Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tant demà!
Tant demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
estimem!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Tant demà!
Tant demà!
d'aquí!
El venedor de peix, el de fruit, el de carn,
i en diu el president, en dius tu!
En dic jo!
En diu tothom!
I com més en diran, més s'ho creuran!
Oh, va, tens una estoneta per pensar-t'ho mentre sents la Rita Marley!
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
En diu el papa, en diu el rei, el venedor de peix, el de fruita, el carnisser i el president.
En dius tu, en dic jo, en diu tothom i com més en diran, més s'ho creuran les mentides.
Doncs avui el conte, la història, després de l'endevinalla, és un conte del Japó.
Bé, és un dels contes que té el llibre Contes del Japó, amb una adaptació del Maria Manent, traducció de Jordi Janer,
i amb les il·lustracions precioses, ja sabeu que nosaltres en som admiradors, les il·lustracions del Lluís Filella,
que, escolteu, si no el teniu a casa i com que nosaltres no els podem ensenyar via micros, aneu a la llibreria Calilé.
És que ara volia dir una altra cosa, no sé si està bé o està malament, sabeu que han obert la llibreria Abacus,
o Abacus, aquí a Tarragona, que és una llibreria especial, especial per la grandària,
tan gran que potser s'assembla més aviat a una gran superfície que no pas en una llibreria.
No sé si està bé o està malament que hi hagi llibreries noves, i ja sé que ara mateix no és el moment,
però em fa com una miqueta aquell rebuf de quan van tancar tots els cinemes de Tarragona i vam haver d'anar a les Gavarres.
I de mica en mica estan tacant les coses petitetes, petitetes, per fer-nos anar a les grans.
I no estic jo massa segur, massa segur que m'estimi anar-me a aquests llocs tan grans.
No sé per què, no sé per què.
No voldria pas que llocs petits, petits i deliciosos, com poden ser Calilé, com poden ser la Vips,
com poden ser potser la Tronada, com poden ser la Rambla, el Zerà,
llibreries que són de sempre d'aquí Tarragona fossin absorbides, abduïdes per grans superfícies,
per molt boniques que les pintin, per molt llamineres, per molt delicioses, per molt atractives.
Trobo que jo, i fent l'aver semblança, enyoro i de tant en tant deixo anar una llagrimeta pel cinema a Catalunya,
pels Oscars d'aquí i per alguns altres cinemes que jo no vaig tenir el plaer de poder entrar-hi,
que han dissat lloc, diuen que el progrés, diuen que la comoditat, diuen que el futur,
en nom de Gavarres, en nom d'Herozki, que a mi no em plau.
Ho sento, la cosa és així.
Gavarres, en nom d'Herozki, que a mi no em plau.
El marit i Moller, que vivien en una caseta humil.
El marit, treballant feiçugament la terra amb prou feines, podia guanyar-se el pa per a tots dos,
però mai no es queixava de la seva pobresa i sempre salveia animós i de bon humor.
Els matins, cara a la feina, tot caminant pels camps d'arròs que es gronxaven sota la boira platejada,
cantava alegrament com un jovenet enamorat i feliç.
Et tirà en el russinyol de la poma blanca?
Solia dir-li la seva dona per burlar-se'n.
Mai no hauríeu trobat una parella de caràcters més oposats.
Si ell era dolç i bondadors, la seva dona només feia carrundinar d'un cap de dia a l'altre.
Era sorruda, desconfiada i extremadament avariciosa.
Un matí, que el marit era fora de casa,
la dona va preparar engrut de farina d'arròs per enganxar un paravent de paper.
Aprofitant un moment en què la mestressa havia sortit a l'hort,
el tauladí, un ocell que solia freqüentar aquella caseta humil,
baixar del cirerer florit on s'havia posat i entrar a la caseta.
El tauladí i el ballet eren molt amics perquè l'home sempre li donava algun granet d'arròs,
cosa que no agradava gens a la dona.
S'altironant de si d'allà, l'ocell buscava alguna cosa per menjar
perquè aquell matí no s'havia pogut dur una mala llavor al pap.
De sobte va descobrir el pot amb l'engrut d'arròs
i en un tres i no res se'l va ben cruspir.
Quan la dona va tornar a entrar encara va veure el tauladí que picossava el pot buit,
com si se'n volgués menjar el vernís.
Ai, sa pastra bargan, l'escri de sà tirant-se-li al damunt,
m'has robat amb astúcia la poca farina d'arròs que em quedava.
M'ho faré ara per adobar el paravent.
I tot dient això,
amb les mans tremoloses d'ira,
prengué unes tisores i tallar la llengua del pardal.
Ocellet sense llengua, digué aleshores.
No nego que has anat ben viu a menjar-te en l'engrut,
però no podràs explicar la teva proesa a ningú.
El pobre pardal
va fugir espaudit a refugiar-se en el bosc.
