logo

Arxiu/ARXIU 2004/PROGRAMES 2004/


Transcribed podcasts: 264
Time transcribed: 9d 1h 9m 16s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
de contes,
contes,
molt bons!
Una hora i aquí un parell d'entrades!
Si ens truques al 244767,
amb el 977 al davant i ens diu quin és el motiu per al qual a en Garfio li falta la mà,
tindràs aquestes dues entrades!
I si no et plau en les entrades, potser tindràs un espelma o unes pedretes i vidres,
cana ma cana!
Què et sembla?
i no ens ha donat ni temps de posar la música de fondo que podia ajudar una miqueta a pensar que ja tenim una
persona que ens ha trucat i és el Pau, eh?
Què sé?
Sí!
Hola Pau, bona nit!
Bona nit!
Com estàs?
Molt bé!
Què tal? Encantat de tornar-te a saludar, eh?
Pau, una pregunta!
Què?
Què et van fer arribar aquell premi?
Sí, gràcies!
Ah!
A ver, explica'm, explica'm, l'has fet anar o no?
Sí!
Sí?
Per què el fas anar aquell premi?
Per fer dibuixar rodones!
Ole!
Sí senyor!
Dibuixar rodones!
El Pau li va tocar un magnífic kit de Tarragona Ràdio!
Ah!
Sí, sí, sí, sí!
Em va dir la Sílvia Pau, aquí hi ha un bon regal!
El Pau està contentíssim amb això!
I segur que estàs content, eh?
Sí!
Bueno, Pau, escolta'm una pregunta!
Tu l'has vist amb Peter Pan?
En dibuixos!
En dibuixos!
Dels de la Walt Disney?
Sí!
I què?
Què et va semblar a Peter Pan?
Molt bé!
Sí?
Sí!
Tu la recordes una miqueta la història de què va aquesta història de Peter Pan?
Perquè segur que hi ha algú que ens escolta i no en té ni idea del Peter Pan!
Va, a veure què recordes!
T'ajuda una mica!
Un nen que no vol créixer!
Ah!
Sí, sí!
I...
Què més?
On viu, on viu?
Tu saps com es diu el lloc on viu?
A l'illa de Maimés!
A l'illa de Maimés!
Molt bé!
Molt bé, Pau!
Escolta'm, veig que controles, eh?
Que controleu, eh?
Que controleu, eh?
Així en general, eh?
Molt bé!
Doncs, escolta'm, Pau!
Anem al que ens toca!
Anem al gra!
Jo he fet una pregunta i és... Tu saps que en Hook era dolent, eh?
Sí!
A veure, bastant, bastant, bastant, eh?
Però prou dolent com per... Vaja!
Tu saps que li faltava una mà, eh? Que sí?
Sí!
I saps per què li faltava una mà?
Perquè el Peter Pan el va tirar a l'aigua i un cocodril li va mossegar la mà!
Senyors i senyores, enhorabona!
En Peter Pan el llença a l'aigua i el cocodril li mossega la mà i...
i... Escolta'm... Què li passa al cocodril? Que ho saps, tu?
Sí, ho he sentit, ho he sentit!
Perquè es queda amb el relletge de la panxa!
Exacte! I té molta sort el pobre Capitán Garfield Hook
de que cada vegada que se li atança el cocodril se sent tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, i aleshores es pot amagar, si no, jo crec que...
Vaja! Escolta'm, Pau!
Mira, mira, ombra!
Els aplaudiments!
No, jo sé que els aplaudiments han trigat una miqueta perquè hi havia... Capitán Hook, que li falta una mà i no podia aplaudir, i li sortia...
Pau! Què?
Ei, enhorabona, eh?
Gràcies!
Gràcies!
Escolta'm, t'animo molt a que convidis a la mamà, al papà, més que convidar, que diguis, escoltem-me, porteu-me a veure la pel·lícula de Peter Pan, que és molt xula, és molt xula, sí.
I la Núria, no, també?
Sí.
Ah, ah, ah. Per cert, Pau, tu saps, doncs, que tens aquí dues entrades?
Ah, sí.
Sí. És el que acabava de dir abans, hi ha dues entrades perquè puguis anar a escoltar els contes el diumenge que ve. Què et sembla? Hi aniràs?
Hi aniràs?
Sí.
Sí? Doncs te les farem arribar, vale?
Gràcies.
Vinga, Pau, un petonet i una abraçada ben forta. Adéu!
Adéu!
El Pau, que és una persona fidel, fidel, fidel. Després d'aquí una estoneta també es presentaré una altra cosa d'una altra persona fidel al nostre programa i que ens fa ser feliços a nosaltres.
Però ara ens n'anem a la part dels llibres que avui toca, bé, tocava, però com que la setmana passada era festiu, no?
A veure, si fa una feira festiu, doncs l'Alba de Calilé aquest dijous serà el que ens portarà les seves matícies. Bona nit, Alba.
Hola, bona nit.
Espera, ja estic al micro.
Vinga, sí que tenim el metro, aquí.
A me la costo, és que he perdut la pràctica, després d'haver-me saltat un dia.
El que fan les vacances, eh?
Sí.
Bé, ens desconnecta moltíssim.
Ja està bé.
Tu també vas anar a viatjar i...
Jo me'n vaig anar a caminar també, però vaig caminar més que tu.
Vas caminar?
Jo vaig caminar de debò.
No, més que jo, vaig caminar qualsevol.
Tu vens?
No, a l'estiu no, però ara que setmana santa sí que vaig caminar bé.
Sí, sí, sí.
Doncs vinga, anem-hi.
Avui he fet una miqueta d'improvisació perquè aquest matí m'han passat la informació dels Premis Anderson del 2004.
I crec que, a veure, a part que els dos guanyadors em semblen prou importants, crec que era bo de donar-ho a conèixer.
