Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Que tu deies trobes que ets presumit o presumida.
Potser ets dels que no poden passar sense mirar-se el mirall i refer-se a la clenxa.
Potser ets dels que es miren i remiren a l'armari per decidir quina peça de roba cal dur per l'ocasió.
Si ets d'aquesta mena, siguis benvingut també, siguis benvinguda al programa d'avui.
Sí, perquè avui hem pensat que farem un recorregut a través d'una sèrie de contes tradicionals, coneguts,
algun potser no tan conegut, que tinguin a veure amb el tema del ser presumit, ben plantat, ben posat,
de ser en definitiva fins i tot un victim fashion, que avui en dia aquest terme anglòfon és força de moda.
Víctima de la moda, exactament. Víctima de la moda com potser ho va ser l'emperador,
víctima de l'enveja a causa dels comentaris íntims d'un mirall com va ser potser la madrastra
o potser víctima del ser coqueta presumida com aquella rateta que escombrava l'escaleta.
Tot això i la música que ens acompanya cada dijous aquí.
Uh, cada dijous la música que ens acompanya? No, no, no, potser avui sentiràs música que no és habitual a cana-me-cana.
Música un tant diferent, però que hem trobat que servirà força per il·lustrar el tema que avui ens toca,
el tema del ser presumit, el tema de mirar-se al mirall.
I tot plegat, per què no anem a per l'endevinalla? Sí? Preparats? Alerta, eh?
Perquè l'endevinalla d'avui no és ben bé una endevinalla, sinó que és una petita història.
I aquesta història té un final que es pot interpretar com si fos una endevinalla.
Per la qual cosa et demano que estiguis atenta i miris de saber què és el que ara et demanaré.
Diu així.
Això fa molt temps, com totes les endevinalles, com totes les històries que expliquem aquí a cana-me-cana, no?
Era un home. Un home molt vell. Molt vell, molt vell. Tan vell que era a punt de morir-se, pobre.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai.
Aquell home va cridar als seus fills. En tenia tres.
I els va dir, així, eh? Amb aquell posat tot ceremoniós del que és a les portes de la mort
i que és a punt de veure, Déu nostre senyorament,
No puc partir en tres el que tinc, perquè això deixaria gairebé sense res a cadascú de vosaltres.
He decidit donar tot el que tinc d'herència a qui sigui més espavilat.
Mireu, he deixat damunt la taula una moneda per a cada un de vosaltres. Agafeu-la.
Qui compri amb la moneda, allò amb que omplir la casa es quedarà amb tot.
Un cop haver sentit les paraules del pare, els tres fills se'n van anar.
Van marxar. Van agafar la moneda.
El primer fill va comprar palla.
La palla. A vegades va cara, però en aquest cas anava barata.
Però tot plegat només en va aconseguir prou-te com per omplir, diguem-li, la meitat de la casa.
El segon fill va comprar sacs de plomes.
Avui en dia comprar sacs de plomes.
Però era temps que la ploma anava força bé de preu.
Va comprar moltes, moltes plomes.
Però ni de lluny va omplir la casa.
Res, com l'anterior, com el d'abans.
Per la meitat, una miqueta més.
En canvi, el tercer fill, amb la seva moneda, només va comprar un petit objecte.
I us he de dir una cosa.
Va ser aquest, el tercer fill, qui es va endur l'herència del pare.
Pensa tu, quin petit objecte va aconseguir
per omplir la casa i quedar-se l'herència?
Amb què va omplir la casa del tot i així es va quedar l'herència?
Mentre tu romies i prems els botons per trucar al 244767 amb el 977 al davant,
escolta una música que potser no et darà cap vista.
Presumida!
Música
Música
Hoy te canto esta canción, tal vez te la mereces
Y echo al suelo mi pudor para explicarte mejor
Algo que tú no entiendes, que te has creído de mí
También yo soy importante y otra podrá continuar
Lo que aquella vez a medias dejaste
Hoy nada quiero de ti y fuiste tú la culpable
Tú quieres ser superior, pero es que ante Dios todos somos iguales
Confieso que de ti ya me cansé y hoy te dejo libre
Estoy curando mi herida, mujer presumida
Ya ves que en el álbum de mi vida tú no eres la única
Y un amor con otro se olvida
No te recordaré nunca, nunca, nunca
Vente aquí
Díselo Martínez, díselo
Dame, dame, dame, dame
Presumida
Que te has creído de mí
También yo soy importante
Bé, no ha trucat ningú
Doncs la repeteixo, la dic
I a més a més, amb la solució
Tornem-la a dir
Era un home que a punt de morir va cridar als tres fills i els va dir
No puc partir en tres del que tinc
Això deixaria gairebé sense res a cadascú de vosaltres
He decidit donar tot el que tinc d'herència
A qui sigui més espavilat
He deixat damunt la taula una moneda per a cada un de vosaltres
Agafeu-la
Qui compri amb la moneda allò amb què omplir la casa es quedarà amb tot
El repte era difícil
Comprar una cosa que amb una moneda s'omplís tota la casa
Els fills se'n van
El primer va comprar palla
Un sac ple de palla
Però amb la palla no va omplir gairebé més que la meitat de la casa
Res, no havia complert la comesa
El segon va comprar un sac de plomes
Força plomes però no les suficientes com per poder omplir la casa
Ah
El tercer fill només va comprar un petit objecte
Un espelma
Va esperar la nit
Va encendre l'espelma
I va omplir la casa de llum
I diuen que va ser aquest
El tercer fill, el fill petit
Qui, amb el seu enginy
Va aconseguir emportar-se
Tota l'herència
A la butxaca
Fins demò si robot
Fins demò si robot
Fins demò si robot
Bona nit
Una espelma, és ben petita, però fixa't que amb una espelma sí que a bo de veritat pots omplir tota la casa.
