Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Totes les responsabilitats a qui li toca cadascú la seva, hi havia el tema de l'esforç que es tradueix a les aules, però no ens enganyem, es tradueix a tot arreu, allò de l'esforç, allò de lo fàcil, no?
Probablement és un dels factors que fa que aquestes estadístiques ens facin posar tots una miqueta vermells.
Dic tots perquè jo, i ho sento, crec que la responsabilitat és compartida, eh?
Home, i tant!
Que els que fan les lleis són els que més manen, aquests Déu-n'hi-do, però la resta també, eh?
Sí, també, també, o clar, tothom...
Veu autoritzada, Rosa, de mestre de tota la vida?
No, l'esforç cal, però cal en altres coses, cal disciplina, cal respecte, cal tindre unes pautes i unes normes clares...
I no canviar les lleis d'educació, no?, tan sovint.
I no variar tant les lleis, vull dir, i adaptar les lleis al que el tens al davant, vull dir, és que voler implantar unes lleis davant d'un públic o d'uns nens, unes nenes i uns joves que no estan concentrats, que no estan preparats, que no, etcètera, etcètera, etcètera, és una tonteria, vull dir...
I aquí és una de les falles més grosses per mi, eh?
Que els professors i els mestres no s'adapten a la clientela que tenen al davant.
Jo, després de fer tot el repartiment de culpes, l'altre dia pensava...
No són culpes, vull dir, és qüestió d'adaptació a través de l'avui.
No culpes i responsabilitats, però, Rosa, hi ha una cosa que no he sentit dir a ningú, i és que un cop cadascú ha assumit la seva responsabilitat, un cop cadascú ha dit que no pot ser, que quina vergonya, que estem a la cua, que...
Aviam, això és un tema que no es pot recuperar, és a dir, aquests nanos que presenten aquestes mancances i aquests nivells no poden tornar a començar.
Això ja ho denen per tota la vida, per tant, és una cosa que per aquesta...
Aquestes generacions és irremeïble, i probablement això no es diu, no?
De dir, escolta, doncs a partir d'ara canviem, sí, però els que ja han arribat a aquests nivells educatius amb aquestes mancances,
com no sigui que individualment no ens tinguin aquest estímul d'intentar superar-se intel·lectualment,
vull dir, són generacions perdudes des d'aquest punt de vista intel·lectual, no?
Crec que no sona gaire bé, però al marge del sistema educatiu i de les lleis educatives,
jo crec que els professionals de l'ensenyament, des de pervolari fins a la universitat,
s'han de canviar una peça d'aquí dintre i posar-se una mica el lloro que diem, no?
Estem al segle XXI, vull dir, hi ha coses que continuen fent com a començaments del segle XX, com quan jo era petiteta.
Fem una mica de parèntesi i em permeteu...
Sònia Navarro, bon dia.
Dèiem que estaves buscant aparcament, no sé si fer-te un aplaudiment perquè ho has aconseguit,
ho has trobat, enhorabona, enhorabona, Tarragonina de l'any ha aconseguit aparcament,
a dos quarts de deu del matí en aquesta zona.
Moltes gràcies per venir, benvinguda.
I com pots intuir, per les paraules de la Rosa,
estàvem parlant justament de totes aquestes estadístiques que ja fa un parell de setmanes que es remenen,
perquè a més es van incorporant més dades, no?
Afortunadament, que se'n parli, no?
Sí, sí, almenys serveix per parlar-ne.
Doncs dius que hi ha coses que es fan com a començaments del segle XX,
però el que moltes persones es queixen és que injustament s'ha passat d'una rigidesa
i d'una manera de fer una mica antiga, potser a no fer res, diuen alguns, no?
O a no controlar o a deixar-ho córrer.
I també la gent ha acabat sense representar el paper que els toca, com si diguéssim.
Els pares han deixat una mica de fer de pares.
El rol de pares està una miqueta apartat
i a l'escola es troben en què el rol de professionals de l'ensenyament
també queda com a fora del lloc.
S'olvida que els primers que eduquen són els pares,
vull dir, i això s'olvida completament.
Llavors, clar, si a casa ja no hi ha normes i no hi ha pautes,
arriben a les escoles sense normes i sense pautes.
Llavors ja costa fer-los passar i així succesivament.
Recordem que la Sònia és psicòloga, segur que ella està completament d'acord amb la Rosa,
perquè de coses d'aquestes en deu veure moltes.
Es pensem que es pot educar a partir dels 12 i 14 anys i no,
s'ha d'educar des que està al breu.
