Avui saludem el Jordi Tinyena aquí al matí de Tarragona Ràdio,
però diríem amb un escenari diferent.
Avui el Jordi Tinyena no ens visita com a col·laborador habitual
del punt de lectura, aquest home que habitualment
cada setmana al matí ens parla d'autors, autores,
dins del que és tota la història, de la literatura catalana.
Avui li agradi més o menys, ens ha de parlar d'ell mateix,
perquè ell injustament és el protagonista
de la trobada d'escriptors del camp de Tarragona.
Aquest vespre es farà aquesta trobada
que organitza el col·lectiu d'escriptors del camp de Tarragona.
La cita serà a les 8 del vespre a l'aparatori romà.
I com dèiem, l'escriptor convidat d'aquesta trobada
és en Jordi Tinyena. On dia, Jordi?
Hola, Jordi.
I que difícil que es deu fer parlar d'un mateix, no?
Sobretot quan s'està tot el dia parlant d'altres,
o bé a les aules, als alumnes o a la ràdio, en aquest cas,
quan cada dimarts parlem d'altres autors i autores.
Doncs efectivament, despullar-se davant de tothom,
encara que sigui literàriament,
sempre és una mica vergonyant, no?
Fa una mica de vergonya.
Però bé, suposo que és una servitud inevitable
de l'ofici d'escriure.
Home, no vull ser impertinent ni de bon tros.
El que és molt interessant d'aquest tipus de trobades
que fa el col·lectiu d'escriptors del camp de Tarragona
és que jo, a mi la veritat és que no m'ha agradat mai
això quan fan homenatges a la gent,
o quan és molt gran, o quan s'amori, perdona.
sinó que facin homenatges quan les persones estan en la seva maduresa,
quan encara tenen molt de camí per fer.
No hi ha tendència a fer homenatges o a fer trobades
que tinguin com a centre una persona que estigui viva i en plena forma.
És veritat.
Jo prefereixo no dir-ne un homenatge, em sembla excessiu.
Jo em sembla que és una sessió de divulgació
dedicada a un escriptor, que em sembla més modest i millor.
Però sí que és veritat que no es solen fer, que no són habituals.
Afortunadament, d'un temps en sa, no només aquí a Tarragona,
sinó a altres llocs, s'ha començat un procés de posar-se al dia
en el que és donar a conèixer els autors de la literatura catalana
al gran públic.
I, per tant, aquest tipus d'actes, com el que protagonitzarem aquesta nit,
o d'altres, de lectures de textos i tal,
comencen a ser afortunadament freqüents.
Tens raó, probablement la paraula homenatge no és la més encertada,
però sí que suposa un cert reconeixement a tota una obra literària, no?
Mal m'està dir-ho, segurament, però suposo que sí.
És a dir, és un tipus d'acte que, lògicament, només es pot fer
a escriptors que ja tenen una determinada obra escrita,
perquè no té gaire sentit dedicar una sessió íntegra
a autors que tenen molt poca obra publicada.
Preparar l'acte d'aquest vespre, entre altres coses,
segur que t'ha implicat fer una revisió molt personal
de tota la teva trajectòria literària.
Això ja es posarà en escena, es compartirà aquest vespre
amb tot el públic que vulgui assistir-hi.
Val a dir que l'entrada és absolutament oberta a tothom qui ho desitgi.
Però sí que segur que t'ha fet aturar-te,
és com mirar un vell àlbum de fotos, no?
Mira, te'n recordes quan vam anar allà?
Ai, te'n recordes?
Quan mirem fotos, hem tirat?
Sí, sí, sí.
Doncs el mateix, però repassant llibres, repassant obralitat.
Sí, jo me'n recordo aquest llibre, això no em va acabar d'agradar,
sí que em va agradar, aquí em vaig deixar fascinar
per la història que estava explicant.
Ha passat una mica això?
I tant, i tant.
I jo estic molt agraït a la gent que ha volgut dedicar-me a aquesta jornada,
i estic molt content, a més a més,
amb la gent que ha portat l'organització,
concretament el meu Rosa Comas,
per part de l'Ajuntament de Cultura,
perquè l'ha fet magníficament bé.
I, esclar, han editat un opuscle molt ben editat,
han editat un conte,
ha creat una pàgina web,
els cartells, en fi,
una feina molt ben feta i molt bona.
