Hola, molt bon dia, doncs sí, ens trobem a la baixada Peixateria número 27, Baixos.
Hem volgut venir fins a aquest indret de la part alta de la ciutat
perquè just en aquesta porta, el número 27,
s'accedeix des d'aquí al taller d'un artista tarragoní
molt conegut per tots, com és Jura Maria Rosselló.
Hem vingut per veure què hi ha al seu interior,
per tafaneixar una miqueta, però també perquè no fa gaires dies
el mateix Rosselló va decidir obrir el seu taller
perquè hi puguin exposar altres creadors.
Podem saber de quina manera podrien exposar altres creadors
i també quins són els que actualment estan exposant aquí.
Ens fa l'efecte que ja n'hi ha un artista que és malaguany
però que restaix a Tarragona, que es diu Guillermo Marín,
que de fet és el primer que ha aprovat aquesta experiència.
Entrem doncs al local de Jura Maria Rosselló
i evidentment el saludem. Jura Maria Rosselló, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Com estem?
Doncs mira, anar fent.
La calor ja la tenim a sobre.
Ja fa dies que la tenim a sobre i no ens la traiem.
Però aquí veig que està bé, aquest aire acondicionat.
Home, és que si no ens cuidem una mica no sé pas on anem a parar.
A vostè ja feia temps que li van anar pel cap a aquesta idea
d'obrir el taller, d'oferir-lo a altres artistes.
Com ha anat això?
Bé, de fet, creadors joves i artistes més consagrats.
Jo sempre hi he ensenyat coses referents a la seva obra,
si m'interessava, i llavors, bé, s'ensenyava en una carpeta
o en un dossier, però la idea d'exposar projectes d'altres artistes,
petits projectes, no?
Aquesta em rondava pel que feia temps i bé vaig decidir posar-la en marxa
des d'aquí al taller mateix.
Llavors s'ha remodelat tot el taller, s'ha netejat,
perquè això era un taller lleonera, com s'acostumen a ser els tallers,
i llavors ve s'ha netejat i s'ha posat molt així a to,
de manera que sigui visitable, no?
No seran visites obertes al públic, sinó que són visites concertades,
perquè, esclar, jo he de seguir fent la meva feina,
però bé, aquí hi ha una taula amb vitrina a sobre
que és on s'exposen els projectes,
més alguns elements que hi poden estar al costat,
com són peus d'escultura o alguna cosa així.
No, és un gran espai perquè el taller tampoc és molt gran,
però és l'espai just per ensenyar un projecte.
Escolti, hi ha un espai ubicat en un lloc privilegiat de la ciutat,
perquè, no sé, estem enmig d'una ruta de monuments, eh?
Doncs sí, sí, però bé, jo sóc aquí, cal dir-ho,
perquè vaig néixer en aquesta casa,
i llavors és la casa de tota la vida,
i ara fa uns anys vaig agafar els baixos,
perquè estaven a lloguer,
i bé, els vaig agafar com a taller així de simple, no?
Però la raó és que això se'ns ha convertit en el temps,
en un lloc privilegiat.
Quan jo era petit no ho era, eh?
Com ho recorda aquest espai d'aquesta zona de la ciutat?
Com era llavors?
Llavors, doncs pensa que aquí en el pretori hi havia la presó,
bé, hi havia la presó,
després hi havia hagut la presó,
el qual corresponia a uns records bastant tenebrosos per part de tothom,
i llavors, esclar, resulta que la gent no hi volia vindre per aquesta zona.
Tornem al que ens toca, perquè ara hem marxat, eh?
Tornem al que ens toca, parlant de l'obra de Guillermo Marín,
es diu Espirocantos Quadrangulares.
Exactament.
Espirocantos Quadrangulares són uns caligrames
fets seguint una mica els marges del paper,
com si la lleta fos una mica poruga
i no volgués perdre's en aquest blanc, no?
Ja ho dic en la invitació, exactament,
perquè la gent sàpiga què ve a veure.
I llavors, doncs, bé,
ell els adorna amb algunes lletres capitulars,
n'hi ha uns, en es posa un,
que és pràcticament, se'n pot dir conceptual,
no hi ha lletra, hi ha signes,
i els altres, bé, els altres són poemes
escrits d'aquesta manera, no?
