La una del migdia, nou minuts, parlem de teatre
com comença a ser habitual en la recta final del matí de Tarragona Ràdio
seguint altres coses la seqüència que ens ofereix la programació del Teatre Metropol
i aquest divendres, en el marc de la programació d'espectacles de la temporada d'hivern
s'estrena aquí a la ciutat de Tarragona l'obra Patera de Juan Pablo Vallejo.
Molt bon dia, Juan Pablo.
Hola, bon dia.
Jo no sé si vostès se'n recorden, fa un any que vam parlar?
Sí, més o menys ara feia càlculs i penso que més o menys,
o una mica més...
És que justament fa una mica més d'un any que l'obra Patera de Juan Pablo
va guanyar el Premi Borda Teatre 2003.
Les persones que són fidels seguidors del món teatral
segur que saben que és un dels premis teatrals de més prestigi a tot l'Estat,
no estem parlant de l'àmbit de Catalunya.
Tampoc no hi ha molts premis per a autors de teatre
que no incentivin la creació teatral, però vaja, és dels premis destacats.
Per tant, jo imagino que, si no me'n recordo malament,
tu mateix et vas mostrar sorprès, no?,
quan et van dir que havies guanyat aquest premi.
Sí, clar, perquè hi ha molta gent que escriu molt bé
i molt de talent en tot el país,
i jo no pensava.
Per mi ja era guanyar quan ja era finalista.
Jo deia, si ja soc finalista, jo ja he guanyat,
perquè és un premi que ha obert moltes portes a molts escriptors
que han sigut només finalistes.
A partir de ser finalista d'aquest premi ja s'hi ha obert
una sèrie de treballs i d'oportunitats que encara estan vigents.
Tu recordes que va valorar el jurat de la teva obra
per sobre d'altres que es van presentar?
Van valorar la calidesa,
la construcció de veus,
de veus parlant d'un tema tan complicat,
de veus en sentit líric,
valorant molt la poesia,
la poesia senzilla del text.
Explicarem immediatament què és Patera,
però d'entrada potser perquè ningú s'enganyi,
podem dir que no és un pamflet,
no és una obra que vol donar lliçons de moral a ningú.
No, no.
Això d'entrada cal descartar-ho, no?
Sí, sí, sí.
Perquè, clar, parles el tema de la immigració Patera,
de seguida, calla, que ara seurem allà
i ens faran un mítin,
que no s'equivoqui ningú,
que no és això, no té res a veure.
No, per favor.
És teatre, és teatre,
sobretot i fonamentalment.
I si fos un mítin,
doncs jo considero que hi ha
molts recursos dins del món teatral,
dins de l'escena,
per transformar aquelles,
a veure, no sé,
de parcialitzar,
dir, ah, és teatre polític
o és teatre de pancarta.
Potser teatre de pancarta,
que fa molts anys es fa,
però no és particularment, no.
Aquest espectacle és un espectacle
molt tranquil,
molt...
El Pitús Fernández ha fet
un treball meravellós
amb tot l'equip,
amb l'escenografia,
amb vestuari,
tota l'atmòsfera està molt...
és molt tranquil·la,
molt...
molt distesa,
que el que dona l'oportunitat
és a l'espectador.
L'espectador és qui porta la informació,
la informació política,
la informació...
Tota la informació la porta l'espectador
i es troba en l'escenari
amb un espai per la reflexió.
Doncs tota la informació,
la informació que porta l'espectador
es transforma en reflexió,
en reflexió humana.
i al sortir del teatre,
la intenció és que
es puguin
arreglar les coses,
arreglar o
utilitzar la reflexió en la informació,
la humanització i la reflexió
per a continuar endavant.
Diries que és una mirada diferent
al fenomen de la immigració
més recent al nostre país?
Diferent a la fotografia,
quan, si diem la paraula patera,
la primera imatge que ens ve
és justament aquella patera,
aquella embarcació precària
a la qual hi ha moltíssimes persones
que arriben a una situació de salut
i en una situació absolutament desastrosa,
és aquesta la imatge
que ens dona la paraula patera.
