Gràcies.
Sí, hola, bona tarda. Aquell és el Salvador?
Molt bé, gràcies.
Salvador, bona tarda. Soc el Jordi, de Tarragona Ràdio.
Escolta'm, que t'havia dit que et trucaria ara cap allí a les 9, no sé si t'enganxo un bon moment.
Perfecte. Doncs, si et sembla, ho enllestim, et faig les 3 preguntetes que havíem parlat, d'acord?
Doncs, mira, començo a gravar. Jo sota et faig les preguntes generals, tu fes l'explicació que creguis necessària i jo després t'agafaré els tats de veus.
O sigui, no és una entrevista pròpiament dita, o sigui, que si notas que jo durant dos minuts no parlo, és que no vull interferir en la teva explicació, d'acord?
Primera pregunta. Teníem pendent què va passar amb aquella copa del concurs dels 52.
L'any 52 guanya els Nens del Vendrell amb una colla vellenca i l'any 54 sembla que hi ha una disputa per la copa.
Com va anar exactament aquesta història?
El que expliquen als veterans vendrellencs és que al 52 hi ha un empat, no?
Hi ha una que s'ha de puent entre la Moixerra i els Nens del Vendrell.
Llavors, el jurat es reserva el trofeig, hi ha els premis amb metàl·lic, no? I després els premis amb els punts, anava una passeta per punt, no?
I llavors el trofeig, que era el trofeig de l'Ajuntament, que era pel guanyador, se'l reserva el jurat, diguéssim, perquè les colles del proper concurs desempatin i veure qui se'l queda.
El proper concurs, que és el del 54, resulta que la Moixerra fa una temporada que no surt i s'està reorganitzant i no compareix el concurs, no s'apunta, no s'inscriu.
Llavors, els Nens del Vendrell el que fan és reclamar, en conseqüència, que la Moixerra no ha vingut, reclamen el trofeig que ells van guanyar al 52.
Llavors, un casteller de la Vella, en el moment que el president del jurat ha d'entrega el trofeig del 52 al cap de Golla, l'estira i llavors hi ha una mica de persecució palagrada
entre aquest de la Vella, que s'emporta a la copa, i el persegueix el representant dels Nens del Vendrell, del jurat, que era l'Anton Manoy,
i tota una colla del Vendrell i van palagrada. Al final, la policia el deté, la Guàrdia Civil detén aquest de valls i inclús arriben a empresonar-lo.
I el detenen i el porten a la comissaria i en cap de poques hores el deixen anar.
Realment és una història d'aquestes de lladres i serenus que...
Es dona la casualitat que si realment fos un moixerrista el que pren la copa, dius, va bé, té una explicació,
però era un home de la Vella, era de la colla contrària, m'enteneu? Aquella mà podria...
Això, això, sí, un estrany amor veient quan parlem de les dues colles.
Clar, per altres al costat, no? Però, bé, el que diem, doncs, els has hagut passions i aquesta és una passió d'aquestes, no?
Un exemple d'aquestes passions.
Amb Salvador, la segona qüestió que teníem pendent era tot el tema de la qüestió econòmica,
que volíem mirar exactament què representava per una colla participar en el concurs de Casseig
en relació amb les altres sortides de l'any.
Mira, jo he estat mirant una mica tot el tema aquest econòmic
i he agafat una mica els diferents concursos i començant pel 52,
podríem dir, doncs, que cada colla ret 8.000 pessetes, eh?
8.000 pessetes com a subvenció per prendre part en el concurs, eh?
A part d'això, hi ha la gratificació d'una pesseta per punt
en funció dels punts que hagi tingut a la classificació del concurs, eh?
Llavors, per exemple, quants castellers comptava una colla en aquell temps?
Bé, els nens del Mandell comptàvem amb uns 77 homes, més o menys, com a estables.
El concurs s'aconsegueixen arrossegar 103.
És a dir, clar, anar al concurs suposa que pel cap de colla,
que com bé sabem en aquell temps una colla era pràcticament el cap de colla,
amb uns homes de confiança que eren els que donaven suport, no?
Ha d'aconseguir, doncs, el màxim de gent possible.
Llavors es donaven uns passes, que a l'organització donava uns passes,
i sobretot, sobretot, es deia que si no es mostrava el passe no es podria entrar.
Per tant, s'havia de justificar d'alguna manera el nombre de components de la colla.
Remenant documentació municipal, suposa, terragonina de l'època,
seria molt interessant perquè ens donaríem de la quantitat de persones
que cada colla aconsegueix arrossegar, no?
I es podria fer inclús un barem,
o doncs, mira, els de Valls em van portar més, els del Mandell em van portar menys,
o a veure com funcionava i en funció de la colla de la gent que portava,
quins castells podien fer.
Llavors, hem de tenir en compte que, per exemple,
els concursos es van realitzar en diumenges, no?
I no té gaire importància, però si el concurs és un dia de cada dia,
la gent perdia el seu jornal.
Llavors, d'alguna manera, se'ls havia de remunerar.
