Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
més que les imatges que estan donant la volta al món
d'aquestes tortures que s'han aplicat
per part de l'exèrcit nord-americà.
Bé, és que tampoc no ens hem de sorprendre tant.
Això és la guerra, no és cap broma, no és cap joc.
Una guerra és una guerra, i una guerra ni mai ha estat neta,
ni mai ha estat justa, ni mai ha protegit a les víctimes.
Tot al contrari.
Jo no estic d'acord, jo crec que ens hem de sorprendre sempre.
Sorprendre no les imatges, sinó el pensar que una guerra no té això.
I que ens han d'esgarrifar sempre, i que hem de lluitar sempre
perquè això no passi mai a la vida,
i perquè es depurin responsabilitats als més altes nivells.
Jo trobo vergonyós que, a més a més que ens hàgim ficat en una guerra,
doncs que encara no entenem per què ha estat.
I ens han ficat, perquè a nosaltres,
a algú li pot haver-hi tocat de tenir familiars allà,
doncs no hi havia armes de destrució massiva,
els contactes amb Bin Laden tampoc estan clars,
ens van embolicar en una pel·lícula de terror,
i la pel·lícula de terror té totes aquestes escenes reals,
que són terrorificades, que estan vivint.
Però ni que no estiguéssim embolicats,
probablement, al sentiment que provoca fora el mateix.
Sí, sí, i tant, però és que a més a més,
ara te sents com a, en alguna manera fins i tot,
a veure, jo no, perquè sempre he estat en contra de la guerra,
però he sentit com a corresponsable.
Aquest frent que ens van posar Aznar, Bush, Blair,
per dir d'alguna manera, és terrorífic.
I aquí estan arribant escenes protagonitzades
pels soldats bàsicament estadounidens dels Estats Units.
Jo, per desgràcia, he vist les dues primeres noves
d'escenes que corren per Anglaterra
protagonitzades pels seus soldats.
Escolta'm, és tan bestial,
tan bestial que no només el Ransel,
l'Ondul, qui sigui, és a dir, Blair i Bush
haurien d'estar ara mateix demanant perdó en públic a tothom
i anant-se'n cap a casa seva.
I el senyor Aznar.
I el senyor Aznar, per descomptat,
però aquí ja està, gràcies a Déu.
Jo, de tota manera, penso, perdona,
que tampoc no barregem les coses,
no coses rebutjar frontalment aquests actes,
i jo el rebutjo.
Jo, en diferència de tu, no em sento corresponsable
perquè encara vull imaginar que això són actes
que fan determinades persones
i que, per tant, no podem entendre's
tota una situació responsable d'això,
ni tan sol tot un cos militar.
Vull dir, jo crec que això són certes persones
que, com a tot, fan bogeries.
Ara, jo, quan deia abans, jo pensava,
dic, bueno, és que no podem acabar
o quedar-nos en una imatge escèptica de la guerra,
la imatge de dos soldats disparant altres dos
sense res més.
La guerra és més, les guerres morts,
són atemptats, són nens que es queden sense pares,
són tortures, són tactes inumans,
i no només en aquesta guerra,
que és la que estem vivint en directe,
sinó en les 150 guerres que hi ha al voltant del món.
I que s'estan produint ara.
Clar, i a més, jo és que l'altre dia, a més,
vaig tornar a recordar a través d'un reportatge
que feien, ara no sé, em sembla que era per la TN,
el fratricidi bestial que va haver-hi a Ruanda.
Sí, els Utsi Tuti, sí.
Bueno, allò va ser una carnisseria,
allò sí que no era ni una guerra,
era una carnisseria.
No va mereixer més que algun reportatge
en algun dominical, eh?
I van morir milions de persones,
i a més a més, aquest agent se li pagava
per anar a treballar,
que el seu treball era matar,
i tornaven cap a casa seva,
es netejaven la sang
i s'esnaven a l'església,
perquè es consideraven uns bons cristians
i uns bons catòlics.
És a dir, hem de tuitar tots,
potser perquè això no hi torni a passar mai més.
Però, perdoneu una cosa,
apunto una dada més respecte a aquesta qüestió
i després continueu comentant.
Deixerar-te una coseta, no?
I ara, ara mateix.
Deia la Laura,
no es pot aplicar un cos sencer de l'exèrcit.
