Tres minuts i serà un quart de dues de la tarda,
els darrers minuts del matí de Tarragona Ràdio.
Tenim la fortuna d'ocupar-los tot conversant amb Montserrat Carulla.
La tenim a l'altre costat del fil telefònic,
tot i que demà la tindrem aquí a Tarragona,
al Teatre Metropol de Tarragona, on ja l'esperàvem fa uns dies,
però coses d'aquests freds i aquests temps que ens fan posar malalts de tant en tant.
Montserrat Carulla, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Li asseguro que és un autèntic pla i un honor saludar-la.
Per mi també.
I esperar-la demà aquí a Tarragona. Ja es troba bé del tot?
Sí, sí, sí, sí. Ja fa deu dies que vaig pel món treballant.
Nosaltres vam tenir oportunitat, com que feien l'obra d'Icalla,
que també parlarem allò per anar a creambient, tot i que s'hagi ajornat la representació amb Joan Uller.
Ell una mica ens va parlar del camí que havia fet aquest text de Mercè Rodoreda
per convertir-se en una obra teatral i fins i tot el contacte personal que ell va tenir amb l'autora.
La qual cosa que jo m'imagino, Montserrat, que un cop això es posa en escena,
es nota que el director hagi tingut en la seva memòria, en el seu record,
un contacte amb la mateixa autora.
Sí, en Joan Uller és un enamorat de la Mercè Rodoreda.
I efectivament suposo que, d'això ja fa 25 anys, ell era molt més jove,
i amb un home tan jove com era en aquell moment l'Uller,
aquest coneixement i aquesta acceptació i desig de la Mercè Rodoreda,
que fos ell el que posés en peu la seva obra,
l'ha tingut com hipnotitzat durant aquests anys.
Potser la responsabilitat era tanta que va voler remadurar suficientment
perquè l'obra es pogués fer prescindint una mica de la pel·lícula i de la sèrie
que, sens dubte, el devia condicionar al començament.
Clar, el fet que vostè mateix ha esmentat la pel·lícula, la sèrie televisiva,
fins i tot si parlem de la lectura individual que pot fer home de la pròpia novel·la,
quan arriba a l'escenari i es troba amb aquesta plaça del Diamant,
amb tres veus, amb tres dones, amb tres moments,
hi ha un canvi molt sobtat per a aquelles persones que ja coneixen l'obra
a través d'altres llenguatges.
Sí, i suposo inclús pels que no la coneixen,
perquè és poc habitual un protagonisme tan absolut de la paraula
com en aquest cas el muntatge del Joan Uller de la plaça del Diamant.
La paraula és l'única protagonista.
Nosaltres som instruments per projectar aquesta paraula,
per projectar-la d'una manera modesta, senzilla,
sense vibracions que siguin massa exagerades,
i donant-li al mateix temps tota la sinceritat
i tot el dramatisme que en alguns moments necessita.
Ens comentava el Joan Uller que aquest minimalisme en quant a escenari
era molt estudiat, diu, per triar el banc en el qual havien de seure les protagonistes.
Ens hi vam estar molt de temps i vostès diran,
per buscar un banc, si han d'esmerçar tantes hores, doncs sí, es veu que sí.
És que coneixent el Joan Uller es comprèn això,
perquè en Joan s'obsessiona perquè les coses siguin perfectes
i té una idea molt clara del que vol i va cap allà,
com un barco seguint, seguint, seguint, seguint contra la mar i contra les onades.
I, per tant, jo ho entenc perfectament,
que aquest banc tingués una forma determinada,
una estètica determinada.
Amb ell, doncs el van obsessionar fins que el va trobar.
O fins que el va fer fer, que potser el va fer fer, no ho sé.
Jo li confesso, Montserrat, que l'obra, tal com està concebuda,
no l'he vista al teatre, la veuré demà, espero, si m'esnou veure-la.
Però allò que dius, home,
tres actrius per un sol personatge, és un repte a l'escenari?