Encara a la tarda,
el vellet va tornar a casa seva i preguntar a la dona
si ja havia adobat el paravent que solien posar a prop de la finestra.
Sí, bona doble he pogut fer.
Quan ja tenia l'engrut a punt, ben espès,
i calentó ha entrat aquell lladragot d'ocell amic teu
i se l'ha cruspit en un tancar i obrir d'ulls.
Però no t'amoïnis, que ja té la seva paga.
Què li has fet?
Preguntar al marit sobressaltat.
No li has pas arrencat alguna ploma?
No, que li he tallat la llengua.
En sentir aquelles paraules.
L'encià es va entrastir d'allò més
i recriminar una bona estona a la seva dona
per haver estat tan cruel amb l'ocell
que el cap de ball era company i amic seu.
I sense tastar el sopar,
se n'anà cap al bosc.
I afosquejava quan s'endinsava
en l'oscur cobricel format pels abets,
però els ocells encara voletejaven
i deixaven sentir la seva piuladissa.
Tot d'una?
Entre la remor de l'oreig del capvespre
li semblar que sentia el piulà d'un pardalet.
S'atençà a l'arbús florit
d'on semblava sortir aquell piulà
i diga aquestes paraules.
Tauladí, tauladí, tauladí a qui la meva dona
ha tallat la llengua
digues-me on és casa teva.
No va estar gaire sortir el bon ocell
a qui ja havia tornat a créixer la llengua
perquè, en arribar al bosc,
havia cuitat a veure a la màgica font
dels tres alces.
Molt gentilment,
li ensenyà la seva llar
amagada dins l'arbús florit.
En aquell moment celebraven un festier.
A la caseta, a més dels seus nombrosos fills,
hi havia també tot un reguitzell d'amistats.
Quina alegria que hi havia en aquella casa!
Van convidar-lo a entrar
i després de treure-li les sandàlies
el van fer seure al vell mig de l'estança
agensada i alegre.
La flaire de les flors entrava per les finestres
i la llum brillava dalt del cel de primavera.
Quan el vell va haver assaborit
els suculents peixos
i les fruites saboroses que li van servir
en uns bellíssims plats de laca
i quan tothom havia buidat el seu got de sake
van començar un graciós ball.
Tres pardals
tocaven instruments de dolç sonar
i els altres convidats
fent anar petits ventallets
dansaven al voltant de l'encià
que somreia com si tot plegat fos un somni.
En acabar les danses
era alta nit
i el vell camperol s'alçà.
Em sap greu haver de deixar
aquesta festa tan agradable
però demà
he de matinar per anar a llaurar el meu camp.
Oh!
No te'n vagis encara!
Com que el camperol insistia
en el seu desig de marxar
l'ocellet va dir
La teva dona
s'ha portat molt durament amb mi
però la bondat amb que tu has volgut
i xugar la seva mala acció
dignant-te a honorar a casa meva
m'ha arribat al cor.
Tinguis per ben segur
que jo he oblidat la seva ofensa
i com a prova d'amistat
t'oferiré un regal.
El teuladí crida set dels seus fills
i els digué unes paraules a cau d'orella.
Els teuladinets van desaparèixer dins una estança veïna
i al cap d'un moment
tornaven a entrar per deixar
dues caixes
als peus del vellet.
L'una era gran
de laca
preciosa.
A la tapa hi havia un faissà
de plomes multicolors.
A l'altra, bastant més petita
de bor i antic
hi havia un fris
amb dracs d'or.
Tria la que t'agradi més
va dir el teuladí.
L'encià
va quedar pel plantat uns instants
tot contemplant ara una arqueta
ara l'altra.
El faissà de la caixa gran
semblava agitar les ales de color de foc
damunt el negre firmament de l'aca
com si el convidés a triar aquella arqueta.
Però també els menuts i auris draquets
de la caixa de bor i semblava
que clavaven els seus ulls
en els del camperol
amb una súplica muda i acuitada.
El bon vellet
esgratà el cap.
No sabia pas
per quina decidir-se.
Sóc vell
i si bé no em falta salut
i encara em puc ocupar
de les feines del camp
a condició que no siguin gaire dures
ja no tinc la vigoria
de quan era jove.
Aquesta arqueta del faissà
em sembla molt bonica
i tal vegada dins
hi hagi algun preciós record teu.
Però si m'ho permets
prendré-la de vori
que em sembla més lleugera.
Tinc por que
enduent-me a la grossa
em fallin les forces
que m'he de casa.
El tauladí s'hi va venir
i després d'embolicar-la
i delicadament
amb un tros de seda
li donar la capceta
dels dracs d'or.
Després tots els ocells
van acompanyar el camperol
fins al portal
i allí l'acomiadaren
amb vives mostres d'efecte.
M'has de prometre
que tornaràs
va dir el tauladí
quan surti l'altra lluna
esperem la teva visita.
