Lleguen amb ells la seva història.
No són actors anònims al servei d'un personatge,
sinó que aporten el corp del actor, que diria un pedante, està allà.
En quant al realisme d'estes series o la conexió amb la realitat,
jo penso que la televisió és un animal de companyia
i les series són un animal de companyia i últimament un juego.
Estamos en una època de transició.
Que no se sabe lo que va a ser el futuro,
porque realmente ahora no hay elección.
Verdaderamente las televisiones han trabajado
de manera que compite lo igual con lo mismo,
de tal manera que no sabemos hasta qué punto
una cosa diferente podría funcionar.
No ha, tal como está diseñada el sistema televisivo y la programación,
es difícil saber si algo podría llegar a funcionar,
porque no tendrá tiempo.
Las grandes series norteamericanas tuvieron siempre una temporada muy mala.
Seinfeld, Cheers, las grandes series todas tuvieron una época muy mala primera
y las sostuvieron.
A pesar de ser un mercado tan agresivo, sostuvieron esas series.
Ahora no hay, ahora ni en Estados Unidos, cuidado,
ahora en Estados Unidos tampoco hubiera habido Canción triste de Hill Street,
Cheers, Seinfeld.
Estas series ya no podrían hacerse,
porque verdaderamente hay que trabajar con un tiempo muy corto
y con una competencia muy feroz.
Eso hace que, insisto, el espacio para los programas novedosos
sea prácticamente una imposibilidad.
excepto que hay, bueno, pues la, la, la, yo veo, yo detecto un elemento de, digamos,
de la gente cada vez científica más consellas que él como espectador pudiera escribir.
Es decir, unas ganas de, de, de, de hacer, de participar.
Dicho esto, con muchas reservas, porque, por ejemplo, hace mucho tiempo se, con,
apareció el microcine que se llamaba en internet,
había muchos sitios con microcine, películas de siete minutos, de ocho minutos,
se pensó que eso iba a revolucionar el cine y la televisión
y no apareció por ninguno.
Eso se ha abortado, ha quedado ahí.
Ahora se habla del, del cine del móvil.
En todo caso, yo lo que sí que creo que se notará una diferencia tremenda
entre, hemos, hemos, digamos, tuvimos una primera etapa de la, de, digamos,
de la televisión cinéfila, una segunda etapa de la televisión,
de la generación de la televisión, de la gente que ya, digamos, creció con la televisión
y ahora yo creo que tiene que llegar, no la generación del ordenador,
no la del videojuego.
La del videojuego que está, digamos, que quiere jugar con el producto, con el programa.
Había una serie en Mergo's Place, que vosotros, como la mayoría sois muy jóvenes,
quizá no os acordéis, Mergo's Place, que era, fue un ensayo muy interesante,
pasó desapercibida como algo así muy banal y muy trivial,
pero era muy interesante porque, verdaderamente, era una serie de videojuego,
es decir, de un episodio al siguiente, un personaje que era positivo pasaba a ser muy negativo.
Las tramas, todo, digamos, podía cambiar al ritmo de un videojuego.
Yo no creo que la capacidad de atención del, del, del espectador cada vez es más pequeña,
pero yo creo que cada vez es más pequeña si no hay participación.
Ahora, esta participación, ¿cómo ha de producirse? Pues bueno, ya se está haciendo.
Por ejemplo, hay series que ya, no sé quién lo decía, lo leía el domingo,
pero están los, los, los blogs, los blogs, son estos diarios de internet.
Pues ya hay series que, por ejemplo, introducen este sistema de que uno de los protagonistas
tenga un diario de este, un blog, y a través del blog la gente podrá después,
digamos, confundiendo ficción en realidad, podrá después meterse en internet
y participar en este blog del personaje de ficción.
Yo creo que también hay una cosa a decir, que es que el reality show no se opone a la ficción para nada.
El reality show es la muestra más palpable del triunfo de la ficción
y sobre todo el triunfo de la narrativa,
que yo ya empiezo a pensar que, digamos, no se puede prescindir de ella.
El reality show, excepto si es un videovigilancia o es una cámara de vídeo de un banco,
es una construcción narrativa, es una ficción como otra cualquiera
y sobre todo, es una ficción que ha aprendido de la ficción,
de la ficción, digamos, convencional.
Los personajes que participan en Gran Hermano,
los personajes que participan en cualquier otro reality show,
tienen interiorizado, porque son muchas horas de ver ficción en televisión,
tienen interiorizados esquemas narrativos, personajes,
que tienen… esto ya se vio en un fenómeno que se produjo en los años…
a comienzos de los 60, que se llamaba Cinema Verité,
que era una forma de cine directo en Francia.
Jean Couch filmaba en directo a la gente en París, en uno de sus films,
y al final les mostraba el film y les preguntaba qué les había parecido.
Y decía esto, los que habían participado, decía,
es que yo, claro, no he sido… yo, cuando hacía este papel,
una deportada, por ejemplo, de un campo de exterminio,
yo me imaginaba la protagonista de Hiroshima Monomur.
Es decir, nosotros vivimos una realidad que es una realidad ya hecha de ficciones
y tenemos interiorizados ficciones, relatos,
y nuestra vida la construimos y así.
Pero esto ya es pre-televisivo, pre-cinematográfico,
creo que no se puede escapar de la ficción.
Y los reality shows, desde luego, no lo hacen.
No es la vida en directo en absoluto.
Los personajes se construyen, las personas que participan,
se construyen personajes, se construyen historias
y gracias a eso se siguen.
Si fuera un reality show de verdad, puro, radical,
un videovigilancia, eso no tendría ningún éxito en absoluto.
O sea, que a pesar del aparente triunfo…
Tengo que decir también otra cosa.
Cuando se dice que esto es lo que pide la audiencia,
no, eso es falso.
Yo he visto, he seguido punto por punto,
como la televisión norteamericana,
los programas que estaban en las cadenas locales,
desde programas sensacionalistas y tabloides
que eran absolutamente infectos sobre cotilleos, sucesos,
hasta reality shows, no saltaban a las networks
porque no eran programas de prestigio,
eran programas baratos.
Saltan en el momento…
Hay un año en 1990 en la cadena…
¿Quién es? Bill Cosby.
Bill Cosby pide por la renovación 11.000 millones de pesetas a la NBC.
Sí, 11.000 millones de pesetas.
Ese es el año en que yo veo en el mercado de Cannes,
en el stand de la cadena ABC,
veo los vídeos más vistos de los vídeos de primera,
un programa que venía de Japón.
Ese programa andaba por ahí,
como Power Rangers,
como cantidad de programas,
andaban por ahí, estaban por ahí.
Saltan al prime time
y saltan a las cadenas, digamos, de prestigio
en el momento en que empieza esta competencia federal,
que se hace muy cara a la afición
y que hay que tener resultados inmediatos
porque resulta que si yo pongo una serie dramática
de Steven Bocco de calidad
y la Fox,
hay un señor que realmente
deberíamos sabernos todo el nombre
y no lo sabemos,
pero es el que ha diseñado la televisión actual,
que es Rupert Murdoch,
que tiene satélites por todo el mundo.
Este señor es el que, por ejemplo,
mete en la Fox los reality shows
y, claro, si en la Fox un reality show
como los hombres más buscados de América
arrasa,
las otras cadenas
tienen que meter lo mismo.
Entonces, ese es el sistema
en el que nos movemos,
el sistema que produce
a veces cosas,
destellos de talento
y produce también unas grandes limitaciones.
Así todo,
yo creo que la televisión
es un medio fantástico
que, bueno,
pues depende de cómo se utilice
y sobre todo también pienso
que si los programas funcionan,
si los reality show funcionan,
si funciona algo lo más trivial
o lo más fácil
es porque alguien lo está pidiendo.
Es decir,
que la televisión
es como ningún otro medio,
como ningún otro medio,
todos los construyen
sus consumidores,
pero como ningún otro medio
está absolutamente construido
por los deseos
de una franja,
de una franja de espectadores
que es sumada,
es la que consigue
una minoría más voluminosa.
Esa es la que está construyendo
es una opinión personal
que está sujeta a polémica
y de hecho
una gran polémica
en torno a esto
porque hay quien piensa todavía
en la idea
de un gran hermano
que está imponiendo a la gente
un modelo de televisión
y tal.
No,
yo creo que es la gente
la que está imponiendo
a la televisión
un modelo
de ficción
o de no ficción.
Y después,
apuntar,
apuntar simplemente,
ya termino,
¿verdad?
Apuntar simplemente
que
lo que sí que se dibuja
como tendencia clarísima
es
todas las formas,
todas las formas posibles
de confundir
ficción y realidad
pero por una cuestión clarísima
por el desprestigio
de los programas serios
de realidad
empezando por los informativos
y los documentales
de la posibilidad
de que la realidad
realmente pueda ser aprendida
y ofrecida
como prueba
mayor de verdad
que la ficción.
Es decir,
incluso documentalistas
clásicos
y convencionales
trabajan ya
con todo tipo
de materiales
de ficción,
material de archivos,
reconstruyen,
se hace reconstrucción
de materiales de archivo.
Habiendo material de archivo
desde la Segunda Guerra Mundial
se está reconstruyendo
material de archivo
de la Segunda Guerra Mundial.
Es decir,
hay una,
a mí es lo que más me apasiona
actualmente,
sinceramente,
y es en lo que estoy trabajando,
que es
todas las formas
en las que actualmente
se está mezclando
ficción
y, digamos,
realidad,
los formatos clásicos
de ficción y realidad
y
lo que todo esto pueda dar.
Y para terminar,
pues,
sí,
el,
nada más,
decir,
sí,
decir otra cosa,
que cuando
una de las,
cuando
empieza la producción propia,
antes,
se estaban comprando
muchas series norteamericanas,
pero también se compraron
muchas series inglesas.
Del resto de Europa,
la verdad,
mejor no hablar.
Italia ha tenido
una producción televisiva
absolutamente insignificante.
Francia,
las series policíacas
que tiene
son infumables
y ha tenido comedias
de tarde
que son realmente
de vergüenza ajena,
aunque,
cuidado,
tiene una producción
mucho más sólida
que la nuestra,
pero
se traían series inglesas.
Yo creo que
yo soy una absoluta,
digamos,
admiradora
de la televisión
canglosajona,
la norteamericana,
primero,
y después la inglesa.
Aquí vinieron
series inglesas
muy buenas
que crearon
Escuela,
como EastEnders,
la que has dicho,
Yendel Barrio,
EastEnders,
pero también
cantidad de series
comedias
que ahora
es que no podríamos
ni soñar,
Fawlty Towers,
The Young Wons,
Los Jóvenes,
todo tipo de comedias
de una gran variedad,
sí,
ministra,
series dramáticas
inglesas
como
El detective cantante,
que es una antología
de Dennis Potter,
o sea,
se han visto cosas
de una calidad
que eso es realmente
y yo no soy nostálgica,
yo no conservo
ni mis fotos,
o sea,
no soy en absoluto
una nostálgica,
pero evidentemente
hubo una época
que paradójicamente
con la producción importada
tuvimos una edad
de oro
de la afición
que no era nuestra,
pero bueno,
también leemos
autores extranjeros,
¿no?
Esa época
fue muy buena.