Sí, és un repte perquè són tres actrius de característiques físiques diferents,
d'edats diferents, de modulacions diferents,
però també, tornant a un símil que ell va fer dels tres instruments i una sola melodia,
un violí i una trompeta no són gens iguals, són absolutament diferents,
i, esclar, tots dos emeten música.
I suposo que aquesta era la visió que ell tenia d'aquest muntatge que va fer.
Cadascuna de les actrius a l'escenari representen un moment,
una mirada d'aquest personatge, Natàlia Colometa, senyora Natàlia.
La Montserrat Carulla li ha tocat, diguem-ne, aquesta part de l'experiència,
de la mirada enrere, de la sabidoria.
És una percepció física, més que no pas de texta,
perquè són allà a les tres edats,
però vull dir que totes tres es van relacionant en el text,
o sigui, jo faig comentaris de quan a la Colometa molt jove li passen coses,
i la Colometa molt jove fa comentaris de quan la Colometa,
ha deixat de ser Colometa i ja torna a ser la senyora Natàlia,
o sigui, i la Colometa de mitja edat, doncs, exactament igual.
O sigui, no és que cada una digui el moment que li correspon a la seva edat,
sinó que és una presència física de les tres edats
que va tenir la Colometa o que té tot ser humà.
I aleshores, doncs, el text es reparteix entre totes tres
durant tota l'hora i quart que dura la representació.
D'aquí una de les grans virtuts de l'adaptació teatral,
aquesta capacitat de moure's en el temps,
prescindint de la cronologia.
Exactament, exactament, ho has dit molt bé.
La veritat és que és una obra teatral que...
Vostè deia, no, no, qui no coneix l'obra també se sorprèn.
Sobretot, potser caldria com a recomanació,
no sé si es poden fer recomanacions en aquest sentit,
que la gent és molt verge en aquest sentit.
Sí, encara que l'hagi llegida, efectivament,
però crec que no és negatiu,
ni que l'hagi llegida, ni que no l'hagi llegida.
L'important és que, a mida que va transcorrint l'obra,
perquè al començament la gent es queda una mica desorientada,
perquè diu, què passa aquí?
Qui m'està parlant?
Doncs, però, a mida que va avançant l'obra,
la gent va, entri en el joc, que hi entren,
s'emocioni amb la colometa,
amb els moments dursos que viu la colometa
o amb els moments tendres que viu la colometa,
i es vagi identificant i emocionant amb ella.
Això és l'important.
I això es pot aconseguir,
havent llegit l'obra i sense haver-la llegit.
Allò arriba a l'ànima, eh?
Arriba al sentiment més profund,
si més no és el que jo he sentit dir d'aquesta obra.
Exactament.
És per rebre emocions, més que paraules.
Els silencis que es fan,
aquests silencis que la gent de teatre interpretem tan bé,
perquè interpretem en el silenci quan el públic s'avorreix,
quan el públic està distret,
o quan el públic el tens tan enganxat, tan teu.
Aquest silenci últim que he dit,
que el públic està absolutament unit a nosaltres,
formem una massa junts,
aquest silenci demostra que l'obra arriba molt
a l'espectador,
a la part més profunda i sensible de l'espectador.
Si no va xerrar de Mercè Rodoreda teatre,
en va fer poc com a teatre.
En si el que més va fer va ser narrativa,
doncs contes, relats en breus.
Jo no sé si des del punt de vista com a actriu,
en la seva faceta d'actriu,
havia tingut algun contacte,
més enllà del personal de la lectura de Rodoreda,
amb la seva obra.
No, no, no, no, no, no.
Perquè vostè ha fet Espriu, Xespi,
ha fet no sé quants autors...
Sí, però Rodoreda,
em van oferir fer una Rodoreda que feien a...
Em sembla que era el Calixtobleito que el feia...
El Teatre Grec, em sembla que va ser.
Sí, el Teatre Grec.
I era...
No era el Mirall Trencat.
No me'n recordo quina obra d'ella era.
Ja fa molt de temps, d'això.