Petits, poemes quotidians, se'n podrien dir.
Un art, doncs bé, que qui vulgui veure'l
tindrà que demanar cita concertada, eh?
Sí, bé, si veuen que la porta està a mig oberta,
lògicament es pot entrar, perquè jo sóc dintre,
però, esclar, això correspon a que jo continuo fent la meva vida,
que, és a dir, que si vull sortir a prendre'm un cafè,
me'l surto a prendre'm un cafè, és lògic, no?
I llavors, doncs, bé, per això el meu telèfon
no apareixerà a totes les agendes,
de manera que si algú vol veure,
doncs bé, em fa una trucada, escolti que ja està,
quedem, ja està.
Per un artista ja amb la seva trajectòria,
evidentment ja consolidat, en molts àmbits,
el fet de compartir l'espai amb altres que potser comencen,
també crea certa sinergia, no?
És a dir, que suposo que també hi ha un nodriment mutu, no?
un traspàs de coneixements, no sé.
Sempre hi ha un traspàs de coneixements,
no es tracta que siguin els que comencen,
és a dir, aquí s'exposaran projectes de gent coneguda
i de gent potser no tan coneguda.
Si el projecte em sembla interessant
i em sembla que, a més a més, la idea està clara
i és exposable,
llavors tiraran endavant, és clar,
i la comunicació ja sempre és permanent.
Sí que, de vegades, es creen amistats entre els artistes
i aquestes coses que, a més a més,
van molt bé literàriament,
després per explicar la vida de l'artista i aquestes coses.
Però, normalment, a mi, personalment,
sempre m'ha agradat veure l'obra dels altres artistes
i veure què es fa i possibilitats que hi ha.
Hi ha moltes coses que fem als artistes
que no s'exposen, per exemple,
jo agafo ferros que em trobo pel carrer i fustes,
ja és una mena d'èria que tinc,
i després construireixo petits objectes i coses
que no acostumo a exposar.
Algunes vegades en algun d'aquests ferros
he anat a parar amb una escultura
i això ja s'ha exposat i tal,
però molts d'ells no, no,
queden pel taller i van rodant per aquí.
I així altres artistes també tenen coses
que no s'exposen habitualment
però que possiblement serien un projecte
sobre una nova obra
o sobre una altra cosa
diferent de la que coneixen d'ells.
Aquests són els projectes,
a part d'idees més o menys concretades,
per tirar endavant una col·lecció d'obra.
En fi, aquests són els projectes.
Tot s'hi val en el món de l'art,
perquè ara m'he fet pensar,
sense ho d'arribar m'he fet pensar
que a vegades un veu una obra d'art
o no l'entén o pensa
això ho pot fer qualsevol.
Hi ha qui ho pensa,
això, una exposició veu una cosa aprofitada,
reaprofitada, no sé,
i diu això ho pot fer qualsevol.
Això és molt discutible, no?
Qualsevol que faci art,
entre altres coses, no?
Sí, és discutible
perquè és un món ambigu
i llavors s'hi poden colar moltes coses,
però bueno, aquí estem.
I en aquests moments estem
sobre un cadàver exquisit
que s'ha pintat aquí a terra.
L'hem pintat entre el Jordi Adelló,
el Guillermo Marín,
en César Reglero i jo.
I llavors això pot semblar
una roqueria, que no ho és,
no?
S'ha pintat sobre les rajoles
i es va començar a trepitjar,
sí, se n'hauria trepitjant
durant tots els dies
i mentre es duri,
i serà,
i quan no hi duri,
se n'haurà anat.
És a dir,
és una obra totalment efímera,
una obra que no quedarà més
que fotografiada.
Doncs no és cap bestiesa,
ha existit,
és una cosa que ha existit
i llavors,
doncs bé,
no es conservarà l'obra original,
es conservaran unes fotografies,
per exemple, no?
Llavors,
hi ha moltes coses
en el món de l'art
que poden semblar una roqueria
i no ho són darrere d'aquestes coses,
hi ha tota una filosofia
i llavors,
bé,
no tot ha de ser comercial
o comercial,
ni tot,
tampoc es pot penjar al salón de casa.
