Ramon, situar-nos a l'any 94, va ser l'any força bo pels xiquets de Tarragona,
a més a més en aquell concurs del 94 veu descarregar el primer 3 de 8 de la vostra història,
però ja el càssic que veu assolir abans, si no me'n recordo,
el 4 de 8 va ser un 4 de 8 força especial,
perquè just al vers de carregar-se, un dels segons va quedar completament assentat
i va fer tot el que s'hi ha assentat. Com va ser exactament aquell 4 de 8, Ramon?
Home, doncs mira, va ser un 4 de 8 una mica especial,
perquè veníem de descarregar el 3 de 8, si no recordo malament.
Primer havíem descarregat el 3 de 8, era un castell al qual hi anàvem feia molts anys al darrere
i bé, el vam aconseguir descarregar aquell any, el concurs.
I havíem fet abans també el 2 de 7, si no recordo malament.
2 de 7, ara sí, 2 de 7 crec que...
2 de 7, 3 de 8 i el tercer del 4.
Exacte, i aquest era l'últim castell i jo havia participat en els 3 castells
i suposo que una mica el cansament, una mica l'eufòria i l'alegria
que vam tindre per haver aconseguit descarregar aquell castell,
que per nosaltres va marcar un abans i un després,
aquest castell va tindre la peculiaritat que va quedar assentat damunt de la pinya.
suposo que per diverses causes, entre la meva part suposo de cansament,
cansament de les mans, crec que també al baix també es va, no sé si va patir un petit desmall
o bé, alguna cosa va passar, van marxar els peus, total.
Que vaig quedar en una posició una mica irrisòria, diríem així, no?
Però que a la fi, a l'efecte, el que teníem que fer era descarregar aquell castell com sigués
i a la final ho vam aconseguir, no?
Amb gran patiment per part de tothom, no?
Perquè, doncs, recordo que l'agulla aquella va baixar pràcticament 50 centímetres
i llavors, clar, això a tots els pisos del castell es va notar moltíssim, no?
I recordo veure, doncs, el terç que anava damunt meu pràcticament a nivell amb els segons.
O sigui, bueno, és una exageració, no?, una mica, però va ser molt exagerant, no?
L'hauríem de veure els vídeos de les hores per fer-nos la idea, no?
Però va ser un castell molt espectacular i que va marcar, doncs, un...
Torn a repetir, un inici, no?, dels xiquets perquè, bueno, descarregàvem el 3 de 8 per primera vegada de la història,
després el 4 de 8, tot i que malament, però el vam descarregar
i a partir d'aquí, doncs, vam començar a fer grans coses.
I era una manera de posar una cirereta encara més a la manera de xiquets de Tarragona,
una mica amb aquesta entrega habitual, amb una actuació històrica.
Sí, sí, fent un símil amb els xiquets crec que serien com els castells de la vella de Valls, no?,
que són aquests castells molt treballats, no?, molt...
que a vegades la gent es pensa que són castells que han de caure,
però es defensen pràcticament fins a l'últim moment, no?
I, bueno, doncs, aquell concurs ens va anar força bé per això, no?,
perquè, sobretot perquè, home, el que va marcar aquell dia la fita dels xiquets
va ser poder descarregar després de 10 anys, m'assembla,
o no sé quants anys, però jo crec que eren 10 o 12,
d'anar-hi darrere d'aquest 3 de 8, que l'havíem pogut carregar en alguna ocasió,
però que mai l'havíem pogut descarregar.
I aleshores aquell dia el vam descarregar
i després, bueno, aquest castell passa una mica, és una anècdota, no?, del concurs.
El que passa que, bueno, va ser un castell espectacular
que tota la plaça va celebrar, no?