De ahí
salió
yo creo
que la escuela catalana
vino más
por esta vía inglesa,
sobre todo
de cara al serial
que por la vía americana.
Siempre ha habido
un poco esta adyuntiva,
el modelo
de televisión catalana
como,
digamos,
heredera
o inspirada
por la televisión inglesa
y tal,
yo creo que,
en fin,
son los dos
grandes vías
de inspiración,
aunque efectivamente
lo más importante,
lo que pesa más
es el modo de producción,
el modo de producción
en factoría
y ese es americano
totalmente americano.
Y bueno,
sí, sí,
y nada más.
Gracias.
Gracias a la professora
Rosa Álvarez.
En fin,
s'han tocat
molts temes.
tindríem uns 10 minuts,
un quart d'hora
per si el públic
vol fer
algun tipus
de pregunta
o de qüestió,
més potser
sobre la vessant
que ha tocat
l'Enric Castell
al principi
o més sobre
aquestes qüestions
que comentava
la professora
Rosa Álvarez.
Hi ha algú
que vulgui fer
alguna pregunta,
alguna interpel·lació?
Ningú?
Sí,
endavant.
Et pots aixecar una miqueta?
una pregunta
per a cadascú,
si s'ha de fer
un primer de tot
a l'Adri
i preguntar-li
que les sèries de ficció
veuen una
sèries de ficció
i la segona pregunta.
Una pregunta
és respecte
Rosa Álvarez.
Rosa Álvarez.
De la política
em feia
que hi ha
una sentència
de comprar
una sèrie
que tenia
molt d'èxit
a Mèdica
per comprar
un mineral
o sigui
que
molts palets
de la política
és de posar-la
per a cadascú
i liquidar-se'n
per què
no
us ha de treure
un profit
en aquesta
que tenen
per treure
uns bones
beneficis
per a cadascú
i potser
perquè allà
tindràs
que no tindria
de temps
perquè
si no
no entenc
gràcies
primer
Enric
sí
a veure
jo crec que
les xerxes de ficció
catalanes
sempre han tingut
un enllaç
amb la realitat
hi ha hagut
una evolució
a veure
com per exemple
en Poblenou
era un tipus
de relació
amb la realitat
jo diria
eren un tipus
de sèrie
una miqueta
més costumistes
què vol dir
la granja
no sé si
si em recordeu
la granja
era un tipus
de sèrie
força costumista
en el sentit
que
el costumisme
què és
el costumisme
és una actitud
una miqueta
més descriptiva
de la realitat
que intenta
mostrar
com s'hi viu
com una comunitat
afronta
els seus problemes
clar
això
jo crec que
ha caminat
una miqueta
cap al realisme
i ara m'explico
el realisme
seria una actitud
per mi
això
aquí podríem parlar
molt
però
una actitud
una miqueta
més crítica
envers la realitat
no és tan descriptiva
si fixa més
en casos concrets
per buscar
aquesta complexitat
de la realitat
totes dues
opcions
tenen una
relació
amb aquesta realitat
però
per exemple
l'Arcarazo
que va ser
el creador
del cor
de la ciutat
clar
ell volia trencar
amb un model
que venia
de l'escola
benetiana
si volem
perquè tampoc
no hi ha tant
de sèries de ficció
catalanes
ni un model
allò
que diguem
molt nacional
ni han hagut
pots creadors
però
diguem
volia trencar
una sèrie
d'aspectes
de maneres
de fer
una mica
més costumistes
no no sé
tipus lloratius
sinó perquè
tota la vida
diguem
n'hi ha hagut
costumisme català
i va
tendir cap a
una telenovel·la
una miqueta
més realista
no sé si
te contesto
però
diguem que
la realitat
i la ficció
durant tota la història
de la televisió catalana
i de les sèries
ha tingut
una relació
però aquesta relació
també ha evolucionat
amb els creadors
amb els guionistes
amb una manera
també de voler trencar
amb alguns aspectes
que
diguem
les noves generacions
com és obvi
també tenen uns altres referents
i volien
allò
trencar
amb algunes
formes de fer
del passat
però
diguem
que
la relació
amb la realitat
continua
i
per mi
continuarà
evidentment
la realitat
en les sèries dramàtiques
s'utilitza
per deformar-la
la ficció
no és com un espí
de la realitat
si fos un espí
seria com un espí
de fireta
d'aquells que
a un el treuen
més capgros
l'altre més xaparro
per què?
perquè realment
és una deformació
de la realitat
i la realitat
que mostren
és
vull dir
qui pot manegar
aquest espí
diguem
és
bueno
és tota una maquinària
complexa
no?
on hi juguen
diguem
guionistes
la televisió
productors
els actors
també
que donen la seva
que aporten
la seva
empremta
no?
en el moment
també
de l'enregistrament
la ficció
i la realitat
sempre tindran
aquesta
i això
la Rosa
també
no sé si
contesta
pots contestar
és curiós
perquè
en el 90
tots els païs
Alemanya
França
els ingleses
volen fer
les series
per aquest sistema
del taller
de serie
i factoria
i per exemple
hi ha
una
Alemanya
importa
una cadena
privada
importa
guionistes
nord-americanos
i monten
una versió
doncs
estem
en l'època
dels formatos
hem parlat
dels formatos
també
un tema
molt interessant
la era
dels formatos
perquè estem
en l'era
dels formatos
versionen
una serie
norteamericana
en Alemanya
bueno
por lo que
el xocaba
enormemente
a los alemanes
era que
la puerta
de la calle
se abriera
como el matrimonio
con hijos
como hay muchas
directamente
a la sala
de estar
eso les xocaba
tanto
que no lo soportaban
es decir
hay cosas
que no se trata
aquí de realismo
sino hay cosas
que evidentemente
pues xocan
pero no porque
no se correspondan
con la verdad
con la realidad
o con nuestra
experiencia
de la realidad
sino porque
nuestra experiencia
de la realidad
insisto
cada vez más
es nuestra experiencia
de los medios
y de los productos
que han construido
esos medios
eso lo decía
un personaje
el abuelo
de los Simpsons
dice no no
te voy a contar
pero tu abuelo
no ha hecho nada
y dice sí
pero he visto
muchas películas
bueno
entonces
yo quería
preguntar
porque el cop de asensio
está digamos
que en paz descanse
y tampoco yo quisiera
cargarle asensio
no
yo iba cada año
dos veces
al mercado este de Cannes
y pues una de mis tareas
era hablar
con la gente
que la gente
de compañías
norteamericanos
tal
pero también
con la gente
que iba de España
a comprar los programas
entonces
hasta que llega
la producción propia
con las llegadas privadas
en el 90
allí van a comprar
fundamentalmente
se va a comprar
ficción norteamericana
en cuanto empieza
la ficción propia
realmente
el éxito
es casi inmediato
y se empieza
a copiar
a copar
el prime time
con la producción propia
pero se sigue
todavía
hay una etapa
de transición
en que se sigue
digamos
mercadeando
con las series norteamericanas
y con costes
muy altos
yo me acuerdo
insisto
el caso
de Marder One
y que no solamente
español
porque la BBC
pagó
la intemerata
la que más pagó
en Europa
los precios
sabéis que
la compra de programas
son distintos
según los países
a nosotros nos costaba
mucho más barato
por ejemplo
que a la BBC
pero así todo
ya digo
no era solamente
un comportamiento
de España
entonces
en esa época
de transición
todavía
se sigue
pujando mucho
por las series norteamericanas
y en concreto
Asensio
Antena 3
la Antena 3
de aquella época
es la primera
que ve claro
lo de la producción propia
pero no quiere
que tengan
Fraser y Sunsel
por si acaso
por si acaso
Televisión Española
o Telecinco
entonces las compra
y tiene incluso
los anglosajones
que lo nominan todo
los neologismos
y lo sacan de la manga
pues tiene
hay un término
que yo ahora no recuerdo
pero que
especifica
ese tipo de compra
que lo hace
no solamente
lo hizo Asensio
lo hacen muchas
lo han hecho
muchas cadenas
del mundo
es decir
a veces conviene
comprar algo
para que no lo tenga
otro
pero en este caso
Asensio se equivocó
porque realmente
no hubiera
Seinfeld y Fraser
no hubieran triunfado
en el prime time
en las cadenas
en aquel momento
la producción propia
mala o buena
farmacia de guardia
médico de familia
eran
son infinitamente
inferiores
a cualquier
sitcom
de las que traían
aquí cuidado
traíamos las mejores
no hay que olvidarlo
también
pero no importa
la gente
se produció
absolutamente
por sus series
el que fueran series
que daban más cuenta
de lo nuestro
de tal
yo tengo que decir
que yo en Seinfeld
me he sentido
identificada
con cantidad de situaciones
aquellas conversaciones
de besugo
sobre tonterías
sobre yo que sé
que había aparcado
el coche de culo
de frente
yo me he visto
en esas situaciones
y realmente me reía
muchísimo
porque me identificaba
yo con Aida
pues no
lo siento mucho
es que no
es que no
es graciosísima
pero no
y Siete vidas
por ejemplo
me molesta
odores
que esto en fin
ahora me voy a poner
un poco crítica
tenemos una comedia
un poco histérica
y muy autoconsciente
es decir
es el que
hay muy buenos actores
pero
hay que decir
que esta necesidad
de soltar
el chiste
que está tan pautado
y que realmente
se es tan autoconsciente
de la gracia
que se supone
que se está haciendo
eso es un pecado mortal
en la comedia
no se puede ser
tan autoconsciente
de que uno va a ser gracioso
y que va a soltar el chiste
y sobre todo
cuando el chiste
además es panfletario
Nosotros
bueno
después tenemos
actors
actrius
concretamente
que podremos hablar
de esta cuestión
si están
si volen
que es
diguem
si hay o no
una manera
de actuar
a la catalana
yo eso
lo he llegado a preguntar
de decir
escolta
aquí los actores
trabajan diferente
que a Madrid
claro
la gente
queda una mica
pero
he rebut
algunas respostas
interesantes
como por ejemplo
que aquí
s'hi dona
més
s'hi dona
més canxa
a l'actor
per actuar
mentre que a Espanya
diguem
n'hi ha una actuació
molt més
sincopada
molt més
histèrica
que dius tu
és molt més
aquí diguem
els actors
diguem
deixen allò
es queda ja pensant
el boixader
en plan
llavors
clar
deixen que
la gent
ja hi pensi
què és el que està pensant
mentre que
els actors
espanyols
serien molt més
explícits
haurien de
ser una miqueta
més explícits
en aquest sentit
després tenim
el Pep Armengu
que potser
aquí
pot posar
una miqueta
també
hi ha alguna pregunta
més
o alguna qüestió
que es vulgui plantejar
des del públic
jo tinc alguna
resposta
perquè
em vaig interessar
molt
amb els casos
per exemple
Poblenou
es va intentar
passar
a Antena 3
no va funcionar
gaire bé
i després
es va intentar
vendre
a Polònia
a un polaco
li poses
Poblenou
i perdona
com que no
li entra
el tema
perquè clar
la seva realitat
això és molt
controvertit
perquè dius
com pot ser
que nosaltres
compren
sèries de fora
i les nostres sèries
no les vulguin
a fora
la pregunta és
aquí es veuen
sèries polaques
no
finlandeses
no
franceses
no
la sèrie
és un producte
molt local
jo és el que penso
els únics
que podem vendre
sèries
són els americans
els anglesos
perquè
han construït
una cultura global
i tothom sabem
què és Manhattan
i tothom
coneixem abans
Central Park
que
un parc
d'una cita nostra
d'una cita
d'una cita
d'una cita
d'una cita

a un titular
periodístic
però
no

desfà
desfà
els gags
còmics
moltes vegades
a més
el doblatge
s'han fet
molt malament
d'aquestes sèries
en algun cas
les catalanes
que s'han doblat
al castellà
allò que
un personatge
té un got
no se sent
res
no?