A mi, avui, una altra de les notícies
que m'ha frapat a nivell internacional
és aquesta denúncia que ha fet a la Ministeria Internacional
respecte a les forces de pacificació,
subrallem, de la OTAN
i aquesta policia internacional
que està operant a Kosovo.
Avui està claríssim,
és un informe que fa a la Ministeria Internacional
que denuncia
la inducció, la prostitució,
la violació sistemàtica
de milers de dones
de partir de 12 anys en aquesta zona
per part de determinats membres
d'aquest exercit,
d'aquesta policia internacional
que en principi és una força pacificadora.
Tu deies, no es pot aplicar a tot un cos,
a tota una institució,
però tampoc no podem obviar
que en nom d'alguna cosa
hi ha individus,
i individus, disortadament també,
que tenen aquestes pràctiques.
Per tant, no és un conflicte només,
una guerra només,
sinó que és simultàniament
hi ha tota aquesta cosa
que suposo que haurem de fer alguna cosa.
No, jo més volia afegir
que estic d'acord amb tot el que esteu dient,
però a mi em sembla que el que és molt preocupant
és que s'hi acostumem a aquestes imatges.
O sigui, les teles són a les cases,
les teles les veu tothom,
les veu la gent gran,
la gent jove, la canalla,
i estem ja acostumats
com si vejéssim una pel·lícula.
Vull dir, ja no fa ni fred ni calor.
Jo sempre me'n recordo
de l'Espinàs amb un escrit
que deia que quan ell era petit
i passejava amb el seu avi,
sí que hi ha un home de la bicicleta,
li tapava els ulls i li deia
gira't,
que aquest senyor s'ha fet mal
i veurà sang.
I el feia girar.
Jo diria que ara avui dia
el veure sang no té cap importància,
al contrari,
em sembla que ara correm per veure...
Està avaluada la vida, no?
Sí, exacte.
Perquè veiem que es perd constantment.
Segons quines vides,
que això és lo dramàtic.
Segons quines vides.
Aquesta pèrdua d'importància
que té la vida de la persona
i que la gent s'hi acostuma.
No, no han matat 80,
no han matat 100,
va caure un autocar
i hi anaven i no hi anaven.
Això ho pot ser a nivell individual.
Les famílies tenim molt de joc
amb tot això, no?
Amb els fills i amb els nets i amb tots.
Però després la força social,
la força dels mitjans
és tan forta, tan forta...
La capsaqueta que hi ha a tot arreu.
No sé de què servei.
No me cal que servirà, no?
L'exemple de casa.
Jo recordo quan...
Jo soc una persona molt gran
i quan...
Jo recordo que no deixava veure
en els meus fills
les imatges,
les fotografies del parismatge.
Sí.
Que llavors...
perquè eren cruentes
i hi havia accidents de cotxe
i tot això.
Però després em vaig adonar
d'això perquè...
Sí, sí.
Si després a fora...
Però és el que deia jo al principi
quan he dit
que ens hem de continuar esgarrifant
i ens hem de continuar entelant.
És a dir,
perquè no podem deixar
de cap de les maneres
que això donem per suposat,
que n'hi ha una guerra
i això passa.
És a dir,
ja ho sabem
que n'hi ha una guerra i això passa,
però amb això
ens hem de revelar.
A la societat
ens hem de revelar,
hem de dir
que no volem que passi.
I molt menys
amb el nostre nom.
Perquè a vegades
s'havia apel·lat
a segons quins sentiments
del país
i no sé què més.
Jo deia,
no, no, no,
fes la guerra si tu vols,
però responsabilitat teva
no és pas amb el nostre nom
i amb tota la gent
que ens hem manifestat.
que hem de parlar
d'aguantant el món,
hem de parlar
de la guerra d'Israel,
hem de parlar
no d'una guerra.