Ramon, passem al túnel del temps, ens ventilem 4 anys d'una tacada,
arribem al concurs de l'any 98, el concurs de grap de record, suposo,
per Ramon Gómez, el xiquet de Tarragona,
amb el fer una actuació completíssima
i, a més a més, van aconseguir el primer castell de nou de la seva història,
ens hi detindrem, lògicament, com correspon,
però m'agradaria, abans del concurs,
la Ramon era cap de colla en aquella ocasió,
em sembla que va ser el primer i l'únic concurs
que vas viure com a cap de colla de xiquets,
abans del concurs,
què els vas explicar als teus castellers,
quin era el programa
i, sobretot, com veï des d'aquest castell de nou,
que els xiquets de Tarragona havien provat ja des de fer un període de temporades,
però que aquesta temporada d'aquell mateix,
1998, semblava que teníem més cos que mai.
Sí, a veure, jo arribava amb aquest concurs,
l'únic, és veritat, l'únic,
perquè vaig estar dos anys a cap de colla,
va ser l'any 97 i el 98 que va ser l'any del concurs.
Llavors, jo sempre vaig intentar
transmetre a la colla
que les coses, per fer-les,
t'has de creure.
Llavors, un dels objectius
era creure'ns que podíem fer nosaltres aquest castell,
perquè jo estava segur,
i estàvem convençuts tots els de la tècnica,
que era un castell que podíem fer,
perdó, perquè havíem fet
a la diada de Sant Magí,
si no recordo malament,
d'aquell mateix any,
perquè per Sant Tegla va ploure,
ara t'estic parlant una mica clar,
anem amb els anys,
però per Sant Tegla va ploure,
per Sant Magí ens vam quedar,
els famosos 4 segons
que va retransmetre el teu company Carles Cortés,
que me'n recordaré sempre,
que van ser 4 segons
de poder carregar aquí 3 de 9,
a la diada de Sant Magí,
a la plaça de les Cols.
I a 3 de 9,
sembla que tot i que va ploure abans
es va fer un intent.
Es va fer un intent,
que un dels dos es va tirar enrere,
però després va ploure
i la diada es va suspendre.
I llavors vam arribar al concurs,
però la idea era transmetre
tota la colla,
que era un castell
que teníem,
perquè teníem 3 de 8 a les hores
molt maco,
que havíem descarregat
a moltes ocasions,
a veure,
no érem una gran colla
experimentada amb folres,
però ja portàvem anys
treballant als folres
del 2 de 8
i havíem fet
diverses proves
de 3 de 9,
per tant,
teníem l'avantatge
i la mica d'experiència
que et dona això,
la confiança que et dona això.
Per tant,
era transmetre,
torno a repetir,
a la colla
que aquest castell
la podíem fer
i arribar a la plaça
i fer-lo.
I efectivament,
aquell dia,
vam arribar a la plaça
i vam poder carregar
aquest 3 de 9.
que per fi
ningú es va tirant darrere,
cap criu,
o sigui,
tothom estava convençut,
perquè una anècdota
també d'aquest concurs,
que molta gent no sap,
és que el dia abans,
el concurs era el diumenge,
el dissabte abans,
i hi havia hagut un assaig de canalla
al qual jo no hi vaig poder assistir,
que hi assistia sempre,
però aquell dia no hi vaig poder assistir
i se'n va fer càrrec
el Xavi Morera,
que aleshores era el segon cap de colla.
I es veu que l'assaig
va haver amb un intent
d'aquests que feien a l'assaig
de castells de 6 de canalla,
de 5,
i feien passar el pom de dalt
i feien passar els crius,
un despenjament
del que era el pom de dalt,
de la cotxeda i l'enxaneta.
Amb tan mala sort
que l'enxaneta va caure a terra.
Llavors,
jo d'això me'n vaig entrar
a les 10 de la nit
quan la sorpresa és que ve a casa meva
el Xavi Morera,
m'ha trucat i em diu
escolta, en Ramon, una desgràcia.
Dic, com sí, què passa, xe?
