Ella me habló en la bahía, de la isla donde nació,
mientras el alba naciente surgió por el horizonte,
bañándonos con su luz.
Iniciem el nostre temps dedicat a l'habanera.
Habaneras, des del balcó.
¡Suscríbete al canal!
La llorada terra jo vaig sortir.
L'amor, des d'olts de ma vida em vaig deixar allí.
I una blanca coloma que m'acompanya.
Va dir, bueno, ve mis que ella t'esperarà.
Si a la finestra arriba una coloma,
Trat de l'amor, usida que és ma persona.
Contralitosa, en somnis d'amor se'ns tremen.
I de tots pots guarnir-la, que és cosa meva.
Ai, si fos com un ar.
Ai, si ales tingués ar.
Ves, tu volaria, ma vida, d'un vol per sempre bé.
Ai, si fos com un ar.
Ai, si ales tingués ar.
Ves, tu volaria, ma vida, d'un vol per sempre bé.
En la meva trista ausència s'arcot d'un olor.
Retornen a totes hores la meva amor.
I el mal, perquè sento encara el regoig en cel.
De sols, nàvis d'ambrosia en l'esclat d'un vell.
Colompeta, que voles a terra lluny.
Ves de dret fins que arribis a Catalunya.
No t'aturisco l'home fins a trobar-la.
I jo de li que sempre he d'estimar-la.
Ves, tu volaria, ma vida, d'un vol per sempre bé.
Ai, si fos com un ar.
Ai, si ales tingués ar.
Ves, tu volaria, ma vida, d'un vol per sempre bé.
Era una versió en català de l'Havanera a la Paloma,
del basc nascut a l'Anciego Sebastián Iradier,
cantada pel grup Alba en una gravació feta el 1986.
Ells ens ofereixen ara una altra manera.
Aquesta, molt de vosaltres potser la coneixeu,
perquè és una cançó popular.
Una nineta.
Una nineta que dormia sola,
una nit de fosca davant d'ostal.
Ella que crida queda assustada,
no facis la tonta que ja saps qui hi ha.
Una nineta que dormia sola,
una nit de fosca la van entostar.
Ella que crida queda assustada,
no facis la tonta que ja saps qui hi ha.
Ai, di que pot que ja baixo pronta,
encendrem una candela per veure-hi millor.
Ai, no, no, que la mort no necessiten
claror ni llum ni llum ni claror.
Ai, di que pot que ja baixo pronta.
que la mort no necessiten claror ni llum ni llum ni claror.
claror ni llum ni llum ni claror.
Que la mort no necessiten claror ni llum ni llum ni claror.
que la mort no necessiten claror ni llum ni claror.
Boramar a Palamós,
hi ha un canó que està tranquil,
dormit.
Boramar,
la pau,
també pot ser possible.
I Boramar,
que és el nom d'un grup de veneres.
a ells ens canta en d'Ortega Monasterio
el canó de Palamós.
i la mort no se li fa pronta.
Com que no ho tapava molt,
li ha mirat que n'és del món,
que fa temps que no el treu fort.
Ja fa temps que mira el mar amb el ventre rovellat,
4 rodes i un foral.
A la boca del canó ja no surten ni els racons
de les guerres d'aquell temps.
Quan la gent de l'Empordà, de la Selva i el Vallès
es mataven per no res.
Escolten la seva veu, el que nota tot el món
i la gent de tot arreu.
Les guerres no més mort, no més bomba ni més fort,
sóc el canó de tot l'amor.
Fins demà!
La gent de Palamó ja fa temps que no treu fons.
Ja fa temps que mira el mar amb el ventre rovellat,
4 rodes i un foral.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
M'agafada, més salada el teu mirat.
No t'oblido, quan neveu,
sempre amb tu jo estic pensant.
No siguis com les onades,
que tal com vénen se'n va.
No t'oblido, quan neveu,
sempre amb tu jo estic pensant.
No siguis com les onades,
que tal com vénen se'n va.
Des de la vella Easó, l'Orfeó d'Onostierra
ens interpreta una vanera
que ens parla del barri antic d'aquella ciutat cantàbrica,
on ens podem trobar amb sons d'un Orfeó
o d'una acordeó, parte vieja d'Onostierra.