Però veu algun dia de fer-ho si algú de vosaltres s'ha quedat amb aquesta història i sap d'algú que no la coneix li pot dir
fer-me una joguesca. Què t'apostes? Aquest jogues que sóc capaç d'omplir la casa amb una cosa només.
I segur que hi cauran de peus a la galleda i segur que aconseguiràs guanyar la joguesca.
Però veu perquè només cal anar al calaix dels malandressos, agafar una espelma, encendre-la i omplir tota la casa
o gairebé tota la casa, potser una habitació de llum, que és el que es tracta d'omplir coses.
I també es tracta de ser presumit a sentir la cançó d'abans presumida.
Oh, però quins crits que feia aquell home? No ho sé pas amb qui l'hi deia dir, però estic seguríssim que aquella cançó,
o sigui, la cançó de l'Edi Herrera, que així es deia el que la cantava, Edi Herrera,
estava dedicada a aquella rateta que tots coneixeu, que era una rata rateta presumida.
Què us sembla? La expliquem una estona, sí?
Doncs vinga, pareu-ho obre ella i apagueu la llum, que ara cal buidar la casa de llum i escoltar.
Oh, però no era una rateta qualsevol.
Doncs, això és i no era, que hi havia una vegada fa molt de temps,
sí, com sempre, en tots els contes, fa molt i molt de temps, una rateta.
Ah, però no era una rateta qualsevol, no, era una rateta molt i molt endreçada,
molt i molt polida, tan polida, tan endreçada,
que no podia estar-se sense escombrar cada dia les esqueletes que l'amanaven a casa seva.
I si és que la rateta tenia, no una aspiradora, no, no, no, no, tenia una escombra escombreta
i un dia escombra que escombraràs tota ella, aixecant tota la pols que calia,
es va adonar que a baix de tot el primer dels graons hi havia una cosa rodona, petita, plana,
que semblava metàl·lica, i la rateta va dir, ah, però què deu ser això, tu?
Va acullar-se, va agafar aquella cosa i va veure que era, oh, una moneda de cinc cèntims.
Oh, una moneda de cinc cèntims!
La rateta mai no havia trobat al terra cap moneda, ni molt menys de cinc cèntims.
La rateta va pensar, ai, què en faré, jo, d'una moneda de cinc cèntims?
La podria deixar a la vidriola, però, ai, no, és tan avorrit estalviar de vegades.
Podria, podria, podria... Podria comprar-me alguna cosa?
Però, quina cosa?
Pa de pessic per menjar?
Oh, no, que en cauran les dentetes, o potser unes botes per quan plogui.
Ui, no, que m'anyiran estretes.
I la rateta, vinga, pensa que pensaràs, va acabar decidint
que el que faria és anar-se'n a Calamarceria i allí mirar,
remenar entre les vetes els botons, els fils...
I així va fer. Se'n va anar cap a la botiga, va obrir la porta i va entrar
i va veure que el botiguer no parava de remenar tot enfeinat.
I allà, Ana Maria, què vols, noia?
Dic, mireu, senyor, és que jo, escombra, que escombraràs,
m'he trobat un dineret, una moneda de cinc cèntims
i em voldria comprar alguna cosa. Que m'aconselleu?
Oh, el senyor Enric, el propietari de la marceria,
es va fregar el nas i va començar a rumiar a veure
que podria vendre-li en aquella rateta per una moneda de cinc cèntims.
Hi ha tantes coses que et podries emportar, noia,
però ara mateix no em ve el cas.
Així és que va començar a treure calaixos i més calaixos i remena que remenaràs.
Que si puntes de cuixi, que si cintes negres,
que si fils daurats, que si botons de nacre,
que si tires elàstiques, que si gomes, que si clips,
que si agafadors i enganxadors.
Hi havia tantes coses a la marceria
que fins i tot el senyor Enric, el propietari de la marceria,
no se'n sabia venir.
Oh, per quin munt de coses que tinc a casa meva, noia.
Però ho venguin llestim, que t'has d'emportar alguna coseta
amb aquesta moneda de cinc cèntims.
Noia, a veure, digue'm què és el que vols.
I la rateta es va quedar fixa mirant
una cosa que acabava de sortir del darrere d'un plec d'agulles de cap.
