Sabeu, avui venim disposats a fer-vos viatjar per la galàxia,
de la mà d'una gent que amb la seva música ho van aconseguir de debò.
Bé, almenys a nosaltres ens va funcionar, ja fa uns quants anys,
quan vam tenir el plaer i la satisfacció de conèixer les seves composicions galàctiques.
És molt senzill. Tanqueu els ulls.
Imagineu que la humanitat ha aconseguit viatjar a la velocitat de la llum.
Al vostre voltant passen els planetes, els estels, les nebuloses, els quàsars i fins i tot coses tan meravelloses que costa de descriure en paraules.
Doncs gràcies a aquest viatge musical sou testimoni privilegiat d'unes formes estel·lars que mai havien estat vistes abans pels ulls humans.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
d'on som ara, al planeta Terra, al planeta blau.
Bé, era una cançó de la Electric Light Orchestra del 1981,
des d'un treball anomenat Time, un treball galàctic,
podríem dir, un dels més galàctics d'aquesta formació de música especial,
la Galàctica Universal, Another Hair Bricks,
era el nom de la composició i ho torno a reiterar.
Espero que us hagi fet volar més enllà dels nostres límits.
Radioactivitat
Un programa de Tarragona Ràdio,
dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Is in the air for you and me
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Is in the air for you and me
Radioactivitat
Is in the air for you and me
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Radioactivitat.
Radioactivitat, un programa amb Afecte 2000.
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Is in the air for you and me
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Anem a encetar el programa número 218,
quan ja fa 1.463 dies que vam estrenar el segle XXI.
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
Radioactivitat
assault
Radioactivitat
Radioactivitat
Produced
Radioactivitat
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I parlarem una mica pel damunt on va ser l'evolució del grup,
doncs començant dient que amb el disc d'aquest del 1976 que portava per títol A New World Record
hi havia una agentada, hi havia com a components set, fins a set components a l'ELO,
tots, evidentment, comandats pel Jeff Leich.
A mesura que passaven els anys, aquests components van anar minvant, van haver dessercions i és on volem nosaltres arribar.
Fer constància que a poc a poc es van quedar en quadre fins que pràcticament va desaparèixer el grup, però no del tot.
Aquí també és on volem arribar al final, demostrar-vos que més enllà del líder segueix havent-hi vida, o no.
Però bé, la qüestió és que anem a fer un breu repàs d'aquests quatre discos, comencem, com he dit ara, amb aquest del 76, amb New World Record,
i escoltarem un altre tema del mateix. Si havíem començat fent un tast amb Psych Rope, ara ho farem amb una cançó canyera,
que porta per títol Duyà, i que, bé, podria més acostar-se al rock and roll clàssic, convencional, estàndard,
però no deixa de tenir els tocs galàctics de l'Elo.
Recordem-ho, des del 1976, Duyà.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Imaginem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho.
Recordem-ho, des del 2019.
Recordem-ho.
Recordem-ho, des del 2020.
Recordem-ho, des del 2019.
Actualen-ho, des del 2020..
Doncs és en aquesta part de la cançó, el Duyà, del 1976,
on es nota més la influència dels galàctics Elo
amb aquesta composició clàssica rock and roll estàndard.
Sí, amb aquells violins de fons, és marca de la casa,
els violins de l'Electric Light Orquesta.
No seria el mateix, aquesta formació, sense aquest instrument.
Doncs bé, canviem de disc,
i el canviar de disc, canviem no de component, sinó es redueix.
Si passem de set components comandats pel Jeff Lyne,
passem a quatre, sí, van reduir tres persones
i el 1979 treien un disc, un treball anomenat Discovery
i es van quedar en quadre, doncs sí, el Jeff Lyne comandant la formació,
el Beef Bevan, el Richard Tandy i el Kelly Grokut,
el capdavant d'això, de l'Electric Light Orquesta,
i ho feien amb cançons tan interessants com aquesta,
Shine a Little Love.
Grifair
Grifair
Fins demà!
Fins demà!
Qui estava al darrere d'aquestes músiques amb els seus violins, amb els seus teclats i amb tocs fins i tot psicodèlics.
Era marca de la casa, era una formació, l'Atlètic Life Orquestra, que va voler fer una música més enllà dels estàndards.
I és per això que volem reter-los un petit homenatge aquí a Radioactivitat d'ells.