La patera que veurem al Teatre Metropol
no té res a veure
des del punt de vista d'imatge,
des del punt de vista estètic,
perquè hi ha molta poesia.
Sí, sí.
Hi ha un llenguatge càlid.
Sí, sí, molt proper.
Contrasta molt, no?,
amb la idea preconcebuda
amb la qual podem anar a l'escenari.
Sí, exacte.
No em recordo qui deia que,
en algun article,
deien que ja seria el colme
si portéssim a l'escenari
un immigrant acabat d'arribar
amb les condicions nefastes de salut
i mentals que arriben
després d'una travessia tràgica
de vuit hores, vuit, deu hores.
El que jo he procurat
des del començament
a l'escriure a l'obra
era trobar, rescatar
les veus de les persones,
perquè estem parlant...
Posa cara a tots aquests immigrants,
una cara i un nom propi.
Exacte, exacte.
Unes emocions, una vida,
no només una ressenya
en un medi
o en el bar de la cantonada,
sinó intentar explorar,
explorar aquesta humanitat
tan rica
que tenen com sers humans
que són, també,
que som iguals tots.
I és aquella riquesa
el que m'interessava rescatar
i el Pitu s'ha donat,
ha respectat aquesta essència
i l'ha transformat
en un espai molt bonic
per la reflexió.
I aquests immigrants,
els has posat nom,
lògic a més,
és en Mustafà i Juan.
Sí.
Es podien haver dit
de qualsevol altra manera
o no?
O havien de ser, per exemple,
provenents del món àrap
i del món llatinoamericà?
Havien de ser justament
d'aquests orígens?
O podien haver vingut
d'alguna exrepública soviètica
o de la Xina, per exemple?
Sí, hi ha molt.
O havien de ser precisament
d'aquests dos mons?
Per mi era
que era el més proper.
Jo soc llatinoamèrica
i també era
tratar de reflexionar
sobre la meva
arribada aquí
com emigrant
de fa cinc anys
jo estic aquí,
estem amb la meva dona
i amb el meu fill
i doncs era
conciliar les dues coses,
les tristes notícies
de les pateres,
de l'undiment
de pateres
i la meva
arribada aquí.
I això
va
començar
a fer
el caldo
d'expressió.
Jo necessitava
expressar el meu procés
com llatinoamericà
arribat aquí,
que va arribar aquí.
i després
amb el temps
vaig conèixer
un noi àrab
de Marruecos,
doncs ja era
més a prop,
ja podia
rescatar
l'essència
de la verbalització
àrab,
de la cultura àrab
i de la negra
també,
perquè jo soc
un aficionat,
amant
de la riquesa
cultural
tribal
africana
i doncs
són l'africà,
l'africà,
centroafricà,
negra,
àrab
i llatinoamericana.
Ja saps que diuen
que moltes vegades
l'honestetat
de l'obra
d'un autor
respon
a que conegui
d'allò que parla,
li dóna més autoritat
i més credibilitat
a l'hora de presentar
un text,
en aquest cas,
a teatral.
Per tant,
vas haver de conèixer
aquesta altra realitat
de la immigració,
en aquest cas
provinent del nord d'Àfrica,
que és molt diferent
de l'altra migració
que prové
d'altres punts
del planeta.
Sí, correcte,
ja ho digues tu,
el de la Xina
és completament diferent,
dels països de l'Est,
els emigrants
rics,
que mai se'ls parla
d'ells,
però que tenen un poder,
una influència
increïble,
però tampoc
és completament diferent.
Tot,
tot,
cada persona
porta un món
interior
que és
incalculable
riquesa.
com es va
posar en marxa
tot el que era
la representació?