Vull dir, des que li cantem la nana, llavors ja es comença a educar.
El que no podem esperar és que els 12 anys llavors vulguem posar-los a les lleis.
No ho sé, jo veig que és un tema complex, eh?
Però jo em penso que amb una miqueta més de norma,
una miqueta més d'una convivència més agradable,
perquè és que tot és negatiu, ja, i tot és negatiu,
i la violència, i d'àleg amb la violència,
i jo em penso que s'ha creat una mica de...
Però voleu dir que, si tot això segurament estem d'acord,
però també hi ha gent que està bé, també hi ha gent que ho fa bé.
Ah, però aquests no s'anomenen.
També hi ha gent que...
Oh, clar.
La gent no surten.
Hi ha gent que fa el que ha de fer, no?
Clar, aquests no surten.
O sigui, tot el que exigerem sempre és el negatiu.
I el positiu, perquè hi ha instituts que funcionen perfectament,
hi ha escoles que funcionen perfectament,
que no tenen cap problema...
Aquí venen a vegades a visitar les escoles,
i escolta, tenen un comportament impecable.
Ahir, sense anar més lluny, ens va visitar una escola aquí a la ràdio,
doncs un comportament, un grup de joves,
de primer o segon d'ESO,
un comportament impecable, disciplinats, obedients, educats...
Per tant, de vegades també abusem una mica
de donar una imatge molt negativa de tot, no?
És que jo m'estic quedant molt complexa, sincerament,
de sentir la rosa, no?
Suposo que jo tinc nens amb edat escolar,
en la qual, doncs, te'n dones compte...
Vols fer una mica la valoració de casa,
quins valors els hi dones a casa,
i què és el que tu els estàs ensenyant,
i després a l'escola què és el que estan aprenent.
Jo crec que, a veure, que a nosaltres no ens han ensenyat,
vull dir, qualsevol persona que és mare,
no ens han ensenyat, en la qual és un dia a dia.
És una lluita molt forta,
i és allò de, si lo sé no vengo, un pla de broma,
perquè és que quan estàs dintre del ball,
és a dir, quan ets mare,
com no saps el que has de fer,
no saps realment si el que estàs dient en aquell moment
és correcte o no.
És una lluita que tens tu amb els teus fills diària,
per si tu estàs fent el correcte,
i sentint-te a tu, penso que,
ostres, encara hi ha tanta gent que realment passa de tot,
que realment hi ha un materialisme increïble,
i suposo que els valors fonamentals estan perduts.
Pregunto, eh, perquè és que veia tu que m'estàs dient.
El que més s'ha perdut és el sentit comú,
perquè mira tu mateixa, l'oixerideta que ets,
la teva mare, vull dir, va fer el sentit comú,
és que és qüestió educar a casa,
és qüestió de sentit comú,
i això és el que s'ha perdut, vull dir.
I a les escoles, a moltes escoles, igual.
El que passa és que és una mica el que diu la Iolanda,
el que fa més ciroll és tot el que és negatiu.
En canvi, tot el que funciona bé,
tot el que va bé, etcètera,
que n'hi ha moltíssims,
malgreria que no n'hi haguéssim, no sé què faríem.
D'això no s'anomena.
Però això no és notícia, perquè això és el que ha de ser.
La notícia és que anem cap a...
que hi ha agressivitat,
que hi ha molt comportament,
que no s'assoleixen els objectius a les escoles,
això és el que ven.
De fet, el que ven en general, no?
Però sí que hi ha,
com comentaves,
hi ha tanta gent que passa, realment.
Jo crec que hi ha un sector de la població important
que no passa,
però sí que hi ha un sector de la població important
i que poder cada vegada és més alt,
que no és que la mare o el pare passi absolutament de tot,
sinó que tenen realment uns valors una mica confosos.
És a dir, quan són petits,
se li deixen fer moltes coses,
perquè són petits,
se li consenteixen en accés,
fins i tot algunes coses que no venen a...
A veure, que no...
És a dir...
I que llavors,
també, sobretot, hi ha el materialisme,
que això és exagerat, eh?
I que, de fet, doncs, a veure,
se li compren a nens de tres anys
coses que no necessiten i que no han demanat,
amb la qual cosa, clar,
aquests nens, quan van creixent,
necessiten i demanen
i després no els hi donis,
que a veure la que es l'ia, no?
Però, clar, és una miqueta...
Hi ha moltes mares, actualment.
Sí, però és una lluita que jo porto
i parlo sempre amb el cas particular, no?