vull dir
està absolutament
el doblatge
ho matxaca tot
i després
jo crec que
n'hi ha una mica
també
d'idiosincràsies
de manera d'entendre
clar
Plaç Brut
sembla que no
però està plegada
de referents
també nostres
clar que n'hi ha
referents
que funcionen
a tot el món
clar que pots
que una persona
que està aparcant
un cotxe
aparca un cotxe
a Barcelona
i aparca un cotxe
a Nova York
això és un referent
una situació
universal
però
clar
n'hi ha
n'hi ha referents
i situacions
que són més
locals
i
i acabo
per exemple
els Simpsons
estan plegats
plegats
de referències
nord-americanes
plegats
en tots els programes
sortint
els seus
els seus ídols
els grups de música
polítics
ens fa gràcia
bueno
el que entenem
sí
n'hi ha coses
que penseu
que estan fetes
perquè ens facin gràcia
i no ens enriem
del Simpsons
perquè moltes vegades
allò que et dius
mira això
estàs amb gent
i dius
bueno això no ha arribat
però és un gag
vull dir
és allò
sí, sí
és allò
que uno se riu
no
ja, ja, ja
és que jo conec
aquest tío
és un cantant
del grup de música
no sé què
que sempre està
veient birra
no sé quantos
clar, jo no ho conec
perquè no forma part
del meu univers
bueno, jo crec que
los Simpsons
precisament
maneja la cultura popular
la cultura popular
és la cultura universal
és a dir
és Madonna
és Yoko Ono
és
procuran
sempre moverse
en ese terreno
aunque sea
gente muy culta
los guionistas
de los Simpsons
són entre la gente
más culta
són licenciados
por Harvard
lo que sí que tiene
los Simpsons
és que és una ametralladora
però tú has puesto
el ejemplo
de los
de Plattsbruts
i és un poquito
vamos a ver
és que Plattsbruts
és una comedia
muy particular
és una comedia
jo diria
casi
de
slapstick
és una comedia
visual
i una comedia
casi de golpe
i porrazo
una versión
de la comedia
de golpe i porrazo
lo que hacían
en la comedia
americana
al comienzo del cine
i entonces
jo crec que
té dificultades
de doblaje
però
piensa que
por ejemplo
EastEnders
jo conozco
al chico inglés
que la dobló
i que terminó
trabajando
en TV3
EastEnders
se dobló
molt bé
i EastEnders
tuvo molt éxito
aquí
és verdad
que cuidado
no és el mateix
i insisto
és que Plattsbruts
en concreto
és una comedia
molt particular
i que pot
tenir dificultades
materiales
de doblaje
és cierto
però
és que han fracasado
series
que no tenen
aquestes dificultades
jo crec que
hi ha una major
vamos a veure
una cosa és el deseo
i altra és la realitat
els catalans
els guionistes
catalans de humor
s'han soñat
ingleses
primer
no hi ha de ser
el modelo
era
Fawlty Towers
era
els joves
era
el xiministre
eren totes
aquestes comedies
esburallades
esburallades
esburallades
todo eso
realmente
pegó
muy fuerte
aquí
y
se intentó
se intentó
esa vía
esa vía
yo creo que sí
que es
es inglesa
y es muy difícil
de
muy difícil
de imitar
muy difícil
de imitar
y
y ha triunfado
digamos
y se ha abierto
más camino
la comedia
más americana
más narrativa
la comedia
que
cuidado
que yo empiezo
a ver también
digamos
más ejemplos
cada vez más
de comedia
de humorista
pero
creo que sí
que hay una
sí
no no
que hay una
diferencia
que hay una
diferencia
entre la
producción
de ficción
catalana
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
y la
alguna cosa
o
faríem
un paréntesis
y alguna
pregunta
moltes gràcies
a la
rosa
álvarez
y a
l'enric
castelló
fem un
petit
descans
i ens
acompanyen
ja el
Pep Armengol
que estan
aquí
entre el
públic
la
Montserrat
Carulla
i l'Anna
Saún
i estaran
aquí
en la
taula
fins ara
aprofito
per dir
que ara
farem el
control
aquest
d'assistència
aquí
fora
ho
la
withdrawn
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Molt bé, reprenem el fil d'aquesta primera sessió.
Aquelles persones que s'hagin incorporat ara, que hagin vingut a aquesta segona part,
doncs benvingudes, benvinguts tots i totes un altre cop.
Estem, com dèiem, per a aquells que no hagin estat al principi de les jornades
en aquesta setmana de la comunicació de Tarragona, aquest Comunica 05,
que durant tres dies analitzaran diferents protagonistes
el tema de la ficció televisiva al nostre país.
Avui hem portat actors, dues actrius, que les tenim aquí,
i un expert, diríem que és el màxim expert a Catalunya en el tema dels càstings,
és a dir, en la manera d'escollir actors i actrius per les sèries i per les pel·lícules.
Hem tingut una primera part amb l'Enric Castelló i amb la Rosa Álvarez
des del punt de vista més acadèmic, universitari,
en fi, persones, expertes que han analitzat el món de les sèries de televisió
des d'un punt de vista, com dèiem, acadèmic,
i ara tindrem una part segurament més agraïda o no, no ho sé, ja veurem,
que ens portaran el Pep Armengol primer i després l'Anna Saúni i la Montserrat Carulla.
Abans de donar pas al Pep Armengol, que serà el primer a intervenir,
també direm que hem triat la Montserrat Carulla i l'Anna Saúni,
perquè des del nostre punt de vista representen justament dues generacions,
això és evident, i dues formes d'haver viscut el món de les sèries de televisió,
entre altres coses, perquè la Montserrat Carulla n'ha participat en moltes,
i l'Anna Saúni em sembla que en un parell.
Bàsicament, en fi, després d'això ja en parlarem.
I per tant, elles també ens poden donar una perspectiva, creiem, diferent,
tot i ser actrius que treballen en diferents sèries de televisió
i a més a més fan teatre, que això no cal oblidar-ho,
encara que siguin bàsicament conegudes per les seves intervencions televisives.
Però en fi, comencem aquesta segona part amb el Pep Armengol,
ell és especialista en direcció de càsting,
ha treballat per a Televisió de Catalunya realitzant el càsting de diverses sèries de ficció,
també ha realitzat càsting en el món cinematogràfic,
amb pel·lícules com, per exemple, El embrujo de Xangai o Platillos Volantes.
És descobridor, podríem dir que ha estat una mica la persona que ha descobert
alguns dels actors i de les actrius més conegudes de les sèries del nostre país
i per tant, diuen els que entenen i n'estem ben convençuts que és el millor en el seu camp a Catalunya.
Així que al Pep Armengol també li agraiem que hagi vingut avui fins a Tarragona.
I en fi, a partir d'aquí, gairebé la primera pregunta,
i a partir d'aquí, evidentment, pots dissertar una mica d'aquest món,
seria què cal fer per ser actor i sortir en una sèrie de televisió.
Però, en fi, Pep, endavant.
En primer lloc, felicitar-vos pel càsting que heu fet d'actrius,
per les dues actrius que ens heu portat.
Jo penso que són un bon càsting, en aquest cas, o sigui que comencem bé.
I bé, una mica, sentint l'exposició que feia l'Enric,
un volís que no, en el meu cas, he fet una mica flashback amb la meva vida.
I també amb el que deia la Rosa, analitzant aquest país,
no havia parat a pensar mai això,
com, de quina forma tan ràpida s'ha consolidat una indústria.
I un, certament, se sent orgullós d'alguna forma d'haver participat en tot això.
D'alguna manera, va ser des de Televisió de Catalunya,
en un moment en què, igual, en el país tan sols hi havia farmàcia de guàrdia,
en què es va apostar per un tipus de ficció de producció pròpia.
La ficció, com abans s'ha explicat molt bé, s'aguanta, jo crec, per dues coses bàsiques.
Per uns bons guions i per uns bons actors.
És així que, en aquests moments, el primer que es necessitava era el coneixement dels actors.
I és aquí on es comença a necessitar la figura de la meva feina, la direcció de càsting.
Què és un director de càsting?
Doncs és una persona que ha de conèixer la professió teatral
i, d'alguna forma, assegurar a la direcció i a la producció
que té les millors peces per encarnar els personatges que hi ha allà.
En aquells moments, ja des de les primeres sèries, des de La Granja,
que va ser la primera que vam fer, on es va buscar un perfil d'actors determinats,
on inclús amb alguns dels personatges va haver-hi una adaptació del guionista
amb les peculiaritats d'un actor determinat.
Ens estàvem inventant una certa manera de fer televisió.
Després va vindre les telenoveles, que com a gènere necessitava un gran nombre d'actors
i va ser quan a Televisió de Catalunya es va plantejar el fet de crear
un departament de càsting i, d'alguna forma, un càsting obert pel coneixement dels actors.
Tot i així, jo que sóc un home que vinc del teatre,
crec que l'ofici de l'actor es fa en el teatre.
I, de fet, és on jo i el meu equip no parem d'anar constantment,
a les sales de teatre, als festivals de teatre, a les escoles de teatre,
perquè és allà on realment coneixem els actors.
En aquells moments vam aprendre un tipus de televisió determinada
amb les telenoveles.
Jo discrepo del concepte Culebron, el Culebrot.
A part que el Culebrot em sona bastant fatal,
penso que és diferent.
Per el Culebron jo l'adjudico més a aquest tipus de sèrie sud-americana
on els actors actuen amb sonotone,
o sigui, hi ha un senyor, un apuntador que els va dictant el text
i ells van dient això.
La telenovela, que crec que més que de les sèries americanes
és a darrere directa de la ràdionvel·la,
demana una altra formació diferent.
O sigui, en el moment en què fem això,
demanem als nostres actors una formació diferent.
A diferent del Culebron sud-americans,
els actors s'han de saber el text,
quasi sense temps de poder assajar.
Tant és així que després amb les telenovel·les
creem, jo penso que una forma determinada de fer televisió,
en aquells moments veníem,
el precedent que tenim anterior era el teatre enregistrat,
per allò que l'obsessió dels directors de les sèries
era que no sigui teatral,
o sigui, que d'alguna manera anem a trobar un cert naturalisme
que és el que ens donaria d'alguna forma a l'estil.
A països on hi ha una indústria consolidada,
els actors són especialistes,
o sigui, hi ha un actor que és especialista
que tan sols fa telenovel·les,
hi ha un actor que fa tan sols teatre,
hi ha un actor que fa tan sols cinema.
En el nostre país, això no és així,
l'actor ha de fer una mica de tot
per poder subsistir.