Ja havíem escoltat cançons, però dedicar-los una primera part de l'espai encara no havíem arribat.
Però bé, sempre arriba el dia que ho has de fer i ho hi tocava.
Doncs bé, del mateix treball Discovery, del 1979, farem un altre tast.
Una altra cançó que també dona a entendre que ells seguien la seva línia,
no volien seguir el camí del pop rock estàndard que es feia aleshores i experimentàvem.
Experimentàvem, doncs, el 79 amb els teclats, amb els seus violins, amb els seus arrenjaments especials
i ho feien amb cançons com aquesta que escoltarem, Don't Break Me Down.
Don't Break Me Down
I'll tell you once more before I get off the floor
Don't Break Me Down
You wanna stay out with your fancy friends
I'm telling you it's gotta be in the end
Don't Break Me Down
No, no, no, no, no
I'll tell you once more before I get off the floor
Don't Break Me Down
Don't Break Me Down
Don't Break Me Down
Don't Break Me Down
Em podreu dir, bé, és rock'n'roll clàssic, sí,
però afineu l'orella, afineu l'orella,
podreu comprovar que aquí l'Elo, el Jeff Lyne,
deixen impregnada una cançó que, sí,
a part 3 de les arrels del rock'n'roll,
la converteixen en galàctiques, sí.
És que no tenim paraules, és el que ens surt,
és una formació que van fer una música molt peculiar,
molt suiogeneris, i bé, s'ha de reconèixer
en tots els treballs que han fet al llarg de la seva història,
com el treball que van fer l'any següent, el 1980.
Ells van participar en la banda sonora
d'una pel·lícula una mica així ensucrada.
Sí, sí, sí, ells se van deixar captivar
per una pel·lícula protagonitzada per la Olivia Newton-John.
pensareu, què fan l'Elo en una pel·lícula
de l'Olivia Newton-John,
una actrista que es va donar a conèixer en Gris,
Junal John Travolta, us ho recordeu.
Doncs bé, l'Elo va participar a la banda sonora
de la pel·lícula Xanadu,
i no escoltarem les cançons més ensucrades
d'aquesta banda sonora,
com pot ser la que dóna nom a la pel·lícula,
Xanadu, no, no ho farem.
I escoltarem les cançons que van posar ells
Marca de la Casa,
i que segueixen la seva línia de Pop Rock Galàctic Interestel·lar,
Pop Rock que fa volar la imaginació.
Sí, ens emboliquem ja perquè
són definicions que, bé,
a vegades trastoquen.
Doncs bé, 1980,
Electric Life Orquestra,
des de la banda sonora de Xanadu,
una cançó que no té res a veure amb la pel·lícula.
Sí, té a veure,
però ells segueixen la seva línia
passant de pel·lícules ensucrades,
i la prova és això,
I am life.
I am life.
I am life.
And the world shines for me today.
I am life.
Suddenly, I am here today.
Seems like forever.
And the day,
thought I could never.
Is this right?
Is this really me?
I'm alive.
I'm alive.
I'm alive.
I'm alive.
And the dawn breaks across the sky.
I'm alive.
And the sun rises up so high.
Lost in another world.
Never another world.
But what can I say?
I'm alive.
I'm alive.
I'm alive.
I'm alive.
I el que dèiem,
ells no abandonen la seva ona sideral
i les cibers músiques ens porten,
bé, se sabe a on,
a Venus,
a Mart,
bé,
ells viatgen més ràpid que les sondes
que han enviat els de la NASA
i els de l'Estació Especial Europea.
Bé,
la qüestió és que
dins d'aquesta banda sonora
ells van seguir la seva línia,
no es van voler acostar
a la banda,
al costat ensucrat de la pel·lícula,
ells van seguir fent la seva música,
i aquí,
amb aquesta banda sonora,
seguien sent quatre els components de l'Elo,
el Kelly Grokut,
el líder,
el Jeff Lyne,
el Beb Biven
i el Richard Tandy.
Aquestos eren els quatre components,
recordem,
comandats pel Jeff Lyne,
que van subsistir
els inicials,
els fundadors
de l'Electric Light Orquestra.
una altra mostra
d'aquest treball
del 1980.
Una cançó que porta per títol
All Over the Wall,
que també pertany
a aquesta banda sonora
i que també va a la seva,
segueix la seva línia,
la línia,
evidentment,
l'Electric Light Orquestra.
