La una del migdia en gairebé 10 minuts.
En la recta final del matí de Tarragona Ràdio
fem referència a aquest espectacle teatral
que arriba davant el metropol.
L'obra ja en tinc tret, està dirigida per Àngel Llàcer
i al repertori, entre altres actors que esmentarem oportunament,
hi ha la Mont Plans, que la tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Mont, bon dia.
Hola, bon dia.
No sé si ho puc dir, però em penso que t'hem agafat al gimnàs, no?
Sí, que he començat fa poc...
Bé, això és com el fumar, que dius, no fumo, no?
I aguantes tres mesos i després hi ha plegues, o dos mesos.
Doncs jo he començat el gimnàs moltes vegades.
I aquesta em sembla que va de veritat.
És a dir, que és la començada de l'1 de gener, com si diguéssim.
No, he començat ara, vaig començar la setmana passada.
Ja arribes tard, eh? Ja arribes tard.
És que saps què passa?
Que quan arribes hi ha un punt que dius, si no faig alguna cosa,
ara sí que em faig, ja no pot ser.
s'ha de fer alguna cosa...
Ens hem d'estimar una mica, no?
Clar, i a més, escolta, quan ja en tenim 30 i alguns més,
que és el teu cas i el meu, que en tenim 30...
Perdona, de què parles?
No, jo en tinc algun més que 30, pocs, com tu.
No, no, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Ja tens raó, ja.
Que a mi em fa molta gràcia parlar d'aquesta obra,
perquè em permet dir moltes vegades, ja en tinc 30.
Si cola, cola, que no ho crec.
No, no en deus tenir gaires més, tu.
Bé, és igual, tu tampoc.
Sí, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Jo ja faig de mare.
Jo podria fer-ne.
Ara no farem una...
Però fas de mare moderna.
Sí, això sí, eh?
Fas de mare moderna.
Sots més moderna que el meu fill.
És el que jo t'anava a preguntar.
Diuen que aquesta generació dels 30 que reflecteix l'obra
és com a més conservadora,
i més d'allò que aquella generació dels que tenen algun més que 30, no?
No ho sé, jo penso que és una mica qüestió de pèndol, saps?
O sigui, en general, eh?
També hi ha pares progres que els seus fills són molt progres i tal,
o els pares hippies que els fills els n'han sortit neo-hippies i tal, no?
Però generalment, si els pares són molt conservadors,
els fills surten molt revolucionaris,
i si els pares són molt revolucionaris,
els fills surten com amb aquella sensació de que són diferents
i volen ser com tothom.
És una mica la llei del pèndol, no?
Que complicat, eh?
De tota manera, sí, el meu fill és una mica...
Bueno, jo crec que la vida així físicament l'ha tinguda fàcil.
L'has mimat molt, potser, no?
L'he mimat molt, ens ha fet il·lusió que volgués ser escriptor
i llavors li hem posat el pis i li hem...
Suposo que també ha sigut bon fill, no?
Protegit, consentidet, una miqueta.
Sí, sí, fill únic i aquestes coses, no?
I ara en fa 30 i té una crisi.
I té una crisi.
Sí, de tota manera, jo penso que si hi ha alguna moralina,
que no és moralina, però si hi ha alguna cosa a treure d'aquesta obra,
és que quan superes les crisis t'has fet una mica més gran,
has madurat una mica, no t'has fet més gran, has madurat una mica.
I en el meu cas també, perquè la mare també té una crisi.
Diem crisi, comencem per dir que crisi no existeix, la crisi.
és només que tens uns conflictes que no saps com solucionar.
Ja.
Perquè això de les crisis, diu el Jordi...
El Jordi Silva?
El Jordi...
No, que jo tinc els papers davant, eh?
Mon, que jo tinc els papers davant, no té mèrit, eh?
No, però és que jo ara estic una mica, encara estic amb palpitacions.
Que estàs amb els abdominals i tot això.
M'han cansat molt, m'han cansat molt, tu.