Tot i que cada vegada que l'indústria es va consolidant més,
les especialitats es van separant.
Però normalment l'actor, d'alguna manera,
moltes vegades estava fent televisió pel matí,
dublatge per la tarda i teatre pel vespre.
Nosaltres, torno una mica a la història,
quan vam començar amb l'estrener ovel·les,
hi havia un moment que vam trobar aquest estil
i fins i tot vam arribar a exportar,
fent el know-how en produccions espanyoles
sobre com fer televisió.
Vam fer el know-how del súper per Telecinco,
vam fer Canal 9, un tipus també de...
bueno, ensenyant d'alguna manera com treballàvem,
i d'alguna manera portaves un estil i una forma
de fer televisió.
Després, d'això han participat,
però també hi ha una part diferent que són les comèdies.
La comèdia demana...
jo penso que hi ha una part que dediqueu especialment a la comèdia,
jo crec que és el gènere més difícil del món.
Tot just ara estava parlant amb un director d'una sèrie
i m'estava demanant un actor determinat,
parlàvem d'uns quants noms i estaven comentant això,
o sigui que potser per una sèrie més realista
demanem un tipus d'actor,
però la comèdia és on demana d'alguna forma
un actor que sàpiga jugar
i que tingui una capacitat de joc molt peculiar
i especial.
Dic això perquè tot és...
el càsting des de fora de vegades es veu
que és fàcil i que no costa.
I us puc assegurar que hi ha molta feina
al darrere d'això.
També l'ofici de l'actor passa igual,
o sigui, també passa que de vegades els espectadors,
els neòfits, es pensen que actuar no costa.
Hi ha molta gent que se'ns apropa als càstings
i ens diuen...
home, a la feina em diuen que jo serveixo per això,
que jo soc graciós,
o que jo tinc aquesta virtut,
o que fins i tot fotografio bé.
no parem de recordar que això és un ofici
com qualsevol altre que s'aprèn
i que ara ja tenim unes escoles de formació
cada vegada més sòlides
i cada vegada, doncs, millor.
Fins i tot i així, i per acabar
amb la part històrica de tot això,
amb les telenovel·les,
hem pogut crear un star system.
Per primera vegada hem tingut, jo crec,
un reconeixement als nostres actors.
Va haver-hi una època dins el teatre català
que jo recordo que els actors estaven
a les cartellers dels teatres amb lletra petita
i hi havia l'escenògraf, l'autor, el director
i l'actor quasi no existia.
Gràcies, crec jo, a la televisió,
l'actor ha tornat, en el teatre,
que és casa seva, en definitiva,
a estar amb lletres grans.
I també s'ha creat una relació
entre espectadors i actors
certament curiosa.
O sigui, la gent s'estima, els actors d'aquí,
perquè cada vegada els coneix
i ara ja no tan sols els coneix un producte,
ara els coneix de molts.
O sigui, ja comença a saber qui són.
Després hi ha l'altra part,
que és potser la part anecdòtica,
que és la part de la fama.
El que el fet de la televisió dona una fama
i que això és, d'alguna manera,
el reconeixement públic del treball d'una persona.
Us explicaré una anècdota
perquè entengueu fins on arriba la fama televisiva.
Ha passat fa diversos dies.
Jo he estat implicat en una gran producció,
que és Perfume,
dirigida per Tom Twiker,
que és una producció alemana,
on nosaltres hem fet el càsting
dels actors espanyols
que han participat en aquesta pel·lícula.
L'altre dia es rodava a Girona
i hi havia una actriu d'aquí,
que és la Cesca Pinyón,
vinculada amb sèries de televisió
i amb treballs de teatre i així,
i ella compartia seqüències amb Alan Ringman,
que fa un dels personatges importants de la pel·lícula.
Estaven a Girona i el xòfer,
que era un senyor de Figueres,
que els havia anat a buscar,
de sobte reconeix a la Cesca
i diu, escolti, perdoni,
vostè surti als cargols?
I diu, sí, sí.
Quan baixen del coix,
li importa que em faci una foto i tal?
I la Cesca, una mica vergonyera,
diu, perdona,
és que estic a mal en Ringman,
o sigui, Harry Potter,
la Hungra de Cristal,
i el senyor el saluda i diu,
hola, què tal i tal?
I diu, no, no, però la foto la vull amb tu,
que és la que surt als cargols.
Fixeu-vos en la diferència,
o sigui, un espectador,
que pot ser un espectador mitjà en aquí,
prefereix una persona
que ni tan sols és d'una sèrie propera,
sinó que és dels cargols,
que ja fa uns quants anys,
al costat d'un actor
que possiblement l'acaba de veure
amb les últimes versions de Harry Potter.
Però tot i així,
per ell és molt més important.
I jo he pensat,
home, doncs potser
comencem a tenir un star system.
A la nostra manera,
perquè nosaltres no som tan ampulosos
i potser no posarem alfombres
i farem estrenes,
perquè forma part del nostre caràcter,
però sí que comencem a tindre això,
que els nostres actors estan reconeguts
i que d'alguna manera
el públic se'ls estima.
Abans es parlava amb la comèdia
d'aquesta relació de l'espectador
amb el còmic,
la necessitat d'aquest còmic
que l'espectador aprecia
i que d'alguna manera
té la predisposició al que va fer.
Jo també,
una de les coses que per sort
jo penso que aquest ofici que tinc
ha d'estar agraït a la televisió
perquè la televisió m'ha permès
la pràctica diària
i el coneixement dels actors.
Al Cor de la Ciutat, per exemple,
han aparegut,
jo penso que anem per més de 1.100 actors diferents.
Això ens porta,
és un banc de proves
i de coneixement dels actors.
Actors que han fet a vegades
un petit personatge
en el Cor de la Ciutat
i que això no és fàcil,
o sigui,
per un actor que entra
i que té una sola sessió
en una sèrie
que d'alguna manera
els actors porten molt temps treballant
i tothom es coneix
i entra aquell dia
i té dues seqüències
per demostrar
el bon actor que és,
us puc assegurar
que això és extraordinàriament difícil.
I tot i així,
hi ha gent que passa aquesta prova
i aquí els coneixem.
I això després
és el que ens serveix
per aquest actor
igual poder adjudicar-lo
en una altra cosa.
Jo quan treballo
en projectes internacionals
m'en dono compte
i estic molt orgullós
dels actors que tenim
perquè treballo
amb persones
que venen de fora
i no estan condicionades de res.
El Tom Twiker,
el director del Perfume,
que és un director alemán
que havia fet
Ran, Lola, Ran
i la Princesa i el Mendigo,
de sobte,
quan després de veure
les propostes d'actors d'aquí
va dir
que teniu un gran nivell
d'actors en aquest país
i m'ho està dient
un director
que ve de fer un càsting
a Londres
que ha fet una part
de càsting a Los Ángeles
i també l'ha fet a França.
El Peter Greenaway
quan vam fer
Tools Blue per Suitcase
exactament em van dir el mateix.
Vam fer una sèrie
que es deia
S Club Seven
que era una sèrie americana
que es va rodar a Barcelona
que és una sèrie
que va d'uns tínagers
d'un grup de música
que és molt famós
als Estats Units
i a Anglaterra
i vam acompanyar
la sèrie es va fer
perquè es havia escollit
Barcelona per fer
amb actors d'aquí.
Doncs quan aquesta sèrie
la miràvem
i la comparàvem
amb el que havíem fet fora
ja no tan sols dic
per la part d'actors
sinó tota l'ambientació
i tot el que hi havia
el nivell era molt superior.
Això deia
que realment
jo crec que tenim
un sens d'actors
important
i que la gent
que ve de fora
d'alguna forma
ho ratifica
abans
ja per acabar
parlàvem una mica
de les diferències
de què passava
com anàvem a Espanya
i tot això
tot i així
les productores espanyoles
estan ple de guionistes
catalans
els nostres actors
no paren de treure el cap
a les sèries
però jo sí que crec
que hi ha una diferència
certament d'estil
perquè en els nostres teatres
són diferents
jo potser
si faig una mica
de sociologia del teatre
crec que potser
és perquè aquí
hi ha hagut una tradició
diferent
a la que hi ha hagut
per exemple
a Madrid
aquí hem tingut la sort
que cada poble
petit de Catalunya
en una època
ara ja desgraciadament
no és així
però hi havia
una sala
un grup
que programava teatre
i que el portaven allà
això va permetre
d'alguna manera
que les companyies
de teatre independent
d'aquelles èpoques
dels anys 60
i dels anys 70
poguessin existir
que una companyia
de teatre independent
pogués tindre
els seus 30
i 40 bolos
les companyies
que estaven ubicades
a Madrid
es tenien que limitar
a certs festivals
i d'alguna forma
als col·legis majors
universitaris
jo penso que això
va generar
és normal
això va generar
que hi havia
un circuit
i a la vegada
hi havia
uns espectadors
que sabien
llegir teatre
o sigui que una cosa
va reto alimentar
l'altra
jo crec que aquesta potser
és la diferència
entre escoles
tot i així
i ara
cada vegada menys
però jo crec
que succeeixen coses
amb teatre
més interessants
encara ara a Catalunya
que Madrid
i això també
té a veure
amb estils
diferents
d'interpretar
jo de moment
ho deixo aquí
i després
si voleu fer
preguntes
i tot això
doncs
les contestareu
gràcies
gràcies
gràcies doncs
al Pep Armengol
per aquesta primera intervenció
ara és el torn
de les actrius
començarem
per la Montserrat
Carulla
sembla que no
calen gaires
presentacions
segurament
és una de les actrius
de prestigi
més reconegut
del nostre país
en el camp
televisiu
ha encarnat
personatges
Secrets de Família
o Espanya
Laberint d'Ombres
i El Cor de la Ciutat
entre d'altres
sèries
i en fi
després també ha participat
en pel·lícules
i en obres
de teatre
en fi
moltíssimes
seria llarguíssim
de nombrar
tant a la Montserrat Carulla
ara com després
a l'Anna Saúm
el que li demanem
bàsicament
és que ens expliquin
què ha representat
per elles
en la seva
carrera professional
participar
en sèries de televisió
i quines experiències
han tret
d'aquesta participació
en els serials
de ficció televisiva
així que Montserrat Carulla
també moltes gràcies
per venir a Tarragona
bona tarda
i endavant
molt bé
jo abans que res
vull felicitar
la Rosa
i l'Enric
per la magnífica exposició
que han fet
de les seves
respectives teories
ens han deixat
el llistó molt alt
i no sé
com ens en sortirem
i abans
d'entrar a fons
en aquesta cosa
del record
i dels començaments
podria
dir-vos
alguna cosa
primer
que la comèdia
és el gènere
més difícil
de tots els gèneres
o sigui
ho has apuntat
i jo ho corroboro
és molt difícil
fer comèdia
perquè si fas comèdia
o vulguem fer gràcia
no en fas cap
i el saber fer comèdia
és fer-la
en aquell punt just
que la gent es pensi
que allò que acabes de dir
està improvisat
i s'ho cregui
i ho rigui
després també volia dir
abans de començar
a parlar
de la meva trajectòria
dins de la TV3
que hi ha uns antecedents
al país
que hi ha uns antecedents
a Catalunya
perquè a partir dels anys 60
aquí
es va començar
a fer televisió
en català
i se'n va fer molta
i es van fer
autors catalans
es van fer traduccions
d'autors estrangers
no d'autors castellans
perquè aleshores
ja la televisió espanyola
els feia
a vegades els fèiem aquí
en els estudis
es van fer guions originals
i es van fer novel·les
tots us recordarem
la novel·la del Capri
que no sé si es deia
el senyor no sé què
no me'n recordo
però jo dels noms
soc una desgràcia
la novel·la del Pere
una novel·la
que va escriure especialment
per la televisió
la Maria Aurelia Campmany
que es deia
Soperem a casa
en la que jo vaig participar
una novel·la històrica
sobre la
aquesta reina catalana
de la Provença
Hermana Gilda es deia
vosaltres que esteu estudiant
bé
és igual
és una reina catalana
que va tenir una gran importància
amb tota la qüestió
de les divisions
dels regnes
i dels comptats
d'aquell moment
que va durar
que em sembla que van ser
23 capítols
o sigui
que aquí
no partíem
del no res
hi havia uns realitzadors
fantàstics
que després
van anar-se
integrant
a la TV3
alguns d'ells
i alguns d'ells
encara segueixen
o que estan
amb productores
privades
per tant
el fet
que aquí
a Catalunya
ja hi haguessin
uns actors
que
tradicionalment
tenien una altra manera
de fer teatre
que tenia
la resta d'Espanya
concretament Madrid
perquè els dos punts
de producció
eren Madrid
i Barcelona
què vol dir això?