Hi havia una cinta, una cinta de ras, blava, bonica,
just l'ampla que calia, just la llargària que ella volia.
Jo vull aquella cinta blava, senyor Enric.
I el senyor Enric va agafar la cinta blava, la va embolicar
i a canvi la rateta, la moneda de cinc cèntims,
li va donar.
I ja veieu a la rateta que tornava cap a casa
amb un problema.
I és que cançó, fixeu-vos-hi, quan comprem coses
més aviat tenim problemes.
Quan ens comprem una televisió tenim el problema
d'on l'endollem.
Quan anem a escoltar la ràdio, quin programa escoltem?
Doncs fixeu-vos, la rateta també en tenia un de problema
i això que era petita, petitet, el seu problema, quin era?
Aquest, que no sabia on es posaria aquella cinta.
Va desembolicar el paper.
va treure'n la cinteta i va començar a pensar
on me la podria posar?
Si me la poso al coll, m'escanyarà.
Si me la poso al cap, ai, em caurà.
Si me la poso a la panxa, ai, se m'embrotarà.
i si me la poso a la cua, ai, ai, ai, ai, que bé em quedarà.
I dit i fet, ella que sí, agafa la cinteta i es fa un llaç a la punta a la cueta.
l'hauríeu d'haver vista.
Uau, que presumida, la rateta!
La rateta! Guapa!
Tothom pensava, la rateta que escombra l'escalet és la rata més eixerida,
més presumida i més maca de tot el barri.
Ho, ho, ho, ho!
Tant era així que li van sortir pretendents.
Noviets, ja sabeu, eh?
Ai, esclar, tot el veïnat s'hi fixava.
I un dia va passar per allà un porc.
Ai, el porc.
Ai, rateta, que n'ets de boniqueta.
Que no et voldries casa amb mi?
I la rateta, una mica espantada, li va dir
Potser no, potser sí.
Ensenyeu-me la vostra veu i jo podré decidir.
Ai, sí, és que el porc es va escurar la gola
i va fer
I la rateta, ai, ai, ai, ai, ai, senyor porc, però que em feu?
Que m'esgleieu el cap? Marxeu, marxeu, que no em vull que s'embosc.
I el porc va marxar.
I la rateta, a casa seva, es va quedar, però encara no havia passat un dia
que li arriba un altre noviet.
Era un asa.
Sí, un asa de quatre potes, amb un cap ample,
que tot ho tenia, d'atiba, i l'as es va tensar i li va dir a la rateta
rateta, rateta, rateta, tu que ets tan bonica i ai, seriteta,
que no et voldries casar amb mi?
El rateta se'l va mirar i el va veure tan gran en aquell asa,
però tot plegat li va dir
Per què no m'ensenyes la teva veueta i així jo podré decidir?
I l'asa va fer
Ai, ai, ai, ai, asa, ai, perdoneu, ai, però la veritat és que no podria dormir.
No, no em vull casar.
Marxeu d'aquí.
I l'asa se'n va anar.
I l'altre dia va arribar un gos.
El gos, tot cerimoniós, es va tensar la casa de la rateta
i amb la pota esquerra va trucar a la porteta.
Toc, toc, toc, toc.
La rateta el va obrir i el va veure un gos amb unes orelles que li penjaven.
Però això sí, eh?
Molt ixerit.
Oh, la rateta.
Tu que ets tan maca i ixeriteta.
No et voldries casar amb mi?
I la rateta li va dir, potser no.
Potser sí, perquè jo em pugui decidir que em podríeu ensenyar la vostra veueta.
I el gos li va fer.
Oh, oh, oh, oh, ai, ai, meu gos.
Però quina escandalera.
Marxeu d'aquí, que no podria pas dormir.
I el gos va marxar i la rateta a casa seva, tota sola, es va quedar.
I l'endemà li apareix un gall.
Ai, que pinxo.
Uuuuh, implantat amb aquell bec esmolat i la cresta que li volava el vent com si fos una vela.
El gall li va dir a la rateta, ah, bon dia rateta, tu que ets tan bonica i presumideta, no et voldries casa amb mi?
La rateta feia uns ulls com dues pomes quan va veure aquella bèstia i li va dir, potser no, potser sí.
Perquè jo pugui decidir, m'hauries d'ensenyar la teva veueta.
I el gall va obrir el bec i va fer quiquiriqui!
Ai, quin patí! Fora d'aquí, senyor gall, com aquests quiquiriquis jo no podria dormir.
I el gall, que era tan pinxo, es va quedar una mica... distret amb la cresta caiguda.
i el bec, què us diré, i va marxar i es va quedar alli soleta la rateta i tot plegat.
Quan ja es feia de fosc, va aparèixer un gat.
Plam, plam, plam, plam.
Era tan suau com caminava que semblava que ningú l'escoltava
i tot plegat li va dir a la rateta, rateta, rateta.
Tu que ets tan presumideta, tan maca i aixerideta,
no et voldries, que és amb mi?