Doncs el Jordi Silva diu que va escriure aquesta obra per dir que no hi ha crisis,
que no existeixen les crisis, però no li ha sortit gaire bé.
perquè tothom parla de la crisi.
És el tema universal, ai, els 30, els 30, però després, ai, els 40, els 40, ai, els 50.
I és el que tu dius, no?
Vols dir que aquesta mena de crisi no et passa quan poses un nombre diferent al davant?
Jo crec que sí, perquè quina diferència hi ha entre tenir 29 o 30, o 39 o 40?
Exacte.
O 41.
És a posar el nombre 9 al davant.
És el canvi de dècadar, això que fa.
De tota manera, sí que crec que el 3 és com que definitivament has d'abandonar l'adolescència.
Definitivament ja no tens més excuses, no?
Els 30 és com que realment hi ha...
A veure, nen, si ja has de saber una mica què fer.
De tota manera, jo et diré que per mi els meus 30...
Oi, no necessites fer-me preguntes, eh?
No, a mi ja m'agrada, ets molt còmode com a entrevistada.
De veritat que ets molt còmode, jo t'ho agraeixo molt, molt.
Diu, fes-me la pregunta de com van ser la meva crisi dels 30.
Va, és que t'ho anava a preguntar, eh?
Digue, va, pregunto.
Ho tenia previst.
Digues.
No, no, és que les coses serioses s'han de prendre amb humor.
Sí, clar que sí.
Per això justament.
Que molta broma, molta broma a l'obra,
però alguna coseta deixeu anar, allò de càrrega de profunditat, no?
Sí, el que passa que jo penso que és la cosa més ideal de la comicitat,
que és la ironia,
perquè la ironia és la comicitat en fons, diguéssim, saps?
Perquè fer riure per fer riure,
doncs, vale, sí, no, està molt bé,
però és molt millor riure de coses intel·ligents
i un text intel·ligent i un text, doncs, amb una ironia subtil
i que, en el fons, estàs parlant d'un noi que no té vida pròpia.
Estàs parlant d'un noi que la seva crisi és perquè està fard d'escoltar els altres
i que ningú l'escolti amb ell.
I està voltat de gent que s'aprofita d'ell
i quan els necessita no els troba.
i que ell té un problema des de fa molt temps
i no ha tingut temps de mirar-se a si mateix el mirall
perquè només té temps de mirar els altres, no?
I és una mica...
Si vas a mirar, doncs, també parla d'una mica de la incomunicació
i de l'egoisme i tot això.
I tot això ho descobreix...
Però d'una manera tan subtil...
Clar, el dia que fa 30 anys, no?
Ho descobreix el dia que fa 30 anys, tot això.
Exacte, exacte.
I ara explica'm com van ser els teus 30 anys, per favor.
Els meus 30 anys, recordo que vaig brindar i vaig dir
per què m'adono que m'han enganyat?
Perquè tota la vida em deien això,
que als 30 ja havies de saber què faries,
ja havies de saber si volies tenir fills,
ja havies de saber quina feina volies fer,
de què volies viure i tal.
Jo em vaig adonar que als 30 vaig deixar de fer una feina
que se suposava seriosa, que se suposava per sempre.
A què et dedicava, si es pot saber?
Jo treballava en un banc.
Ostres, haguessis guanyat més quartos, segurament.
Sobretot hi tenia vacances pagades.
Això és una de les coses que més m'impressionen.
Tenir un mes de vacances pagades,
això és una cosa que m'impressiona molt.
No en sé.
Però, clar, potser no m'ho passava tan bé, no?
Perquè si ho vaig deixar vol dir que no m'ho passava tan bé.
Que jo ho recordo molt divertit,
perquè jo era com l'espècie d'ovella negra del banc.
Jo sortia allà cantant i em ficàvem tothom
i tothom regia i tothom, saps?
Jo era com una espècie de...
Creaves un bon ambient, eh, a la feina?
M'anem?
Creaves bon ambient a la feina, no?
Sí, creava bon ambient, però el director sempre envia de renyar, saps?
