La una del migdia i set minuts ens acompanya el que, com dèiem,
ha estat durant 18 anys en director del Col·legi Públic del Serrallo.
Ha rebut la medalla Francesc Macià, que atorga la Generalitat
per reconèixer la seva trajectòria laboral i professional.
Peret, podríem dir que acaba de jubilar-se, però no ben bé del tot.
Després de 41 anys s'han dedicat a la feina, a la professió de l'ensenyament.
Claudi, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Jo em resistia molt a fer un currículum formal.
No cal que ho facis.
Perquè jo crec que, a través de la conversa que podem mantenir,
que sempre serà breu perquè 41 anys dedicat al món de l'ensenyament,
un món tan complex, tan viu, a més a més, no es pot resumir.
Primer que tot, enhorabona, felicitats.
Moltes gràcies, moltes gràcies.
Com va anar l'acte aquest de rebre de mans del president de la Generalitat, aquest guardó?
Doncs molt emotiu.
Prèviament havíem tingut aquí una reunió de tipus informativa a premsa
per part del delegat de la Generalitat, el senyor Sabaté.
I també va ser molt emotiu, perquè els companys me van elegir mi parador per fer, diguéssim,
dir quatre parades a la premsa.
I la veritat, quan me van preguntar per el guardó,
jo em vaig vindre baix perquè ja t'he dit abans que jo no esperava aquest guardó ni molt menys.
I després, l'entrega de la medalla per part del president de la Generalitat el dia 15 d'aquest mes,
doncs va ser molt emotiu, perquè, clar, quan te nombren i te diuen el currículum
ni totes les persones i entitats que han col·laborat o que han volgut donar suport a aquesta condecoració,
doncs jo, que no m'ho esperava, ho sigui, i això és evident,
doncs que m'he vaig emocionat molt i, de veritat, és una gratitud enorme
a totes les persones que han col·laborat amb tot això i, sobretot, a la Generalitat,
perquè jo crec que, en el fons de tot això, el que s'estava premiant no és a un mestre,
jo crec que és a la professió.
Que li fa molta falta, eh?
Me penso que sí.
Un reconeixement social a la professió de mestre.
De mestre.
D'entrada han sigut dos mestres, dos.
Una mestra i un mestre, els que han rebut la medalla del president Francesc Macià.
Dos mestres.
Aviam, el Claudi, si li preguntem segons què,
ell, òbviament, no explicarà meravelles del mateix.
És una situació molt incòmoda afal·legar la persona davant.
Però només una cosa.
El fet que el Claudi hagi rebut aquesta medalla és perquè darrere hi ha hagut moltíssimes persones
que han volgut que li donin a ell.
Sí, sí, jo...
I si ara sortíssim i parléssim amb algunes,
algunes, només algunes d'aquestes persones
que han estat directament relacionades des del barri,
des del mateix centre, des de l'amistat,
des del sindicat, des de la professió,
tothom han parlat molt bé del Claudi,
no perquè li hagin donat una medalla,
sinó que...
Aviam, Claudi, és així.
Jo sempre he sentit parlar molt bé de tu.
I no es coneixia en personal.
Jo t'acabo de dir que jo m'he limitat únic i exclusivament
durant tota la meva vida a complir la meva obligació.
I quan els companys me van elegir
per ser secretari d'un sindicat,
vaig complir la meva obligació.
El millor que jo sabia, perquè no entenia de res,
però...
I això ha sigut tota la meva vida.
L'he fet com a pare igual,
i no m'han donat cap medalla,
i l'he fet com a marit igual,
i no m'ha donat la meva dona a la meva medalla.
Encara ets a temps, eh?
Encara ets a temps que te n'en donin.
I ja dic,
i torno a repetir que és que jo no m'esperava això,
perquè això ho van fer a Esquerra meva.
I jo agraeixo, ja dic,
que ara m'acaba de confirmar la directora del Serrallo,
que hi haurà un acte en què jo presentaré la medalla,
allà del Serrallo, a tots els meus companys
i a totes les persones que invitin a elles
que hagin volgut col·laborar,
i jo se les feriré a elles,
perquè, en definitiva, ja dic,
que en el fons jo el que crec
és que el govern actual de la Generalitat
el que està veient o el que ha volgut premiar
és la professió.
És a dir, d'una vegada per totes
que volen ja d'una vegada
pujar una mica el nivell apreciatiu
dels mestres i de l'educació,
no solament en el valor que ja de per si ja ho té,
sinó que simplement,
doncs bé, que ahí està el mestre dia a dia,
i està el col·legi,
i està un projecte educatiu,
i jo crec que, t'acabo de dir abans,
que jo estic veient moviment en els col·legis, molt.