I la rateta se'l va mirar i li va dir, potser no, potser sí,
m'hauries d'ensenyar la teva veu i així em podré decidir.
Ai, nois i noies, aquell gat, que n'era de melós,
que n'era de set ciències, que n'era de ben educat,
perquè n'obri la boca va fer.
Semblava un gat criat a França, a tu,
i la rateta, quan va sentir aquells miaus tan dolços,
va dir, ai, sí, amb tu sí que em vull casar demà mateix o demà passat.
I així va ser van fer unes bodes de pinyal de cirera.
I, i, i, i, i sabeu, sabeu, després de casar-se el que va passar,
la rateta se'l va mirar i el gat va treure la llengua i es va llapar els bigotis i va pensar,
gateta, tu saps que ets tan maca, tan presumideta, que fins i tot et podria menjar.
I la rateta va començar a tremolar i el gat es va posar cada cop més, i més, i més en miulat.
I diuen i compten i compten i expliquen que el gat va saltar i, ai, li va anar d'un pèl a la rateta.
Es va escapar i es va ficar per dintre l'escletxa d'un armari i de seguida va dir,
«Auxili, socors, auxili, socors, que el gat se'n vol menjar!»
I tant va cridar la rateta que van aparèixer el porc, l'as, el gos, fins i tot el gall.
Van agafar el gat i li van donar una bona surra que el van deixar escarmentat
i diuen que aquest cop la rateta es va escapar.
I potser, si tu vas a casa seva i li cantes una cançó,
ella amb tu es casarà.
Si algun dia t'anessis a dormir
i volguessis tenir el sol més més...
La rateta presumida.
Oh, vinga, a dormir tu també, eh?
Sí?
Encens la llum,
comences a donar petons per tot arreu
i...
Molt bona nit.
M'agradaria el cel i triar l'estrella que t'agradi més que jo hi seria vins.
Cuidant que tu tinguis els somnis més guapíssims que es poguessin tenir.
i em cuidaré que els teus somnis
siguin tan fantàstics, superguapos, tan tan màgics
i que vagis allò on vagis
i que et passi el que et passi
i que assumis el que assumis mai, no vulguis que s'acabi.
Tu triar l'estrella que t'agradi més que jo hi seria vins.
Cuidant que tu tinguis els somnis més guapíssims que es poguessin tenir.
I que assumis amb qui estimis
i que volis i que flotis
i que et corris i que riguis
jo faré que en els teus somnis
és sortir mils colors vermells i blaus
i verds i grocs, colors brillants
però relaxants
i que tinguis mil sensacions.
Fúcsia.
Carbassa.
Lila.
Color transparent.
Rosa.
Color infinit.
Taronja.
Roig de llavis.
Violeta.
Mikako.
I color de gos com fuig.
Ai, els presumits, les presumides.
La rateta n'era una de bona
però per presumits, per presumides
les persones que no poden estar-se sense el seu mirall.
De miralls màgics,
de miralls fabulosos, mitològics,
de miralls de compte
per comprar i per vendre.
Potser,
no sé,
no sé si algú de vosaltres ha llegit
aquell llibre de l'Alicia
passant el mirall
del Carrol.
Convindria fer-ne una repassada.
Però el mirall que avui
nosaltres voldrem portar aquí
a donar-vos a recordar
principalment és aquell mirall
de la Blancaneu.
El recordeu aquell conte
del Jacob i el Wilhelm Green?
Aquella noia
que era vermella com la sang
negra com el sutge
i era blanca
com la neu.
Una vegada,
en ple hivern,
quan els borrellons de neu
queien com si fossin plomissol,
hi havia una reina
que es trobava cosint
asseguda al costat d'un fin astral
que tenia el marc de caoba negra.
I mentre cosia
i mirava com queia la neu,
amb l'agulla es va punxar el dit
i tres gotes de sang
van caure a la neu.
Com que el color vermell
feia tan bonic
sobre la blancor de la neu,
va pensar
tan de bo tingués una filla
tan blanca com la neu,
tan vermella com la sang
i tan negra
com la fusta del marc de fin astral.
Al cap de poc
va tenir una filla
tan blanca com la neu,
tan vermella com la sang
i amb els cabells
tan negres com la caoba.
I per això
li va posar
blanca neu.
Al cap de poc
d'haver nascut la nena,
la reina es va morir.
Al cap d'un any,
el rei es va tornar a casar.
La seva nova muller
era una dona
d'una gran bellesa,
però tan orgullosa
i altiva
que no podia resistir
que ningú la superés
en el seu atractiu.
Tenia un mirall màgic
i quan s'hi posava al davant
i s'hi mirava
deia
«Mirallet, mirallet,
digues una cosa,
qui d'aquests topans
és la més formosa?»
I el mirall
responia així
«Reina i senyora,
vos,
d'aquests topans
sou la més formosa».
I la reina
se sentia feliç
perquè sabia
que el mirall
deia la veritat.