Vull dir, jo tinc una nena d'11 anys
i aquesta nena em demana coses
que jo li nego rotundament
perquè els meus valors no m'ho permeten,
però tu no saps la matxacada...
T'estàs de gaudir això, Eli?
Què?
No, i si d'aquí cinc anys
ja estàs dient que no,
continua dient que no.
Tu posa't un xip.
No saps la matxacada que tinc a casa,
a casa i a l'escola.
Eli, em penso que totes ho sabem.
Sí, perfectament.
No, doncs, llavors acabes un moment...
Jo encara no ho he fet
i la veritat és que no penso fer-ho,
però al final jo crec que hi ha moltes vegades
que acabes dient, bueno, va...
Que ho faci.
Exacte.
Tu grava-te en una cinta de caseta
o un compact disc, la paraula...
No, no, i quan t'encansis poses el disc
i que continuïs sortint el noso.
D'acord, d'acord.
No, no.
Acabes remant contracorrent.
Acabes fent el paper de dolenta...
Acabes en contracorrent.
Exacte, acabes en contracorrent
i tens una...
A veure...
Sí, però aquest problema també passa a les escoles.
Perquè a les escoles
prediques el treball amb equip,
el que no s'ha de ser competitiu,
el que s'ha de ser solidari,
que hem d'ajudar els altres...
i què passa quan surten fora...
Fem juguines reciclades.
Fem juguines reciclades.
I què passa després quan surten de l'escola?
És que llavors se troben en un altre món completament.
Però saps el que em fa més ràbia de tot, Carme?
Que tu estàs marcant un valor
i l'altre és capaç de contradir-te
i a sobre davant de la criatura.
Ah, sí, per suposat.
Estic parlant de la població en general, eh?
Que dius, home, com a mínim,
respecta la meva opinió.
Primera, perquè soc la mare.
La mare o el pare, eh?
A veure, estem parlant de la família.
Primera, per això.
I després, perquè com a mínim,
si jo estic marcant uns valors amb aquella criatura,
perquè és la meva filla,
respecta-m'ls.
No m'ls que estiguis contradint davant d'ella
perquè jo em senti culpable.
Perquè això ho fem els grans,
no ho fan els petits, eh?
Perquè els petits callen.
Com a molt, doncs, mira, estarà morruda,
s'anirà a la seva habitació
i tancarà a la porta d'un cop.
Però els grans són els que realment t'estan dient
va, dona, va, si no passa res, va, dona...
I dius, ostres,
quan un marca unes pautes
i quan un té uns valors,
l'altre ho ha de respectar.
I això és el que més m'emprenya, ja.
Rosa.
Sí.
Estava aixecant la mà com al col·le,
per l'amor de Déu.
És que estem molt xerradores.
No, jo estic d'acord amb tot el que s'ha dit,
però, a més a més,
a banda del consum i totes aquestes coses,
penso que a les criatures
els hem d'ensenyar uns altres valors.
M'ho dir, és allò de dir,
el companyerisme, el treball en equip,
això ho has de fer des de casa.
A mi l'escola m'hi serveix de molt,
però penso que a l'escola és, a nivell educatiu,
que li ensenyen matemàtiques, socials,
tot això que a casa...
I habilitats per relacionar-se amb els altres.
Exacte.
Però que a casa hem de ser els pares,
des de quan som petits,
des que van amb el cotxe i un altre nè li agafa el xupa-xup,
de dir-li, deixa-li, que no passa res.
Sí, sí.
És aquesta manera,
i sobretot compartir hores amb els fills.
Jo penso que és molt important,
compartir hores amb els fills.
Pot ser,
i quan hi estigues,
escoltar-los,
jo soc mare també,
i a vegades arribes de la feina atabalada
i no tens ganes d'escoltar
i et ve la nana dient
«Mira, és que avui al col·le!»
I no s'ho acaben, eh?
I a més t'ho expliquen tres, quatre vegades
i penses que acabi ja, que acabi ja.
Però me'n dono compte
que quan ens enllem les dues
i m'ho expliqui tot això,
està molt més contenta.
I a vegades hem de ser això
del mateix modo que nosaltres,
a vegades quan arribem
també necessitem a algú
a explicar-li el que hem fet durant el dia.
I em sembla,
doncs que avui en dia
ja no se soper junts,
dinar ja no és dinar junts.
Esmorzer, esmorzer,
tots com podem.
Però que el sopar
que hauria de ser una cosa molt familiar,
ni teles, ni ràdios,
en cas que estiguéssim a la ràdio,
ni diaris, ni res,
sinó seure a la família
i dir «com ha anat el dia?»
i que cada un ens expliquem
com ha anat el dia.