Jo tampoc estic d'acord
una mica,
ho sento, Laura,
però jo crec
que quan tu investeixes
en una persona,
en un fusell
i en autoritat
i en poder
i amb tota una maquinària
com la dels països
aquests tan potents
per no assenyalar a ningú,
darrere,
de qualsevol
d'aquestos pobles
que hem dit,
a veure,
crec que poden aflorar
els instints més baixos
a nivell humà,
però de dalt a baix,
perquè jo estic segura
que el general
al càrrec
d'aquesta brigada,
companyia,
el que sigui,
perquè a mi les militars
no m'ha interessat mai,
no sé què són,
el de dalt ho sap,
ho sap,
ningú pot tenir
en la seva presó,
ningú té en la seva presó
matant-se gent,
sentint els crits,
amb les barbàries
i dir,
no ho sabia,
van ser aquests quatre bojos
i com sempre,
els quatre que han sortit
a les fotos,
que per mi
són assassins,
senzillament
són uns assassins,
depravats,
a més a més,
de la pitjor de les maneres
perquè utilitzen aquesta força
i aquest poder
que li dóna a ser els vencedors,
aquests assassins
pagaran.
I els de dalt,
que ho permetien
i fins i tot
ho recolzaven,
que van pagar
gent externa
per ajudar
a fer els interrogatoris,
què es pensaven?
Que s'ajunaven davant
i deien,
va sisplau,
xat,
explica'ns què sabies?
Va,
és una hipocresia total.
jo no ho sé,
vaja,
no m'agradaria aquí
tampoc fer de defensora
dels militants,
perquè a més,
és un cos que,
a veure,
jo tampoc no en tinc massa,
però bueno,
el fet és que hi és
i hi estan tots els estats
i és a més,
gran part del pressupost
d'un estat,
és a dir que això,
per tant,
és una realitat.
No perquè sigui una realitat
com el tema de la guerra
ens hem de conformar,
però bueno,
és veritat que és així.
Ara,
jo penso que a vegades
no arribem,
perdem una mica
l'objectivitat,
perquè nosaltres ara
quan ens passen
aquestes imatges
acabem pensant
en el soldat nord-amèricà
que està torturant
el senyor Iraki
que hem anat allà
i hem invaït
i no sé què.
Si extrapolem això
i altres realitats,
igual no seríem
tan condundents.
És a dir,
jo vull pensar
que els soldats
espanyols
no farien això
i vull pensar
que és veritat
i vull pensar
que els nostres soldats,
la majoria
dels nostres soldats
com la majoria
de la ciutadania,
perquè entre la ciutadania
també tenim gent.
I parlem de la ciutadania americana
també,
que no recolza
aquest tipus de coses.
Els ciutadans nord-americà.
És responsabilitzar
responsabilitzar
a tot un estat
o a tota una comunitat
o a tot un cos militar
per unes accions puntuals
d'uns deprebrats
que jo penso
que són condemnables
i són rebutjables
i no s'haurien de tornar
a repetir mai més
i no podem ser intransigents
amb això.
Però passar
d'una responsabilitat individual
a una col·lectiva
a mi em sembla
una mica
fort.
Mira,
jo no vull passar
a generalitzar
perquè totes les generalitzacions
són terribles.
Tant una cosa tan pedreste
com ho han dit
les dones,
els homes,
els nens,
la gent gran,
no.
La dona,
l'home,
la gent,
cadascú és una persona
que reacciona
de diferent manera.
Però quan Jolanda ha introduït
el tema aquest dels cascos blaus,
han tingut unes denúncies,
no ara,
sinó ja fa anys,
de violació.
A veure,
doncs allà,
la responsabilitat
no és només
d'aquells senyors
que la fan.
Perquè quan aquests senyors
guanyen el que sigui,
és a dir,
maten uns altres
i guanyen una batalla,
condecoren el capità
o el general
o qui sigui,
doncs ara,
que si hi hagin
aquesta responsabilitat
a què estàvem anant
i aquest...
Perquè per això és tant.
Evidentment.
Perquè els comandaments
són responsables
del cap.
Evidentment,
però és que l'exigència
de responsabilitat
jo crec que és una altra història
i evidentment
aquí no es pot ser inflexible
fins al final.
I això no ho fan tres
i la resta no s'assabenta,
eh?
Jo no m'ho crec.
No, no,
potser són més de tres.
Teresa Rosa,
que us veig així
i aneu acotant el cap.
No, no, no,
amb totes dues,
amb la Laura també
i amb tu també.
Ja sé,
són punts de vista
que no són contraris,
eh?
Per molt que dieu
no són contraris
en absolut.
