Aquest so és inconfusible, sobretot per les persones d'una edat ja mitjana o avançada per moltes generacions.
Aquest so inconfusible és el del nodo, el que identifica aquells noticiaris de l'època de la dictadura, de l'època franquista.
Avui volem recordar un aniversari del que s'està parlant molt aquests dies en diferents mitjans de comunicació.
Avui volem des d'una òptica local, des d'una òptica tarragonina, fer una referència històrica a la mort del dictador Francisco Franco.
Diumenge vinent farà justament 30 anys de la mort de Franco.
I com a cap d'estat, com a cap de l'estat espanyol que va ser durant 40 anys, Franco va visitar la ciutat de Tarragona en 5 ocasions.
Fa un moment, en el sumari del programa dèiem en 4 ocasions, en realitat va visitar Tarragona en 5 ocasions.
I avui des d'aquesta òptica local, des d'aquesta òptica tarragonina, volem recordar aquestes 5 visites i el seu context històric.
A més a més, volem analitzar el moment social i polític que vivia la ciutat en el moment de la mort de Franco ara fa justament 30 anys,
com era Tarragona el novembre del 1975.
Per això, avui hem convidat el matí de Tarragona Ràdio a l'historiador i cap de l'arxiu municipal de l'Ajuntament de Tarragona, el Jordi Piqué.
Jordi Piqué, bon dia.
Hola, bon dia.
5 visites, molt separades en el temps, les que va fer Franco a la ciutat de Tarragona?
Bé, jo crec que n'hi haurien 4 que es podrien agrupar dintre del que podríem denominar la plenitud del règim franquista,
i que són una del maig del 1949, una altra del juny del 1952, l'octubre del 1957,
i la darrera en aquest període, el juny del 1963.
Després, ja més endavant, en trobarem ja una altra, que serà el juny del 1967, que aquesta ja serà l'última.
Podem dir, doncs, que gairebé en un període concret del mandat de Franco,
cada 4, 5, 6 anys, aproximadament, el cap de l'Estat feia aquesta visita a Tarragona.
Eren visites?
En quina situació, en quin context, en quines característiques?
Bé, la primera visita, la del 1949, que és la primera vegada que vindrà a la ciutat després del final de la Guerra Civil,
és a dir, 10 anys, gairebé 10 anys després del final de la Guerra Civil,
és una visita que sembla com si vingués de pas.
Vé de fer una gira per Sant Carles de la Ràpita, Tortosa, Flís, on ha anat a visitar la central,
Mora i Reus, i arriba aquí a Tarragona, a l'Ajuntament de Tarragona,
on hi ha les autoritats que l'esperen, a tres quarts de sis de la tarda,
i fa una recepció ràpida, i ràpidament torna a sortir, ja agafa el cotxe oficial,
torna a sortir, baixa pel Passaig de les Palmeres, fins a arribar al port,
on puja el creuer Méndez Núñez, i se'n va cap a Barcelona.
És a dir, una visita a Llampec, que dura gairebé mitja hora, tres quarts.
És una visita, però no és una visita, com podríem entendre, com seran les posteriors.
Una visita protocol·lària, podríem dir, que és la primera que fa deu anys després
del final de la Guerra Civil.
La dels 52 és diferent?
La dels 52 ja és una visita en la qual aquí hi ha tota una sèrie d'actes,
rebrà per primera vegada la medalla d'or de la ciutat,
i inaugurarà el pas dels trens directes que anaven de Barcelona a Madrid
i que a partir d'aleshores ja passaran per Tarragona.
Aquí hi ha una fotografia, que es veu un cartell de grans dimensions
per un dels carrers on havia de passar el dictador,
que actualment deia «gràcies a vos, Caudillo d'Espanya,
el passo de los trenes directos Madrid-Barcelona por esta capital
anhelo ferviente de la misma y de su provincia se ha cumplido».
Hi ha també una altra fotografia d'aquestes imatges
que es veu tota la plaça de la font plena de gom a gom.
Hi ha una pancarta que diu «lo que no conseguimos durante la República
i la monarquia lo hemos conseguido contigo, gracias, Franco».
Era la referència al pas dels trens directes que anaven de Barcelona a Madrid,
que realment era una petició que la ciutat,
les autoritats de la ciutat i les associacions civils
havien demanat des de feia molts anys.
Hi havia demostracions de fervor respecte al cap de l'Estat?
Es demostra en aquesta, o no sé si en aquesta i en posteriors visites,
aquestes demostracions populars de suport al cap de l'Estat?
Jo crec que això es demostrarà en totes les visites.