Jo penso que això...
Per això és temps.
És temps.
I això ho fèiem
quan nosaltres érem petites,
probablement també s'ha de dir
perquè la mare estava a casa,
t'esperava,
t'esperava amb el berenat,
xeraves...
Ja dinaves a casa.
Dinaves a casa.
Ara jo reconec
que jo amb la filla
la deixo a les 8 del matí
i arriba a casa a les 9 de la nit
el dia que arriba més aviat.
I sí.
És un problema.
Has de profitar el cap de setmana.
Potser no hem de fer tantes coses, eh?
No, no...
Potser hem de buidar una miqueta
a les agendes.
Exacte.
No donem la culpa sempre als altres
i a la societat i a tot plegat.
No, no, no, no.
Jo no la dono.
Jo penso que
tot el fallo que poden haver
amb les criatures.
El primer que falla
és la família.
I després probablement
seran els centres d'educació.
Però els primers que fallem
són la família.
Bé, hem fet...
Sí, i acabem aquest tema
i parlem d'un altre.
Jo crec que té raó,
però no és la quantitat de temps
sinó és la qualitat del temps.
Jo no estic d'acord amb això.
Jo sí.
Doncs jo sí.
Això és un parany.
Molta gent utilitza aquesta frase
per justificar una falta d'admissiós.
El que passa és que
hem de tenir en compte una cosa,
que la qualitat no vol dir
no veure's mai,
perquè davant de la frase
és millor la qualitat
que la quantitat,
bueno,
si no hi ha cap moment,
tampoc hi haurà qualitat, eh,
en els moments.
És a dir,
a veure,
sí que és veritat
que no fa falta que estiguis,
com tu has dit, no?
Les nostres manes
estaven a casa,
no fa falta tampoc
que estiguin a totes hores, eh?
No, no, no.
Aquí vaig.
No és imprescindible.
Ara,
també hem passat a l'altre extrem.
D'acord.
Ha dit de les vuit del matí
a les nou de la nit.
És a dir,
és que passem de tot el dia
amb els fills
a cap hora amb els fills,
no?
Perquè a les nou està cansat el fill,
però també estàs tu
i també està el marit
i també...
Vull dir que
els dos extrems,
clar,
una cosa sí que ara
sobretot és la qualitat
l'hem de tenir en compte, eh?
Perquè a vegades estem amb els fills
i no els escoltem, eh?
Igual una família
tots arriben a les 6 de la tarda a casa
i es posen cadascú,
un a l'ordinador,
l'altre amb la tele
i l'altre amb no sé què
i aquí tampoc estem educant, eh?
Tampoc estem fent res.
En fi,
com que s'acosta cap d'any,
traurem la llista aquella dels bons propòsits
i aquí ja ha deixat de fumar,
és a dir,
que tenim més coses...
A l'agenda del 2005
anem tetxant cosetes,
tetxem cosetes...
I que ens ho creiem, no?
I que ens ho creiem.
I que quan a l'Hospital Joan XXIII
abans de començar l'any
ja han començat a no fumar.
Sí, senyora,
és que aviam,
tu que treballes a l'Hospital Joan XXIII
no ens enganyem,
als hospitals no es pot fumar...
I fuma tothom.
Fuma tothom.
És vergonya.
A l'escala,
al darrere de no segon
i clar,
és que si ja fumem als hospitals ja...
I és dels...
En aquest sentit
és una mica pioner, no?
Joan XXIII,
ara d'anar en...
Home, no creguis, eh?
A Barge de la Cinta ja està.
Ja està, això.
A Sant Joan de Raus també.
Ens vam afegir
als hospitals sense fumar
l'any 2002
i ens ha costat dos anys
i jo dubto molt
que es dugue a terme.
Això és com allò de les teles
i l'horari infantil.
Sí.
Igual que la tele va sortir, això.
Mira,
és que amb el tema de fumar,
ahir vaig estar passejant una mica
perquè vaig haver d'anar a una planta
i a l'altra allò
i vaig anar per les escales
que hi ha més interiors.
no les primeres que es troben
sinó a cada replà.
No, però ara
ara ja no tirem les borilles a terra.
Ara hi ha ampolles d'aigua
nits plenes
que es tiren les borilles a dintre.
Fumadors per on ets?
Mira, de veritat,
és que t'encens
i les finestres
estan totes enganxades
i són coses d'aquestes
que malament que ho faci
la gent que ve de visita.