I estic molt d'acord
amb això que dieu
que no podem responsabilitzar
a tots els americans
del que fan uns quants,
com a no tots els israelis
del que s'enganyar els llueus
no són tots ells, no?
El que passa
és que entre tel·les
i no tel·les
hem de mirar
cap a quina societat civil
volem anar, no?
I em sembla
a mi que no és
com a massa
encoratjadora
de defensar masses coses.
Abre,
hi ha canvis a la tele,
Rosa,
hi ha canvis a la tele ara,
no?
S'han anunciat canvis
a la tele.
Hi ha gent que està
molt disgustada
perquè treuran el Moreno.
Sí,
hi ha persones molt disgustades
perquè treuen el programa
de José Luis Moreno.
que es veu que era molt distret.
No sé.
I el Parada hi era TV3.
Ah, sí?
Sí.
Amb l'Albert Dom.
Ah,
de convidat,
de convidat.
Ja s'espantava,
Rosa.
Ja s'espantava.
De convidat.
de convidat.
De convidat.
Ja s'espantava.
Ah,
de convidat.
I el Parada,
sí.
Ah,
bueno,
amb el Rubianes.
Amb el Peter Rubianes.
Va haver-hi un tros molt bo,
realment,
eh?
Que va fer el Teatre de Guerrilla.
Mira que a mi aquest tipus de programes
a vegades no fan...
Bueno,
m'agrada un altre tipus d'humor,
però va haver-hi un trosset
que van jugar amb el nom
Pepe,
Pepe,
i van fer tota una sàtira
i la veritat és que va ser un tros
brillant, eh?
I el Rubianes que la sap llarga.
Sí,
sí.
Com moure's en qualsevol l'espai
que no posi.
A mi també em va agradar el bociquell
dels records de Barcelona.
I ara prenem uns records de Barcelona
i el toro,
una sevillana,
poca broma.
I un barret de mexicano.
Però això no està...
Dels tres records de Barcelona.
Doncs això segur que s'ho han mirat molt a Barcelona.
Sí, és que està tota la rambla plena.
Perquè diumenge comença el fòrum.
Diumenge comença el fòrum.
Nosaltres avui parlarem
de com el Patronat Municipal
de Turisme de Tarragona
i també com els tarragonins
tindran el seu moment de glòria
dins del fòrum.
Del fòrum,
vosaltres que en penseu
de tot plegat?
Perquè, clar,
també és un tema...
Jo, un part temàtic.
Jo penso que és un part temàtic
com el que tenim aquí.
Hi ha veus crítiques del fòrum
que han sortit pels mitjans
però discretament.
I ens consta
que hi ha moltes organitzacions
que estan, doncs,
no en contra del fòrum, eh?
Sinó en contra
de la visió que es dona del fòrum.
Jo vaig sentir l'altre dia
el debat
entre
el president del fòrum
o el director.
No, la veritat
és que ara m'he quedat
amb un lancos amb el càrrec.
I un professor
de la Universitat de Barcelona
que està liderant
un moviment
sobretot en contra
de la transformació
urbanística
que diu
que això ha fet créixer
moltíssim
el valor dels preus
i que això implicarà
que els fills dels barris
no puguin quedar
a viure's al barri.
És a dir,
perquè tot això
ha renalitzat les cases
però això que implica
que, clar,
els pares,
el fill,
el que ells havien considerat
aconseguit
durant molts anys
una mica de societat consolidada
tots que la veuen en perill
per la extraordinària
pujada
que han fet
als pisos allà.
El 75%
del pressupost
del fòrum
està dedicat
a urbanisme
o estat.
El 75%, eh?
és gravíssim.
És l'ocasió
que han aprofitat
per posar el dia.
Jo saps què passa?
Que no acabo de ser
del tot crítica
aquí.
A veure,
jo considero que
Barcelona va tenir
una gran transformació
amb les Olimpiades
que aquesta pot ser
una altra
i confio...
confio en que siguin
realment
el fòrum
de les cultures.
Em dóna l'impression
que necessitem
espais de debat.
Però vols dir
que la gent
no va a debatre...
Els debats
tenen
les grans
personalitats.
El fòrum
aquest del que
parla tothom
i del que tothom
està
és el fòrum
aquest del cap
de setmana
de la visita
de l'atracció.
A mi personalment
el que em dóna...
el que fa aquestes coses
és un país acomplexat
i Catalunya ha fet
això com a país
acomplexat.