que a Madrid
el teatre es feia
malament?
no
el gust
pel teatre
de Madrid
era diferent
del gust
que es tenia
pel teatre
de Catalunya
això
és evident
eren dos gèneros
molt diferents
dues maneres
d'enfocar el teatre
molt diferent
però el que sí
passava
és que en una
companyia
de 30 actors
en un teatre
nacional
doncs
24
eren catalans
o valencians
i la resta
en la majoria
dels casos
eren andalusos
o sigui
que l'actor
català
en aquell moment
ja tenia un pes
molt específic
dintre de la producció
de Madrid
al mateix temps
que aquí
es feia teatre
en català
o sèries en català
a Madrid
també van fer coses
molt interessants
van fer sèries
d'una categoria
com la Fortunata
i Jesita
o com una categoria
de Canyes i Barros
etcètera
en podrien
anomenar
o sigui
que tot això
sí que va anar fent
un coixí
perquè quan va arribar
TV3
i va
va arribar
sense preocupar-se
massa
de la ficció
dels programes
de ficció
jo recordo
un dia
en una festa
del doblatge
que vaig coincidir
a la taula
amb un publicista
que feia
anuncis
de televisió
que preparava
programes
de televisió
i te li vaig dir
per què no feu dramàtics
perquè aleshores
no dèiem ficció
nosaltres dèiem dramàtics
per què no es fan dramàtics
i va dir
per què no interessen
a ningú
jo em vaig quedar
sorpresa
perquè
durant els anys
que els havíem fet
sí que interessaven
molt a la gent
per què no es van fer
doncs ara us ho explicaré
una mica
es va fer
es va
començar a fer
un conveni
Catalunya i Madrid
per regular
els actors
els sous
dels actors
i les condicions
que posaven els actors
per treballar
TV3
vam estar
molt forts
i molt units
Catalunya
i Madrid
en aquell moment
es va anunciar
una vaga
que em penso
que no es va arribar
a començar
però la vam anunciar
i aleshores
vam guanyar
i es va firmar
el conveni
però va haver-hi
una veu
que després es va saber
que va dir
firmeu el conveni
firmeu-lo
diu
però estarem anys
que no farem
ni un dramàtic més
i això es va complir
es va acabar
la televisió
en català Catalunya
i es van acabar
els dramàtics
a Madrid
durant molt de temps
suposo que la Rosa
que ha fet
aquest estudi
tan fantàstic
sabrà que hi ha
aquesta època
en què ni a Catalunya
ni a Madrid
no es fan dramàtics
es va reemprendre
després
i ara ja vaig
a lo meu
he fet un preàmbul
molt llarg
perquè és que no sé
com sortir-me'n
bé
a partir
d'aquesta experiència
ja acumulada
als anys 60
i als anys 70
arriba TV3
està un temps
que no fa
programes de ficció
crec que sí
que ràpidament
tal com has dit tu Rosa
es crea una indústria
molt precipitadament
perquè aquí
no hi era
ni remotament
però crec que sí
que es crea
perquè darrere hi ha
un afany
de normalitzar
i un afany
i un sentit
de país
que mou
aquesta maquinària industrial
i justament
i justament
és el
Puyal
el que
en un programa
en la vida
en un xip
s'inventa
s'inventa la granja
una manera
de reconduir
un tema
a través d'uns personatges
que discuteixen
o pateixen
unes
circumstàncies
i aleshores
això es reprèn
en el discurs
del Puyal
en el programa
i la granja
enganxa
moltíssim
el públic
o sigui
inclús
crec que hi ha
moments
en què
després
de la filmació
o sigui
de la
posta en escena
o de la retransmissió
de la sèrie
de la granja
baixava l'audiència
no al començament
però després sí
perquè la gent
la posava
per veure la granja
i això
fa
que TV3
arribi a la conclusió
que els
programes
de ficció
les novel·les
interessen
fa
algunes
tentatives
de fer
diguem-ne
dramàtics
obres de teatre
que no acaben
de quallar
hi ha un públic
però no acaben
de tenir
l'èxit
que ells volen
i aleshores
és quan es comença
seriosament
a pensar
en les telenovel·les
jo he participat
a part de la granja
en la vida
de família
que es va fer a Girona
amb el laberint d'ombres
i en el cor
de la ciutat
em sembla que no me'n deixo cap
oi?
quina?
ah dones d'aigua
sí esclar
bé
és que aquesta ja
per mi és una sèrie
jo la telenovel·la
la veig més com una cosa
més llarga
això ja és com una sèrie
tenia 13 capítols
no se'n van fer més
no se sap per què
però no se'n van fer més
i ara ja m'he perdut
a veure
parlava de les quatre sèries
que havia fet jo
sí
no sé on anava
bé
doncs ens reprendrem
amb una altra qüestió
sí
sí
sí
de lo que són
les telenovel·les
i lo que són
les sèries
bé
jo
això
m'ho
m'ho
planifico
quan em parlen
d'una
d'una sèrie
i d'un personatge
determinat
primer
penso que no em va gens
o sigui
digue que a mi aquest personatge
no em va gens
no me'n sortiré
després
amb ajuda del realitzador
amb algun guionista
arribem al fons
de la
de la
de la qüestió
ell té culpa
de bastants
d'aquests repartiments
en els que jo
hi he estat
i
començo
a mirar
al voltant meu
perquè penso que és molt interessant
a mirar
a mirar al voltant meu
i veure
persones
que em puguin
donar
una idea
d'aquell fantasma
perquè quan
t'ofereixen
una obra de teatre
o un guió
i et diuen
faràs aquesta senyora
per mi
no a tothom
li passa igual
però per mi
és com un fantasma
que sé que té
ulls
i que té braços
i que té cames
i camina
però que no sé
com és
massa
m'ajuda bastant
el que diuen
els altres del personatge
però és clar
això no es dona massa
en televisió
en teatre
es dona més
el teatre
t'explica més
com és el teu personatge
a través dels altres
però en televisió
no
perquè són
escenes molt curtes
i demés
però començo
a intentar trobar
una persona
que a mi
em faci pensar
en el que serà
el meu personatge
i a partir d'aquesta persona
quan la veig
i penso
sí
és aquesta
és quan jo començo
a crear el personatge
dificultats
per fer-la
potser perquè jo ja venia
amb un bagatge
de teatre
i de televisió
i poc cinema
però també de cinema
la dificultat
principal
és aquesta
que us dic
de veure com és
el personatge
i intentar donar-lo
amb sinceritat
després
els altres aspectes
de memorització
que són molt importants
en la nostra feina
de reflexes
que són imprescindibles
perquè aquestes telenoveles
es fan a un ritme
ferotge
o sigui
el vent de la ciutat
o la porca misèria
crec que feu un programa
graveu un programa
semanal
dos mensuals
dos mensuals
durant una hora
no?