Perquè a veure,
el que ve de visita
estàs un parell d'hores
com a molt
no cal que fumis
en aquell parell d'hores.
però als treballadors
ja és demencial.
I la veritat és que
hi ha estudis
que diuen que els sanitaris
som els més fumadors.
No sé per què,
deu ser el torn de nit
o no sé què passa,
però que ara
s'han començat això.
I ahir realment
no es va deixar fumar
ni a la cafeteria.
allò de dir...
És raonable
que en un hospital
no es fumi.
A mi em sembla
totalment raonable.
A mi em sembla perfecta,
vull dir,
molt bé.
En altres terrenys
és discutible,
no discutible,
això,
el criteri de cadascú.
Però un hospital
és que no té sentit.
No, no.
Ni cap,
ni...
És que no té cap.
que realment es compleixi
i que no et trobis a ningú
per allà fent el salt.
I haurem d'anar a darrere
i en buscar,
però a veure,
inclús,
de vegades,
te trobes malalts
que fumen al lavabo.
Ja, ja,
ja m'ho imagino.
Allò.
El que passa és que fins que no...
Bueno, suposo que això,
com que ja començaran
les prohibicions a tot arreu,
però al final fins que
no et sentis assenyalant, no?
És a dir,
que realment estàs fent alguna cosa
i encara hi ha així
es continuarà fent d'amagat, eh?
Sí,
haurem d'arribar a...
Però anem donant passos.
Jo no dic res,
perquè jo soc fumadora.
Jo, evidentment,
trobo una contradicció
impressionant en un hospital,
però és que tot i així,
a veure,
a mi m'agrada fumar
i llavors no vull tampoc sentir-me
totalment despreciada
per la societat,
perquè és així,
arribes un moment...
És que a vegades sembla
que els fumadors
siguin delinqüents.
No, no, no.
Escolta,
però en un hospital
no té sentit fumar.
Jo, en un hospital,
i amb locals públics,
si tot això,
jo estic super d'acord
i jo crec que
soc prou conscient
com perquè
les meves ganes
me les pugui aguantar
estar-me a les hores que estigui.
Vull dir,
si això no és...
Jo crec que és la consciència
de cadascú,
però tampoc som,
com tu dius,
delinqüents.
A veure,
hi ha extrems
i tot ho estem portant
als extrems.
Jo ahir, per exemple,
vaig anar a una indústria
i em comentaven
que havíem fet una campanya
perquè no ens van deixar fumar
amb tot el rato
que nosaltres vam estar allà
els edificis.
Que de seguretat.
No, no.
De normes?
No, no, no.
Era precisament
per el que s'està portant ara
del tabac.
Vull dir,
no per les normes
perquè jo fa molts anys
que hi vaig
i no m'havia passat més res.
Els edificis fumàvem.
I ara, doncs,
ja, evidentment,
ja t'ho dic,
és una cosa
que ens l'han prohibit retondament.
Fèiem un dinar.
El dinar no va fumar ningú,
que això, doncs,
també és molt important.
I tothom es va aguantar.
Tothom va saber
portar-se com la persona.
I després surts
i et fas la teva cigarreta
tranquil·lament.
Si vols un cigarro,
te'n surts de fora,
fumes el cigarro i ja està.
Després jo ho comentava
i em va explicar
que durant quatre anys
vam fer una campanya
molt important interna
i ara tens els seus fruits.
Ja el 75% dels treballadors
han deixat de fumar.
Un 75%.
És molt alt.
En aquesta casa
han deixat molts de fumar.
Vull dir que ara molts, eh?
Però molts han deixat de fumar
en aquesta casa.
No, però és curiós.
Hi ha llocs
que estàs treballant
i deixi un de fumar
i no vull dir que s'encomani,
però que un per l'altre
allò diu
vinga, va, som-hi.
Perquè hi ha moltes persones
que fumen
per estímuls visuals.
Sí, és a dir,
que no realment tant
la necessitat
no és tan interna.
I perquè hi ha molta por
de no poder-ho aconseguir
i aleshores si tens al costat
i properament una persona
molt fumadora, molt fumadora,
que ho ha deixat,
dius, doncs si aquesta persona
que fumava
no sé quants paquets al dia
ho ha deixat,
jo també puc.
És la cosa de l'exemple,
lligant-te una mica
amb el tema
que tractava la Rosa.
Estem allò fent
molta filosofia social,
eh?
Que no tindrem
l'expo
del 2015.
Buscàvem una jota
per felicitar
els manyos
i els aragonesos
que serà Saragossa.