Però va ser un moment en què se'm van oferir
tres joies, tres perles del teatre,
que eren l'Electra li senta bé el dol,
el Temps i els Conway,
i em sembla que era el Mirall Trencat de la Rodoreda.
Em sembla que sí.
I va haver de triar.
I vaig haver de triar, però mai m'havia passat
que la mateixa setmana m'oferissin aquell ventall
que m'hagués agradat poder-los fer tots tres.
Però vaig triar el Temps i els Conway.
Amb això diuen que va molt lligat a la vida dels actors i les actrius,
d'èpoques en què dius
això m'ho haurien d'oferir d'aquí uns mesos i no ara que no puc.
Sí, exactament.
Però bé, és que eren tres meravelles.
Vull dir, no era una cosa que estava bé,
l'altra que estava bé, i l'altra que no valia la pena.
No.
Totes tres eren meravelloses i em vaig tenir de decidir per una.
És com si et diuen que triguis un fill,
que no saps quin dels tres triar,
o tins dels quatre triar,
doncs exactament una mica això.
Em vaig trobar que no sabia qui triar.
Però el Temps ha actuat amb justícia
i ara li ha donat l'oportunitat
de trobar-se amb aquesta rodoreda,
que és un pastisset, realment.
Exactament, exactament.
Home, doncs Déu-n'hi-do, eh?
Ho porta bé això de la televisió,
els serials televisius que jo m'imagino
que impliquen moltes hores
i una disciplina amb el teatre,
fer representacions amb bolos, a més a més.
Sí.
És compatible, no?
És una mica esgotador.
No en aquest cas,
que ara estem fent bolos de cap de setmana,
exclusivament,
però el fet d'estar en un teatre fent una obra,
sobretot de tendència com aquesta,
que requereix una concentració absoluta,
perquè estem allà,
estem quietes, assegudes en un banc,
sense cap referència,
ni una mirada de l'actriu
que en algun moment et pugui ajudar
amb la seva mirada, no.
És molt dur i de molta concentració
i la feina de la televisió
és una mica estressant.
I jo, doncs, sempre dic
no vull fer televisió i teatre a la vegada,
però, esclar,
quan et parlen d'una cosa
tan sugestiva com aquesta,
doncs,
em dic que és una mica
l'altra manera de pensar.
De totes maneres,
afortunadament,
avui en dia,
la feina a la televisió
té aquesta capacitat
d'arribar a tantes persones
i, doncs,
de recrear un personatge,
que també és important, no?
Afortunadament,
s'ha perdut aquella cosa
d'abans de la tele,
que era una cosa menor.
Avui en dia es pot fer
un treball sobre un personatge
també molt interessant.
Sí.
Amb tot el que implica,
que és un altre llenguatge
i tot el que vulguem,
que no és el teatre,
però cada cosa al seu lloc, no?
Sí,
i té una dignitat
de televisió
que es fa aquí a Catalunya,
vull dir que no es fan
xurrades i pastissos.
En general,
té una dignitat
i, doncs,
cada espai té el seu lloc
i, doncs,
un col·lebrot ocupa el seu,
però són,
jo sempre dic
que més que col·lebrons
els que fem aquí
són sèries
de televisió.
Vull dir,
no és un col·lebró.
Per mi,
un col·lebró
és aquesta cosa tan tràgica,
tan exagerada...
Té connotacions negatives
quan parlem de col·lebrot.
Les sèries que fem aquí...
A mi sap que m'agrada
allò de telenovel·la,
telenovel·la,
que és com més
de tota la vida.
Sí,
una novel·la.
Anem a veure la novel·la.
És com el més bonic.
Fa més de la Teresa,
com el seu personatge
en la tele.
Exactament.
Molt bé,
Montserrat Carulla,
estem encantats
que ja es trobi bé,
que demà pugui venir
amb les seves companyes,
amb la Mercè Pons,
amb la Rosa Renom
a representar
aquesta plaça del Diamant
dirigida pel Joan Uller
i l'esperem,
esperem amb moltes ganes
aquesta representació.
Gràcies per atendre
la nostra trucada.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu, bon dia.