Doncs que fent assaig
se'ns ha caigut un castell
i aleshores m'assembla
que la xaneta era l'Àngela, sí.
Era l'Àngela,
ens han anat a terra
i l'han portat a urgències,
a fer radiografies i tal,
i està tot bé,
però ja veurem demà què passarà,
perquè clar,
abans d'un concurs,
una caiguda,
una canalla
t'agafa una certa por,
una certa desconfiança.
La meva sorpresa va ser
que sobre les 12 de la nit
o així em va trucar
la mateixa Àngela
a casa
i em va dir que no em preocupés
que l'endemà
el concurs estava bé,
que havia passat això,
em va explicar el mateix
que el Morera,
que el Xavi,
però que no em preocupés
que l'endemà
tot aniria bé
i que pujaria.
Llavors, clar,
això te dona una gran tranquil·litat,
perquè si veus
que un criot ha caigut
i que a més a més
ella mateixa
et dona moral
i et dona ànims,
doncs
vaig trucar enseguida
al Xavi,
perquè també estava molt preocupat
al pobre,
li vaig comentar
i, bueno,
vam anar a dormir
i l'endemà
vam anar al concurs.
Concurs que em sembla
que vam sortir
de 3 de 8,
2 de 8,
i a la tercera ronda
3 de 9,
correcte.
Sí, perquè, bueno,
anar al concurs
crec que és una mica de...
S'ha de ser una mica
estratègia, no?
El concurs.
A veure,
nosaltres mai anem,
els xiquets de Tarragona
en si mai hem anat
a guanyar un concurs,
però sí que has de ser
una mica estratègia
d'intentar buscar
la millor posició,
la millor...
d'intentar buscar
el màxim punts possibles,
assegurar una mica els punts
per després anar millorant, no?
Llavors crec que vam...
Jo crec que acertadament,
pot haver gent
que ho discrepi, no?
Però jo crec que acertadament
vam fer una bona sortida,
vam sortir de 3 de 8,
2 de 8,
3 de 9 carregat,
i per acabar
amb el Pilar de 7 carregat,
també.
Per tant,
ens vam...
ens vam assegurar
dues rondes de puntuació
i després vam millorar
amb el 3 i amb el Pilar, no?
Bé,
doncs,
no res,
una gran satisfacció,
no?
I una...
o sigui,
recordar aquest temps
perquè crec que van ser
els millors temps
aquests anys,
pràcticament
fins a l'any 2000
dels xiquets, no?
A partir d'aquí,
doncs, bueno,
Déu dirà com maniran les coses, no?
Però jo crec que
els millors anys castellers
dels xiquets,
des de l'any 94
fins a l'any 2000-2001
han sigut els millors anys
dels xiquets, no?
Jo m'agrada bastant
demanar moments
de les impressions.
El Ramon,
demanar el moment
que l'Àngela,
l'Anxaneta
d'aquest 3 de 9
al forra fa l'Aveta,
què vas sentir
enmig de la plaça
de totes moltíssima gent
de xiquets?
Tornarà...
Era una colla
de nou en aquests moments.
Home,
vaig sentir
una gran...
una gran alegria,
una gran satisfacció, no?
Un gran, no sé,
eufòria,
gran...
No es pot explicar
en paraules, no?
S'ha d'estar allà
i s'ha de viure el moment, no?
Perquè donàvem
un altre pas important, no?
A Tarragona
havia hagut ja
una colla
de castells de nou
i, clar,
nosaltres no havíem
aconseguit arribar aquí, no?
Llavors donàvem
un altre pas important, no?
Que era, doncs,
tornar a posar
la ciutat
amb dues colles,
o sigui,
tornar a posar
la ciutat
amb dues colles de nou, no?
Tornar a buscar
la rivalitat
una mica,
la rivalitat sana, no?
Entre les dues colles,
vull dir,
aconseguir...
quan sempre que fas
una gran fita
aconsegueixes
que et vingui
gent nova,
vull dir,
aconseguir créixer, no?