Jo no sabia
de què estava trista
i era per això.
I he aixecat trista
i era per això.
Jo hi pensem,
mira,
si l'haguessin fet aquí
no ens haguerem mougut.
Si la fan fora
tens una excusa
per sortir.
Sí.
que ets molt viatgera.
No,
però sempre s'ha de mirar
el teu positiu.
Molt bé.
Enhorabona, eh?
Els manyos
que n'hi ha molts
aquí a Tarragona
i més a Saragossa.
I tant, i tant.
Ara,
tots els esforços
que ha entitats
sobretot impulsats
per la CEPTA
per aquesta candidatura
sembla que s'encaminaran
per la candidatura
de Capital Europea
de la Cultura
l'any 2016.
16?
16.
Això és molt lluny.
Mara Llargo Melofiais,
eh?
I tant.
Mara Llargo Melofiais,
mare...
Però aquestes coses
es veu que es preparen amb temps, eh?
És com els casaments, quasi.
Hem de fer els edificis,
ho hem de fer tot encara.
A l'any...
A l'any...
No, mira,
no, no, no.
Per el que és així.
Me'n recordo jo
que l'any 91-92
amb una comissió informativa
amb la regidora Espòsito
es va fer un programa
per eliminar
les palomes
en els tordells de Tarragona.
i avui acabo de llegir
el diaret de Raúl
que s'està mirant
a veure què es pot fer.
Sí, han tornat.
Parlem de 12 anys,
em sembla,
12 o 13 anys.
No s'ha fet res,
amb la qual cosa...
Vols dir que ja està bé
que sigui el 16?
Sí, Rosa.
Que dubte molt
que d'aquí el 16
es faci moltes coses.
A mi permeteu-me
que tingui els meus dubtes.
No, sí que s'ha fet
però ha sigut res efectiu,
les coses com siguin.
Grata, el tema Coloms
i Estor Mèlci,
però...
Aquest tema
no és de fàcil solució, eh?
No, no, això era...
Coloms i Estornets.
Ah, no, no, per això et dic
vull dir, jo soc conscient
i ho sé de primeres...
Els Estornets van fer allò
de les sirenes l'altre dia
que no sé si...
No, així ha sigut.
A veure, és que precisament
és que és molt difícil
perquè jo sé que han fet
moltes accions.
Sí, venen recebiats.
El senyor Mallor
se posarà la samarreta
de la Capitalitat
i espantarà els coloms
i els Estornets.
I posarà
Tarragona, Capitalitat!
Tarragona, Capitalitat!
I posarà sota els arbres
i cridarà i dirà
Capitalitat!
i els Estornets, ah!
En el Mourant, Mourant!
Sembla que vinyo
d'un sopar de Nadal
però no, eh?
No es fan els mursars
de Nadal, no, Rosa?
A veure, sí, molt aviat, eh?
Us heu fixat a les cares
a determinada hora de la tarda
de la gent?
Com es nota la gent
que ve dels dinars de Nadal
aquests dies?
Ui, i tant!
Es nota, eh?
Truques per telèfon,
sents un xivarri...
Escolta, què sé?
És que estic en el dinar de Nadal!
Vé, vé, vé...
Penja ràpidament
i us calla que no.
Iolanda, si fossin dinars, exacte,
potser encara,
però tots són sopars...
Tu n'has fet uns quants ja, no?
Jo n'hi he fet uns quants
i estic cansada
amb el bon sentit
i riallé, no?
Que passes a les dues
i a les tres del dematí...
Queda més d'una setmana,
encara deus tenir més sopars...
No!
Jo ja he acabat el cupo!
Jo començo avui!
Jo també!
Però tu vas per la nit
per Tarragona
i com si fossin els tots
tot el migdia
és impressionant
la quantitat de gent
que està sortint
amb els sopars de Nadal!
Són com els pagesos,
ens llevem d'hora
gallines no...
Doncs m'estaven explicant
que l'altre dia,
suposo que perquè realment
sortia el 95% de la població,
no hi havia controls d'alcoholèmia.
On?
Molt malament?
Al divendres.
Molt malament, al contrari?
Al divendres passat.
Al divendres passat.
Fatal.
No, doncs jo no ho trobo tan malament.
Jo és que imagino
que no donarien a l'abast, eh?
No donarien a l'abast.
Al contrari.
Han fet unes...
A veurem.
Unes campanyes...
A veurem.
A veurem.
A veurem.
A veurem.
Si resulta que la gent...