doncs
els capítols
de les telenoveles
que duren
20-25 minuts
es grava un capítol
cada dia
això vol dir
com has de tenir
les antenes
sempre
com has de tenir
els nervis
de controlats
i crec que això
és molt important
per la gent
que hagi de fer
aquest tipus de feina
intentar no descontrolar-se
perquè
si et descontroles
i et falla la memòria
o et fallen els reflexes
t'envien aviat al Japó
fas un viatge al Japó
i aleshores
trigues molt a tornar
o no tornes
però
la cosa va així
després
també hi ha una altra qüestió
que jo crec sincerament
i és que
el que fa la Bíblia
sigui el Benet
siguin els que siguin
pinta uns personatges
i tal com us dic
els reparteixen
i aleshores
tu el fas
el millor
que et sembla
i vas aportant
d'alguna manera
la teva personalitat
al personatge
i això
fa
que els mateixos guionistes
si m'equivoco
m'ho dius
és la sensació
que tinc jo
els mateixos guionistes
van adaptant
aquell personatge
que jo he vist al metro
però que un altre
deu veure en un altre lloc
que comences a fer
amb el que tu
els hi aportes a ells
parlo d'aquestes telenoveles
tan llargues
que poden durar temps
i crec que això
en el fons
també els ajuda
perquè a vegades
s'ha proposat
un personatge
amb un actor
una cosa molt petita
que durarà
dues setmanes
i que aquell actor
ha fet aquell personatge
d'una determinada manera
ha tingut un èxit clamorós
la gent s'interessa per ell
hi ha en els fòrums
ja ho sabeu vosaltres
que si aquest està bé
que si aquell no
i aleshores
aquell personatge
va adquirint
una dimensió
i d'això
podríem veure
molts de casos
em sembla
que ja m'he enrotllat prou
i si teniu alguna pregunta
ja ve la fareu
Gràcies
gràcies Montserrat Carulla
després segur que n'hi ha preguntes
ara li donem un pas
a l'Anna Saún
que com deia abans
d'alguna manera representa
és evident
una altra generació
ella va fer una primera intervenció
en sèries a temps de silenci
si no m'equivoco
de totes maneres
allà on més coneguda
és justament en aquest món
de les sèries
de ficció
és a porca misèria
on ha intervingut
i tornarà a sortir
ben aviat a la pantalla
amb el Joel Joan
té una dilatada experiència
com a actriu teatral
i també forma part
del repartiment
d'algunes pel·lícules
com
Les Hores del Dia
de Jaime Rosales
o jugar a matar dos
d'Isidro Ortiz
també a l'Anna Saún
moltes gràcies
benvinguda a Tarragona
gràcies per venir
i endavant
moltes gràcies
a mi m'agradaria
reprendre una mica
el tema que han sentat el Pep
del càsting
clar, jo no puc parlar
d'una experiència
molt llarga
diguéssim
per tant
em limitaré una mica
a la meva curta experiència
el tema del càsting
jo penso que
a no ser que cridin
un actor consagrat
un actor que ja ha estat
treballant en teatre
que és
que porta molts anys
d'experiència
penso que
com a actor jove
vas una mica
venut al principi
perquè
jo m'he trobat
a vegades
amb càstings
que són més aviat
entrevistes
amb el director
és a dir que
hi ha un director
de càsting
que aposta per tu
que diu
mira
farem una entrevista
amb el director
però la teva
diguéssim
la teva primera
bueno
les teves primeres
paraules
amb el director
són purament teves
no tens
una separata
no pots demostrar res
és a dir
és part de la feina
del director
dir
aquesta noia
m'agrada com parla
o m'agrada com es mou
o m'encaixa
amb el personatge
perquè tu no en saps res
quan vas en un càsting
no saps absolutament res
del personatge
bueno
no és mentida
a vegades sí que
si passes una segona prova
o et donen
ja una separata
et expliquen una mica
o et fan un esbós
de com
de com és el personatge
quina és la seva trajectòria
i
jo penso que en aquest primer càsting
estàs molt exposat
a dir
a veure si
si el que
el que jo
desprenc físicament
o
quina és la meva imatge
què dona
si li interessa o no
en el director
perquè ell té el personatge
al cap
i llavors penso que aquí
no hi tens res a fer
no sé per què
m'he enrotllat
a dir tot això
perquè no sé
on volia anar
per una experiència
per una experiència
en càstings
i després també
volia
volia posar èmfasi
i agrair
molt especialment
a tots els directors
de càsting
que
que fan aquest treball
de buscar
sota les pedres
gairebé
que és anar a teatre
des del teatre més petit
fins al teatre més gran
per buscar cares noves
que a vegades
jo penso que
en la televisió
a vegades es cau molt
en el recurs
de dir no
agafem aquesta
d'aquella sèrie
que ara ha acabat
i la gent
que té una formació
de teatre
que està aquí
treballant
en una cosa
en la que creu
no precisament
per fer-se ric
i famós
sinó
perquè hi ha
alguna motivació
més profunda
jo penso que s'agraeix
quan de sobte
et trobes
en un teatre petit
fent teatre alternatiu
i donant
el màxim
de tu cada nit
i que algú
es deixa caure
per allà
i et truca
dos dies després
i et diu
mira
m'ha agradat molt
la teva feina
i m'agradaria
proposar-te
per un personatge
clar
de sobte et sent
superreconfortat
perquè penses
jo he estat fent
un treball
de formigueta
jo tinc una formació
de quatre anys
a l'Institut del Teatre
o qualsevol escola
com deia el Pep
que n'hi ha de molt bones
és a dir
que és un ofici
que això
que a vegades
preguntaves
com es fa
per sortir a la televisió
i sortir en una sèrie
jo penso que
tota aquesta gent
que realment
hem fet el treball
de formigueta
i creiem
en el que fem
també hi ha d'haver
un punt de sort
sí que és veritat
que hi ha d'haver
un punt de
no tothom
es deixa caure
en un teatre alternatiu
per buscar cares noves
però penso
que a la llarga
et fa ser un actor
de llarga durada
per dir alguna cosa
no un boom televisiu
perquè de sobte
és una cara bonica
i prou
jo penso que també
la grandesa d'un actor
per mi
és de mostrar
a l'escenari
més que a la televisió
la televisió
fa trucs de màgia
és a dir
jo penso que hi ha realitzacions
i hi ha produccions
en les que
en les que
ostres
la visió del director
i del realitzador
és tan bona
i agafa uns angles
i agafa les millors preses
dels actors
això si té temps
clar jo estic parlant
de la meva experiència
que és
en Porca Miséria
i que és una sèrie
que com diu la Montserrat
dedica molt de temps
a cada capítol
i són moltes hores
i per això
és una producció
que surt cara
que no és
el dia a dia
d'actors
que han d'anar sols
que ningú els ajuda
a preparar
un personatge
i en canvi
amb Porca Miséria
s'assembla
jo penso que s'assembla més
a un
podria ser
com una telemovie
com prepares
que hi ha uns
quants assajos
i no tot és cronològic
és a dir
que el personatge
es va creant també
com més sessions
vas fent
perquè també
el trobes
a partir de les relacions
amb els actors
amb qui
interactues
i
no sé
no sé
què més es podia explicar
del càsting
així en general
però
i tant
tu has dit
que és una qüestió
de sort
jo penso
que és una qüestió
de mèrit
perquè una qüestió
de sort
pot donar
una oportunitat
però si
només es té sort
i no
es té uns mèrits
dura poc
aquesta oportunitat
una persona
que fa teatre
que es va
bregant
fent teatre
vol dir que
té primer
una gran estima
a la professió
i després
uns valors
molt importants
perquè el teatre
no el pot fer
tothom
la televisió
la pot fer
gairebé tothom
el cinema
el pot fer tothom
perquè ben doblada
una cara bonica
dona resultat
jo sempre faig la broma
que en cinema
la mula Francis
ben doblada
és una gran actriu
tots recordareu
les pel·lícules
per tant
mèrit
i perseverància
suposo
i perseverància
i no sé
què més
us podria explicar
una mica
per exemple
perquè entengueu
perquè ho explico així
que la meva trajectòria
al sortir de l'institut
va ser fer pinya
perquè
diguéssim
que vam crear
una companyia
que va començar
una mica
amb l'aventura
de crear una companyia
ara
els anys
el 2000
quan el concepte
companyia
als anys 60
era com
no sé
una cosa
molt
molt
molt hippie
ara
tothom
tothom
que surt de l'institut
bueno no tothom
és
a veure
no vull arriesgar
però
hi ha molt la idea
de l'actor mercenari
el que surt de l'institut
i pum
jo
tinc molt clar
on vull arribar
i què vull fer
i llavors clar
hi ha moltes maneres
per arribar aquí
jo penso que
bueno
que en el meu cas
va ser tota la promoció
que
vam tenir també
la sort
que
estàvem molt units
que
a segon curs
vam fer un taller
de comèdia de l'art
i la professora
que és la Gemma Beltran
va esperar
que acabéssim
i ens va proposar
doncs
de formar companyia
quan això a nosaltres
era com
sortir de l'institut
i formar una companyia
era com alguna cosa
ideal
però clar
és ideal
però té uns desavantatges
que són
clars
que són els econòmics
és a dir
bueno
tirem per aquí
tirem per aquí
potser no guanyem ni un duro
però
és això
la perseverança
vam fer un primer espectacle
que era una mena de refregit
d'un taller
de l'institut
i
després
ens va anar
força bé
vam començar a fer bolos
per Catalunya
vam treure un següent espectacle
i
ens movíem
bueno
ens movem encara
amb
amb sales
més aviat
petites
o de
alternatives
però
és
bueno
el reconfortant
que és això
no ho sé
a vegades penso que no t'ho dona
no t'ho dona la televisió
perquè no tens
és a dir
no tens el públic
que es va a davant
no és quan has acabat
de fer una obra
que un cop comences
ja no
fins que no acaba
i sents una mica
com està agraïda la gent
fuà
no sé
doncs això en televisió no passa
no
que clar
de sobte repeteixes
i repeteixes una seqüència
i
i clar
només és
a vegades el director
que et diu
molt bé
en aquesta és molt bona
aquesta i tal
però
ja està
i te'n vas
i te'n vas a Camarín
i bueno
no et sents
no et sents gratificat
excepte quan algú
això no et para pel carrer
i diu
m'encanta la sèrie que feu
o
que llavors
no sé
és realment gratificant
però
però vaja
no sé
no sé
no sé per què
què més podria
un cop hem conegut
doncs
en fi
les experiències una mica
personals
de l'Anna Saúni
i de la Montserrat Carulla
i hem
i hem sentit
el Pep Armengol
també obrim ara
un torn de paraules
si li voleu fer preguntes
en fi
a partir del que han dit
tant
el responsable dels càstings
com les dues actuacions
que avui ens acompanyen
a mi se m'acuden
moltes preguntes
i moltes qüestions
però millor que ho faci
el públic
allà al fons
a veure
que són fantàstiques
i que
que sigui
a posteriori
la teina
i el que
que ens arriba
a la teina
és que
la teina
com
l'art
de l'art
de la teina
que és el teat
és l'espai
original
de l'actor
i que
bé
que les ficcions
doncs clar
són
un bon recurs econòmic
i també us poso
és que el que us aposta
a vosaltres, que em traieu
de positiu d'estar
en un dramàtic
televisiu
i bé, quines diferents maneres
de treballar o
que els dos exemples són diferents
per a l'explicació de la feina
però això que em traieu
de positiu d'estar
a la feina d'això
que és un bon recurs econòmic
No, penso que el teatre
és més formatiu
que el teatre denuncia
més la qualitat de l'actor
ja ho he dit abans
és difícil fer teatre
però el teatre també té un atractiu
magnífic, és la màgia
que té, és tenir aquell públic
davant, que si realment
el que tu li dius
li dius de manera
que l'incorpori, no que pensi
que està veient teatre
sinó que vegi uns sers humans
que tenen uns problemes
allà a sobre
això fa que es creï un clima
entre l'actor i el públic
tens la sensació
que el tens agafat
completament a la mà
i això és irrepetible
com és irrepetible
una obra de teatre
perquè no sempre
la televisió sempre és igual
jo no fa gaire
li deia a un director
escolta, fer teatre
no és fer cel·loide
el teatre és una cosa
molt concreta
que depèn del teu estat d'ànim
de l'estat d'ànim del públic
de si està tronant a fora
o si hi ha uns que criden
i fan música
que distreuen
de moltes qüestions
perquè la representació
sigui una o sigui una altra
sigui sublim
o sigui odiosa
jo suposo que això
és el que ens encandila
del teatre
i no crec tampoc
que la televisió
sigui una germana petita
o un germà petit
del teatre
no
perquè és una altra
manera d'interpretar
et permet la repetició
et relaxa en l'aspecte
que un error
en el teatre
és ja
un error
que no pots remediar
és irremediable
ja està allà
i en canvi
la televisió
et permet
rectificar
però que
jo crec
que en el moment
que diuen
es roda
o es grava
jo no tinc
la sensació
de diferència
en el moment
d'interpretar
has de tenir
la mateixa emoció
sentir la mateixa
emoció
intentar fer-la
fer-la arribar
en aquest cas
a través de la caixa
jo penso que
el que queda coix
bueno per mi
a vegades
noto que queda coix
és que
un cop has fet l'escena
tens ganes
de veure el capítol
ja fet
i a més
de casa teva
i veure com
com ha quedat
com han acabat realitzant allò
i és
el veure-ho
i dir
ostres
ha quedat preciós
o a mi m'encanta
el que
a vegades et reconforta
que no t'ha reconfortat
a plató
allò
ja has acabat
però són diferents
penso que són sensacions
completament diferents
jo crec
que de tots els espais
i això m'he oblidat
de dir-ho
on passa un actor
al teatre
un plató de televisió
o un plató de cinema
i fins i tot
un estudi de dublatge
de tots els que passa
el pitjor
és una sala
d'audició
de càsting
perquè això s'assembla
a una sala
d'operació quirúrgica
l'Alfred Hitchcock
li deia una vegada
a un actor
no sé per què està
vostè nerviós
perquè total
l'únic que s'està jugant
és el futur
de la seva carrera
realment
si fixeu
en l'ofici de l'actor
que es produeix
una cosa
que tan sols
passa en aquest ofici
que és que els seus espectadors
crients
entre cometes
quan ha acabat
la funció
en el teatre
li aplaudeix
i realment
li aplaudeix
perquè està agraït
perquè donant
una hora i mitja
s'ha oblidat
de tot
i ha format
part de la seva ficció
aquest fenomen
en una audició
no existeix mai
el que passa
que no tenim
cap més fórmula
que passar
per aquestes proves
l'Anna
parlava
de les hores del dia
que va passar
amb una entrevista
pel director
jo les entrevistes
no m'agraden
però de vegades
hi ha directors
que volen això
entrevistar-se amb els actors
i després
ara potser no se'n recorda
però va passar
amb una improvisació
directament
amb el director
davant
i a més a més
una improvisació
llarga
moltes vegades
ni tan sols
donem informació
perquè
pel que sigui
en el cas
de les hores del dia
el director
no volia que l'actor
tingués informació
sobre el personatge
perquè no volia
que composés personatge
perquè volia adaptar
acostar
la seva pel·lícula
en definitiva
a l'actor
en definitiva
perquè tothom
busca el mateix
la veritat
buscar que l'actor
parteixi de la veritat
i de la seva pròpia veritat
llavors
en aquest cas
fugia de la composició
l'actor
té que passar
per aquestes
sales horroroses
l'actor
que va en una audició
al matí
es lleva nerviós
es fa un cafè
es repassa el text
llavors agafa un taxi
normalment
té la sensació
que arriba tard
arriba a la sala
d'entrada
seré massa simpàtic
no
seré antipàtic
m'agafarà
no
ja saben el que volen
no
va amb tots
amb tots aquests dubtes
al cap
i demò
ens dona això
jo
que he sigut un home
de teatre
i actor
també
durant molt temps
sempre amb els actors
quan surten de la sala
sincerament
els hi agraeixo
perquè
tots ens regalen
una de les parts
de la seva ànima
deixen una petita part
de la seva ànima
i de la seva il·lusió
entre aquelles quatre parets
després
depèn del destí
i de tot això
si allò
aquella persona
ha nascut
per fer
aquell personatge
per estar en aquell projecte
això serà per ell
i no l'hi prendrà ningú
Més preguntes?