Blanca neu,
però,
cada cop
es feia més bonica
i quan tenia
set anys
superava la reina
amb bellesa.
aquesta la reina
un dia
va preguntar al mirall
«Mirallet,
mirallet,
diguis una cosa,
qui d'aquests topans
és la més formosa?»
I el mirall
va respondre així
«Fins ara
éreu bós,
oh reina i senyora,
ara
és Blanca Neu
la més
encisadora».
A la reina
li va agafar
un atac de ràbia
i es va tornar
groga
i verda
d'enveja.
La reina
de Blanca Neu.
Recordeu aquesta història?
Oi que sí?
Després,
què és el que li succedeix?
Esclar,
quan un es pensa
que és tan maco
i li agafa
aquests atacs
de benitat,
aquests atacs
de gelosia,
aquesta reina
no se li acudeix.
Altra cosa
que demanar-li
a un caçador
que s'emporti
a la jove Blanca Neu.
Set anys, eh?
Set anys,
quina gelosia,
quina mare de Déu senyor.
Que se l'emporti al bosc
i que la mati.
I a més a més
que li porti el fetge,
que és el cuiner.
Fixa't quines coses.
El caçador,
més aviat
o més tard,
es competirà
de la pobra noia
i no ho farà,
esclar.
I permetrà
que la noia
es perdi pel bosc,
tot pensant
el caçador
que segurament
l'esferes salvatges
se la menjaran.
Però no,
no, no, no,
no va ser així.
La petita Blanca Neu
es troba
en una casa
molt especial
que és habitada
per uns nans.
Els nans
la acullen.
A canvi,
això sí,
que treballi
una mica.
Ep,
tu,
que això és una cosa
important.
I ella sí,
ja bé,
tot plegat,
però,
sembla ser
que la reina
un altre dia
que li va venir
una mena d'acorsegament
al cor,
va tornar
a consultar
l'oracle
del mirall
i li va demanar
si continuava
sent la més maca,
però el mirall
li va dir que no,
que Blanca Neu
no era morta,
que vivia
a la casa dels nans.
Ai,
la reina
es va tornar
a posar groga
i verda
de bilis
i va
disfressar-se.
Se'n va anar
a la casa
de la noia
i li va dir
que ella
era una pobra
vella,
que el que feia
era vendre
fils
i vetes
i cordons
i la noia
es va encatarinar
d'un cordó.
La reina
malvada
agafa aquell cordó
i se'l va posar
al cos.
El va estrenyar
tant,
tant,
tant,
tant,
tant,
que li va tallar
la respiració
i la pobra noia
va caure a terra.
Menys mal
que els nans
van arribar a temps
i la van
poder salvar,
li van treure el cordó
i la noia
va tornar
a respirar.
La reina
va tornar
a consultar,
el mirall
li torna
a dir que no,
que Blancaneu
no era morta,
la reina
una altra vegada,
verda de ràbia,
semblava del paper,
tu,
i aleshores
torna a disfressar-se
i el que fa
és disfressar-se
de venedora
de fruita.
Fixeu-vos,
fixeu-vos
que n'era,
eh?
Ai,
però que n'era
de dolenta.
Va agafar
una poma
vermella
d'un cantó,
blanca
de l'altre cantó
i a més a més
aquesta poma
tenia trampa.
La part
vermella
estava
enverinada
i l'altre
no succeïa
absolutament res.
Se'n va anar
a la casa
de la noia
i la va convèncer
que tastés
aquella poma.
La noia
en menja un tros,
la reina
en menja
una altra
i,
equilíqua,
la pobra noia
va caure morta
al terra.
Els nans
arriben
i no saben
què fer-ne,
la veuen
morta
i fins i tot
rumien,
pensen
d'enterrar-la,
però fixa't
quines coses.
El cos
de Blancaneu
no es feia malbé.
Tot i ser morta,
aquell cos
no es podria.
Així és que van decidir
deixar-la
dintre
d'una mena
de capsa de vidre
a dalt
d'un turonet
i així,
doncs mira.
Fins que no va arribar
evidentment
el nostre príncep,
el príncep de la història,
es va enamorar
de la noia
i es va adonar
que se la volien dur.
Volien dur-se
aquell cos
per portar-la al seu palau
i d'aquesta manera
reter-li reverència.
Els nans
van dir que no,
ell que sí.
A la fi,
s'hi van a venir,
es van a emportar
a la capsa de vidre,
però els criats
que eren maldestres
van ensopegar
la capsa
que trontolla
i la noia
va obrir la boca
i li va caure
el tros
de poma
podrida
i medzinada
que la tenia
allí mig morta
i en aquell punt
la noia
va obrir els llavis
i va reviscolar.
I per suposat,
el príncep
i la noia
van decidir
que es casarien.
Blancaneu
i va convenir
se'n van amb ell
i el casament
es va celebrar
amb una gran solemnitat
i va ser convidada
a l'horrible madrastre
de Blancaneu.
