Diumenge 28 de novembre de 2004,
amb uns compassos de Mulatas la Cubanita,
arriba el temps de...
Habaneras des del balcó.
Allá en La Habana cierta mulata de un hombre blanco se enamoró.
Dígame usted lo que pasó,
que la negrita muy zalamera a su bohío se lo llevó.
Y cuando estaban entusiasmados y se juraban eterno amor,
llegó el negrito de la mulata, dígame usted lo que pasó.
Que el mulato se quiso vengar y un machete muy largo sacó,
pero al ir a tirarse a matar, se paró.
Los miró y se marchó.
Allá en La Habana,
son muy dulce los besos de las cubanas.
Allá en La Habana,
allá en La Habana,
pasan las mismas cosas,
pasan las mismas cosas,
vidita mía que aquí en España.
La mujercita que allá en La Habana,
a su negrito le traicionó.
Dígame usted lo que pasó,
que al poco tiempo la mulatita de un marinero se encaprichó.
Como el negrito ya se escamaba,
y en la bahía los esperó.
Y cuando se iban a dar un beso,
dígame usted lo que pasó,
que el agüita los iba a tirar.
Cuando el hombre después se acordó,
que su negrito no sabe nada,
y dudó,
los miró y se marchó.
Allá en La Habana,
allá en La Habana,
son muy dulce los besos de las cubanas.
Allá en La Habana,
allá en La Habana,
pasan las mismas cosas,
vidita mía que aquí en España.
Pasan las mismas cosas,
vidita mía que aquí en España.
El grup music vocal Guipuscoá
del Sain 60 y 70,
los seis,
ens cantaban,
allá en La Habana.
Debajo del dolmen de Tella,
el mar,
en una caracola,
resuena.
Son dos versos de la letra,
presteo atención,
porque es muy maca,
que la ronda de Voltaña
a la comarca del Sobrarbe,
a Oscar,
ens trasladan al Aragó.
De Manuel Domínguez y Miguel Sorribes,
La Caracola.
En una caja olvidada en la falsa,
he oído esta noche rugir el mar.
Lejanos soles,
olear de recuerdos,
en una caja olvidada en la falsa,
he oído esta noche rugir el mar.
Lejanos soles,
olear de recuerdos,
la marea del tiempo,
los lleva, los trae y los vuelve a llevar.
Eras tu caracola,
obsesión de mi abuelo,
navegante de sueños,
que no vio el mar.
Lejanos soles,
olear de recuerdos,
la marea del tiempo,
que no vio el mar.
Me juro que llevabas
el océano dentro.
Cuántos silencios cuesta
aprender a escuchar.
Cómo no supe hacerlo,
ni entender tu misterio,
que a un pastor y su nieto,
nos guardabas el mar.
Cómo no supe verlo,
ni creer al abuelo,
si también yo soy hijo,
de un pueblo que cantaban,
era sin mar.
Grite riendo,
si es un fósil abuelo,
caracol que en milenios no ha visto el mar.
Se puso serio y después en silencio,
te metido en esa caja,
y así caracola,
te fuiste al desván.
Nunca más quiso verte,
lo sopro al olvido,
y pegaba su oído,
me oyó cantar.
Cuando el barco naufraba,
cuando a pique va un sueño,
al timón el primero,
se hunde su capitán.
Tú le diste sirenas,
caballitos y estrellas,
yo un puñado de arena,
y lo llamé realidad.
Hoy por fin que vergüenza,
también yo oigo sirenas,
ya está entiendo la letra,
Vivir no nos cuesta,
queremos soñar.
La madrugada,
ronda ya mi ventana,
mientras veo a mis hijos,
dormir en paz,
que mar de sueños,
navegar y buen viento,
ola de tierra adentro,
canción del recuerdo,
vaneras y mar.
Como a ti caracola,
nos canta por dentro,
un lejano mar.
Escoltaremos la manera más conocida a Cuba.
Núria Roera al piano,
alba Foraster a la veu
y después la Orquesta de Cámara de Madrid,
dirigida pel cubá Félix Guerrero,
en se interpretan de Eduardo Sánchez de Fuentes,
tú.
En Cuba,
isla hermosa del ardiente sol,
bajo su cielo azul,
adorable trigueña de todas sus flores,
la reina eres tú.
adorable trigueña de todas sus flores,
la reina eres tú.
eres tú.
En Cuba,
isla hermosa del ardiente sol,
bajo su cielo azul,
adorable trigueña de todas sus flores,
la reina eres tú.
adorable trigueña de todas sus flores,
adorable trigueña de todas sus flores,
la reina eres tú.