Els Premis Anderson són uns premis que dona l'Associació Internacional del Llibre per a Infants i Joves, que es diu IBI, són sigles en anglès,
i és un premi que es dona cada dos anys.
Llavors el que es fa és que cada una de les seccions dels diferents països que formen part de l'IBI presenten els seus candidats
i llavors hi ha un equip d'experts, que són els que decideixen, de tots els candidats a cada país, dos guanyadors.
Un que seria autor, un escriptor i un il·lustrador.
Llavors els guanyadors d'aquest 2004 és un irlandès, un autor irlandès que es diu Martin Waddle
i un il·lustrador holandès que es diu Max Beltwist.
A veure, d'aquests dos artistes, el Martin Waddle el posen com un escritor molt prolífic,
el que passa que aquí tenim relativament poca cosa traduïda.
Sobretot el que tenim és una col·lecció que està a Coquinos,
que són uns personatges que és un os gran i un os petit,
que poden ser un pare i un fill, un germà gran, un germà petit, una cosa així,
que estan, la majoria en castellà accepta un parell de títols en català que em sembla que estan exaurits,
estan editats per Coquinos.
Jo ara he portat un aquí, que és el que tenia, que es diu No duerme socito.
Són històries molt tendres, que parlen molt de les pors i dels sentiments dels petitons
i de la necessitat de sentir-se acollits, no?
I són molt positius, molt macos, unes històries molt maques.
Potser que sí, que alguna vegada n'haguem comentat, perquè és un senyor que està molt bé.
Però, curiosament, l'altre llibre que està traduït aquí, que no n'he portat,
és un que està dintre de la col·lecció Xiques, que és aquella col·lecció per adolescents que estan molt bé,
són molt catxondos, que es diu, a veure, que m'ho he apuntat per aquí,
Querido diario, esta vez tampoco me han invitado.
Aquest senyor deu ser molt versátil, perquè com a mínim, vull dir, té coses molt tendretes per molt petitons
i aquest, que és un text claríssimament per adolescents, és una col·lecció molt recomanable,
està només en castellà, però hi ha autors molt bons, que fan...
Els llibres tenen una aparència molt de llibre barato, molt de llibre de quios,
però, en canvi, estan molt ben, molt ben trobats.
Llavors, d'aquest senyor, el que hem trobat aquí és la sèrie aquesta del petitos i aquest de xiques.
Això com a autor.
En quant a l'il·lustrador, el Max Beltwist té algunes coses més traduïdes aquí.
També és autor, o sigui, és autor i és il·lustrador.
La majoria de llibres que tenim nosaltres per aquí fa les dues coses.
I el jurat ha valorat, sobretot, els valors que destaca, sobretot d'amistat.
Llavors té tota una sèrie de personatges que es van repetint al llarg de les seves històries,
que són una granota, un anac, un porc, que passen diferents aventures,
i on sempre primen, sobretot, el valor de l'amistat i de compartir i d'ajudar els altres.
Jo us he portat aquí, a veure, hi ha una sèrie editada per Ecaré, que és una editorial colombiana molt xula, molt xula, molt xula.
Per exemple, un que es diu Sapo i un dia molt especial, Sapo és Sapo.
Hi ha una sèrie que estan força bé, que serien com per primers lectors, amb lletra d'impremta, amb tapadures i són molt xulos.
Un que és un petit clàssic, que està dintre de la col·lecció Els Pirates del Vaixell de Vapor,
està tant en català com en castellà, que es diu El cocodril pintor, que és un cocodril que pinta un quadre màgic,
està escrit en lletra lligada, i pinta un quadre màgic que li regala a un veí seu,
i en aquest quadre pots veure-hi el que tu vulguis, el que necessitis en aquell moment.
I la història està molt bé, perquè va anant cap a unes coses que no ens esperem.
I llavors uns que són de cartró, de cartró d'1, que són pels més petitons, de 0 a 3,
he portat ara, per exemple, un que es diu La granota i l'ànec, dintre de la col·lecció la meva primera sopa de llibres, de Barca Nova,
i està també força bé. Segueix amb aquests mateixos personatges recurrents,
que són l'ànec, la granota, el cocodril, el porquet,
van sortint tota una sèrie de personatges amb aquests plantejaments d'amistat molt positius.
Són llibres que acabes amb un somriure als llavis, molt agradables.
Aparentment observo les il·lustracions força senzilles.
Sí. Principalment prima del color.
Són molt minimalistes, jo crec que l'economia, en aquest cas, aporta moltíssim.
D'aquelles que diuen, ah, ja també ho faig. Bueno, faci-ho, faci-ho.
Sí. Pròvio, pròvio.
Inventi, inventi.
I és que amb molt bon material. I llavors us volia comentar una mica els finalistes.
dintre del que són els escriptors tenim un autor suec que pràcticament no hi ha res,
perquè tot el que té publicat aquí està a Noguer de l'any de la pera l'any 90 o l'any 80 i pico.
Té una cosa d'estino però que deu estar descatalogada, que es diu Barbro Lindgren.
Un altre autor danès, que no he trobat res, que es diu Biarme Reuter.
Un brasilen que es diu Joel Rufino dos Santos, que tampoc hi ha res traduït.
I un suís, que sí que hi ha un títol que és molt bo, que a més em sembla que l'hem comentat fa uns anys,
perquè va sortir fa uns anys. Aquest autor es diu Jurg Schubiger, no sé si ho pronunciu bé.
I és l'autor de Quan el món encara era jove, que és un recull de contes curts en claus surrealista molt divertits i molt interessants.
Mita'l.
Resulta que el portava a la bossa.
Acaba d'aparèixer.
Doncs aquest senyor és un finalista com a autor de Premiades.
Escolta, les il·lustracions també són del Jurg Schubiger aquest?
No, les il·lustracions són...
És que mira, ara estem mirant el llibre i a la portada no figura il·lustrador.
No, pot ser que...