L'arbús que protegeix
el nostre habitatge
ja no estarà florit
però el coneixeràs
de seguida
perquè serà tot guarnit
de valles vermelles.
El bon home
els assegurarà
que tornaria
i amb la preciosa càrrega
sota la icella
desaparegués senderol enllà.
En sé què feu a casa
la seva dona
ja era al llit.
Es pot saber d'on vens tan tard?
És que s'ha anat
a buscar farina
per adobar el paravent.
El marit
no li tornà a contesta
i amagant-se
de les mirades
de la seva dona
va obrir l'argueta
que li havien regalat.
Quina sorpresa
tan agradable.
Dins l'argueta
hi havia
un veritable tresor.
Que si pitxés de jada
cullerats de corall
barracalets d'or
agulles amb mòpels
i safirs
que si maragdes
transparents com l'aigua
que precisos
fermalls de bor
i que si perles
de la mida
d'un ou de merla.
amb el valor
d'aquelles joies.
Els dos ancians
podrien viure
confortablement
sense treballar
mai més.
Comprant-se calçat
de luxe
i kimonos
florejats de seda
acompanyar
el seu pinso
d'arròs
amb bons talls
de carn.
El vell
corregué a l'estança
on descansava
la seva dona.
Et duc
una cosa
que segurament
t'agradarà
més que la farina
per adobar
el paravent.
la dona
es redreçar
en el llit.
Què?
Segur que t'has gastat
els pocs cèntims
que ens quedaven
en qualsevol
bagatela.
No,
no,
no dona,
no.
Això que et duc
no m'ha costat res.
És un regal.
Un regal?
Però qui t'ha de regalar
res de voto?
Et deus haver trobat
un oficial
de l'acord
i et deus haver donat
una almohena
pensant-se
que eres un captaire.
No,
no,
no,
no és res
d'això que dius.
Això li explica
l'encià,
complegut
a allargassar
el relat
per tal
de tirar
la curiositat
de la seva dona.
Saps qui és
qui m'ha fet
el regal?
Algú a qui tu
coneixes
molt bé
i l'última visita
del qual
no t'ha resultat
gens agradable.
Ah,
va dir la dona,
cada cop més impacient.
vols dir l'oficial
que va venir
abans d'ahir
a cobrar els impostos?
No facis bromes,
que potser t'ha tornat
el sac d'arròs
que es va emportar.
El camperol
es posa a riure.
No l'encertes,
no l'encertes.
Qui m'ha fet
el regal
és una qui tu
has dit lladregot
perquè se t'ha menjat
una mica de farina.
Qui?
L'ocell?
Justa.
I com veuràs
de seguida,
ens ha pagat
amb escreix
el valor
del seu esmorzar.
I tot dient això,
l'encià va sortir
de l'estança
i al cap d'un moment
va tornar-hi
amb l'arqueta
de vor
i a les mans.
Va mostrar
les riqueses
a la seva dona
que no se'n sabia venir.
I ara,
exclamar amb els ulls
espornejants,
això t'ho ha donat
el tauladí.
Aleshores,
el vell
li compta
la seva singular aventura.
Uuuu,
va dir la dona
que havia escoltat
boca vedada
la narració
del seu home.
Sí que em sap greu
haver estat
tan cruel
amb ell
i confiada
que aconseguiria
un obsequi
semblant
al que duia
el seu espòs
a feigir.
No et sembla
que jo també
també hauria d'anar
a demanar-li perdó?
El camperol
s'arronsar
d'espatlles.
Com vulguis,
el tauladí
de tota manera
ja ha oblidat
la teva ofensa.
La dona
resta en silenci.
Ell,
després de guardar
curosament l'arqueta
besar la seva dona
i s'adormir.
L'endemà,
en caure la tarda
mentre el vell
feinejava pel camp,
la vericiosa dona
es va posar
el seu vestit
de núvia
el qual
conservava
en un dels seus
vells baguls
i se n'anava
al bosc
on vivia
el tauladí.
No li va ser
gens difícil
de trobar
l'arbús florit
darrere el qual
es dissimulava
la petita porta
de paper daurat.
Dins la casa
se sentia
una alegre
piuladissa.
La dona
es trobava
un xic confosa
perquè no estava
del tot segura
que l'acollissin
tan bé
com el seu marit.
Per la finestra
de l'estança
entrava ja
la claror
de les primeres
estrelles
penjades al cel
com trèmols
crisantems
de plata.
enmig de la sala
seien al tauladí
els seus amics
que tornaven
a celebrar
un gran banquet.
Siguis benvinguda
va dir l'ocell
a la vella
sense cap mena
de rancúnia.
Va convidar-la
a seure
al seu costat
i ordenar
als seus fills
que li traguessin
les menges
més exquisides.
Que n'era de bona
aquella fruita vermella
i quina delícia
les petites truites
del llac.
Aquella masquina
no havia menjat
mai tan de gust.