Quan ja s'havia posat
el seu vestit
més elegant i luxós,
es va acostar al mirall
i va dir
Mirallet,
Mirallet,
digues una cosa,
qui d'aquests topans
és la més formosa?
i el mirall
va contestar
Sou vós,
oh senyora,
aquí al davant meu,
més la jove reina,
ho és encara més.
La malvada dona
va deixar anar
un renec
i es va posar a tremolar
d'una manera tan forta
que no es va poder dominar.
No va voler anar
al casament
però no podia estar tranquil·la
i es va decidir
anar a veure
la jove reina.
I quan va entrar
i va reconèixer
la Blancaneu,
de por
i d'horror
es va quedar quieta
sense poder-se bellugar.
Però ja havien posat
unes sandàlies
de ferro al foc
i les hi van dur
amb unes tanalles
i les van deixar
al seu davant.
Es va haver de posar
aquell calçat
que cremava
com les brases
i ballar
fins que va caure
mort
a terra.
Ai,
els miralls.
Ai,
les presumides.
Però per presumits,
un que anera
de bo,
de veritat.
Però ara ens n'hem d'anar
ufff,
quan el temps
encara només tenia
la T
i la E.
i li faltava
la M,
la P i la S
per ser temps.
És a dir,
els temps
de l'antiguetat
quan parlem
de la mitologia grega
i és que
hem de fer
menció honorable
i honorífica
a Narcís.
Ai,
qui no és
un petit Narcís
amb potència
o potser
una Narcísa.
Es diu Narcísa
en femení?
No ho sé pas.
Si més no,
a qui ara farem
menció és
a Narcís,
l'heroi
mitològic.
Diuen
que Narcís
que Narcís
menyspreu a l'amor.
Potser sí,
potser no,
potser perquè és fill
d'un déu
i d'una ninfa.
Diuen
de Narcís que
en néixer,
sons pares
van consultar
l'endevir Tirèsia,
aquell
a qui era
havia encegat.
Aquest,
l'endevir,
els va dir
que el nen
viuria
llargament
sempre i quan
no es contemplés
a si mateix.
Però
en fer-se home,
Narcís era
pretès
per moltes noies
i ninfes,
però ell sempre
la rebutjava
fent-se pregar.
Un dia,
eco,
una ninfa
molt vella
se'n va enamorar,
però tampoc
va trobar res més
que la indiferència
del noi.
Ella,
desesperada,
va retirar-se
a un lloc solitari
on va deixar
de menjar,
aprimant-se tant
que d'ella
no va quedar
altra cosa
que una veu
que es planyia.
Eco,
eco,
eco.
Totes les noies
menyspreuades
van fer pinya
per queixar-se
als déus
del tracte
distant
de Narcís.
Què s'havia pensat
aquells set ciències?
Demanaven venjança,
venjança
a Nèmesí.
És que Nèmesí
és qui personifica
la venjança divina
i és
en qui cal demanar
ajut
en contra
de la desmesura.
I Narcís
havia pecat
de desmesura.
Nèmesí
accedeix
i fa que
un dia de calor
després de la jornada
de casa
Narcís
tingui set
i que es reclini
per arribar
amb una doll
d'aigua.
Allí
el doll
veurà reflectit
el seu rostre
i el trobarà
tan vell
però tan vell
que se n'enumorarà
perdudament
a l'acte.
Narcís
totalment insensible
al món
mort
reclinat
contemplant
la seva pròpia
imatge
diuen
que en el lloc
de la seva mort
hi va néixer
una flor
a la qual
van anomenar
amb el nom
de l'infortunat
noi
el Narcís.
José Mercé
amb la guitarra
Vicente Amigo
el espejo
del río
del río
de la guitarra
entro en mi habitación
y abro la ventana
respiro la brisa
que me trae
la mañana
entro en mi habitación
y abro la ventana
respiro la brisa
de la mañana
mirada que la penumbra
brilla como la estrella
que dulce eran sus ojos
que dulce los labios
de ella
sus ojos
que dulce los labios
de ella
en el espejo
del río
los cuantos países
te he cantado
en mi corazón
al agua
y en el agua
ninguna
y los suspirillos
míos
se los lleva
la corriente
en mi corazón
al agua
y del agua
ninguna
llámica
de la escuela
en miiad
y en el agua
¡Avely!
¡Avely!
¡Avely!
¡Avely!
¡O tenir battle!
El José Mercé Vicente Amigo, el espejo del río,
una veu, una música, un sentiment, el mirall, el reflectir-se.
I sobre el mirall també se n'han dit moltes, principalment les supersticions.
Qui no ha tingut por quan se li ha trencat, quan se li ha esclafat,
quan se li ha trinxat un mirall al davant mateix dels nassos?
Potser et preguntes d'on ve el fet aquest,
que trencar un mirall et porti una sèrie d'anys de mala sort,
mala estrogança per tota la vida.
Nosaltres hem indagat, hem buscat, hem mirat d'establir el motiu de per què.
I hem arribat a diverses conclusions.
Primer que tot, que el trencar un mirall és una de les supersticions més conegudes
i més extenses que hi ha.