I a més a més, és que jo crec que les il·lustracions fan justícia al text, perquè realment és surrealista això.
I així com algunes històries dius, me catxo en ronda.
Podria ser que sí, que fossin del mateix...
No, ja podria ser, ja podria ser.
Ara en aquests moments no surt aquí els crèdits.
Tant se val, ja ho investigarem.
Però és un llibre d'aquells?
No, mira, Premi d'Il·lustració.
Mira, la il·lustradora, la Rothraud Susanne Werner, que té un nom d'aquí t'espero,
aquesta senyora és finalista com a il·lustradora.
I aquesta senyora té unes il·lustracions magnífiques.
Té il·lustracions en El diable dels nombres.
Té un que es diu La princesa vien a les quatre, que és una meravella conte que també l'hem comentat aquí.
Té bastantes coses.
Té una adaptació de contes clàssics molt divertida també, amb un toixi molt curiós.
Jo animo i encoratjo els que feu una miqueta allò de llops de biblioteca i de llibreria,
que quan el veig, a més a més, ja és atractiu, de mena, eh?
Ja d'entrada és atractiu aquest llibre.
El títol, Quan el món encara era jove,
i veus així amb unes lletres i unes il·lustracions força sorprenents.
Llegiu alguna història, i potser això s'anima a llegir-la del tot,
tot i que és sorprenent i, a veure, és més aviat de la rauxa que no pas del senyor, eh?
Sí, sí, absolutament.
Costa entrar-hi, però una vegada li agafes el gustillo...
Ara, n'hi ha una, la història, que l'hem llegit més d'una vegada aquí a Cana Macana,
que és brutal, que és... on la tenim?
Ens sembla que són les coses que la gent mostrava, o potser els invents,
de per què un fa la casa i l'altre fa la tormenta.
Vull dir, no... Busqueu-ho aquí. Continuem, continuem.
Sí, i llavors, a veure, després d'aquest senyor,
que és l'últim autor que volia comentar,
que són els quatre, aquests cinc finalistes que hi ha,
en quant a il·lustradors finalistes,
la Rotor Susan Berner, que és la il·lustradora de quan el món encara era jove, entre d'altres,
el Roberto Inocenti, que també el coneixes, que és el de Blanca Rosa,
i el de l'adaptació de la ventafox...
Quina por que fa! Només nombrar aquest nom...
Comencem a tremolar, qualsevol persona que li agradi la il·lustració comença a tremolar de gust.
Aquest senyor és molt, molt...
El Pinoche, la il·lustració del Pinoche, jo penso que vaja...
Després tenim un espanyol, que és el Javier Serrano,
que aquest senyor ha guanyat diversos premis, aquí a nivell d'espanyol,
és el del perro de...
Ai, ara no em surt el nom...
El perro de Velázquez, del perro de...
Té diverses coses.
El que passa és que anava buscant-buscant i encara n'hi ha hagut temps de l'ú.
I després un que a mi m'agrada molt, que és el Gregor Salotareff,
que té molta cosa publicada a Corimbo,
és un francès, i té històries molt xules.
Té un de la màscara, que és un que parla de la por,
que ve al llibre amb una màscara, que són uns nens que maten un llop,
i amb la pell es fan una disfressa,
i amb les orelles es fan una màscara, i es dediquen a espantar tothom.
Parla molt de les sensacions de les pors.
Té el de l'Edu, el petit llop, que també parla de les pors.
Aquest senyor toca bastant el tema aquest,
però a més d'una manera molt dolça.
i vaig veure l'altre dia per la tele, un dia que em vaig quedar a casa,
que fan dibuixos animats d'aquest senyor.
L'Edu, el petit llop, està adaptat a dibuixos animats.
I eren uns dibuixos absolutament magnífics.
Ostres, ara m'acabes de fer...
Tu rastreixes la tele?
No.
En el sentit de...
A veure, suposo que hi ha pares que et deuen demanar informació.
Sí, això és una cosa que no la faig.
Referent al tema tele i tal.
Sí, però és que hi ha molta cosa que no m'agrada.
No, no, per això dic si rastreixes,
perquè n'hi ha tants canals.
Estones perdudes a vegades vaig mirant,
per exemple, el Canal 33,
i aquestes coses acostumen a fer coses que estan interessants.
Aquest no recordo...
Em sembla que sí que el vaig veure al Canal 33, sí.
I la veritat és que ens vam quedar una estona veient-ho
i estàvem molt bé els dibuixos.
No era ben bé la història,
vull dir, estava com allargada,
però molt, molt...
Perfecte.
Dibuixos molt diferents, no?
I bé, en principi us volia comentar només això,
que tingueu en compte doncs aquests autors,
que moltes vegades hi ha gent molt bona
que estan molt poc traduïts,
que els coneixem molt poc,
i aquest matí he estat parlant amb un editor
i li he comentat que ja estava bé
de publicar la gent d'aquí
només perquè fossin d'aquí,
que a més a més de ser d'aquí haurien de ser bons.
I s'està publicant bastanta cosa,
bastant birriàtica,
simplement pel fet que són d'aquí.
I crec que hauríem de començar a exigir una mica de qualitat.
Molt bé, molt bé.
Escolta'm, algun dia et preguntarem com t'ho fas per estar al dia
i quins són els mecanismes que utilitzes per triar,
perquè, a veure, el mercat és amplíssim
i ara ja has de donar-te un criteri.
Escolta'm, esteu aquí esmerçant recursos per als d'aquí,
però val, perquè tingui una mínima qualitat.
Escolta'm, algun dia ens ho expliques això,
què cal fer.
Evidentment tu ets una professional del tema i has d'estar al dia
i que si fires, que si internet, que si els que et venen a portar les novetats.
Alba, ja sabem que ara l'Alba, doncs, algun dia li farem fer comentaris de cinema.
Avui se'm va veure La pelota basca.
Sí.