A mi em dóna molt
tot aquí t'agradar.
És una Catalunya
en miniatura.
Jo ho trobo terrible.
Espera't
i l'aniré a veure, eh?
No sé,
jo avui...
Aniré a veure
perquè jo tinc
un jove arquitecte
vull dir
la cosa arquitectònica
sempre m'ha agradat molt
i aniré a veure.
Però estic
completament crítica
en tot això.
Penso que potser
ho han fet,
potser ho han fet,
vull pensar
en bones intencions.
Jo estic
com a esperançada.
Mira,
què vols que et digui?
Jo no.
És a dir,
jo he mirat el programa...
Jo penso que se'm haguen
dificultats,
en certa manera,
inventant coses.
O sigui,
ens enlluerlen,
la gent està contenta,
se'n va cap allà...
Ja la...
M'entens?
De banda,
que també hi ha un diners, eh?
Saps què passa?
Jo no opino,
evidentment,
però les veus crítiques
hi ha,
evidentment i afortunadament,
de tots els colors.
Hi ha veus crítiques
que diuen
no hi punt,
que estan en contra,
i hi ha altres veus
que diuen
no, no,
si ens sembla molt bé
que facin tot això,
si ens sembla magnífic
que facin unes exposicions
moníssimes,
que vinguin tots els cantants
del món mundial.
Això es pot fer igual.
està molt bé,
però no ho venguin
com solidaritat,
sostenibilitat,
etcètera,
etcètera.
És una gran festa,
una gran exposició,
però no barregem valors
i problemàtiques dramàtiques
que hi ha en aquests moments
amb el que és diversió.
Probablement,
les veus crítiques
que intenten
que s'entengui aquest plantejament
van per aquesta línia.
No diem que no
a tot aquest gran esforç
econòmic,
personal que s'ha fet,
a aquesta meravella
que diuen
que és tot el recinte
i tots els espectacles
que venen.
Però és una altra cosa
que res té a veure
amb solidaritat,
sostenibilitat,
tots els problemes
que té la humanitat
en aquest moment.
És per aquesta línia
que es mostra crític
un sector de la societat.
Per mi és més imatge,
per mi és més inversió,
però jo em pregunto
si des del punt de vista
de la societat
quedarà massa cosa.
Serà més justa
la societat
després del fòrum?
I després, escolta,
intel·lectuals ens porten tots.
I jo soc vella,
però és que ens porten
vege històries, eh?
Els cujaves històries, ja.
El Gorbachov,
el Saramago,
i jo soc una fan
del Saramago.
Sí, a mi també m'agrada molt.
Però?
On és la gent jove,
l'intel·lectual jove,
que...
Que renovi una miqueta
també el panorama, no?
Que renovi, no?
Jo soc una fan
de la joventut,
a part de fan
del Saramago o de...
Sí, sí.
I penso que, esclar,
les energies
i tot el que aporta
la joventut,
nosaltres ja estem cansats,
i que encara tinguem
ànims de tirar endavant
com dèiem amb tu.
Sí.
També n'hi ha un...
No ho sé, ara potser m'avançaré una...
Jo crec que no n'hi ha referents,
que tots els referents que tenim
tenen una certa edat.
Això és una mica problemàtic, eh?
Però a veure,
no han sortit, doncs,
gent...
Generació intermitja.
Una generació intermitja
que tingui, doncs, una mica...
Bé, per molta gent
jo també seré molt gran,
que tinc 49 anys.
Però a veure,
no n'hi ha vaques sagrades,
però en tot el bon sentit
de la paraula,
de gent, doncs,
que pugui, doncs, jo què sé,
substituir un pàniker.
Dius, qui hi ha?
Però saps què passa?
També aquí una mica de culpa
són els mitjans de comunicació.
Fem petums.
No surten a la tele,
no surten als diaris,
no es fa ressò d'aquelles personalitats,
però des de l'àmbit universitari,
des de l'àmbit intel·lectual
en el bon sentit de la paraula,
vull afegir això
en el bon sentit de la paraula,
perquè la paraula intel·lectual
està molt degradada,
disortadament,
hi ha moltíssims pensadors europeus,
també alguns nord-americans
que estan fent uns plantejaments
de canvi de la societat
autènticament revolucionaris.