One, two, three, four!
One, two, three, four!
I got a message on the radio
But where it came from
I don't really know
And I heard these voices
calling all over the world
All over the world
Everybody got the word
Everybody got the word
Everybody walking down the street
Everybody moving to the beat
They're going to get half down in the USA
Bé, doncs, aquests temes
de l'Elo dins de la banda sonora
de Xanadu
van sonar per menys propis
sense tenir res a veure
amb la banda sonora
de la pel·lícula,
protagonitzada, recordem-ho,
per l'Olivia Newton-John.
Sí, recordem-ho,
que va ser en 1980
i que bé, doncs,
ells van seguir la seva línia
van posar música
a aquesta pel·lícula
però no van voler
canviar el seu estil
per una pel·lícula
ensucrada 100%.
Doncs bé,
passem al 1981
dèiem que repassaríem
quatre discos
i arribem al darrer
el darrer que repassarem avui
un disc
que ja hem tingut
un petit tast
al començament.
Sí, la cançó
que hem obert
al programa avui
pertany a aquest treball
anomenat Tany
i que començava
d'una manera
molt especial.
Possiblement
sigui el disc
més
tecno
que tinguin
l'Orquestra,
un disc
on les màquines
electròniques
tenen més protagonistes.
Ho comprovarem
amb el començament
del mateix.
i mi
este
mi
este
es
Just on the border of your waking mind
There lies another time
Where darkness and light are walk
And as you tread the halls of sanity
You feel so glad to be
Unable to go beyond
I have a message on another time
I have a message on another time
El treball més tecno que hagin fet mai
Electric Light Orquesta
Influenciats amb l'Ona Tecno
Que es va viure començant a més dels anys 80
Ells es van deixar atrapar
I ben fet que vam fer
Hem tingut un tast amb aquest Twi'lek
I ho hem fet abans també
Amb Another Heer Briggs
L'Elo va deixar de funcionar a finals dels 80
Va acabar la seva carrera
Van ser dues dècades intenses, prolífiques
I ara recentment el Jeff Line ha tornat una altra vegada
Però abans que tornés el Jeff Line a ressuscitar l'Elo
Excomponents de l'Elo van muntar un grup paral·lel
Un grup clònic
Sí, el Vivian, el Mick Kaminsky i el Kelly Grokut
Juntament amb tres músics més
Van muntar un grup anomenat Electric Light Orquestra
Per segona
Sí, un clònic
I van fer cançons com aquesta
Breaking Down the Walls
Que recorda alguna cosa de l'Elo original
És que això dels clones ens porta molt últimament
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs bé, podeu comprovar les musicacions clàssiques de l'Elo, els seus violins, els seus arreglaments...
Bé, és un clon. Va sortir el 1994 i bé, ja se sap, les còpies no poden ser tan bones com l'original
i van passar sense pena ni glòria. Però nosaltres aquí ho havíem de reflectir.
Eló per segona. Van voler ressuscitar el grup a la seva manera sense el líder, Jeff Lange, i no els va anar bé.
Ara, fa poc, el Jeff Lange va treure un disc per ressuscitar l'Elo i bé, el va anar així, d'aquesta manera.
Però bé, la qüestió és que nosaltres ens quedem amb l'Elo dels 70 i dels 80,
aquella elèctrica llarga aquesta que ens va fer volar tant per les galàxies.
I can't down the walls around your heart.
Did you ever feel a voice of a sun-loving name, escaping from...
She regained a women's singles title with the same sparkling tennis that first captivated the centre court crowd in the 1971 final.
At the age of 28, she was back on top of the world with a 6-1, 7-6 victory over Britain's other favourite, the gold crowd, too.
Now as break through rain, I couldn't stop a lift in the clouds that have made this the wettest Wimbledon for years.
They are 15-poundy closet and 35 people each day you hire the kit.
None of the items included are the replacement plastic windscreen, flunks, lights, light bulb, fuel pump and fan belt.
Petites notícies, curiositats, actualitat d'internet, això i molt més a la miscel·lània de Radioactivitat.
Missi Online, en la teva línia.
Bé, doncs, la secció Missi Online, que ens acompanya dimarts i dimarts també, aquí a Radioactivitat,
no vol deixar de banda el Planeta Roig.
Sí, avui aquesta secció podríem titular-la així, d'aquesta manera.
