Una part important d'aquesta xarxa de camins avui en dia pateix problemes de degradació molt importants.
Un d'ells, en teoria, o fonamentalment, és el menys greu, és que s'embarlissen.
La vegetació els tapa i aleshores no hi pots passar.
Dir que és el menys greu perquè amb una desgrossadora o amb unes tisores pots tornar a obrir.
Els problemes més greus són els d'erosió, que és quan no es mantenen, l'aigua es desfà,
o el trànsit de motos o, senzillament, a vegades, la completa destrucció.
Perquè, sense saber-ho, a vegades, per obrir una pista forestal són destruïts.
Senzillament, a vegades, purament per ignorància, perquè no sabem què hi són,
perquè no surten els mapes, perquè la persona que porta l'excavadora ningú li ha dit res,
encara que pugui ser un camí ben conegut per els excursionistes locals o per altra gent.
A vegades també trobem, no sé si és el cas de les comarques de Tarragona,
camins que sempre han estat en llocs de pas i que en un moment determinat s'han restringit
i ens trobem una cadena o una tanca. Això també passa, no?
I tant, aquest és un dels altres problemes que s'enfrontem.
A Mallorca, aquest problema ha sigut gravíssim, perquè, clar, ara tothom té clar per on passen les carreteres
i abans tothom tenia clar per on passaven els camins.
Però aquests camins tradicionals han deixat de ser útils per al trànsit normal habitual,
per anar d'un poble amb un altre. Avui en dia no hi anem per els camins de ferradura, evidentment.
Però, en canvi, el que ens estem adonant és que serveixen ara per altres coses.
Serveixen, per exemple, per entendre una mica millor el passat, per on passaven els avis,
i de què vivien, i per on arribaven uns, per on arribaven els altres.
Serveixen per passar-nos-ho bé, per entrar en contacte amb aquests espais rurals i naturals
tan fantàstics que tenim. Serveixen per propòsits educatius,
per arribar a certes zones, tenen funcions també de seguretat, etcètera.
Però tot just n'estem adonant ara, i quan des de fa un temps havien deixat de ser valuosos
perquè havien deixat de complir les funcions que tenien.
I, per tant, és un moment, ja et dic, molt delicat.
Entre un dels problemes són els que dius tu, gent que, com per aquí ja no hi passa ningú,
doncs llauro el camí, perquè total ja no serveix per res, i és llauro aquell camí.
I això no està bé. De dret a llei no es pot fer, ja també és un camí públic.
Continua sent públic, encara que estigui tapat, embardissat, encara que no es faci servir.
En el llibre, exactament, el que no fas és inventar-hi aquests camins.
Com ens presentes aquest llibre?
Mira, el llibre té dues parts molt diferenciades.
La primera part, a més l'hem fet amb en Xavier Campillo,
que és un molt bon company i un excel·lent coneixer d'aquests temes.
Jo diria que és el màxim expert a Catalunya i probablement a l'estat espanyol.
La seva tesi doctoral va anar precisament d'aquests temes.
I en aquesta primera part el que fem és presentar el que és un camí tradicional.
I parlar de quins són els tipus, de quines són les característiques,
de per què són interessants.
I parlar una mica, encara que molt breument, de l'evolució de les comunicacions.
És a dir, d'on venen aquests camins, per què s'hi han servit.
i veure'ls que es formen part integrant de la història de la mobilitat,
de la nostra mobilitat com a societat.
Ara tenim autopistes com a conseqüència del nostre progrés a l'hora de moure's.
Però si vas enrere el que et trobes són aquests camins.
En la segona part el que hem fet ha sigut escollir 10 camins,
un per comarca, una mica també per demostrar que tot arreu hi ha camins interessants.
I el que fem és descriure per què és valuós aquell camí.
Tant des d'un punt de vista del seu valor constructiu,
és a dir, si té obra davant-posteria feta amb pedra seca,
si té murs, etcètera, etcètera.
El mateix traçat, a vegades només el mateix traçat ja és molt valuós.
La majoria de gent que va per aquests camins sempre comenta després
que si agafes un camí tradicional no et canses tant, com si vas por ahí.
Doncs això és degut a que el traçat està molt ben escollit.
Parlem d'això, d'aquests valors, de constructius,
però també del patrimoni al qual el camí dona accés.
És a dir, per posar un exemple clar i que a més surt el llibre,
arribar al castell de Mirebet per l'antic camí de ferradura
que feien servir els mateixos cavallers templers
o fer-ho per el camí, la carretera asfaltada nova,
l'experiència no és la mateixa.
Aleshores, ja està bé que es pugui arribar en vehicle, probablement,
però si un vol entrar una mica i conèixer aquest passat tan fantàstic
del castell tan ple de Mirebet,
poder-ho fer per un camí de ferradura és una guia immillorable,
una manera fantàstica d'entrar-hi en contacte.
És a dir, el castell, paradoxalment, necessita dels seus humils camins
per realment poder transmetre tot el que ha de transmetre.