Homes i dones
que deuen voltar
als 40-45 anys.
El que passa que, diguem-ne,
no són mediàtics.
Impacta molt més
portar el Saramago,
portar el Gorbachev,
que portar qualsevol
intel·lectual que és el filósof.
N'hi ha molts,
n'hi ha.
Però jo he anat seguint
alguns noms que,
a vegades, mira,
una cosa,
sense ser publicitat,
la contraportada
de la Vanguardia,
moltíssimes vegades,
et fa caure en una persona
i compres el llibre
i mirem de què va
i et sorprèn
i diuen,
ostres,
quina meravella,
doncs jo noms d'aquestos
que jo tinc apuntats
a la típica llibreteta
que és on tu apuntes,
que portes a mà,
mira, això potser m'interessa,
jo he vist que estan reflectits
al fòrum.
Jo crec que si,
a veure,
jo no estic dintre,
però crec que se pot donar
una visió una mica diferent
de la que s'ha tingut fins ara.
Jo crec que qualsevol espai
conjunt de reflexió
pot ser enriquidor,
les conclusions
poden ser enriquidors
i a mi, per exemple,
la idea del fòrum de les cultures
i els actes
que estan programats
a Montserrat
i tot això,
jo que soc agnòstica,
doncs a mi m'agrada,
m'agrada veure-ho,
m'agrada veure
que tota aquesta gent
s'assella
en els mateixos espais
a parlar i a reflexionar.
És a dir,
no soc tan crítica,
potser ho seré més al final,
però per ara
tinc un punt d'esperança.
Jo crec que les realitats
culturals
no són veritables,
són més aviat falses.
Més ben dit,
no hi crec.
És una construcció artificial.
Ho veig tot,
sí.
Bé,
una mica artificial,
jo tinc la sensació
que una mica artificial.
és com una festa major.
És com una festa major.
És com una festa major.
Però molt major, eh?
Però molt major.
Molt major.
I que dura molts dies.
Que ha costat molts diners.
Que ha costat molts diners
i que dura molts dies.
Quin preu paguem tot això, no?
Una societat que necessita
tots els diners per altres coses.
No crec que sigui el moment
de fer la festa major, jo.
És que...
El moment social
de fer aquesta festa major.
No era el moment social.
Per mi no era el moment social
de fer aquesta festa major.
Però com que el vam programar
a temps...
Però com que, clar...
Ha estat programat
fa molt de temps,
però continguts...
Jo crec que això sí que era el moment
de fer un fòrum de les cultures, ara.
Que potser teniu raó.
Potser sempre és el moment, no?
Però ara, precisament, què n'hi ha?
Argumentaven també des de l'organització.
Però hi ha moltes necessitats, eh, abans que un fòrum.
Que com que és el primer...
El que et deia jo, la justícia social, abans que el fòrum, eh?
Exacte, però moltes necessitats.
No, home, podíem dir moltes.
Mira, si m'ho correixen dos o tres
en les que no haurien de gastar tants diners,
m'entens, però vull dir que...
Si aquests diners els haguessin invertit...
Si aquests diners els haguessin invertit,
potser haguessin tapat algun foradet
que sí que llavors hagués sigut de justícia social.
Però ara...
Jo penso com la Rosa, que és una festa major,
un festival i que no servirà de res.
Quedaran allà uns locals que es podran llogar i que...
Uns pisos.
Sí, i quan facis.
Els pisos, deien l'altre dia, un pis...
Ai, no sé si van dir 90 milions.
Segur que sí, perquè jo marejava amb la xifra que...
Però un pis petit, eh, ho vaig sentir per la ràdio.
Un pis petit.
Bé, allà no deix de ser la mina.
90 milions.
Escolta.
La dona que tinc jo que m'ajuda fa 40 anys a casa,
li ha de sortir amb una escopeta al carrer.
Sí, clar.
I deien que, a més, que les persones que, clar,
s'ha fet tota aquesta sèrie d'expropiacions,
jo desconec el tema.
Parlo allò per les informacions periodístiques, evidentment.
Per tant, puc estar equivocada.
Comentaven alguns béns que deien...
Sí que ens donen l'opció de compra d'un nou habitatge,
pagant la diferència.