Jo, per exemple,
he vist,
i ho recordo perfectament,
una tassa de vàter exposada
i me la vaig mirar,
eh?
He de reconèixer
que me la vaig mirar força estona
i, clar,
si un mirava,
doncs,
tot el contingut
de la mostra,
tota sencera,
tenia un sentit
aquella tassa de vàter,
però per si sola,
em permeti'm,
era una tassa de vàter.
És que una tassa de vàter
és un objecte molt bonic
i és un objecte d'ús quotidià,
encara que ens faci riure,
oi,
més d'ús quotidià
em penso
que no n'hi ha cap,
eh?
Això,
una cullera,
una forquilla,
són objectes d'ús quotidià.
Depèn d'on estan col·locats
i depèn d'on estan posats,
tenen un altre sentit,
no?
I llavors els podem considerar
propers a l'obra d'art.
Vostè,
vostè que ha vist,
que ha vist Mont,
que ha vist des de l'òptica
de l'art,
es provoca més fora que aquí
o no?
Home,
mira,
per anar a provocar
a Londres,
a París,
a Barcelona,
a Nova York,
eh?
Perquè segons a on,
doncs és molt fàcil
anar a provocar,
no?
És a dir,
a la tieta,
o a la veïna,
la podem provocar de seguida,
no hi ha problema,
perquè si l'agafem,
sobretot,
si està mirant al migdia,
TV3,
i està tan tranquil·leta,
la pots provocar immediatament,
no?
Vull dir,
la provocació,
que ja no és tan ús,
encara que se segueix intentant,
ja no provoca,
o no és gens fàcil,
aconseguir-ho.
Però s'intenta,
no?
Sí,
s'intenta tot sovint,
mira,
a Londres hi ha qui es posa
certs descuartitzats,
certs humans descuartitzats,
o vaques mortes,
i coses d'aquestes,
tot això és un intent de provocació,
no?
Més o menys estètics,
que llavors aquí entraríem
en una altra fase,
no?
però l'art té aquesta vessant,
la vessant provocativa,
no?
Que no,
diguem que avui dia ja estem,
hem vist moltes coses,
no hem vist,
no és que jo aquí he vist món,
jo el món l'he vist amb una bola
d'aquestes que tenim a casa,
perquè,
ho he vist un trosset molt petit,
no?
Però,
és això,
és a dir,
hem vist moltes coses,
i llavors,
si ja no és tan fàcil,
provocar.
Aquí,
a part de la mostra de Guillermo Marín,
també hi ha obres seves,
evidentment,
al seu taller,
què podem veure aquí?
Home,
a part de tot el meu treball en gestació,
doncs és això,
que hi estic treballant,
no?
I hi ha algunes peces de la meva col·lecció,
perquè he volgut que l'artista que vingués
se sentís també arropat
amb peces d'artistes molt coneguts,
com és el Modès Cuixart,
Diago Pericot,
o Arrans Bravo i Bertolotzi,
en aquest moment,
no?
I llavors jo les aniré,
a canviar,
perquè, esclar,
l'espai no és gaire gran,
llavors s'aniran veient,
alternativament,
algunes peces d'artistes coneguts.
Gisemaria Rosselló,
vostè ara,
què té entre mans?
És a dir,
què té,
què està treballant?
Què està desenvolupant el seu art?
Jo, de moment,
el que estic
és acumulant una mica d'obra,
perquè, si no,
sempre em veig a cavallito,
ho veig a muntar a una exposició,
de preparar la correncia de pressa,
i això,
bé,
no m'agrada.
Llavors,
es tracta de que,
la resta d'aquest any,
vull estar treballant
sense l'angúnia
de tindre que preparar cap exposició
i demanar que em deixin en pau,
no?
I aquesta és la tasca.
Llavors,
de cara a l'any que ve,
ja veurem cap on anem
amb el que estem fent,
no?
I bé,
a més a més,
a l'estiu,
no és temps de sortir a fer exposicions
i coses aquestes
amb aquesta caló que fa,
no,
més val guardar-se.
A partir de setembre,
llavors ja començarem a pensar-hi.