Créixer com a colla
i créixer com a
castellers tots, no?
Perquè era una cosa
molt buscada,
perquè
tots els castells
quan els vas aconseguint
són coses
que darrere
hi ha molt de temps
d'assaig
i moltes hores
de treball, no?
I llavors,
quan surten,
doncs,
l'eufòria, no?
L'eufòria total,
l'alegria,
no ho sé,
els records
del que ha anat passant,
no?
En segons, no?
Bueno,
molta alegria,
en poques paraules.
Després et demanaré
un últim moment,
però abans,
no sé si tinc malentès
que el xiquet de Tarragona
per aquell concurs,
aquell mateix concurs
del 1908,
havien estat assajant
de manera important
un altre castell
que els xiquets
encara no havien assolit,
com era el 5 de 8.
Però, vaja,
em sembla recordar
que potser
les dues caigudes,
la del 3
i la caiguda
i potser més inesperada
de la Pila de Set
van frustrar una mica
aquestes tentatives
de dintre.
Sí,
sí,
és veritat.
Nosaltres havíem preparat
per Santa Tegla,
recordo,
el 5 de 8
i l'havíem preparat
amb moltes garanties
perquè havíem aconseguit,
vull dir,
a l'assaig,
col·locar els dosos,
el 5 de 8.
Jo crec que és l'única prova
amb la qual hem posat
dosos del 5 de 8
a l'assaig.
Després n'hem fet
diversos de 5 de 8
i els han descarregat
i han anat molt bé,
però
és el que t'ha de dir,
intentar un castell nou
sempre és intentar-lo,
treballar-lo,
però a més a més
que la gent,
que la colla
se'l cregui,
aquest castell.
Jo crec que és importantíssim
perquè també
si tirem una mica més enrere
vam fer el 4 de 8
amb l'agulla,
l'únic intent
que ha fet aquesta colla
i també era un castell
que la gent
no se'l creia
i era un castell
que hi era el pati
perquè teníem
un perfecte
Pilar de 6
aleshores
o Pilar de 7,
o sigui,
teníem un Pilar perfecte
i teníem un 4 a banda
que a més teníem
que descomplementar
alguns membres
del Pilar
i buscar una gent
que ens anés bé
pel 4
i això complementar-ho
i fer el 4 de 8
amb l'agulla,
tot i que el 4 de 8
amb l'agulla
és un castell molt difícil
i molt tècnic
i que, bueno,
que necessita molt d'assaig,
però jo un dels plantejaments
era aquest,
quan vam nosaltres
agafar les riendes
de la colla
era que aquest castell
el podíem fer
i ens el teníem
que creure
i vam lluitar
perquè la gent del pati
s'ho cregués,
crec que al final
no ho vam aconseguir
el 100%,
però sí que vam aconseguir
alguna cosa
perquè la prova
és tanca
que el vam carregar,
quan ningú donava
un duro pel 4
i així pel Pilar
ens va fallar
el que no ens tenia
que fallar,
coses incomprensibles
de vegades dels castells,
ens va caure el Pilar
i vam descarregar-ho,
o sigui,
vam descarregar el 4
i ens va caure el Pilar
però, bueno,
la feina estava feta
perquè havíem aconseguit
fer aquest castell
que era un castell
també molt important
i que t'obria moltes portes,
per això després
suposo que va vindre
el 3 de 9
i després va vindre
el 5 de 8
i després vam anar consolidant
tots aquests castells.