I el fet de trencar un mirall significa que són una sèrie d'anys de mala sort,
en particular set.
Per què set?
Doncs perquè antigament, els antics,
van decidir que la vida humana s'esdevenia en forma de cicles de set anys.
És a dir, que cada set anys canviava l'aparença,
per la qual cosa estava vinculat el fet de trencar el mirall amb aquest període.
Si tu trencaves un mirall, tenies set anys de mala sort.
És a dir, el període en què vivies,
i probablement una part o una miqueta més del que et pertoqués després.
A més a més, cal tenir present que abans,
i parlem dels temps dels grecs, d'abans, dels del Narcís i dels llatins,
hi havia una tècnica adivinatòria ben particular.
Mireu, es deia catoptromànsia.
Catoptromànsia.
I en què consistia?
Doncs ara us ho explico.
Agafaven un bol de vidre,
l'omplien d'aigua,
i l'endeví, l'oracle,
mirava allà, consultava quin havia de ser el futur de la persona consultant.
En el cas, i no li veig massa el cas,
que es trenqués aquell bol de vidre
i que caigués l'aigua al terra i els vidres s'escampessin,
allò era significatiu
que la mala sort havia d'habitar a la casa d'aquell pobre desgraciat.
Això que parlem del bol ple d'aigua també es deia d'una altra manera.
Miratorium. Això ja ho en tenim més.
Miratorium, que em deien els romans.
és una cosa que ja ens és més propera.
Després van anar passant els temps
i cal pensar una cosa.
Era molt difícil que es trenqués a l'antiguitat un mirall
pel motiu que no eren de vidres els miralls.
Eren metàl·lics, polimentats,
i d'aquesta manera es reflectien les imatges.
O bé te n'anaves com al Narcís a l'aigua
i allà podies veure la teva cara.
Amb la qual cosa no es trencava.
El que sí que es trencaven eren aquests bols.
Però més endavant, i ens n'anem cap allà,
a l'Itàlia, segle XV,
que el motiu ja és diferent.
El motiu ja és de caire econòmic.
I és que qui podia tenir miralls realment de vidre,
els que ja estaven pel darrere amb aquelles pàtines de plata,
els que tenien peles.
I què succeïa quan el servent, la criada, el criat, el qui fos,
no tenia cura d'anar a aquells objectes i caien al terra?
Doncs que allí es malmetia una petita fortuna.
Amb la qual cosa, aquests, els nobles, les persones benestants,
no se n'estaven de recordar als servents
que trencar un mirall portava set anys de mala sort.
Sí, sí, sí, sí, mala sort per al que el poseia,
perquè realment, si era tan car com deien,
trencar un mirall, per suposat que era mala sort econòmica de butxaca.
I així es va quedar, pels segles dels segles,
el fet que trencar un mirall portava set anys de mala sort.
Una altra cosa, fixeu-vos, hi ha una altra dita.
La núvia, la que s'ha de casar,
no ha de mirar-se en el mirall completament preparada,
ja que si projecta la seva imatge en el mirall
abans d'estar veritablement casada,
pot ser que els déus posin a dubte el seu secret.
Però, evidentment, hi ha l'antídot.
Si tu trenques un mirall, només cal que agafis els trossos esmiculats,
els posis dintre d'un recipient amb aigua
durant set dies i set nits, al sol i a la serena,
i d'aquesta manera pots contrarrestar els efectes negatius perniciosos
del fet d'haver trencat aquest mirall.
Recordes la barricada?
Bona nit
Dentro del espejo estamos
Perdidos para los demás
Dentro del espejo
Con las manos
Te beso
Deixem els amics de barricada, antics amics,
I ens n'anem una miqueta en els contes místics,
aquells contes de sofís,
aquells contes que hem trobat del círculo de los mentirosos
i que nosaltres transportem avui contes de miralls.
Semblen acudits, però són contes.
Ahir van.
El poeta Romí
Narra en el masnavi la història d'un home terriblement lleig,
terriblement lleig,
que travessava a peu el desert.
Va veure una cosa que brillava en l'arena.
Era un tros de mirall.
L'home es va acotxar,
va agafar el mirall
i el va mirar.
No havia vist mai abans un mirall.
Quin horror!
Va exclamar.
No se'm fa estrany que l'hagin llançat!
Va llançar el mirall a terra
i va continuar el seu camí.
El mirall xinès
No és estrany que el mirall sigui accessori del somni.
Un pagès xinès va anar a ciutat per vendre el seu arròs.
La seva dona li va dir
Per favor, porta'm una pinta pel cabell.
A la ciutat,
el pagès va vendre l'arròs
i va prendre unes copes amb els amics.
A l'hora de la torna,
se'n va recordar de la dona.
Ella li havia demanat alguna cosa,
però què?
No ho podia recordar.
Va anar a una botiga de dones
i va comprar un mirall.
Després va tornar a casa seva.
Va donar el mirall a la seva dona
i se'n va anar al camp.
La dona va mirar-se el mirall
i es va posar a plorar.