Però, esclar, a mi m'ha tocat,
hi ha una part de feina que em toca a mi,
que és la que tu dius, revisar, no?
Diuen, de què parlaré?
Què explicaré, no?
I com que has de parlar de tots els llibres,
i per què els escrius, i com els escrius, i tal,
efectivament et veus obligat a repassar-los.
Jo soc molt mal lector de mi mateix,
perquè m'agrada molt poc corregir l'obra una vegada publicada,
i no hi torno, doncs la veritat és que
la majoria dels llibres no me'ls havia tornat a mirar.
Estaven fets i s'ha acabat, no?
Però per què ho fas, això?
Jo t'ho he sentit a dir alguna vegada,
perquè dius, i ara, com toqui alguna cosa,
segur que allò com si fos un castell de naips, de cartes,
com toqui aquesta peça, no sé, no sé.
Abans de publicar arriba un punt
en què ja no saps si allò està bé o no està bé,
i llavors ho has de deixar.
És que és una qüestió de supervivència, no?
Tu ja ho has llegit, ja ho has retocat,
ho has deixat a llegir amb una altra persona,
però arriba un moment en què tu ja no hi veus res.
A tu et sembla o molt bé o molt malament,
i tu has de treure-ho de sobre, no?
I la manera de treure-ho és donar-ho,
i si a l'editor ja li sembla bé,
doncs deu ser que està bé,
i tu t'anarà en fies, no?
I una vegada publicat,
jo no em rellegeixo per una raó molt simple,
és a dir, hi ha molts llibres a llegir, no?
Clar, jo els meus ja els conec,
no cal que me'ls llegeixi, no?
Però això et fa emportar-te alguna sorpresa
quan els agafes al cap d'uns anys, com és ara, no?
Clar, hi ha llibres que té 8 o 9 anys.
Doncs, esclar, ara me'ls he mirat
per triar alguns textos per llegir a la sessió,
i, esclar, doncs és com mirar fotos, efectivament.
Tu te n'adones de...
O veure imatges teves
de quan vas presentar aquells llibres,
que, esclar, eres bastant més jovenet.
I què en penses dels teus primers llibres, Jordi?
Doncs jo estic molt satisfet dels meus primers llibres,
francament.
No sento cap fals pudor per dir-ho.
Del primer llibre, que és Mort a Menorca,
a mi em continua semblant un llibre,
un bon llibre.
Em continua semblant un llibre sorprenent.
I encara pregunto com vaig tenir l'agosadia
d'embarcar-me en aquella aventura,
perquè la veritat és que n'estic molt satisfet.
I del segon encara més,
perquè és un llibre que el vaig fer amb molt, molt, molt, moltes ganes.
Perquè hi havia llavors La guerra a Bosnia,
és un llibre que parla d'aquest tema,
i jo estava molt emocionalment tocat
pel conflicte aquell,
i, vaja, va sortir a molt plisplats.
Tu ets professor de literatura,
professionalment t'hi dediques a explicar literatura
a aquells alumnes que volen aprendre.
Sí, sí.
Diem aquells alumnes que volen aprendre.
Aquest és un altre dels temes.
Però, aviam, una pregunta molt fonamental.
Quan et vas plantejar que volies escriure?
Allò ja de jovenèria,
feies les teves poesies, els teus contes,
perquè, clar, això també hi ha...
Hi ha molta literatura en tot això, no?
O un dia, de sobte, dius
jo també puc escriure, o jo vull escriure,
o necessito escriure, perquè és diferent, no?
Sí, jo m'imagino que la majoria
dels estudiants de lletres,
de les estudiants universitaris de lletres,
en un moment o altre es planteien escriure.
Em sembla que és un mal comú, no?
Que donin el pas o que no el donin,
i ja és una altra història,
depèn de la biografia de cadascú
i de les oportunitats.
Però jo vaig començar a pensar
que podia escriure estudiant la carrera,
i, de fet, vaig començar a escriure estudiant la carrera.
Però no vaig fer res acabat,
no va arribar enlloc, no?
I no va ser fins molt més tard
quan vaig començar a escriure les versions
pels meus alumnes, versions dels clàssics,
que em vaig plantejar, doncs, dir,
bueno, hi ha que escrius llibres,
i hi ha que tens publicats set o vuit llibres,
tots de versions,
doncs, per què no tires a la piscina, no?