El Planeta Roig, un altre cop.
I és que això, la pugna que tenen de la NASA i l'Agència Espacial Europea, que si la Mars Espírit, que si la Mars no sé què, i enfrontaments, i bé, nosaltres no volem entrar ni volem sortir.
És a dir, creiem que, bé, creiem que és positiu, és positiu.
El que passa que sempre hi ha veus que diuen tant de diners que es destinen per investigar l'espai, es podien destinar per arreglar la Terra.
Doncs sí, en certa manera tenen raó, però nosaltres aquí a Radioactivitat pensem que aquests diners hi són.
La qüestió és que s'han d'utilitzar d'una altra manera.
La curiositat innata que tenim els humans per investigar més enllà és una curiositat que ens ve de milions d'anys.
No podem deixar d'investigar.
El que hem de fer és mirar d'evolucionar una mica més, tornar-nos més humans, deixar de ser tan animals,
i, en tots els aspectes, els animals, que no tenen cap culpa que fóssim nosaltres a vegades pitjor que ells.
Doncs bé, deixar d'ampliar els diners amb armes, amb guerres, amb invasions seïdacs,
i ampliar-les per arreglar aquest planeta.
I fins i tot s'obrirà diners per encara investigar més enllà, per trobar solucions.
Bé, la qüestió és que és molt senzill.
Fora guerres, fora inversions, i possiblement tindríem un planeta en blau millor,
i ens donaria per investigar sense tant de remordiments fora de la nostra atmosfera.
Doncs bé, vam trobar l'altre dia una columna, un article, que la persona fa voler la imaginació,
va fer com una paràbola, volent dir que, possiblement, si siguem així,
se quedarem sense planeta blau, i es pot passar com a planeta vermell,
que el que ara és blau algun dia sigui vermell com passa a mar.
Qui sap d'aquí uns anys si seguim aquest ritme de destrucció del planeta, no?
Bé, la qüestió és que aquest personatge va fer aquesta paràbola que...
Qui sap si passarà? De moment encara ho podem comptar.
O sigui que alerta pel que pugui passar.
Per cert, de fons, seguim utilitzant la banda sonora...
Bé, en aquest cas no és banda sonora, encara estàvem pensant en Xenadu,
em va marcar molt, aquella època.
Doncs bé, no és la banda sonora, és The Dark Side of the Moon,
La cara oculta de la Lluna, de Pink Floyd,
que ara ha fet una reedició especial als 30 anys de la seva primera edició,
aparició al mercat.
I, doncs bé, com fa 30 anys miràvem la Lluna, ara mirem a mar,
doncs ens agrada, quan parlem d'aquest planeta vermell,
que sortim d'aquestes músiques de fa 30 anys,
quan ja es començava a mirar més enllà de la nostra atmosfera.
Bé, anem per l'article en qüestió.
Aneu amb compte que és una paràbola i aquest senyor va fer volar la imaginació.
Esperem que ho aconsegueixi jo en la meva lectura.
Diu així, des de la nau, aquell grup d'arqueòlogs interestel·lars
que s'havia adentrat en el sistema solar
contemplava un planeta d'aspecte amarillent i sombriu,
que, d'acord amb les seves investigacions,
havia albergat vida durant milions d'anys.
Les tres quartes parts del que ara semblava com un desert de pedres
havien estat recobertes d'aigua,
i d'aquest preciós líquid havien sorgit organismes microscòpics
que, a partir d'una estranya associació de cèl·lules
d'adaptació a l'entorn i de lluita per la supervivència,
s'havien multiplicat adquirint formes i funcionalitats inimaginables.
Entre tota aquesta quantitat i varietat de certs aquàtics,
alguns havien estat expulsats a les roques o a la terra per la marea.
La majoria d'aquests havien mort asfixiat,
però d'altres havien aconseguit sobreviure revocant-se en el fang dels xarques
i s'havien arrossegat per accident o per constància més enllà dels límits.
Havien perdut les seves aletes,
que en un principi havien estat substituïdes per munyons.
Els munyons havien anat creixent fins a permetre'ls desplaçar-se a major velocitat
i havien donat lloc a les urpes i després a les potes
i aquestes potes havien anat convertint-se en membres més complexes,
alguns dels quals els permetrien aferrar-se a les branques dels arbres.