Allò que li servien
era bo de veritat
però ella
sobretot pensava
que amb aquell sopar
tan copiós
feia un bon estalvi
al rebost
de casa seva.
Oh,
bon tauladí!
Exclamar
després
d'escurar
una espina
de peix.
No m'hauries
de tractar tan bé
a mi.
Recorda
que ahir
et vaig tallar
la llengua
tot plegat
per una mica
de farina.
Ja he oblidat
la teva ofensa
digui el teu
oladí.
Com a mostra
de la meva amistat
ahir vaig donar
un petit cofre
al teu home.
però
perquè veguis
que el meu
perdó
és sincer
del tot
també et faré
un petit obsequi.
I tot mostrant-li
dues caixes
una de gran
i una altra
de petita
afegir
tria-la
que t'agradi més.
La dona
va contemplar
un moment
les precioses
arquetes.
A la tapa
de la gran
hi havia
un gran
peix
de nacre
sobre
fons blau
i a l'altre
sobre
un fons
de bori
resplendia
una delicada
branqueta
d'or
amb unes
flors
fetes
de robins.
La
comdiciosa
camperola
a diferència
del seu marit
no va tenir
gaire
feina
a triar.
Si m'és
permès
va dir
tot acostant
les seves
àvides
mans
a la caixa
gran
em quedaré
aquesta
ja que
sempre
he desitjat
de tenir
un cofre
guarnit
amb una
anguila
de nàcara.
La vella
s'acomiada
i amb la pesant
caixa blava
a l'esquena
se'n tornar
a casa seva.
L'oreig
de la nit
era més
aviat
fresquet
i el bosc
les estrelles
primaverals
clares
magnífiques
semblaven dormir
damunt
les branquetes
dels abets.
No hi ha
dubte
es deia la dona
per ella mateixa
no hi ha
dubte
que jo he
sabut
triar millor
que no
el meu marit
pel que pesa
aquesta caixa
de segur
que dintre
hi ha més
tresors
que no pas
el seu
petit cofre.
I es preguntava
quin munt
de braçalets
delicats
i fines
diademes
quin munt
d'enormes
carboncles
i safirs
hi devia haver
sota
aquella tapa
blava.
No volia obrir
la caixa
pel camí.
No fos cas
que la seguís
algun
bargant
i li robés
aquella
fortuna.
Avançava
a poc a poquet
encorbada
sota la preuada
càrrega
a la fi
es d'aturar
en una
florit
i la seva
llum
argentada
en banyar
l'anguila
de nacre
n'arrencava
lluïsors
vivíssimes.
No, no, no, no, no, no, no, no em puc esperar més.
Es digués sobre l'avella.
Seixianollà
i obri la caixa.
Dintre
hi va veure brillar
el caella cregué
pedres precioses.
Verdes i blaves.
Semblaven
misterioses
braços.
Però aquelles pedres
es remogueren
de cop descuit
i sortiren
disparades
en fora.
Un enfilall
d'aranyes
peludes
horrorosos
llengardeixos
i serpotes
xiuladores
d'agripaus enormes
i llefiscosos
li anava a parar la cara.
Allò que ella imaginava
safirs i rovins
no eren
sinó els ulls jardins
d'aquelles
bèsties
horribles.
L'avella
espaventada
arrencava a córrer.
Al cap d'una estona
arribava
pantejant a casa.
S'assegué al costat
de l'home
plorant amargament.
Ell li preguntava
què et passa?
Que no t'ha volgut
rebre el tauladí?
Sí que m'han rebut.
L'ocell i la seva família
m'han volgut atendre
igual que tu
i m'han ofert
un banquet esplèndid
però...
Crec que potser
s'han descuidat
de regalar-te
un petit cofre.
Sí.
Sí que me l'han volgut
regalar
i això és el que
em fa més pena.
Ah,
de segur
que te l'han pres
pel camí
perquè pel que veig
véns amb les mans buides.
Jo sempre
t'havia tingut
per un home tímid
apucat
i sense ambiciós.
Però ara
comprenc
que el que jo
creia timidesa
no era
sinó prudència
i mesura.
Dels dos cofres
que et va oferir
el tauladí
tu vas saber
triar el més petit
i de debò
que la vas encertar.
En canvi
a mi m'ha assegat
la copdícia
i ha triat
el més gros
que devia
ser ple
de vent
la interrompé
el vell.
No,
va dir la dona.
Dins
hi havia
les bèsties
més fastigoses
que et podries imaginar
però encara
em sembla
més fastigosa
l'ambició
que he demostrat tenir.
I des d'aquell dia
l'escarmentada dona
es mostra
dolça
i bondadosa.
i des d'aquell dia
l'escarmentat
home
es mostra
dolç
i bondados.
Van viure
amb molts
i molts anys
sense que els faltés
de res
ja que el vellet
va tenir-ho tot
gràcies a les riqueses
del seu petit
cofre de pori.