Escolta'm, estàvem criticant abans com pot ser que estiguin fent aquesta pel·lícula
en quatre o cinc cinemes alhora, al mateix dia.
I a la mateixa hora.
I a la mateixa hora.
Doncs, Alba, que vagi molt bé, que agafis el rebot.
A vinga, a reveure i gràcies.

No se puede ver, tengo máscaras, sombreros y bigotes, nombres propios y falsos carteles.
Atrévete a probarlo todo, y después, atrévete a dejarlo todo.
Soy viajante del comercio de ilusiones, represento lo que nunca te diré.
Escondidos tras las nubes de colores, otros mundos hay por recorrer.
Artículos son de ficción, igual que nariz y gafas de cartón.

El viajante.
Vam descobrir fa uns quants dies un CD que més aviat era un álbum de poesia, poesies d'aquell Jaume Sisa, d'aquell viajante, d'aquell Ricardo Solfa, tot allí plegat.
I vam pensar, és interessant, és Cana Macanero, pot agradar o pot no agradar, però és Cana Macanero.
I avui l'hem encetat, l'hem escoltat una miqueta, el viajante, segur que el coneixeu.
I avui també hem tingut una gratíssima sorpresa, i és que hem rebut una carta, i dins la carta un conte.
Un conte que ens l'ha prologat una estimadíssima oient, l'Antònia Robert, i que ens ha dit que si el volíem llegir, que el llegíssim.
I esclar que el volíem llegir.
El nen que va perdre la P de Pasqua
Una vegada un nen va perdre la P de la seva Pasqua.
Estava molt trist perquè, naturalment, aquesta lletra li feia molta falta, ja que sense ella la seva Pasqua no era completa.
La va buscar per tot arreu, sota el llit, dintre dels armaris, què sé jo.
Però, veient que no la trobava, va decidir anar-la a buscar on fos i es va posar en camí.
No gaire lluny d'allí va trobar un home, real, fort i altiu, i fumava una pesada pipa d'or en forma de P.
El nen li va dir
Bon home, he perdut la P de la meva Pasqua.
Tu que ets tan ric i poderós, em podries donar la teva?
L'home li respongué
Foig d'aquí, desgraciat.
Què faria jo sense aquesta P de poder adquisitiu, de poder manar, de possibilitats polítiques?
Nah, la vull per a mi.
El nen seguia caminant.
I al cap de poc va veure un gran arbre.
Repenjada en el seu tronc hi havia una destral en forma de P.
I esperançat li va demanar
Abre, he perdut la meva P. Em donaries la teva?
Oh, no puc pas.
La necessito perquè em podin les branques corcades.
I així pugui créixer i ser un arbre nou.
No, la meva P és per po-dar.
Camí allà es va topar amb dues dones que venien del mercat,
arrossegant cansades la P del pes dels seus cistells.
Bones dones, no em voldríeu pas donar la vostra P?
Ah, no, no la vulguis pas, Bailet.
Són les nostres P més pesades.
Les de passar velleta, planxar, pastar el pa, treure-la pols i pulir els mobles.
Feines penoses, brutes, feixugues.
No, Bailet, no la vulguis pas.
Cansat de tant caminar, el nen s'assegué en un camp
i veia que tenia una gran P verda, la P de Prat.
Dóna'm la teva P, Prat.
Creu-me, noi, ho sé amb tu, però no puc.
Estic esperant que brotin les meves plantes
i que s'omplin de puncelles per fer-ne poms de flors.
Ja veus, doncs, si la necessito la P.
Decebut i trist, el nen decidí tornar cap a casa.
Ja ho veia.
Per un motiu o altre, ningú no li volia donar la seva P.
però, de sobte, va veure venir un vellet, molt vellet,
encorbat sota el pes d'un gran paquet.
Avi, que em voldríeu donar la P del pes del vostre paquet.
Ja us ajudaré a portar-lo.
El vellet el va mirar somrient.
Ets molt bo, menut.
Però deixa que et digui una cosa.
Veus aquest paquet?
Pesa tant perquè està ple de pes.
Més jo ja vaig cap a un lloc on sols en necessito una.
La de pau perdurable.
Totes les altres te les pots quedar, te les dono.
Llavors, el nen ensorra les mans dins del paquet
i les va treure plenes de pes
i a les naves campant joios pel cel.
Eren pes de totes formes i colors.
Pes de pensar en els altres.
Pes de pobresa d'esperit,
de pudar branques corcades,
de paciència, de noves plantes,
de pregàries, de perdó, de penediment.
I les pes anaven caient com una pluja benefactora
sobre tota aquella gent que el nen havia trobat
sobre boscos i prats.
I tots van canviar.
I l'egoista la repartia a mans plenes.
Les dones feien la feina cantant.
El prat es va cobrir de puncelles i pomps
i l'arbre vella es convertia en un arbre nou.
Al final del sac
hi va trobar una gran pé
lluminosa.
Anar corrents a casa seva
i la posar al seu lloc.
I el cor
li saltava de joia.
Ja era Pasqua.
una història que ens ha fet arribar
l'Antònia Robert.
Moltes gràcies, Antònia.
Es adusto,
es taciturno,
dueño es del tiempo,
tiempo cruel,
nombre hermoso,
el de Saturno,
pero es un dios
cuidado con él.
Cana Macana,
pels que desafinem a la nit.
I continuem,
després d'aquesta falca
que teníem certament una mica oblidada.
Ai, quins records,
les faltes de les falques.
I avui tornem a tenir a Carlos.
Carlos, bona nit.
¿Qué tal? Buenas noches.
¿Cómo estamos?
Muy bien.
¿Cómo va la vida?
Sobreviviendo.
Caramba, qué palabra.
Es larga, eh.
Sobreviviendo.
Sobre, sobreviviendo.
¿Qué quiere decir?
¿Viviendo encima de alguien o qué?
De algo.
O viviendo en un sobre.