Fui Dios sagrado,
guarda tu corazón,
que el claro cielo
su alegría me dio.
Cientos mirados
a confundido Dios,
ni tus ojos,
la noche,
la luz,
ni los rayos del sol.
Dulce es la palma,
pero más no es tu voz
que el amargura
quita del corazón.
Y al contemplarte
sus verán en la luz,
me defiendo, te recuso, Señor,
porque Cuba eres tú.
como una luz.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Miro el paisatge, el meu cor cercarà
Tots nous guanaules, el temps
Complint els versos, sense neguit
Els pins m'abracen, sento com callen
El vent s'emporta tot l'horitzó
Si pogués fer-me escada i amagar-me a la plaça
Per sentir sons i tardes del passat
D'aquell món d'enyorança
Amor i calma
Per fumar de lluna, foc i rom
Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
I guarnir de palmeres
En el record
Escampant amb canyelles
Totes les caves
I amb petxines
Per-l'hi sombre sol
Els pells en parlen
Plens de tendresa
D'hores viscudes
Amb emoció
Joves encara
Forts i valents
Prínceps de xarxa
Herois de tempesta
Amics de bon temps
Els ulls inventen
El meu cor cercarà
Tots els oves històries
Faixells que tornen
Faixells que tornen
D'un lloc de sol
D'un lloc de sol
Tornen tonades
Enamorades
Enamorades
Dones i pàtria
Beles i flors
Si pogués fer-me escada
I amagar-me a la plaça
Per sentir sons i tardes
Del passar
Aquell món d'enyorança
Amor i calma
Perfumat
De lluna, foc i ron
Si pogués enfilar-me
A l'unada més alta
I guarnir de palmeres
El racó
Escampant amb canyella
Totes les caves
I amb petxines
Fer-lis un besó
I amb petxines
Fer-lis un besó
Morralla ens parlarà
A l'Havanera
De Joanals
I Casanovas
D'això que es pot sentir
Si alguna vegada
Ens trobem
Malalts d'amor
Si al mar tu fossis les onades
Jo em voldria ser el rocà
I esperar les teves abraçades
Amb esquijos de salat
I si fossis el mar blanc
Jo em voldria ser l'anà
Que n'alrega el teu cos
Pam, pam, pam
Com una manja d'os
Perquè ens sé malalt de molt
Si tu no hi ets
Perquè lloro el teu besant
Si tu te'n vas
Per això hi cal com més
Vull saber-te sempre al meu costat
Si del cel tu fossis les estrelles
Ja em voldria ser l'anà
Ja em voldria ser l'anà
Ja em voldria ser l'anà
Per poder treguir-les molt més velles
Per poder treguir-les molt més velles
Per poder treguir-les molt més velles
Dibuixades al meu pit
I si tu fossis valer
Ja em faria mariner
Per tenir ben a prop
El teu cor com un moviment de gros
Perquè ens sé malalt de molt
Si tu no hi ets
Perquè lloro el teu besant
Si tu no hi ets
Per això hi cal com més
Vull saber-te sempre al teu costat
Perquè ens sé malalt de molt
Si tu no hi ets
Perquè lloro el teu besant
Si tu te'n vas
Per això hi cal com més
Vull saber-te sempre al meu costat
Per això hi cal com més
Vull saber-te
Vull saber-te
Vull saber-te
Al meu costat
Ben fort del seu CD Ben Fort a la Habana
Ens ofereixen d'Ortega Monasterio
L'Havanera en castellà i bas
Que es portarà a la vella ciutat de Donòstia, Bitxinxo
El control Núria us ha parlat Javier
Us esperem a Tarragona Ràdio al programa
Avaneras des del Balcó
El proper diumenge a dos quarts de deu del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del matí
Avaneras des del Matí
En un rinconcito oscuro
En un barrio de San Sebastià
Bicincho bé de l'acordeo.
Hermosas palabras susurran de amor y de felicidad,
cantando a la vida y a la libertad.
Maitena, si tú no me quieres me voy a la mar.
Mañana paseando tu calle ya no me verás,
porque sin ti no sé vivir.
Mil veces perdido en las olas prefiero morir.
Entonces la bella maitena feliz contestó.
No vayas bichincho amor mío, no te vayas no.
Donostia, Donostia,
qué cosas tan maravillosas en San Sebastián.
Un día llegaron al puerto motrijo a Ramsalea,
Gentes del mar de Euskal Herria.
Sus ojos brillaban felices, hablaban su lengua natal.
y al ver a maitena quisieron cantar.


y al ver a maitena quisieron cantar.
y al ver a maitena.