Sí, perquè de fet s'està qüestionant
tot el sistema educatiu,
però des de la mateixa professió,
des dels mateixos pares,
des de la mateixa administració,
la societat en general,
està qüestionant moltes coses de l'educació,
des de la pròpia llei,
que en aquests moments organitza
i regeix el que és el model educatiu
del nostre país,
fins a l'actitud i les aportacions
que fem tots des de la nostra posició.
Tot això s'està qüestionant,
i és bo que ens ho qüestionem, no?
Sí, sí, és bo això.
La crítica sempre fa que el professional
giri o revisi aquests continguts
que en principi no funcionen
en una escola per una determinada causa.
i la crítica sempre és bona
i nosaltres com a professionals
sempre hem admet la crítica
no només per part de pares,
sinó per part de col·lectius
com podria ser el vostre,
el periodisme, el que sigui, no?
i jo m'he vist moltes vegades,
però moltíssimes,
en revisar continguts
o en revisar el projecte educatiu
del nostre col·legi
i ho fem cada dos anys.
O sigui,
ho tenim per norma,
ara no ho sé,
però teníem per norma
nomenar cada dos anys
un conjunt de mestres
que revisaven el projecte educatiu.
Per què?
Perquè veien que al final
no estava fallant alguna cosa.
I això és així.
I t'acabo de dir també,
ara m'hi conec tan cap,
doncs que
per la meva tasca educativa,
per la sindical,
i perquè vaig néixer
en una altra comunitat educativa,
doncs viatjo molt
i m'adono
que el sistema educatiu
aquí a Catalunya
i a Tarragona
és comparativament,
i això que les comparacions
no són odioses,
doncs és boníssim.
Una de les coses
que a mi m'han donat
del pas d'anar a la jubilació,
a part de què volia,
no, no,
però és que estava una mica cansat,
és que arribaven
mestres al meu col·legi
amb un grau de professionalitat
i preparació enorme
i m'exigien a mi
coses que potser
jo ja no estava
a l'altura
de, per exemple,
a nivell informàtic
o a nivell idiomàtic
i totes aquestes qüestions
se m'estaven escapant
de les mans
i jo veia
que m'estaven exigint
cada vegada més
i això va ser
donar aquesta decisió.
Idiomes,
informàtica,
noves tecnologies,
tot això es pot aprendre,
hi ha altres coses que no.
Tu per què et vas fer mestre?
Ho recordes?
Sí, sí,
jo me vaig ser mestre
i ho he dit
ja en una ocasió
perquè ma mare
volia que fos mestre.
Ma mare volia
que jo fos mestre
i vaig ser mestre
per això.
Clar,
si ara s'ha picat
les circumstàncies
d'on vaig néixer jo
que jo vaig néixer a Cuenca,
doncs clar,
és que molt poques coses
més podia estudiar
perquè els meus pares,
el meu pare empleat de banca
i la meva mare
a casa,
em va de casa.
Però era una època
que es deia
em passa més gana
que un mestre d'escola.
Sí, així és.
I era veritat?
Era veritat.
40 anys, no?
Era veritat.
El que passa és que no salvaven
les classes partícules
que donaven els pobles,
els pobles on anaves,
sobretot aquí a Catalunya,
els pobles en aquells temps,
en els anys 60,
estaven molt ben considerats.
Al mestre.
A les zones rurals...
Era una figura respectada.
Exacte, exacte.
Esteven molt ben considerats.
I si eres un mestre responsable,
és a dir,
que treballaves
i la gent no veia,
doncs no te faltava mai el pa
ni los cuatro duretes para...
I tampoc era una època fàcil
per ensenyar
perquè encara estàvem
en època franquista.
I material molt poc, eh?
Material ben poquet.
Ben poquet.
Anava amb dimna-nimna
i poca cosa més,
segons com, no?
I tant.
Jo a la primera escola
que vaig tenir,
la Bisbal de Farset,
52 alumnes.
Quina ràtio!
52 alumnes.
Imagina't.
I amb diferents edats...
Sí, sí, sí.
Vaig agafar los paroles
perquè me lo van demanar
los pares,
però en definitiva
era de 4
fins a los 16 años.
41 anys fent de mestre
tens una visió,
crec jo,
privilegiada
de l'evolució
que ha fet la societat
a través de la població
més jove.
Aquells nens dels anys 60
res a veure amb els dels 70,
menys amb els dels 80,
i si parlem dels ara del 2000,
vaja,
és que és com si fossin extraterrestres,
no?