La colla remunerava, doncs, els castellers que perdien el seu jornal,
perquè llavors, doncs, si no anaves a treballar no cobrabes,
no hi havia, doncs, molta gent no estava assegurat al règim de l'assegurat social,
i s'ho posava, clar, una pèrdua pel casteller o per l'oficionat que s'hi desplaçava en camis.
Llavors, la colla es feia càrrec d'aquest jornal.
I, més o menys, en aquesta època, sobre la meitat dels cinquantes,
el que es solia pagar eren 25 pessetes per casteller.
Llavors, jo, per que també tinguem una idea de com s'ho cobrava en aquella època,
amb altres actuacions, doncs, t'agafaria, per exemple, la de Vilafranca,
que és l'actuació principal, diguéssim, en aquell temps,
una colla que consigui anar a Vilafranca, és a la plaça punta,
i d'on, en tota l'època on hi ha concursos, Vilafranca és el lloc on es llimen les diferències, no?
I a Vilafranca, per exemple, els nens del Mandell, per anar-hi dos dies,
els 52, van cobrar 11.500 pessetes, que sortien unes 5.070 diàries, no?
Sobre, per anar a Sabadell, també cobren per un dia 5.000 pessetes,
és a dir, que una actuació per un dia amb desplaçament
sortia per unes 5.000 pessetes.
A Tarragona en paguen 8, m'ho diria que és una actuació bastant ben remunerada,
tenint en compte, doncs, que, clar, és un concurs
i també s'ha d'incentirar una mica que les colles hi vagin, eh?
El 54, per exemple, en donen 9.000 pessetes,
ja, al cap de dos anys, ja s'apuja 1.000 pessetes més que el 52.
I al 56 es manté la subvenció de les 9.000 pessetes.
Llavors, una altra cosa que em sembla interessant,
potser, des que havíem tot això dels concursos,
és el fet que el 52, ai, el 56, el concurs del 56,
l'Ajuntament es fa càrrec de la controlació d'una pòlissa d'assegurança
per accidents per cada colla.
Hem de tenir en compte que, clar, per exemple,
el concurs del 52, no?, per tenir una mica com a precedent,
hi va haver molts intents de 3 de 8 i tots amb caigudes.
Van ser 3 intents pels nens de l'Andrell,
2 per la Moixerra i 3 per la Colla Vella.
Tots van ser intents caiguts.
Hi va haver 18 castellers contusionats,
amb contusions lleus, eh?
i un de la Colla Vella, un baix de la Colla Vella,
amb una clavícula trencada que va ser ingressat i tot.
Llavors, en funció d'això, clar,
les colles en aquell temps es troben que no tenen
un tipus de pòlissa ni un tipus de cosa
que cobreixi tot aquest tipus de lesions.
Llavors, els metges, doncs, els ha de pagar la pròpia colla
i d'alguna manera s'introdueix aquí una mica
el tema aquest, doncs, de l'assegurança, el 56, eh?
Suposo que amb aquests precedents que hi ha,
d'alguna manera l'organització es fa responsable
i signa aquesta pòlissa, d'acord?
Realment, Salvador, bueno, d'una banda,
l'explicació econòmica demostra una mica
que ja no només ara, en què l'actuació del concurs
de Casseig, de part de ser una magnífica oportunitat
per fer grans construccions, és sobretot un gran dia
per poder aconseguir molts de calés,
cosa que molta gent no sap.
Sobretot, això dels 56 és possiblement el precedent.
Segurament deu ser la primera vegada
que es contracta una pòlissa
i que es pensa en el possible risc
que comporta l'activitat dels castells.
Sí, jo a mi em sembla que és molt important,
és una cosa que et comento perquè m'he n'hi adonat
i em sembla que és molt important,
que precisament això, i et poso com a precedent dels 52
perquè, bueno, és l'any que hi ha més caigudes
i hi ha molts intents de 3 de 8,
que, clar, era un castell que havia estat a l'abast dels ballencs i dels bandellencs.
I, curiosament, també, amb tot això del concurs i tot això,
també et volia comentar una mica
que a vegades el concurs no demostra realment com estan les colles.
Les colles també al concurs hi assisteixen una mica nerviosos d'alguna manera,
perquè si agafes, per exemple, la trajectòria vendrellenca del 52,
clar, el concurs no es fa ni del 3 de 8.
En canvi, s'aconsegueix carregar en cap d'una setmana per la fira el bandell a l'octubre.
Això va ser el 28 de setembre, el 52, i l'octubre es carrega.
La vella també el carrega el 52.
Vull dir que el concurs no hi va, doncs, d'alguna manera,
amb la tranquil·litat que puguin actuar en una plaça,
sinó hi van una mica pressionades, no?
Perquè, esclar, hi ha una competició
i el nom del teu campanar, per dir-ho d'alguna manera,
ha de quedar més alt que el campanar del costat.
i aquesta mica de nerviositat, doncs, d'alguna manera,
afecta als castellers, no?
Completament d'acord.
Jo soc casteller de xiquets de Tarragona
i en relació, l'any passat, l'última edició,
vam quedar dotzents.