A ver, bueno, justamente vamos a hablar
de esta cuestión de vivir
y sobrevivir
y todas estas historias, ¿no?
Y al fin y al cabo,
me parece que quedaron de la otra vez
en el cual tú me preguntabas
en algún momento
esto básico
de bajar a tomar un café,
¿qué significaba, no?
Y hoy me vas a ayudar un poco la historia
porque hoy la tengo un poco, digamos...
¿Hilvanada la...?
Sí, más que hilvanada.
De silvanada sería la historia.
Mira.
Venga, venga.
Voy a continuar leyendo este libro
que es Preguntas a Muestros Zen
de Taizen de Shimaru
y que le pregunta
¿Qué debemos hacer en la vida cotidiana?
El maestro le comenta
trabajar, orinar, comer, lo que se quiera.
No es bueno tener la cabeza siempre inclinada.
Pensar continuamente en estirar la nuca
y recoger el mentón.
Las personas hoy en día
tienen la cabeza demasiado inclinada.
La nuca debe estar siempre bien recta
para que el cerebro pueda ser irrigado
por la sangre
y de esta manera volver a la claridad.
Bien.
No sé si es una cuestión
de postura, de espíritu y de cuerpo
y hasta de respiración.
Básicamente esta cuestión
de ir a bajar a tomar un café.
Bajar como una especie
de estética de cuerpo y de espíritu.
Mezclar cuerpo y mezclar espíritu
para que todo sea uno.
Y que es una cosa simple
y no tan compleja.
Sin tantos prejuicios,
sin tantos miedos,
sin tantas historias.
Que tenemos.
Que tenemos.
y luego habla de una palabra
que se llama muyotoku,
que es la idea de no provecho,
la idea de no producción.
Dice,
¿cómo conciliar la noción de no provecho
y sasen en la vida actual?
Y el maestro le responde,
muyotoku,
que es el no provecho,
significa no tener ningún objetivo,
no esperar ningún beneficio.
Pero si recibís un beneficio,
sin haberlo deseado,
podéis aceptarlo.
Casi como en la vida misma.
A nadie le amarga un dulce,
¿no se dice?
Sí, básicamente es eso.
Es que es muy zen esto
de a nadie le amarga un dulce,
de cierta manera.
Y porque no recibe.
Claro.
Ahora,
si recibimos lo bueno,
hay que recibir lo otro
un poco más kármico.
A ver,
si yo tengo la,
casi,
no diría la valentía,
pero sí
la postura de recibir lo bueno,
bueno,
ok,
recibe lo otro
un poquito más complicado
que deberías trabajar tú,
¿no?
Y yo,
y todos.
¿no?
Sigue diciendo,
pero lo que recibimos
tampoco debemos buscarlo.
Y luego empieza a ver
que esto yo simplemente lo leo
porque el sasen
me parece una cuestión
bastante respetuosa,
¿no?
Durante el sasen
no debéis intentar
obtener nada.
Ni la iluminación,
ni el satori,
ni buena salud,
ni tranquilidad,
ni cortar las ilusiones.
No es necesario
querer obtener algo.
concentrados en la postura
y la respiración.
Y yo te preguntaría
y para conversarlo,
¿no?
¿Cómo deberíamos un poco
concentrarnos
en nosotros mismos
para que el acto
sea verdadero?
y creo que toda esta historia
pasa un poco por descubrir
de lo que hacemos
que es algo verdadero
y no con prejuicios,
con ideas de provechos,
con ideas de beneficios
y todo eso, ¿no?
darnos cuenta
en dónde está
lo verdadero
de lo que hacemos.
Porque de lo que pensamos
creo que,
yo creo que a veces
nos damos cuenta,
¿no?
Pero de lo que hacemos
casi sin pensar las cosas,
¿qué hay de verdadero en eso?
y sigue diciendo,
sí,
pero a veces
se está ansioso
por querer obtener algo,
se está ansioso
por no tener ninguna meta
en la vida,
porque básicamente
a veces creo que
terminamos siendo ansiosos
si no tenemos ninguna meta,
nos parecería ser
que sin meta
no podemos vivir.
Ha de haber el objetivo eso, ¿no?
Y dice,
no necesitáis ninguna meta,
porque luego
diferencia meta
con ideal.
Atenti, ¿eh?
Dice,
no necesitáis ninguna meta.
Aquí y ahora
debéis concentraros
en lo que hacéis.
En el trabajo
cuando trabajáis,
en la comida
cuando coméis,
en el aseo
cuando estáis
en el cuarto de baño.
Si tenés que hablar,
hablad.
Y decid únicamente
lo importante
para la situación.
y un poco
también pongo a pensar
a veces
de las cosas,
de las chorradas
que digo, ¿no?
O el que uno dice, ¿no?
Y creo que si uno
se simplificara
un poco la historia
sería todo
mucho más fácil.
Y más claro.
Y más claro.
Y más conciso,
sin tantos medios
y tantos prejuicios
al fin y al cabo, ¿no?
Si estáis concentrados
aquí y ahora,
la concentración
os seguirá
hasta la muerte
y os iluminará
sin cesar.
Aunque esta
no es una meta especial.
Que tampoco es una meta especial.
Creo que
hasta diariamente
lo podríamos ir comprobando.
A ver qué pasa
si como,
cuando como
y me doy cuenta
que estoy comiendo, ¿no?
Dice,
por el contrario,
creo que hay que tener
un ideal.
El ideal
ya es necesario.
Ideal
y meta
son dos cosas
completamente diferentes.
Ideal y meta.
¿Qué te parece
a ti la historia?
¿Sigamos?
Vale.
El ideal más grande
es el amor universal
y no el amor egoísta.
Amor universal.
A ver,
sin tantos prejuicios,
sin tantas diferenciaciones,
sin tantas conceptualizaciones
y toda esta historia
porque esto
como que nos carga
todavía aún más, ¿no?