Màوس
Mà
Mà
Mà
Mà
Fools of sorrow, waves of joy, are drifting through my opened mind, possessing and caressing me.
Jagarudeva, oh, nothing's gonna change my world, nothing's gonna change my world.
Nothing's gonna change my world, nothing's gonna change my world.
Images of broken light which dance before me like a million eyes, they call me on and on across the universe.
Thoughts meandle like a restless wind inside a letterbox, they tumble blind as they may.
L'Ocellet sense llengua, un dels contes que pots trobar aquí al llibre Contes del Japó, adaptació de Maria Manen i amb traducció de Jordi Janer i les il·lustracions encantadores de Lluís Filella.
Què us ha semblat aquesta història dolça, dolça, dolça, ella, eh? I tan poètica com tots els contes del Japó.
Ei, vinga, que se'ns fa tardíssim i ara tots, tots, tots els que encara sou desperts, apagueu tot el que calgui apelgar, poseu-vos el que cal posar-se,
treieu-vos el que calgui tregui i doneu petons a qui en calgui donar-ne, que és llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima la llista de qui necessita,
de qui necessitem petons i abraçades, sí?
Doncs vinga, molt bona nit.
És cert que la Caputxeta ja havia perdut la virginitat abans d'ensopegar amb el llop?
I parlant de llops, el fet que a Bufan només se li hagués resistit la casa de Tochos té res a veure amb pressions de la indústria del ciment?
A Cana Macana no et desvetllarem cap d'aquests misteris, però et proposem una hora d'allò que tu ets sobre imaginació.
Ens acompanyes?
Els dijous, de nou del vespre fins les deu, a Tarragona Ràdio.
Cana Macana!
Un hombre se perdió en el desierto.
Estaba a punto de perecer de sed cuando aparecieron algunas mujeres que venían en una caravana.
El hombre, al borde de la muerte, gritó pidiendo auxilio.
Cuando las mujeres se aproximaron a él y lo rodearon, pidió urgentemente agua.
Las mujeres empezaron a mirarlo con detenimiento y comenzaron a preguntarse cómo querría el hombre que le sirviera en el agua.
Prefería en copa de cristal o en una taza.
En un recipiente de oro o quizás de plata.
Tal vez en una jarra, ellas hablaban y hablaban, interesándose por el objeto.
Pero entre tanto el hombre iba agonizando por la ausencia de agua.
Lo esencial y lo trivial.
Iztán capto de cruel esencial.
Iztán capto de cruel.
Bona nit
Bona nit
Mira, cosas simples que al fin y al cabo son muy identificables durante el día o durante las imágenes que uno se puede pasar por la mente, ¿no?
Identificar una imagen del día simple que tenga que ver con nosotros, ¿no?
Sin tanta estructura y tanta formalidad y sacando capa tras capa de acartonamiento, se podría decir.
Conceptos, vacíos, estructuraciones, que la aceptamos como tales, como verdades que al fin y al cabo son solamente ilusiones.
La ilusión también puede llegar a ser una cuestión vacía que nos frene a cuestiones más simples, ¿no?
Como filtros.
Como filtros que llegan a ser un poco turbios, ¿no? Y un poco perder la imagen verdadera que uno puede identificar en uno mismo, ¿no?
Ejemplos.
Ahí está, ejemplos. El día, el día es muy largo.
El día puede llegar a ser eterno.
¿Un día de 24 horas es eterno?
Totalmente.
Venga, ¿por qué?
A ver, la idea es identificar y estar consciente de lo que uno hace.
Tratar de pensar y darse cuenta que el pasado pasó, no existe.
El futuro tampoco existe.
Entonces, estar conscientes de lo que uno hace en este momento.
Entonces, cuando decimos un momento, es cada momento.
O cada momento puede ser incluso menos de un segundo.
Es un presente.
Presente actual.
Que cada uno tenga la suficiente sensibilidad para darse cuenta de cuál presente es.
Bueno, sí.
Pongamos un ejemplo práctico de esto.
Veamos algo.
Bueno, estuvimos hablando el otro día.
Sí.
¿No?
Sí.
Y te comenté que entrando al lavabo en un bar, me miré al espejo.
Y me di cuenta que me estaba mirando al espejo.
Y me di cuenta de un rostro que tenía.
Que tampoco estaba mal, porque en cierta manera reflejaba lo que yo sentí interiormente.
¿Me estás diciendo que eres guapo, quizás?
No, todo lo contrario.
Todo lo contrario porque tenía una especie de mirada que reflejaba lo que yo sentía.
Es decir, no hablas de una cosa física, sino más allá, quizás.
No, no, es una imagen muy simple de lo que uno ve de uno mismo.
Estar consciente de lo que uno siente en ese momento.
Yo en ese momento sentí eso, una mirada.
Que casualmente era mía y que casualmente me dio cierto bienestar.
¿Por qué?
Porque me di cuenta de lo que yo sentí en ese momento.
Ahora has dicho una cosa tangible.