A veure, també hem d'imaginar-nos com era no només Tarragona en aquells anys,
sinó també com era Catalunya i com era Espanya,
un país bastant aïllat del món.
Aleshores, que per unes hores o per uns dies o durant un sol dia
hi hagi a la ciutat la materialització en la persona del dictador
del que és el poder,
un poder aleshores dictatorial i omnipresent,
un poder total, absolut,
fa que Tarragona sigui el centre del nostre món.
Com a mínim és el centre d'Espanya durant aquell dia,
perquè tenim el dictador aquí, a casa nostra.
Jo crec que la fascinació aquesta que desperta el poder,
i en aquest cas el poder dictatorial,
doncs envoltada per tota la litúrgia del règim,
cartells i banderoles espanyoles pertot arreu,
una demostració de les forces d'ordre públic
per tots els que res on ha de passar,
uns cotxes impressionants en els quals hi va ell i la seva comitiva,
que no els havia vist mai ningú a la ciutat,
tot això desvetlla com a mínim curiositat,
i per tant la gent hi va.
El fervor, doncs, òbviament, esclar,
hi havia moltíssima gent,
hi ha tot el que se'n diu aquell franquisme sociològic,
doncs que hi haurà moltíssima gent
que combregarà molt amb els principis del règim dictatorial
i que seran franquistes de socarrel,
sí, sí, sens dubte.
Avancem, doncs, en el temps.
La tercera visita és la de l'any 1957?
Sí, en aquesta visita de l'any 1950...
Bé, les dues primeres visites es fan
sota el mandat de l'alcalde Enric Oliver Martínez,
i després ja la següent, la del 1957,
hi haurà d'alcalde el Rafael Sant Romà Anguiano,
i en aquesta visita es farà el que podrem veure
que serà una de les tòniques que a partir de les hores
tindran les visites del dictador,
que s'aprofitarà per inaugurar dos macroobres públiques
que són per la ciutat,
que són la ciutat residencial d'una banda
i la Universitat Laboral Francisco Franco de l'altra.
Això serà, diguem-ne, una visita
per inaugurar una gran obra pública
en el nostre àmbit local.
I la següent?
I la quarta visita també serà una visita
més aviat protocol·lària i com de pas,
més aviat, diguem-ne, personal del propi Franco,
que serà el juny del 1963,
quan arribarà al port de Tarragona
en el seu llot, a l'Azor, conegut, no?
Encara recordem que va ser utilitzat
per alguns dirigents ja durant
el restabliment de la democràcia,
que participa en els actes commemoratius
de l'estada de l'apòstol Sant Pau a Tarragona.
I aleshores ell ve, amb el seu llot a Zor,
com un pelegrí més, diu la premsa.
S'estava pensant, en aquests períodes
que cada cinc o sis anys
el cap de l'estat visitava la ciutat de Tarragona,
segurament perquè es tractava d'un règim dictatorial,
en règim democràtic,
en canvi el cap de l'estat espanyol
ha visitat molt menys la ciutat de Tarragona
en aquests, en fi, 25, 30 anys també de monarquia.
Potser perquè quan estem parlant d'un règim dictatorial
el màxim representant del règim
té més propensió a fer visites a ciutats,
pobles i, en fi, a trepitjar el territori?
O això és un fet només concret d'aquest període històric?
No, jo crec que això ho comporta qualsevol règim dictatorial.
Un règim dictatorial el que comporta gairebé sempre
és el culte a la figura, a la personalitat del propi dictador.
El que hi hagi fotografies, cartells,
retrats del dictador per arreu
és un dels elements més d'aquest culte.
Això ho podem veure tant en règims dictatorials de dretes
com en règims dictatorials d'esquerra
que és el que s'ha vist en tots els països comunistes
de l'òrbita de la Unió Soviètica.
Clar, si s'està en una dinàmica de culte al dictador
el dia que el dictador el tens a la ciutat
allò arriba allà a l'èxtasi final.
És el clímax del règim personificat en aquella figura d'aquell home
i que la tens en aquells moments pels carrers de la ciutat.
Jo crec que difícilment llevat de la gent
amb una ideologia d'esquerra esclara
que molts d'ells havien de passar la nit a comissaria
o a la presó preventivament
que això era una cosa que s'acostumava a fer
que aquelles persones que podien ser sospitoses
de ser conflictives eren retirades de circulació.
Llevat d'aquests casos, jo crec que la majoria de la gent
se sentia, si més no, fascinada.
El fill d'això últim que comentaves
sobre això, deixar empresonat per unes hores
aquelles persones que podrien ser problemàtiques o conflictives.