Després d'altres cents de milions d'anys,
aquests animals més desenvolupats van aprendre a fabricar eines per a matar d'altres
i aquí, amb l'aparició de les armes, es podia ja parlar d'intel·ligència humana,
segons els arqueòlegs interestel·lars.
Aquesta intel·ligència arribaria a inventar artil·ligis capaços de destruir
quasi qualsevol forma de vida coneguda,
però no havia estat això el que havia acabat amb la vida d'aquell planeta.
Obsessionats davant la possibilitat que hagués altres planetes similars al seu,
el som és la Terra, doncs així s'anomenava el planeta investigat,
havien descuidat el seu hàbitat natural per a llançar-se a l'exploració de l'espai.
Havia estat així com el planeta Terra, altra vegada blau,
havia adquirit aquell to marró clar.
El paradoxal és que a un planeta veí li havia passat una cosa semblant.
Milions d'anys abans, quan en els pantans de la Terra
nedaven els primers proto-sous, els científics de Mars havien mirat cap al cel
i havien descobert un planet de color violeta,
segurament cobert d'aigua i per colonitzar.
Aquesta havia estat la seva perdició.
perdició.
Doncs, en definitiva, la paràbola de que si la Terra en un futur
se pot tornar com a Mars, de color vermell,
que vinguin al cap de milions d'anys cèsers d'altres planetes
i diguin, aquí va haver vida.
I no parlem de mar, parlem de la Terra.
Si seguim aquest ritme de destrucció,
que és el que dèiem abans,
perquè tanta destrucció, tanta guerra,
i no ens convertim una mica més en humans
i podem investigar, però de manera positiva,
no per fer armes, sinó per buscar solucions al planeta,
a la fam, a la set.
Bé, això és una mica utòpic,
però bé, la qüestió és que mantestant hi hagi vida i esperança,
i això ens fa encara fer volar aquesta imaginació.
Doncs bé, anem a acabar avui aquesta secció mission line
amb aquesta paràbola,
perquè tenim, per fi, l'arribada de la Núria Calbó
amb la seva secció altres músiques natives.
Sí, després de gairebé dos mesos sense aparèixer pel programa,
finalment estarà amb tots vosaltres,
ara a continuació,
i us parlarà d'un concert que es farà aquest divendres
vinent a la Sala Cero,
a les dos quarts de dotze de la nit,
els Kids venen a Tarragona, a la Sala Cero,
a presentar el seu darrer treball, els Kids Vuit.
Doncs bé, deixem la part final del programa
de la mà de la Núria amb les seves altres músiques natives.
de la Núria Calbó, a la Sala Cero,
a la Sala Cero, a la Sala Cero, a la Sala Cero.
Doncs sí, tornem amb les altres músiques natives,
aquí a ocupar aquest trosset de radioactivitat,
del Beta, a Tarragona Ràdio,
i tornem precisament amb uns vells coneguts del Beta
i de tots els seus oients.
a veure si els reconeixeu.
a la Sala Cero, a la Sala Cero,
a la Sala Cero, a la Sala Cero,
Aurora,
hi ha un nen que flora
perquè té un home amagat a dins.
No sé si els heu reconegut,
però aquesta veu que sentíeu
crec que és la veu que ara mateix tenim aquí
a l'altre costat del fil telefònic.
Hola Joan. Hola, què tal?
Joan Pairó, membre fundador de Quich,
un grup de banyoles
que finalment aquesta setmana
tindrem actuant a la sala zero,
que en teníem moltes ganes a Tarragona de veure-us.
I bé, presenteu disc, presenteu un nou treball
i jo crec que se us nota molt la il·lusió.
Ens pots explicar en tres minuts
com ha anat això d'aquest número vuit dels Quich
i amb quina mena d'energia es torneu?
Doncs bé, en principi el vuit,
com indica el número, és la continuació del set.
I ja el set va suposar la rentrera,
per dir-ho així,
una mica en el panorama musical,
una altra vegada, del grup Quich.
i realment el vuit el que fa és consolidar
aquesta tornada, consolidar la banda,
consolidar les cançons,
com si haguéssim començat per zero una altra vegada.
De fet, ja ho és una mica,
perquè els dos, els quatre components,
diguéssim, fins a uns anys no eren de Quich.
Llavors, el grup és la base, és la mateixa,
el que passa que estem actualitzats,
posats al dia
i amb moltes ganes de donar guerra encara.