S'estem posant molt profund
però
crec que
realment
la televisió
en el fons
és un mitjà
que es fan
en aquest sentit
per ser
des del turista
vostre
que dieu
jo surto d'allà
vaig al camerino
i dic
no sé com ha sigut això
a mi no ha passat
justament
el que em parla
com a televide
o sigui
i
parla
ja
el que em parla
és un mitjà
de porca misèria
que
jo estava
estic
que estava
jo
emocionadíssim
amb allò
absolutament
enganxat
a veure
si realment
se'n va
torna
i
va acabar
i va agradar
molt
vaig sentir
que
no podia
expressar
a ningú
que
va haver
de dir
és que
aquesta sensació
que potser
l'actual
també
de dir
hòstic
l'explicador
que en un cas
no va
a veure
no sé
l'explicador
que
diu
hòstic
a trucar
a un moment
que va ser
vist
això
o
això
no es
passa
no?
No
ho podem trucar
directament
perquè
no
t'agrada
el telèfon
però
realment
esperem
amb aquesta cana
d'alguna manera
expressar
aquest sentiment
que com a espectador
estem
a televisió
així
una mica
freda
però que
aquest sentiment
que està
i estan
a la part
de les
activitats
com a
la part
de les
activitats
i
la pregunta
seria
la part
que és
quan
el que
van
al carrer
quan
i
d'on
us alimenteu
perquè
no
us alimenteu
aquest sentiment
és difícil
dirà
que
jo personalment
d'això
i sincerament
t'ho diuen
i
ostres
que m'encanta
no és perquè
de sobte
veuen una cara
coneguda
sinó la gent
que realment
t'ho diu
de veritat
perquè no ho ha pogut
dir el dia aquell
a casa seva
i de sobte
et troba
i li fa com
una doble il·lusió
perquè
t'ho expressa
directament
això que et passa
a tu
doncs li passa
a molta gent
i per això
quan et veuen
és aquesta paret
el que tu
no li has pogut
explicar
et veuen a tu
i aleshores
és quan treuen
totes les emocions
que els hi has produït
i realment
això compensa
moltíssim
molt
totes l'hemos vivido
i doncs
aquest home
de acuerdo
termina
la funció
el que el público
le dice
muy buena actuación
diganme
mañana
i de a ver
el público
es muy importante
por ejemplo
para el humorista
el humorista
que trabaja
con el público
es que el público
es la mitad
o más
de la actuación
en el teatro
pasa un poco
lo del humorista
solo que
hay un conjunto
hay la
que no hay
la identificación
que tiene
que no molesta
pero que pasa
porque yo imagino
que no siento
que el que está
allí
en el parque
un lado atrás
pero basta
que un
alguien
haya llevado
a su mujer
que tiene
sensibilidad
artística
y haya llevado
a la otra
y él va
y se pasa
la función
imagino
costecando
pero yo imagino
que eso
desde la
ser terrible
es que pasa
lo siguiente
en teatro
el teatro
yo sostengo
y no soy la única
que se hace
los actores
y el público
representan
la función
porque depende
del público
que hay
para que la función
lo he dicho antes
sea una cosa
o sea otra
claro
te desespera
ver un señor
que bosteza
o ver un señor
en primera fila
leyendo el periódico
yo esto lo he vivido
o estar haciendo
una escena dramática
llorando
de verdad
y sintiéndola
de verdad
y ver una pareja
en primera fila
desternillándose
de risa
es espantoso
pero claro
tienes que sobreponerte
o sea no hay más remedio
claro
te vas al camerino
que lo de la pared
es auténtico
te das con la cabeza
en la pared
porque te desespera
pero ocurre
pero uno se sobrepone
y el día que hay
que son muchos
esta comunión
entre el público
y el actor
te compensa
con creces
de todo
lo
lo
lo negativo
que pueda tener
también
si yo que a més a més
si yo que a més a més
soc bastant despistat
i desordenat
bueno la sort
és que tinc un equip
que és ordenadíssim
al meu voltant
però sí que la informàtica
m'ha canviat la vida
jo tinc una base de dades
que jo no sé
la gent que hi ha
però penso que
actors espanyols
que estan sobre
les 20.000 persones
o una cosa així
que són actors
i estan
evidentment catalogades
per característiques
i aquesta és una mica
l'eina
que
d'entrada
tota la teva informació
la vas posant
allà
i sempre
l'experiència
d'una cosa
et serveix
un producte
et serveix
per a un altre
jo que sé
vaig fer
la pel·lícula
que s'ha sonat ara
otros días vendran
que era una pel·lícula
que es feia a Madrid
i tal
i vam descobrir
la Georgina Latre
i això va servir
perquè el vent del pla
que no portava
el càsting jo
sinó que era una companya
que haia desaparegut
i la vaig ajudar
i que aquesta nena
a partir d'aquí
servís
perquè fes allò
o sigui
una cosa
alimentava l'altra
no
quan ja vam plantejar-se
d'alguna manera
a TV3
i fer un departament
de càsting
d'alguna forma
jo vaig ser
qui va dissenyar això
i vaig pensar
que la fórmula
en aquests moments
més democràtica
que podia haver-hi
era fer
un arxiu d'actors
obert
on tots els professionals
anessin passant
jo haig de dir també
que de totes les feines
que faig
on hi ha
la pressió més forta
on hi ha el punt
jo hi ha un punt
que jo a TV3
des de l'equip humà
artístic
jo penso que soc
qui soc en aquest món
amb la meva modèstia
perquè he tingut la sort
d'estar
en un procés
d'aquesta televisió
però tot i així
també he de dir
que com a televisió pública
és el més dur
perquè hi ha molts actors
que no entenen
el càsting
com a tal
que pensen
que tenen un dret
adquirit
que hi ha un sector
de la professió teatral
que voldria
que el càsting
es repartís
com ho diria jo
que d'una forma
quasi
marxista
leninista
o sigui
ara li toca aquest
ara li toca l'altre
aquest no ha fet mai
un protagonista
doncs li tenim que donar
això no existeix
en lloc del món
ni inclús a Cuba
però
però voldrien
que es fes així
i això què passa
o sigui
jo he tingut gent
al meu despatx
molt indignada
perquè
fa poc
un actor que em va dir
mira el meu currículum
he treballat amb això
amb això
amb els teatres
i mai a la vida
he fet cap personatge
important
a TV3
bueno no em va dir això
que passa que tu no treballes
amb mi
i quan va acabar
jo li vaig dir
mira
acabem de fer
aquest rodatge
que és una pel·lícula
internacional
de tal
aquesta altra
que és amb aquest director
que tal
i tu m'estàs demanant
que vols sortir
a la telenovel·la
i em va reconèixer
sí
sabeu per què?
el que deia jo
de l'exemple
de la Cesca Pinyoli
i l'Alan Ringman
perquè
i això és normal
i humà
no?