Perquè no tenies perit artístic.
No, perquè li treia seriositat a la institució aquella, no?
Vull dir, de cop i volta, que algú es passegeix per allà al mig cantant i no sé què,
i fent bromes amb els clients i amb els companys i tal,
doncs ell era més seriós i deia, això no pot ser, mon i tal, no?
Però, bueno, no, tenia bon rotllo i la gent m'estimava molt, eh,
vull dir que en cap moment...
però ho vaig deixar-ho per anar-me'n a fer unes coses tan rares
com és fotografia, com és viatjar per allà i sense feina,
com és després emolicar-me amb fer teatre, teatre...
Però això es fa als 30 assajos, això no ho tenies que haver fet als 20, no als 30?
Sí, sí, però mira, ho vaig fer als 30, tot.
No, no, ho hem fet, ho hem fet.
Als 30 em vaig posar a estudiar, vaig anar a estudiar música,
vaig anar al Liceu i vaig anar al Celeste,
en aquella època el Celeste era el més modern d'Europa,
i m'ho he passat molt bé la meva vida, la veritat.
Però als 30 va ser una mica rampa, sí, i tant.
I el que et queda.
Però als 30, en lloc de ser un punt d'arribada, va ser un punt de sortida.
I quan vaig passar tot aquest punt de pensar què faig,
tiro endavant o em quedo,
doncs em vaig fer una mica més madura i penso que vaig madurar.
Doncs fixa't que jo sempre he pensat que impressionen més als 40 que no pas als 30, eh?
O què?
No ho sé, jo m'ha agradat sempre molt fer anys.
Fins als 50, fins i tot fins als 50.
Mira, et diré una cosa, el primer any que m'ha començat a fotre ha sigut aquest,
que ja he passat el 55, que ja he fet el 56.
Aquest 6...
Aquest t'ha fet mal.
Aquest m'ha fet mal.
Sí.
Però tampoc massa, què vols que et digui?
Jo què sé, tu, m'entens?
Has d'anar tirant i millor tirar bé, no?
Però penses...
Anem a permetre'ns una mica de llicència feminista, Mont, si et sembla?
Això de fer anys a les dones és diferent als homes?
Vull dir, nosaltres patim més quan fem a 40, 50?
Ells pateixen menys que nosaltres?
Tu creus que hi ha diferència en això?
No, nosaltres juguem més a què patim, jo penso, eh?
Però...
Per allò de la llei de la gravetat, totes aquelles coses que ens angoixen...
Sí, i sobretot perquè nosaltres tenim més perill de fer-nos invisibles, no?
Allò típic, no?
Les dones, a mesura que ens fem grans, perdem.
I els homes s'han muntat la història que a mesura que es fan grans guanyen, no?
Però jo penso que ells tenen molts problemes de fer-se gran
i que passen la crisi dels 40 d'una manera molt més patètica que la nostra, eh?
Bé, més o menys, no ho sé, perquè nosaltres també depèn, no es pot generalitzar.
Tenim moments de glòria, també, eh?
Sí, sí, no, i sobretot que hi ha moltes dones que comencem a anar a les dones...
No és el meu cas, però, bueno, generalitzo com a gènere, no?
Comencem a anar a fer-nos pinces per aquí, pinces per allà
i també, bueno, què vols que et digui, potser és maco, no?,
veure una cara arrugada i que els ulls traspassin una mica la intel·ligència que tinguem a dins.
Això penso que hem de ser prou fortes com per tenir-ho segur
i no esperar només el que pensen els altres,
que això de vegades ens és molt important el que pensen els altres de nosaltres
i no ens ha d'importar tant, no?
Els teus companys d'escenari i el mateix Àngel Llasar
no es queden allò aturadets a escoltar-te de tant en tant
quan dius coses com aquesta, que alguna vegada et deus sortir, no?
