La baía de la isla
Ella me habló en la baía
De la isla donde nació
Mientras el alba naciente
Surgió por el horizonte
Bañándonos con su luz
Quatre del set del quatre
Diumenge, temps de...
Habaneres des del balcó
Vaig conèixer un vell pastor
Que a ses ovelles me n'havien
Cada jorn de sol a sol
En sa flauta acompanyant
Eixa-t'una de cantar bé
Eixa-t'una de cantar bé
Com serà el mar
Serà bau i gran com diuen
Serà veritat
Cada nit és com la plata
Tothom qui el veu
Es queda ple d'enyorant-se
Digue'm tu sol
Que nens d'una altra contrada
Has vist el mar
Tota la vida he viscut
Aquí a pla de muntanya
I fer diners no he pogut
Per veure la costa llunyana
Sé que hi ha un mediterrat
Que en tensis per un celler
Sé que hi ha barcos de veu
Sé que hi ha maracalelles
On les zones van i ve
En el compàs de l'habanera
Com serà el mar
Serà blau i gran com diuen
Serà veritat
Cada nit és com la plata
Tothom qui el veu
Es queda ple d'enyorant-se
Digue'm tu sol
Que nens d'una altra contrada
Has vist el mar
Tota la vida he viscut
Aquí a pla de muntanya
I fer diners no he pogut
Per veure la costa llunyana
Sé que hi ha un mediterrat
Que en tensis per un celler
Sé que hi ha barcos de veu
Sé que hi ha maracalelles
On les zones van i veu
En el compàs de l'habanera
Però jo mai he vist
Hem sentit el grup de valls
Trams
Cantar mariners
De terra en dins
De Josep Bastons
I els mateixos seran
Qui ens dedicaran una habanera
De Frederic Xirés
La gavina
Oh, gavina voladora
Que volteixes
Són el mar
I al pas del mar mar en fora
Vas voltant fins a arribar
A la platja solejada
Platja de dolços recols
On dia i nit
I fa estarde
La ninet
Dels meus
Amor
Quan la vegi sola
Troc la quieta a una altra
Dona
Dona-li la vessada
Que li envio més per bé
Digues-li que sento
Dolça mala angia
I que en ella penso en tot moment
O si igual que tu gavina
El mar pogués jo atrevessar
Fins a arribar a la platja
On tan dolces recordar
I veure la imatge bruna
Ara el seu vell despertar
De la nina
Que entre somnis
És tan gran
De cariciar
Quan la vegi sola
Proc la quieta a una altra
Dona-li la vessada
Que li envio més per bé
Digues-li que sento
Dolça mala angia
I que en ella penso en tot moment
A la platja solejada
Platja de dolços recordar
Platja de dolços recordar
On dient i pipa estada
La nina dels meus amors
Va, s'atreviu amb natrus
Va
Quan la vegi sola
Proc la quieta a una altra
Dona-li la vessada
La vessada
Que li envio més per bé
Digues-li que sento
Dolça mala angia
I que en ella penso en tot moment
Quan la vegi sola
Quan la vegi sola
Proc la quieta a una altra
Dona-li la vessada
Que li envio més per bé
Digues-li que sento
Dolça mala angia
No
으�ки
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-la
contractor
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li que sento
Digues-li sale
Digues-li que sento
La música és de l'orquestrina galana i la lletra de Ramon Soto.
El grup del Maresme, Barca de Mitjana, la canta Habanera de Premià.
Aquest matí per la costa una barca hi ha passat,
ha deixat la mar ben llisa, tan llisa com un mirall.
Ha deixat la mar ben llisa, tan llisa com un mirall.
Escolta les cantades, oh mar maguitarrà,
que sonen amb tendresa a la vila de Premià.
Al migdia per la costa, voltejava el cafetor,
mirant com posen les xarxes a la platja els pescadors.
mirant com posen les xarxes a la platja els pescadors.
Escolta les cantades, oh mar maguitarrà,
que sonen amb tendresa a la vila de Premià.
A la nit d'un clar de llum s'hi acostar un vent pescador,
mirant com trenquen les ores i recorda els temps millors.
Mirant com trenquen les ores i recorda els temps millors.
Escolta les cantades, oh mar maguitarrà,
que sonen amb tendresa a la vila de Premià.
Que sonen amb tendresa a la vila de Premià.
Amb un estil molt personal, ritme del maresme, diuen ells,
barca de mitjana interpreten de Josep Bastons i Carles Casanovas
Lola la tabernera.
Lola la tabernera.
Ja de negra a nit buscant aixaflu entre la tabernera.
El vent i la pluja van malmanant dies de tardor.
Marina i xova i bat i fort, amb color negre i gat al coll,
el roda soques per donar vides i adoladors.
Corre l'ola, posa'm un got de vi i et cantaré una cançó.
i mentre li canta una vanera amb la guitarra,
ella mou el cul, balanceja els crits, xisla una rialla.
i mirant coquetes, que l'ullet de l'aire de la vella,
bronxarà el seu cos, marcarà el compàs d'aquella vanera.
El teu cos m'encena, el teu cos en poc, moleteta vella.
Jo t'estimaré fins la final del temps, si tu vols ser meva.
i la vella nora, trec-se al davantal,
mans a la cintura, ballant sorrura pel seu amant.
i com cada vespre la tavernera ens disegora,
l'espera l'amant que, com cada nit, l'ha d'enamorar.
Amb la guitarra i un got de vi, cantarà a l'eca tota la nit,
cançons de cua, cançons de volates i plau-me-nit.
Corralola, posa'm un got de vi, i et canto tota la nit.