Diu, però escolti, jo que soc pensionista,
jo, als 68 anys, m'he de posar a comprar un pis nou,
si jo ja estava bé amb el meu.
Si jo no necessitava un altre.
Jo estava bé on vivia.
I tenia la meva comunitat i els meus veïns.
Clar, és que com argumentes aquesta persona
la importància del fòrum,
que jo no nego que la tingui,
però com li expliques a aquella persona
que aquest macroprojecte és molt més important
que la seva petitesa vida, no?
I que aquestes persones o aquests nois o aquests nens
que estaven acostumats a aquest barri
tindran que marxar d'aquest barri.
Això és el que sí que trobo molt trist.
Hauran de marxar perquè com que no podran...
Perquè no podran accedir a les vivendes.
És a dir, i allí on s'han fet grans
i és el que dèiem tu i jo abans,
de la botiga i que coneixes els carrers,
hauran de marxar.
Amb les Olimpiades va passar també el mateix.
Igual.
Es va agafar un barri fins a les hores
de Barcelona i el Raval horitgen
i el comparteixen en un barri esplendoroso,
però el preu...
És el que dèiem abans, especulació del turisme...
El que està passant a Barcelona, al Raval,
també amb tot el tema dels pisos
que viu la gent gran,
que intenten que marxin...
Això és terrible.
Això és terrible perquè realment si és veritat...
I que està mobbing i mobiliari.
Sí, senyor.
Mobbing i mobiliari.
Però més que mobbing...
Això és terrible perquè que una empresa
o una gestoria o què sigui
pugui anar tallant la llum,
fent forats...
A l'escala perquè caigui.
A l'escala perquè caigui.
Per l'amor de...
Però si és que això hauria d'estar penat.
Si l'altre dia va sortir a la televisió...
Hauria d'estar...
A l'havís han dit que es creava
a la comissaria del barri,
que es creava una unitat
per anar atenent les denúncies
que fossin d'aquest tipus
perquè tallen la lluta en el telèfon,
tallen l'aigua.
L'altre dia també...
És que ara em feu pensar
en un programa que vaig veure
en què es plantejava la situació
de la gent gran
en determinats barris de Barcelona.
Jo crec que això es pot reproduir
també en altres ciutats.
Però era realment una situació
de soledat,
d'aïllament,
de...
Veies uns pisos
en els que no tenien
ni tan sols calefacció,
no tenien banyeres,
havien d'anar a dutxar uns serveis
que afortunadament
en el barri hi havia col·lectius
i realment penses
i no és una o dues persones
o tres persones
gent gran
que viuen en aquestes condicions,
que hi ha tanta gent
i penses que hi ha tanta injustícia.
I no és només Barcelona,
és a dir,
perquè això saps què passa?
No, i no és només Barcelona,
no, no.
Ho ensenyen en global
o els mitjans de comunicació
que l'obtenen més fàcil
n'hi ha un lloc
on poden escollir,
fins i tot,
perquè n'hi ha molts.
Però això passa...
Necessitem imatges
de degradació social,
anem allà,
que ja sabem què hi som.
Però això passa aquí,
és a dir,
a qualsevol zona de Tarragona
on puguis viure
que els fills han marxat de casa,
que ha mort per desgràcia
la dona o el marit
i sobretot quan s'hi queda
una persona sola,
que és la tristesa més absoluta,
que veuràs
ja el desànim
d'arreglar una mica la casa
o la pensió que disminueix moltíssim,
la qual t'impedeix
doncs comprar-te
doncs els calefactors adequades.
La soledat,
la tristesa
i la pobresa
que va tot unit,
va tot junt,
quan el de la gent gran
és terrible.
I això sí que és una de les coses
de la societat social.
La pensió aquella
de tres coses
hi ha en la vida,
salut,
dinero i amor,
és que són les tres coses necessàries.
Hi ha coses que no canvien.
No canvien aquestes, eh?
I amb aquest ordre, eh?
La soledat
de la bellesa
i la precarietat econòmica
és de les coses
més triptes.
Jo a vegades
quan veig la gent gran
sempre dic
que em fan llàstima
els infants
i la gent gran,
sobretot
que no tenen
uns recursos econòmics
i a vegades
quan els mires
penses
Déu meu,
aquesta persona
estimat
ha educat
els seus fills,
ha produït
a la societat
i acaba
amb aquesta soledat
que dius tu,
amb aquest pis
que li cau al damunt,
és terrible,
és d'una tristesa
extraordinària,
a mi em trenca el cot.