Perquè clar,
tu vas fer el text,
vas guanyar aquest premi,
encantat de la vida,
bé,
el teatre està fet
per representar-lo,
no hi ha dubte,
com posem en marxa
tota la maquinària,
on busquem els actors,
el director,
com sabem
si estem triant bé
aquelles persones
que han de posar en escena
allò que jo he pensat,
com va anar
tot plegat?
Al començament,
et comento breument,
jo volia fer aquesta obra,
escriure,
escribir l'obra
i representar-la.
Jo no sabia
com faria
per aconseguir els diners,
no sabia,
tenia,
especulava.
Va guanyar l'obra,
va guanyar el premi,
primer premi.
Després,
el Pitús Fernández,
que era membre del jurat,
va dir,
jo vull fer aquesta obra.
I ja va ser
el segon premi,
el segon premi
de l'any.
i ell va començar,
ell té una companyia pròpia
en base a Menorca,
ha fet
els últims darrers treballs
han sigut
Nits de Reis,
de Shakespeare,
i
és molt,
ell té una vida teatral
molt, molt prolífica.
I es va interessar
particularment
per aquesta obra,
per la temàtica.
I ell va començar,
independentment,
va demanar
tot el recolzament
del Premi Born,
també,
del Cercle Artístic
de Ciutadella de Menorca,
però va formar,
dins de la seva companyia,
va començar a recaptar
els diners
i patrocinadors
i tot
per engegar la maquinària.
Va començar a fer
càstings
per personatges,
perquè no tenia,
no tenia ni el Juan
i no tenia
ni el Mustafa,
el Mustafa sí lo tenia.
Sí, sí, sí,
el Mustafa lo tenia.
És que aquí sí que és interessant
que tinguin una fesomia
i una manera de parlar
i de fer que sigui pròpia
del personatge que representa.
Aquí,
la caracterització
del personatge físic,
home,
sobre, no?,
que sigui artificial,
valia la pena
que fossin persones
que estiguéssim vinculades
a aquesta cultura.
Sí, sí, sí,
sobretot el Rafa Cruz
és venezolà
i porta aquí
quasi 10 anys
aquí treballant
en el teatre
en Barcelona
i és un noi encantador
i ha donat,
ha donat,
era ell
el que tenia que ser.
El que fa de Mustafa
és una sorpresa
perquè és un actor
que ho fa molt,
el Luca,
el Luca,
sí, el Luca
i ell no és,
ell no és àrabe,
ell no és marroquí,
però ha trobat...
Ha estat capaç
d'assumir el paper.
Sí, sí, sí,
ha trobat tota l'essència,
tota la frescura,
aquest moviment,
aquests ritmes,
tot,
i després el Ovo,
sí,
seria,
no volíem pintar
a ningú de negre,
o sigui,
hem trobat el Babu,
el Babu Cham,
que és també encantador.
El teatre s'ha de veure,
s'ha de representar,
com dèiem,
s'ha de veure,
una petita,
però petita,
que vagin al teatre
si volen saber més coses,
sinopsi de l'escena.
És un...
diguem que l'escenografia
és senzilla,
en el millor sentit del terme,
justament perquè no es mengi
tot el que és la paraula,
la poesia,
perquè és una obra molt poètica.
O presenta imatges molt poètiques,
no?
Sí, jo crec que més...
el llenguatge són les imatges
que representa,
no?
Sí,
no tinc la destreça,
ni la tècnica,
ni per...
Allò de les taronges,
tota aquella cosa,
les dolors,
és una obra de dolors,
de sensacions,
no?
Sí,
a mi m'interessa,
va surten,
va surten espontàneament,
no és una intenció,
ara...
n'aim tanbefà,
escriu que poesia,
però en aquesta obra
van surten les coses
com...
com se...
com les escuchava jo,
eren situacions,
dos persones,
dos persones,
hablando,
hablando cada un
de diferents temes,
pueden...
la poesia surge espontàneament,
sin necessitat
que un un sea Lope de Vega
i el altre sea William Shakespeare,
no...
la poesia no és una manera
intencionada
d'un escriptor
intel·lectual
per donar vida,
no.