Hi ha hagut una evolució
molt gran,
molt gran.
Potser en alguns aspectes
no hagin guanyat molt
i d'altres penso que sí,
que s'ha guanyat bastant.
la joventut d'ara,
és a dir,
els nens que tenim ara
a les escoles
són uns nens
certament
consciencialitzats
en alguns aspectes
i d'altres
tenen algunes mancances
que no m'agradarien a mi
fer relació d'elles,
però podria ser que potser
alguns aspectes
de tipus familiar,
cultural,
d'aquella cultura familiar
que se n'ha escapat
de les mans
a mi el primer.
És una societat
molt complexa
la que tenim ara,
per tant,
és lògic
que es donin situacions
molt complexes.
Molt, molt, molt.
Els models familiars
han canviat,
hi ha molts problemes
familiars desestructurades.
Les diferents
estructures socials
i les diferents cultures
que s'estan introduint
en els col·legis.
La nova immigració
realment està fent
un canvi important.
Tinc en compte que en un col·legi públic
et pots trobar
entre,
normalment,
entre 15 a 17 nacionalitats.
Normalment, eh?
Normalment.
L'última estadística
del col·legi Serrallo
estava sobre 17 nacionalitats.
Això complica molt el dia a dia.
Molt.
I menys mal que,
ja dic,
des de fa dos anys
que van donar el cop
a la taula
amb aquella dimissió
en què jo vaig presentar
del col·legi Serrallo
de director,
l'administració
es va adonar que
els col·legis
necessitaven
una mica més
d'elements
de professorat.
I, efectivament,
en un any
s'està veient
que aquesta qüestió,
per exemple,
acabo de parlar
ara amb la mestra
i el cap d'estudi
d'allí del Serrallo
que estaven preparant
la classe
de,
el que estem dient
la immersió.
I estaven preparant
la classe.
Aquest alumne,
per què?
Aquest alumne,
per què no?
Aquest ja surt
d'aquesta classe.
És a dir,
i això no ho tenien.
Hi ha qui diu
que realment
per fer una anàlisi
sociològica
d'un col·lectiu
d'una comunitat
només cal anar-hi
a una aula
de primària
a l'escola
i te n'adones
immediatament
de com és
aquella societat
més immediata.
Qui la composa,
quin és el nivell...
Els mestres tenim
aquesta perspectiva,
tenien la facilitat
per haver estat
dintre d'una aula.
Així és.
A més,
els pares i les mares
quan parlem amb els mestres
expliquem unes coses
i els nens i nenes
són els que realment
posen
en clar
realment
com són les coses.
I tenir en compte
els pares...
No enganyen.
Tu m'has dit
ja ben com a mare
que moltes vegades
que el mestre
se n'adona
a través del nen
de les problemes
que té a casa seva.
Perquè el nen
no diu mai
cap mentida.
Mai.
ho diu ben clarament
i sense que el mestre
demani coses al respecte
simplement
a l'hora d'escriure,
a l'hora que tinc un problema
moltes vegades,
quantes vegades
m'ha vingut un nen
al meu despatx
dient-me que tenia un problema.
Moltes.
Al respecte
t'he de dir
una anècdota.
Fa,
no sé si
vuit o nou anys,
jo tenia la costum,
no sé si bona o mala,
de col·locar-me
sempre a l'entrada
del col·legi
a veure entrar
tots els meus alumnes
i al sortir
igual
m'hi col·locava.
No sé per què,
ningú m'ho ha dit
ni ningú.
I aquell dia,
un dia,
ja t'he dit
fa vuit anys,
tenia de donar
una conferència
sobre
el col·legi
i la salle,
tenia de donar
una conferència
sobre
el fracàs
de l'educació.
No sé,
havia fet
dos o tres
escrit al diari
i bueno,
se veu que el director
de la salle
va pensar que podies
explicar coses
sobre el tema.
I jo aquel dia
tenia d'anar.
Doncs bé,
aquell dia
estava vient
a l'entrada
del col·legi,
vaig veure que un nen
me mirava molt
atentament,
jo le vaig mirar
atentament
perquè resulta
que era un gran
amic meu,
no una alumna,
no,
era un gran amic meu
perquè molts dies
m'esperava
al pasillo
que abans d'arribar
a l'escola
i una vegada
me contava un xiste.
Aquell dia
se me va clavar
els ulls
als meus ulls
i va començar
a plorar.
I jo,
de prisa corrent,
ho vaig agafar,
me lo vaig introduir
al meu despatx
i le vaig preguntar
què va preparar.
perquè va plorar
i ell me va dir,
segurament el millor
està escoltant,
me va dir
que és que
s'havia separat
som pares a mare.