Aquí volia venir jo a preguntar-te
sobre les aportacions d'aquests dos nous membres
que s'han inclòs en Quich.
Fins ara éreu el Lluís i el Joan
i ara tenim una altra parella, no?
Exacte, el Lluís i l'Àngel.
Tot dos de salt i tot dos molt bons músics.
Tant el Lluís amb la guitarra com l'Àngel a la bateria
han aportat, a part de la seva experiència,
la seva tècnica amb l'instrument i les seves ganes.
Tots dos som més joves que nosaltres,
si vulguis o no,
això ha fet que nosaltres també ens veiem una mica
arrossegats per l'energia, entre cometes, del jovent,
que ja ens està bé.
De fet, un d'ells era membre de Psycho Inn, no?
Exacte, havia estat amb Psycho Inn.
I van passar per aquí, per Tarragona,
vam tenir el gustasso de veure'ls en un concert d'aquells que es recorden.
Doncs sí, sí, i de fet va gustar de sort,
se'ls va a veure, perquè, esclar,
malauradament, clar, un sé coïn continua,
però, esclar, no amb el Lluís Costa,
que també, clar, era un valor afegit.
Però, bueno, ara el podrem veure amb els quits,
que també és un valor afegit, clar.
I què ha canviat en aquests gairebé 20 anys
de carrera que porteu amb quits?
Moltes coses, no?
Sí, el que passa és que nosaltres,
no sé si és perquè tenim la sensació d'haver començat de nou,
no tenim la sensació de que hàgim passat 20 anys.
Ens trobem com quan vàrem començar.
Tenim les mateixes ganes, la mateixa il·lusió.
Sí que, segons quins moments,
ens són moltes coses a deixar vi,
però, bàsicament,
tenim la mateixa empenta, o més,
que quan vàrem començar.
Vull dir, no sé si serà flor d'un dia
o si continuarà alguna temporada més.
Però el que sí que hem aconseguit
és, no sé, estabilitzar-nos
i agafar cada dia com si posa el primer.
Això és bo, això és bo.
Sí, és bo i suposo que és difícil d'aconseguir.
Però en aquests moments ens trobem així.
Som així de jovenells.
Perfecte, com nosaltres,
gairebé tant com nosaltres.
Una cosa que vull que ens expliquis a tots ara mateix.
He sentit, o he llegit,
que parlàveu sobre eros i zanatos,
els components aquests,
quasi bé vitals vostres.
Jo, com que soc de lletres,
i sempre he sigut molt ampollona,
i m'agrada això de la mitologia,
ja sé més o menys de què va,
però explica'ns això de l'eros i el zanatos,
perquè vosaltres teniu fama de foscs,
de lletres així, una mica xungues.
De fet, aquí, en els títols del nou disc,
podem llegir coses com desdeny, desori,
xoc psicòtic,
que aquesta l'escoltarem al final,
explica'ns això de l'eros i el zanatos.
No, bàsicament és una mica el bé i el mal,
el bo i el dolent,
el clar i el fosc.
És una mica la dualitat aquesta
que portem tots a dintre,
però que, pel que sigui,
moltes vegades ens intentem amagar,
sobretot la part fosca.
A veure, tots tenim parts fosques,
i malament si no en tinc cim,
perquè, esclar,
es tracta d'equilibrar-ho.
Llavors, el que fem nosaltres és,
al parlar d'aquesta part fosca,
la posem a la llum i l'equilibrem,
amb la part que també la tenim.
El que passa és que sempre motiva més
parlar de les coses que, en un moment donat,
et fan mal o et provoquen una reacció,
que no pas les coses que et deixen
amb una sensació de placidesa immediata.
Bàsicament, les lletres parlen d'això,
de l'angoixa,
de sentiments profuns
i, alhora, foscos,
perquè intentem sempre tenir-los amagats,
perquè a vegades sembla que no queda bé
o no és massa correcte
expressar segons quins sentiments.
Nosaltres, a través de les cançons,
el que fem és expressar precisament
aquests sentiments punyents,
precisament com una mena de catarsi,
per alliberar-nos de totes les sensacions que comporten.
Com la tragèdia grega, veja.
Exacte, sí, sí, és que tot ens remet allà mateix.
Evidentment, no hem inventat res,
ni falta que fa,
senzillament recollim tants anys i anys de tradició
de la millor literatura universal,
diga-li si dos.