I possiblement no era allò que ens mereixíem,
t'ho dic perquè siguin completament d'acord
que el concurs moltes vegades pressiona, pressiona.
Escolta'm, una tercera qüestió,
no te l'he comentat aquest matí quan el trucava,
però crec que podríem reflexionar un parell de minuts sobre una qüestió.
Els anys 50, aquests tres concursos de l'any 50,
suposa, d'una manera, l'explosió d'aquest duel
entre colles vellenques i nens del Vendrell,
que serà el nucli dur del món casteller
durant aquests 50, 60, fins a mitjans dels anys 70.
Una mica podríem parlar d'això, no?
Que els concursos de l'any 50, sobretot el concurs dels 52,
és la prova més fefaent que existeix una rivalitat castellera
i que aquesta rivalitat ja no és entre les dues colles de baix,
sinó que, a més a més, s'incorpora un tercer acte important als nens del Vendrell.
Sí, sí.
Mira, a veure, jo a mi em sembla que aquesta rivalitat
en Valls del Vendrell, d'alguna manera,
durant la Renaixença, abans de la guerra, ja hi és, no?
Perquè tant els Mirones com després els nens del Vendrell,
portats pel Jan Julibert,
ja planten encara, d'alguna manera,
les colles de Valls.
A la nova no, perquè a la nova, en aquell temps, estava prou que molt bé.
Però a la vella,
al concurs, per exemple, que va haver a Vila Franca, el 35,
els nens del Vendrell queden segons
i la vella queda tercera.
Primera queda la colla nova de Valls.
Ja, als vendrellens,
se n'ha fet un forat entre les dues colles bellenques, d'alguna manera, no?
La represa castellera després de la guerra, clar,
mimba molt.
A Valls hi ha una colla sola,
al Vendrell també,
però a Valls aconsegueixen el 48 molt més abans que al Vendrell, no?
Hi ha els concursos del 41,
que també queden empatats,
el del 45 al Vendrell, que guanyen els de Valls.
Llavors, encara hi havia una colla sola.
I a partir d'aquí hi ha el de Reus,
que el de Reus, doncs, va ser un concurs del 48.
Hi ha un 8 que reprèn Tarragona a partir del 52.
Aquests concursos dels del 50,
com si demostren, doncs,
una rivalitat entre Valls i el Vendrell,
que queda igualada al 52,
que és un any molt bo pel Vendrell,
i a partir del 54,
quan la Moixerra perd peu d'alguna manera,
és la vella que agafa la rellevància, no?
Però els nens,
primer s'enfrenten a la Moixerra
i quan la Moixerra tira ball,
té com a rival la vella.
Clar, els nens sempre han d'estar al davant
competint amb una de les dues colles de ball,
però quan una no va bé, hi va bé l'altra.
I sempre, doncs, el ritme és aquest.
Aquests concursos van ser importants,
perquè, esclar,
l'última és del 56 i potser no se'n fa cap més
perquè ja hi ha una període una mica de davallada castellera, no?
I això, poder tallar aquest ritme que Tarragona havia aconseguit
cada dos anys,
durant la dècada del 50,
doncs, fer aquests concursos
que després no tornen a ressorgir fins l'any 70,
a Tarragona, no?
N'hi ha d'altres entre mig,
a Vilafranca i els de Can Jorba.
Però, doncs, a mi em sembla que sí,
que Tarragona va jugar un paper fort
tot just als 52,
perquè també hi havia dues colles de Tarragona,
llavors, i d'alguna manera,
van tornar a agafar
aquelles ganes, no?, del 32,
de tornar a reemprendre com a capital del camp,
reunir totes les colles que t'allés.
Fins que el del 52 és un concurs, per exemple,
que està només destinat a les colles de Tarragona,
és a dir, els de Vilafranca
no hi prenen part,
perquè estan a Barcelona.
És a dir, que Tarragona assumeix
aquesta capitalitat del camp,
reunint totes les colles de la demarcació.
Sí, una mica en relació, també,
amb el context de les autoritats franquistes,
això explica molt bé Jordi Jari,
que, bueno, l'exercici aquest de Tarragona
de capitalitat de la província
i tot el que queda fora de la província,
doncs, ni que sigui Vilafranca, malament rai.
Marginal, és una cosa marginal.
No, això ho tenia de la seva.
Una altra anèxota que és curiosa, també,
que és d'aquest any del 54,
l'any de la Copa,
és que els nens de Londella
estàvem fent un 3 de 7,
això ho expliquen els veterans, no?
Estàvem fent un 3 de 7
i, escolta'm, una ovació terrible,
una ovació...
I la gent deia,
però collons, què fotem?
Només fotem un 3 de 7.
Nosaltres aquí, què passa, què passa?
Resulta que havia arribat el ministre de...
No sé què ministre, doncs, del règim,
que havia arribat
i entrava a l'oge presidencial,
escolta'm, una ovació...
Després ho van anunciar,
esclar, llavors s'explicaven
de què venia l'ovació, no?
Déu-n'hi-do.
Per les autoritats franquistes,
que segurament no sabrien
exactament a on anaven a parar.
Sí.