M'agafada
El そo síguro de l'Orfeó d'un Orfeó moviei,
una marxel formula u descompt ghosts.
I allí se fueron mis penos, allí se fue mi dolor.
Cuán de vieja donas de ala, que tienes de Tancanares.
Cuán de probas, cuantos ganas, para siempre la vasalla.
Cuando entro por tus calles, sin olvidar los pesares.
Y unas veces me iluminas, otros te va a decir que el pueblo tiene.
Y otras veces tus mujeres son las que entienden mi corazón.
Padre abierta, no das de ala, no sale el grado de mi vida.
Cuando se hace cada noche, despiertas mi sueño feliz.
Y los hombres para verte, las mujeres al confín.
Y de pronto una tasca suena ahora conmigo.
Y en la sociedad no espía, tanta alegre o cocheo.
Cuán de vieja donas de ala, que tienes de Tancanares.
Cuán de bocas, cuantos ganas, para siempre la vasalla.
Cuán de vieja donas de ala, que tienes de Tancanares.
Cuán de vieja donas de ala, que tienes de Tancanares.
Cuán de vieja donas de Tancanares.
Cuán de vieja donas de Tancanares.
Cuán de vieja donas de Tancanares.
Cuán de vieja donas de Tancanares.
Y sin saber sortirnos de Donostia,
anem a la larga y maca platja de la Concha,
porque nos encontrarán ampeñadas a la sorra
de una noia que pasea pensativa y misteriosa
mirando cap a las onas de la mar.
L'Orfeodonos Tierra interpretan huellas en la arena.
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
Tierra
L'Orfeodonos Tierra
L'Orfeodonos Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Tierra
Llevo por mapa el pañuelo, que me bordó una mulata.
Con las cebras retocado en un trozo de tu corazón, ya se ve la costanera, ya se toca el malecón.
Tu abrazo es una palmera y el puerto tu corazón, la amana se llama el lena, el reina se llama.
Y cambió su nombre lena por el de Abana, y cambió su nombre lena por el de Abana.
Abana y el reina
Aquest mateix grup ens ofereix una habanera mexicana que ha sigut molt interpretada a ritme de ranxera.
Perquè, recordem, a Mèxic, l'habanera es va transformar amb el pas del temps en un altre gènere musical, la ranxera.
Pero bull de xaclà, que no totes les rancheres han sigut compostes com habaneras.
De Bustamante y Esparza, un viejo amor.
Por unos hojazos negros, como las penas de amores,
Hace tiempo tuve anhelos, alegrías sin sabores.
Y al dejarlos algún día, me decían así llorando.
No te olvides, vida mía, de lo que te estoy cantando.
Que un viejo amor, que un viejo amor, ni se olvida, ni se deja.
Que un viejo amor, de nuestra alma sí se aleja, pero nunca dice adiós.
Un viejo amor.
Ha pasado mucho tiempo, y otra vez aquello supo.
En los ojos, me miraron con despego, fríamente y sin enocuos.
Y al notar ese desprecio, viejos que por mi lloraron.
Pregunté si con el tiempo, sus recuerdos se olvidaron.
Que un viejo amor, que un viejo amor, ni se olvida, ni se deja.
Que un viejo amor, de nuestra alma sí se aleja, pero nunca dice adiós.
Un viejo amor, mi viejo amor.
Mi viejo amor.
Ella me habló en la bahía, de la isla donde nació.
Mientras el alba naciente, surgió por el horizonte.
El control marcant el ritme, Núria, us ha parlat, Xavier.
Volem que ens acompanyeu el proper diumenge, a dos quarts de 10 del matí, a Habaneras, des del balcó de Tarragona Ràdio.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Y ya me habló en la bahía, con el viento en libertad, de callos y de manglares, de guajiros y palmares, boios y de su amor.
Música
Mulata es, mulata es, la cubanita, la cubanita, que allá en la bahía, me habló de sueños, de caña dulce y de buen café.
De buen café, mulata es, mulata es, la cubanita, la cubanita.
Que allá en la bahía, con su sonrisa, me dio galana, tabaco y ron, tabaco y ron, tabaco y ron.