Hi ha una cosa
que és terrible
que jo l'altre dia
ho parlava,
vaig anar a una residència,
parlava amb una senyora
molt maca
que jo per la meva feina
doncs és un tema
que ara conec cada vegada més
i em deia
diu,
l'home és trist?
Diu,
és que se't van morir
amb els amics.
Sí,
ja no he estat aquí.
Diu,
però ara
m'he deia,
m'he deia nena,
imagina't si era gran.
Diu,
tens la crisi dels 40,
eh,
Anna?
Sí,
sí,
sí,
sí.
I me deia,
diu,
perquè vens aquí
i estàs molt bé,
perquè estic molt ben atesa,
estava una senyora optimista,
diu,
m'hi trobo molt bé,
però no són els meus amics.
Diu,
ja són bona gent,
però no poder anar a la teva botiga,
no poder anar a la perruqueria,
desubicar-te,
desarralar-te
i que te posen en un lloc
que diu,
i les infermeres,
però li deia infermeres,
són molt maques,
eh,
i ja tot era en positiu
i tu pensaves,
ostres,
amb lo positiva que és
i quin trasfons de tristesa,
de soledat.
De soledat.
Jo és terrible.
Això és...
O estem molt tètriques avui,
jo,
us anava a dir que
ens ha quedat una tertúria.
Aixequem-ho una mica això.
S'ha d'explicar tot,
però a mi ens ha quedat
una tertúria realista.
Sí,
ens queden dos minuts,
eh,
per aixecar la cosa
haurem d'anar aixecant.
Parlem de cine.
Parlem de cine ràpid.
De cine,
de cinema voleu parlar?
Alguna peli per veure?
Recomaneu?
Home,
jo...
Jo que vaig poc,
tinc que seleccionar molt, eh?
Jo sóc incapaç de recomanar-vos res
aquest cap de setmana
perquè la veritat
és que aquest cap de setmana
està ple d'activitat,
Tarragona.
Demà, diumenge,
tenim la bicicletada.
Sí.
A Vilacer
que fan la fira aquesta
de la música,
400 músics
durant tot el cap de setmana,
el ball de Sant Cris de Salomó.
Avui,
curiosament,
parlem de la fira
del Carquinyoli de l'Espluga
que jo no havia sentit
a parlar mai,
mai de la vida.
Potser és la primera
també com al fòrum.
No ho sé.
Nen,
lo de la fira del Carquinyoli,
no ho sé.
He sentit la de la Carxofada.
Sí,
però la del Carquinyoli no.
Doncs ara la del Carquinyoli.
Qui no té una fira
al seu poble
és perquè no vol.
El prenent
se n'inventarem una.
Que no teniu cap al Pradell?
No tenim cap de fira.
Rosa, això?
Ni una mitja balda
d'aquestes metrales?
Res, res.
Caldrà plantejar-s'ho.
Tu vivint al Pradell
i no teniu cap fira
ni cap festa.
Hauré de parlar
amb les autoritats
a veure si ho belluguem.
Què es fa al Pradell?
Avellana.
La fira de l'Avellana
és que està una mica vista ja.
Per això.
És que no hi ha res més, eh?
Avellana i vi.
Home,
fira del vi també,
però aquestes tenen molta prèdica.
I verdura molt bona.
Farem alguna cosa de verdura.
Alguna cosa de verdura buscarem.
Oh, això sí que t'agrada molt bé.
Per això, alguna cosa.
Un menjat llorer.
Ara que està de moda
la verdura ecològica.
Això.
Sí, sí.
Hi ha la pastanaga.
Una mica de negoci
podríem fer de verdura ecològica
d'aquesta Rosa al teu poble.
Què et sembla?
Sí, sí.
Hauríem de fer algun mercat d'aquests.
Farem una comuna agrícola.
Molt bé, senyores.
Doncs ja hem acabat el nostre temps.
Un altre dia,
si volen venir,
estarem encantades que ho facin.
Laura Roman,
Rosa Gairal,
Ana Pardo,
Teresa Batet,
Gràcies i molt bon cap de setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!