I mentre li canta una vanera amb la guitarra,
ella mou el cul, balanceja els crits, xisla una rialla.
i mirant cuqueta i calollet a l'aire calella,
grutxant el seu cos, marcant el compàs d'aquella manera.
El teu cos m'encena, el teu cos en pot, moleteta vella.
Jo t'estimaré fins la fi del temps, si tu vols ser meva,
i la vella dona, trec-se al davantal.
Mans a la cintura, ballant soldura, el seu amant.
Mans a la cintura, ballant soldura, el seu amant.
I continuem pujant per la nostra geografia catalana,
per l'interior o per l'itoral.
Valls, Premià de Mar i ara Girona capital.
El grup Terrandins d'una gravació de l'any 1978
ens canta Rosina.
Rosina de un verde palmar cantava feliz.
Un día dejó de cantar, dejó de reír.
Un guatemai o de un cafetà.
Ansioso le preguntó, ¿quién te hace penar?
Y entonces la flor contestó mirando hacia amar.
Quien pierde su corazón no puede cantar.
Y el mío se lo llamó un rubio oficial.
De un barco de Nueva York que no volverá.
Si un marino gentil, si un marino gentil,
te robó el corazón, te robó el corazón.
Para hacer que me liga de ti, no haré dos si me dices que sí.
Y en un verde palmar, entre aromas y flores,
otra vez mi canción brindarás como un himno al amor.
Rosina de un verde palmar.
Rosina de un verde palmar, no sufras así.
Olvida tu rubio oficial y quiéreme a mí.
Que amor con amor se olvida y tú lo verás.
Mis besos y mis caricias te harán olvidar.
Y entonces la flor contestó mirando hacia amar.
Quien pierde su corazón no puede cantar.
Y el mío se lo llevó un rubio oficial.
De un barco de Nueva York que no volverá.
Si un marino gentil, me robó el corazón.
Y en un verde palmar, entre aromas y flores,
otra vez mi canción brindarás con un himno al amor.
Amor, amor, amor.
Una de las sabaneras antigas que ens parla de la sortida dels soldats
que anaven a Cuba a defensar l'illa, a les hores espanyola.
D'autor desconegut, terren dins, ens ofereix
Adiós, mi península hermosa.
Adiós, mi península hermosa.
Adiós, que el deber me llama.
Adiós, te voy de Alamana a luchar, a luchar por la nación.
Y desde allí jamás olvidaré a la prenda querida que de España dejé.
Si acaso vuelvo, Dios será testigo, que su marido juro yo que desee.
¡Adiós, mi península hermosa! ¡Adiós, que el deber me llama! ¡Adiós, que me voy a La Habana a luchar, a luchar por la nación!
Si muero allí, madre consuelaré, que si un día he luchado, fue por obligación.
Cante un sepulcro arrodillada, madre adorada.
Reza-me una oración.
Ramon Carreras és l'autor de La Habanera que ens cantarà Terra en dins.
L'hem sentit ja moltes vegades, però tornarem a posar-la, perquè els homes de la nostra Mediterrània,
i en particular els homes de la mar de la nostra Tarragona, s'omereixen.
El Llop de Mar.
En 70 anys a l'esquena, la pipa sempre flor de llavi, contemplant la nit serena.
Or a la part, si passeja un navi, tota una vida grunxat per la zona,
en sant bastó caminant a l'estat, contemplant la nit serena.
Si passeja un llop de mar, quan el temporal i la tramuntana i clava les veles d'un vell argantí,
jo veia ferrat el pal de Messana, cridava ben fort, el mar és per mi.
Ara que ja és ben i el vespre no marxa, ja no va a la pesca, ja no té compòs,
només va a ser genyor a la xarxa, camina feixó pel vesc de tants anys.
Amb 70 anys a l'esquena, la pipa sempre flor de llavi, contemplant la nit serena.
Vora la mar, si passeja un navi, tota una vida grunxat per les zones,
amb son bastó caminant a l'estat, contemplant la nit serena.
Si passeja un llop de mar.
Quan el temporal i la tramuntana inflava les veles d'un vell argantí,
jo veia ferrat el pal de Messana, cridava ben fort, el mar és per mi.
Ara que ja és ben i el vespre no marxa,
ja no va a la pesca, ja no té compòs,
només va a ser genyor a la xarxa,
camina feixó pel vesc de tants anys.
Bé, ja està bé.
Ja sé que fa dies que no heu sentit l'Havanera,
que sonarà tot seguit.
Per això ho faig al meu avi.
Des de la barca i des de Terrendins,
al control, Núria, us ha parlat, Javier.
Tornarem el proper diumenge, a dos quarts de déu del matí,
a Habaneras, des del balcó de Tarragona, Ràdio.
El meu avi va anar a Cuba,
a bordo del català,
el millor barcó de guerra,
de la flota d'altre mar.
El timonet i el nostre amo i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafruixer.
Quan el català sortia a la mort,
els nois de Calella
feien un cremant,
mans de la guitarra
solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
L'arribada en temps de guerra,
de perfidies i traïcció,
i en el mar de les Antilles
retornaren els que no.
Els mariners de Calella
i el meu avi al mig de tot
varen morir a coberta,
varen morir al teu nom de nom.
Quan el català sortia a la mort,
mirava el meu avi,
avui no és que està.
Però els valents de bordo
no varen tornar,
no varen tornar.
Tinguérem la culpa
els americans.
Quan el català
sortia a la mort,
els nois de Calella
feien un cremant,
que no s'haginant,
mans de la guitarra
solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.