Sí, home, em surt molt, jo reconec, jo soc molt feminista,
tot i que no sé fins a quin punt quines són les lleis feministes, no?,
per dir-te si combrego amb totes, perquè segurament doncs hi era un tipus de feminista
que no estarà d'acord amb mi, no?, jo penso que...
Però vaja, saps què passa? Que els meus companys tots tenen realment 30 anys.
Per això és el que t'anava a dir.
Com a Jordi Silma, com l'Àngel Llasar, com el Pablo Derqui, el Joan Negrier,
la Susana Garatxana, la Mariona Ribes, la noia de vestuari, el regidor,
el tècnic de llums, el tècnic de so, tots tenen de 31, o sigui, de 25 a 31.
Estan en aquesta franja, doncs.
Tots en aquesta franja. I de cop i volta llavors jo salto, paf, no?
I clar, estic com molt...
Que tampoc no vull donar lliçons a ningú, saps?
Que si no sembla que doni lliçons.
I ells tampoc es deixen, eh?
Però tracten molt bé, tinc entès, no?
Sí, home, i tant.
Et cuiden molt.
Et cuiden, ens ho passem molt bé.
Jo els cuido molt amb ells, també.
Jo penso que ens ho passem molt bé, però bé, ells tenen 30 anys,
jo en tinc 50, m'entens?
I això, vulguis que no, doncs hi ha un...
No és de gustos ni d'això, sinó de vida viscuda.
No és de més maduresa o no, saps?
I llavors tu el que no pots estar fent és dir...
Sí, jo quan vaig d'això, que ja ho faig, eh?
Vull dir, se m'escapa.
Una mica de batalletes, no?
Sí, no vull, eh? Tampoc, però...
No, però això és inevitable, eh?
Això jo crec que ja és una cosa...
Bon, l'obra ja des del primer moment va ser un èxit.
Aquí al Teatre Metropol tindreu el teatre absolutament ple, ja t'ho dic ara?
Ah, que bé.
Sí, sí, sí, però això ha confirmat ja, eh?
Des de les taquilles del teatre, doncs estareu molt ben acompanyats.
A més, tu ja saps que tens un públic molt fidel aquí a Tarragona.
Ai, però és que m'agrada tant el Metropol.
Doncs el tindres planíssim, eh?
Oh, que és tan maco.
Fa molta il·lo.
Vosaltres tenim moltes ganes també de veure aquesta obra i l'aurem demà al teatre.
Ara, continuaràs fent gimnàstic ara?
No, ara ja estic, ara em vaig a dutxar i no, no, avui vaig a l'Ajuntament que em donen els Premis Ciutat de Barcelona i li donen un premi a la Lluïsa Coniller pel Barcelona Mapa d'Ombres, del qual jo vaig ser actriu, amb una obra de teatre que es va fer a la Sala Bequet.
Se'n deia Barcelona Mapa d'Ombres i em fa molta il·lusió i li aniré a fer costat.
Fas vida de divamon al gimnàs, ara un acte d'aquests socials importants? Escolta, quina enveja, eh?
No, jo quan tinc temps, quan tinc temps m'agrada molt anar a teatre. Ahir vaig anar al Nacional a veure el Ròmol, que em va encantar, i sempre que puc, doncs vaig al teatre, o vaig al cine, i si no, doncs volus, i en fi.
O actues com a actriu o fas d'espectadora, però sempre envoltada del món teatral. Mont, moltíssimes gràcies per atendre la nostra trucada, tot i que estaves al gimnàs.
Gràcies a tu. Ostres, ha sigut una entrevista que no ha sigut una entrevista. Sembla que haguéssim tingut aquí una tassa de te i fer la xerrada. Molt guai.
Doncs quan vulguis, ja saps on som, eh? Aquí a Tarragona, l'Avinguda Roma és casa teva.
Gràcies. Gràcies a tu.
Si vens a veure l'obra, espera'm després.
Vale. Allà t'esperaré.
M'agradaria fer-te un petó.
Molt bé, Mont, gràcies.
Gràcies a tu. Adéu, bon dia.
Gràcies a tuam.
Gràcies.
Gràcies.