Jo avui vaig a sopar i vaig a Salou.
Jo vaig dir...
Jo agafo el cotxe
perquè a mi m'agrada sempre agafar el cotxe.
Jo boig una copeta...
Perquè a mi m'agrada el vi,
però sopan.
I prou.
No només perquè em puguin fer bufar,
sinó perquè nits com aquestes...
Vaig a Salou perquè ho ha decidit l'empresa,
però a mi no em fa cap gràcia
perquè nits com aquestes
no m'agrada viatjar.
Però si la gent...
Tots saben que els hi poden fer controls.
Si busquen mil excuses per amagar-ho...
Imagina't si saben que no fan controls
perquè sortim tothom...
No ho saben.
No ho saben.
Ho acabes de dir, eh?
A veurem.
Tu saps amb la qual cosa se sap.
Que sortiran pensant que no
i després veuràs tot.
Se sap.
Vull dir, són aquestes coses
que ens pensem que no se saben
i s'acaben saben
perquè sempre hi ha algú
com on anem de la llengua.
Deixeu-me ser una mica clàssica.
Aviam.
No és que t'enxampin o no t'enxampin.
És que realment pots tenir un accident molt greu
i pots provocar la mort a una altra persona.
Però és que en això vaig, Jolanda...
És que ja no és que t'enxampin els Mossos.
És l'accident.
Clar, però com que hi ha gent
que això no ho mesura,
com a mínim, com a por,
no ho farà.
Si a sobre saben que, mira,
a mi no em sembla correcte.
Què vols que et digues?
Deixem-se una mica dolenta.
Vinga, va.
Jo crec que en alguns moments determinats
a vegades s'ha de ser una mica permissiu.
Vull dir, jo crec...
Jo amb això, Jolanda.
Jo sí.
A veure, estem parlant d'un dia, Rosa.
És que un dia pot passar, Eli.
D'acord, d'acord.
No tens dia, Jolanda.
No està a posar.
I l'atura que està posada la gent a ratlla,
que ho trobo fantàstic.
Tothom té por a l'atura.
Tothom, a l'hora d'anar a parlar,
d'anar a sopar o d'anar a dinar,
tothom parla de si pot veure o no pot veure.
Tothom controla...
Estem parlant d'unes edats
ja que intentem ser coherents, no?
Tothom està parlant d'aquest tema.
Tothom se sent a la taula.
Sempre hi ha algú que et diu
no, no, jo no veuré per què he de conduir.
No, no, jo...
Vull dir que la gent trobo
que s'estem conscienciant molt, molt.
I un dia, en aquest cas,
no és que tinguem que ser permissius.
A veure, el que no t'ha passat en tota la vida
et pot passar en un instant.
Evidentment que sí.
El que passa que...
Sí, és el que anava a dir, Rosa.
La gent a Tarragona anava a peu l'altre dia.
Nosaltres vam anar del port
a l'altra punta de Tarragona a peu.
Vull dir, llavors,
bueno, doncs,
estàs una mica de festa.
Home, jo a Tarragona vaig a peu, si és aquí.
No haguessin donat a l'abast,
però crec que a vegades poden ser un pèl més permissius.
Potser m'equivoco.
Jo penso que no, eh?
I que precisament les nits més fortes
és com si ara per cap d'any,
perquè cap d'any sortirà tothom,
i aquí s'agafa molt el cotxe, també.
Doncs, diguéssim, bueno,
com que precisament és una nit
amb molt de...
Que no ho fessin,
perquè aquesta nit, segur,
segur que hi ha accidents,
segur que hi ha gent
que passa al nivell d'alcolèmia,
però a més moltíssima.
No, no.
Encara que no donin a l'abast
i no puguin parar tothom,
però que han d'estar,
ja ho sé, que no pararan a tothom.
Jo podria entendre que nits com aquesta,
la persona que se l'agafi
amb l'indesal,
no se la multes,
però si li digues
no pots conduir,
aquí te quedes.
Sí, has mobilitzat el veí, clar,
i crides en un taxi.
Jo això ho podria entendre de dir,
com que això és nits que tothom...
Mira,
fins aquí podria arribar de dir,
però no et mous d'aquí,
t'immobilizo el cotxe.
Bueno, d'acord,
amb això estic d'acord amb tu.
Sí, jo d'allò.
Però penso que ha d'haver un control
perquè, a veure,
no tothom ens autocontrolem
i són nits que surtin molta gent
i sempre hi ha, doncs,
en aquell...
Jo estic d'acord amb tu.
Va, vinga, som-hi.