O sigui, escriu-ne un en el qual
la història també sigui teva,
no només la paraula, sinó l'estructura
i la història.
I llavors va ser quan em vaig decidir escriure.
Però una mica abans,
això és una cosa que no he explicat, em sembla,
no acostumo explicar-la.
Alguns anys abans d'això
havia escrit una novel·la
sortosament desconeguda
i l'havia enviat amb un premi,
amb un del primer premi Ramon Llull.
El primer premi Ramon Llull
de l'editorial Planeta
i jo vaig concursar amb una primera novel·la,
la primera que vaig escriure,
que vaig escriure encara màquina,
estàvem parlant de fa molts i molts anys.
Doncs sí, perquè escriu en màquina.
Sí.
I no va guanyar, naturalment.
Va guanyar,
va guanyar un gran escriptor,
va guanyar el Joan Perucho
amb les aventures del cavaller Cosmes.
Però jo vaig escriure aquella novel·la.
Després la vaig llançar.
Aquella és l'única novel·la que he destruït.
La vas llançar?
Sí, sí, la vaig llançar al foc
a Montsenyans.
No me'n penedeixo gens, eh?
Sí que era terrible.
D'alguna m'ho expliques?
Jo la vaig guardar uns quants anys,
que quedi clar que la vaig guardar,
i vaig estar dubtant molt
si aprofitar-la,
si no aprofitar-la,
refer-la,
però finalment em va semblar
que allò havia de quedar mal que era,
una provatura,
un esbós de novel·la,
i que ja havia fet el seu fet
i que ja la podia llançar.
Aquella va ser la primera novel·la.
L'última encara està per veure,
per veure'l al públic,
perquè jo crec que ja la tens feta.
Està acabada, efectivament.
Està acabada i revisada
i està en mans de l'editor, també.
No sortirà per Sant Jordi,
i a Sant Jordi hi ha molts llibres,
hi ha massa llibres,
i per tant sortiré més tard de Sant Jordi,
segurament a la temporada de tardor,
cap a l'octubre.
Serà la novel·la més immediata
després de l'ombra del coronel.
Sí, sí, sí.
Durant uns anys vaig escriure molt seguidet,
va haver-hi algun any
que va haver dret dos llibres al mateix any,
i els altres van sortir un darrere l'altre,
i després he agafat un ritme d'escriptura
una mica més pausat,
més tranquil.
I això va com va?
Això va com va, sí,
no és voluntari.
L'ombra del coronel és del 2002,
aquesta sortirà encara dintre del 2005,
per tant,
amb un lapsus d'uns tres anys.
No és un temps exagerat,
és un bon temps,
però no és cap decisió,
sinó que, bé,
la vida et porta per uns camins o pels altres.
Probablement no li correspon al Jordi Tinyena
fer una invitació àmplia als oients
que vinguin aquest vespre a l'apratori
per aquesta modèstia que dèiem,
però realment serà un acte planer,
atractiu,
obert a tothom,
en el que es coneixerà
i es parlarà de l'obra del Jordi Tinyena,
però sobretot es parlarà de literatura,
del plaer d'escriure i del plaer de llegir, no?
Sí, fonamentalment.
El gran protagonista,
jo em considero un intermediari en aquest cas,
el gran protagonista és la literatura,
són els lectors el protagonista,
perquè jo no sé per què escriuen altres autors,
però jo sí que sé per què escric,
jo escric perquè em llegeixen,
no per llegir-me jo,
jo escric perquè em llegeixen.
Si són molts o pocs,
ja s'haurà altra història,
però jo sí que vull convidar
tots els lectors meus i no meus
a que participin d'aquesta trobada.
Doncs no s'ho han de perdre,
les cites aquest vespre a les 8 al pretori Romà,
allà a la plaça del Rei,
l'entrada naturalment oberta a tothom i lliure.
Jordi Tinyena, gràcies.
A vosaltres.
Enhorabona i ens retrobem el proper dimarts,
ja vestit de col·laborador,
ja no seràs el protagonista,
ho sento,
un minut de glòria,
ja l'has tingut,
la setmana vinent recuperem la normalitat.
Moltes gràcies, bon dia.
Adeu.