Bienestar.
Bienestar, digámosle que es una cosa bonita.
En cuanto bienestar es eso.
Bienestar, estar bien.
Felicidad, quizás.
Es decir, mirarse en el espejo de un lavabo, ¿provoca bienestar?
Sí y no.
Y si no te provoca bienestar, bueno, actúe en consecuencia con lo que realmente te incomoda.
Hacé consciente lo que te incomoda.
Hacéte consciente, hacéte cargo.
Porque eso igual, que sea negativo, que sea positivo, hay que tener conciencia de eso.
Es simplemente darse cuenta de aquel instante.
Vamos otra vez hacia ese ejemplo, el hecho este de entrar en un lavabo, que es un sitio como otro.
Es decir, no.
Cualquiera.
Que ahora ninguno pensé que en el lavabo es a Tarragona.
Si entras allí dintre, primero qué guapo que soy, después qué feliz que me siento, cuánto es.
No, no, no, no.
No te refieres precisamente al concreto del lavabo, sino...
¿Cómo percibías?
¿Cómo percibes ese momento en el cual tú dices, estoy, esa mirada, esa cosa de decir, soy consciente de ello y eso me provoca un bienestar?
Mira, por un lado puede llegar a ser sorpresivo el momento.
Estar sin esperar nada.
Pero luego, ya que uno se da cuenta de eso, entonces, empezar a estar sensible o estar consciente de lo que uno hace a cada momento.
En definitiva es esto.
Es simplemente eso. Estar consciente de lo que uno hace en este momento.
Vamos a ver.
Digamos lo que fue fruto del azar, el que tú en aquel momento, que es el que nos cuentas, me imagino que tienes más momentos en los cuales has asumido o has sufrido o has manifestado ese estado,
pues bueno, que deben ser muchos.
Estadísticamente, ¿se puede decir que una persona puede conseguir esto más de una vez?
¿Al día?
No lo sé.
No lo sabes.
¿Tú crees que las personas son conscientes de esto?
Yo creo que, yo por ejemplo, debo reconocer que hoy, hoy, en ningún momento, voy a hacer un examen de conciencia ahora mismo, en ningún momento,
pues he tenido la visión aquella de estar que estoy, es decir, de ser consciente de que estoy.
Sino que ha sido todo un pim, pam, pim, pam, pim, pam. Fíjate, ya es la hora de venir a la radio, este y lo otro. Vamos a contar un cuento, vamos a leer un cuento.
Pero ahora que has sacado el tema de colación, no soy consciente de que hayas sido consciente de nada.
Bueno, entonces te perdiste mucha sensibilidad durante el día, durante muchos presentes de este día.
¿Y cómo puedo hacer para que no sea así?
Claro, tú me has dicho que mirarte a un lavabo te produce satisfacción.
No, no, a ver, no, no.
Entiende que te lo he cogido.
No es que satisfacción fue sorpresa.
A ver, no, tampoco pongo satisfacción, ¿eh? A ver.
O una cierta sensación placentera. No de mirarte al lavabo, sino de verte...
De descubrir algo que soy yo. Descubrir algo que yo tengo, que al fin y al cabo no lo tienes tú ni otro.
Solamente lo tengo yo, como tú también tienes identificaciones propias y buscar la imagen esa interiormente.
Ser y estar en lo que uno hace.
Lo sorpresivo a veces te puede llegar a aprender y enseñar cosas que después durante los días te puedes dar cuenta solo.
Lo sorpresivo básicamente llega como conocimiento.
Yo me di cuenta, el otro día de algo.
Bueno, entonces a partir de lo que me di cuenta de lo sorpresivo.
Bueno, tal vez pueda estar más sensible mañana y pasado y pasado.
Estar, por ejemplo, en este momento tratando de explicar lo que siento.
Mañana se verá.
Pero por lo menos tener conciencia de aquello sorpresivo que me puede servir para este en el presente.
Estar en lo que hago.
Ser y estar.
Es muy simple.
Para poner la anotación clásica que también lo comentábamos ayer cuando preparábamos un poco el contenido.
Aquello de mientras estoy comiendo, comer.
Estamos comiendo hoy en día y estamos mirando la tele, estamos hablando, estamos pensando en otras cosas y la acción presente, que es la de la comida, no siempre, es la que prevalece.
Lo olvidamos, lo dejamos de lado, no le damos trascendencia, no nos damos cuenta que nos estamos alimentando, que vivimos de eso también.
Lo siguiente es eso, ¿no?
Sí, eso nada más.
Cuando uno está comiendo, estar consciente de que está comiendo.
Y cuando uno va caminando, estar consciente de que está caminando.
Y si tienes que pensar, bueno, piensa.
¿Tú eres consciente cuando comes de que comas?
Generalmente no.
No.
Por ejemplo, en tu trabajo habitual, ¿eres consciente de que...?
¿O procuras...?