Va sortir...
i aquesta era la...
el meu recurs,
diguéssim,
era aquest,
intentar reproduir,
reescoltar,
replanificar
i posar
en lletres
aquelles petites
senzillesses
de la vida
que són les que ens donen
aquell somriure
per continuar vivint.
L'obra ja s'ha representat
ja s'ha vist,
ja s'ha fet una crítica
i en conjunt
molt bona.
Sí, sí, sí,
de menor que va,
la gent no...
no surt indiferent,
va ser la...
va ser la conclusió
a la que va arribar
la Carme Periano,
la productora...
la productora
de l'espectacle
i van arribar
a aquesta conclusió
perquè...
perquè és veritat,
és...
és un espectacle
diferent,
potser no...
potser no té
una estructura dramàtica
i no té conflictes
greus
i ningú
se desgarra
a les vestidures
com podria ser
un drama...
la situació
és lo suficient...
lo suficientment dramàtica
com per fer aquí
un drama
absurdo
i desgarrador,
entens,
i la gent sortiria,
però...
però clar,
no és la intenció,
ja la realitat
és lo suficient...
lo suficientment dura
com per...
Per això tenim els diaris.
Clar,
clar, clar,
que fan una feina...
Fan la seva feina,
ja fan la seva feina
i aquest era el meu propòsit,
desvincular-me de...

que s'ha de quedar
en els seus països.
no tothom pot viatjar,
que tal,
un país sense...
sense habitants,
però més difícil
que sean les situacions.
I després,
el personatge
que fa
com l'enllaç
entre aquests dos mons
és l'enterremorts.
Aquesta és la visió
peninsular,
la visió europea
que s'apropa
als països d'origen.
Abans em comentàveu
que es va representar
davant d'un públic
que majoritàriament jove,
que es veu que al començament
allò tipi no
el murmuri aquell,
però que quan va començar
ja la primera escena
es va fer un silenci absolut
al teatre
i que van restar molt atents.
Probablement,
abans també jo,
ho diem en aquest sentit
que pot ser una bona eina
pedagògica
per als més joves,
els no tan joves,
que també la necessitem.
Per això es fan
dues representacions,
una per a un públic
estudiant de secundària
i després per al públic
en general, no?
Sí,
al matí es fa
una funció
per secundària
amb un col·loqui,
jo parlaré,
tenim l'oportunitat
de ser aquí,
de jugar en casa,
com deíem aquí,
i els col·legis
van considerar important
analitzar,
fer tot el procés.
Hi ha molts
que ja han llegit el text,
ja han comprat el llibre,
ja han tingut accés
al text,
perquè normalment
fan molta narrativa,
els escolars
fan molta narrativa,
narrativa breu,
però les interessava
treballar sobre
un text teatral.
estan fent el treball
des de lectura,
després aniran a veure
la posada en escena
i després tindran
l'oportunitat
de parlar amb mi
per totes les preguntes
i jo també
per explicar-les
el meu procés.
La funció de la nit
ja és per a...
Dins del que és
el cicle habitual
del Metropol.
Exacte.
Escrius alguna altra obra
en aquest moment?
Sí, sí, sí.
No amb la mateixa,
no sé,
de variats temes,
moltes coses,
intento estar
sempre, sempre
en guàrdia
per escriure
moltes coses.
Doncs ens agradaria
que a la teva propera obra
també vinguessis
i ens parlessis
una miqueta
de com va.
Sí, sí, sí,
és la intenció.
Moltíssimes gràcies
per venir.
Ens permetrà
que ens donem
l'enhorabona
un altre cop
a Juan Pablo Vallejo.
Molt d'èxit, eh?
Moltes gràcies
i a tothom
que vingui
perquè és un tema
que ens interessa a tots.
Moltes gràcies.
Adéu-siau,
molt bon dia.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.