Hi havia molts preparatius
quan es feia una visita d'aquestes característiques?
Jo crec que hi havia uns dispositius de seguretat impressionants.
Impressionants perquè les forces d'ordre públic
és que no tenien cap altre objectiu en aquell moment
que protegir la figura del dictador.
No tant perquè hi hagués una amenaça clara i directa,
sí que va haver un intent d'atemptat
per un grup anarquista
en una visita a Sant Sebastià.
Crec que era als anys 50.
Durant la dècada dels 50
va haver-hi un intent que va ser frustrat.
Està clar.
Però, doncs,
és que era tot la parella,
era tota la litúrgia.
Era la policia desplegada,
hi havia un policia a cada aterrat,
la policia armada, que es deien els grisos,
hi havia un a cada aterrat
per on havia de circular el vehicle.
A vegades no era tant el fet
que hi pogués haver una agressió física
directa contra el dictador,
sinó ni tan sols tallar de socarrel
qualsevol crit de protesta,
alguna llançada d'octavetes,
qualsevol cosa d'aquestes
estava totalment cortocicuitada de real.
Hem comentat quatre visites,
l'any 49, l'any 52, l'any 57 i l'any 63.
Jordi Piquens comentava
que hi havia una cinquena
que ell la classificava
o, per dir-ho d'alguna manera,
la situava al marge d'aquestes quatre,
en el sentit que aquestes quatre
eren en un moment de plenitud
del règim dictatorial,
i la cinquena, de l'any 67,
potser ja és en una altra etapa,
etapa final de la dictadura.
Bé, la primera etapa
de plenitud del règim a nivell polític,
això que era un moment
on el règim estava perfectament implantat
i ho tenia tot controladíssim,
també tenim una Tarragona petita.
Tenim una Tarragona que del 1940
té uns 35.000 habitants,
el 50 en té uns 38.000
i que als 60 arriba als 43.000.
És a dir, és un creixement
relativament petit,
d'una ciutat que passa dels 38.000 als 43.000.
La que hi haurà després, en l'any 67,
a banda que la situació del règim polític,
l'estat espanyol,
ja ha canviat, ja comencen a haver-hi conflictes,
conflictes sobretot
amb el nacionalisme basc,
amb l'Església,
amb el món obrer,
les reivindicacions dels primers sindicats clandestins,
els estudiants,
ja comença a haver-hi una certa
efervescència de conflicte,
una certa manifestació de conflicte,
que això no vol dir que posin en tesitura
el règim,
el règim està més que ben fonamentat,
però ja comencen a haver-hi una sèrie de coses.
I la ciutat ja ha registrat un gran canvi.
És una ciutat que ja ha passat,
d'aquells 45.000 habitants que deia abans,
ja ha passat els 100.000.
És a dir, ja han vingut
les grans onades migratòries,
hi ha un creixement espectacular,
urbanístic, molt desordenat,
el turisme ja és un dels factors
de desenvolupament econòmic més important
i la indústria química també.
O sigui, és una altra ciutat,
quan ve l'any 1967.
I aleshores, què és el que curiosament fa el 1967?
Doncs inaugurar les factories Equa i la Down,
és a dir, les dues factories estrella
en aquell moment que hi havia en el complex petroquímic.
També aprofitarà per inaugurar la seu
de la jefatura provincial del Movimiento,
a la plaça Imperial Tàrroco,
on ara hi ha les delegacions ministerials.
I també les obres que permetien
per primera vegada l'aterratge
d'avions civils de l'aeroport de Reus.
És a dir, indústria i turisme.
Curiosament, no?
I també la jefatura provincial del Movimiento,
que a partir de les hores ja té una seu
més que digna,
amb una plaça tan emblemàtica
com la plaça Imperial Tàrroco.
I l'ambient que envolta la visita,
aquesta visita en una ciutat canviada,
és diferent?
O el fervor es continua manifestant
envers la figura del dictador
de la mateixa manera que havia estat
durant la dècada dels 50?
Jo crec que és igual.
En això la ciutat no canvia.
Sí, perquè qui no hi volia anar,
no hi anava, no?
Qui no hi volia anar a rendir pleitesia
o a veure...
Però aquí també hi ha altres elements.
Una cosa és el fanatisme
i l'altra és la simple curiositat
de sentir que estàs en un moment històric
de la ciutat,
que és un gran esdeveniment, no?