No.
Però les estadístiques també et diuen
que el camioner a les 7 del dematí
també et va amb uns carajillos
que no vegis
amb un dia de cada 10,
365 dies de l'any.
Anna, que també l'han de fer bufar.
Jo no dic pas que no, eh?
Precisament.
Una cosa és la vida quotidiana,
que això és el que t'està fent realment molt mal,
i l'altra, com tu...
Bueno,
deia,
tots són conscients
i tots sabem que aquells són dies
que podem veure
que potser actuïn d'una altra manera
com tu la que acabes de dir.
Ok, amb això estic d'acord amb tu.
Però sabem
que, a veure,
que això ho fa el 90% de la població.
Però el marge
de festes
i que ara són uns sopars de fi d'any
i tot això
es veu molt.
Molt.
Jo crec que cada vegada menys.
La gent veu molt.
Menys.
Menys.
Jo penso que depèn dels sectors.
Hi ha un sector de jovent
que t'esgarrifaries el que veuen.
No, jo diria que pel veure no de rosa.
El sector dels jovent
se'n va per un altre cantó.
No, però el veure...
jo em vaig esclaiar
amb una festa que van organitzar
a Falset
i em vaig esclaiar.
Canalla de 14, 13 i 15 anys.
Amb això tens raó.
Ui, no.
Però, escolta...
Alcohol.
Alcohol, alcohol.
Barreges d'aquestes de tònic
amb no sé què
i llavors quan és més de matí
llavors em veuen allò del bull
que no sé com se diu
perquè allò dona més dinamisme.
Unes barreges impressionants, eh?
Vaig quedar al·lucinada.
Clar que sóc vetlleta i sóc carrosa.
Però, escolta,
es veu, es veu.
Jo no em havia begut ni una Coca-Cola
en aquella edat.
Vull dir, és que és horrorós.
Jo penso que a veure les campanyes...
S'ha de controlar.
A mi em sembla molt bé, les campanyes.
Estàs comentant que, doncs,
ja comences a veure la gent parlant
i que, bueno, és veritat, no?
Però hem de pensar
que no arriben a tota la població, eh?
És a dir, que encara que arribin a una part...
Però parleu del consum de l'alcohol
respecte a la conducció
o el consum de l'alcohol en general?
No, no, respecte a la conducció.
No, jo ara dèiem...
Bé, ella estava parlant en general,
però respecte una mica a la conducció, no?
Que deia, doncs, bueno,
ara els diners o els sopars
ja comences a parlar,
bueno, avui no bec
o no em passo o bec.
He begut una copa
i ja no em bec més
perquè haig de conduir.
Que això és veritat, no?
Però que també hem de tenir en compte
que no arriba a tota la població
la campanya.
Sempre.
Hi ha una part de la població
a la que arriba
i una part a la que no li arriba.
però això és en tot, eh?
Exacte, bueno, en tot, en tot.
És igual que digui
el que vulgui a mi no m'enganxa,
a mi no em passa.
També hi ha un percentatge
de la població que no li passarà mai res.
Després ja en parlarem, no?
Però, bueno,
que l'actitud és aquesta.
Per cert, sopar o sopars de Nadal?
Perquè hi ha qui fa molts sopars
i molts diners,
la Eli, però no ets l'única, eh?
Oh, no, no.
Hi ha moltíssim que diuen
no, tinc sopars i diners de Nadal.
Després venen els de la família
i escolta quin tip, no?
Depèn.
Tu i jo, que som més de vida tranquil·la.
Som més austeres.
Som més assossegades que no aquestes.
Som més assossegades que aquesta gent.
Més avançat i t'has de posar a dieta.
No hi ha per l'estómac,
has de dir, m'haig de controlar molt.
Jo no, jo tinc un sopar de la feina.
També ets més assossegada, no?
I després, un dinar amb els amics,
perquè normalment al Nadal
estàs amb la família i no et veus tant,
però vaja, no gaire.
Hi ha alguna cosa que es deixa després al gener, no?
Sí, sí, hi ha qui després se'n va a sopar o a dinar.
El gener que va molt bé, llavors.
Sí, igual, quan ja ho hem passat tot.
Rosa Gairal, Elisenda Pujol, Rosa Martínez, Sònia Navarro,
moltíssimes gràcies per venir.
Sí, efectivament, és l'última tertulia de l'any
i ha estat un pla compartir-la amb vosaltres.
Fins l'any vinent,
que esperem que continua venint aquí a la ràdio.
Fins els dos dies.
Gràcies, molt bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!