Li demano al Ramon Gomet
una última pregunta,
ara segurament
el ficaré en un compromís,
però li demano,
et demano en aquest cas,
que de tots els concursos
de castells
que has viscut,
ja no necessàriament
els concursos
que has estat cap de conya
o fins i tot
no necessàriament
els concursos
que hagis anat
com a casteller,
si hagis anat
com a públic abans
com a molts ens ha passat,
li demano
un moment,
un instant,
un record,
una fotografia
i ja sí
per qualsevol cosa,
l'alegria
d'un castell aconseguit,
pot ser el 3 de 9 en folre,
una conversa
amb la canalla
en un moment determinat,
una celebració
d'un castell,
una fita
que va veure
una altra colla
i que et quedessis
al·lucinat,
com també ens ha passat
a molt,
fins i tot,
la mala sort
d'una caiguda
en moments claus,
no sé si Ramon
es queda
en un, dos,
tres moments
d'aquests claus
de tots els concursos
d'aquests anys
que has viscut Ramon.
Mira,
jo,
home,
no està bé dir-ho,
però he participat
en molts concursos,
en moltíssims,
no?
No,
no està bé dir-ho,
no?
Sí,
bueno,
home,
no està bé dir-ho
perquè això demostra
que tinc una certa edat,
jo,
no?
I llavors,
però bueno,
he participat,
jo diria que des de l'any 72,
perquè jo aleshores,
jo vaig començar amb aquesta colla,
vaig començar tocant les graies
en aquesta colla,
llavors,
i vaig anar molts anys
amb les graies
i anar a els concursos,
evidentment,
no?
Perquè les graies formen
part fonamental
de les colles,
no?
Però,
ostres,
és difícil aquesta pregunta,
quedar-te en un moment,
jo crec que el moment
més gravat que tinc jo
a la retina
seria el descarregar
aquest 3 de 8
que ens va costar
tants anys,
no?
Jo crec que va ser
un moment especial
per tots,
no?
Perquè hi anàvem
tan al darrere,
vull dir,
la celebració va sortir
tant del cor de tothom
de dir,
ostres,
ho hem aconseguit,
no?
Això ens marcarà,
ens donarà ales
per fer coses noves,
no?
Jo crec que aquest
és el moment
meu,
el que passa és que,
a més a més,
és un moment
de molta gent,
no?
I sobretot de la colla,
no?
Però meu,
perquè jo hi pujava
a les hores
i ja feia anys
que hi pujava,
m'havien caït
molts 3 de 8
al damunt,
havia patit moltíssim
i jo crec que és
el millor moment,
aquest és el millor
i després me quedaria
evidentment,
doncs,
home,
amb haver carregat
el 3 de 9,
amb el 4 de 8 aquest
que hem comentat
que són moments
que tenen
un cert encant,
no?
Però jo si tingués
que treure un moment
per davant del 3 de 9
i per davant de tot
el que pugui fer
aquesta colla,
crec que el moment
de descarregar el 3 de 8
va ser el moment,
per mi,
eh?
Millor.
Vau dir adeu
a tots els fantasmes
d'un passat,
un 20 anys.
Sí, exacte,
perquè anàvem a fer el 3 de 8
i anaves amb aquella psicòsis
de dir...
I sorties de l'assaig
amb un castell pràcticament preparat
que havies col·locat
inclús l'acotxador
i sorties al carrer
i és que a vegades
ni el carregaves,
vull dir,
o justet el carregaves
i et queia,
no sé què passava,
vull dir,
hi havia una certa por,
una certa...
Sí que després
va haver-hi un canvi
generacional de gent
amb els castells
i molta gent
de les que havien començat
a pujar amb mi
van començar a deixar-ho
perquè ja eren gent
una mica,
doncs,
bueno,
gran i va començar
a entrar molta gent jove
i això,
doncs,
bueno,
va portar,
doncs,
no vull dir més ganes,
perquè suposo que és que ho feien
amants també posaven
totes les ganes del món,
però va portar un altre
tarannà i una altra manera
de fer les coses
i això va aconseguir,
van aconseguir
poder descarregar el castell,
però jo sí,
amb els,
repeteixo,
amb els moments
de la meva retina,
el moment del 3 de 8
és un moment inolvidable,
crec que és un moment
que recordaré sempre.