Es como decir,
bueno,
yo tengo este prejuicio,
va,
como yo creo
que quiero a alguien
y pero tengo este prejuicio,
tengo otro prejuicio,
tengo esta historia,
y al fin y al cabo
no estás queriendo,
estás acercándote
a esa persona.
Pero no sería
como un acercamiento
verdadero.
Sigue diciendo,
la esperanza
también es necesaria.
Es como tener
la idea de provecho
o de no provecho,
la idea de esperanza
e ideal.
y sigue diciendo,
¿qué es la esperanza?
¿Llegar a ser
un político hábil?
No tanto.
¿Llegar a ser
un gran artista?
Quizás.
Por el contrario,
¿qué es un gran ideal?
Es la acción
sin la idea
de provecho.
Suena muy bien
esto, ¿no?
Demasiado bien.
Demasiado,
bueno,
bueno,
justamente la idea
es que por lo menos
como empezar un poco
a concientizar
esa idea.
No sé si lo voy a poder
llegar a lograr
tú, yo,
no sé.
Pero por lo menos
tener esa idea
casi inalcanzable
de la acción
sin la idea
de provecho.
Creo que
se debía remarcar esto.
Acción
sin idea de provecho.
Esto
suena difícil.
Bueno,
sí, claro.
Sí,
por supuesto.
Sí, sí, sí.
Totalmente.
Suena difícil
aquí.
Sí.
Con la mayor parte
de las relaciones
que establecemos.
Para ti,
para mí,
sí,
para mí también
es muy complicado.
Yo solamente,
a ver,
estoy tratando de leer
y entender
en este mismo instante
lo que estoy leyendo.
Entre cómitas,
¿no es como muy cómodo
esto?
Yo creo que no,
yo creo que todo lo contrario.
Sinceramente,
creo que todo lo contrario.
Yo creo que hay que,
en cierta manera,
estar en una especie
de buena
pre-exposición
de espíritu,
de tratar
de despojarse.
Y ese despojamiento,
por lo menos,
en mi caso,
me cuesta.
No,
me vengo a referir
al tema este de la comunidad
como,
como,
sin cierta,
en cierta manera,
pues,
fueras a decir,
se fuera a decir,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
lo digas tú,
organizad vosotros,
haced vosotros,
idealizad o,
o,
o,
o,
o hacer,
montad objetivos vosotros,
que yo busco otra cosa.
en el sentido,
si todo el mundo
adoptara la postura
de esta facen,
por decirlo de alguna manera,
esto de la acción
sin esperar
o sin
nada,
como aquel que dice,
¿no sería un caos esto?
Pregunto, eh.
No lo sé,
no lo sé.
No sería un,
no sé si es un bonito caos.
A ver,
me parece que ya caos
estábamos.
A ver.
Otro caos.
Con la idea del provecho
ya estamos en un caos.
y con la idea de no provecho
no lo sé.
No lo sé.
No, claro,
esto que acabas de decir
es muy interesante.
El caos ya lo tenemos.
Claro,
a ver,
si es por caos,
digamos,
yo llamo a Argentina
y tengo otro caos también,
eh.
Situación social,
económica,
violencia social
y toda la historia,
eh.
A ver.
Pero por lo menos intentar
la idea esa
de no provecho.
A mí no me suena
tan caótica esa historia.
Si no me suena
algo más estable,
algo más fluido.
Y sigue diciendo,
eh.
Y es inútil
querer por encima
de todo ser rico
o adquirir honores,
porque eso es también
una gran ilusión.
Tenemos que concentrarnos
solamente aquí y ahora.
Que también suena
muy, muy,
muy importante
lo que se dice aquí,
¿no?
Pero ponernos a intentarlo,
¿no?
Ya que intentamos
los prejuicios,
los conceptos
y todas esas mierdas,
¿no?
Porque hay que intentar
algo diferente.
Por lo menos intentar
de ver cómo se siente uno
en una actitud
diferente
en la misma situación.
Actuar.
Lo mismo,
pero con diferente
preexplicación de espíritu.
A ver qué pasa.
¿Eh?
Y sigue diciendo,
yo hablo del espíritu interior,
del problema subjetivo.
Cuando se es sin provecho,
aunque se pierda,
se es siempre libre.
A ver.
Sí, esto sí.
Esto sí.
¿Eh?
Bien.
Repítelo, repítelo.
A ver, a ver.
Repítelo, repítelo.
Espera que lo busco.
Yo hablo del espíritu interior,
del problema subjetivo.
Cuando se es sin provecho,
aunque se pierda,
se es siempre libre.
Se es libre.
Esto da para pensar, ¿eh?
Prueba.
A ver, probemos.
A ver.
Por lo menos en una actitud
de decir, bueno, a ver.
No me interesa tener esto.
Es que si no esperas nada,
la pérdida no significa.
Que tampoco existe la ganancia.
Exactamente.
Exactamente.
A ver.
Habíamos ya puesto esta premisa.
No hay ganancia,
no hay pérdida.
Y también se dice,
por otro lado,
que la pérdida se hace ganancia
y la ganancia se hace pérdida.
Que eso también más interesante.
Que eso también más interesante.
¿Por qué no?
Si todo es casi,
al fin y al cabo,
impermanente.
¿Qué puedo decir yo?
Yo tengo esto.
Esto es una estupidez.
Es decir, yo tengo esto.
Creo que en el fondo
no sé si tenemos algo, ¿eh?
Si no,
temporalmente nuestro cuerpo.
Temporalmente, ¿eh?
Temporalmente mi cuerpo,
mi conciencia,
por momentos,
un poco más clara
y por momentos,
bastante,
un poco más obtusa.
Bueno, pero apetece
eso que se tiene temporalmente,
pues,
algunos vivirlo a tope,
otros, bueno,
moderadamente,
otros con, no sé.
Con cierto provecho.