Inclosa la de Jim Morrison,
perquè veig aquí que hi ha una lletra d'ell.
D'on ha sortit aquest xoc psicòtic?
Doncs mira, és un llibre de poemes
que es va publicar en el seu dia
i que ens va semblar molt adient
perquè en Jim Morrison ha estat un personatge
que sempre ens ha cridat l'atenció
perquè sempre ha anat una mica també,
o va anar una mica a contracorrent
i va tenir sempre molt present
que ell el que volia era expressar els seus sentiments,
una mica com nosaltres.
Llavors, aquest poema ens agrada
perquè és un seguit de metàfores
provocades per l'al·lucinació fruit de...
Substàncies.
Sí, exacte, substàncies psicotròpiques,
però el que ens agrada és el que hi ha de fons,
tot això, no?
Tot la sensació que ell va per un costat
i tota la gent va per l'altre, no?
La sensació aquesta de buidor, de solitud,
que en el fons tenia, no?
I que el va portar, malauradament, a la mort,
a París, en Sol, a Sol, no ho sé,
és una mica el personatge aquest
que ens té el cor robat, entre comentes.
Aquestes coses que els hi passen als mites i als genis, no?
Ja se sap, té les seves pegues també.
Sí, sí, sí.
I ja per anar acabant,
com és la vostra relació amb Tarragona?
No se us ha vist gaire per aquí, no?
Que jo recordi.
La veritat és que fa molt i molt de temps que no venim.
Algú de vosaltres va passar pel Golfos amb fang.
Lluís, Lluís Costa Vella.
Molt discretet, ell va entrar i va sortir com si no fos ningú, però...
Ell va fer molt bé el seu paper,
que era de guitarra acompanyant i ja està.
Sí, sí.
Allà els protagonistes eren en Met i la Mariona.
Mm-hm.
Ell, com a persona intel·ligent,
sap molt bé estar en el seu lloc,
en cada moment i en cada situació.
Però sí, nosaltres feia molt de temps que no baixàvem per aquí.
és una pena, perquè en el seu moment
havíem tingut força gent en què ens seguia
i ens sentia molt ben tractats.
Espero que ara tornem a reprendre aquesta relació
i que les coses no es quedin aquí,
sinó que vagin a més una altra vegada.
M'acaben de dir que per Carnaval de l'any 92 o 93
vau passar fins i tot per aquesta emissora,
per Tarragona Ràdio.
Algú que se'n recorda aquí, a l'altre banda del micro.
Podria ser.
El que passa que veus,
una cosa que té el fer sabent,
a la seguretat és la memòria falla.
i no recordes totes les coses que has fet.
Ja us ho recordarem, ja.
Molt bé.
I dit això, no sé si tenim alguna cosa més per afegir,
alguna raó per la qual no ens podem perdre aquest concert
del divendres que ve a la Sala Zero.
Home, una de les raons bàsiques
és que aquí fa molts anys que no ve a Tarragona,
que feia temps que no presentàvem disc,
feia temps que no presentàvem discos,
el set i el guia han estat molt seguit,
i que és una bona ocasió per veure
una banda consolidada
i encara moltes coses per dir.
Jo penso que qui vingui a veure kit
veurà un bon concert de rock and roll.
Doncs jo crec que aquí hi haurà un públic
que us ho sabrà agrair,
perquè em consta que tenim fans d'aquests militants d'aquí,
i concretament fans també de la Sala Zero,
o sigui que serà una conjunció perfecta.
Doncs allà us esperem a tots.
Moltes gràcies, Joan.
A vosaltres, a reveure.
El vent monstre vomita
un riu de rellotges.
Joies que hi ha nivell de plata
i s'han de coure.
El passant tels problemes
i ampolles de whisky.
per tu fulles d'afaita,
insectes líquids i martells.
I potes de delicats ocells.
Peses de màquina cromades.
Tens cabells, bateries de cuina.
i crenets ruïnes del nostre temps.
i crenets ruïnes del nostre temps.
i crenets ruïnes del nostre temps.
i crenets ruïnes del nostre temps.
Els seguits.
i crenets ruïnes del nostre temps.
i crenets ruïnes del nostre temps.
i tragenупris del nostre temps.
Data from the southern France is currently running out.
i crenets buis del nostre temps.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!