La mare de la dona,
que la va veure plorant,
li va demanar la raó d'aquelles llàgrimes.
La jove li va donar el mirall dient-li
És que el meu marit ha portat una altra dona.
La mare va agafar el mirall,
se'l va mirar i li va respondre
No pateixis, filla meva.
És molt bella.
Maldito espejo,
dixis al passar.
Maldito,
Maldito,
sin fingir que no lo ves,
no te podrà.
Maldito,
Maldito,
ponte delante
i lo veràs.
Los grandes piernas suben par
i por detrás
lo puedes mejorar.
És un retorno,
però és un mural.
Però hoy és viernes,
tot és diferent,
nadie se imagina,
soy la number one.
Ja, de l'actu al martes,
nada és com a antes.
¿Quién va a imaginar?
voy a ganar.
Ya no hi esperros,
tan solo en mi interior
ya no hay comida.
Qué meses de mejor,
minuto de cuerpo,
sé que ni la excursión
ni yo le dejo
pues tendrá su razón.
Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na.
Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na, na.
I per sort,
i per cert,
i no podríem cloure aquest recorregut pel món dels presumits dels miralls
sense fer referència a aquell emperador que va perdre el seny a l'Oremus
per culpa de la seva vanitat, pel seu gust, pel vestit.
El vestit nou de l'emperador.
Fa molts anys hi havia un emperador a qui agradaven tant els vestits nous
que gastava tots els seus diners en els vestits més elegants.
No s'interessava ni pels seus soldats, ni pel teatre, ni li agradava sortir de passeig pel camp,
sinó era per lluir els seus vestits nous.
Tenia un vestit diferent per a cada hora del dia
i de la mateixa manera que d'un rei es diu
és el consell, del nostre home es deia
l'emperador és el vestidor.
La ciutat on vivia l'emperador era molt alegre i bulliciosa.
Cada dia hi arribaven moltíssims estrangers.
Una vegada es van presentar un parell de poca vergonya
que es feien passar per teixidors
assegurant que s'havien teixir les teles més meravelloses.
No només els colors i els dibuixos eren preciosos,
sinó que les peces de borba que confeccionaven
posseien la miraculosa virtut de ser invisibles
en totes aquelles persones que no fossin aptes per al seu càrrec,
a que fossin estúpides sense tenir remei.
Ja us podeu imaginar que aquell parell d'estafadors
van aconseguir enganyar a tota la cort
fent creure que allò que no feien
era senzillament l'estupidesa
i la poca, la poca, la poca, la poca lluïsor de seny
que tenien els cortesans
i, diguem-li, els serveis del rei.
A la fi, l'emperador,
completament despullat,
se'n va anar al carrer a lluir
aquell vestit
i què és el que va succeir?
Doncs el que va succeir
és que el rei, en sortir al carrer,
va sentir com un nen deia
Però si no porta res!
Déu meu, escolteu la veu de la innocència!
va dir el pare del nen
i tot el món va anar repetint a cau d'orella
el que el petit havia acabat de dir
No porta res!
És una criatura el que diu que no porta res!
Però si no porta res!
va cridar per fi tot el poble sencer.
Allò va inquietar l'emperador
perquè es temia que el poble tenia raó
però va pensar
ara cal aguantar fins al final
i va seguir amb el posat més altiu que abans
i els ajudants de cambra
van seguir sostenint-li la cua
que no havia existit mai
Quan ens referim a sostenir-li la cua
ens referim a la cua de la capa
per suposat
I fins aquí el recorregut que avui hem fet
amb el tema del mirall
del ser presumit
del ser presumida
ja ho heu vist
la rateta que escombrava l'escaleta
el vestit nou de l'emperador
els contes xinesos
i els altres sofis
fins i tot
quin altre?
quin altre han fet?
Ai!
el de la Blancaneu
i tot plegat
amb l'ajut de la Sílvia
al darrere dels controls
i que us ha parlat
l'Agust
que desitja que ho cana
mecaneseu força bé
amb aquest tema
del Maquillate del Meccano
i el de la Blancaneu
i el de la Blancaneu
i el de la Blancaneu
sombra aquí y sombra
ja maquillate, maquillate
un espejo de cristal
i mírate, miérate
sombra aquí y sombra
ja maquillate, maquillate
un espejo de cristal
i mírate, miérate
mírate, miérate
mírate, miérate
mírate, miérate
no me mires, no me mires
no me, no me, no me mires
no me mires, no me mires
no me mires, déjalo ya
No he dormido nada hasta la noche
Y tengo una cara que no puedes mirar
Porque te vas a horrorizar
Mira ahora, mira ahora, mira, mira
Mira ahora, mira ahora, mira ahora
Puedes mirar que ya me he puesto al maquillaje
Y si ves mi imagen te vas a alucinar
Y me vas a querer besar
Sombra aquí, sombra ya, maquillate, maquillate
Un espejo de cristal, limpírate, limpírate
Sombra aquí, sombra ya, maquillate, maquillate