l'actor
que no surt
per la televisió
no té el reconeixement
immediat
del seu cercle
més íntim
els seus pares
els seus tios
la carnissera
de baix
i llavors això
fa
que si no surt
per la televisió
d'alguna forma
no existeix
llavors hi ha gent
que d'alguna forma
culpabilitza
el director de càsting
d'això
i el director de càsting
jo crec que no té
cap culpa
perquè
jo penso
com molts professionals
el que fem
en un moment determinat
acusat dels directors
és donar-li la seguretat
que no t'has deixat
cap opció
pel personatge
que es busca
jo crec que no hi ha
bons i mals actors
hi ha bons i mals càstings
perquè com abans
s'apuntava
el pitjor actor del món
amb aquell personatge
determinat
amb aquella pel·lícula
amb un bon muntatge
pot estar extraordinari
el que passa que és com tot
a vegades busquem corredors
de fons
i no tothom pot córrer
la marató
hi ha més preguntes
per part del públic
a mi m'agradaria preguntar-los
els tres
segurament més
a les dues actrius
que ha suposat
el fet de
de créixer professionalment
sobretot l'Anna
la Montserrat
ja tenia
la carrera molt més
consolidada
tenir a l'abast
una indústria
com la que hem comentat
al llarg d'aquesta
primera sessió
una indústria potent
televisiva
que ha permès
fer totes
aquestes sèries
de televisió
és a dir
ha ajudat
per exemple
la carrera
de l'Anna Saúl
ha consolidat plenament
la de la Montserrat Carulla
clar
en el meu cas
de sobte
jo era això
una actriu
que gairebé
no existia
no és això
però
jo he fet teatre
i fins al moment
en què no vaig sortir
a la televisió
a casa meva
no van acabar
de dir
no
és que la nena
és actriu
saps
és com
i sí que és veritat
que m'ha donat
oportunitat
perquè
és com les branques
d'un arbre
com més coses fas
cada branca
et va obrint
possibles portes
i arrel d'això
doncs sí que
m'han
m'han ofert
diversos càstings
també m'han ofert
alguna feina
vull dir que
en el meu cas
sí m'han ajudat
moltíssim
Montserrat
sí
en el meu cas
també
i el fet
que fa molt de temps
que faci teatre
o que faci televisió
doncs no deixa
de ser exactament
igual
que el que diu ella
el fet
que hi hagi
una indústria potena
darrere
fa que aguantis
millor
les parades
immenses
que es tenen
en aquesta professió
perquè esclar
és una professió
en la que estàs treballant
que de repent
tens molta feina
i de moment
no saps per què
el món s'oblida
de tu
i passa un mes
i passen dos
i passa mig any
i passa un any i mig
i passen tres anys
que ningú et deia res
i això
quan doncs
un viu de la seva professió
és patètic
aleshores
esclar
la televisió
d'alguna manera
ha vingut a pal·liar això
perquè
quan has tingut
perons
de feina
de teatre
o de doblatge
potser
has tingut la sort
de poder fer televisió
i això també és important
i si no hi hagués sigut
tota aquesta indústria
darrere
després
per la gent jove
penso que ha sigut
una plataforma
fantàstica
perquè parlem
de la gent
que ja està rodada
o de la gent
que ja en sap molt
però
sense assenyalar-te
pensant en altres
hi ha molta gent
que fan la primera cosa
a la televisió
i que comencen
que són molt joves
i que dius
mare de Déu
com parla aquesta criatura
que no matitza res
que no
que no vocalitza
que no se la sent
i vas adonant-te
que de mica en mica
van aprenent
i a part
i després
de la televisió
comencen a fer teatre
d'aquests
en coneixem molts
i en el cor
de la ciutat
n'hi han hagut bastants
o sigui
que a tots
ens afavoreix molt
aquesta indústria
potent
que s'ha anat
fent aquí
Pep
i a vosaltres
jo crec que aquí
ara que ha dit això
la Montserrat
s'ha produït una cosa
certament curiosa
per explicar una mica
qui és la Montserrat Carulla
per nosaltres
vaig explicar una anècdota
que m'acabo de recordar
una vegada
hi havia un director
ara no recordo
quina sèrie
que em deia
a mi em va estupendo
tindre amb aquesta sèrie
llarga
la Montserrat Carulla
perquè tinc el to
o sigui
és com el músic
que té el diapassó
que si es perd
té la referència
de to
la Montserrat
té això
o sigui
quan el director
es perdia
sabia que ella
sempre tenia el to
que necessitava la sèrie
i a mi li servia
de referència
pel que anava a fer
les sèries
ha produït una cosa
certament curiosa
abans parlava d'escoles
però haig de reconèixer
que l'escola
de formació audiovisual
com a tal
no existeix
no s'està ensenyant
enlloc
a interpretar
davant de la càmera
però sí que la televisió
ha donat un procés curiós
això que ara deia
la Montserrat
hem tornat a la tradició
abans no existien
escoles de teatre
els actors
aprenien treballant
i treballant aprenien
i si el que hi existia
era una transmissió
generacional
i aquesta transmissió
generacional
és el que hem tingut
amb les sèries
jo he vist sèries
una actriu gran
agafar l'actriu jove
per l'esquena
i col·locar-la
de cara a la càmera
ensenyar-li el to
o sigui
hi ha hagut
aquesta transmissió
i realment
te'n dones compte
que hi ha
una generació
que tenen ja
una formació audiovisual
i que l'han après
al dia a dia
i per transmissió
de la generació anterior
jo trobo que això
a part és bonic
i a més a més
hem recuperat
doncs una tradició
i ara vull dir una cosa
com que m'ha ensabonat una mica
no vull que sembli
que jo l'ensaboni amb ell
és molt important
un director de càstig
que sàpiga
ell diu
no hi ha actors bons
i no hi ha actors dolents
o sigui
jo discrepo
jo crec que hi ha actors
molt dolents
perdona
això no vol dir
que facin un personatge
que els hi vagi molt
al físic
i el defensin
però hi ha actors
molt dolents
hi ha
el que és actor
i el que fa
d'actor
i això es nota
i esclar
el fet que hi hagi
un director de càstig
que encara
ell és molt generós
perquè d'alguna manera
ens afavoreix a tots
que sàpiga distingir
per fer determinats papers
amb responsabilitat
un actor
que és actor
no que fa d'actor
i aquest actor
faci aquest personatge difícil
diu molt a favor
de tot el conjunt
de l'obra
perquè
jo sempre he argumentat
que una obra
de teatre
de televisió
de cinema
si es fa un bon repartiment
abans dèiem repartiment
ara dèiem càsting
hi ha un 70% fet
el director
que té un càsting bo
té un 70%
d'èxit
i si el té dolent
pot tenir un bon guió
pot ser una obra
de teatre meravellosa
allò és indefensable
no sé si penses el mateix
la pregunta
aquí anava
adreçada
no sé si肯
que haрей some
ask
for
for
for
for
for
for
Què en penses tu?
Jo penso que sí, que n'aprens, em pots aprendre molt des de petit davant la càmera i la naturalitat, però és el pas al teatre, a vegades quan veus que aquell actor no té una tècnica com per aguantar un personatge a l'escenari, com no té una consciència.
Jo crec que aquest nen petit que comença, que el pare el filma i després té deu anys i el segueix filmant i que té una naturalitat i que s'expressa bé davant de la càmera, és que ja és en si un actor.
Perquè després el seu germà, quan es posa davant de la càmera, es posa tímid, plora, no ho vol fer, potser és que ja té unes certes habilitats mimètiques, per dir-ho d'alguna manera.
Jo crec més en això que en l'altre. No és que s'hagi acostumat a la càmera, sinó que ell ja és capaç de donar-li a la càmera alguna cosa més.
Potser m'equivoco.
Jo, si em permets, crec i ho observo, en el moment en què els actors fem classes amb els actors i tots venen, que jo puc assegurar que el 90% dels actors tenen por a la càmera.
Tenen por a la càmera. I no la veuen com un aliat. I en canvi, la càmera demana una tècnica molt específica.
Jo fa poc, el cinèpolis de Madrid anava a estar en una pel·lícula i em vaig donar compte el temps que feia que jo no veia una projecció de cinema en una sala gran,
amb una pantalla de 20 metres. I vaig reflexionar sobre aquesta cosa gran del cinema, que també ho té la televisió, però sobretot ho té el cinema, que és el primer pla.
Llavors els actors això ho miren aterroritzats. Diuen, no, no, si en el teatre supera amb bisturí, en el cinema supera amb làser.
Precisament et permet fer molt menys per comunicar a xors. Per això demana una tècnica.
Evidentment jo crec que és molt menys complexa que la del teatre, però no oblidem que és una tècnica.
Que és diferent la del nen que ja sap que existeix. No, no.
És com el lector del teatre aprèn la tècnica d'alimentar una sala, d'actuar diferent si està en un espai a la llariura,
en un espai circular o en una escenografia que hi ha una tarima.
La càmera demana exactament així.
I demana una tècnica molt, molt, molt concreta que està ple de trampes, de trucos, però que és molt específic.
i no és una tècnica.
Jo penso afegint això que això s'aprèn treballant-hi.
És a dir, que no hi ha cap escola que et pugui ensenyar els trucs, la tècnica.
Sí, sí que hi és.
Si hi és, doncs no l'hem tocat.
Jo crec que és una cosa que en aquest cas en el Cine, del asombro de actores veteranos fregados
i la seva admiració, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades, com a chavades.
Bueno, sí, jo te puedo hablar de...
Bueno, Picasso dijo que tardó toda una vida aprender a pintar con un niño.
O sea, yo en los niños de abuela de verano, que pienso que encontramos ahí a uno de los mejores actores infantiles, hay niños ahí, hay un niño que tiene cinco años que te da miedo cómo actúa, porque está perfecto.
Porque de una toma a otra va exactamente a la marca.
Esto lo hacen los grandes actores, pero precisamente porque es un niño, porque tiene la inconsciencia y este instinto y esta cosa que viene...
Yo te puedo hablar de una niña que hemos descubierto con una cosa muy difícil, que es interpretar el terror,
que esta niña podéis ver en Fragile, de Jaume Balagueró, que ya lleva como cuatro películas,
que esta niña tiene eso, interpreta el terror, que le saltan las lágrimas, chila y tal, y luego nos sale traumatizada.
Tiene consciencia de que está interpretando esto.
Pero los niños es como un capítulo aparte y...
Sí, potser els resulta més fàcil als nens d'avui perquè tenen més imatges i són mimètics i saben, veuen, aprenen...
Abans nosaltres només teníem la ràdio, o sigui, el nostre referent era la ràdio, no teníem...
i el cinema també, però vull dir que tan proper la ràdio que fa per això possiblement en els actors que tenim més edat
ens és més fàcil dir un text amb coherència, perquè la ràdio era com una escola per tots nosaltres.
Jo crec que sí, que els nens avui els bombardegen amb molta imatge i el que té facultats,
jo sempre insisteixo molt en allò de les facultats, perquè a quants nens heu provat?
Molts.
Veus?
Que és el que jo em deia.
Molts, moltíssims.
I tots aquests nens potser també els ha filmat el papa, eh?
Però, esclar, hi ha qui té aquesta cosa especial que jo vull reivindicar sempre,
perquè jo he intentat tocar el piano però mai l'he tocat bé.
Hi ha molta gent que fa tota la carrera de piano i que sege hores i hores
i no és un gran solista.
I aquí el nen que als sis anys ja toca, doncs, Beethoven.
I una cosa que sí que penso que, clar, això es donaria per molt, clar, tot, no?
Però que ha canviat la nostra cultura, a diferència d'una altra,
en el moment que hi havia una cultura radiofònica, és l'existència de la publicitat.
Això ens ha afectat a tots, a tots, a creadors, a espectadors,
perquè fins fa poc no érem capaços, amb la publicitat estem llegint històries
en un conflicte, un ús i un desenllaç en 15 segons.
I això ha canviat la nostra cultura.
Realment som uns lectors d'imatges rapidíssims, o sigui, tenim,
i també els transmissors, d'alguna forma, que són els actors,
també tenen aquest llenguatge visual.
Jo penso que això hi ha hagut un abans i un després d'aparèixer això.
I els nens ja no diguem, perquè estan tot el dia amb imatges.
Hi ha més qüestions? Algú que... Tu? O no?
No. Pensava que no.
No hi ha ningú més?
Doncs, si no hi ha ningú més, tanquem aquesta sessió agraïnt el Pep Armengol,
a la Montserrat Carulla i a l'Anna Saúl.
Els ja acabem preguntant a la Montserrat Carulla
si torna aviat algun serial de TV3.
De moment no.
De moment no.
No, no.
La tenen aparcada.
He posat en un sis, però de moment...
I l'Anna Saúl torna a Porca Misèria?
Torna a la segona temporada de Porca Misèria.
A mi no m'han enviat al Japó, però...
No, no m'està enviat.
No t'hagin enviat al Japó.
Molt bé, doncs gràcies a tots tres
per haver vingut a aquestes jornades aquí a Tarragona.
Demà, la segona jornada,
tindrem el Joan Basi, el Josep Maria Benet i Jornet
i tindrem tres guionistes de prestigi.
Gràcies i bona nit.
Adéu.
Molt bé.
Molt bé.
Adéu.