Que en el momento
en que dura la posición,
aunque sea temporal,
no deja de ser
a eso que nos aferramos, ¿no?
Si te aferras demasiado,
estás con un provecho
demasiado,
demasiado pesado, ¿no?
porque cuando ya no tengas eso,
¿qué pasa?
Cuando te vas,
bueno,
y esto lo digo muy idealmente,
¿no?
Muy ideal.
Si nos despojamos
de la idea de tener un cuerpo,
bueno,
entonces,
en el momento
de esta
indefinible transición,
no vamos a estar tan preocupados
por nuestro cuerpo.
Si estamos muy pendientes
de nuestro cuerpo,
si estamos muy obsesivos
de nuestro cuerpo,
cuando nos llegue
esta especie de transición,
bueno,
ahí vamos a estar más
angustiados que otro
que dice, bueno,
¿qué?
Básicamente,
es el problema de la muerte,
¿no?
¿No?
Sí.
sigue diciendo,
la sabiduría
es aprender
a no sufrir
por un fracaso
y a disminuir
por los deseos
y esa es
la vuelta
a la condición normal.
A ver.
¿Quieres que la repita?
Sí,
porque esta me ha gustado mucho.
Suena así,
suena muy interesante.
Sí,
y esta más a más
es terapéutica.
Sí,
vamos a hacer
caterapia entre todos.
Claro,
vamos a coger
algunas cosas,
algún provecho,
de esto.
Y no,
y no,
¿y por qué?
Leerlo y nada más.
Claro,
claro.
O hablar,
¿y qué pasa?
Y si no hay ningún provecho,
no pasa.
A ver,
si no sacamos nada de hoy,
no pasa nada, ¿eh?
No, no,
pero fíjate
aquellas cosas remarcables,
bueno,
remarcables
en esta conversación
que tenemos,
así que hemos apuntado,
de un idolo
que dan para pensar,
es decir,
ahora mismo esto,
lo que acabas de decir,
ante el fracaso.
La sabiduría.
La sabiduría.
No es ni la inteligencia,
no es el coeficiente intelectual,
no es ser sagaz,
ni ser trepador,
ni ser un vivillo,
¿eh?
A ver,
estamos hablando
de simple sabiduría,
¿eh?
Que eso te lo puede dar
una persona de 5 años,
de 70,
de 80 años,
de cualquier extracto social,
no me vengan a la historia.
No, no,
totalmente de acuerdo.
Bueno,
ah,
bien,
totalmente de acuerdo.
La sabiduría es aprender
a no sufrir por un fracaso
y a disminuir los deseos.
Es la vuelta
a la condición normal.
La parte de disminuir
los deseos,
¿qué se referiría exactamente?
Lo que tú creas de deseo,
que ese deseo te lleva...
Ni desolazarte en los éxitos,
quizás.
No,
eso es un poco tonto,
me parece a veces,
¿no?
Disfruta los...
Pregúntaselo...
Van a gloriarse...
Van a gloriarse...
No, no, no.
No, no, no.
Más que van a gloriarse,
quizás un poco la vanidad
aquello de...
La satisfacción que te da un éxito.
Bueno,
a ver...
Sí,
tenemos que ver...
El fracaso te da desazón.
A ver,
teníamos que ver qué clase de éxito
estás hablando.
No,
cualquiera,
uno cualquiera,
yo qué sé,
en una carrera universitaria,
en un aspecto artístico,
en cualquier sitio donde te aplaudan
o te digan,
¿qué bien lo has hecho?
Yo creo que éxito pasa por
hacer lo que uno en ese momento
cree que es necesario hacer.
Y hacerlo y ya está.
Y pasar a otra cosa.
Que tampoco...
Bueno,
solo preguntamos a Cheno
o a Abismal esto.
Bueno,
si no...
No sé quiénes son.
No los conozco mucho.
No te rías.
Y terminamos con una historia,
va,
con una historia,
con una respuesta
bastante interesante.
Y dice,
vivimos en un mundo de miedo.
¿Cómo el superarlo?
Bueno,
creo que sí,
tenemos miedo a esto,
a lo otro,
a no tener dinero,
a estar angustiado,
al deseo del otro,
al cariño que queremos del otro
y todas esas cosas
que nos hacen ser bastante egoístas.
O a pagar cada mes la vivienda.
Mi alquiler.
Bien.
Dice,
que hay...
Bueno,
dice el maestro,
que hay muchos tipos de miedo.
Por ejemplo,
el miedo a no superar los exámenes.
No es necesario
apegarse al examen.
Y es mejor abandonar
la idea de aprobarlo.
Aquí es un poco
contundente,
porque está diciendo
que es mejor
abandonar
la idea de aprobarlo.
En ese momento
el miedo desaparece.
Se tiene miedo
porque se está demasiado
apegado al ego.
Y esto creo que básicamente
nos damos cuenta, ¿no?
Creo que
si nos vemos desde afuera
un poco a nosotros mismos
como una película,
son unos personajes
de aquellos, ¿eh?
A ver.
El ego,
el miedo,
y todas estas historias, ¿no?
Cuando...
Ah, bueno.
Se tiene miedo
porque se está demasiado
apegado al ego.
El temor,
el miedo,
están relacionados
con el apego.
Esto es simple.
Y es mejor
huir del miedo.
Hay que concentrarse
aquí y ahora.
El miedo
es el resultado
de la duda,
de la ansiedad.
No apegaros
demasiado
a los peligros.
No acercaros a ellos.
Básicamente
es mejor evitarlos
porque
lo contrario
es estúpido.
Porque también
es un poco
a veces
hay que
denigrar
lo normal
de lo estúpido, ¿no?
Pero lo estúpido
en el sentido
de pensar poco
en lo que uno hace, ¿no?
Debemos
sentirlo
en el interior
de nuestros cuerpos
cuando un accidente
va a sobrevenir.
Y esto
no está mal
a veces, ¿no?
