Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Qui parlarem!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Caldrà fer-nos ressò que la colla banderllenca d'en Saïres del Penedès
dimecres fa una exhibició a Nova York, ni més ni menys.
I per començar el programa d'avui, una sardana ben ferma,
una de les composicions més aconseguides de Conrat Saló,
en la qual, com sempre, hi trobem tota una exhibició de l'autor
pel que fa a la destresa a l'hora de treure partit dels instruments de la cobla.
Com sempre, en Saló, és una sardana tremendament original,
balladora i elegant a l'hora, i amb efectes sabiosament dosificats
des del primer a l'últim compàs.
És mil·lenari que l'any 1978 Conrat Saló dedicava a la commemoració
dels mil anys de la consegració de la Basílica del Monestir de Santa Maria de Ripoll.
La interpreta la cobla, la principal de l'abisbal.
de la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
T'hi!
T'hi!
T'hi!
T'hi!
T'hi!
he de Serguit!
En el moment en què plantegem?
Aquesta guerra en aquest moment no ens pertany!
Potser perquè precisament no ens està tocant tant de la vora fóra bo que fóssim nosaltres,
que hi destapéssim una miqueta la capsa i dir, doncs, goita!
Plantegem-ho!
I no ho plantegem com a tema propi en aquest moment,
sinó com a situació general, perquè és aquesta la realitat.
Potser una de les possibles vies de solució seria,
per exemple, això que has comentat, que teniu colles petites,
que no us limiteu a tenir una colla gran que d'alguna manera busca gent hi ha formada, no?
Que aneu treballant tot des de la base.
Sí, jo penso que hi ha dos problemes.
Un és les colles petites, que això penso que és el que et dic,
i nosaltres, gràcies a Déu, no ens toca perquè estem molt bé.
Però, de tota manera, hi ha un problema.
Aquí el problema no són tant els nanos, sinó que més aviat són els pares.
Això de tenir un compromís d'haver de portar el nano a ensajar
i d'haver de portar el nano de concurs els diumenges,
a vegades costa convèncer els pares.
I això sí que et puc explicar per experiència nostra.
Hi ha hagut nanos que tenim a la colla que els hi ha costat dies i dies i dies
poder convèncer els pares que el que volien era entrar a la colla.
Vull dir que això ja és important, diu molt a favor dels nanos,
però que realment aquest és un problema.
I l'altre és el problema, jo penso, a partir dels 15-20 anys, no?
Llavors això ja és una altra problemàtica,
que aquesta, podríem dir moltes coses, però no sé exactament quina és.
Problemes de feina, problemes de poques ganes de fer coses,
problemes de que si l'endemà has d'anar de concurs i t'has de llevar a les 9 del matí,
estres, a la nit no pots sortir fins a les 8 del matí,
vull dir que potser t'has d'anar a dormir més d'hora i això...
Tot plegat fa que aquest sigui un altre punt crític, no?
I no vull dir que la culpa sigui dels joves, ni molt menys, eh?
El que volem és intentar saber a veure què podem fer
o si es pot ampliar l'oferta, no ho sé.
No sabem exactament què és el que es pot fer,
però per tal que aquests nanos, per exemple, aquests 28 nanos que ara tenim,
tinguin 25 anys i continuïn ballant-se'n.
Tots sabem que no ho faran, però que una immensa majoria sigui així,
això fora bo.
L'altre argument que explicaves, el problema amb els pares,
no és precisament la primera vegada que algú ens l'explica
en les converses del programa.
No, no, no.
És curiós, no?
A veure, aquest és el problema, jo diria, més important.
I nosaltres, repeteixo, no ens podem quejar
perquè tenim uns nanos meravellosos i uns pares meravellosos.
Però també hem de dir que realment hi ha hagut nens
que els hi ha costat dies i dies i dies convèncer els pares
perquè poguessin venir a la colla.
I dius, home, doncs no ho entens massa,
perquè això és una aposta de futur, no?
No és precisament perquè sigui una activitat molt cara, no?
Ah, no, en absolut, gens ni mica.
Comparat amb moltes altres.
