarà
sobre aquest tema
jo en aquest sentit
jo en això
un minut només
Pilar
jo en aquest sentit
jo crec que és molt important
perquè no hi hagi
majories absolutes
perquè jo penso
que és la negació
de la democràcia
una de les coses
per exemple
que de cara
als partits progressistes
s'hauria de plantejar
que és molt bo
tenir una força
d'Izquierda Unida
és a dir
que Izquierda Unida
no perdi tant
que pugui matitzar
la tasca i el paper
que pugui fer
el Partit Socialista
això cap al progressisme
penso que és importantíssim
que es replantegi
i això m'imagino
que Izquierda Unida
es replantejarà
que aquí
jo crec que iniciativa
té un paper molt important
i que precisament
està en el govern
i el partit
batitzant una sèrie de coses
que és boníssim
per a les partits progressistes
jo ho lamento molt
jo estic molt d'acord
molt
avui si cobréssim per paraules
escolteu
ens farien milionàries
tu que deies
que no es guanyaven quartos
a la ràdio
Nani Rodríguez
Pilar Sada
Teresa León
Carme Ferrer
gràcies per venir
fins la propera
adeu-siau
bon dia