Dejarnos fluir
y en el momento
que nosotros
fluimos
capaz que
capaz, ¿no?
Que inconscientemente
tienes una idea
de lo que te va
a llegar
a sobrevenir.
No sé.
Te lo digo
porque esto
ya estamos
un poco
a niveles
bastante fuertes
de lo que dice
este libro, ¿no?
Si hay demasiado ruido,
demasiada agitación,
es mejor
permanecer
sentado
tranquilamente.
Dentro del caos
que vos estás hablando
de lo que vivimos,
dice
si hay demasiado ruido,
demasiada agitación,
es mejor
permanecer
sentado
tranquilamente.
Y es inútil
tener miedo
en la vida.
Este miedo
crecerá
aún más
si lo rumiamos,
si pensamos,
si dudamos.
Concentraros
en la expiración,
en sacar el aire
más que meterlo.
Como que yo tengo aire,
tengo, tengo aire,
y ¿qué pasa?
Sacar
el aire
más que
inspirar.
De esta manera
el cerebro
puede volver
a la condición
normal.
No debes
ser egoístas,
no debéis
ser egoístas.
El miedo
desaparecerá
cuando se abandona
el ego.
Si vuestra vida
es justa,
seréis fuertes
y no tendréis miedo.
Punto.
Será coincidencia,
pero me parece
que de lo que has estado
comentando
y el cuento
que nos había enviado
la oyente,
hay bastante paralelismo.
Sí.
Y si quieres,
este cuento,
diría yo que está,
o esta historia
está enviada
desde la vertiente cristiana
y los comentarios
desde la vertiente cero.
Sí,
no,
pero a ver.
No hay,
hay más puntos
de unión
que de desacuerdo.
Si en algún momento
nos ponemos a pensar,
todas las corrientes
tienen en esencia
puntos en común.
Y luego es conceptualización,
es politización,
es estructura,
es dogmatismo,
es estructuralismo,
es bla, bla, bla.
Carlos,
una cosa antes
de que se nos acabe el último.
Tú lees esto
o yo leo esto
y digo,
qué bonito,
porque lo digo.
Sí,
suena muy bien.
Qué bonito,
qué bien suena,
campanas y todo el mundo
cojámonos con las manos
y con la otra
con el mechero encendido.
Después de este ataque
de euforia,
¿qué hay que hacer?
Es decir,
ya sé,
ya me dirás,
es que no has de esperar nada,
no hay,
ya vendrá,
no sé,
pero si es alguien
que era,
yo qué sé,
yo he visto personas
que están sentadas
respirando
con un dolor de piernas
que me viene de mirarlo
solamente
y que bueno,
que aparentemente
están en una paz
que yo quisiera entender
que la esencia
de este libro
le llaman metida,
este libro
y tantos libros
es una manera de decir,
pero una persona
normal y corriente
que se levanta,
que corre,
que esto y que lo otro,
que...
Bueno,
que cuando corra
esté pensando que corre
y que cuando está leyendo...
Cuando coma,
esté comiendo
y cuando lee
que esté leyendo
las palabras
y nada,
estar consciente
de eso nada más.
Claro,
pero de la misma manera
que por ejemplo
se ejercitan los músculos
haciendo atletismo,
¿se ejercita
de alguna manera
esta práctica o...?
Más que se ejercita...
Es un autoverse.
Nos relajamos.
Cuando se ejercita
quiere decir
que nos relajamos,
que volvemos
a la condición normal,
que respiramos tranquilos,
que nos volvemos bien...
Que no tenemos miedo,
¿verdad?
Que no tenemos miedo.
Liberarse de las tensiones.
Liberarse,
respirar,
comer,
abrazar,
querer...
Por lo menos
intentarlo
sin tantos miedos
en el medio.
Sin tantas cosas
que no tienen que ver
con lo verdadero.
Sin tantas ilusiones
en el medio.
Por lo menos intentarlo.
¿Puedo hacerte
una pregunta quantitativa
y fea?
Ah, sí.
Bueno,
mira,
quedan dos minutos.
Pues fíjate,
que justo...
Digámosle...
¿Tú practicas esto?
Evidentemente.
¿O intentas?
Intento.
Intento...
No,
no hace falta
que maticemos.
Solamente sí.
Un poquito sí.
¿Te puedo responder
con intento?
Vale, sí.
Bueno,
ok,
gracias.
¿Es duro?
Y no me refiero
duro de si se suda.
¿Es duro
compartir
esta manera
de ver la vida
al mundo
con ese caos
entre comitas
que hay ahora?
¿Compartirlo
con otra persona?
No,
compartirlo
con la vida
que nos rodea.
Es decir,
no estamos
en un ambiente
de silencio,
de tranquilidad,
de relajación.
Ah, no,
pero se puede encontrar
silencio,
tranquilidad,
sensibilidad,
trascendentalidad
en lo que tú quieras.
No pasa nada.
Se pueden encontrar
muchas cosas.
Es cuestión de salir
y ver qué pasa.
Fíjate.
Cuando se oye
esta música...
A mí me provoca
paz esta música.
Bien.
Vale.
Lo pasan de Dillon.
Caray,
nos está bien
que esta punta
acabase.
Carlos,
un placer.
Para mí también.
Volvemos
al mes que viene.
Ok, sí.
A ver si
continuamos con esto.
¿Por qué no?
Jo subscribeixo
totes les coses
que diu el Carlos
tot i que de veritat
se'm fa al cap
una broma.
Escolteu,
la Sílvia ens diu
que s'ha acabat això.
Pau,
que ho sàpiguis
que tens aquelles entrades
que te les farem arribar,
no pateixis.
la Sílvia està de l'altra banda,
l'Alba ens ha acompanyat
i ara el Carlos
i que us ha parlat
l'Agust
que us desitzi
que ho canemacaneseu.
Força bé,
txau.
Txau.
Txau.