Entesos, o sigui, a veure, hi ha un...
Ja sempre penso que, vull dir, si un porta...
A veure, els mitjans mediàtics moltes vegades no ens han ajudat,
no ens ajuden mai, vull dir, no queda bé.
Queda més bé portar el nen a jugar a futbol
que no pas portar-lo a ballar sardanes,
no vesteix tant, això està clar.
O potser tothom qui es pensa,
qui porta el nen a ballar a jugar a futbol,
es pot acabar pensant que seran el Ronaldinho de turno, no?
I per què no?
I ballar sardanes, per més bo que siguis,
no t'hi guanyaràs la vida, això també és cert.
Però, de totes maneres,
ja diria que a la immensa majoria el problema és el compromís,
és això dels divendres portar els divendres,
o els dies que s'hagin,
és igual, en el nostre cas és divendres portar els nens
i a les 10 del vespre, quan estàs cansat,
i allò ve amb pijama a casa,
ostres, aixecar-te i agafar el cotxe
i anar a buscar el nano que està ensejant,
això costa, o el diumenge,
en lloc de llevar-te a les 11 o a les 12 o migdia,
doncs haver de llevar a les 8,
perquè a les 9 has de marxar o el que sigui.
Això una miqueta, aquesta problemàtica,
i en aquesta problemàtica és allà on,
diguem que s'hi troba tots els segments,
tant esport com esplais,
com tot la falta una mica de ganes,
de compromís de la gent.
Malgrat tot, aquesta problemàtica,
doncs hi ha qui té ganes de trobar solucions,
i el grup s'ha de estar mirant al cel,
doncs de moment ha fet aquest primer pas,
important pas, em sembla,
d'organitzar aquestes jornades.
Potser val la pena recordar
aquell que pugui estar interessat en participar-hi,
què ha de fer, quin termini hi ha.
A veure, això,
les jornades tindran lloc el dia 28 i 29 de febrer,
serà dissabte i diumenge,
dissabte tot el dia i diumenge matí.
Tenen lloc a l'hotel Sabarell,
i el preu per les inscripcions,
o sigui, per participar en les jornades,
el preu és de 15 euros,
única i exclusivament aquí,
i això sí que ho voldria deixar molt clar,
nosaltres no pretèiem d'això
fer-ne un tema econòmic,
més aviat al contrari,
aquests 15 euros per participar en les jornades
només paguen exclusivament
els esmorzars dels dos dies,
i els cafès i les begudes de totes les jornades.
Evidentment, a partir d'aquí,
hem de donar,
perquè entenem que si estem tot el dia
allà hem de donar l'oferta
de tenir la possibilitat de dinar,
de sopar amb ball inclòs,
i després, el diumenge,
dinar amb una actuació de la cobla contemporània.
Cada una d'aquestes coses val 15 euros,
que aquí es paga únic i exclusivament el menjar.
tota la resta és un cost important
que suportarem el grup sardanista
mirant al cel i la Unió de Colles.
No, suposo que ho dius
perquè hi ha hagut alguna mica de polèmica
a nivell web de la felesa sardanista.
La veritat és que m'ha sapigut molt de greu
que precisament fa una miqueta
m'hi he connectat al llibre de visites
de la Unió de Colles
i em disgusta enormement pensar
que hi hagi gent que pugui acabar pensant
que s'organitza un tema d'aquests
per una qüestió econòmica.
Mare de Déu, si nosaltres,
que som els organitzadors,
que a més a més de posar-hi hores i hores i hores
d'esforç i de feina,
pagarem els 15 euros per inscriure-hi
per anar a treballar.
No entenc massa com algú pot plantejar
una situació d'aquestes
o veure, ostres, dinar dissabte dinarem
i si no, ningú està obligat.
Si es volen portar un entrepà
o anar a dinar en un altre lloc,
no hi ha cap mena de problema.
Jo penso que s'ha de llogar una sala,
s'ha de pagar uns músics,
s'ha de pagar una cobla.
Els que es mouen dintre d'aquest món
ja saben que precisament això
no és una cosa barata.
I em sembla que aquí ens heu...
