logo

Arxiu/ARXIU 2004/PROGRAMES 2004/


Transcribed podcasts: 264
Time transcribed: 9d 1h 9m 16s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

I ella me habló en la bahía
de la isla donde nació
mientras el alba naciente
surgió por el horizonte.
Déu del Déu de 2004, diumenge.
És el moment de...
Habaneras des del balcó,
barca de mitjana
i el seu estil dels maresme
en aquesta peça de bastons i casanovas
Lola, la tabernera.
Música
Música
Ja de negra nit buscant aixeclu
entre la taberna
El vent i la pluja van malmenant
dies de tardor
Marina i xupa, tibat i fort
amb folar negre lligat al coll
El roda soques, perdona vides i adola tot
Corre, Lola, posa'm un got de vin
i et cantaré una cançó
I mentre li canta una vanera
I mentre li canta una vanera amb la guitarra
Ella mou el cul, balanceja els pits, xiscla una rialla
I mirant coqueta, pica l'ullet a l'aire calella
Brunxarà el seu cos
Marcant el compàs d'aquella vanera
El teu cos m'encena
El teu cos en poc
Moleteta vella
Jo t'estimaré
Fins la fi del temps
Si tu vols ser meva
I la vella no
Tens el davantal
Mets a la cintura
Balhançou
Jura
El seu amant
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Mets a la cintura
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
La mare volia que fos frare, però el fill no està d'acord en prendre aquesta decisió.
Potser algú fill de pescador us heu trobat en aquesta situació alguna vegada?
El duet La taverna canta d'Antoni Avilàs, Mare vull ser pescador.
En un poble de pescador, entre el mar i la muntanya,
Una mare, no el seu fill, l'inculcat a fora, frare.
I allà dalt del monestir, los joven bàbits de frare,
Tot contemplant el mar blau, tot contemplant el mar blau.
Ai, si a sa mare li parla.
Mare, vull ser pescador, no t'oblidis, dolça mare.
Ja sé amb quanta buidor, et deixar l'amor del pare.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no, frare.
Que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor no tinc les penes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà i que em vegin les onades.
En un poble de pescadors, davant la vèrsia del Carme,
resa una mare amb fervor, veient la mare bravada,
perquè retorni el seu fill, que marxa amb la mare en calma.
i mentre resa plorar, en aquell precís instant,
torna el fill i així li parla.
Mare, vull ser pescador, no t'oblidis, dolça mare.
Ja sé amb quanta buidor, et deixar l'amor del pare.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no, frare.
que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les penes salades.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà i que em vegin les onades.
Mare, vull ser pescador.
Mare, vull fer-me la mà, jo vull ser pescador.
Morralla amb una habanera antiga, segurament peninsular,
que barreja el sentiment de l'enyor amb l'eufòria del record.
D'autor desconegut cantant, mi madre fue una molata.
Mi madre fue una molata, y mi padre un federa.
y a teniente de una fragata que va y viene de ultramar.
Cada vez que me veo rodeado de mar, cojo yo mi guitarra y me pongo a cantar.
Y pregunto a mis penas, quién lo pudiera hallar.
El rostro divino que un pobre marino no pudo alcanzar.
Mil veces busqué la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces quise la muerte y no la pude encontrar.
No llores mi vida, no llores mi amor.
Mira que las lágrimas me causan dolor.
Si lloras la ausencia del bien que te amó.
Llora vida mía, llora vida mía, también lloro yo.
No llores mi vida, no llores mi vida, no llores mi vida.
Mil veces busqué la suerte sobre las olas del mar.
Mil veces quise la muerte y yo la pude encontrar.
No llores mi vida, no llores mi vida, no llores mi amor.
Mira que las lágrimas me causan dolor.
Si lloras la ausencia del bien que te amó.
Llora vida mía, llora vida mía, también lloro yo.
Llora vida mía, llora vida mía, también lloro yo.
Del siglo XIX, anónima, per tant, pensada per a veu femenina y carregada de inocencia y sensualidad,
en Sofréis, Silvia Pérez, Vivir en la Habana.
Yo quisiera vivir en la Habana a pesar, a pesar del calor.
Que hace allí, pasar la vida en una hamaca pensando en ti, pensando en ti.
Yo quisiera vivir en la Habana a pesar, a pesar del calor.
Que hace allí, pasar la vida en una hamaca pensando en ti, pensando en ti.
Yo no puedo vivir sin ti, a la Habana de volver en busca de aquel amor que le das a otra mujer.
En la Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
Y al probarlo se despertó en mi pechito un vivo querer.
En la Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
Y al probarlo se despertó en mi pechito un vivo querer.
Yo no puedo vivir sin ti, a la Habana de volver en busca de aquel amor.
Yo no puedo vivir sin ti, a la Habana de volver en busca de aquel amor.
Que le das a otra mujer.
En la Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
Y al probarlo se despertó en mi pechito un vivo querer.
Una historia real d'un noi de Palamós, fill de l'enterramors,
ens explica la balada que el dué ens canta d'Ortega Monasterio,
la balada del Lucas.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica.
La Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
,
y la Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tatuado a Eh,
la Habana me regalaron un tarrito de rica miel.
La Habana me regalaron un tarrito de rica.
La Habana me regalaron dos part mas Andaná.
Quan vinguera gent de fora, gent del món,
gent estranya que jugaven amb l'amor.
Jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia
i la cara que era el meu món.
Ara hi penso, d'ahir, en aquell jardí florit,
en la mare que esperava el meu retorn.
En la cala solitària, quan el so de la guitarra
li portava una cançó.
Quan vinguera gent de fora, gent del món,
gent estranya que jugaven amb l'amor.
Jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia
i la cara que era el meu món.
Ara hi penso, d'ahir, en aquell jardí florit,
en la mare que esperava el meu retorn.
En la cala solitària, quan el so de la guitarra
li portava una cançó.
Fins l'aroma dels meus pins i les flors d'aquells jardins,
tot ho tinc jugat i tot ho tinc perdut.
Ja no em queda ni la vela de la barca marinera,
ni la cala que era el meu món.
El meu món.
El meu món.
Americana és un altre nom amb què s'anomenava el ritme habanera.
Doncs una americana correllada que els pescadors de Calella
la cantaven com a habanera.
Ens arriba des de l'Empordà, cantada pel duet Arjau,
de Bartomeu en la barqueta.
De Garbil lo ben avança, ja se tança cap al mar,
la barqueta per allà de benestar.
Ja les zones ondulant-se, a la plaixa van lliscant,
la barqueta ens espera, salteu nena i endins va.
al mar, al mar, al mar.
Dins la barqueta amb toairia balancejant-nos a mig del mar.
La brisa dolça de marinada la nostra barca farà tronxar.
Dins la barqueta amb toairia balancejant-nos a mig del mar.
La brisa dolça de marinada la nostra barca farà tronxar.
Anem remant, anem remant, l'aigua tallant, l'aigua tallant, vés-me escoltant.
Nineta de ma vida, tu sol ets mon tresor, la imatge és tu a qui estiu.
Regala'm una flor, la flor que vull donar-te.
Amor del meu amor, la flor que jo et regalo.
Va junt amb el meu cor, inneta de ma vida.
Tu sol ets mon tresor, la imatge és tu a qui estimo.
Regala'm una flor, la flor que vull donar-te.
Amor del meu amor, la flor que jo et regalo.
Va junt amb el meu cor, amb el meu cor.
Si se calla el cantor, calla la vida.
Així acaba la composició del cantautor argentí Horacio Guaraní,
que va escriure a finals dels anys 60.
La argentina Mercedes Sosa i Si se calla el cantor.
Si se calla el cantor,
Calla la vida, porque la vida, la vida misma es todo un canto.
Si se calla el cantor, muere de espanto la esperanza, la luz y la alegría.
Si se calla el cantor, se quedan solos los humildes gorriones de los diarios.
Los obreros del puerto se persignan.
¿Quién habrá de luchar por sus salarios?
¿Qué ha de ser de la vida si el que canta no levanta su voz en las tribunas?
Por el que sufre, por el que no hay ninguna razón que lo condene a andar sin manta.
Si se calla el cantor, muere la rosa.
¿De qué sirve la rosa sin el canto?
Debe el canto ser luz sobre los campos,
iluminando siempre a los de abajo.
Que no calla el cantor, porque el silencio, cobarde apaña la maldad que oprime.
No saben los cantores de agachadas, no callarán jamás de frente al crimen.
Que se levanten todas las banderas cuando el cantor se plante con su grito.
Que mil guitarras de sangren en la noche, una inmortal canción al infinito.
Si se calla el cantor, calla la vida.
I us direm adeu al control, Núria i Xavier, que us ha parlat.
Amb una manera, lletra del poeta Alacantí Miguel Hernández,
música del cantant argentí Alberto Cortés
i la veu del nostre Joan Manuel Serrat.
Esperant-vos, el proper diumenge a dos quarts de deu del matí a Tarragona Ràdio,
la nana de las cebollas.
La cebolla es escarcha, cerrada y pobre.
Escarcha de tus días y de mis noches.
Hambre y cebolla, hielo negro y escarcha, grande y redonda.
En la cuna del hambre, mi niño estaba.
Con sangre de cebolla, se amamantaba.
Pero tu sangre, escarchada de azúcar, cebolla y hambre.
Una mujer morena, resuelta en luna.
Se derrama hilo a hilo sobre la cuna.
Ríete, niño, que te traigo la luna cuando es preciso.
Tu risa me hace libre, me pone alas.
Soledades me quita, cárcel me arranca.
Boca que vuela, corazón que en tus labios relampaguea.
Es tu risa la espada más victoriosa.
Vencedor de las flores y las alondras.
Rival del sol, por venir de mis huesos y de mi amor.
Desperte de ser niño, nunca despiertes.
Triste llevo la boca, ríete siempre.
Siempre en la cuna, defendiendo la risa, pluma por pluma.
Al octavo mes ríes, con cinco azares, con cinco diminutas ferocidades.
Con cinco dientes, como cinco jazmines adolescentes.
Frontera de los besos, serán mañana.
Cuando en la dentadura, sientas un arma, sientas un fuego.
Perdientes abajo, buscando el centro.
Vuela niño en la doble luna del pecho.
El triste de cebolla, tú satisfecho.
No te derrumbes, no sepas lo que pasa, ni lo que ocurre.
No te derrumbes, no teulu se desplieguen.
El triste de cebolla, tú satisfecho.
No te derrumbes, no te derrumbes.
Fins demà!
Fins demà!