I bueno,
jo ho vaig intentar
per tots els mitjans,
mira,
és una cosa
que passa,
dos persones,
en fi,
ho vaig intentar
aplacar.
Jo tenia
la meva conferència,
la tenia escrita,
la portava a la cartera
i quan vaig arribar
a l'Arsalle
li vaig ensenyar
als alumnes
que m'estaven escoltant
que els folis
de la conferència
li vaig dir
aquesta era la conferència
que us tenia de donar,
però resulta
que el fracàs escolar
ho acabo de viure
avui dia al meu col·legi.
Això és el fracàs escolar.
Aquest nen
va tindre un fracàs escolar,
efectivament.
Pot ser
que ara està triomfant
a la vida
perquè únicament,
no solament,
la persona
se refa a vegades.
A mi m'han contat
que aquest nen
s'ha refet.
Bueno,
un nen que ara tindrà
18 o 19 anys.
Aquest nen s'ha refet.
Però en aquell moment
li va caure el món
a sobre.
Li va caure el món
i no solament
parlo d'aquest fet
de la separació
del paramar,
que podria ser
un altre,
no sé,
el que sigui,
o aquells nens
que me venien...
Problemes econòmics,
problemes de tota mena.
Sí, de tota mena.
Venien a l'escola
sense desayunar.
I una vegada
que em vaig preguntar
per què van dir
que és que la nevera
estava buida.
i aquí arriba
i des del centre
dius doncs
els hem de
recolzar
i no només
donar-los coneixements.
Jo vaig comentar
els companys
i em van dir
això s'ha de solucionar
d'un altre
i van posar
tota
el que diuen aquí
tota l'eina.
S'hi va bucar
molta gent.
Molta.
Per aquest tema
del menjador
i per poder donar...
Perquè potser
el millor
no estaria aquí.
Perquè els números vermells
sortien per tot arreu,
no?
Per poder donar
suport
i ajudar aquests joves.
Hi va haver un moment
en què els deutes
del menjador
del col·legi Serrallo
entre les associacions
de veïns
que envolten
el col·legi
i les quatre.
Les quatre,
una,
la del Serrallo,
la del Carmen,
la del Torres Jordi
i la de la plaça
d'aquella.
Dels carros,
de la zona
que va passar
els carros.
Exacte.
Les quatre
em van donar
un bon donatiu
i a més a més
un matrimoni
totalment anònim
que jo encara
no sé on viu
ni...
Em van sufragar
tot el deute
del menjador
que estaven ja
en el quart any
de funcionament
i encara devia
el primer any.
Clar,
per un deute
de menjador
que caldria explicar
als nostres oients
que tenia aquest deute
perquè justament
s'estirava
cada cop més
per poder alimentar
molts nens i nenes
que a casa seva
tenien problemes.
Abans com vas dir,
fa dos anys
que jo vaig dir
que presentava
la meva dimissió
si no se solucionava.
Claudi és així,
vull dir,
intenta fer les coses
i si no surten
doncs dona el cop
de puny
a la taula
i diu...
Potser...
Vas dir,
mira,
hi ha de perdidos al riu
que diu aquell,
no?
Sí, sí,
així va ser.
Potser a lo millor
va ser...
La meva dimissió,
la meva presentació
va ser utilitzada
a nivell polític,
no ho sé,
jo no vaig...
Jo l'únic que volia
era solucionar
el meu problema personal
que jo tenia
al meu col·legi
i res més.
Jo volia una mica
més d'ajut
i ja està.
I jo l'única visió
que vaig tenir
és presentar
la meva dimissió.
se van solidaritzar
absolutament
tots els directors
públics
d'aquí de Tarragona,
tots,
absolutament,
i va haver
una gran manifestació
i jo potser això
podria ser
que va ser
el pistoletazo
de sortida
perquè
el que t'acabo
de comentar ara
jo veig ara
una mica més
de moviment
a les escoles,
sobretot
a los col·legis públics.
Alguns col·legis públics
funcionen molt bé
i això és impeminable
però d'altres,
clar,
com el nostre
tenia certs problemes
i mira que
he intentat
per tots els mitjans
a vegades
estar
al cap de banda
de les tecnologies,
per exemple.