Alguna idea,
però,
alguna idea,
més o menys,
ja per on tenir la cosa,
alguna inspiració,
perquè si se'm d'aspirar amb el món,
el món està molt malament,
eh?
El món està molt malament,
però és un jardí de delícies.
Per això ja ho he dit tot.
No és què has dit.
Per cert,
aquells artistes
que ens hagin escoltat avui
i vulguin venir aquí a exposar,
què han de fer?
Doncs mira,
que em vinguin a veure
o em truquin per telèfon
i llavors,
doncs,
en parlarem,
ja està,
així de simple.
No hi ha una qüestió,
no hi ha qüestió comercial
ni material
en aquest aspecte.
Es tracta
que el projecte
s'ajusti
a l'espai expositiu,
també,
perquè,
és clar,
no n'hi ha més,
hi ha el que hi ha,
no?
Aquesta és una altra cosa,
van dir,
volia comentar,
que quan algú vol exposar,
sovint es troben problemes
per trobar una sala,
especialment quan un comença,
una sala que vulguis exposar
l'obra d'un mateix,
és a dir,
de vegades costa molt,
no,
trobar un espai?
Home,
costa perquè no n'hi ha masses,
entre altres coses.
Costa perquè,
de vegades,
l'obra tampoc no està a punt,
no entens?
S'ha de tenir en compte
tot plegat,
vull dir,
una persona que comença,
normalment,
se li ha de triar l'obra
per veure demostrar-la,
llavors,
hi estarà disposat
o no hi estarà disposat,
és a dir,
aquestes coses són així,
funcionen d'aquesta manera,
no tot és bo,
no tot és brillantíssim,
no amb una persona que comença
ni amb una persona
que ja està volada,
és a dir,
sempre hi ha algú
que trii l'obra.
I llavors,
doncs,
no hi ha masses espais
per exposar,
això també és veritat,
sobretot espais,
diguem,
el que són galeries
que se'n diu privades,
no?
Perquè l'administració
sí que té els seus espais,
però normalment
ja són espais grans,
també,
i que costen d'omplir,
no?
Però vaja,
Déu-n'hi-do
del que s'està fent
a la ciutat, no?
Déu-n'hi-do
de les coses
que es fan aquí a Tarragona.
El que passa
és que en general
hi ha
no masses persones,
però sí que hi ha
algunes persones
que sempre els sents dir
la mateixa cantinela
de la qual ja n'estic fart.
És que aquí a Tarragona
no es fa res,
però després resulta
que vas a les inauguracions,
vas a les presentacions,
i aquestes persones
no hi són mai.
Curiosament,
no?
vol dir que de coses
ja se'n fan,
el que passa
és que s'hi ha d'anar.
Evidentment.
Josep Maria Rosselló,
gràcies per haver-nos avui a les portes.
Per cert,
fins a aquest dia
podem veure aquí l'obra
de Guillermo Marín,
aquest malagany
resident a Tarragona,
Spiro Cantos
Quadrangulares.
Fins a quan la podem veure?
Doncs mira,
en principi,
durant tot aquest mes
es podrà veure
i llavors,
fins que estigui a to
i a punt
el pròxim projecte,
doncs l'allarguem.
No crec que s'allargui
més d'un mes,
però jo no vull donar
un temps determinat
a cada projecte.
Un projecte pot estar
exposat perfectament
un mes i mig,
no en tinc cap inconvenient.
Doncs,
Josep Maria Rosselló,
gràcies per obrir
unes portes al seu estudi.
Recordem que és aquí
el carrer Baixada Peixeteria
número 27,
Baixos,
i podem marxar
trepitjant aquest cadàver
esquícid?
Oh, i tant,
i tant,
no s'esborra,
a més a més,
és molt curiós,
em sembla que hem inventat
una pintura
que no s'esborra,
està al terra i no s'esborra.
Ahir van trepitjar
moltíssima gent
i no hi ha manera
ni de ratlla ni de s'esborra.
Estic molt,
molt, molt content.
Doncs, miri,
marxarem trepitjant
aquest cadàver esquícid,
si ens permet
i que faci bé
fins a un altre.
Adéu-siau.
Moltes gràcies.