Imaginem-nos un cotxe,
un Rolls-Royce blindat,
lluent,
que baixa per aquí,
per la Rambla Nova,
pel final de la Rambla Nova,
el que era l'abans del Conte de Avellano
en direcció a la plaça Imperial Tàrroco,
on a la plaça Imperial Tàrroco
l'esperen tot un munt de pilars
dels castells,
els bars d'en Saires,
pancartes,
i que ell baixa
envoltat de la seva guàrdia mora
i d'una unitat de policia motoritzada.
Esclar, doncs això és un espectacle també, no?
Jo recordo aquesta visita
perquè en aquell moment tenia vuit anys
i vaig veure com passava
en direcció contrària,
en direcció a la catedral,
pel carrer Major,
el vaig veure des d'un barcó del carrer Major
i el que em va frapar més
no era només la comitiva en si,
que era espectacular, òbviament,
sinó la presència d'un policia armada
a cada terrat,
perquè des del balcó veia
que totes les cases del davant
a cada terrat,
i que són terrats petits,
els de la part alta,
doncs a cada terrat hi havia un policia.
La ciutat havia canviat el 67,
encara canviarà més en els anys següents,
de tal manera que quan arriba la mort del dictador,
no només Terraona,
sinó segurament en general tot el país
i el conjunt de l'estat espanyol
socialment i políticament
estan molts passos endavant
del que era el règim dictatorial.
Com podríem definir,
de manera,
doncs això molt resumida,
molt genèrica,
la Tarragona d'ara fa justament 30 anys,
el novembre del 75,
que és quan arriba la mort de Franco?
Bé, és una Tarragona,
com deia abans,
que ja ha rebut les grans onades migratòries,
ja supera els 100.000 habitants,
és a dir,
si ara estem dient que en tenim entre 120-130.000 habitants,
ja a l'any 75 ja estàvem al 100.000 habitants,
i que una gran part d'aquests 100.000 habitants
viuen en aquesta altra Tarragona,
que són els barris.
Uns barris en aquells moments
molt desestructurats,
amb unes mancances terribles
d'higiene,
de salubritat,
de transports públics,
d'assistència mèdica,
és a dir,
són uns barris gairebé abandonats,
la qual cosa crea
unes demandes
per part de les associacions veïnals
en aquell moment
molt dures i molt fortes.
Clar, això,
amb quina administració local s'enfronta?
S'enfronta amb una administració local
sense recursos,
totalment sobrepassada,
no saben què fer amb els problemes
que hi ha a la ciutat,
i a més a més,
està allà a partir d'aquest dia 20 de novembre
deslegitimada,
perquè és una administració local franquista
que no s'aconseguirà remoure
fins a l'any 1979,
és a dir,
encara passaran quatre anys
d'Ajuntament franquista,
i, esclar,
tota la resta de forces polítiques,
sindicals,
associacions veïnals,
entitats culturals,
etcètera,
estaran constantment
dient que l'Ajuntament,
aquest Ajuntament franquista,
no pot prendre decisions,
no pot hipotecar el futur de la ciutat,
com amb el tema,
un tema molt polèmic
com va ser el de l'aigua,
i, és a dir,
seran quatre anys difícils.
Aquell 20 de novembre
no hi haurà ni incidències,
ni moviments
a nivell de col·lectius,
de persones a la ciutat de Tarragona?
Jo crec que no n'hi ha
com no n'hi va haver
en lloc de l'estat espanyol,
no?
Vull dir,
aquell 20 de novembre
a mi em sembla
que, doncs,
totes les persones
que eren, doncs,
de forces polítiques
i sindicals d'esquerra
o d'ideologia d'esquerra,
o antifranquista,
i ara que van viure el dia
amb molta joia i alegria,
però d'una manera
més aviat íntima,
no?
Esclar,
la cosa tampoc
estava per masses bromes,
no?
Vull dir,
si tenim tot el bàndol
que va guanyar
la Guerra Civil
en un dia de dol
molt sentit
i dur,
és a dir,
amb manifestacions
molt dolgudes,
els altres
el que feien, doncs,
era celebrar-ho,
però la intimitat,
no?
Aquest és una mica
el retrat de la Tarragona
del novembre del 75
i el retrat també
que amb quatre pincellades,
podríem dir,
ens ha fet la història
del Jordi Piqué
de les visites,
de les cinc visites
que Franco va fer
a la ciutat de Tarragona
mentre va ser cap d'estat,
mentre va ser
el principal líder
d'aquella dictadura
durant 40 anys.
Franco visitava
la ciutat
als anys 49,
52,
57,
63 i 67.
Cinc ocasions
que avui hem recordat
ara que s'aproxima
la data
del 30è aniversari
de l'amor
del dictador.
Jordi Piqué,
moltes gràcies
i fins la propera.
A tu.
Bon dia.
Gràcies.