Me comentaves
que fa
4 o 5 anys
vaig invitar
a la inauguració
d'un gabinet d'idiomes
que això
no hi ha
en cap col·legi
de Tarragona
gràcies a l'aportació
del port de Tarragona
i a una mesta
que m'acompanyava
de Lazarillo
a demanar
per totes les empreses
del Serrallo
i així van construir
el gabinet d'idiomes
o
la
o aquesta
aula
de
parabolets
que tenim
que gràcies a una mestra
i bueno
i aportació
entre los pares
i així
i tenim un col·legi
en funcionament
o tenen un col·legi
en funcionament
i amb una aula
d'informàtica
que és una meravella.
I un col·legi
que abans
també
ho recordava
el Claudi
va patir molt
quan els aiguats.
Molt, molt, molt.
Va ser una època
molt terrible
de les més dures
que ha viscut
a l'escola, no Claudi?
Molt, molt.
va ser, jo ja t'he dit abans
que quan tinc febre
de la grip
és com un malson encara
encara m'hi ve a la memòria
aquells
va ser molt, molt dolent
perquè me van ocorrir
anècdotes
molt
molt dolentes
molt dolentes
de comptar
i tot
per exemple
a les 7 del vespre
d'aquí dia
em faltava
un parvulet
de 3 anys
i això
m'ho va fer
perquè una mare
la mare
dient-me
que faltava
el seu parvulet
i jo sabia
estava segur
que els parvulets
estaven tots recollits
per la coordinadora
de parvulets
els tenia tots recollits
el que va passar
és que
els edificis
de Torres Jordi
la majoria
en vista
que això
estava una mica
en perill
els van treure
a la zona
sindical
i una família
va recollir
aquest nen
perquè els seus pares
estaven treballant
i a les 7 del vespre
aquests pares
no sabien
on estava
el seu parvulet
i la mare
dient-me
per telèfon
que su marido
me mataria
si no ho trobava
i jo sabia
que allò estava
però bueno
a les 7 del vespre
i amb tota l'atenció
acumulada
a les 7 del vespre
vaig telefonar
a la policia
perquè era octubre
i no es veia
me va acompanyar
al col·legi
i amb aigua
quasi al ginoll
vam buscar
per tot arreu
i a armaris
perquè jo sabia
que els nens
quan tenen por
s'amaguen
però és que prèviament
jo abans
de desal·lojar
el col·legi
amb el consergi
li vaig dir
Enric
anem al col·legi
una altra vegada
perquè jo he llegit
que quan el nen
el parvulet té por
s'amaga
i vam mirar
per tots els armaris
i no vam trobar res
o sigui que
jo estava segur
que el col·legi
s'havia de desal·lojar
però no és una mica
anècdota
el dia següent
encara faltava
un nen de 14 anys
on estava
és que resulta
que no havia anat
a classe
i s'havia anat
amb sa mare
no en son pares
s'estaven
en son pares
i s'havia anat
amb sa mare
18 anys
al capdavant
del col·legi
del Serrallo
41
fent de mestre
un currículum
que més enllà
de ratlles i ratlles
el que sí
fa perfectament
és prestigiar
aquest ofici
aquesta feina
de mestre
no diem professor
diem mestre
que és una paraula
que cal subratllar
no t'has jubilat del tot
ell diu que va al Serrallo
perquè li agrada
el cafè d'allà
però jo imagino
que no és el cafè
el que fa que estigui
constantment
allà al Serrallo
i amb els seus companys mestres
és un amor reflexiu
o sigui
recíproc
i no més que res
perquè és la carencia
la carencia
però el contacte
amb els alumnes
encara
no
amb els alumnes del col·legi
no
perquè no em vull
alguna classe
algun reforç
alguna cosa
sí que l'estic
però ja és a nivell
diríem
d'una entitat
aquesta
no governamental
de voluntariat
tasca de voluntariat
res més que això
i doncs
aprofitant una miqueta
aquesta experiència
de 41 anys
que és ben poca
és
la medalla
per cert
l'has portat Claudi
jo m'he vist
la medalla
aquesta
Francesc Macià
ben bonica
Generalitat de Catalunya
medalla
president Macià
a Claudi
i a Aguilar
2004
una medalla
que ell diu
que no és per ell
que és per una
professió
però jo crec
que també
ha de viure
el seu minut
de glòria
41 anys
de professió
i ofici
i una de les recompenses
més importants
és aquest reconeixement
de bona part
d'aquesta ciutat
molta gent
que no coneix
ell personalment
però que l'admiren
i li agraeixen
molt la seva tasca
Claudi
gràcies per venir
i jo crec que podrem
parlar en una altra ocasió
perquè podem explicar
moltíssimes coses
quan vulguis
i estic a la teva disposició
i de Ràdio Tarragona
ha estat un plaer
de veritat
molt bon dia
adeu-siau
moltes gràcies