En mi trabajo, habitualmente, o trato de que lo habitual sea tratar de escuchar.
Que obviamente a veces pierdo el hilo.
Ahora diré una cosa, ahora diré una cosa, en permís del Carlos.
El Carlos es de las personas que escuelten.
No sé si lo has entendido esto que he dicho.
Sí.
O el trato.
Bueno, como si no estuvieras ahora.
És de les persones aquelles que realment estan atentes al seu interlocutor,
a la seva interlocutora, que mira de posar-se en el seu lloc,
mira d'entendre el que se li vol comunicar,
i en funció d'allò després respon o no respon.
Vull dir, el Carlos realment, imaginem-nos que no és aquí,
és de les poques persones que es pot dir que escolten.
Al acte de escoltar, tu acte de escuchar es muy consciente.
Eso lo puedo decir yo en cuanto a mi relación contigo.
Pero tampoco es tan difícil.
A ver, de lo que estamos hablando son cosas que interiormente las poseemos.
Ah, sí, sí, claro, claro.
Y no desarrollamos la inteligencia.
Bueno, sí, muy bien.
Pero duramos 90 años, nos morimos.
Y mira, y mira lo que dejamos atrás.
Me refiero, todos tenemos un potencial, de acuerdo,
pero resulta que la mayor parte de las personas no sabemos desarrollar este,
o manifestar ese potencial.
Algunas personas lo pueden manifestar, desarrollar,
y me imagino que hay otras personas que intentan ir por ese camino.
Lo importante es intentarlo.
Intentarlo, el juego de la vida.
Pero claro, tú has hablado de estar muy atento continuamente durante las 24 horas del día
por poner un límite temporal.
Podríamos poner durante una hora, decir durante una hora,
¿qué es lo que yo soy?
Mira, creo que durante un instante al día sería muy, hasta bellísimo, ¿no?
Estar consciente de lo que uno hace durante un momento del día.
Y luego, bueno, las complicaciones, los egoísmos, las miserias de cada uno,
imagino que nos hace olvidar de lo que somos en el origen, ¿no?
Yo con mi mente utilitarista te voy a preguntar,
¿hay algún tipo de ejercicio, alguna manera de poder desarrollar esto?
Yo no lo podría decir.
De cierta manera, el paralelismo que has comentado,
lo de sacar un poquito la...
Yo le decía ayer, la hierba, apartar la hierba para ir a la miés, quizás,
o incluso sacar la hoja de la cebolla para encontrar su corazón.
Y claro...
Sí, sí, porque básicamente hay muchas cosas que al fin y al cabo son ilusiones.
Es pura ilusión.
Bueno, tampoco quiere decir qué cosas, ¿no?
Planteemos un reto, va, planteemos un reto.
¿Qué sería lo ilusorio y qué sería lo verdadero?
Bueno, no sé, tal vez.
Pero al fin y al cabo lo más importante sería
qué sería lo ilusorio para que luego, si sacamos lo ilusorio, ¿qué nos queda?
Más allá de decir, no, lo verdadero y lo trascendente es esto.
A ver, partamos de lo básico.
¿Qué es lo ilusorio?
¿Qué es aquello que no tiene un valor?
Paró en el sentido trascendente, ¿no?
No necesitan ni coches ni propiedades ni todas esas cosas, ¿no?
Es decir, no vale aquello decir, tomarme un café con leche por la mañana no hace falta.
No es esto tampoco.
O es esto también.
¿Por qué no?
Claro, al decir lo de las propiedades digo igual en el sentido este del consumo.
Propiedades.
A ver, yo soy una persona que por la mañana me levanto y voy a tomar un café con leche en el bar.
Lo podría tomar en casa.
¿Pero lo disfrutas? ¿Te das cuenta que lo estás disfrutando?
No lo sé, no lo sé.
Bueno, prueba mañana.
A ver, ya lo probaré.
Pero propongamos un reto.
Va, para el mes que viene.
Para tu próxima intervención.
A ver si alguien se atreve a hacer un listado quizás de cosas intrascendentes.
No, no, no, pero a ver, no, no.
No te agrade, no te agrade.
No, no.
Yo decía lo intrascendente, aquello que no tiene un valor.
Tomarse un café.
Y disfrutarlo.
Sí tiene valor.
Pero aquello que es demasiado ilusorio y que nos imponen de que tiene valor, no sirve para nada.
Por eso cada uno se tiene que dar cuenta que es aquello con valor trascendente.
Una pregunta.
Una persona, por ejemplo, afectada, quejada de ansiedad, por decirlo de alguna manera, que necesita tomarse 15 cafés.
¿Cómo lo englobaríamos esto?
Bueno, en cierta manera los disfruta, aunque no los disfrute, porque dicen, hombre, esta persona está enferma.
Yo me atrevería a decir, tal vez con idea de equivocarme, ¿no?
Que solamente a lo mejor con un solo café le bastaría.
Bueno.