Em sembla que és anecdòtic,
aquesta problemà.
però sí, sí, sí.
El que passa que també es dona.
A veure, una miqueta el tema és aquest.
Home, tenim un problema,
l'hem de solucionar,
doncs posem-hi tots,
posem-hi, traiem el tema,
posem-lo sobre la taula,
discutim a veure què està passant
i a veure què en podem treure,
com podem motivar tota la gent jove
perquè estigui dintre del nostre món,
perquè col·labori,
perquè hi disfruti.
I quins valors afegits hi podem?
Jo penso que participar
o estar dintre d'una entitat sardanista
àmplia
no només és anar a ballar
i s'ha acabat el problema,
sinó que hi ha moltes altres activitats
que es fan
que potser a vegades no les valorem prou.
Doncs moltes gràcies per estar amb nosaltres,
per parlar sobre aquestes jornades,
Núria Ferrer,
i que sigui un èxit.
A vosaltres, per haver-me convidat.
Moltíssimes gràcies.
Molt bé, adeu.
Endavant. Adéu, adéu, gràcies.
I el que podem fer,
després d'aquesta conversa,
esperem que aquestes jornades
vagin força bé,
es donar a la música
i obrim un espai musical al programa
i ara atenció
perquè seran uns minuts
de molt bona música,
d'una mostra
de quina dimensió pot donar a la cobla
un compositor amb capacitat i ambició.
En aquest cas es tracta
Josep Maria Bernat,
qui va escriure
sardanes sumament interessants,
però que amb les breus incursions
que va fer en el terreny
de les obres lliures
va ser per deixar-nos peces
d'altíssim nivell.
L'exemple que us oferim
és només un fragment
d'una obra més llarga,
concretament el quart i últim temps
dels quatre moviments
en forma de sinfonia
escrit l'any 1977
per a dues cobles i timbales.
Com podreu comprovar,
Bernat aconsegueix fer
que aquesta doble cobla
gairebé soni
com una orquesta sinfònica.
Aquest quart temps
s'anomena
Allegro ma non tanto,
finale.
La versió és de la cobla
de Cambra de Catalunya
dirigida per en Jesús Ventura.
La versió és de la cobla
i la versió és de la cobla
i la versió és de la cobla
de Cambra de Catalunya
i la versió és de la cobla
i la versió és de la cobla
i la versió és de la cobla
de Catalunya
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...


...
...
...
...
...
...
...
...

...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
Dimecres vinent, 25 de febrer,
la colla sardanista d'en Saires del Penedès del Vendrell
prendrà part en els actes d'homenatge a Pau Casals
que es faran a Nova York, a la seu de l'Organització de les Nacions Unides.
Els actes són per recordar la figura d'aquest català universal
que es va erigir en un vertader ambaixador de la Pau,
quan va protagonitzar un dels esdeveniments més emblemàtics i simbòlics
viscuts en aquesta organització internacional des de la perspectiva catalana,
amb una interpretació memorable del cant dels ocells
en la que va expressar el seu desig de pau.
Ara, després de més de 30 anys de la mort de Pau Casals,
serà gent de la seva vila nadiua, que integra en la colla d'en Saires del Penedès,
la que anirà a Nova York i ballarà una sardana a la seu de l'ONU
en commemoració del pas d'aquell vendrellany per a aquest organisme internacional.
I ja a l'hora d'acomiadar-nos, pràcticament,
ho farem amb una sardana, una sardana d'un compositor de Montblanc,
Jaume Tost, i una composició que interpreta la cobla salvatana,
Juyos Montblanc.
I ja a l'hora d'acomiadar-nos, pràcticament,
i ja a l'hora d'acomiadar-nos, pràcticament,
A l'hora d'acomiadar-nos, pràcticament,
i ja a l'hora d'acomiadar-nos, pràcticament,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
S'insinua, s'insinua que surt el sol.
Tant de bo aquesta tarda pugui sortir en plenitud la nostra rua de carnaval.
Nosaltres tornarem a ser aquí dissabte venent a les 12 del migdia.
Que ho passeu bé.
Que ho passeu molt bé. Fins dissabte.