En cierta manera esto exige una disciplina.
La palabra disciplina hace mucho miedo.
Da miedo.
La palabra disciplina hoy en día da miedo.
A nadie le gusta.
Sí, a mí tampoco me gusta.
Pero a veces está bien.
Sí, un poco de disciplina.
Sí.
¿Por qué no?
Que no sea ni estructural, ni dogmática, ni paradigmática, ni...
No, no, he dicho disciplina.
No le he puesto epítetos.
Ni estructura verticalista tampoco.
¿Disciplina?
Sí, ¿por qué no?
Un cierto...
A ver, yo prefiero estar disciplinado a la sensibilidad que estar disciplinado a ver cuánto cuesta un coche.
Es disciplina tanto una cosa como la otra.
Es cuestión de escoger, me imagino, ¿no?
Y cuestión de darse cuenta cuál es la verdadera trascendencia de las cosas.
¿Cómo habría que empezar a...
Quizás a posentar-se un poco en la vida y discernir?
Mañana, siendo consciente que uno toma el café y le encanta tomárselo.
No está mal, ¿eh?
Sempre diu que porta coses molt simples, molt senzilles.
Jo no les trobo tan simples ni tan senzilles, tot i que aparentment no puguin semblar,
perquè potser les seves paraules ho fan, que siguin senzilles i simples,
i els propòsits ho són.
Jo trobo que és molt més difícil.
Em sembla que el Carlos ens portava també una història.
¿Intentamos leerla?
¿Intentamos?
Sí, venga, para quien quiera escuchar, por supuesto.
La historia del miau.
El samurái, feroz guerrero, pescaba pasiblemente a la orilla de un río.
Pescó un pez y se disponía a cocinarlo cuando el gato, oculto bajo una mata,
dio un salto y le robó su presa.
Al darse cuenta, el samurái se enfureció.
Sacó su sable y de un golpe partió al gato en dos.
El guerrero, budista, ferviente,
y su remordimiento de haber matado a un ser vivo,
no le dejaba vivir luego en paz, en ningún momento.
Al entrar en su casa, el susurro del viento en los árboles murmuraba miau.
Las personas con las que se cruzaba parecían decirle miau.
La mirada de los niños reflejaba a maullidos.
Cuando se acercaba, sus amigos maullaban sin cesar.
Todos los lugares y las circunstancias proferían miaus, totalmente lastimosos.
De noche, no soñaba más que miaus.
De día, cada sonido, pensamiento o acto de su vida se transformaba en un miau.
Y él mismo se había convertido en un maullido.
Su estado no hacía más que empeorar.
La obsesión le perseguía.
Le torturaba sin tregua ni descanso.
No pudiendo acabar con los maullidos,
fue al templo a pedir consejo a un viejo maestro zen.
Por favor, te lo suplico, ayúdame, libérame.
El maestro le respondió,
Si eres un guerrero, ¿cómo has podido caer tan bajo?
Si no puedes vencer por ti mismo los miaus, mereces la muerte.
No tienes otra solución que hacerte la harakiri.
Aquí y ahora.
Y añadió,
Sin embargo, soy monje y tengo piedad de ti.
Cuando comiences a abrirte el vientre,
te cortaré la cabeza con mi sable para abrigar tus sufrimientos.
El samurai accedió,
y a pesar de su miedo a la muerte,
se preparó para la ceremonia.
Cuando todo estuvo dispuesto,
se sentó sobre sus rodillas,
tomó su puñal con ambas manos
y lo orientó hacia su vientre.
Detrás de él,
de pie,
el maestro ablandía su sable.
Ya ha llegado el momento, le dijo,
Empieza.
Lentamente el samurai apoyó la punta del cuchillo sobre su abdomen.
Entonces, el maestro les preguntó,
¿Y ahora?
¿A dónde están los mailludidos?
¿Lo escuchas?
¿O no?
Ya no hay más mailludidos.
Entonces,
si han desaparecido,
no es necesario que mueras.
En realidad,
todos somos muy parecidos a ese samurai.
Ansiosos y atormentados,
miedosos y quejosos,
la menor cosa nos espanta.
Los problemas que nos preocupan
no tienen la importancia que les otorgamos.
Son parecidos
al miau de la historia.
antes de la muerte.
¿Qué cosa hay que importe?
Gracias, Carlos.
Buenas noches.
Esperem que torni
en una próxima edición.
El temps s'ha acabat.
Que tranquilos,
avui hem donat una miqueta
un bresol de pau.
Vinga,
que demà
és un altre dia
i potser prova,
prova de mirar
a veure si alguna cosa
que et faci fixar l'atenció.
La Sílvia ha estat als controls
i l'Agus,
qui us ha estat parlant.
Molt bona nit.
Que anem a canigeu força bé.
Banda.
Que anem a canigeu força béa.
Però ja,
da 때
washed dreadful
los que te lo do.
A bebé.
I maîs.
Inact.